Procol Harum

El grup anglès que ens va deixar pàl.lids

Banda britànica creada a Londres l'any 1967. La seva fama mundial va esdevenir d'un sol èxit musical, l'extraordinària "A whiter shade of pale" (una blanca pal.lidesa), una cançó de culte que, amb el temps, ha arribat a assolir la condició de clàssica. Aquest romàntic tema destaca, primer, per seva la pausada melodia i desprès, per l'aconseguit so eclesiàstic extret de l'orgue Hammond.

La formació original estava liderada per Gary Brooker (veu i piano), Matthew Fisher (òrgan Hammond), Robin Trower (guitarra), David Knights (baix) i, finalment, B. J. Wilson (bateria), a més, la banda incloïa en la seva formació a Keith Reid, un integrant que mai va tocar cap instrument, únicament es dedicava a escriure les lletres de les cançons.

"A whiter shade of pale" va ser llançada en format senzill el 8 juny de 1967, té una enigmàtica i poc coherent lletra i ha estat versionada centenars de vegades per infinitat de grups. Una brillant adaptació de l'època va ser la que va dur a terme, en espanyol, el grup madrileny Pop Tops, això sí, canviant totalment la lletra i el seu sentit (si és que la lletra original en té algun).

Just després del llançament de "A whiter shade of pale", Procol Harum van emprendre una gira, debutant com a teloners del malaurat guitarrista Jimi Hendrix.

Posteriorment, la trajectòria del grup es va consolidar amb la publicació de la formidable "Homburg", una cançó inclosa en el seu poc reconegut segon senzill, probablement, pel fet que es tractava d'un tema de característiques molt similars al seu antecessor.

L'any 2004 "A whiter shade of pale" va ser escollida al Regne Unit com la cançó més difosa per ràdio en els últims 70 anys. L'any 2009, es va considerar que en els últims 75 anys, era la cançó més interpretada en públic.


America

Tres genets americans dalt d'un cavall sense identitat

Trio d'estil folk-rock contemporani creat a Londres a finals dels anys seixanta i originalment compost per Gerry Beckley, Dewey Bunnell i Dan Peek, tres companys d'escola, fills, tots ells, de militars nord-americans destinats en bases britàniques, que, junts, van decidir iniciar una brillant carrera musical.

El repertori d'America oferia melòdiques composicions de tall acústic, complementades amb un acurat treball en les harmonies vocals.

A finals de 1971 publiquen el seu primer disc, l’homònim "America", un gran àlbum que incloïa la magnífica balada "I need you" (et necessito) i, sobretot, "A horse with no name” (un cavall sense nom), una cançó amb una lletra surrealista i psicodèlica que anava acompanyada d'una generosa ració d'exquisides harmonies vocals, un tema fàcil de tocar amb guitarra, ja que només té dos acords. Dues fantàstiques composicions que van tenir una considerable repercussió comercial, en especial "A horse with no name", un tema que als Estats Units va arribar al número 1.


America A més dels dos títols esmentats anteriorment, el tercet va continuar triomfant amb altres temes, com ara la petita joia “Sister golden hair”, un altre dels seus èxits comercials, “Ventura Highway”, “Tin Man” o “You can do magic”.

L'any 1975, America va gravar en espanyol una penosa versió de "Sister golden hair" rebatejada per a la ocasió com a "con tu pelo tan dorado", per sort, ningú a tingut l'atreviment, per ara, de remasteritzar-la digitalment per editar-la de nou.

Set dels seus àlbums van ser produïts per George Martin, el prestigiós productor musical dels Beatles.


Aphrodite's Child

Els tres xicots afrodites

Trio grec de rock progressiu i pop psicodèlic creat l'any 1967 i compost per Vangelis Papathanassiou (teclats), el seu cosí Demis Roussos (baix i veu principal) i Loukas Sideras (percussió i veus).

