Golden Earring

El predecessor de les comunicacions virtuals

Banda holandesa de rock fundada l'any 1961 a l'Haia. Fins l'any 1969 el seu nom oficial va ser The Golden Earrings (les arracades d'or). Es tracta del grup de més llarga trajectòria en tota la història del rock holandès. Posseïdors d'una notable discografia, és una de les més longeves bandes universals de rock donat que, avui dia, encara segueixen al peu del canó.

El primer èxit el van aconseguir l'any 1968 amb "Dong-Dong-Diki-Digi-Dong", un comercial tema que va ser número 1 als Països Baixos. La fama però, els arribaria l'any següent amb l’àlbum "Eight miles high" (vuit quilòmetres d'alçada), un treball que incloïa una versió del tema homònim de The Byrds de divuit minuts de durada, tot i que, tocada en viu podia arribar fins als quaranta-cinc minuts. Els Golden Earring eren famosos per les seves potents actuacions en directe, arribant a fer més de 200 concerts a l’any.

L'any 1973, Golden Earring va aconseguir fama mundial en publicar un rock and roll en estat pur, l'èxit internacional "Radar love", una enèrgica composició de temàtica amorosa amb un ritme enganxós. Composta pels membres de la banda Barry Hay i George Kooymans, la cançó va ser llançada com a single per a promocionar el novè treball d'estudi del quartet, l'interessant àlbum "Moontan".

La lletra de "Radar Love" narra la història d'un jove que viatja amb cotxe per carretera conduint tota la nit i que, tot i la distància, pot contactar telepàticament amb el seu amor gràcies al "radar love" (cal recordar que en aquell temps no existia ni el whatsapp, ni els SMS, ni el mòbil, ni res d’això), un dispositiu imaginari que el xicot havia concebut per a comunicar-se mentalment amb la seva estimada.

Golden Earring
Curiosament, a Espanya, "Moontan" es va comercialitzar el mateix any de sortida (cosa raríssima, donat que, habitualment, els treballs discogràfics d’aquest gènere musical, no gaire ben vist pel règim, tardaven un temps en publicar-se).

Tot i això, el disc es va publicar aquí sense la seva portada original, la que mostrava l'imatge d'una noia despullada coberta amb plomes d'estruç.

Aquí, vergonyosos i puritans com érem, ens van censurar les parts nues del cos de la jove, cobrint els elements pecaminosos amb un pòster on hi sortien els quatre components de la banda.


Orquestra Plateria

L'element indispensable per a poder gaudir d'una bona Festa Major

Els orígens de l'Orquestra Plateria es remunten a l’any 1974, data en que es va plasmar la idea dels cantautors Jaume Sisa i Gato Pérez de crear una formació de ball per a una única actuació, es tractava de la revetlla de cap d’any que s'havia de celebrar a la històrica sala Zeleste del carrer Plateria (ara Argenteria) de Barcelona, d'aquí va sortir el nom de l'orquestra.

L'impacte d'aquella actuació, amb tota la sala ambientada i decorada per la gent que editava el còmic underground "El Rrollo enmascarado”, es a dir, el dissenyador Xavier Mariscal, juntament amb els dibuixants Pepichek, Farri i Montesol, entre d’altres, va generar un gran enrenou, seguit d'una àmplia demanda d'actuacions, en el precís moment en que es començaven a organitzar les primeres festes majors realment populars i els primers esdeveniments de caràcter lúdic als barris amb participació activa de les associacions de veïns.

Des de aleshores, la Plateria ha estat referència ineludible en la majoria d'actes en què el protagonista era el ball popular adobat amb música de salsa, sobretot a Catalunya, oferint diversió i entreteniment per a persones de tota mena. Cal destacar també, en la seva primera etapa, la seva participació en les tres primeres edicions del cèlebre Festival Canet Rock, el multitudinari concert anual a l'aire lliure que es va celebrar entre els anys 1975 i 1978, en aquest municipi de la costa del Maresme.

L’any 1978, l'Orquestra Plateria enregistra el seu primer disc, un àlbum editat per la discogràfica barcelonina Edigsa amb la participació dels músics que fins aquell moment havien col.laborat amb l'orquestra, artistes de la talla de Jaume Sisa, Rocky Muntanyola o La Voss del Trópico, aconseguint que la cançó “Camarera” es convertís en l'himne lúdic de les noves festes populars democràtiques.

