The Small Faces

Les caretes angleses que estaven de moda

Banda britànica creada l'any 1965 a l'est de Londres. Referent cultural de la joventut britànica d'aquell període i grup puntal del moviment "mod". El grup estava compost per Steve Marriott, el seu líder (veu i guitarra), Ronnie Lane (veu i baix), Jimmy Winston (teclats) i Kenny Jones (bateria). Sembla ser que el nom de The Small Faces (les cares petites), feia referència, indirectament, a la baixa estatura de tots els seus components.

Tot i que només van estar junts quatre anys, el llegat musical de The Small Faces es considera com un dels més importants de la cultura "mod" britànica i, al mateix temps, de la música psicodèlica. Com a genuïns representants musicals de l'esmentat moviment "mod" (abreviatura de modernista), anaven sempre guarnits amb vestimenta pulcre i elegant i portaven els cabells més curts que els de la resta de grups de rock de l'època.


A l'agost de 1966, The Small Faces publica "All or nothing" (Tot o res), un tema pròpi escrit per Steve Marriott i Ronnie Lane que aconseguiria ascendir al lloc número 1 en la llista de singles més venuts al Regne Unit.

The Small FacesAquest gran èxit venia precedit per altres petits hits com" Whatcha gonna do about it" o l'enganxosa "Sha-La-La-La-Lee".

Amb una intensa sèrie de concerts per tota la Gran Bretanya, The Small Faces arribaria a fer deu actuacions setmanals. A finals de 1967, editen una demolidora peça carregada de rhythm and blues i soul anomenada "Tin soldier", un altre dels seus èxits.


A l'estiu de 1969, l'arribada de Rod Stewart i Ron Wood, el futur Stone, al grup, convertiria a The Small Faces en The Faces, pero això..., això ja és una altre historia, la d'una altre célebre banda anglesa de principis dels 70.



Carly Simon

El secret més ben guardat

Carly Elisabeth Simon és una cantant i compositora nord-americana d’estil pop-rock suau. Alguns crítics musicals l'anomenen la “cantant confessional” per les lletres, sovint autobiogràfiques, de moltes de les seves composicions. Va estar casada, i posteriorment divorciada, amb el conegut cantautor bostonià James Taylor.

El seu tercer àlbum, “No secrets”, publicat el mes de novembre de 1972 va arribar al lloc número u en les llistes de vendes dels Estats Units. El disc incloïa el seu primer èxit comercial que, a més, seria el seu tema més famós, “You're so vain" (ets tant cregut), cançó tremendament popular que compta amb la col.laboració de Mick Jagger corejant la tornada.


Carly Simon La cançó llança una ferotge crítica dirigida a un antic amant molt egocèntric. La lletra diu: "Ets tan cregut, probablement pensis que aquesta cançó és sobre tu...". L’enigma de conèixer la identitat del personatge receptor d'aquests retrets ha estat durant molt de temps tema d'especulació, un secret gelosament guardat.

Carly Simon ha donat com a pista que el nom del destinatari dels seus menyspreus conté les lletres "a", "e" i "r". La llista de candidats inclou, entre d'altres, a Mick Jagger, Cat Stevens i Warren Beatty. Amb tota seguretat, seria millor que mai reveli la seva identitat perquè, si ho fes, de què parlaria a les entrevistes?



Jefferson Airplane

L'aeronau psicodèlica i surrealista

Mítica banda roquera de la costa oest americana, peça clau del moviment psicodèlic i de l'acid-rock. Va ser el grup que millor va personalitzar el moviment contracultural i hippie de l'Amèrica dels anys seixanta. Una de les primeres bandes, sorgides dins l'entorn de l'escena artística de San Francisco, que va gaudir d'èxit comercial i crític.

L'esplèndida veu de Grace Slick va portar al grup a ocupar un lloc destacat en el top ten americà. El debut de Slick amb els Jefferson Airplane es va produir l'any 1967 amb el fonamental àlbum "Surrealistic Pillow" (coixí surrealista), probablement, el treball més conegut de Jefferson Airplane.


"Surrealistic Pillow" va portar el reconeixement internacional de la banda, en bona part, gràcies a les dues composicions que Grace havia escrit en la seva anterior etapa amb el grup de folk-rock Great Society: "Somebody to love" (algú a qui estimar) i "White rabbit" (conill blanc).

"Somebody to love" és una cançó d'amor que té una lletra senzilla i sense complicacions, però, que llença una petició desesperant, un crit d'angoixa: "No vols a algú a qui estimar?..., No necessites algú a qui estimar?..., Més val que trobis algú a qui estimar...". El tema aviat es convertiria en un dels himnes del moviment hippie.

A finals de la dècada dels seixanta, Jefferson Airplane era un dels grups més altament remunerats dels Estats Units i una de les poques bandes que va tenir el privilegi de participar en els tres grans festivals nord-americans dels anys seixanta (Monterey el 1967, Woodstock el 1969 i Altamont el 1969).

Jefferson AirplaneCom a anècdota, a mitjans de 1968, la banda realitzava la seva primera gira per Europa actuant al costat de The Doors. En un concert celebrat a Amsterdam, mentre tocaven "Plastic fantastic lover", el cantant de The Doors, Jim Morrison, aparentment drogat, va aparèixer a l'escenari i va començar a ballar al ritme de la música.

Els Jefferson van començar a tocar més i més ràpid, mentre Morrison anava donant voltes i més voltes, fins a arribar a l'extrem de perdre el coneixement.

Arribada l'hora, Jim Morrison seria incapaç de realitzar la seva actuació i va acabar ingressat a l'hospital.


Formula V

Una fórmula estiuenca i comercial

Quartet madrileny d'estil pop creat l'any 1967. En els seus inicis, el grup estava compost per Paco Pastor (veu), Antonio Sevilla (bateria), Mariano Sanz (baix), Amador Flores "Chapete" (òrgan) i Joaquín de la Peña "Kino" (guitarra).

Un del noms més populars entre els conjunts associats a la "cançó de l'estiu" de l'època. Amb un estil desinhibit i molt comercial, Formula V (Fórmula quinta), representen el paradigma del pop estiuenc, alegre i divertit, trets que proporcionarien un notable èxit a la banda. També aconseguirien una amplia notorietat a Llatinoamèrica, principalment a la Illa de Cuba, on encara gaudeixen de força popularitat.


