Herman's Hermits

Una cançó feta sense mala llet

Quintet britànic creat l'any 1963 a Manchester. Herman's Hermit era una banda juvenil de fresca sonoritat pop que va aconseguir una tremenda popularitat, sobretot, als Estats Units, on es van convertir en ídols d'adolescents, una fama molt superior a la que van obtenir al Regne Unit, el seu país natal.

Un any desprès de la seva formació, ja van gaudir del seu primer triomf, va ser amb "I'm into something good" (estic en alguna cosa bona), una cançó composta per la parella formada per Carole King i Gerry Goffin, en aquell temps, matrimoni ben avingut, que els va portar directament al lloc més alt de les llistes de popularitat.

Gairebé tots els èxits de Herman's Hermit procedien de versions de composicions d'altres artistes, tot i que, gràcies a l'energia que la banda imprimia a les seves interpretacions, moltes d'aquestes cançons aconseguien més repercussió comercial que l'obtinguda pel tema original.

Herman's Hermits
Un dels èxits més populars, "No milk today" (No hi ha llet avui), va ser pioner en la música pop en haver-se enregistrat amb col.laboració orquestral, atès que va comptar amb l'ajut de violins i violoncels. Es tracta d'una cançó escrita per Graham Gouldman, un compositor que ja havia signat èxits per a altres bandes britàniques com ara The Hollies (Bus Stop) o The Yardbirds (For your Love).

La lletra de "No milk today" intenta representar una metàfora del fet que, en aquells temps, no hi hagués una ampolla de llet al portal d'una casa. Això podria significar que en aquella llar, no hi havia ningú, que la casa estava buida, que l'amor, potser, se n'havia anat.

Degut a la seva relació amb la llet, "No milk today" ha estat utilitzada comercialment per diverses marques de productes làctics i també s'ha emprat en campanyes per a incentivar el seu consum.


Don McLean

El sorprenent mèrit de saber-se de memòria tota la lletra de les seves cançons

Cantant i compositor nord-americà d'estil folk-rock nascut a New Rochelle, una ciutat situada a l'estat de Nova York. En els anys setanta del segle passat, Don McLean va obtenir un èxit memorable amb la superba cançó-himne "American Pie", un tema icònic de la banda sonora americana i una cançó on el cantautor fa gala de la seva depurada tècnica a la guitarra escortada per una veu de profunda sensibilitat.

American Pie” son vuit minuts i mig plens d'història sobre l'evolució de la música i la cultura americana, des del 1959 al 1971. Una cançó plena de missatges críptics que avui dia encara son objecte de debat sobre el seu significat. Es tracta d'una llarga reflexió en què l'autor recorda, quan era jovenet, els sentiments viscuts en l'instant de llegir al diari la notícia de la trágica mort dels músics Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Bopper en un fatídic accident aeri.

Enregistrada l'any 1971 i inclosa en l'elapé del mateix nom, l'àlbum conté, a més, una altra excel.lent composició pròpia, la romàntica i preciosa balada "Vincent", una cançó d'homenatge al pintor Vincent Van Gogh. Als Estats Units, "American Pie" està considerada una de les cinc composicions pop més importants del segle XX.

Don McLean
A "Vincent", les estrofes del cantautor despleguen una envejable capacitat per a evocar imatges, de fet, les paraules recorren els traços del pintor amb tal vivacitat que resulta impossible no visualitzar la seva obra en anar escoltant els seus versos.

Tampoc resulta exagerat afirmar que es tracta d'una de les cançons més sensibles que s'hagin escrit mai:

Starry, starry night,
paint your pallet blue and grey,...


(Estrellada, estelada nit,
pinta la teva paleta de blaus i grisos)



Los Bravos

En moto i a cent per hora

Liderats pel seu cantant, Mike Kennedy (nascut Mike Volker Kogel), Los Bravos és d'un dels pocs grups pop/rock d'aquest país que, a mitjans de la dècada dels seixanta, van aconseguir gaudir de repercussió internacional; tot gràcies al seu gran èxit "Black is Black", un tema publicat l'any 1966 i que estava inclós dins el seu single de debut.

