Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich

En Dave Dee i la seva colla

Quintet britànic d'estil pop/rock originari de Salisbury, un municipi situat al sud-est d'Anglaterra. A mitjans de la dècada dels anys seixanta, en Dave Dee i companyia van aconseguir un considerable èxit interpretant festives i enganxoses composicions, uns temes que incorporaven unes harmonies vocals bastant ben aconseguides.

Degut a la complicada denominació de la banda, ja que el seu apel.latiu estava format pel nom de cada un dels seus components, la formació també seria coneguda abreujadament (i amb molt poc encert) per les sigles DDDBMT.

El primer èxit de Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick and Tich va arribar l'any 1966, va ser amb "Hold tight" (agafa't fort!), un tema que va aconseguir vendes superiors al milió de còpies i que va convertir als cinc components del grup en estrelles pop. Aquell mateix any, la banda va publicar "Bend it" (doblega'l), un tema ballable i comercial amb aires de sirtaki grec.

Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick and Tich
El mes de febrer de 1968, el grup aconseguiria el lloc més alt de les llistes d’èxits del Regne Unit amb "The legend of Xanadu", potser la seva cançó més coneguda. En les seves actuacions en directe, el cantant solista, Dave Dee, interpretava la cançó portant el ritme amb un fuet a la mà, la resta del quintet l'acompanyava amb coreografia i vestimenta mexicana.

L'any següent, van editar un EP amb el tema "Don Juan" una mena de pasdoble que va obtenir un notable èxit popular, sobretot a Alemanya. Cal destacar que en la portada original del vinil, els integrants de Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick and Tich hi surten tots vestits de torero.


Solomon Burke

Confirmat, tothom necessita estimar a algú

Nascut amb el nom de James Solomon McDonald a Filadèlfia, Pennsilvània, va ser un artista americà que en la dècada dels 60, va ajudar a donar forma i popularitat a la música soul i al rhythm and blues. Com molts altres artistes del gènere, Solomon Burke va iniciar la seva vida adulta exercint de predicador.

Va arribar a autoproclamar-se el “Rei del Rock and Soul” i, com a tal, sortia a escena amb mantell, corona i ceptre, poc després, s’asseia i realitzava tota la seva actuació assegut en un tron situat al centre de l'escenari.

Cantant i compositor obès, pesava més de 200 quilos, fidel representant de l'època daurada del soul, gaudia d’una meravellosa i profunda veu. En les actuacions en viu, adornava la seva voluminosa figura cobert amb elegants vestits, sovint brillants i molt coloristes, elements que l'ajudaven a dotar de forta personalitat els seus directes.

Tot i que gaudia de gran acceptació en els cercles artístics i entre els crítics musicals, Solomon Burke mai va aconseguir arribar a les grans masses de públic tal com van fer altres artistes de color contemporanis seus, com Otis Redding, James Brown, Wilson Pickett o Sam Cooke.

Solomon Burke
L’any 1964, Solomon va publicar la composició pròpia "Everybody needs somebody to love" (tothom necessita estimar a algú), un tema molt rítmic que, avui dia, encara es utilitzat per moltes bandes per obrir els seus espectacles. La immediata i enèrgica versió que van treure The Rolling Stones, va ajudar a popularitzar i difondre ràpidament aquest tema. Posteriorment, també seria adaptat, entre altres artistes, per Wilson Pickett.

En l’aspecte social, Burke va ser un prolífic procreador, es va casar quatre vegades i va ser pare de 21 fills (14 noies i 7 nois), engendrats amb dues dones diferents; a més, va tenir 90 néts i 19 besnéts. ¡Això és una família!.


The Monkees

La primera "Operación Triunfo" de la història

Quartet juvenil nord-americà de genuí estil pop creat artificialment l’any 1966 per a un programa de televisió. Tres dels seus components provenien de Los Angeles, Califòrnia; el quart, era un anglès de Manchester. Com a curiositat, esmentar que, en els seus inicis, només un dels integrants de The Monkees era músic; la resta va aprendre a tocar un instrument musical sobre la marxa, durant la producció del programa. Els membres de la banda van ser seleccionats entre més de 500 joves aspirants a la fama.

