Barrabas

L'esplèndida dona de Barrabas

Sextet espanyol format l’any 1971 a Madrid i creat per Fernando Arbex després de la dissolució de Los Brincos i la separació de la seva efímera banda Alacrán. Arbex només tocaria la bateria en el primer disc del grup i mai va actuar amb ells en directe, limitant la seves tasques a la composició de temes musicals i a la producció del grup.

Concebuda per al mercat internacional, Barrabas ha estat la banda pop-rock espanyola que més discos de llarga durada ha venut en el mercat nord-americà, ocupant el primer lloc de vendes en països com Canadà o Alemanya i aconseguint el número 1 en les llistes de música negra dels Estats Units. L’any 1975, la revista Playboy va designar Barrabas el millor grup mundial en la classificació d'estil funky.

Barrabas fusionava el rock and roll, la música negra i els sons llatins (emulant una mica l’estil Santana), la combinació va donar com a resultat un so i un estil que ells mateixos van batejar amb el nom de "música caliente". En aquella època, la majoria de gent que el seguia pensava que es tractava d’un grup americà.

El primer àlbum de la banda es va publicar l’any 1972 i portava el nom del grup, "Barrabas", un treball cantat tot en anglès amb accent americà que incorpora un dels seus grans èxits, "Woman" (dona), un tema que es va apoderar de les llistes d'èxits europees i americanes, arribant a ser número 1 al Canadà. En aquest àlbum també s’hi pot trobar "Wild safari" (safari salvatge), un altre èxit internacional que va donar nom a l'àlbum en alguns mercats com el francès.

La portada d’aquest aconseguit LP de presentació de Barrabas l'omple el malcarat bust, amb la boca oberta, expressió de malícia, pèl arrissat, abundant barba i ull de vidre que va crear per a la ocasió el músic i artista multidisciplinari Luis Eduardo Aute.

A principis de 1973 editen el seu segon àlbum, un disc que es va comercialitzar amb el títol de "Barrabas Power" i que conté el tema "Mr. Money", una cançó que va ser utilitzada en un famós espot de la televisió nord-americana i que va acabar d'introduir al grup en el disputat mercat americà.

Barrabas
En el seu següent elapé, "¡Soltad a Barrabas!", un disc publicat l’any 1974 i enregistrat a Los Angeles, s'hi pot trobar un altre dels seus èxits internacionals, "Hi-jack". Aquest tema va ser número 1 a Espanya, al mateix temps que escalava als llocs més alts de les llistes internacionals, assolint la posició numero 1 als Estats Units en "Disc Music" i aconseguint el lloc número 3 en les llistes Billboard.

Entre 1974 i 1976, Barrabas va publicar tres discos més de llarga durada, tots ells enregistrats a Nova York. Poc després de publicar el seu sisè àlbum, "Desperately" (desesperadament), a causa de desavinences internes, la banda es desfà, finalitzant així la seva primera brillant etapa.


Michel Polnareff

L'excel.lent i estrambòtic cantautor francés

Anticonvencional cantant i compositor francès nascut a Nérac, una població medieval i renaixentista de la regió d’Aquitània, va ser un dels grans exponents de la cançó francesa moderna dels anys seixanta. A banda de la seves brillants composicions musicals, Polnareff també va saber jugar amb la seva imatge personal, tant dins com fora dels escenaris: extremades ulleres fosques amb muntura blanca, cabell ros, llarg i arrissat, roba extravagant i una ambigua tendència sexual van marcar el seu estil des del principi.

El mes de maig de 1966, apareix el seu EP "La poupée qui fait non" (la nina que diu no) un disc enregistrat a Londres amb la guitarra de Jimmy Page, que aquell any alternava el seu treball de músic de sessió amb la seva activitat en The Yardbirds, i el baix de John Paul Jones, futur Led Zeppelin. El tema homònim d'aquest disc va obtenir un triomf sense precedents, sent versionat per nombrosos artistes i en diversos idiomes, tot i que es una cançó fàcil que se sustenta en tres simples acords i que té una lletra aparentment ingènua: una nina que només diu que NO perquè ningú li ha ensenyat a dir que SÍ.