"Black is Black" va aconseguir vendre dos milions de còpies al nostre país i més d'un milió a la resta de món; i això no es tot, va arribar a ser número 2 en les llistes de vendes del Regne Unit i número 4 a les llistes dels Estats Units.

Una bateria que acompanya un dels riffs de baix més populars de la música pop, una línia de guitarra que s'incorpora amb les mateixes notes i un Mike Kennedy pletòric, deixant anar amb perfecta dicció anglesa allò de "Black is black, I want my baby back, It's gray, it's gray, Since she went away, oh oh,...". ¡BRAVO!

Los Bravos
Internacionalment, Los Bravos va ser una banda "One Hit Wonder" (d'un sol èxit). En l’àmbit domèstic, peró, van poder gaudir, durant cert periode de temps, de popularitat i ressò mediàtic gràcies a temes com “La moto” (1967) o “Los chicos con las chicas” (1967).

"La moto" es una de les cançons més comercials de Los Bravos. Menys complexa que "Black is black", és un tema que té una divertida lletra i una melodia molt enganxosa:

Quiero una motocicleta
que me sirva pa correr
y quiero una camiseta
que tenga el número cien,...


Chicago

Això sí que és una gran banda

Chicago és una de les més grans "Big Band" rockera de tots els temps. Una formació creada l'any 1967 a la ciutat que porta el seu mateix nom. Inicialment, el nom complert del grup era Chicago Transit Authority, una denominació que van tenir que retallar per evitar problemes jurídics amb l'Autoritat del Transport Públic de la ciutat de Chicago. Es una de les bandes de rock de més èxit i de més llarga durada de la història (amb permís de The Rolling Stones).

Amb tot un seguit constant d'èxits al llarg dels anys, el primer àlbum del grup va aparèixer l'any 1969 i portava el nom de la banda: "Chicago Transit Authority". Es tracta d’un doble elapé i un dels seus millors treballs, un disc que va constituir un èxit de vendes. En molts talls d’aquest 'album es fusionen perfectament el blues, el jazz i el rock, trets que, posteriorment, definirien inequívocament l'estil de la banda. Entre d'altres composicions, l'àlbum inclou una memorable versió del tema "I’m a man"de la banda britànica Spencer Davis Group.

Un any més tard, el 1970, amb el títol de "Chicago II" publiquen el seu segon àlbum doble. Aquest disc conté diversos èxits, com per exemple, "Make me smile", "Color mi world" i l’esplèndida "25 or 6 to 4", un dels temes de Chicado amb més caràcter i personalitat.

ChicagoEl críptic títol d’aquesta cançó fa referència a una hora específica del dia, concretament a les 03:35 am (o 3:34), es a dir, quan falten 25 (o 26) minuts per las 04:00 am.

El tema més popular del grup, però, continua sent "If you leave me now", una esplèndida balada inclosa en el seu àlbum "Chicago X" (1976). La va escriure i hi va posar-hi la seva veu, Peter Cetera, el baix del grup en aquells moments.

Chicago té el particular hàbit de titular els seus discos de forma correlativa i amb números romans. L'últim àlbum de la banda, per ara, data de l'any 2011 i l'hi correspon la xifra XXXIII.


Módulos

L'origen del pop-rock simfònic nacional

Quartet pop-rock sinfònic creat a Madrid l'any 1969. Els seus components originals eren Pepe Robles (guitarra i veu), Tomàs Bohórquez (orgue Hammond i piano), Juan Antonio García Reyzábal (bateria) i Emilio Bueno (baix). Van editar cinc àlbums d'estudi i diversos singles i es van dissoldre l'any 1979.

