Scott McKenzie

El poder pacifista de les flors

Cantant folk nord-americà de nom real, Philip Wallach Blondheim, Scott McKenzie va nèixer a Jacksonville Beach, un municipi ubicat a l'estat de Florida, un artista mundialment conegut pel seu únic gran èxit, el popular i immortal himne hippie "San Francisco (be sure to wear flowers in your hair)" (San Francisco (assegureu-vos de portar flors al cabell).

Emblema oficial del moviment "flower power", ja que la lletra de la cançó convidava els joves a portar flors al cabell si peregrinaven a la ciutat del seu títol, el tema "San Francisco" va marcar tota una època i tota una generació.


Composta el mes de maig de 1967, l’any de l’estiu de l’amor (summer of love) per John Philips, un dels integrants de la cèlebre agrupació The Mama's and the Papa's per a promocionar el Festival de Música Pop Internacional de Monterey. Posteriorment, Philips va cedir el tema a Scott McKenzie que amb aquesta cançó, obtindria un èxit instantani.


Scott McKenzie
En l'esmentat festival de Monterey hi van actuar les grans figures del moment, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jefferson Airplane, The Who, The Mama's and The Papa's, The Byrds, Simon and Garfunkel, The Animals, Steve Miller Band o Otis Redding, entre d'altres. Monterey va suposar l'origen dels grans festivals de música rock que avui dia coneixem.

If you're going to San Francisco,
be sure to wear
some flowers in your hair,...

(Si aneu a San Francisco,
assegureu-vos de portar
alguna flor al cabell)



The Moody Blues

Unes inoblidables nits en blanc

Quintet britànic de rock creat l'any 1964 a la ciutat anglesa de Erdington, Birmingham. Durant un cert temps, la banda va comptar amb la representació comercial de Brian Epstein, el mateix manager de The Beatles.

Després d'aconseguir un número 1 amb "Go now", una cançó editada l'any 1964 i inclosa en el seu segon single, The Moody Blues va aconseguir la immortalitat en publicar el tema que ha sustentat la seva carrera; es tracta de la brillant composició "Nights in white satin" (Nits en blanc setí), una ensucrada balada que va saber fusionar el romanticisme amb la psicodèlia i el rock simfònic.


The Moody Blues
El tema original va ser comercialitzar l'any 1967 i estava inclòs en l'álbum "Days of future passed" (Dies del futur passat), un gran LP conceptual que comptava amb la participació de la London Festival Orchestra. La cançó tenia una durada de 7 minuts i 38 segons; posteriorment, va sortir una altra versió, editada en single, que va reduïr la peça a 4 minuts i 26 segons.

Amb tota seguretat, aquestes nits envoltades en blanc setí han fet somiar a més d'un i més d'una al llarg de les últimes dècades. Sens dubte, es tracta d'un dels temes musicals més punxats, radiats, cantats i versionats de la història contemporània.
Nits de blanc setí,
que no tenen final.
cartes escrites,
que mai arribaran,...


Rare Earth

Agafeu seient i prepareu-vos, comença "Get ready"

Banda nord-americana de rock creada l'any 1961 a Detroit i formada, inicialment, per Gil Bridges (vocalista, saxo, flauta i percussió), Rod Richards (guitarra i veu), John Persh (baix i veu), Kenny James (orgue i piano) i Pete Riviera (bateria i veu). Amb la seva explosiva barreja de rock, soul, funk i pop, el quintet va trobar ràpida acceptació, sobretot entre el públic americà.

L'any 1968, entren a formar part del llegendari segell especialitzat en música negra, Motown, la discogràfica establerta a la ciutat americana del motor, Detroit, (d'aquí ve el nom de la companyia: Mot-town) que, curiosament, crea una divisió, un subsegell, amb el nom de la banda, Rare Earth (Terra rara), per a la contractació exclusiva d'artistes no afro-americans.

L'any següent, Rare Earth publica el seu segon àlbum, un notable treball d'estudi que porta el nom de "Get ready" (Prepara’t), un disc que llançaria definitivament el grup cap a la fama mundial.