El seu primer single, el del seu debut, incloïa "Mi día de suerte es hoy" i "Vuelve a casa". El disc, comercialitzat l'any 1968 i enregistrat en uns estudis italians, va comptar amb la col.laboració de l'Orquestra Simfònica de la Scala de Milà, tot i això, comercialment, el disc va passar completament desapercebut.


"Vuelve a casa", es una adaptació de l'estupenda balada "Come home" de la banda britànica The Dave Clark Five. Es tracta d'un bon tema i està ben interpretat, malgrat el fragment recitat que es va afegir a la part central i que malmet la versió.


Formula V
Aquesta desfeta no els va fer rendir i aquell mateix any, amb "La playa, el sol, el mar el cielo y tu", estableixen els fonaments per a definir un estil propi marca de la casa, un estil que que els conduirà cap a l'èxit.

Uns mesos més tard, amb "Tengo tu amor" s'alcen amb el títol de grup revelació, el seu primer triomf.

A partir d'aquí, els èxits es succeeixen: "Cuéntame", "Ahora sé que me quieres", "Vacaciones de verano", "Eva María", "La fiesta de Blas",... Cançons comercials d'idèntica estructura, però, el que Formula V aconsegueix és que no sonin totes elles igual.



1910 FruitGum Co.

El xiclet més comercial

Banda nord-americana de "bubblegum pop" creada l'any 1965 i originària de Linden un municipi de l'estat de Nova Jersey. El curiós nom del grup fa referència a una marca comercial que el vocalista principal de la formació, Frank Jeckell, va trobar imprès en un vell embolcall de xiclet.

El bubblegum (xiclet) és un subgènere de la música pop que va sorgir a finals dels anys seixanta. Gloriosament anti-pretensiós, ja que no amagaba la seva orientació comercial, brindaba melodies, ritmes i tornades enganxoses i insistents (com si estiguéssim mastegant xiclet), a més de lletres senzilles, intranscendents, a vegades absurdes, que només buscaven el passar-s'ho bé. En definitiva, música feta per a vendre discos i guanyar diners.

Amb predomini del format single, aquest tipus de música anava específicament dirigida al consumidor adolescent. En aquell període, juntament amb Ohio Express, 1910 FruitGum Co. van ser els reis del bubblegum pop.

1910 FruitGum Co.El single amb el tema "Simon say" va ser el seu primer treball discogràfic, un disc publicat el mes de gener de 1968 que va portar al grup a d'alt de tot de les llistes de vendes. La cançó estava inspirada en el joc per a infants que porta el mateix nom i va ser el títol més venut de la banda.

Al marge de "Simon says", 1910 FruitGum Co., va gaudir d'una interessant carrera plena d'èxits, editant cançons com "The train", "1,2,3, Red Light" o "Special Delivery", composicions totes elles de tall similar.

Quan l'explosió "bubblegum" va començar a perdre pistonada, el projecte FruitGumCo. va deixar d'existir



Ten Years After

Uns cinquanta anys enrera

Quartet britànic de rock i blues, format l'any 1967 a la ciutat anglesa de Nottingham i liderat pel esplèndid guitarrista Alvin Lee, un artista reconegut per les seves particulars senyes d'identitat, es a dir, la seva guitarra Gibson de color vermell, la seva cabellera rossa i la seva acolorida vestimenta.

Es diu que Alvin Lee va batejar al grup amb el nom de Ten Years After (deu anys després) perquè la banda va iniciar la seva activitat musical deu anys després d'obtenir Elvis Presley els seus primer èxits artístics.

El mes juliol de 1969, Ten Years After actua a l'acreditat Newport Jazz Festival, el certamen de jazz que anualment se celebra als Estats Units, era la primera vegada que el festival convidava una banda de rock.


La consagració però, els va venir després de la seva contundent actuació al memorable Festival de Woodstock, on van executar el tema “I'm going home” de tal manera que va col.locar a Alvin Lee en el rànquing dels millors guitarristes del seu temps. La pel.lícula oficial del festival mostra sencers els 11 minuts de la impressionant interpretació d'aquest tema.

L'any següent, el 1970, participen en el mític Festival de l'Illa de Wight. Aquell mateix any, dins del seu quart senzill, publiquen "Love like a man" (estima com un home), una composició escrita pel propi Alvin que representaria l'únic èxit del grup a les llistes britàniques.


Com a nota curiosa, la cara "A" del disc, amb una durada de 3 minuts i 5 segons, es reproduïa a 45 revolucions per minut, mentre que la cara "B", una versió en viu de la mateixa cançó, arribava fins als 7 minuts i 56 segons i ho feia a 33 rpm.

En tota la seva carrera, Ten Years After va llançar deu àlbums, tots ells, amb la renovadora i poderosa barreja de blues, jazz i rock que caracteritzava a la banda.


Alvin Lee va morir inesperadament a Marbella el dia 6 de març de 2013, a l'edat de 68 anys, a causa d’unes imprevistes complicacions esdevingudes després de sotmetre’s a una operació de cirurgia menor.


The Who

La generació d'en Tommy

Banda britànica de rock creada l'any 1964 i formada per Roger Daltrey (veu cantant) conegut pel seu distintiu moviment amb el micròfon, que voltejava com si fos un llaç de vaquer; Pete Townshend (guitarra, teclats i veus) principal compositor del grup i popular pel seu particular estil de tocar la guitarra, agitant el braç en forma d'aspes de molí; John Entwistle (baix i veus), el component més tranquil de la banda, també considerat el millor baixista de rock de tots els temps i Keith Moon (bateria i veus) excel.lent bateria d'excèntrica personalitat i piròman compulsiu. Els The Who van ser els impulsors del concepte "òpera-rock".

Al mes de setembre de 1964, durant una actuació al Railway Tavern de l'estació Harrow Wealdstone de Londres, Townshend, accidentalment, va trencar el mànec de la seva guitarra al tocar el sostre. Enfurismat per les rialles del públic, va acabar de trencar l'instrument dalt l'escenari, seguidament, va agafar una altra guitarra i va continuar amb l'actuació. Amb aquest fet fortuït, la banda va trobar la imatge que necessitava per fer-se un nom: a partir d'aquell moment, la destrucció d'instruments es va convertir en element representatiu de les seves actuacions en viu.