En les seves primeres gravacions discogràfiques, totes les pistes musicals dels seus àlbums estaven compostes i interpretades per reputats músics professionals, entre ells, acreditats artistes com ara, Carole King, Neil Sedaka o Neil Diamond.

En poc més de tres anys, del 1966 al 1970, el període en que va estar actiu el grup, The Monkees va dominar les llistes americanes d'èxits amb fantàstics temes pop com "Last train to Clarksville", "(I'm not your) Steepin' Stone", "Pleasant Valley sunday" o "Daydream believer". L'any 1967, en la seva plenitud artística, la banda va vendre als Estats Units més discos que The Beatles i The Rolling Stones junts.

The Monkees
El seu tema més conegut, però, seria "I'm a believer" (sóc un creient), una rítmica cançó d'amor publicada l'any 1966 i composta per Neil Diamond. El senzill, va ser multimilionari en vendes i aconseguiria ser número 1 en la immensa majoria de llistes d'èxits internacionals. El seu autor, Neil Diamond, enregistraria el tema l'any següent dins l'àlbum de composicions pròpies "Just for you".

Jo pensava que l'amor era de veritat
només en els contes de fades, ...

La decepció freqüentava tots els meus somnis, llavors vaig veure la seva cara,

Ara sóc un creient,....


The Guess Who

Els canadencs que no estimaven a les dones americanes

Banda canadenca de rock de Winnipeg, Manitoba creada l’any 1965. El nom del grup, traduït, significa “Endevina qui”. L’any 1969 arribarien al lloc més alt de les llistes d’èxits dels Estats Units amb la gran balada "These eyes" (aquets ulls). Va ser la primera banda canadenca que va aconseguir triomfar al competitiu mercat nord-americà.

L’any següent, aconseguirien la fama internacional amb l’àlbum d’estudi "American woman" (dona americana) un vinil que es va publicar el mes de gener de 1970. Tant el disc com el seu homònim tema principal tornarien a ser números 1 als Estats Units i, si es té en compte que “American woman” no era cap oda patriòtica als EUA, sinó tot el contrari, atès que es tractava d’un al.legat antibel.licista en contra de l'imperialisme nord-americà, aquest fet realment resulta paradoxal.

The Guess Who
Sembla ser que la dona americana de la qual parla la cançó és, suposadament, la coneguda estàtua de la Llibertat, l'emblemàtic símbol patriòtic dels Estats Units d'Amèrica.

Irònicament, una cançó composta conjuntament pels quatre membres de la banda i de temàtica crítica amb els procediments bèl.lics del Govern americà es va convertir en el gran èxit de The Guess Who en aquell país.

Dona americana, allunya’t de mi,
dona americana, deixa’m viure.
No vinguis a passar l'estona a la porta,
no vull tornar a veure més la teva cara,...



The Walker Brothers

La brillant relació fraternal dels Walker

Trio nord-americà de pop rock format l'any 1964 a Los Angeles, Califòrnia. La banda estava composta per Scott Engel, John Maus i Gary Leeds. El curiós del cas és que, malgrat la seva semblança física i que, d'acord amb el nom del grup, eren "els germans Walker", els seus components no guardaven cap grau de parentesc entre si.

Tot i ser americans, la carrera dels Walker Brothers es va iniciar i consolidar al Regne Unit. L’any 1965 van arribar al número 1 de les llistes britàniques amb "Make it easy on yourself" (que sigui fàcil per a tu), una gesta que repetirien l'any següent amb la melancòlica i angoixant balada romàntica "The sun ain't gonna shine anymore" (el sol no brillarà més), probablement, la seva cançó més coneguda.

The Walker Brothers
"The sun ain't gonna shine anymore" va ser oferta inicialment pels seus autors al teenager italo-americà Frankie Valli, en aquells moments, veu solista de The Four Seasons, que va enregistrar el tema l'any 1965, no obstant això, la popularitat d'aquesta cançó es va aconseguir gràcies a la magnífica versió que va interpretar The Walker Brothers, una composició realment brillant, especialment pel que fa referència als apartats de veus i orquestració.

L'any 1967, en el moment més àlgid de la seva glòria, el trio va optar per separar-se amb la intenció de seguir cada un d’ells, carreres artístiques en solitari.