Ike and Tina Turner

Els inicis de la reina del rock

Duo musical nord-americà compost pel matrimoni Ike Turner i Tina Turner, encara que en realitat, Ike es deia Isaac Wister i el veritable nom de Tina és Anna Mae Bullock. Excel.lent cantant i ballarina, la seva contagiosa energia, la seva poderosa veu i la seva personalitat escènica, això sí, sempre guarnida amb estrafolaris vestits, van fer pujar a Tina Turner a l'olimp del rock.

Està considerat un dels millors i un dels més explosius grups de rock i rhythm and blues de l’època; les ferotges adaptacions que feien de temes clàssics del rock, tant les versions que editaven en vinil com les que interpretaven en directe, eren pura dinamita.

L’any 1966, dins el seu setè album d'estudi i amb producció del megalòman Phil Spector, un dels productors musicals més genials i, probablement, també, el més tarat i trastornat de tots, publiquen el frenètic tema “River deep, mountain high” (riu profund, muntanya alta), "vaig haver-la de cantar mig milió de vegades", explicaria anys després Tina en referir-se a les esgotadores sessions que va requerir l'enregistrament d'aquesta célebre cançó.

River deep, ...” va tenir un enorme èxit comercial, especialment al Regne Unit i com a resultat d’aquest fet, aquell mateix any, Ike and Tina Turner es van integrar a la gira britànica de The Rolling Stones. Posteriorment, l'any 1969, actuarien com a teloners de la gira nord-americana d'aquesta mateixa banda anglesa.

Ike & Tina Turner
El mes de gener de 1971, Ike i Tina puliquen una enèrgica i explosiva versió del "Proud Mary" dels Creedence Clearwater Revival. Un tema que, ràpidament, es va convertir en èxit de vendes, el disc va despatxar més d'un milió de còpies, convertint-se en l’èxit més destacat de la parella.

Finalment, l'any 1976, Ike i Tina Turner es separen afectiva i artísticament, la causa, el mal caràcter i els maltractaments tant físics com morals de l’impresentable macarra Ike Turner.

When I was a little girl, I had a rag doll,...
(Quan jo era petita, tenia una nina de drap)


Johnny Hallyday

La coneguda i poc escoltada estrella de rock francesa

Cantant i actor francès de nom real Jean-Philippe Léo Smet, autèntica icona de la música pop/rock francesa; està considerat una de les estrelles més grans de França: ha realitzat 400 gires, 2.100 portades de revistes, té 18 discos de platí, ha actuat davant 15 milions de persones i ha venut més de 100 milions de discos (60 milions nomes a França des de l’inici de la seva carrera.

Johnny Hallyday va ser la primera i, probablement, també ha estat la única, estrella rockera del país gal, a més, quasi sempre ha cantant en francés. Però, fins i tot amb el seu formidable historial, segueix sent un artista poc conegut fora de França. En els països de parla anglesa, sovint se’l descriu, cruelment, com “l'estrella de rock més gran que mai has sentit cantar”.

El mes de març de 1960 va publicar el seu primer disc, "T'aimer follement" (bojament t'estimaré), un EP de 4 cançons. El seu segon treball discogràfic, "Souvenirs, souvenirs" editat també l'any 1960, va representar el primer dels seus grans èxits, amb aquest disc va fer el salt a la fama i es va convertir en ídol de la joventut.

Johnny Hallyday
L'any 1965 es va casar amb l’atractiva cantant francesa d’origen búlgar Sylvie Vartan, motiu pel qual, en aquell període, van ser la "parella de moda" de la seva generació a França atraient constantment l'atenció dels mitjans.

L’any 1964 publica el fantàstic tema "Excuse-moi partenaire" (perdona, company), un blues original del guitarrista i cantant nord-americà Johnny Guitar Watson ("Cuttin' In"). A nivell estatal i rebatejada amb el títol de "Perdóname amigo", també va ser brillantment versionada pels malaurats artistes Tony Ronald (1964) i Bruno Lomas (1965).

Perdona, company, si em fico amb tu,
però es que estàs ballant amb la meva xicota...


Free

La banda que estan bé, es sentia lliure

Banda britànica de rock creada a Londres l’any 1968 i liderada pel jove vocalista Paul Rodgers juntament amb el guitarrista Paul Kossoff, el baix Andy Fraser i el bateria Simon Kirke. Tot i la seva joventut, en els seus inicis cap d'ells passava dels dinou anys, els seus components ja comptaven amb una àmplia experiència musical en haver format part d’altres grups o per haver treballat en alguna companyia discogràfica com a music de sessió.

Els dos primers àlbums del grup van tenir poca circulació, en part, per les precàries condicions de gravació ja que, inicialment, no comptaven amb un sobrat pressupost per a la seva producció. No seria fins el mes de juny de 1970, amb el llançament del fantàstic àlbum "Fire and water" (foc i aigua) que aconseguirien excel.lents cotes d’acceptació ja que el disc incloïa una de les composicions més aplaudides de la banda, una de les "joies" del rock britànic en una època clau per al gènere, el conegut super-hit "All right now" (ara està bé).

L'èxit d'quest àlbum també ajudaria al grup a assegurar-se la seva presència al Festival de l'Illa de Wight gaudint així de l'oportunitat de poder actuar davant de més de mig milió de persones i compartint cartell amb els grans del rock de l’època, noms com ara The Who, Jimi Hendrix, Chicago, Jethro Tull o The Doors, confirmant en aquell moment a Free com un dels grups de rock més interessants del Regne Unit alhora que es feien un lloc entre els grans del rock .