Michel Polnareff
Aquell mateix any, Michel Polnareff publica el seu segon EP, un treball que inclou el tema "Love me, please love me" (estima'm, si us plau, estima’m) una preciosa i romàntica balada ben cantada i virtuosament interpretada al piano pel mateix Polnareff que obtindria un altre espectacular èxit internacional.

"Love me, please love me" es una tendra composició que ha traspassat generacions i fronteres; encara avui dia, continua apareixent en un gran nombre de pel.lícules i telefilms.

Estima'm, si us plau, estima'm,
estic boig per tu ...


Status Quo

De rècord Guinness: cinquanta anys mantenint el seu característic status rocker

Llegendària banda britànica d’enganxós "boogie rock" creada a Londres l'any 1962. Els membres més constants d’aquesta formació han estat el cantant i guitarrista Francis Rossi i el baixista Alan Lancaster. Es tracta d’una de les bandes de més èxit comercial en tota la història del rock britànic, autèntics ídols al Regne Unit.

Amb el seu distintiu i enèrgic so guitarrer, Status Quo desplega un rock simple, comercial i enganxós que reflexa pocs matisos i minses variants sonores, però que, tot i això, es una de les bandes de rock més duradores de tots els temps.

El primer enregistrament oficial de Status Quo va ser "Pictures of Matchstick men", un single signat per Francis Rossi que va ser publicat l’any 1968. El seu èxit va trigar, els va arribar gairebé una dècada després d'abandonar el so beat i la psicodèlia que va il.luminar els seus primers passos, des de llavors, des d'inicis de la dècada dels setanta fins a l'actualitat, es a dir, al llarg de més de quatre dècades d’activitat, els Status Quo continuen oferint cada temporada un elevat nombre de concerts en viu i continuen signant èxits, tot i els diferents canvis de components que ha registrat la seva formació.

Status Quo va tancar esplèndidament la dècada dels setanta amb "Whatever you want" (el que vulguis) un àlbum d’estudi editat l’any 1979 que explota el seu so més característic, l’exemple més palpable del rock alegre i primari que desenvolupa aquesta coneguda banda anglesa. Probablement, l'emblemàtic tema homònim que dona nom al disc no sigui una de les seves millors composicions, però, sense cap mena de dubte, aquesta cançó s’ha convertit en el seu èxit més aclamat.

Status Quo
"Whatever you want" es un potent rock que compta amb una intro de guitarra digne d'aplaudiment. Es un d'aquells temes que, quan sents els primers acords, surts corrents immediatament cap a la pista de ball en pla rocker, posicionant-te amb la típica obertura de cames i movent a dreta i esquerra el màstil de la teva Fender Telecaster virtual, tot això, en clar homenatge a la coreografia que Frank Rossi i Rick Parffit utilitzaven en els seus multitudinaris concerts de l'època.

Whatever you want, whatever you like,
whatever you say, ...
(El que tu vulguis, el que a tu t'agradi,
el que tu diguis, ...)


Santana

El virtuós "guitar hero" llatí

Carlos Humberto Santana Barragán és un brillant músic natural de Autlán de Navarro, un municipi mexicà de l’estat de Jalisco. Iniciat en la música tradicional autòctona pel seu pare, José, un músic de mariachi, a Santana el que veritablement li atreia de petit era el rock, l’estil de música juvenil que imperava en aquella època. A l’edat de divuit anys, en mudar-se la seva família a San Francisco, Califòrnia, va adoptar la nacionalitat nord-americana. La prestigiosa revista nord-americana Rolling Stone considera Carlos Santana el 20è millor guitarrista de tots els temps.

