MFSB

Una història de Filadèlfia

Acrònim de Mother, Father, Sister i Brother, MFSB va ser el nom adoptat pel planter estable d’instrumentistes de la companyia discogràfica Philadelphia International Records (PIR), una empresa ubicada a la ciutat americana de la qual pren el nom, per als seus enregistraments realitzats en qualitat de formació independent. La banda, de caràcter multiracial, estava composta per nombrosos i excel.lents músics que abastaven gran varietat d'estils.

Presentada en societat l’any 1973, al cap de poc temps, MFSB va aconseguir, en companyia del tercet The Tree Degrees que va col.laborar en la part vocal, un èxit apoteòsic amb el tema "TSOP" (The sound of Philadelphia), una composició que va obtenir una gran popularitat i que va ser una autèntica bomba universal, un tema ballat en quasi totes les discoteques de l'època, un títol que va fixar el so propi de l’esmentat segell discogràfic i que va proporcionar a l’empresa (i també a la ciutat de Filadèlfia) una àmplia notorietat i influència.

"The Sound of Philadelphia" (El so de Filadèlfia) és un tema vitalista i marxós que es recolza en una exuberant orquestració i en el que destaca, entre d'altres, la insistent presència del charles de la bateria. Coneguda per les seves sigles en anglès, "TSOP", va ser publicada en format single l’any 1974. Es tracta d’una cançó pràcticament instrumental (com quasi totes les que van comercialitzar els MFBS), tan sols se senten uns lleugers cors a càrrec del trio femení The Tree Degrees, un parell d’estrofes on sempre repeteixen la mateixa frase: "Gent de tot el món,... és hora de posar-s’hi".

L'any 1974, el so Filadèlfia va constituir una autèntica revolució musical que va establir les bases d'un nou so. "TSOP" va néixer com a sintonia d'un mític programa de la televisió americana dedicat a la música soul, "Soul Train", un show que gaudia de gran audiència: va iniciar les seves emissions l’any 1971 i les va tancar el 2006, abastant 35 anys d'història de la música afroamericana.

MFSB
El moviment Philadelphia Sound, va encarnar un corrent nou dins la música soul, un subgènere amb forta influència funk; d'alguna manera, va ser el precursor de la "música disco", el gènere discotequer que es va popularitzar poc desprès, aquell nou concepte musical que tenia la peculiaritat que, els seus seguidors, preferien la música per ballar i per divertir-se abans que les peces fetes expressament per escoltar-les i gaudir-les.

"TSOP" a més, va aconseguir obrir-se camí enmig del monopoli que dues llegendàries companyies discogràfiques exercien en aquell període sobre bona part de la música negra: la Atlantic i la Tamla Motown.


Tom Jones

No és gens estrany que triomfés

Sir Thomas John Woodward, més conegut pel seu nom artístic, Tom Jones, és un prestigiós cantant gal.lès que gaudeix d'una prodigiosa i enèrgica veu nascut a Treforest, un petit municipi situat a prop de Cardiff, la capital de Gal.les. També anomenat “El tigre de Gal.les”, Jones ha captivat a moltíssima gent amb la seva potència vocal, alhora càlida i cabalosa, un fet poc freqüent en un cantant pop. Es calcula que al llarg de la seva carrera ha venut més de 100 milions de discos a tot el món.

L'any 1964, Tom Jones grava per a la discogràfica Decca el seu primer disc, un senzill que inclou "Chills and fever" (tremolor i febre), un tema que no va suscitar gaire interès comercial. L'èxit li arribaria l'any següent amb "It's not unusual" (no és gens estrany), la cançó que el va llançar a la fama, una composició escrita pel seu mànager, el cercatalents Gordon Mills amb la col.laboració del director d'orquestra Les Reed.

Inicialment, el tema "It's not unusual” es va oferir a la popular cantant anglesa Sandie Shaw que, en escoltar la maqueta enregistrada per Tom Jones, va declinar l'oferta aconsellant a la discogràfica que fos aquest cantant qui la interpretés i pronosticant que seria tot un èxit.

Finalment, “It's not unusual" va ser llançada el mes de gener de 1965 amb la veu de Tom Jones. En el seu enregistrament hi van participar noms il.lustres de la indústria musical, celebritats com ara el guitarrista Jimmy Page (Led Zeppelin ), el bateria Chris Slade (AC/DC) i un anònim pianista que van reclutar en un bar i al qual anomenaven Reg, el mateix que un any després, canviaria el seu nom per Elton John.