Rare Earth
"Get ready" inclou en la totalitat de la seva cara "B" l'espectacular tema que porta el mateix nom, una trepidant peça de 21 minuts i 36 segons de durada, enregistrada en fals directe que va causar furor a tot Europa. El tema va ser número 1 a la majoria de discoteques occidentals.

Es tracta d'una versió del tema original, "Get ready", compost per Smokey Robinson, que, l'any 1966, ja havien popularitzat, amb menys fortuna, el quintet vocal The Temptations.

L'any 1970, en format single, Rare Earth va publicar una versió més comercial de "Get ready". El tall només incorporava els tres primers minuts de la composició original.


Harry Nilsson

Un cantant de pel.licula

Cantant i músic nord-americà nascut al barri de novaiorquès de Brooklyn. Malgrat la seva reconeguda reputació com a compositor, tots els grans triomfs de la seva carrera van ser versions de temes d'altres artistes.

Els seus principals èxits van ser, “Without you” (Sense tu), una balada composta per la banda britànica Badfinger i comercialitzada l'any 1971 i, sobretot, “Everybody's talkin'” (Tothom està parlant), una composició del poc conegut cantautor nord-americà Fred Neil publicada l'any 1968.

"Everybody's talkin'" de Harry Nilsson va tenir la immensa fortuna de ser inclosa en la banda sonora del film "Midnight cowboy” (Cowboy de mitjanit), l'oscaritzada pel.lícula de l'any 1969 que van protagonitzar Dustin Hoffman i Jon Voight. Poques vegades una cançó i una pel.lícula s'han complementat tant.

Passats prop de cinquanta anys de la seva estrena, no es pot parlar de "Midnight cowboy” sense que et vingui al cap el tema principal de la seva banda sonora, i el mateix passa a la inversa.

Harry Nilson
Everybody’s talkin’ at me,
I can’t hear a word they’re sayin,...

(Tothom em parla,
però no sento res del que em diuen)

Bon amic dels quatre Beatles, durant la roda de premsa que van oferir, l'any 1968, John Lennon i Paul McCartney, per a anunciar la creació de la companyia discogràfica Apple, li van preguntar a John Lennon quin era el seu artista americà preferit i, aquest, va respondre: Harry Nilsson; després li van preguntar a Paul McCartney quina era la seva banda americana favorita i Paul va contestar: Harry Nilsson.


Fleetwood Mac

El vol de l'ocell marí

Banda britànica de blues i pop-rock creada a Londres l’any 1967 per Peter Green (guitarra), John McVie (baix), Mick Fleetwood (bateria) i Jeremy Spencer (guitarra). Els tres primers, en Peter, en John i en Mick, procedien del llegendari grup del mític "bluesman" John Mayall, la banda The Bluesbreakers.

Durant la seva dilatada carrera, la formació va anar patint constants canvis. També, al llarg del temps, el grup es va anar transformant, canviant el seu estil musical: del blues tradicional que practicaven en els seus inicis, van passar al rock, per acabar, finalment, derivant la seva música cap a un pop suau i elegant.

L'extraordinari talent musical del guitarrista Peter Green va quedar plasmat en magnífiques composicions, produïdes totes elles durant la primera etapa de Fleetwood Mac, títols com, per exemple, l'admirable "Albatros", un tema instrumental inclòs en el senzill que van editar a finals de 1968 o "Black magic woman", el conegut hit que l'any 1970, popularitzaria el conegut guitarrista Carlos Santana.


"Albatros" es un blues de melodia pausada. Un tema que destaca, particularment, pel singular joc acústic creat pel duo de guitarres, que, juntament amb els efectes i els platets de la bateria, simulen, de manera perfecta, el planeig de l'au marina protagonista del títol de la cançó i l'ambient relaxant del mar.

Fleetwood Mac
L'any 1977, Fleetwood Mac publica "Rumours" (rumors), el seu onzè àlbum d'estudi. Fins avui dia, aquest ha estat el disc més popular i el de més èxit comercial de la banda, ja que ha venut més de quaranta milions de còpies a tot el món. Es tracta d'un dels discos pop-rock més venuts de tots els temps.

Per finalitzar, comentar que l'any 1987, George Harrison el guitarra solista dels Beatles va fer unes declaracions a un mitjà informatiu anglès en las que manifestava que la composició "Sun King" (rei sol), un tema seu inclòs en el disc Abbey Road (1969), s'havia inspirat en "Albatros", el tema instrumental de Fleetwood Mac.