L’any 1966, crea la banda que porta el seu cognom, Santana, una de les agrupacions que va causar més impacte en el memorable Festival de Woodstock celebrat el mes d'agost de 1969, certamen on Carlos Santana va obtenir la seva consagració, impressionant als assistents amb una memorable actuació, amb els seus puntejos i amb el seu peculiar estil, una barreja de rock i ritmes afrocubans i llatins i, finalment, triomfant artísticament amb temes com "Evil ways". Woodstock va ser el punt de partida del gran èxit de Santana al llarg de tot el món.

Aquell mateix any, 1969, publica el seu primer àlbum, un treball titulat, simplement, "Santana", un bon disc que inclou l'esmentada "Evil ways". L’any següent, amb una altra espectacular portada, edita l’excitant LP "Abraxas", un històric vinil que està considerat un dels seus millors treballs, un àlbum que en poc temps va pujar al primer lloc de les llistes americanes venent més d'un milió de còpies, cosa poc habitual en un grup bàsicament instrumental.

Cantada per Gregg Rolie, que, a més, va gravar el solo d'orgue Hammond i, a banda del treball a la guitarra del mestre Carlos Santana, "Evil ways" (mals camins) va comptar amb la participació de David Brown (al baix), Michael Shrieve (a la bateria), Mike Carabello (timbals, congues i percussió) i José "Chepito" Areas (timbals, congues i percussió).

Santana
"Abraxas" és l'àlbum de la seva onsagració internacional: des de la versió de "Black magic woman", una composició dels primers Fleetwood Mac, fins a clàssics com "Samba pa tí" o "Oye como va", tots el temes que inclou el disc son clars exemples de música llatina amb toc rocker, trets característics de Carlos Santana, sense oblidar-nos de les seves particulars "notes llargues", notes que arriben a límits inversemblants durant els seus concerts en viu. La composició "Europa" tema inclòs en l'àlbum "Moonflower" és, en aquest sentit, exemplar.

Aquí us deixo la versió original del seu primer gran èxit, "Evil ways". Que la disfruteu.


Lou Reed

L'artista que passejava pel costat salvatge del rock

Lewis Allen Reed, més conegut pel seu nom artístic, Lou Reed, va ser un guitarrista, cantant i compositor nord-americà nascut al districte novaiorquès de Brooklin. Pels seus interessants treballs, difosos, primer, com a líder de la influent banda The Velvet Underground (un grup de música avantguardista i de culte que en el seu temps no es va menjar ni una rosca) i, després, per la seva meritòria carrera en solitari, està considerat el pare del rock alternatiu.

En la seva època amb The Velvet Underground, de l'any 1964 al 1970, Lou Reed va produir títols particularment reconeguts, com ara "Heroin", "Rock and roll", "I'm a waiting for the man" o "Sweet Jane", però el seu èxit comercial més notori va ser una composició que va escriure posteriorment, un tema de la seva època com a solista: "Walk on the wild side" (caminant per la vora salvatge).

"Walk on the wild side" té la rara virtut de ser una de les primeres cançons que, a través de la seva lletra, construïda en primera persona, es va donar visibilitat a la prostitució masculina, a la transsexualitat i a les drogues, temes encara força tabús en aquella època i que fins llavors, la música rock no havia tingut l'hàbit de tractar. Malgrat tot això, en la seva estrena, el tema va gaudir d’àmplia cobertura publicitària.

Lou Reed
La canço es va publicar l’any 1972 dins "Transformers", el segon àlbum d'estudi en solitari de Lou Reed i un dels seus millors treballs, un disc que va produir el cantant britànic David Bowie.

"Walk on the wild side" es una composició que destaca, per una banda, pel poderós treball que desenvolupa el contrabaix, principalment, en l’obertura del tema; per l'altra, pel solo de saxo final, que atorga a la cançó una aire nocturn, misteriós, de perillositat. Finalment, el tercer element destacable és el conegut i famós cor entonant "Tu, turu, turu, tut-turut-tu, turu,...", una d'aquelles cantarelles que, subconscientment, se t'enganxa al cervell i ja no te la pots treure del cap.