Extraordinària banda integrada per quatre excel.lents instrumentistes i alhora, bons compositors. Innovadors i avantguardistes, cuidaven al màxim el seu so. La prodigiosa i personal veu de Robles, els omnipresents teclats de Bohórquez i els cors de la resta dels seus components, conformaven la principal senya d'identitat del grup.

El seu segon single va aparèixer el mes de desembre de 1969. En la seva cara principal s'incloia “Nada me importa” i en la cara "b", la fenomenal balada “Todo tiene su fin", la composició de Modulos més coneguda i valorada.

Modulos
Amb la seva memorable introducció i el seu final, tot facturat amb so d’orgue d'església; amb la veu afligida del cantant, una secció rítmica prominent i uns superbs arranjaments vocals, van fer de “Todo tiene su fin", un irrefutable número 1.

El seu primer álbum, "Realidad", es va publicar l'any següent i incloïa, entre altres temes, dues curioses i encertades versions d'aire psicodélic i estil indiscutiblement Módulos, de dos coneguts temes de The Beatles, "Yesterday" i "Hello Goodbye".

Sens cap mena de dubte, “Todo tiene su fin" és una de les dues o tres millors balades del pop espanyol de tots els temps.


James Brown

El padrí del soul i el promotor del funk

El seu sentit innovador del ritme el va convertir, en la dècada dels seixanta, en un dels músics nord-americans amb més influència. James Brown es va fer famós per la seva imponent veu i els seus frenètics moviments. Gran showman, dins i fora d'un escenari, a més de ser un grandíssim cantant, escrivia gairebé totes les seves cançons i era el productor de gran part dels seus discos.

El 24 d'octubre de 1962 va oferir un concert al teatre Apollo, el llegendari teatre del barri de Harlem de Nova York. El resultat es plasma en un gran disc que es va comercialitzar amb el títol "Live at The Apollo". A partir d'aquell moment, els èxits comencen a acumular-se en la seva carrera amb títols com "I´ll go crazy", "Thing" o "Prisioner of love".

Ja apuntalat com a brillant estrella soul, l'any 1965 amb el senzill "Pappa's got brand a new bag" (el pare té una nova bossa de marca), James Brown dóna a conèixer un nou concepte musical: el funk, un innovador estil sincopat, frenètic i encomanadís que es caracteritza per ressaltar el ritme sobre la melodia. "Pappa's got brand..." està considerada una peça fonamental en l'expansió de la música funk com a nou estil.

James BrownTot i això, no va ser fins l'any 1970, amb la famosa cançó masclista "Get up (I feel like being a) Sex Machine", que la música funk es va consolidar definitivament.

l'any 1966, James Brown publica el sensacional tema propi "It's a man's, man's, man's world" (és un mon d'homes), una de les seves balades més intenses i famoses. Segons la revista Rolling Stone, aquesta composició ocupa el lloc 123 en la llista de les 500 millors cançons de tots els temps.

James Brown ens va deixar definitivament el dia de Nadal de 2006 a la edat de 73 anys. Degut a picabaralles familiars, no el van poder enterrar fins a dos mesos i mig més tard.



The Animals

L'animal de veu esquinçada

Banda britànica creada l'any 1962 a Newcastle, una ciutat situada al nord-est d'Anglaterra i formada originalment per Eric Burdon (veu), Alan Price (orgue i teclats), Hilton Valentine (guitarra), John Steel (bateria) i Chas Chandler (baix). The Animals va adquirir popularitat gràcies a l'estil i a la veu ronca, amb toc de blues, del seu lider, Eric Burdon.

El salt internacional a la fama es va produir amb el seu segon senzill "House of the rising sun" (la casa del sol naixent), un disc publicat l'any 1964, una magistral adaptació (la van fer seva) d'un tema tradicional folk nord-americà d'autor desconegut i que el cantautor nord-americà Bob Dylan ja havia enregistrat, tres anys abans, en el seu àlbum de debut.