El seu primer senzill es va editar a França i va ser un èxit a mitja Europa. El disc incloïa "Rain and tears” (pluja i llàgrimes) una preciosa balada amb una excepcional execució vocal de Demis Roussos. Es tractava de l'adaptació d’un cànon del segle XVII que va arribar a ser número 1 en la majoria de països del Continent, excepte al Regne Unit, dada curiosa ja que la cançó estava cantada en anglès.

It's five o'clock " (són les cinc) va ser el títol del seu segon àlbum (1969), un altre treball recomanable, dominat de nou pel talent compositor de Vangelis i un Demis Roussos incommensurable en l'apartat vocal. El disc, a més del tema homònim del LP, incorporava una altra peça destacada, la melòdica balada “Marie Jolie”.

L'any següent, Aphrodite's Child publicaria un senzill amb una altre èxit comercial: “Spring, summer, winter and fall" (primavera, estiu, hivern i tardor), un títol que, posteriorment, no s’inclouria en cap àlbum.

Aphrodite's ChildQuan, a principis de 1972, es va comercialitzar el doble àlbum conceptual de rock psicodèlic i progressiu batejat amb el nom de “666”, una obra experimental de ressonàncies bíbliques, la banda ja s'havia separat.

Després de Aphrodite's Child, Vangelis es va allunyar dels escenaris i es va dedicar a compondre bandes sonores de pel.lícules, aconseguint un notable èxit i força notorietat. Demis Roussos, per la seva banda, a més d'engreixar-se com un bacó, també va obtenir un meritori èxit en solitari, però, el seu nou estil musical estava molt allunyat del exhibit en aquesta primera etapa de la seva carrera.


Jimi Hendrix

El mite, la llegenda, la celebritat

Una de les figures més emblemàtiques del rock, un il.lustre esquerrà que posseïa un talent excepcional per tocar la guitarra. Considerat el millor intèrpret de guitarra elèctrica de la història del rock. Guitarrista, cantant, compositor, continuament estava investigant com extreure nous sons a la seva Fender, pioner en l'experimentació amb les pedaleres de distorsió i el wah-wah. Seria però, amb les seves enceses i salvatges actuacions en directe que passaria a la història de la música pop.

La fama del trio The Jimi Hendrix Experience va esclatar després de la seva memorable actuació en el Festival Pop de Monterey celebrat l'any 1967. En 40 minuts de concert, Hendrix va utilitzar la seva Stratocaster d’una manera mai vista fins a aquell moment: fent mímica d'actes sexuals amb l'instrument, fent-la sonar amb les dents, per darrere de l'esquena, contra el suport del micròfon i, fins i tot, contra l'amplificador, originant un acoblament ensordidor. Al final de l'exhibició, va prendre foc a la guitarra amb gas líquid per a encenedors i la va destrossar llançant-la contra els amplificadors.

Dos anys més tard, va encapçalar el Festival de Woodstock. El fet més destacat d'aquella històrica actuació, va ser la celebèrrima transfiguració operada sobre l’himne dels Estats Units. Hendrix va interpretar el tema d'una manera salvatge, barrejant-lo amb ferotges simulacions sonores de bombardejos, metrallaments, sirenes antiaèries i altres sorolls de batalla, tot això, utilitzant tant sols el so de la seva guitarra.

Al mes d'agost de 1970, unes setmanes abans de trobar la mort, actuaria davant 200.000 persones en el prestigiós Festival de la Illa de Wight.

Discogràficament va gravar quatre àlbums, tres d'ells d'estudi: "Are you Experienced?", "Axis: Bold as Love" i "Electric Ladyland" i un en directe “Band of Gypsys”. No obstant, innombrables gravacions sortirien al mercat després de la seva defunció.

Jimi Hendrix
El seu primer senzill, va ser tot un èxit, incloïa la versió més cèlebre del tema "Hey Joe", una cançó que anteriorment ja havien gravat, en versions més roqueres, diversos grups com ara, The Byrds o Shadows of the Knight.