Tom Jones
"It's not unusual" es un excel.lent tema; en poc temps es va convertir en un gran èxit al Regne Unit (i també a molts altres països), una cançó que molts artistes han versionat, tot i que cap d’ells ha aconseguit superar la versió original, la magnífica interpretació que en el seu dia, amb el seu excepcional registre de veu i el seu estil personal li va conferir Tom Jones.

A partir d'aquell moment, la carrera de Tom Jones es va anar consolidant, publicant en la dècada dels seixanta i setanta del segle passat, un èxit rere l'altre, hits com ara, "Green green grass of home", "What 's new Pussycat", "Help yourself", “She's a Lady” i, especialment, "Delilah".


The Ides of March

El vehicle que els portaria a la fama

Big band nord-americana de jazz-rock creada l’any 1964 en format de septet a Berwyn, un suburbi de la ciutat de Chicago. Un grup dels englobats en la categoria dels “one-hit wonder” (artistes d’un sol èxit), el van aconseguir l’any 1970 amb la dinàmica i energètica composició pròpia "Vehicle".

The Ides of March (els idus de març o el seu equivalent més corrent: els dies de bons auguris), un nom inspirat en l'obra tràgica "Julio César" de Sheakespeare, mai va ser una súper banda, ni els components del grup eren músics molt virtuosos, però comptaven a les seves files amb un compositor, guitarrista i cantant fora de sèrie, es tracta de Jim Peterik, el músic que va salvar a la banda de ser el grup anònim i intranscendent que hauria pogut ser si haguessin seguit la línia expressada en els enregistraments que van efectuar a l'inici de la seva carrera artística (del 1965 al 1968).

L’any 1970, després de signar contracte amb la discogràfica Warner, el grup publica el single "Vehicle". El seu tema homònim va representar l’únic èxit visible de The Ides of March i, al mateix temps, es va convertir en el disc de la companyia Warner que va obtenir les vendes més ràpides de totes les seves produccions.

Quan "Vehicle" es va llançar a la ràdio, molts oients creien que estaven escoltant a Blood, Sweat and Tears, formació molt popular en aquella època. El motiu era la similitud, tant de l'entonació de la part vocal, com el so que fluïa de la secció de vent de The Ides of March amb el característic estil del conegut grup novaiorquès.

The Ides of March
Un altre detall realment interessant de “Vehicle” és el fet que és una cançó tres en un. Us ho explico: escoltant-la atentament, podeu comprovar que en un canal de l'estèreo s’hi troben, principalment, els instruments de vent, el baix i la guitarra rítmica; en l'altre canal s'hi pot escoltar, predominantment, la bateria, els teclats, la guitarra solista i la veu principal.

És per aquesta raó que, si desconectem un dels dos canals, llavors queda fora de la oïda la secció dels metalls, amb la qual cosa, podem escoltar una versió roquera de "Vehicle"; si desconnectem l'altre canal, podem sentir la versió soul. ¡Sorprenent!.


Elton John

El distingit pianista anglès

Elton John, és el nom artístic de Reginald Kenneth Dwight el brillant cantant, pianista i compositor britànic de pop/rock nascut a la localitat anglesa de Pinner. Es tracta d'un dels artistes que ha aconseguit vendre més discos que ningú, conquerint unes xifres que superen els 300 milions d'àlbums a tot el món. L'any 2010 la prestigiosa revista musical Rolling Stone va atorgar a Elton John la posició 38 en la seva llista dels 100 millors cantants de tota la història i el lloc 49 en la classificació dels 100 millors artistes mundials.

Entre els múltiples reconeixements que ha obtingut la seva dilatada carrera artística s’inclou el títol de sir, en haver estat nomenat per la reina Isabel II d’Anglaterra, l'any 1999, membre de l'Ordre de l'Imperi Britànic per les seves valuoses aportacions a la indústria de la música.

El seu primer disc va passar gairebé desapercebut, no així el seu segon treball, un àlbum comercialitzat l’any 1970 que incloïa "Border song", el primer tema seu que va entrar a les llistes d'èxits nord-americanes. En aquest excel.lent LP també s'hi pot trobar "Your song", una romàntica composició de melodia pausada magistralment interpretada al piano pel mateix Elton John que va portar a la fama a aquest àlbum i als seus creadors, un tema que contribuiria a definir l'estil únic i personal d'Elton John i que, definitivament, el permetria entrar en l'elit musical.

