David Bowie

L'artista que es va anar reinventant després d'explorar l'espai

Nascut amb el nom de David Robert Jones al districte de Brixton de la ciutat de Londres, és un avantguardista músic i compositor de rock britànic, tot i que també ha exercit d'actor, de productor discogràfic i d'arranjador. L'any 1966 va adoptar el nom amb el qual seria reconegut a tot el planeta: David Bowie; no obstant això, en l’època del moviment glam-rock també se’l va conèixer pel sobrenom del seu alter ego, Ziggy Stardust i, més tard, per l'àlies: El Duc Blanc.

Reconegut, majoritàriament, en l'aspecte artístic, com una de les figures contemporànies més camaleònica, controvertida i important de les últimes dècades, tant per la seva qualitat musical com per la seva profunditat intel.lectual i els seus canvis d'estil i de look. Bowie ha sabut utilitzar amb convenciment qualsevol mitjà al seu abast per a desenvolupar la seva activitat creativa, des de la música fins al teatre, passant pel cinema o per la pintura.

L’11 de juliol de 1969, cinc dies abans del llançament de la missió espacial APOLO 11, Bowie publica un senzill amb el nom de "Space Oddity" (raresa espacial). La cançó que dóna títol al disc, composta per ell mateix, entraria ràpidament al top ten britànic i, a més, va ser utilitzada per la cadena de televisió britànica BBC per a retransmetre en directe, el dia 21 de juliol, l'allunatge de la nau espacial.

I és què, "Space Oddity", relata el llançament a l'espai d'una nau espacial amb el Major Tom, descrivint amb força detall com l'astronauta inicia el seu viatge, des del compte enrere fins que arriba al cosmos. En l'odissea, Bowie retrata la desoladora i al.lucinant sensació de l'oficial al surar en l'espai dins d'un ínfim artefacte de llauna i totalment desconnectat de qualsevol comunicació amb la terra.

David Bowie
Influenciada per la pel.lícula de Stanley Kubrick "2001: Una odissea de l'espai", la cançó s'inicia amb els acords d'una guitarra acústica, secundats, poc temps desprès, per les notes del baix i per la bateria. La part vocal està interpretada a dues veus, una a cada canal de l'estèreo; de fons podem sentir una sèrie d'inquietants sorolls sorgits de l'òrgan de Rick Wakeman, en aquells moments, músic de sessió.

Estem davant d'un magnífic tema d'acurada producció i que exhibeix un desplegament artístic encomiable.

Deu, nou, vuit, set, sis, cinc,
quatre, tres, dos, un, ...
¡Enlairament!