The Who es van convertir en el pitjor malson dels hotels, la repetida pràctica del llunàtic Keith Moon de fer volar amb cartutxos de dinamita els vàters de les habitacions va fer que fossin vetats a les principals cadenes hoteleres.

L'any 1965 publiquen el seu àlbum de debut, "My generation". El tema homònim del disc esdevé un èxit i una de les seves cançons més conegudes. La cançó incorpora una de les frases més citades en la història del rock: "I hope I die before I get old" (Espero morir abans d'envellir). Altres aspectes destacats de "My generation" són el tartamudeig amb el que Daltrey, voluntària o involuntàriament interpreta la cançó i la utilització del baix com a instrument principal.

El 1969, The Who publica "Tommy", un doble àlbum amb l'etiqueta d'òpera rock. El disc obté un èxit immediat gràcies a les cançons "See em, Feel em" i "Pinball wizard". Al poc temps d'haver llançat el disc, es filma una pel.lícula basada en aquest àlbum, pel.lícula que avui dia és tot un clàssic del cinema de culte.

The Who
Aquell mateix any, es presenten al llegendari festival de Woodstock interpretant un extens repertori de per 24 cançons.

L'any 1973 surt a la llum un altre àlbum doble, "Quadrophenia", la seva segona òpera rock. A l'igual que "Tommy", "Quadrophenia", també es tradueix en pel.lícula.

L'any 1978, el carismàtic Keith Moon mor a Londres com a conseqüència d'un empatx de sedants que li havien estat receptats per combatre el seu alcoholisme. Cass Elliot, component de The Mamma’s and The Papas, no només havia mort quatre anys abans al mateix lloc, un apartament propietat del músic Harry Nilsson, sinó que ho havia fet al mateix llit i a la mateixa edat.


The Lovin’ Spoonful

Els estius metropolitans

A principis de 1965, dos rockers de Long Island, Steve Boone i Joe Butler, es van unir a dos folkies del Greenwich Village, John Sebastian i Zal Yanovsky per a formar The Lovin' Spoonful un dels notables conjunts pop sorgits als Estats Units durant la dècada dels seixanta.

Lovin’ Spoonful van publicar el seu primer treball discogràfic l'any 1965, un disc titulat "Do you believe in magic?" (creus en la màgia?). La cançó que dona títol al senzill va aconseguir unes excel.lents vendes, escalant als primers llocs de les llistes d'èxits nord-americanes.

Combinant el millor de la música folk, del rock and roll i amb un toc country, van continuar publicant èxits com "Daydream", "You didn't have to be so nice", "Nashville cats", "Did you ever have to make up your mind" i, sobretot, la fantástica "Summer in the City" (estiu a la ciutat) una cançó editada el mes de juliol de 1966 que, amb posterioritat, seria versionada per nombrosos artistes; un tema que els va portar directament a la posició número 1.

The Lovin' Spoonful
"Summer in the City" ràpidament es va transformar en himne pop de l'època. D'enganxosa melodia, anava acompanyada d'uns efectes sonors molt particulars: clàxons de cotxes i sorolls d'obres al carrer, efectes que servien per a emfatitzar, sota el punt de vista del grup, un calorós estiu a ciutat.

La portada del single, però, crec que hauria d'haver estat més encertada; per exemple, amb el quartet remullant-se en una boca d'incendis, d'aquestes que hi ha als carrers americans per a ús dels bombers o, si més no, una bonica imatge estiuenca, en lloc de la típica foto d'estudi que es va inserir, on es poden veure als quatre membres del grup gandulejant dalt d’una escala.



Donovan

El trobador escocès que feia pujar els colors

Donovan Phillips Leitch, és un cantautor, poeta i guitarrista escocès nascut a Maryhill, un barri de la ciutat de Glasgow, que va irrompre a mitjans dels anys seixanta com a cantant folk, un fet que li va valer ser anomenat el "Bob Dylan britànic", ja que tots dos s’assemblaven, tant en l’aparença (descuidat) com en l’estil musical (folk).

Aviat, però, Donovan es trauria aquesta etiqueta de sobre, component i interpretant temes amb un estil únic i molt personal, un estil eclèctic i singular, barreja de folk, jazz, pop i un pèl de psicodèlia. Va iniciar la seva carrera artística com a músic popular itinerant, escrivint temes acústics, abans de transformar el panorama de la música pop amb una sèrie de obres enigmàtiques que, avui dia, encara continuen sent estàndards bàsics del gènere.

Entre 1966 i 1969, Donovan va aconseguir situar a la part alta de les llistes d'èxits un total d'onze composicions pròpies, entre les quals es troben llegendaris temes com ara, "Mellow yellow", "Colours", "Sunshine Superman", "Catch the wind" o "Universal soldier".

El seu segon treball discogràfic, un disc publicat al Regne Unit el mes de maig de 1965, incloia el tema "Colours", una senzilla cançó acústica d’estil folk i de només tres acords que concentra una gran càrrega poètica.

Donovan
Les estrofes de "Colours" expressen les romàntiques reflexions del compositor al descriure els matisos de diversos colors primaris.

Donovan ha estat un dels pocs artistes que han tingut el privilegi de col.laborar en la composició de temes dels Beatles. Va escriure unes quantes estrofes i va afegir la seva veu als cors de "Yellow Submarine".

A més, també formava part del selecte grup de convidats als estudis Abbey Road per a reforçar, amb John Lennon i Paul McCartney, els cors de "A day in the life", l’apoteòsic tema final del magnífic àlbum "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band".


Smash

Un pal rocker, un garrot flamenc

Grup espanyol de rock progressiu originari de Sevilla. La primera formació de Smash estava composta pel multi-instrumentista Gualberto García, que va crear el conjunt al costat del cantant i baixista Julio Matito i el bateria Antonio Rodríguez; més tard s'hi afegiria el violinista i guitarrista danès Henrik Michael. Pioners del flamenc rock, el rock andalús o com se li vulgui dir a la fusió del flamenc amb el rock, van estar actius de l'any 1968 al 1973.

En els seus inicis, aviat serien coneguts i reconeguts dins l'ambient underground espanyol. Al començament, Smash es van centrar en desenvolupar un blues psicodèlic, cantat en anglès, bastant prototípic. L'any 1969 el quartet publica els seus primers singles, discos que, tot i no comptar amb una gran repercussió comercial, els va permetre fer gires per tot el país.

