The Marmalade

Les profundes reflexions de la dolça banda escocesa

Quintet britànic creat a inicis dels anys seixanta amb el nom original de Dean Ford and The Gaylords a la ciutat de escocesa de Glasgow. Entre el 1964 i 1966, van ser proclamats “millor grup d'Escòcia”. L'any 1965 amb la intenció de donar el salt al prestigiós mercat anglès es traslladen a Wimbledon, el cèlebre barri residencial situat als afores de Londres.

Mesos després i gràcies a la seva amistat amb diversos components del popular grup anglès The Tremeloes, aconsegueixen cridar l'atenció del seu representant, Peter Walsh, amb qui es desplacen a Londres per a actuar al cèlebre Club Marquee, posteriorment, aconsegueixen un contracte discogràfic amb el segell CBS i es rebategen amb l'ensucrat nom de The Marmalade.

A l’estiu de 1968, obtenen unes estimables vendes comercials amb el single "Wait for me Mary-Anne" (espera’m Mary-Anne). Més tard, a inicis de 1969, amb una oportunista versió del "Ob-La-Di, Ob-La-Da" de The Beatles conquereixen la posició número 1 de les llistes d’èxits angleses.

L'any 1969, abandonen la discogràfica CBS i passen a Decca. El primer senzill que editen amb la nova companyia incorpora una de les cançons més transcendentals i aconseguides de la seva carrera artística, l'afligida balada "Reflections of my life" (reflexions de la meva vida), una peça lenta escrita pel guitarrista Junior Campbell juntament amb el cantant Dean Ford que ràpidament es va convertir en un gran èxit, fet que portaria a The Marmalade a ser coneguts a tot arreu i a vendre milions de còpies per tot el món.

The Marmalade
Reflections on my life” és un tema brillant, una cançó de ritme pausat que es recolza en una agradable melodia esplèndidament interpretada pels components de The Marmalade, que elaboren unes precioses harmonies vocals i instrumentals que serveixen d'acompanyament a una filosòfica lletra, un text que encaixa perfectament amb el fons musical d'aquesta cançó.

La profunda i poètica lletra de “Reflections on my life” fa referència a les transformacions que empenyen a les persones a reflexionar sobre la seva vida i sobre el seu futur.

El canvi de la llum del sol a la llum de la lluna,
reflexions de la meva vida.
¡Oh!, com omplir els meus ulls,...


Sly & The Family Stone

La comunitat fraternal que encoratjava a ballar

Multitudinària banda creada l'any 1967 a San Francisco, Califòrnia, i liderada pel compositor, cantant, productor i multi-instrumentista Sylvester Stewart (més conegut com Sly Stone). Una de les formacions triomfadores en el mític Festival de Woodstock de l’any 1969. Està considerada una de les bandes fonamentals per a entendre el naixement i el desenvolupament de l’estil funk.

Fusionaven soul, funk, jazz, pop i rock psicodèlic amb veritable desimboltura. La seva formació clàssica era multiracial i mixta: el grup estava compost tant per músics blancs com per músics negres i tant per homes com per dones; per aquesta raó, es tracta de la primera banda interracial i heterogènia que va aconseguir un èxit massiu, tant a nivell nacional com internacional.

The Family Stone feia honor al seu nom, conformant, alhora, un col·lectiu fratern i una comuna hippy. En les seves actuacions en directe, semblava que els músics sortissin a l’escenari tots disfressats; per exemple, Sly anava habitualment vestit com un xulo de barri, tipus macarra. Amb posterioritat, es va poder comprovar que no era cert això de la disfressa ja que, tant ell com la resta de la familia sempre anaven guarnits d’aquesta mena pel carrer.

L’any 1966, degut al considerable èxit que va suposar el seu primer senzill, “I is not got nobody” (jo no tinc a ningú), Sly and The Family Stone va rebre una oferta de la multinacional CBS que no va dubtar a acceptar. L’any següent, el 1967, amb el segell EPIC, publiquen el seu primer disc de llarga durada, “A whole new thing” (una cosa totalment nova), un treball que va agradar molt a la crítica, tot i que no va representar cap èxit de vendes.