El seu segon single, "Purple Haze", estava integrat per composicions pròpies i tornaria a repetir èxit de vendes. En el següent, Jimi Hendrix presentava l'esplèndid blues psicodèlic "The wind cries Mary" (El vent plora, Maria).


Membre del selecte i macabre club dels 27, Hendrix fou víctima del consum abusiu de substàncies poc saludables. Ens va deixar orfes el 18 de setembre de 1970.



Los Brincos

Una copeta de cava que entrava força bé

Grup creat a Madrid l'any 1964. Els seus components originals van ser Fernando Arbex, Manuel González, Juan Pardo i Antonio Morales "Junior". Tot i ser considerada una de les millors formacions espanyoles de l’època, no va poder aconseguir mai la cobejada repercussió internacional.

En una època en què el bagatge discogràfic dels conjunts es nodria bàsicament de versions anglosaxones, la banda liderada per Fernando Arbex va demostrar tenir capacitat creativa i un elevat talent per a desenvolupar composicions pròpies.

El seu debut discogràfic es va produir l'any 1964 amb "Dance the pulga" (balla la puça) i "Bye bye chiquilla", temes que van obtenir una moderada repercussió comercial. El seu segon single presenta la curiositat que, una de les cançons més conegudes de Los Brincos, "Flamenco", va ser llançada com a cara "B" del disc. La cara "A" corresponia a "Cry" una cançó lenta cantada en anglès que va passar força desapercebuda.

El tema "Flamenco" és una barreja de folklore espanyol interpretat al més pur estil pop. La seva publicació va anar acompanyada, per part de la discogràfica, d'un llançament promocional sense precedents. "Flamenco" va tenir un èxit aclaparador.

Los Brincos
Posteriorment, Los Brincos augmentarien la seva popularitat triomfant amb peces tan aconseguides com "Borracho", "Tu me dijiste adiós" o "Mejor", probablement, una de les seves millors composicions.

L'any 1966 publiquen, entre d'altres, "A mi con esas", "Sola", "Tú en mí" i la romàntica balada "Un sorbito de champagne", un dels temes més populars de Los Brincos i clàssic indiscutible en tots els balls particulars o "guateques" dels anys seixanta.

L'any 1968, ja sense Juan Pardo ni Junior, que havien abandonat el grup, treuen l’excel.lent àlbum "Contrabando", que incloïa "Lola", "El pasaporte" i "Nadie te quiere ya".


Cream

La “cream” de la “cream”

Banda de rock creada l'any 1966 a Londres i formada per tres dels millors instrumentistes del Regne Unit. Cream va ser un dels primers i més cèlebres "powertrios" de la dècada. El trio estava compost per Eric Clapton a la guitarra i veus, Jack Bruce al baix i vocalista principal i Ginger Baker a la bateria. Tres personatges ben coneguts en la indústria discogràfica anglesa, ja que tots ells, anteriorment, havien format par d’importants formacions de l'època.

Poderós i prestigiós grup, està considerada, majoritàriament, una de les més vitals i efectives bandes de blues/rock del període comprés entre el 1966 i el 1968. La seva particularitat radicava en el fet que tots els seus membres brillaven per igual; aquí el baix, el bateria i el guitarra competien entre ells, no hi havia un líder fix.

Dins la seva curta però brillant carrera, Cream va publicar quatre àlbums i diversos senzills, tot i que, amb posterioritat, han anat apareixent diverses recopilacions seves i edicions de concerts en directe.

Cream
El segon àlbum d'estudi de la banda, "Disraeli Gears", un excel.lent disc publicat l'any 1967, inclou una genial i antològica portada d'estil psicodèlic. Aquest LP no pot faltar en cap col.lecció de melòman discogràfic que es preï.

El setembre de 1968, extreta de l'àlbum "Disraeli Gears", Cream publica en format single “Sunshine of your love” (sol del teu amor).

Amb les notes de la guitarra i el baix a l'uníson, “Sunshine of your love” incorpora un dels millors riffs de guitarra de la historia de la música pop. Jimi Hendrix, fins l'any 1969, va interpretar aquest tema en tots els seus concerts en directe.