Desprès d'editar dos àlbums de poca difusió i escàs èxit de vendes, el grup decideix incorporar al cantant i guitarrista flamenc Manuel Molina, (posteriorment, membre del duo Lole i Manuel). Amb aquesta incorporació, el grup renova la seva línia músical inclinant-se cap a sons més aflamencats.

Smash
A finals de 1971, de la mà d'Oriol Regás i el seu segell Bocaccio, Smash publica un senzill amb el tema "El garrotín", una cançó de ritme elèctric, barreja de rock i aires andalusos, cantada en anglès i castellà i que incorporava un efecte "wah-wah" entremesclat amb guitarres flamenques. Va ser el primer intent seriós de fusionar l'avantguarda progressiva amb el flamenc. El disc va representar l'únic èxit comercial de Smash.

Abans que el vinil sortís a la llum, Gualberto García va deixar el grup, disconforme amb el resultat del disc, ja que opinava que el producte final era massa comercial i que es trobava molt allunyat del seu estil.


Iron Butterfly

La fèrria papallona estimulada

Banda nord-americana de rock formada l'any 1966 a la ciutat californiana de San Diego, bàsicament coneguts pel seu senzill "In-A-Gadda-Da-Vida", una històrica cançó de 17 minuts i 10 segons que es va convertir en èxit mundial.

El segon àlbum del grup, enregistrat l'any 1968, contenia aquest famós i extens tema, una cançó que ocupava una de les cares “B” més populars de tots els temps; fet curiós tenint en compte que té una interpretació vocal poc destacable que només ocupa una petita part del tema, al començament i al final de la cançó, i que la lletra es molt simple:

In-A-Gadda-Da-Vida, estimada,
no saps com t'estimo.
In-A-Gadda-Da-Vida, nena,
saps que sempre et seré fidel,...

Això sí, la part musical inclou excitants trams instrumentals: un insistent i poderós riff que s’aguanta durant tota la cançó, un conegut solo de bateria (homenatjat posteriorment per Ringo Star en el tema "The end" del disc Abbey Road) i un teclat d'inspiració eclesiàstica amb clares influències d'un altre banda californiana, The Doors.

Iron ButerflayEl títol de la cançó, "In-A-Gadda-Da-Vida", és una frase sense sentit, no vol dir res. Amb tota certesa, podria ser resultat de la vocalització produïda després del consum d’alguna substància química. La mateixa portada del disc, de clares influències psicodèliques, dona pistes sobre la possible col.laboració de l'LSD com a font d'inspiració en la composició d'aquest cèlebre tema.

L’any 1969, Iron Butterfly van ser contractats per tocar al llegendari Festival de Woodstock, però no van poder actuar ja que, segons una llegenda urbana, abans de sortir el seu vol cap a Nova York i en una de les seves habituals topades, el membres de la banda es van barallar al mateix aeroport.


Blood, Sweat and Tears

La banda que exigia sang, suor i llàgrimes

Multitudinària banda nord-americana creada a Nova York l'any 1967. Blood, Sweat & Tears, traduït literalment, "sang, suor i llàgrimes" són coneguts també per les seves sigles: BS&T.

Formació concebuda amb l'estructura de Big Band, es a dir, amb una base rítmica clàssica (guitarra, teclats, baix i bateria) i una potent secció de metalls (dues trompetes, trombó i saxo) es van convertir, juntament amb un altre gran grup americà, Chicago, en la principal icona de l'anomenat Jazz-rock.

L'any 1969 publiquen un dels seus discs més reeixits, l'homònim "Blood, Sweat & Tears", es tracta del seu segon àlbum d'estudi i inclou formidables temes com ara el potent "Spinning Wheel" (roda giratòria) o l'excel.lent composició "You've made me so very happy (m'has fet molt feliç)".

Ja consagrats, el diumenge 17 d'agost de 1969, als voltants de la mitjanit, actuen amb un repertori de deu cançons davant milers de persones al cèlebre Festival de Woodstock, el memorable certamen dels tres dies de "Pau, Música i Amor" passats per aigua.

Blood, Sweat & Tears
L'any 1970, publiquen "Blood, Sweat & Tears 3", un disc que aporta composicions de molt alt nivell, com la brillant "Hi-De-Ho", un tema on es pot gaudir de la contundent interpretació del llavors nou cantant, el canadenc David Clayton-Thomas. Es tractava d'una cançó composta expressament per Carole King per a la banda i amb la qual, el grup, aconseguiria un gran èxit de vendes.

Més tard, els continus canvis de formació, una constant en la carrera artística d'aquesta banda, no van permetre aconseguir la cohesió necessària per innovar el so inicial del grup i millorar l'excel.lent nivell artístic que, en els inicis dels anys setanta, els havia fet triomfar.


Procol Harum

El grup anglès que ens va deixar pàl.lids

Banda britànica creada a Londres l'any 1967. La seva fama mundial va esdevenir d'un sol èxit musical, l'extraordinària "A whiter shade of pale" (una blanca pal.lidesa), una cançó de culte que, amb el temps, ha arribat a assolir la condició de clàssica. Aquest romàntic tema destaca, primer, per seva la pausada melodia i desprès, per l'aconseguit so eclesiàstic extret de l'orgue Hammond.

La formació original estava liderada per Gary Brooker (veu i piano), Matthew Fisher (òrgan Hammond), Robin Trower (guitarra), David Knights (baix) i, finalment, B. J. Wilson (bateria), a més, la banda incloïa en la seva formació a Keith Reid, un integrant que mai va tocar cap instrument, únicament es dedicava a escriure les lletres de les cançons.

"A whiter shade of pale" va ser llançada en format senzill el 8 juny de 1967, té una enigmàtica i poc coherent lletra i ha estat versionada centenars de vegades per infinitat de grups. Una brillant adaptació de l'època va ser la que va dur a terme, en espanyol, el grup madrileny Pop Tops, això sí, canviant totalment la lletra i el seu sentit (si és que la lletra original en té algun).

Just després del llançament de "A whiter shade of pale", Procol Harum van emprendre una gira, debutant com a teloners del malaurat guitarrista Jimi Hendrix.

Posteriorment, la trajectòria del grup es va consolidar amb la publicació de la formidable "Homburg", una cançó inclosa en el seu poc reconegut segon senzill, probablement, pel fet que es tractava d'un tema de característiques molt similars al seu antecessor.