Sly and The Family Stone
Per tal de millorar els ingressos de l'àlbum anterior, la discogràfica va pressionar Sly perquè produís un disc amb música menys experimental i més ballable. Ell hi accedeix a contracor però, donat que es troba en plena eclosió creativa, se les arregla per fer música ballable sense deixar d'investigar nous sons.

El resultat constitueix el primer èxit comercial de Sly and The Family Stone als Estats Units. Es tracta d’una cançó interpretada amb l’estil alegre i sobreexcitat que es convertirà en marca de la casa i que reflecteix a la perfecció el so personal del grup. El seu títol: "Dance to the music" (balla amb la música).

¿Dance to the music?, doncs res: Tots a ballar.


Charles Aznavour

El romàntic "chansonnier" d'ascendència armènia

Nascut amb el nom de Shahnourh Varinag Aznavourian (Շահնուր Վաղինակ Ազնավուրյան), Charles Aznavour és un cantant francès d'origen armeni, un polifacètic artista que en la seva extensa i reeixida carrera ha destacat en diverses vessants: cantant, compositor i actor. Un dels grans noms de la música popular francesa i un dels artistes francesos més coneguts a l'exterior.

Els seus pares, també artistes, el van introduir en el món del teatre a molt curta edat. Al llarg de més de setanta cinc anys de carrera, ha actuat en més de seixanta pel.lícules, ha compost al voltant de 850 cançons, publicat més de cinquanta discos i ha venut més de 100 milions de còpies.

Aquest destacat intèrpret francès ha compost brillants cançons melòdiques, cançons que encara es poden escoltar avui dia en diferents punts del planeta, ja que el temps no passa per temes clàssics com "La Bohème", “La Mamma”, "She" o "Que c'est triste Venise". Veritable icona de la música romàntica, a Charles Aznavour se li atribueix la coneguda frase de "el xou ha de continuar" (The show must go on).

She" (ella) és una preciosa i sentida balada cantada en anglès que va escriure el propi Charles Aznavour al costat del periodista i compositor Herbert Kretzmer. Publicada en format single l’any 1974, va obtenir una gran recepció, sobretot entre el públic anglès, donat que va ser adoptada com a tema principal d’una popular sèrie de televisió britànica anomenada "Seven faces of woman" (set cares de dona). Posteriorment, el mateix cantant versionaria la cançó en francès, italià i espanyol.

Charles Aznavour
Incomprensiblement, aquesta gran balada romàntica, publicada al país gal amb el nom de “Tous les visager de l’amour” (totes les cares de l’amor) va ser un fracàs a França. Tot i això, la versió editada en anglès amb el títol de "She", està considerada avui dia un clàssic romàntic de tots els temps.

Als seus 90 anys, Charles Aznavour continua en actiu, oferint emotius i optimistes concerts en directe. Aquest any, estem al 2015, després de complir els 91, els va celebrar el passat 22 de maig, Aznavour va anunciar que publicaria un nou àlbum, un treball que portarà el nom de “Encores” (bisos), segons ell, un dels millors discos que ha gravat mai. ¡Felicitats Monsieur!.


Derek and The Dominos

Les ardoroses excitacions de "slow hand"

Super grup de blues i rock creat l’any 1970 i integrat pel guitarrista i cantant Eric Clapton, el teclista Bobby Whitlock, el baixista Carl Radle i el bateria Jim Gordon. Derek and the Dominos només va publicar un disc, el magnífic doble àlbum d'estudi "Layla and other assorted love songs" (Layla i altres diverses cançons d’amor), un treball que va comptar amb la col.laboració com a convidat del guitarrista Duane Allman de The Allman Brothers Band. L'àlbum, en el seu moment, va ser molt ben rebut per la crítica, però, les vendes i la seva radiodifusió van ser més aviat escasses.

Es tracta d’un dels discos essencials dins la història del rock. Editat per primera vegada el mes de desembre de 1970, al cap de pocs mesos, a la primavera de 1971, fa més de quaranta-quatre anys, la més aclamada de les cançons d'aquest àlbum, "Layla", una poderosa composició escrita per Eric Clapton i Jim Gordon i amb la inestimable i sensacional col.laboració de Duanne Allman, es va editar en format single al costat de "I am yours" (jo soc teu).