La guitarra de Valentine, l'orgue de Price i la veu de Burdon van portar aquesta cançó a la posició més alta en la majoria de llistes d'èxits de gran part del món. "House of the rising sun", a més, va trencar la regla dels 3 minuts per a singles de 45 rpm. (la cancó dura 4 minuts i mig). The Animals es va convertir en el segon grup anglès en aconseguir un número 1 tant a les llistes britàniques com en les nord-americanes, malgrat les afirmacions que el tema era massa llarg.

"The House of the rising sun" descriu la mala vida i la poca fortuna que va tenir una persona que freqüentava un local de mala reputació situat a Nova Orleans, que portava aquest mateix nom:

The Animals Hi ha una casa a Nova Orleans,
se’n diu "El sol naixent"
i ha estat la ruïna de molts pobres nois
i Déu sap que jo sóc un d'ells,...

L'any 1965, va proporcionar nous èxits comercials al quintet, amb títols com "Your say let me be Misunderstood", versió d'un tema publicat per Nina Simone; "Bring it on Home to me", una cançó original del gran Sam Cooke i l'esplèndida "We gotta get out of this place", una peça emblemàtica i molt popular durant la guerra de Vietnam entre les Forces Armades dels Estats Units.

The Animals es van separar l'any seguent, al 1966.


Los Pekenikes

La millor música pop instrumental

Los Pekenikes va ser un grup creat a Madrid l'any 1959 i liderat pels germans Alfonso i Lucas Sáinz que, juntament amb Ignacio Martin, Pepe Nieto i Edilberto “Eddy” Guzmán formaren l'embrió original del conjunt. El nom de la banda derivava de la joventut dels seus components, tots ells vorejaven els 16/18 anys d'edat.

Pel grup, al llarg de la seva carrera artística, van passar múltiples personalitats musicals del pop dels anys seixanta com ara, Juan Pardo o Antonio Morales "Junior". Los Pekeniques van començar comptant amb un vocalista en les seves files, cantant versions en espanyol de temes de rock'n'roll anglosaxó, un fet força habitual en aquella època.

El quintet, però, finalment es conforma com a grup instrumental, un fet poc apreciat en aquella època, després del gran èxit discogràfic que va representar, l'any 1964, l'adaptació que van fer de la cançó popular andalusa "Los cuatro muleros". Com a dada curiosa, el disc que incloïa aquesta peça, setè EP del sextet, va ser el primer disc d'or que es va atorgar a Espanya.

L'1 de juliol de 1965, Los Pekenikes van tenir el privilegi de ser teloners de The Beatles en el concert que el grup anglès va oferir a Madrid.

Los PekenikesEl seu primer gran àlbum instrumental però, es va publicar l'any 1966 i incloïa un grapat de temes rodons com "Lady Pepa", "Frente a Palacio", “Romance Anónimo” o "Hilo de seda". El disc es va arribar a publicar als Estats Units; a més, “Hilo de seda" va ser número 1 a diversos països europeus com Holanda, Suïssa, Itàlia i Portugal, un fet que va proporcionar a aquest disc i a Los Pekenikes el caràcter d'internacional, un títol que molt pocs grups aconseguirien al llarg de la història musical d'aquest país.

Al llarg dels anys, les cançons de Los Pekenikes han aparegut i continuen apareixen en diverses pel.lícules, sèries, anuncis i programes de televisió.



The Hollies

El relleu dels Beatles al Cavern club

Les seves excepcionals harmonies a tres veus, el seu talent per a la construcció de melodies i una radiant execució vocal i instrumental, trets que diferencien els mestres dels artesans, converteixen a The Hollies en un dels millors grups de la història del pop-rock, estil que dignifiquen amb la seva infravalorada i meritòria discografia. La formació original estava composta per Allan Clarke (cantant), Graham Nash i Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don Rathbone (bateria).

Com tants altres grups anglesos d'aquell període, The Hollies van començar interpretant "covers" de coneguts temes nord-americans. L'any 1963, però, prendrien el lloc que The Beatles, havien deixat al The Cavern Club, desprès que els de Liverpool s'haguessin graduat exitosament en aquest local.

