Supertramp

La banda que va popularitzar els esmorzars de forquilla americans

Supergrup britànic d’elegant estil pop/rock, autors de fantàstiques obres avantguardistes i alhora, comercials. La història de Supertramp es remunta al mes d'agost de 1969, quan el teclista Rick Davies insereix un anunci a la revista musical Melody Maker amb el següent text: "genuïna oportunitat per a bons músics". Contesten a aquesta publicació, entre d'altres, Roger Hodgson, Richard Palmer i Robert Millar, els primers integrants d'aquesta reconeguda banda anglesa.

En la dècada dels anys setanta, Supertramp va gaudir d’un gran èxit comercial i de crítica. Tot i això, el primer àlbum de la banda, un treball editat l'any 1970 que portava el mateix nom del grup, "Supertramp", no va tenir gaire d’èxit. El seu segon disc, "Indelibly stamped" (1971) seguiria el mateix camí.

L’explosió definitiva es va produir l'any 1974 en publicar-se el seu tercer treball, "Crime of the Century". Aquest disc els va representar un gran èxit de vendes i, a més, va gaudir d’una brillant crítica per part dels entesos. L'any següent, el 1975, amb l'aparició de "Crisi? what crisi?" la banda va continuar amb el seu imparable ascens.

Desprès de treure, l’any 1977, "Even in the quietest moments", el primer àlbum de la banda que va aconseguir vendre 500.000 còpies, l’any 1979, publiquen "Breakfast in America", considerat el millor àlbum de Supertramp i el seu cim com a compositors, cantants i músics. El disc compta amb temes avui dia ja clàssics, com ara: "The logical song", "Take the Long Way Home", "Goodbye stranger" o la memorable peça homònima "Breakfast in America". Aquest àlbum ha venut més de vint milions de còpies a tot el món.

Supertramp
A la famosa portada del disc "Breakfast in America" (esmorzar a Amèrica) es pot veure a una fornida Estàtua de la Llibertat portant un suc de taronja a la mà en lloc de la típica torxa i un menú de restaurant a l'altra. Al fons, una panoràmica de Manhattan realitzada amb diferents estris de cuina: tasses, coberts, setrilleres, etc,... També hi han unes caixes apilades representant les desaparegudes Torres Bessones i en el lloc que ocupa la superfície de Battery Park, hi destaca un plat amb el típic esmorzar de forquilla americà.

"Breakfast in America” es un esplèndid àlbum, un dels treballs que tanquen brillantment la dècada musical pop/rock dels anys setanta del segle passat.


The Jackson 5

Els negres inicis del jovenet Michael Jackson

Fenomenal agrupació musical pre-adolescent creada a Gary, una ciutat de l’estat nord-americà d'Indiana. Estava formada per cinc germans afroamericans que actuaven sempre sota la despòtica i fèrria batuta del patriarca de la família, Joe Jackson, un polèmic personatge que, alhora, exercia de mànager de la banda.

Artísticament, com a grup, The Jackson 5 (o The Jackson five) va estar en actiu des de l'any 1968 fins a mitjans de 1975, desenvolupant un repertori basat en moguts temes de diversos estils: rhythm and blues, soul, funk, pop, country, ska, rock i, fins i tot, música disco.

A banda dels temes musicals, quasi tots ells escrits i produïts per l'equip de compositors en plantilla de la cèlebre companyia discogràfica Motown, el grup va destacar especialment per la notable veu dels seus dos principals vocalistes, Michael Jackson i Jermaine Jackson.

Sobre l'escenari, The Jackson 5 sabien molt bé com fer esclatar l'entusiasme del públic: energia juvenil, música palpitant, passos de ball acuradament preparats i, com a plat fort, el petit Michael actuant i movent-se com si fos una rèplica de James Brown en miniatura.

The Jackson 5
En el seu debut discogràfic, The Jackson 5 va aconseguir que els seus primers quatre senzills, "I want you back", "ABC", "The love you save", i "I'll be there", arribessin dalt de tot de les llistes d'èxits nord-americanes.

"I want you back" (vull que tornis) va ser llançada com a single el mes d'octubre de 1969 promocionant l'àlbum de debut del grup, l’aplaudit "Diana Ross presents the Jackson 5". La veu principal era la de Michael, el menor i el més talentós dels germans Jackson; en aquella època, només tenia 11 anys. La cançó es va convertir en un èxit immediat, escalant al lloc número 1 de les llistes americanes. El disc també està considerat un dels millors singles de The Jackson 5.


Tommy James and the Shondells

El vibrant éxit d'en Tommy James

Quintet nord-americà que practicava un pop ballable força artesà. Al llarg de la seva carrera, a més de l'esmentat estil pop, van oferir propostes rock'n'roll, bubblegum i fins i tot, psicodèliques. Com evidencia el nom de la banda, el grup estava liderat pel cantant i multi instrumentista Tommy James (de nom real, Thomas Jackson).

L’any 1968 varen editar el single "Mony, Mony". La cançó que dóna títol al disc, una peça pop molt enganxosa i tremendament comercial, va constituir el tema més conegut de Tommy James and The Shondells. La va escriure el propi Tommy James i segons relata ell mateix, va trobar la inspiració llegint les sigles d’un rètol lluminós que lluïa a l'edifici del Banc Mutual Of New York (M.O.N.Y.).