Amb una portada difícil de vendre, amb l'insòlit nom de Derek and the Dominos, un grup que ningú coneixia i sense esmentar enlloc al llegendari Eric Clapton, el disc va passar totalment desapercebut.

El fantàstic tema "Layla", dura set minuts i cinc segons, es tracta d’una declaració d'amor que Clapton va escriure inspirada en l’afecte passional, no correspost, que sentia cap a la model Patricia Anne, més coneguda com Pattie Boyd, aleshores esposa d'un col.lega i íntim amic seu, el "Beatle" George Harrison.

En les seves estrofes podem escoltar els precs i la desesperació de Clapton vers Pattie amb frases com: "Like a fool, I fell in love with you" (com un ximple em vaig enamorar de tu) i, per descomptat, el cèlebre cor: “Layla, you've got me on my knees” (Layla, em tens de genolls).

Derek and the Dominos
No va ser fins anys després que Pattie accediria a les insistents proposicions de Clapton atès que, finalment, l’any 1974, separada ja de George Harrison, Pattie va iniciar una relació sentimental amb Clapton que acabaria en matrimoni cinc anys desprès.

Quan l'estava ajustant, Clapton va notar que a "Layla" li faltava un bon final, ja que no volia que acabés de forma abrupta ni tampoc amb un degradat de volum. La solució va ser la inclusió del calmat epíleg amb notes de piano que havia compost el bateria Jim Gordon.

Probablement ens trobem davant del millor treball d'estudi de Clapton; potser, en una de les seves millors etapes de creació artística.


The Band

La banda elèctrica d'en Bob Dylan

Influent quintet canadenc de country-rock format per Rick Danko, Garth Hudson, Richard Manuel, Robbie Robertson y Levon Helm. La seva popularitat va augmentar al donar suport, en qualitat de banda d’acompanyament, al cantautor Bob Dylan en la seva primera gira amb guitarra elèctrica per Europa i Amèrica del Nord, després de deixar de banda la música folk acústica i començar a interpretar temes rock.

Sense cap mena de dubte, la música de The Band va contribuir a definir el gènere country-rock nord-americà. Una altra particularitat de la banda es dóna en el fet que la totalitat dels seus membres participaven equitativament en les decisions musicals i en la elaboració de totes les seves cançons, el grup mai va disposar d’un líder definit.

El seu primer àlbum, "Music from Big Pink" (música des de la casa de color rosa) es va publicar l’any 1968 sent generosament aclamat per la crítica especialitzada. El disc inclou tres cançons coescrites amb Bob Dylan "This Wheel’s on Fire" (aquesta roda està en flames), "Tears of rage" (llàgrimes de ràbia ) i "I shall be released" (vaig a ser posat en llibertat), a més de "The weight" (el pes ó la càrrega), una cançó amb un text molt estrany, ple de metàfores, que va constituir una de les composicions més conegudes de The Band.

Tot i l'escassa rellevància que va tenir en les llistes d'èxits de l’època, "The weight" figura en la posició número 41 dins el cens de les 500 millors cançons de tots els temps, d'acord amb la classificació elaborada per la prestigiosa revista musical Rolling Stone.

L’última actuació de The Band es va dur a terme el dia d'Acció de Gràcies de l'any 1976 a la sala Winterland de San Francisco, allà, sota el nom "The Last Waltz", la banda va oferir un espectacular concert de comiat.

The Band
L'esdeveniment va comptar amb la participació dalt l’escenari d'una llarga llista de convidats, un grapat d'artistes de la industria musical reunits per acomiadar i homenatjar a la banda, acreditats noms com ara, Eric Clapton, Neil Diamond, Bob Dylan, Van Morrison, Ringo Starr, Muddy Waters, Ron Wood i Neil Young, entre d’altres.

Aquell històric concert va ser magistralment enregistrat per l'oscaritzat director de cinema Martin Scorsese que va plasmar el concert en la pel.lícula "L'últim vals". Una àmplia majoria de crítics musicals i cinematogràfics han aclamat "The Last Waltz" com un dels millors documentals de música rock de la història.