Bee Gees

Els que arribaven més amunt

Banda britànica, tot i que es va formar a Austràlia, composta per tres germans: en Barry i els bessons Robin i Maurice Gibb. La seva fórmula sonora s’emparava en unes impecables harmonies vocals, una destacada orquestració de suport, unes veus altes i l'ús de falsets per a emfatitzar aspectes del tema.

Previ a les veus en falset, abans que tinguessin "febre els dissabtes a la nit", els Bee Gees (inicials de Brother’s Gibb's) ja havien evidenciat, sobradament, el seu extraordinari talent. En la dècada daurada dels seixanta ja estaven catalogats com un dels millors conjunts pop.

Creadors de centenars de composicions originals, l'any 1966 aconseguirien el seu primer gran èxit amb el tema "Spicks and specks". L'any següent publicarien l'esplèndid àlbum de debut “Bee Gees 1st”. D'aquest disc destaquen temes com “To love somebody”, “Holiday” i l’esplèndida “New York Mining Disaster 1941”. La majoria de cançons les van compondre Robin i Barry amb tot just disset i vint anys.

Horizontal” editat el 1968 tornava a incloure extraordinaris temes com “World”, “I started the joke” i sobretot, “Massachusetts”, el seu primer número 1 a molts llocs del món. Aquell mateix any publiquen “Idea” i al següent, el magnífic doble LP “Odessa”. L'any 1971, amb l'àlbum "Trafalgar" aconseguirien un altre gran èxit amb la romàntica "How can you mend a broken heart" (Com pots reparar un cor trencat).

El 1977 arriba el deliri, el seu gran reconeixement a nivell mundial en composar i interpretar la banda sonora de la pel.lícula "Saturday Night Fever" on “How Deep Is Your Love”, “Stayin' Alive” i “Night Fever” els empenya al capdamunt de les llistes d'èxits de la majoria de països.

Bee Gees
Aquestes produccions cinèfiles, però, van representar un canvi d'estil, amb predomini del falset de Barry, un estil molt més comercial, menys emotiu, ... música per al seu consum en discoteques.

Posteriorment, l'any 1979, amb "Tragedy" i "Too Much Heaven" encara tornarien a aconseguir diversos hits més.

Dels Bee Gees però, em quedo amb les composicions dels seus primers anys, amb l'enorme sensibilitat que fluia de cançons com ara “New York Mining Disaster 1941”, un tema on es pot gaudir, en estat pur, de les admirables harmonies vocals d'aquests tres germans Gibb.


Orquestra Mirasol

Els fillols de la sala Zeleste

El so hipnòtic d'un Fender Rhodes, un baix que assolia funcions de guitarra solista, una percussió salvatge, un saxo, una flauta travessera, una bateria, cinc músics avantguardistes, unes melodies increïbles,… això era la Mirasol.

Orquestra singular, de trajectòria curta però intensa. Va néixer l’any 1973, fruit de la unió artística entre el pianista Víctor Ammann i el baixista Xavier Batllés quan, en pla comuna, van decidir llogar una casa al barri de Mira-sol de Sant Cugat del Vallès (d’aquí ve el nom de l'orquestra).

Allà hi van anar a viure i allà es van impregnar de tot tipus de música, tot incorporant les aportacions de la colla de gent que per aquell habitatge hi anava transitant, com els músics César Vieira i Pedrito Díaz, components que varen imprimir a l'orquestra la seva influència llatina.

Dos discos composen la discografia de l’Orquestra Mirasol: “Salsa catalana” (1974) i “D’oca a oca i tira que et toca” (1975), ambdós produïts pel segell Zeleste i distribuïts per Edigsa.

Orquestra Mirasol
Dos únics discos composen la seva discografia: “Salsa catalana” (1974) i “D’oca a oca i tira que et toca” (1975), ambdós produïts pel segell Zeleste i distribuïts per Edigsa.