The New Vaudeville Band

La Catedral anglesa del vodevil

L'any 1966 i exclusivament per a enregistrar "Winchester Cathedral", una cançó inspirada en els temes que tocaven les bandes de música de començaments del segle passat, el compositor britànic Geoff Stephens va crear The New Vaudeville Band, un septet format per músics d'estudi i contractats expressament per a la ocasió.

Publicada a finals d'any, la cançó traspassa fronteres i es converteix en un èxit planetari. El disc arriba a vendre més de tres milions de còpies a tot el món. Quan la banda comença a rebre propostes per a efectuar gires, Stephens ha de buscar a corre-cuita músics per a muntar una veritable banda.


"Winchester Cathedral" es una cançó d'aires nostàlgics, interpretada amb instruments moderns però amb un toc retro. Enmig de trompetes i trombons, els New Vaudeville Band entonen la melodia principal xiulant; el cantant entra a mitja cançó i sembla que utilitza un megàfon per imitar el so vocal de les antigues big bands dels anys vint (encara que el més probable es que processessin la seva veu mitjançant un filtre).


The New Vaudeville Band
El més surrealista però, rau en la reduïda i trivial lletra de la cançó.

El text, tracta d'un jove que acusa a la Catedral de Winchester, que des de la seva privilegiada atalaia, segurament ho pot veure tot, de no haver fet res per retenir la seva xicota, una noia que se'n va anar d'aquesta històrica ciutat anglesa, deixant-lo a ell tirat.

La següent estrofa dona més detalls de l'empipament del noi vers l'estàtic temple:


No vas fer rés,
ella no se n'hauria anat
si haguessis tocat les campanes,...


The Equals

Nena, torna, t'ho demana l'Eddy

Grup multirracial britànic de pop/reggae/rock creat l'any 1965 al nord de Londres. La banda estava composta pel guyanès Edmond Montague Grant (Eddy Grant) al costat de dos anglesos: John Hall i Pat Lloyd i dos germans bessons jamaicans: Derv i Lincoln Gordon.

Assenyalats com "el primer gran grup de rock interracial del Regne Unit", el quintet va ser una de les poques bandes mixtes del època. El seu èxit més sonat va ser la rítmica cançó "Baby, come back”, un tema compost als 17 ó 18 anys per un adolescent Eddy Grant.

The Equals
L'any 1966,The Equals va publicar el seu segon senzill, un disc que inclöia dues cançons comercials de característiques molt similars: "Hold me closer" (Abraça'm més a prop) i "Baby, come back" (Nena, torna).

Al Regne Unit, el disc no va arribar a captar l'atenció del públic. No obstant això, "Baby, come back" va arribar al lloc número 1 a diversos països europeus. Dos anys més tard, però, en la seva reedició com a àlbum, seria un dels èxits pop més destacats del Regne Unit.

L'any 1969, el tema "Viva Bobby Joe" proporcionaria a The Equals un altre lucratiu èxit comercial.



Los Iberos

L'autèntica estiuejant ibèrica

Una de les formacions més brillants que va donar la dècada daurada dels seixanta al nostre país. Es tracta d'una banda pop-rock d'extrema qualitat, tant musical com vocal. La formació més "clàssica" de Los Iberos estava composta per Enrique Lozano, membre fundador del grup i guitarra solista, Adolfo Rodriguez, guitarra i veu, Diego Cascado a la bateria i Cristóbal de Haro al baix.

L'any 1968, la discogràfica Columbia els envia als prestigiosos estudis Decca de Londres per a enregistrar les cançons que, posteriorment, apareixeran en diversos discos. Fruit d'aquest treball, surt a la llum el seu primer senzill, sens dubte, un dels seus millors treballs.

En la cara "A" hi trobem "Summertime girl" (noia d'estiu), considerada una de les deu millors cançons pop dels anys seixanta al nostre país. Un fet d'extraordinari mèrit si tenim en compte que el tema està interpretat en anglès.