L'any 1966, després de publicar 4 àlbums, 3 EP's i 13 singles, publiquen "Bus stop", un dels temes més ben acollits comercialment, fins a aquell moment, de la banda.

A finals de 1968, Graham Nash deixa The Hollies per anar-se'n a viure als Estats Units, allà s'uneix a David Crosby, membre fundador de The Byrds i a Stephen Stills, ex-membre de Buffalo Springfield, per a formar el supertrio Crosby, Stills & Nash (CSN), un dels conjunts més significatius de finals dels seixanta i començaments dels setanta.

The Hollies
Els Hollies reemplacen a Nash per Terry Silvester i posen fil a l'agulla per a publicar l'any següent, una de les seves cançons més populars i celebrades, es tracta d'una versió de la formidable balada solidaria "He ain't heavy, He's my brother" (ell no és pesat, ell és el meu germà), un tema que va comptar amb la col.laboració al piano, com a músic de sessió, del genial Elton John.

"He ain't heavy, he's my brother", actualment, encara segueix sent tot un clàssic intemporal. Quaranta no sé quants anys desprès del seu enregistrament, no falla mai en qualsevol àlbum discogràfic recopilatori d'èxits "oldie" dels anys 60's, 70's ó 80's que es preï.


Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán

Lliçó magistral d'uns cracks

Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán, també coneguts per les sigles CRAG, va ser un quartet espanyol de música pop intermitentment en actiu des de l'any 1974. El conjunt estava format per Juan Robles Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José María Guzmán.

En emprendre la banda, els seu integrants ja eren músics amb experiència, ja que tots quatre procedien d'altres formacions d'èxit: Cánovas havia estat el bateria de la banda de rock progressiu Los Mòdulos, Rodrigo provenia de Los Pekenikes; Adolfo havia estat vocalista i guitarrista de Los Iberos i, finalment, Guzmán, havia format part del grup Solera.

Musicalment impecables, Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán ha estat una formació reivindicada, anys més tard de la seva disolució, per la seva música, les seves lletres i, sobretot, per les seves brillants harmonies vocals, es el grup de culte per excel.lència del pop espanyol.


L'any 1974, CRAG publica el destacat àlbum "Señora azul", un treball considerat un dels millors discos de la història del pop espanyol.

Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán
En aquell periode, però, el disc amb prou feines va tenir d'èxit, en part, per culpa del quartet, ja que mai van voler fer cap gira i per aquest motiu, la promoció del disc per part de la discográfica gairebé va ser nul.la.

El seu tema principal, que a més dóna títol al disc, és "Señora azul". Sembla ser que es un retret dirigit cap als crítics musicals que critiquen sense cap mena de professionalitat.


"Señora azul" comença amb la veu de Guzmán, després, arriben Rodrigo i Adolfo fent cors i, mes tard, la veu principal passa a ser la de Cánovas. Aquesta peça, com cap altra, reuneix totes les senyes d'identitat de CRAG al complert.


The Dave Clark Five

Per què?, doncs perquè mano jo

Destacat quintet anglès de pop-rock dels anys seixanta format a Londres l'any 1957. També anomenats DC5, el grup estava format per Dave Clark a la bateria, Mike Smith el teclista i vocalista principal, Lenny Davidson a la guitarra, Rick Huxley al baix i, finalment, Dennis Payton al saxofon. Van ser un dels pocs conjunts que, temporalment, van poder competir amb The Beatles.

Com és de suposar, el líder de la banda era l'enèrgic bateria Dave Clark, personatge que també ocupava el lloc de director musical i exercia de productor executiu i representant del grup.

Habitualment, en les actuacions en directe, Dave Clark posava la bateria a la part davantera de l'escenari per fer-se veure, col.locant la resta de membres de la banda, els guitarristes i l'orgue, repartits entre els laterals i la part posterior.