L'interessant experiment artístic que va representar "Salsa catalana" ens va deixar extraordinàries composicions, com ara, el tema que obre el disc,“To de re per a mandolina i clarinet”. Un àlbum que va trencar esquemes i el treball de més ressò dins del corrent batejat com a “Ona Laietana”.

El disc va tenir una àmplia difusió a tot l’Estat i va proporcionar a l’Orquestra Mirasol nombroses actuacions fora de Catalunya.


The Easybeats

La febre de la nit dels divendres

Banda australiana d'estil pop-rock establerta a Sídney, la ciutat més gran i poblada d'Austràlia i Oceania. Tots els seus components pertanyien a famílies europees que, per diversos motius, havien emigrat a Austràlia: el cantant Stevie Wright i el bateria Gordon "Snowy" Fleet eren anglesos, el guitarra i pianista George Young (germà gran d'Angus i Malcom de AC/DC), escocesos i el guitarra solista, Harry Vanda i el baixista, Dick Diamonde, eren holandesos. El grup es va crear l'any 1964 i es va dissoldre a finals de 1969.

El mes de maig de 1967, The Easybeats van publicar el seu únic gran èxit, un tema que arrasaria a tot arreu i que es convertiria en tot un clàssic dels anys seixanta, l'estupenda "Friday on my mind", aquí rebatejada com "El viernes de mi recuerdo".

The Easybeats La lletra de "Friday on my mind" es simple i de contingut lleuger, representa el tedi i la monotonia del dies feiners, tot esperant el desitjat cap de setmana:

Dilluns al matí em sento malament,
arriba el dimarts i em sento millor,
el dimecres no se'n va,
dijous passa molt lentament,
ja tinc el divendres al pensament.

La tornada, més marxosa, proclama la gresca:

Vaig a divertir-me a la ciutat,
estic amb la meva noia,
ella és molt guapa,...


Emerson, Lake & Palmer

El show que mai s'acaba, senyores i senyors: Emerson, Lake and Palmer

Supertrio de rock progressiu/simfònic que va revolucionar l'escena rock dels anys setanta amb la introducció d'un nou format, ja que el grup, estava compost per tres reconeguts músics de l'escena britànica: el teclista Keith Emerson, que havia passat per diverses bandes, entre elles The Nice; el baixista, guitarra i cantant Greg Lake, amb anterioritat, part integrant de King Crimson i el bateria Carl Palmer, que havia deixat el grup Atomic Rooster.

El bateig d'Emerson, Lake and Palmer (ELP) dalt de l'escenari es va produir al llegendari Festival de la Illa de Wight que es va celebrar el 29 d'agost de 1970. La memorable actuació del trio va quedar plasmada en el seu àlbum “Live at the Isle of Wight Festival 1970”.

Excel.lents músics, virtuosos cadascun amb el seu respectiu instrument, les seves actuacions en directe eren exageradament espectaculars. Amb so quadrafònic que envoltava tot el recinte on actuaven, allà hi era Emerson, envoltat de tones d'equip, amb el seu imponent sintetitzador Moog modular, el seu orgue Hammond i els seus pianos polifònics; Greg Palmer que amb prou feines es veia, amb la seva bateria, envoltat de gongs, plats i infinitat d'elements de percussió i, finalment, vestit de blanc, Lake, tocant el baix amb el seu amplificador de 1.000 watts de potència i bafles d’aire comprimit.

En la dècada dels setanta, la banda van publicar els seus millors àlbums "Emerson, Lake and Palmer" (1970), "Tarkus" (1971), "Pictures at an Exhibition" (1971) "Trilogy" (1972) i "Brain Salad Surgery" (1973).

Emerson, Lake & Palmer
Lucky Man" (home afortunat), es la cançó que tanca el seu àlbum homònim, "Emerson, Lake and Palmer", una cançó atípica dins l’estil progressista que practicava Emerson, Lake and Palmer. Es tracta d’una balada acústica de temàtica medieval que, segons diuen les males llengües, es va incloure en aquest àlbum de debut per acabar d’omplir l'elapè.