Orquestra Plateria
L’any següent, amb la publicació del seu segon àlbum, un disc que incloïa el tema salsero "Pedro Navaja", la Plateria aconseguiria el seu èxit comercial més destacat, a més d’un disc d'or i la seva difusió arreu de l’Estat.

Liderada pel cantant Manel Joseph, la versió que l’Orquestra Plateria va fer de la crua història terminal del malfactor Pedro Navaja i de la prostituta que anava passejant per la vorera amunt i avall, respecta escrupolosament el tema original, la composició del músic panameny Rubén Blades; tot i això, l’adaptació que va fer la Plateria està a l'alçada de les millors versions que s’han fet mai.

... Si naciste pa' martillo del cielo te caen los clavos,
(la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ¡ay Dios!)...


Titanic

La banda que mai va naufragar

Grup noruec de rock progressiu, un pèl comercial, creat l’any 1969 a la ciutat d' Oslo. La formació original estava composta per Kenny Aas a l'orgue i al baix, Janne Loseth a càrrec de la guitarra i veus, John Lorck a la bateria i Kjell Asperud responsable de la percussió i veus. Posteriorment s’hi afegiria el vocalista britànic Roy Robinson.

Una banda especialitzada en la publicació de discos de curta durada i que en els inicis dels anys setanta va sacsejar la majoria de discoteques de ball. Era en aquell temps en què qualsevol persona podia anar a una discoteca a ballar, o a festejar, o a lligar, o a grapejar i, fins i tot, a ¡escoltar música!.

El primer èxit de Titanic va ser "Searching" (recerca), la cançó que obria el seu primer àlbum, l’homònim "Titanic", un treball comercialitzat el mes d’octubre de 1970.

Es tracta d’un tema pràcticament instrumental, de set minuts de durada, que s’inicia amb una entrada de bateria i d'orgue Hammond demolidor. Més tard, més o menys a meitat de la cançó, s'hi afegeix un vibrant solo de percussió que sembla fet expressament per als discjòqueis de l’època, perquè es tornessin bojos donant-li a les llums i als focus i posant en marxa tots els flaixos. Amb aquest tema explotaven les pistes de ball; punxat a tot volum, el so que sortia dels altaveus era increïble.

Titanic
Un altre dels seus èxits destacats va ser "Sultana", un tema instrumental propi, molt semblant al "Jingo" de Santana, inclosa en un disc editat el mes de desembre de 1970.

Amb "Sultana", Titanic va aconseguir, sorprenentment, arribar al lloc número 5 en la llista de singles del Regne Unit, un fet meritori tenint en compte la procedència no anglosaxona del quintet.

Posteriorment i abans de la seva dissolució, consumada l’any 1976 (tot i que el 1977 i el 1979 van treure nou disc), Titanic va publicar en format single "Santa Fe" (1971) i "Macumba" (1973), dos temes molt patxanguers, però ben acollits.


Stevie Wonder

Un geni de la música que sempre ha brillat

Stevland Hardaway Judkins, conegut artísticament com Stevie Wonder, és un extraordinari intèrpret, un artista de prodigiosa creativitat, un músic tot terreny que toca notablement diversos instruments, com ara la bateria, el baix i, sobretot, els teclats i l'harmònica; a més, compon, escriu, canta, arregla i produeix.

Va néixer a Saginaw, una ciutat situada a l'estat nord-americà de Michigan, es tractava del tercer membre d'una família de sis fills. Lamentablement, pateix ceguera des de la seva infantesa en no haver pogut desenvolupar les retines a causa del seu naixement prematur.

Inicialment, la discogràfica Tamla-Motown, la companyia creada explícitament per a produir música negra, el va rebatejar com a “Little Stevie Wonder”. Amb aquest nom editaria el seu primer èxit, "Fingertips", una cançó ballable, gravada en directe, amb la qual va aconseguir el seu primer disc d'or, convertint-se, alhora, en una petita estrella. A la edat precoç de 13 anys, Stevie es transformava en un músic i compositor consumat, en un distingit artista que començava a fer-se amb els grans.

L’any 1972 publica un dels treballs més reconeguts de la seva extensa discografia, l’àlbum "Talking book" (llibre parlant). El disc, protagonitzat pels sintetitzadors, oferia l'afegit que tots els temes estaven compostos i produïts per ell mateix; va ser presentat després d'haver finalitzat la gira que va realitzar, en qualitat de teloner, en el tour americà de The Rolling Stones.

