Peter Frampton

No hi ha res com una bona actuació en directe

El seu nom complert es Peter Kenneth Frampton; és tracta d’un músic britànic, excel.lent guitarrista, cantant i compositor, nascut a Beckenham, un municipi situat al Comtat de Kent. Àmpliament reconegut, a partir de mitjans de la dècada dels setanta, pel seu treball en solitari; anteriorment havia format part, juntament amb Steve Marriott, el líder de Small Faces, de la superbanda rock, Humble Pie.

Amb un estil rock fàcil de pair, Peter Frampton debuta en solitari l'any 1972 amb el notable àlbum "Wind of change" (vents de canvi). En el disc hi col.laboren músics de la talla de Ringo Starr, Klaus Voorman (el baixista, amic de The Beatles i autor dels dibuixos de la portada del disc Revolver) o Billy Preston.

El seu segon LP com a solista es titula "Frampton’s Camel" (1973), un treball que pren el nom de la banda amb la qual Peter sortia de gira. Un disc editat íntegrament als Estats Units, concretament als estudis Electric Lady de Nova York, la discogràfica que tres anys abans havia creat el malaurat guitarrista Jimi Hendrix.

L’any 1975 publica "Frampton” el vinil on apareixen les seves dues composicions més conegudes: "Show me the way" (mostrem el camí), el tema que mitjançant el dispositiu anomenat Talkbox, inclou el cèlebre efecte de so que Frampton modula amb la boca, i l'excel·lent balada "Baby, I love your way" (nena, estimo la teva forma de ser).

"Frampton” va ser el preludi del seu treball més popular, el doble àlbum "Frampton Comes Alive!" (Frampton cobra vida), un disc enregistrat en directe durant els diversos concerts que Frampton va celebrar als Estats Units entre l'estiu i la tardor de 1975. L'àlbum es nodreix, pricipalment, de les actuacions que el músic va oferir a San Francisco i Nova York.

Peter Frampton
Es tracta d'un àlbum amb un so impecable que va arribar als llocs més alts de les llistes nord-americanes, un disc que es troba entre els directes més venuts de la història del rock: 16 milions de còpies despatxades.

L'any 1976 Frampton va col.laborar amb el cantant nord-americà Frankie Valli en el tema principal de la pel.lícula "Grease", el conegut film interpretat per John Travolta i Olivia Newton John.

Finalment, al 1978, protagonitza, al costat dels Bee Gees i una munió de músics de primer ordre, la pel.lícula "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band", un frustrat musical inspirat en l'àlbum homònim de The Beatles.


The Doobie Brothers

Els germans que es desplaçaven en tren de llarg recorregut i a tot drap

Popular banda de rock californiana formada l’any 1970 i creadors d'una nova escola, atès que, a mitjans dels anys setanta, als Estats Units, es feia servir la frase “estil Doobie Brothers” per a definir un determinat estil de música country-rock. Diuen les males llengües que al sud de Califòrnia, en argot de carrer, "Doobie" vol dir marihuana, amb la qual cosa, el nom del grup vindria a ser alguna cosa així com "els germans de la marieta".

Amb el seu característic so, fonamentat en unes esplèndides harmonies vocals assistides pels trepidants ritmes desplegats per les nombroses guitarres de la formació i per la percussió, The Doobie Brothers s’ha convertir en una de les formacions nord-americanes de rock comercial més celebrades dels anys setanta. Cal tenir en compte que tots els àlbums que van editar entre l'any 1973 i el 1980 van aconseguir entrar al Top ten nord-americà.

L’any 1972, el seu segon àlbum "Toulouse street" incorpora el seu primer gran èxit, la cèlebre "Listen to the music" (escolta la música) un tema que s'ha convertit en un dels seus clàssics més coneguts. Amb "Toulouse street" la banda va obtenir el seu primer disc d'or. A partir de llavors, la recollida de guardons d'or i de platí serà una constant en la seva dilatada carrera artística.

L’any següent, The Doobie Brothers publiquen "The Captain and me", un LP que està considerat un dels seus millors treballs. L’àlbum inclou l’excel.lent composició "Long train runnin’" (tren de llarg recorregut), una cançó àmpliament acceptada com un dels temes fonamentals de la història del rock, una cançó que, avui dia, encara es troba entre les més punxades de la radio FM americana.