The Dave Clark Five
El seu primer èxit va arribar el mes de gener de 1964 amb el senzill "Glad all over", un disc que va aconseguir desplaçar de les llistes britàniques "I Wanna hold your hand" de The Beatles, que havia estat número 1 durant sis setmanes seguides.

Arran d'aquest fet, The Dave Clark Five obtindria una important repercussió mediàtica, cosa que van aprofitar per al llançament d'un reguitzell de temes propis: “Because”, "Bits and pieces", "Over and Over", "Come home” i “Catch us if you can".

Personalment, de totes les seves composicions, em quedo amb la esplèndida balada "Because" (perquè), aquí la podeu escoltar.


Los Cheyenes

Els que la tenien més llarga (la melena).

Conjunt pop-rock barceloní creat l'any 1963 al barri barceloní del Poble Sec. Una banda composta pels germans Roberto i Joselín Vercher, juntament amb José María Garcés i Ramón Colom. Les seves edats oscil.laven entre els quinze i els dinou anys.

Quartet de vocació rebel, la carrera de Los Cheyenes va ser curta, però, explosiva i de ràpid progrés. En dos anys, del mes de juny de 1965 al mes de juny de 1967, van gravar setze cançons (tres EPs i dos singles), la majoria dels temes que van enregistrar eren temes propis.

Van ser els més transgressors, els més provocadors i els més indomables de la seva època. Lluïen els cabells més llargs que ningú, les seva cabellera era senya d'identitat de la banda i donava considerable notorietat al grup. L'estètica visual que els acompanyava no era apta per a tots els públics, tot i això, en directe sonaven molt bé.

Los Cheyenes
El mes de juny de 1965, Los Cheyenes publiquen el seu primer EP, un treball que portava el títol genèric de "El estallido". El tema estrella d'aquest disc era "Válgame la Macarena", una infame composició d'aire flamenc/coplero del mestre Domingo que en aquell període, competia amb la "Maria Lola" de Los Gatos Negros. Es tractava d'intentar repetir l'èxit aconseguit per Los Brincos amb el seu "Flamenco".

Tot i tractar-se d’una imposició de la seva companyia discogràfica, la RCA, "Válgame la Macarena" va ser, de fet, el tema més popular del grup i el disc de més sortida comercial de la curta història de Los Cheyenes.


The Beach Boys

Les bones vibracions de la platja

Banda nord-americana de pop-rock estiuenc formada l'any 1961 a Hawthorne, un municipi de l'estat de Califòrnia, i inicialment integrada pels germans Wilson: Brian (composició, veu, baix i piano), Carl (guitarra i veu) i Dennis (bateria, veu ); juntament amb el ser cosí, Mike Love (veu) i un company d'estudis, Al Jardine (guitarra i veu).

The Beach Boys va ser el grup més representatiu de l'estil de vida californià dels anys seixanta. Les seves composicions recreaven una forma de vida juvenil, despreocupada i plena d'alegria. Interpretaven harmonioses melodies vocals i les lletres de les seves cançons, quasi sempre, tractaven sobre platges, noies i surf com a senyals d'identitat.

The Beach Boys estan considerats els reis indiscutibles de la música surf vocal i, freqüentment, són esmentats, com un dels millors grups musicals dels Estats Units.

La seva simfonia "Good vibrations" composta i produïda pel líder del quintet, Brian Wilson, i amb lletra de Mike Love, va ser publicada com a single el mes d'octubre de 1966 i està considerada una de las grans composicions pop de la historia.

Només cal escoltar atentament "Good vibrations" per a comprovar el complex treball de producció i d'arranjaments, tant vocals com instrumentals, que sonen al llarg de les seves heterogènies variants. Definitivament, Brian Wilson va utilitzar l'estudi de gravació com un instrument més.

The Beach Boys
A més, "Good vibrations" compta amb instruments inusuals per a una cançó pop de l'època, incloent l'ús prominent del violoncel i un electro-theremin.