"Talking book" li va obrir les portes de l’èxit i, a més, va establir definitivament les bases del seu propi estil. Dos temes inclosos en aquest disc, "Superstition" (superstició) i "You are the sunshine of my life" (ets la llum de la meva vida), publicats posteriorment en single van arribar al cim de les llistes d'èxits mundials.

A l’estiu de 1973, tornant d'un concert i circulant de nit als afores de Durham, Carolina del Nord, Wonder va patir un greu accident de cotxe. Aquell dia, descansava al seient davanter del vehicle i, en un moment donat, un camió de gran alçada, carregat de troncs, que circulava davant d'ells va frenar de cop provocant que part de la càrrega posterior caigués directament sobre el seu cotxe. Un dels troncs va impactar al cap de Wonder provocant-li un traumatisme cranial sever que el va mantenir en coma durant quatre dies.

Stevie WonderArran d'aquell accident, Stevie Wonder va perdre el sentit de l'olfacte, amb la qual cosa, a partir d’aquell moment, i per a la resta de la seva vida, ja nomes comptaria amb tres dels cinc sentits que disposa tot cos humà.

Entre els anys 1974 i 1977, Stevie Wonder va guanyar 14 premis Grammy, incloent tres "Àlbums de l'any". El mes de febrer de 1976, en el discurs d'acceptació que va brindar el cantant Paul Simon, després d’haver guanyar el premi al “Millor àlbum de 1975”, Simon va finalitzar el seu discurs amb les següents paraules: "M'agradaria donar les gràcies a Stevie Wonder per no haver publicat cap àlbum l’any passat”.


Cliff Richard

Un septuagenari d'esperit jove: Congratulations

Nascut amb el veritable nom de Harry Rodger Webb a Lucknow, la capital de l'estat indi de Uttar Pradesh, tot i que als vuit anys es va traslladar amb els seus pares al Regne Unit. Es tracta d'un cantant, músic, productor i empresari, posseïdor de l’Ordre de l'Imperi britànic. Ha estat un dels pioners del pop-rock anglosaxó, un artista que no ha s’ha encasellat mai en un únic patró, tant ha interpretat peces rock com romàntiques balades.

Convertit en el seu temps en el gran ídol de les adolescents britàniques, tot i mantenir ambiguament l'orientació de les seves tendències sexuals, seria en el període comprés entre 1958 i 1963 quan, amb The Shadows, viuria la seva millor època, consagrant-se amb ells com el grup més important del Regne Unit. En les seves gires pels Estats Units, sovint robaven protagonisme al grup nord-americà al qual precedien.

A l'edat de 17 anys, Sir Cliff Richard publica el seu primer èxit, "Move it" (mou-lo). Més tard, l’any 1959, i amb tot just 19 anys, aconsegueix el seu primer número 1 amb “Living doll” (nina vivent).

Un dels seus temes més destacats però, va ser "The young ones" (els joves), una cançó escrita per a formar part de la banda sonora de la pel.lícula que portava el mateix nom, aquí traduïda com “Els anys joves”, un film protagonitzat pel propi Cliff Richard. El disc de la banda sonora, llançat el mes de gener de 1962, va anar directe al lloc número 1 en les llistes d’èxits del Regne Unit.

L’any 1980, el conjunt barceloní Los Mustang, desprès de tornar a reaparèixer en plena febre “revival”, van publicar un single que incloïa el tema "Los jóvenes" en la seva cara principal. Como era habitual en ells, la versió que van treure era clavada a l’original i, a més, el disc sona de luxe, la guitarra solista de Marco Rossi sembla que sigui rascada pel mateix Hank Marvin.

Cliff Richard
Cliff Richard va representar dues vegades al Regne Unit en el Festival de la Cançó d'Eurovisió, el popular certamen europeu que se celebra anualment.

No va guanyar cap de les dues edicions; malgrat això, l’any 1968, en el seu primer intent, competint amb "Congratulations" (felicitacions), va aconseguir que la cançó fos un èxit rotund al Regne Unit i en gran part d'Europa, convertint-se en un tema clàssic, un tema que, quaranta-set anys més tard, encara s'entona en moltes celebracions d'aniversari.

Com deia Santi Carulla de Los Mustang:

Jóvenes, éramos tan jóvenes,...