Antoine

Les reflexions d'un hippie francès

Antoine és el nom artístic de Pierre Antoine Muraccioli, un cantant i compositor francès, d’origen cors, que va néixer a Tamatave, una ciutat situada a l'est de Madagascar. En la dècada dels seixanta era dels que preferien fer l'amor en lloc de la guerra i també formava part de la tropa dels que portaven cabell llarg i camisa de flors. En els seus inicis el va catalogar amb el qualificatiu artístic de "el trobador de la cançó protesta".

Si bé es cert que l’any 1965, Antoine, ja havia conegut l'èxit amb "Autoroute européenne nº 4" (autopista europea nº 4), un tema que interpretava a la guitarra i recolzat amb la seva harmònica, és amb el seu segon EP, un disc que inclou "Les élucubrations d'Antoine" (les elucubracions d'Antoine) quan va assolir el cim de la seva popularitat.

Es tracta d’un tema d'estil Dylanià que, a força de repetitives estrofes, iniciades totes amb l'exclamació ianqui: ¡Oh, Yeah!, posava cap per avall a la societat del seu temps, emportant-se de pas a l'ídol francès Johnny Hallyday. En un dels versos de "Les élucubrations..." Antoine diu que caldria tancar a Johnny Hallyday en una gàbia de circ.

Diuen que quan Johnny Hallyday va escoltar la cançó, no li va donar al fet gaire importància, el va considerar un acudit de mal gust, però, al cap de poc temps, va reaccionar al atac publicant "Cheveux long et idées courtes" (cabells llargs, idees curtes), un títol probablement excessiu i un pèl reaccionari, però també enginyós. Era la rèplica que donava l'esperit del rocker vestit amb peces de cuir enfront del hippie guarnit amb camises florejades.

Antoine
La premsa francesa ràpidament es va fer ressò de l'enfrontament, arribant les seves ressenyes a mig món, Espanya inclosa, on, la veritat, l'assumpte es va prendre com un tema propi de la idiosincràsia gal.la. I és que, aquí, a l'any 1966, en plena època franquista, no hi havia ni rockers, ni hippies, ni contestataris, ni res semblant, aquí érem una altra cosa, érem, ni més ni menys, que la reserva espiritual d'Occident.

En la dècada dels setanta, Antoine, com tot hippie que es preï, se'n va anar a la recerca de si mateix embarcant-se en un viatge en vaixell en solitari que va durar sis anys. Posteriorment, seguirien altres aventures similars. ¡Això si que són vacances!.


Rod Stewart

La iniciació sexual d'un jove britànic

El seu nom complert és Roderick David Stewart i es tracta d’un músic, compositor i productor britànic, d’arrels escoceses, nascut a Highgate, un barri situat al nord de Londres, un artista de forta personalitat que disposa d’una singular veu i d'un aspecte físic, tot s’ha de dir, un pèl hortera: melena pèl-roja; més tard, ros platí, pentinat impossible i habitualment guarnit amb roba cridanera.

Un artista reconegut internacionalment per haver estat vocalista, abans d’iniciar la seva extensa carrera com a cantant solista, de dues destacades formacions britàniques: The Jeff Beck Group i Faces.

El mes de febrer de 1970, Rod Stewart inicia la seva carrera en solitari en paral.lel al seu treball en Faces. El seu primer àlbum en solitari, "An old raincoat will not ever let you down" (un vell impermeable mai defrauda) i el primer de Faces, també amb Rod Stewart, "First step" (primer pas) van ser publicats amb tan sols una setmana de diferència.

L’any 1971, publica "Maggie May", una cançó que va escriure al costat del guitarrista Martin Quittenton per al seu tercer àlbum d'estudi, un disc anomenat "Every picture tells a story" (cada imatge explica una història). Originalment, al Regne Unit, "Maggie May" es va llançar com a cara "B" del senzill "Reason to believe" (raons per creure) però, degut a l’excel.lent difusió que va tenir per part de les emissores de ràdio anglosaxones, al cap de poc temps es va tornar a publicar però, aquesta vegada, ja emplaçada com a tema principal.

Rod Stewart
"Maggie May" va constituir el primer èxit sonat de Rod Stewart. El tema destaca per la seva introducció, de caire medieval, i per la combinació de tres elements específics: l’enganxosa melodia de Quittenton, l’inconfusible veu mig afònica de Rod Stewart i el destacat so de la mandolina de Ray Jackson. Tot això va fer que el disc pugés al cim de les llistes d'èxits, propulsant, fulgurantment, la seva incipient carrera en solitari.

La lletra de "Maggie May" expressa les emocions contradictòries d'un jove implicat en una relació amorosa amb una dona més gran que ell. S’especula que Stewart la va escriure descrivint una experiència real pròpia.


Amen Corner

Una curta trajectòria artística però que va arribar fins al Paradís

Efímera banda britànica creada l’any 1966 en format de sextet i procedent de Cardiff, la capital de País de Gal.les. Inicialment molt influenciada per tendències properes al jazz i el blues, els seu so derivaria posteriorment fins a dinàmiques composicions pop.

Gran part de la seva vàlua i singularitat requeia en l'excel.lent capacitat vocal del seu cantant i guitarrista Andy Fairweather-Low, sense deixar de banda el talent instrumental de la resta de membres de la banda i el suport de la seva destacada secció de metall.

L'any 1967, Amen Corner signa contracte amb la discogràfica Deram Records, una firma subsidiària del prestigiós segell Decca per a enregistrar el single "Gin house blues" (el blues de la casa de ginebra), un disc que va obtenir unes excel.lents vendes. Poc després de treure aquest disc, fitxen pel segell independent Immediate, que atorga a la banda un sentit més pop.