"Long train runnin’" és un enèrgic tema que comença amb una intro de guitarra inconfusible i que porta a pensar que se n'està preparant una de grossa, llavors sobresurt la formidable veu amb tints de soul de Tom Johnson, el compositor de la peça i també el guitarra, la veu i un dels membres fundadors de la banda; poc després, sense adonar-te’n, un contagiós ritme et fa sentir com si realment estiguessis dalt d’un tren a tota màquina.

The Doobie Brothers
Des dels anys setanta del segle passat, la banda ha sofert nombrosos canvis en les seves files, però, l'essència pròpia de The Doobie Brothers segueix intacta i, en l'actualitat, continua sent un dels grups més versàtils i talentosos de l'escena country-rock americana.

L'últim concert de The Doobie Brothers estava programat per al passat dijous, 19 de febrer de 2015, dins del Festival de rock flotant Rock Legends Cruise III que se celebra, des de fa un parells d'anys, a bord del creuer Lyberty of the Seas que salpa de Fort Lauderdale (Florida). Entre altres artistes, i a banda dels Doobies, aquest any el certamen compta amb la participació d’Alice Cooper i Paul Rodgers.


Sam Cooke

El malaguanyat precursor de la música soul

Samuel Cook, més conegut pel seu nom artístic, Sam Cooke, va ser un cantant nord-americà de música gospel, rhythm and blues, soul i pop. Compositor i empresari musical, va néixer a Clarksdale, un municipi situat a l'estat de Mississipí. Àmpliament reconegut com un dels pioners de la música soul i un dels artistes més influents de la música pop i el rhythm and blues.

La seva carrera en solitari es va iniciar l’any 1957, després d'haver passat per diverses bandes. Va debutar amb força èxit, conquistant el primer lloc de la llista Billboard nord-americana amb "You send me" (tu em transportes), una balada que va escriure L. C. Cook, un dels seus set germans. Durant els anys següents, Sam Cooke va signar cançons perdurables, cançons que formen part de la memòria històrica, com la cèlebre "Wonderful world" (món meravellós) o "Bring it on home to me" (porta'l a casa per mi).

Escrita pel propi Cooke juntament amb Herp Albert i Lou Adl, "Wonderful world" és una cançó que transpira bon rotllo i optimisme, una d’aquelles cançons que, sense saber ben bé el que diuen les seves estrofes, en escoltar-la, et poses de bon humor. Llançada en format single l’any 1960, la lletra és simple i romàntica alhora, tot i que sembla relegar a un segon pla els coneixements adquirits a través dels estudis:

No sé gaire d’història,
no sé gaire de biologia,
no sé gaire de llibres de ciència,
no sé gaire del francès que vaig estudiar.
Però sí que sé que t'estimo,...

La nit de l'11 de desembre de 1964, Sam Cooke es va allotjar al Motel Hacienda de Los Angeles en companyia de Elisa Boyer, una jove de 22 anys que acabava de conèixer en un club, s'havien registrat com a senyor i senyora Cooke. Quant ell es va despistar un moment per anar al lavabo, la jove li va robar la roba i la cartera i va fugir de l’habitació.

Sam Cooke
En adonar-se'n, Cooke va sortir corrents darrera de la noia, però la sort no estava del seu costat aquell dia, ja que, quan la recepcionista del motel es va topar amb ell, un individu de color, en calçotets, a les tres de la matinada, corrent i cridant enfurismat cap a la porta de sortida, l'empleada es va espantar i li va disparar un tret a boca de canó sense cap mena de contemplació.

Sembla ser que les últimes paraules de Sam Cooke van ser: "Lady, you shot me!" (senyora, m'ha matat!).

D'aquesta funesta manera, a l'edat de 33 anys, la carrera de Sam Cooke es va truncar en el moment més àlgid de la seva popularitat.


Dusty Springfield

La distingida Dama blanca del "soul"

De nom real Mary Isabel Catherine Bernadette O'Brien, Dusty va néixer a Hampstead, actualment, un dels millors barris de la ciutat de Londres. Fou una de les grans veus del pop anglès amb tocs de soul, sorgides als anys seixanta al Regne Unit. L’any 1959, es va unir al seu germà Dion i a Tim Field per a formar un trio de música folk que van anomenar The Springfields. És en aquest moment, quan els dos germans van decidir canviar-se el nom, fent-se dir Dusty i Dion Springfield.