L'any 2004 "A whiter shade of pale" va ser escollida al Regne Unit com la cançó més difosa per ràdio en els últims 70 anys. L'any 2009, es va considerar que en els últims 75 anys, era la cançó més interpretada en públic.


America

Tres genets americans dalt d'un cavall sense identitat

Trio d'estil folk-rock contemporani creat a Londres a finals dels anys seixanta i originalment compost per Gerry Beckley, Dewey Bunnell i Dan Peek, tres companys d'escola, fills, tots ells, de militars nord-americans destinats en bases britàniques, que, junts, van decidir iniciar una brillant carrera musical.

El repertori d'America oferia melòdiques composicions de tall acústic, complementades amb un acurat treball en les harmonies vocals.

A finals de 1971 publiquen el seu primer disc, l’homònim "America", un gran àlbum que incloïa la magnífica balada "I need you" (et necessito) i, sobretot, "A horse with no name” (un cavall sense nom), una cançó amb una lletra surrealista i psicodèlica que anava acompanyada d'una generosa ració d'exquisides harmonies vocals, un tema fàcil de tocar amb guitarra, ja que només té dos acords. Dues fantàstiques composicions que van tenir una considerable repercussió comercial, en especial "A horse with no name", un tema que als Estats Units va arribar al número 1.


America A més dels dos títols esmentats anteriorment, el tercet va continuar triomfant amb altres temes, com ara la petita joia “Sister golden hair”, un altre dels seus èxits comercials, “Ventura Highway”, “Tin Man” o “You can do magic”.

L'any 1975, America va gravar en espanyol una penosa versió de "Sister golden hair" rebatejada per a la ocasió com a "con tu pelo tan dorado", per sort, ningú a tingut l'atreviment, per ara, de remasteritzar-la digitalment per editar-la de nou.

Set dels seus àlbums van ser produïts per George Martin, el prestigiós productor musical dels Beatles.


Aphrodite's Child

Els tres xicots afrodites

Trio grec de rock progressiu i pop psicodèlic creat l'any 1967 i compost per Vangelis Papathanassiou (teclats), el seu cosí Demis Roussos (baix i veu principal) i Loukas Sideras (percussió i veus).

El seu primer senzill es va editar a França i va ser un èxit a mitja Europa. El disc incloïa "Rain and tears” (pluja i llàgrimes) una preciosa balada amb una excepcional execució vocal de Demis Roussos. Es tractava de l'adaptació d’un cànon del segle XVII que va arribar a ser número 1 en la majoria de països del Continent, excepte al Regne Unit, dada curiosa ja que la cançó estava cantada en anglès.

It's five o'clock " (són les cinc) va ser el títol del seu segon àlbum (1969), un altre treball recomanable, dominat de nou pel talent compositor de Vangelis i un Demis Roussos incommensurable en l'apartat vocal. El disc, a més del tema homònim del LP, incorporava una altra peça destacada, la melòdica balada “Marie Jolie”.

L'any següent, Aphrodite's Child publicaria un senzill amb una altre èxit comercial: “Spring, summer, winter and fall" (primavera, estiu, hivern i tardor), un títol que, posteriorment, no s’inclouria en cap àlbum.

Aphrodite's ChildQuan, a principis de 1972, es va comercialitzar el doble àlbum conceptual de rock psicodèlic i progressiu batejat amb el nom de “666”, una obra experimental de ressonàncies bíbliques, la banda ja s'havia separat.

Després de Aphrodite's Child, Vangelis es va allunyar dels escenaris i es va dedicar a compondre bandes sonores de pel.lícules, aconseguint un notable èxit i força notorietat. Demis Roussos, per la seva banda, a més d'engreixar-se com un bacó, també va obtenir un meritori èxit en solitari, però, el seu nou estil musical estava molt allunyat del exhibit en aquesta primera etapa de la seva carrera.


Jimi Hendrix

El mite, la llegenda, la celebritat

Una de les figures més emblemàtiques del rock, un il.lustre esquerrà que posseïa un talent excepcional per tocar la guitarra. Considerat el millor intèrpret de guitarra elèctrica de la història del rock. Guitarrista, cantant, compositor, continuament estava investigant com extreure nous sons a la seva Fender, pioner en l'experimentació amb les pedaleres de distorsió i el wah-wah. Seria però, amb les seves enceses i salvatges actuacions en directe que passaria a la història de la música pop.

La fama del trio The Jimi Hendrix Experience va esclatar després de la seva memorable actuació en el Festival Pop de Monterey celebrat l'any 1967. En 40 minuts de concert, Hendrix va utilitzar la seva Stratocaster d’una manera mai vista fins a aquell moment: fent mímica d'actes sexuals amb l'instrument, fent-la sonar amb les dents, per darrere de l'esquena, contra el suport del micròfon i, fins i tot, contra l'amplificador, originant un acoblament ensordidor. Al final de l'exhibició, va prendre foc a la guitarra amb gas líquid per a encenedors i la va destrossar llançant-la contra els amplificadors.

Dos anys més tard, va encapçalar el Festival de Woodstock. El fet més destacat d'aquella històrica actuació, va ser la celebèrrima transfiguració operada sobre l’himne dels Estats Units. Hendrix va interpretar el tema d'una manera salvatge, barrejant-lo amb ferotges simulacions sonores de bombardejos, metrallaments, sirenes antiaèries i altres sorolls de batalla, tot això, utilitzant tant sols el so de la seva guitarra.

Al mes d'agost de 1970, unes setmanes abans de trobar la mort, actuaria davant 200.000 persones en el prestigiós Festival de la Illa de Wight.

Discogràficament va gravar quatre àlbums, tres d'ells d'estudi: "Are you Experienced?", "Axis: Bold as Love" i "Electric Ladyland" i un en directe “Band of Gypsys”. No obstant, innombrables gravacions sortirien al mercat després de la seva defunció.

Jimi Hendrix
El seu primer senzill, va ser tot un èxit, incloïa la versió més cèlebre del tema "Hey Joe", una cançó que anteriorment ja havien gravat, en versions més roqueres, diversos grups com ara, The Byrds o Shadows of the Knight.

El seu segon single, "Purple Haze", estava integrat per composicions pròpies i tornaria a repetir èxit de vendes. En el següent, Jimi Hendrix presentava l'esplèndid blues psicodèlic "The wind cries Mary" (El vent plora, Maria).