Publicada a la tardor de 1970, la va escriure Greg Lake quan tenia 12 anys i va representar un dels primers èxits del trio. En aquesta peça hi podem trobar, encara que sigui fora de lloc, una de les primeres composicions de rock en què un sintetitzador Moog actua d’instrument solista destacat.


Jethro Tull

La flauta màgica del pop

Grup de rock creat l'any 1967 a Blackpool, una ciutat costera del nord d'Anglaterra. Una de les inconfusibles característiques d’aquesta banda l'aporta el personal estil vocal i la magistral manera de tocar la flauta del seu líder, l’escocès Ian Anderson, autor de pràcticament totes les cançons del grup i responsable d’introduir el so de la flauta travessera en el rock.

L'estil de Jethro Tull està constituït per una barreja molt original de rock, blues i folk anglès, a més, conté pinzellades de música barroca, de cançons medievals i fins i tot, de melodies renaixentistes.

L'any 1971, publiquen el controvertit LP "Aqualung", on s'inclouen, entre d'altres, "Locomotive breath" i "My God", dues composicions que tracten lliurement temes religiosos i socials. Per aquest motiu, en alguns països com ara Espanya, el disc va estar prohibit i, posteriorment, quan es van publicar, van ser censurats alguns fragments de l'àlbum.

Un any més tard, surt a la venda l’emblemàtic àlbum conceptual "Thick as a brick", considerat tant per la crítica com pels seus fans, el millor disc de la banda. Aquest creatiu àlbum, en el que cal destacar, també, la seva famosa coberta, tota una obra d'art, està íntegrament compost per Ian Anderson i conté tan sols una única cançó de més de 40 minuts de durada que està dividida en dues parts (una a cada cara del vinil). "Thick as a brick" s’ha convertit en un dels discos més venuts de Jethro Tull i el que millor ha perdurat al llarg del temps.

Jethro Tull
La instrumental "Bourée", tercer tema del seu segon àlbum “Stand Up”(1969), es l’única del disc que no està composta per Ian Anderson. Es tracta d'una reinterpretació, en format jazzístic, de "Bourrée en mi menor" del compositor de musica barroca alemany, Johann Sebastian Bach.

En aquesta peça, Ian Anderson arranca magistralment amb la flauta travessera, desgranant les mateixes notes que la cançó original, desprès, continua tocant fins portar, poc a poc, el tema cap al seu terreny musical, un mèrit compartit també, gràcies al fantàstic treball de Glenn Cornick al baix. El solo de “Bourée” està considerat un dels millors solos de baix de la història de la música pop.


The Kinks

Els tarambanes número 1

Conjunt musical britànic format l'any 1963 a Londres pels germans Ray i Dave Davies. Grup de culte, autèntic fenomen en la història del rock, creat per a no passar desapercebut, vestien botes de punta, pantalons ajustats, jaquetes de cuir i camises de colors intensos, l'any 1964 van aconseguir el seu primer numero 1 en les llistes britàniques amb el seu tercer senzill: "You really got me”.

El primer disc de la banda incloïa una versió de la cançó de Little Richard "Long tall Sally". Malgrat els esforços publicitaris, el senzill va passar gairebé desapercebut. El segon disc, "You still want me", tampoc va tenir la repercussió esperada i per això, la seva discogràfica els va amenaçar d'anul.lar el seu contracte si el tercer no tenia èxit.

El tercer, "You really got me" va ser publicar el mes d'agost de 1964 i, finalment, va aconseguir el primer lloc a les llistes de venda del Regne Unit. El poderós riff de guitarra potent i distorsionat amb que Dave Davies arrenca la cançó, va donar al tema el seu toc distintiu.