L’any 1972, va publicar "Honky Chateau", un elapé que incorpora "Rocket man", una suau balada pop-rock d'ambient espacial que va constituir un dels seus primers grans èxits. Uns mesos més tard, ja a l’any 1973, aconseguiria el seu primer nº 1 amb l'àlbum "Don't shoot me, I'm only the piano player" (No em dispareu, només sóc el pianista). Els talls d’aquest disc, "Daniel" i "Crocodile Rock" van obtenir una formidable repercussió a nivell internacional.

"Daniel" és una esplèndida balada pop que atresora una sonoritat musical increïble, s’ha especulat molt sobre el significat de la seva lletra. La vox populi sosté que Elton John va conèixer a un jove que treballava en un hotel de Barcelona i es va enamorar d'ell. Quan un parell d’anys més tard va tornar a la capital catalana per a reprendre el curt idil.li anterior, es va trobar amb la desagradable sorpresa que el noi havia mort. La cançó estaria dedicada a aquest xicot que es deia Daniel.

Elton John
Bernie Taupin, autor de la confusa lletra de "Daniel", sosté que el text relata la història d'un soldat texà, veterà de la guerra del Vietnam, que torna de la contesa i que el seu únic desig és oblidar-se d’aquella atroç etapa i recuperar una existència tranquil.la, lluny de casa seva. Per aquest motiu, agafa un avió i es dirigeix,... ni més ni menys, que a Espanya.

El lletrista també va voler aclarir que Elton John, al musicalitzar el tema, va eliminar l'última estrofa, ja que trobava massa llarg el text original, un fragment que, segons Bernie, aclaria tota aquesta història. També precisa que, amb aquesta omissió, el sentit de la cançó quedava capgirat. Això ho va dir vint anys desprès d’haver-la signat. Vés a saber.


Los Catinos

Un dels primers en arribar i un dels últims a plegar

Quintet català creat a Barcelona l'any 1962 i inicialment compost per Manolo Vehí (veu), José Antonio Muñoz (al baix), Jordi Casas (piano i orgue), Marcelo Pinilla (a la guitarra) i Fernando Luna (bateria). Es tracta d’una de les primeres formacions creades en l'entorn de l'escena catalana dins l'apartat de conjunts musicals. En la dècada dels anys 60 i 70 del segle passat es van especialitzar en la producció de versions de tot tipus de cançons d'aquella etapa.

Quasi sempre es presentaven encorbatats i enfundats en vestits clàssics. Durant la seva llarga existència, el seu repertori sempre es va assentar, invariablement, en l’adaptació de cançons alienes, temes majoritàriament italians i francesos cantats en castellà. Amb el temps, no obstant, derivarien cap a la música anglosaxona, però sempre mirant de no deixar de banda el terreny de la música melòdica i atorgant especial atenció a les balades.

L'any 1963 Los Catinos publiquen el seu EP de presentació, el disc no deixa cap mena de dubte sobre les futures intencions del grup: en la seva portada, una foto dels cinc components de la banda engalanats amb impecables vestits color blau turquesa i amb un escut brodat a l’americana amb la lletra "C" de CATINOS; al coll, corbata blau marí a joc.

En el vinil, quatre temes lents molt apreciats pel jovent per a perpetrar maniobres d'aproximació en els ocasionals balls particulars de l'època, aquells saraus que fora d'aquí anomenaven “guateques”: “Sag warum", "Naciste para mí", “Todos los chicos y chicas" (cantada en francès) i “Se oculta el sol”.

L’any 1967, Los Catinos van comercialitzar un dels discos de més èxit de tota la seva llarga carrera artística, un EP amb quatre cançons italianes: “L'inmensita”, “Cuore matto”, “Dove credi di andare” i “Gi”, títols que apareixen a la portada del disc en italià, però que a l'hora de reproduir-los, sonen tots en castellà.

Los Catinos
El tema més destacat d'aquest disc fou l'adaptació de "Cuore matto" (corazón loco), un èxit de l'època popularitzat pel cantant italià Little Tony. Los Catinos en fan una fogosa interpretació, destacant, per sobre de tots, l’intens batec produït pel baix trastejat per José Antonio Muñoz, una sincopada cadència sonora que domina tot el tema.

Mai van arribar a escalar els llocs capdavanters de les llistes d'èxits, però, Los Catinos sempre van aconseguir unes acceptables vendes en gairebé tots els seus discos. L'any 1968, viurien un dels seus millors períodes amb repetides aparicions a la radio i televisió i editant tres EP's consecutius, obtenint uns resultats comercials força interessants.