Membre del selecte i macabre club dels 27, Hendrix fou víctima del consum abusiu de substàncies poc saludables. Ens va deixar orfes el 18 de setembre de 1970.



Los Brincos

Una copeta de cava que entrava força bé

Grup creat a Madrid l'any 1964. Els seus components originals van ser Fernando Arbex, Manuel González, Juan Pardo i Antonio Morales "Junior". Tot i ser considerada una de les millors formacions espanyoles de l’època, no va poder aconseguir mai la cobejada repercussió internacional.

En una època en què el bagatge discogràfic dels conjunts es nodria bàsicament de versions anglosaxones, la banda liderada per Fernando Arbex va demostrar tenir capacitat creativa i un elevat talent per a desenvolupar composicions pròpies.

El seu debut discogràfic es va produir l'any 1964 amb "Dance the pulga" (balla la puça) i "Bye bye chiquilla", temes que van obtenir una moderada repercussió comercial. El seu segon single presenta la curiositat que, una de les cançons més conegudes de Los Brincos, "Flamenco", va ser llançada com a cara "B" del disc. La cara "A" corresponia a "Cry" una cançó lenta cantada en anglès que va passar força desapercebuda.

El tema "Flamenco" és una barreja de folklore espanyol interpretat al més pur estil pop. La seva publicació va anar acompanyada, per part de la discogràfica, d'un llançament promocional sense precedents. "Flamenco" va tenir un èxit aclaparador.

Los Brincos
Posteriorment, Los Brincos augmentarien la seva popularitat triomfant amb peces tan aconseguides com "Borracho", "Tu me dijiste adiós" o "Mejor", probablement, una de les seves millors composicions.

L'any 1966 publiquen, entre d'altres, "A mi con esas", "Sola", "Tú en mí" i la romàntica balada "Un sorbito de champagne", un dels temes més populars de Los Brincos i clàssic indiscutible en tots els balls particulars o "guateques" dels anys seixanta.

L'any 1968, ja sense Juan Pardo ni Junior, que havien abandonat el grup, treuen l’excel.lent àlbum "Contrabando", que incloïa "Lola", "El pasaporte" i "Nadie te quiere ya".


Cream

La “cream” de la “cream”

Banda de rock creada l'any 1966 a Londres i formada per tres dels millors instrumentistes del Regne Unit. Cream va ser un dels primers i més cèlebres "powertrios" de la dècada. El trio estava compost per Eric Clapton a la guitarra i veus, Jack Bruce al baix i vocalista principal i Ginger Baker a la bateria. Tres personatges ben coneguts en la indústria discogràfica anglesa, ja que tots ells, anteriorment, havien format par d’importants formacions de l'època.

Poderós i prestigiós grup, està considerada, majoritàriament, una de les més vitals i efectives bandes de blues/rock del període comprés entre el 1966 i el 1968. La seva particularitat radicava en el fet que tots els seus membres brillaven per igual; aquí el baix, el bateria i el guitarra competien entre ells, no hi havia un líder fix.

Dins la seva curta però brillant carrera, Cream va publicar quatre àlbums i diversos senzills, tot i que, amb posterioritat, han anat apareixent diverses recopilacions seves i edicions de concerts en directe.

Cream
El segon àlbum d'estudi de la banda, "Disraeli Gears", un excel.lent disc publicat l'any 1967, inclou una genial i antològica portada d'estil psicodèlic. Aquest LP no pot faltar en cap col.lecció de melòman discogràfic que es preï.

El setembre de 1968, extreta de l'àlbum "Disraeli Gears", Cream publica en format single “Sunshine of your love” (sol del teu amor).

Amb les notes de la guitarra i el baix a l'uníson, “Sunshine of your love” incorpora un dels millors riffs de guitarra de la historia de la música pop. Jimi Hendrix, fins l'any 1969, va interpretar aquest tema en tots els seus concerts en directe.


Bee Gees

Els que arribaven més amunt

Banda britànica, tot i que es va formar a Austràlia, composta per tres germans: en Barry i els bessons Robin i Maurice Gibb. La seva fórmula sonora s’emparava en unes impecables harmonies vocals, una destacada orquestració de suport, unes veus altes i l'ús de falsets per a emfatitzar aspectes del tema.

Previ a les veus en falset, abans que tinguessin "febre els dissabtes a la nit", els Bee Gees (inicials de Brother’s Gibb's) ja havien evidenciat, sobradament, el seu extraordinari talent. En la dècada daurada dels seixanta ja estaven catalogats com un dels millors conjunts pop.

Creadors de centenars de composicions originals, l'any 1966 aconseguirien el seu primer gran èxit amb el tema "Spicks and specks". L'any següent publicarien l'esplèndid àlbum de debut “Bee Gees 1st”. D'aquest disc destaquen temes com “To love somebody”, “Holiday” i l’esplèndida “New York Mining Disaster 1941”. La majoria de cançons les van compondre Robin i Barry amb tot just disset i vint anys.

Horizontal” editat el 1968 tornava a incloure extraordinaris temes com “World”, “I started the joke” i sobretot, “Massachusetts”, el seu primer número 1 a molts llocs del món. Aquell mateix any publiquen “Idea” i al següent, el magnífic doble LP “Odessa”. L'any 1971, amb l'àlbum "Trafalgar" aconseguirien un altre gran èxit amb la romàntica "How can you mend a broken heart" (Com pots reparar un cor trencat).

El 1977 arriba el deliri, el seu gran reconeixement a nivell mundial en composar i interpretar la banda sonora de la pel.lícula "Saturday Night Fever" on “How Deep Is Your Love”, “Stayin' Alive” i “Night Fever” els empenya al capdamunt de les llistes d'èxits de la majoria de països.

Bee Gees
Aquestes produccions cinèfiles, però, van representar un canvi d'estil, amb predomini del falset de Barry, un estil molt més comercial, menys emotiu, ... música per al seu consum en discoteques.

Posteriorment, l'any 1979, amb "Tragedy" i "Too Much Heaven" encara tornarien a aconseguir diversos hits més.

Dels Bee Gees però, em quedo amb les composicions dels seus primers anys, amb l'enorme sensibilitat que fluia de cançons com ara “New York Mining Disaster 1941”, un tema on es pot gaudir, en estat pur, de les admirables harmonies vocals d'aquests tres germans Gibb.