Posteriorment, amb "All day and all of the night", "Tired of waiting", "A well respected man", "Sunny afternon", "Dandy", "Waterloo Sunset" i el seu destacat èxit "Lola" (que no es tracta d'una noia, doncs és el relat d'una trobada romàntica entre un jove i un transvestit), el grup es va convertir en una de les bandes més populars del Regne Unit.

L'any 1965 van iniciar la seva primera gira pels Estats Units, marcada pel deplorable comportament del grup derivat de les tensions a l'escenari entre els seus components, ja que, ben proveïts d'alcohol, acostumaven a barallar-se en ple concert. Després d'aquesta gira, la Federació Americana de Músics els va vetar, no podent actuar als Estats Units durant quatre anys per "conducta poc professional".

The Kinks
El mes de maig de 1966, a un eixelebrat, se li va ocórrer la brillant idea de contractar a The Kinks perquè actuessin un diumenge a la tarda a una mena de cabaret, gairebé un puticlub, que es deia "Paladium de Cristal" i que es trobava situat en ple centre de Madrid.

La surrealista visita de The Kinks a Espanya, va acabar, com era d'esperar, amb enrenou i amb problemes amb la policia i amb el promotor del concert que, en veure que no cobria despeses, amb l'excusa que no actuava el baix titular del grup, que en aquells moments es trobava convalescent a causa d'un accident de cotxe, no va voler abonar l'import dels honoraris prèviament pactats.


Otis Redding

L'artista que es va despedir xiulant

Otis Redding, va ser un cantant nord-americà, compositor, productor musical, arranjador i cercador de talents conegut amb el sobrenom de «El rei del Soul». Va morir a Madison (Wisconsin) el 1967 a l'edat de 26 anys, víctima d'un fatídic accident d'aviació quan es dirigia a un concert. L'accident també va segar la vida de quatre dels sis membres de la seva banda d'acompanyament, el grup The Bar-Kays.

Tot i la seva curta carrera (només va estar actiu entre el 1960 i 1967) Otis Redding és considerat un dels músics més importants de la història de la música Soul i Rhythm and blues, a causa, sobretot, de la forta influència que va exercir sobre aquests dos gèneres musicals. Va escriure la majoria de les seves cançons i sempre va mantenir un control sobre elles, un fet poc habitual entre els artistes de l'època.

Per a la posteritat, queda la seva brillant actuació al Festival Pop de Monterrey, un certàmen que es va celebrar l'any 1967 i on va interpretar, davant un auditori majoritàriament hippie i de raça blanca, a més d'una magnífica versió de "Satisfaction" de The Rolling Stones, tots els seus temes més coneguts: "Shake", "I've been loving you too long", "Mr Pittiful", "Respect" i l'absorbent "Try a little tenderness", cançó amb la Otis acostumava a tancar els seus espectacles.

Otis Redding No va poder gaudir del seu primer número 1, guardó que va aconseguir amb la sensacional "(Sittin' on) the dock of the bay" (assegut al moll de la badia), un tema que marcava un canvi d'estil publicat pòstumament, un mes desprès de la seva mort.

Cançó relaxada, "The dock of the bay" la va composar assegut a la badia de Sausalito, enfront de San Francisco, mentre es trobava allotjat en una de les seves famoses cases flotants buscant inspiració, aprofitant l'ambient tranquil del lloc. En la gravació, de fons, se senten les gavines del moll i les ones trencant-se suaument contra el port; al final, com a remat, l'Otis xiulant tranquil.lament, com si se n'anés. ¡Genial!.



Janis Joplin

La perla del rock

Janis Joplin fou una cantant texana de rock and roll i blues nascuda a Port Arthur. El seu caràcter, sinònim d'excessos, la seva veu esquinçada, la seva agitada vida, el seu esperit rebel i la seva prematura mort al 27 anys, l'han convertit en una de les artistes més apreciades del moviment contracultural de la dècada dels seixanta.