"All right now" és una potent composició escrita per Paul Rodgers i Andy Fraser, que gaudeix d'una base musical molt solida i que incorpora l'influent i conegut riff de guitarra de Kossoff.

Free
Cal destacar també el magnífic solo de guitarra i l’excel.lent treball que desenvolupa el baix. La cançó va aconseguir situar-se en el lloc número dos en la llista britànica d'àlbums més venuts i pujar al lloc número quatre en la llista americana.

Free també seria aclamada pels seus espectaculars concerts en viu i per les seves prolongades gires, actuacions que servien per anar incrementant el nombre d’adeptes entre el públic britànic. Els seus enèrgics directes causaven autèntica commoció a l'època, sempre amb el fonamental protagonisme del seu prodigiós cantant, Paul Rodgers i del brillant treball del malaguanyat guitarrista, Paul Kossoff.


The Supremes

La supremacia de tres fantàstiques veus de color

Trio vocal femení creat l’any 1961 a la ciutat nord-americana de Detroit i que practicava una barreja de pop i soul. Inicialment, la formació estava integrada per tres formidables cantants de raça negra: Diana Ross (nascuda Diane Ernestine Earle Ross), Mary Wilson i Florence Ballard.

Entre els anys 1964 i 1969, The Supremes van impactar triomfalment en les llistes d’èxits americanes aconseguint 12 números 1, convertint-se així en una màquina de produir hits: "Where did our love go", "Baby love", "Come see about me", "Stop! In the name of love", "Back in my arms again”, "I hear a symphony", "You can't hurry love", "You keep me hangin' on", "Love is here and now you're gone", "The happening", "Love child" i "Someday we'll be together".

Un detall curiós, com es pot comprovar, fruit segurament de les tendències de l'època, la majoria dels títols d'aquestes dotze cançons fan referència a l'amor (love, love, love).

A banda de l'aspecte musical i sense menysprear, evidentment, la qualitat de les estupendes veus de les tres intèrprets, l’èxit de The Supremes també es recolzava en les seves cuidades posades en escena, en les seves dinàmiques coreografies i en la sofisticada i moderna imatge que transmetien les tres noies. En tots els seus shows, sempre es presentaven perfectament repentinades (lluïen cridaneres perruques) i anaven impecablement vestides i maquillades.

The Supremes
"Where did our love go” (a on va anar el nostre amor?), va representar el primer número 1 del trio. Editada com a single l’any 1964, va ser el tema que va llançar al grup a la fama. Es tracta d’una elegant cançó de mig temps, escrita expressament per a The Supremes pel principal equip de producció de la discogràfica Motown, el brillant tercet Holland-Dozier-Holland.

Com a reconeixement al seu carisma i, al mateix temps, per ser la vocalista més destacada, l’any 1967, el trio va passar a anomenar-se Diana Ross and The Supremes; tot i això, al cap de dos anys, Diana Ross va abandonar artísticament les seves companyes per a iniciar una sòlida carrera en solitari.


Al Stewart

El memorable any del felí domèstic

Alastair Ian "Al" Stewart és un cantant, compositor i músic escocès d'estil pop-rock nascut a Glasgow. A mitjans de la dècada dels seixanta es va traslladar a Londres per a provar sort com a cantant folk, influenciat pels cantautors de l’època, com el seu admirat Donovan. Més tard, l'any 1977, es va traslladar als Estats Units, motiu pel qual, a partir d'aquesta data, produeix la majoria dels seus treballs a la ciutat californiana de Los Angeles.

El disc més famós de Al Stewart i el que li va reportar més fortuna comercial va ser "Year of the cat" (l'any del gat), es tractava del seu setè treball d'estudi. Enregistrat el mes de gener de 1976 als prestigiosos estudis Abbey Road de Londres, el va produir el conegut enginyer de so i músic anglès Alan Parsons. El disc incloïa el brillant tema homònim que donava nom a l'àlbum, una agradable i enganxosa composició escrita pel propi Stewart i per la qual aquest artista seria reconegut internacionalment.

Sembla ser que el títol de la cançó fa al.lusió al zodíac vietnamita ja que, d'acord amb l'horòscop d'aquest país asiàtic, l’any 1975, any de la composició del tema, l'hi va correspondre el qualificatiu astrològic de l'any del gat.

L’enrevessada i complicada lletra de "Year of the cat" relata una particular historia d’amor protagonitzada per un turista que, de visita en un país exòtic i passejant per les parades d'un mercat, coneix a una noia de la qual s'enamora.

Al Stewart
El text també parla d'un assassinat i, atès que dins la seva primera estrofa es cita a Humphrey Bogart i a Peter Lorre, podria estar inspirada en la pel.lícula nord-americana "El falcó maltès" o, potser, en “Casablanca”, el mític drama romàntic protagonitzat també pels mateixos actors.

Year of the cat” es caracteritza per la seva llarga introducció de piano i per les seves nombroses seccions instrumentals. En la versió de 6 min i 40 s publicada en format de llarga durada, més de quatre minuts de la cançó estan dedicats a passatges instrumentals, incloent-t’hi un solo de piano, un de guitarra acústica, un de guitarra elèctrica distorsionada i un de saxofon.