Orquestra Mirasol

Els fillols de la sala Zeleste

El so hipnòtic d'un Fender Rhodes, un baix que assolia funcions de guitarra solista, una percussió salvatge, un saxo, una flauta travessera, una bateria, cinc músics avantguardistes, unes melodies increïbles,… això era la Mirasol.

Orquestra singular, de trajectòria curta però intensa. Va néixer l’any 1973, fruit de la unió artística entre el pianista Víctor Ammann i el baixista Xavier Batllés quan, en pla comuna, van decidir llogar una casa al barri de Mira-sol de Sant Cugat del Vallès (d’aquí ve el nom de l'orquestra).

Allà hi van anar a viure i allà es van impregnar de tot tipus de música, tot incorporant les aportacions de la colla de gent que per aquell habitatge hi anava transitant, com els músics César Vieira i Pedrito Díaz, components que varen imprimir a l'orquestra la seva influència llatina.

Dos discos composen la discografia de l’Orquestra Mirasol: “Salsa catalana” (1974) i “D’oca a oca i tira que et toca” (1975), ambdós produïts pel segell Zeleste i distribuïts per Edigsa.

Orquestra Mirasol
Dos únics discos composen la seva discografia: “Salsa catalana” (1974) i “D’oca a oca i tira que et toca” (1975), ambdós produïts pel segell Zeleste i distribuïts per Edigsa.

L'interessant experiment artístic que va representar "Salsa catalana" ens va deixar extraordinàries composicions, com ara, el tema que obre el disc,“To de re per a mandolina i clarinet”. Un àlbum que va trencar esquemes i el treball de més ressò dins del corrent batejat com a “Ona Laietana”.

El disc va tenir una àmplia difusió a tot l’Estat i va proporcionar a l’Orquestra Mirasol nombroses actuacions fora de Catalunya.


The Easybeats

La febre de la nit dels divendres

Banda australiana d'estil pop-rock establerta a Sídney, la ciutat més gran i poblada d'Austràlia i Oceania. Tots els seus components pertanyien a famílies europees que, per diversos motius, havien emigrat a Austràlia: el cantant Stevie Wright i el bateria Gordon "Snowy" Fleet eren anglesos, el guitarra i pianista George Young (germà gran d'Angus i Malcom de AC/DC), escocesos i el guitarra solista, Harry Vanda i el baixista, Dick Diamonde, eren holandesos. El grup es va crear l'any 1964 i es va dissoldre a finals de 1969.

El mes de maig de 1967, The Easybeats van publicar el seu únic gran èxit, un tema que arrasaria a tot arreu i que es convertiria en tot un clàssic dels anys seixanta, l'estupenda "Friday on my mind", aquí rebatejada com "El viernes de mi recuerdo".

The Easybeats La lletra de "Friday on my mind" es simple i de contingut lleuger, representa el tedi i la monotonia del dies feiners, tot esperant el desitjat cap de setmana:

Dilluns al matí em sento malament,
arriba el dimarts i em sento millor,
el dimecres no se'n va,
dijous passa molt lentament,
ja tinc el divendres al pensament.

La tornada, més marxosa, proclama la gresca:

Vaig a divertir-me a la ciutat,
estic amb la meva noia,
ella és molt guapa,...


Emerson, Lake & Palmer

El show que mai s'acaba, senyores i senyors: Emerson, Lake and Palmer

Supertrio de rock progressiu/simfònic que va revolucionar l'escena rock dels anys setanta amb la introducció d'un nou format, ja que el grup, estava compost per tres reconeguts músics de l'escena britànica: el teclista Keith Emerson, que havia passat per diverses bandes, entre elles The Nice; el baixista, guitarra i cantant Greg Lake, amb anterioritat, part integrant de King Crimson i el bateria Carl Palmer, que havia deixat el grup Atomic Rooster.

El bateig d'Emerson, Lake and Palmer (ELP) dalt de l'escenari es va produir al llegendari Festival de la Illa de Wight que es va celebrar el 29 d'agost de 1970. La memorable actuació del trio va quedar plasmada en el seu àlbum “Live at the Isle of Wight Festival 1970”.

Excel.lents músics, virtuosos cadascun amb el seu respectiu instrument, les seves actuacions en directe eren exageradament espectaculars. Amb so quadrafònic que envoltava tot el recinte on actuaven, allà hi era Emerson, envoltat de tones d'equip, amb el seu imponent sintetitzador Moog modular, el seu orgue Hammond i els seus pianos polifònics; Greg Palmer que amb prou feines es veia, amb la seva bateria, envoltat de gongs, plats i infinitat d'elements de percussió i, finalment, vestit de blanc, Lake, tocant el baix amb el seu amplificador de 1.000 watts de potència i bafles d’aire comprimit.

En la dècada dels setanta, la banda van publicar els seus millors àlbums "Emerson, Lake and Palmer" (1970), "Tarkus" (1971), "Pictures at an Exhibition" (1971) "Trilogy" (1972) i "Brain Salad Surgery" (1973).

Emerson, Lake & Palmer
Lucky Man" (home afortunat), es la cançó que tanca el seu àlbum homònim, "Emerson, Lake and Palmer", una cançó atípica dins l’estil progressista que practicava Emerson, Lake and Palmer. Es tracta d’una balada acústica de temàtica medieval que, segons diuen les males llengües, es va incloure en aquest àlbum de debut per acabar d’omplir l'elapè.

Publicada a la tardor de 1970, la va escriure Greg Lake quan tenia 12 anys i va representar un dels primers èxits del trio. En aquesta peça hi podem trobar, encara que sigui fora de lloc, una de les primeres composicions de rock en què un sintetitzador Moog actua d’instrument solista destacat.


Jethro Tull

La flauta màgica del pop

Grup de rock creat l'any 1967 a Blackpool, una ciutat costera del nord d'Anglaterra. Una de les inconfusibles característiques d’aquesta banda l'aporta el personal estil vocal i la magistral manera de tocar la flauta del seu líder, l’escocès Ian Anderson, autor de pràcticament totes les cançons del grup i responsable d’introduir el so de la flauta travessera en el rock.