El primer single de la banda produït per Immediate va ser "(If Paradise is) Half as nice" (si el paradís és la meitat de bonic), un tema publicat a començaments de 1969 que tot i sonar molt "British dels anys seixanta", es tractava d'una composició escrita pel cantautor italià Lucio Battisti. De la mà d’Amen Corner "If Paradise...” va arribar al número 1 al Regne Unit i va convertir a Andy en l'ídol de les adolescents angleses.

Amen Corner
Lamentable, aquesta competent formació acabaria desapareixent a finals de 1969, poc després de publicar el seu tercer àlbum. Sembla ser que la causa principal va ser la fallida de la seva companyia discogràfica, Immediate.

Amb posterioritat, Andy Fairweather-Low ho intentaria de nou, primer en solitari, i desprès, amb la banda Fairweather. Dècades més tard, col.laboraria amb assiduïtat, entre d'altres, amb George Harrison, Roger Waters i Eric Clapton, sent part fonamental, a nivell instrumental, de la gravació del famós "Unpluged" que Clapton va realitzar l'any 1992 per a la cadena nord-americana MTV.


Christie

El transvasament del riu de tonalitat groga

Trio britànic de pop-rock comercial format l'any 1969 a Leeds, un municipi de l’històric comtat de Yorkshire. El grup estava liderat pel vocalista, baixista i compositor Jeff Christie.

L’any 1969, Jeff Christie va oferir la seva composició "Yellow River" (riu groc) a la coneguda banda "beat" anglesa The Tremeloes, un fet, el de les cessions, força habitual en aquella època, sobretot procedent d'artistes que començaven.

Els Tremeloes van gravar la cançó amb la intenció de llançar-la com a single, però, posteriorment, van canviar d'opinió, al considerar-lo un producte massa comercial; tot i això, van permetre als Christie utilitzar la música que ells havien gravat per a comercialitzar el tema, el tercet nomes hauria d'afegir sobre d'ella la veu de Jeff Christie.

Amb aquesta fórmula, el mes de juny de 1970, Christie va aconseguir la posició número 1 a les llistes de vendes britàniques. "Yellow River" és una cançó enganxosa i festiva, un tema pop senzill i molt comercial, una peça que no és estrident, ni sembla que tingui gaires pretensions musicals, malgrat tot, va ésser un èxit immediat a bona part d' Europa; també va triomfar als Estats Units i fins i tot, al Japó.

Christie
La seva lletra descriu les meditacions d'un jove soldat Confederat, en plena guerra de Secessió nord-americana, que, un cop conclòs el període militar, somia amb el seu retorn a casa, al fictici comtat de Rio Amarillo.

A l'octubre de 1970, Christie va publicar el seu primer àlbum. D'aquell disc sortiria el seu segon single, "San Bernardino", un tema que tornaria a escalar les llistes d'èxits de nombrosos països. L'últim hit dels Christie, ja convertit en quartet, seria "Iron horse" (cavall de ferro) una cançó comercialitzada l’any 1972 molt similar a "Yellow River".

Yellow River, Yellow River,


Gilbert O'Sullivan

El característic i tendre cantautor irlandés

Cantant i compositor irlandès nascut a Waterford. Intèrpret d'elegants i tendres balades d’agradable oïda, el seu nom real es Raymond Edward O'Sullivan. A principis dels anys setanta va conquistar les llistes d'èxits internacionals demostrant els seus dots al piano, la seva aguda capacitat com a lletrista i les seves melòdiques composicions.

En els seus inicis artístics, Gilbert O'Sullivan es va ajudar d'una singular estètica per a cridar l'atenció. El seu extravagant aspecte, amb pantalons curts de jugar a golf, una gorra passada de moda, un jersei amb la lletra “G” estampada al pit i un pentinat amb serrellet, també anomenat a la "tassa", va apuntalar la seva fama, sobretot al Regne Unit.

O'Sullivan va aconseguir l'èxit internacional l'any 1972 quan el tema "Alone again (naturally)" (sol una altre vegada, naturalment), tot un clàssic de l'època, va arribar al lloc número 3 al Regne Unit i va assolir el primer lloc als Estats Units. Sustentada per una bona melodia, pel to que li va imprimir Gilbert O'Sullivan i per una lletra plena de missatges, "Alone again,...” va ser proclamada "cançó de l'any" en diversos països.

La dolguda lletra de "Alone again, (naturally)" parla dels sentiments suïcides d'un jove, poc després de que la seva xicota l’hagi deixat plantat a les portes de l’altar; tot seguit, el noi rememora la mort dels seus pares. A propòsit d'això, O'Sullivan sempre va deixar clar que les estrofes de la cançó no són autobiogràfiques, que només es tracta d'una història fictícia.

Gilbert O'Sullivan
El seu segon elapé, "Back to front" (1972), tornaria a triomfar a tot el món gràcies a "Clair" (Clara), una cançó un pèl incestuosa, d'acords suaus, interpretada amb la característica veu i el xiulet de O'Sullivan. Un tema que va dedicar a la filla del seu mànager, Gordon Mills, (en l'època en que encara eren amics). Sembla ser que la rialleta que s'escolta al final de la cançó era la de la pròpia criatura que dóna nom a la cançó.

L’any següent, 1973, l’enganxosa "Get down" (baixar) es convertiria en una altre dels seus clàssics. Tot i això, la cançó de Gilbert O’Sullivan que més èxit ha tingut i que millor ha sobreviscut el pas del temps continua essent, naturalment, "Alone again".