El theremin, un aparell creat l'any 1919, és un dels primers instruments electrònics de la història. Consisteix en una caixa amb dues antenes, el so s'extreu apropant i allunyant la mà de cadascuna de les antenes, sense arribar a tocar-les. Una antena controla la freqüència o to i l'altre el volum.

"Good vibrations" va ser el tercer single de The Beach Boys que va aconseguir pujar a la posició número 1 en les llistes d'èxits.



Carpenters

Els ambaixadors de la música ambiental

Duo vocal i instrumental nord-americà format pels germans Karen i Richard Carpenter. Richard, el germà petit, tocava el piano i feia veus i Karen, tocava la bateria i cantava. El seu estil musical era suau, elegant i tendre, destacant una harmonia vocal insuperable. A començaments de la dècada dels setanta, van ser un dels fenòmens musicals més comercials dels Estats Units.

Van aparèixer l'any 1969, el mateix any de l'apoteosi hippie de Woodstock; però, els Carpenters estaven situats a les antípodes de l'ideari estètic i musical d'aquest moviment pseudo progressista.

Discogràficament, van començar versionant, en pla melòdic i sense gaire èxit, una cançó de The Beatles, el "Ticket to Ride" (bitllet per viatjar). Més tard, publicarien "(They long to be) Close to you" (vull estar a prop teu) una cançó que arribaria al número 1 a les llistes d'èxits americanes i amb la qual aconseguirien fama mundial.

Carpenters
Tres anys més tard, tornarien a repetir número 1 amb la balada soft/country/pop "Top of the world" (el cim del món).

Cada vegada que pujo a l'ascensor d'un hotel, sempre tinc la sensació que dins d'ell escoltaré "Close to you" en versió instrumental. Per a mi, aquesta ensucrada balada es la típica melodia d'ambient. Als Estats Units, aquest tipus de música, la que posen als ascensors, als supermercats i als llocs públics, se l'anomena "elevator music".

Si existís un hit parade de música ambiental d'interior ascensors, el número 1 sens dubte, se l'enduria, merescudament, qualsevol tema dels Carpenters.


Los Nivram

Un conjunt del Vallès Oriental

Admiradors, sobretot, de The Shadows, Los Nivram agafen el seu nom artístic d'una de les millors composicions d'aquest grup britànic. De fet, Nivram ve del cognom del guitarra solista de The Shadows, Hank B. Marvin, escrit al revés. Com a nota curiosa, esmentar que la cançó "Nivram", dedicada al líder dels Shadows, es un tema escrit per a lluïment, no del guitarra solista sinó del baix, ja que inclou un magnífic i inspirat solo d'aquest instrument.

Creat a Granollers l'any 1964, el conjunt Los Nivram estava compost per tres germans, els Mauri Carpinell, més en David Sala. Van arribar a comercialitzar dos discos EP de quatre cançons cadascun d'ells. El primer, el van publicar l'any 1965 i l'altre, el 1966, tots dos editats per la multinacional discogràfica EMI-Regal.

De les vuit cançons incloses en els dos discos esmentats, set eren composicions originals pròpies, un fet insòlit en aquella època per a un grup d'aquestes característiques, més una excel.lent versió del clàssic "Tema de Peter Gunn" de Henry Mancini, tema principal d'una popular sèrie nord-americana emesa per televisió.

Los Nivram
Eren bons instrumentistes, d'alt nivell musical, tenien un so realment bo i feien uns cors molt cuidats. Regularment, en algunes cançons, incorporaven un saxo, instrument no gaire present, en aquells anys, en conjunts de música pop.

Una revista musical de l'època acompanyava una entrevista al grup amb la frase: "No tienen imitadores,... pero tampoco tienen rival".

Anys més tard, aquest "Tema de Peter Gunn", seria popularitzat, en un estil més electrònic, pel trio britànic Emerson, Lake and Palmer. Posteriorment, una altra memorable versió va ser la que l'any 1980, es va treure de la màniga, The Blues Brothers band.