L'estil de Jethro Tull està constituït per una barreja molt original de rock, blues i folk anglès, a més, conté pinzellades de música barroca, de cançons medievals i fins i tot, de melodies renaixentistes.

L'any 1971, publiquen el controvertit LP "Aqualung", on s'inclouen, entre d'altres, "Locomotive breath" i "My God", dues composicions que tracten lliurement temes religiosos i socials. Per aquest motiu, en alguns països com ara Espanya, el disc va estar prohibit i, posteriorment, quan es van publicar, van ser censurats alguns fragments de l'àlbum.

Un any més tard, surt a la venda l’emblemàtic àlbum conceptual "Thick as a brick", considerat tant per la crítica com pels seus fans, el millor disc de la banda. Aquest creatiu àlbum, en el que cal destacar, també, la seva famosa coberta, tota una obra d'art, està íntegrament compost per Ian Anderson i conté tan sols una única cançó de més de 40 minuts de durada que està dividida en dues parts (una a cada cara del vinil). "Thick as a brick" s’ha convertit en un dels discos més venuts de Jethro Tull i el que millor ha perdurat al llarg del temps.

Jethro Tull
La instrumental "Bourée", tercer tema del seu segon àlbum “Stand Up”(1969), es l’única del disc que no està composta per Ian Anderson. Es tracta d'una reinterpretació, en format jazzístic, de "Bourrée en mi menor" del compositor de musica barroca alemany, Johann Sebastian Bach.

En aquesta peça, Ian Anderson arranca magistralment amb la flauta travessera, desgranant les mateixes notes que la cançó original, desprès, continua tocant fins portar, poc a poc, el tema cap al seu terreny musical, un mèrit compartit també, gràcies al fantàstic treball de Glenn Cornick al baix. El solo de “Bourée” està considerat un dels millors solos de baix de la història de la música pop.


The Kinks

Els tarambanes número 1

Conjunt musical britànic format l'any 1963 a Londres pels germans Ray i Dave Davies. Grup de culte, autèntic fenomen en la història del rock, creat per a no passar desapercebut, vestien botes de punta, pantalons ajustats, jaquetes de cuir i camises de colors intensos, l'any 1964 van aconseguir el seu primer numero 1 en les llistes britàniques amb el seu tercer senzill: "You really got me”.

El primer disc de la banda incloïa una versió de la cançó de Little Richard "Long tall Sally". Malgrat els esforços publicitaris, el senzill va passar gairebé desapercebut. El segon disc, "You still want me", tampoc va tenir la repercussió esperada i per això, la seva discogràfica els va amenaçar d'anul.lar el seu contracte si el tercer no tenia èxit.

El tercer, "You really got me" va ser publicar el mes d'agost de 1964 i, finalment, va aconseguir el primer lloc a les llistes de venda del Regne Unit. El poderós riff de guitarra potent i distorsionat amb que Dave Davies arrenca la cançó, va donar al tema el seu toc distintiu.

Posteriorment, amb "All day and all of the night", "Tired of waiting", "A well respected man", "Sunny afternon", "Dandy", "Waterloo Sunset" i el seu destacat èxit "Lola" (que no es tracta d'una noia, doncs és el relat d'una trobada romàntica entre un jove i un transvestit), el grup es va convertir en una de les bandes més populars del Regne Unit.

L'any 1965 van iniciar la seva primera gira pels Estats Units, marcada pel deplorable comportament del grup derivat de les tensions a l'escenari entre els seus components, ja que, ben proveïts d'alcohol, acostumaven a barallar-se en ple concert. Després d'aquesta gira, la Federació Americana de Músics els va vetar, no podent actuar als Estats Units durant quatre anys per "conducta poc professional".

The Kinks
El mes de maig de 1966, a un eixelebrat, se li va ocórrer la brillant idea de contractar a The Kinks perquè actuessin un diumenge a la tarda a una mena de cabaret, gairebé un puticlub, que es deia "Paladium de Cristal" i que es trobava situat en ple centre de Madrid.

La surrealista visita de The Kinks a Espanya, va acabar, com era d'esperar, amb enrenou i amb problemes amb la policia i amb el promotor del concert que, en veure que no cobria despeses, amb l'excusa que no actuava el baix titular del grup, que en aquells moments es trobava convalescent a causa d'un accident de cotxe, no va voler abonar l'import dels honoraris prèviament pactats.


Otis Redding

L'artista que es va despedir xiulant

Otis Redding, va ser un cantant nord-americà, compositor, productor musical, arranjador i cercador de talents conegut amb el sobrenom de «El rei del Soul». Va morir a Madison (Wisconsin) el 1967 a l'edat de 26 anys, víctima d'un fatídic accident d'aviació quan es dirigia a un concert. L'accident també va segar la vida de quatre dels sis membres de la seva banda d'acompanyament, el grup The Bar-Kays.

Tot i la seva curta carrera (només va estar actiu entre el 1960 i 1967) Otis Redding és considerat un dels músics més importants de la història de la música Soul i Rhythm and blues, a causa, sobretot, de la forta influència que va exercir sobre aquests dos gèneres musicals. Va escriure la majoria de les seves cançons i sempre va mantenir un control sobre elles, un fet poc habitual entre els artistes de l'època.

Per a la posteritat, queda la seva brillant actuació al Festival Pop de Monterrey, un certàmen que es va celebrar l'any 1967 i on va interpretar, davant un auditori majoritàriament hippie i de raça blanca, a més d'una magnífica versió de "Satisfaction" de The Rolling Stones, tots els seus temes més coneguts: "Shake", "I've been loving you too long", "Mr Pittiful", "Respect" i l'absorbent "Try a little tenderness", cançó amb la Otis acostumava a tancar els seus espectacles.

Otis Redding No va poder gaudir del seu primer número 1, guardó que va aconseguir amb la sensacional "(Sittin' on) the dock of the bay" (assegut al moll de la badia), un tema que marcava un canvi d'estil publicat pòstumament, un mes desprès de la seva mort.

Cançó relaxada, "The dock of the bay" la va composar assegut a la badia de Sausalito, enfront de San Francisco, mentre es trobava allotjat en una de les seves famoses cases flotants buscant inspiració, aprofitant l'ambient tranquil del lloc. En la gravació, de fons, se senten les gavines del moll i les ones trencant-se suaument contra el port; al final, com a remat, l'Otis xiulant tranquil.lament, com si se n'anés. ¡Genial!.