L’any 1963 el tercet es separa i Dusty inicia la seva carrera en solitari. L'any següent publica el seu primer senzill, un disc que inclou la ja clàssica "I only want to be with you" (jo nomes vull estar amb tu) una cançó amb clares influències dels grups femenins nord-americans de soul, un tema que li va obrir les portes a una carrera plena d'èxits.

Dusty prosseguiria la seva brillant carrera artística amb cançons com "You don't have to say you love me" (no has de dir que m'estimes), versió en anglès de la italiana "Lo che non viu (senza te)" una cançó escrita per Pino Donaggio que el mateix artista havia interpretat en el cèlebre Festival de Sanremo de l’any 1965. L’any 1966, Dusty va aconseguir que "You don't have...” arribés al número 1 a les llistes d’èxits angleses i pugés al número 4 a les americanes.

Anteriorment, l’any 1965, en format EP i amb el nom de “Yo que no vivo sin tí”, dos apreciats conjunts barcelonins, Los Mustang i Los Catinos, també havien publicat, amb força èxit, una versió d'aquest mateix tema.

Dusty Springfield
A partir de l'any 1967, la carrera artística de Dusty Springfield va anar perdent empenta; tot i això, l'any 1969, va editar un dels seus àlbums més emblemàtics, "Dusty in Memphis", un disc en el qual apareix l’excel.lent composició "Son of a Preacher man" (fill d’un predicador), una cançó que fins i tot la influent artista americana Aretha Franklin s'atreviria a versionar dos anys més tard.

"Son of a Preacher man" es va convertir ràpidament en èxit internacional i va tornar a situar a Dusty Springfield entre les millors cantants pop-soul de finals dels anys seixanta, al mateix temps que rellançava la seva destacada carrera musical.


Eagles

Un hotel promocionat pels millors músics del gènere

Banda nord-americana d'estil country-rock creada l’any 1971 a Los Angeles, Califòrnia. Una extraordinària formació integrada per cinc músics de gran nivell, autors de sensibles i conegudes composicions, interpretades totes elles amb unes impecables harmonies, tant vocals com musicals.

El seu homònim àlbum d'estrena, "Eagles", va ser publicat el mes de juny de 1972. El disc, ple de country i farcit de considerables racions de rock, va entrar al top ten de les llistes d’èxits gràcies al senzill que van treure per a promocionar l'esmentat LP de debut. En la seva cara principal, el single incloïa el conegut tema "Take it easy" (pren-t'ho amb calma).

L’any següent, dins el seu segon àlbum d'estudi, un treball que van editar amb el nom de "Desperado", s’hi poden trobar dues de les cançons més populars de la primera època del grup: "Tequila Sunrise" i "Desperado".

L'èxit a nivell mundial, però, els va arribar l'any 1976 amb la publicació de l’àlbum "Hotel California", la cinquena producció del quintet. Es tracta d’un dels discos del gènere més venuts de la història i el treball que va acabar de catapultar-los al cim de la fama. En poc temps, el tema "New kid in town" (el nou xicot del poble) va escalar dalt de tot de les llistes d'èxits; mesos més tard, hi pujaria la cançó més significativa dels Eagles, l’excel.lent balada que dóna nom al LP, "Hotel California", un tema ja universal.

"Hotel California" va trencar tots els esquemes de composició de l'època ja que té una durada de sis minuts i mig: la seva introducció, uns arpegis de guitarra amb pronunciat efecte Leslie (altaveu giratori), dura cinquanta segons i abans de finalitzar la cançó, hi ha un extens solo amb dues guitarres tocant a l'uníson de més de dos minuts de durada. Es tractava d'un format completament oposat al valors que en aquell temp s'acostumaven a aplicar, per aquest motiu, es va demanar al grup que retallés la cançó per fer-la més comercial.

Eagles
Don Henley, autor de la surrealista lletra d’"Hotel California", a més de tocar la bateria i ser el responsable de la veu principal, s’hi va negar. Va ser el primer senzill d'aquesta durada que va arribar al lloc més alt de les llistes d’èxits.

En el pla musical, el monumental doble solo de guitarra de “Hotel California” es dels que creen addicció. Considerat un dels millors solos de tots els temps, està magistralment executat pel duet de guitarristes format per Joe Walsh, trastejant la seva Fender Telecaster i Don Felder, amb la seva peculiar Gibson de dos mànecs: el superior equipat amb dotze cordes i l'inferior, proveït amb el mànec estàndard de sis cordes.