Los Iberos
Amb uns encertats arranjaments orquestrals i uns cors de veus perfectament engranats en la melodia, si "Summertime girl" hagués estat signada per qualsevol grup anglosaxó, segurament estaríem parlant d'un innegable numero 1 mundial.

En les seves actuacions en directe, sempre es presentaven amb repertori propi, sense interpretar mai versions d’altres artistes. Diuen que Los Iberos, en aquell temps, eren un dels millors conjunts en directe de la Península Ibèrica.

En total, durant la seva dilatada carrera artística, Los Iberos van publicar nou singles i un elapé.



John Fred and his Playboy Band

La disfressa pop de la Judit (amb ulleres)

Banda nord-americana d'un sol èxit (one-hit wonder), originaria de Baton Rouge, la capital de l'estat de Louisiana, i creada pel vocalista John Fred Gourrier. Completaven la formació, Ron Goodson (trompeta), Tommy De Generis, (orgue), Andy Bernard (saxo), Harold Cowart (baix), Joe Miceli (bateria), Charlie Spinoza (trompeta) i Jim O'Rourke (guitarra).

El seu número 1 comercialitzat a finals de 1967, "Judy in disguise (with glasses)" (Judy disfressada (amb ulleres)), un tema divertit, alegre i superficial va propulsar a John Fred and his Playboy Band a la fama, malauradament per a ells, sense poder gaudir de continuïtat posterior.

Sembla ser que John Fred i Andrew Bernard, van co-escriure "Judy in disguise" pretenent parodiar "Lucy in the Sky with Diamonds" (Lucy està en el cel amb diamants), la brillant composició de The Beatles, publicada dins l'àlbum Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band.

John Fred and his Playboy band
Es tracta d'un tema molt comercial que, en aquell periode, aprofitant el seu èxit, seria versionat per infinitat de grups i artistes. Aquí, a casa nostra, l'any 1968, la van publicar, entre altres, les bandes barcelonines Los Sirex i Los Salvajes (Judy con disfraz) i, curiosament, tots dos conjunts, intencionadament o no, es van menjar "les ulleres" de la Judy, un accessori òptic que formava part del títol original d'aquesta divertida cançó.

A més, Los Salvajes, en la caràtula del seu single, es van atrevir, fins i tot, a piratejar la imatge pop de la coberta del disc, un recurs artistic força habitual en aquella època.



Mungo Jerry

Un gran èxit estiuenc obtingut per la patilla

Grup britànic creat a la ciutat anglesa d'Ashford a finals de la dècada dels seixanta, un quintet que practicava una barreja de folk i pop-rock força comercial.

Liderada pel cantant, guitarrista i compositor Raymond Edward Dorset (Ray Dorset), la banda es completava amb Mike Cole (baix), Paul King (guitarra), Joe Rush (percussió) i Colin Earl (piano).

L'any 1970, Mungo Jerry publica el seu primer single, un disc que inclou la seva cançó més popular, el conegut himne estiuenc "In the summertime" (A l'estiu), un tema escrit per Ray Dorset que va aconseguir ser èxit absolut en gran part del món mundial.

"In the summertime" està considerat un dels senzills més venuts de la història de la música pop, amb prop de 25 milions de còpies venudes.

Es tracta d'un tema pop molt bàsic, una cançó de només tres acords, però enganxosa fins a més no poder. En el disc, Mungo Jerry prescindeix de la bateria, instrument fonamental per marcar el ritme i la substitueix pel so produït al bufar el broc d'una garrafa de vidre buida, a l'estil dels instruments de les primeres bandes afro-americanes de "blues", les anomenades "Jug Band".

El més curiós, però, és que el single que es va llançar al Regne Unit amb aquesta cançó, es va comercialitzar en format de 33 rpm., en lloc de les habituals 45 revolucions. Diuen que ho van fer per poder abaratir el preu del disc i així afavorir als compradors.

Cançó composta en menys de mitja hora, la lletra no és cap prodigi de literatura:

Xi-xi-xi, ¡Uh! Xi-xi-xi, ¡Uh!.
A l'estiu, quan el temps és bo, et pots estirar fins a tocar el cel,
quan el temps és bo, tens les dones, tens les dones al cap,
tens beguda, tens empenta.
Surt a veure que pots trobar,...