A finals d'aquell mateix any, la banda publicaria l’àlbum més venut de la seva carrera, "Crimson and clover" (carmesí i trèvol, dos elements que sembla ser que eren el color i la flor (o la planta) preferides d'en Tommy), un treball pensat per a donar un tomb al so i a l'estil del grup.

El seu tema homònim, una cançó escrita pel propi Tommy James juntament amb el bateria Peter Lucia, va aconseguir pujar al número 1 en el Billboard Hot 100 dels Estats Units. En la gravació discogràfica, Tommy toca tots els instruments, excepte la bateria i, a més, canta totes les veus.

Tommy James and The Shondells
A part de la seva qualitat artistica, "Crimson and clover" també es va fer famosa per l'efecte vocal que apareix cap al final de la cançó, obra de Tommy James, que va endollar el seu micròfon a un amplificador de guitarra Ampeg, va activar el trèmolo i va entonar repetidament "crimson and clover, over and over", creant un estrany efecte vibratori en la seva veu.

Arran d'aquest fet, quan es va posar el disc a la venda, fet que es va produir el mes de desembre de 1968, molta gent creia que la cançó deia "Christmas is over" (el Nadal ja s’ha acabat) en lloc de "Crimson and clover" (carmesí i trèvol).


Mr. Bloe

Una segona oportunitat atorgada al senyor Bloe

"Groovin' with Mr. Bloe" es una rítmica (marxosa) composició instrumental en la que predomina el so de l’harmònica, un tema escrit expressament per a la banda d'estudi nord-americana Wind. Va ser publicada l’any 1969 com a cara "B" del seu single "Make believe" (fer creure), un disc que va comptar amb la col.laboració de Tony Orlando en qualitat de vocalista del tema principal i que va obtenir força èxit a les llistes nord-americanes.

El mes de maig de 1970 i sense que molta gent sabés que es tractava d’una versió, la va tornar a enregistrar, amb molts pocs canvis sobre l'original i aconseguint també un notable èxit, una banda britànica auto-anomenada Mr. Bloe, nom que va utilitzar el compositor, productor i multiinstrumentista Zack Laurence per a enregistrar novament el tema envoltat de diversos components d'una formació musical que es deia Hookfoot, que al seu torn, eren músics de sessió dels estudis de gravació DJM.

Hookfoot també va ser la banda que va acompanyar a un jovenet Elton John en les seves primeres gravacions discogràfiques. Aquest fet va alimentar la creença que el piano que sona a "Groovin'....", era el d'Elton, tot i que després es va saber que, en realitat, qui toca el piano és el propi Zack Laurence.

Mr. Bloe
"Groovin' with Mr. Bloe", es una excel.lent composició, és d'aquell tipus de música que en escoltar-la provoca automàticament el moviment compulsiu de tot el cos. De manera intel.ligent, el tema es recolza en l'aplicació simple de dos factors bàsics de la música discotequera: un patró rítmic poderós i una potent intensitat instrumental.

L’any 1971, Mr. Bloe va editar "71-75 New Oxford Street", un single que incloïa dos temes instrumentals escrits i interpretats al piano per Elton John; malgrat això, el disc no va tenir la més mínima repercussió comercial.

Poc temps després, Mr. Bloe va desaparèixer com a projecte.


Los Relámpagos

Una tempesta elèctrica procedent de Madrid

Conjunt musical espanyol de pop/rock creat a Madrid l’any 1961. Un quintet d’inconfusible estil, una referència obligada per a tot aquell a qui li agradi la música instrumental dels anys seixanta. Inicialment, el grup estava format per, Pablo Herrero: orgue elèctric, José Luis Armenteros: guitarra solista, Ignacio Sánchez Campins: guitarra rítmica, Juan José Sánchez Campins: baix i Ricardo López Fuster a la bateria.

Aprofitant al màxim les possibilitats sonores que aportaven els instruments electrònics de l’època, com ara l’orgue i les guitarres elèctriques, Los Relámpagos es van coronar líders de la música moderna instrumental (amb permís dels seus màxims rivals, Los Pekenikes l’altre grup madrileny d’estil semblant).

A ritme de sardana electrificada i amb el protagonisme del sorprenent so que Pablo Herrero va aconseguir extreure del seu orgue Farfisa, l’any 1965, Los Relampagos publiquen "Nit de llampecs", així, com sona, en català, un dels grans èxits populars d'aquesta banda, un tema que va aconseguir alçar-se als primers llocs del hit parade nacional.

Amb aquesta afamada composició pròpia, Los Relámpagos van aconseguir en aquella època una cosa inimaginable avui dia: que en tots els balls particulars que es celebraven arreu de l'Estat, els anomenats "guateques", es ballessin sardanes.

Los Relampagos
El destacat èxit de "Nit de llampecs" propiciaria l’inici d’un estil propi basat en la adaptació pop i en format instrumental de temes del folklore popular espanyol: "Alborada gallega", "Dos cruces", "Danza del fuego", "Maria Dolores" o "En Aranjuez con tu amor", entre d'altres.

L’any 1967, dins la reinterpretació que feien de populars temes tradicionals i “con uno de los procedimientos técnicos más modernos del mundo: seis pistas”, segons deia un paràgraf imprès a la contraportada del disc, Los Relámpagos publiquen un single que en la seva cara "A" s'hi incloïa una versió instrumental de la patriòtica sardana catalana “La santa espina”. Cal veure-ho per creure-ho.