Amb tot just quatre àlbums editats, l'últim d'ells, publicat després de la seva mort, és considerada una de les grans estrelles del rock. Impressionant i admirable és la seva contundent interpretació, plena d’energia i amb la veu trencada al màxim de l'enèsima versió de l'ària de George Gershwin, "Summertime".

L'únic número 1 de Janis Joplin però, va ser un tema country, es tracta de la insuperable "Me and Bobby McGee", composició del seu amic i amant ocasional Kris Kristofferson, un tema que es va incloure en el seu disc pòstum “Pearl”, un disc publicat l'any 1971, tres mesos desprès de la seva mort.

El mes de juny de 1967, Janis Joplin va actuar amb la seva banda al Festival Internacional de Música Pop de Monterrey al costat d'alguns dels més acreditats artistes del moment. El 16 d'agost de 1969, ho faria en el llegendari Festival de Woodstock protagonitzant una de les més aclamades actuacions d'aquell esdeveniment.

Janis JoplinMembre del "Club dels 27", títol amb el que s'ha batejat al grup d'artistes rockers, tràgicament morts a l'edat precoç de 27 anys, la majoria a causa de l'abús de les drogues i/o de l'alcohol.

La llista nominal d'aquest cèlebre i macabre club, a més de l'esmentada Janis Joplin, inclou a Brian Jones, Jimi Hendrix, Jim Morrison i Kurt Cobain.

Darrerament, també s'hi ha afegit la vocalista britànica Amy Winehouse. En l'àmbit local, també s'hi podria incloure a la cantautora madrilenya Evangelina SobredoCecilia", morta l'any 1976 a la mateixa edat, víctima d'un fatal accident de trànsit.


Jaume Sisa

Una invitació que ens arriba d'una altra galàxia

Qualsevol nit pot sortir el sol” és, sens cap mena de dubte, un himne transgeneracional, una inspirada cançó plena de força poètica.

Publicada l'any 1975 dins l’àlbum del mateix nom, va ser composta, escrita i interpretada per l'artista, en aquell temps, inquiet i bohemi, Jaume Sisa, un cantautor català autodefinit com a "galàctic".

Sota l'aparença d'una innocent cançó infantil de contagiosa tornada, s'amaga una original composició de contingut fantàstic i dirigida a tots els públics. Una simfonia de cuidada lletra, tota ella farcida de clars i utòpics missatges que convinden a la amistat, a l'optimisme i a la solidaritat:

Fa una nit clara i tranquil.la,
hi ha una lluna que fa llum.
Els convidats van arribant
i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.

Heus ací a Blancaneus, en Pulgarcito,
als tres porquets,
al gos Snoopy i el seu secretari l’Emili
i en Simbad,
l’Ali Babà i Gulliver.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
de les tristors en farem fum.
A casa meva és casa vostra,
si és que hi ha cases d’algú.

Hola Jaimito! Donya Urraca!
En Carpanta i Barba-azul,
Frankestein i l’home llop,
el compte Dràcula i Tarzan,
la mona Xita i Peter Pan.

La senyoreta Marieta de l’ull viu
ve amb un soldat.
Els Reis d’Orient, Papà Noël,
el Pato Donald i Pascual.
La Pepa maca i Superman.

Bona nit senyor King Kong,
senyor Astèrix i Taxi Key,

Roberto Alcázar i Pedrín,
l’home del sac i en Patufet,
senyor Charlot i Obèlix.

En Pinotxo ve amb la Monyos,
agafada de bracet,
hi ha la dona que ven globus,
la família Ulises
i el capitán Trueno amb patinet.

A les dotze han arribat,
la fada bona i Ventafocs,
en Tom i Jerry, la bruixa Calitxa,
Bambi i Mobby Dick,
i l’emperadriu Sissí.

Mortadelo i Filemó,
i Guillem Brown i Guillem Tell,
la caputxeta vermelleta,
el llop ferotge,
el caganer, Cocoliso i Popeie.

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono que tan sols,
hi faltes tu.

També pots venir si vols.
T'esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l'espai.
Qualsevol nit pot sortir el sol.