Mike Oldfield

El concert dels tubs cilíndrics

Michael Gordon Oldfield es un músic multiinstrumentista, compositor i productor britànic nascut a Reading, una ciutat anglesa situada a mig camí entre Londres i Òxford.

L'any 1967, juntament amb la seva germana Sally, forma el grup The Sallyangie, un duo folk-hippie compost per veu i guitarra. La parella, a través del modest segell discogràfic Transatlantic, va editar dos treballs d’ajustat èxit comercial: l’àlbum "Children of the Sun" (fills del Sol) i el single "Two ships" (dos vaixells). Tres anys després de la seva dissolució, va sortir a la llum un segon single seu: "Child of Allah" (nen d’Allah).

El mes de maig de 1973, ja en solitari, Mike Oldfield publica el seu primer àlbum d’estudi, l’hipnòtic "Tubular bells" (campanes tubulars), una peça musical de quaranta-nou minuts de durada i estructurada en dues parts. Un tema que Mike Oldfield havia enregistrat l’any anterior, a l'edat de 19 anys, i que el va catapultar a la fama.

Es tracta d’una moderna simfonia, un treball instrumental que, per mèrit propi, ja forma part destacat de la historia del rock i, al mateix temps, també seria l’àlbum crucial per designar a Virgin Records la discogràfica independent més gran del món, ja que va ser el primer títol editat per aquest emprenedor segell britànic.

"Tubular bells" va aconseguir vendre ni més ni menys que 16 milions de còpies a tot el món. També va representar el naixement de la música "indie" (independent). Va ser el primer disc que va vendre milions de còpies sense tenir cap discogràfica multinacional al darrera.

"Tubular bells" és un eclèctic treball que incorpora, sobreposats, un ventall de fins a vint instruments diferents, gairebé tots ells, tocats pel propi Mike Oldfield, des del piano fins a l’orgue, passant per la flauta, les campanes tubulars o les guitarres. "Tubulars bells" també sorprèn per la absència de bateria i la manca de part vocal: només se sent, de tant en tant, la veu del còmic Vivian Stanshall, en qualitat de "mestre de cerimònies", que va presentant, un a un, tots els instruments que van intervenint en la composició.

El solo de piano inicial de "Tubular bells" es va utilitzar per a formar part de la banda sonora de la pel.lícula "L'exorcista", un film de culte estrenat el mes de desembre de 1973. "Tubular bells" va guanyar força notorietat a causa de l'èxit comercial d'aquesta atemoridora pel.lícula nord-americana.

El títol de la composició, "Tubulars bells", es deu, òbviament, a les campanes tubulars, un instrument musical que està format per tubs metàl.lics llargs, disposats verticalment; un element que es va fer servir en la producció d'aquest esmentat tema.

Originalment no eren a la llista d'instruments que Mike Oldfield tenia pensat utilitzar, però, les va veure en l'estudi i va decidir provar-les.

Per aconseguir un so més fort, Mike Oldfield va colpejar una de les campanes amb una barra de ferro. El resultat va ser una campana doblegada i feta malbé, però, la visió de la destrossa li va servir d’idea creativa per a il.lustrar la mítica portada del disc.


The Cascades

La compassada pluja que va derivar en cascada

Quintet nord-americà creat l’any 1960 a San Diego, una ciutat situada a l'extrem sud-oest de l'estat de Califòrnia i compost inicialment per John Claude Gummoe (veu cantant), Dave Stevens (al baix), Dave Wilson (bateria i veus), David Szabo (teclats) i Eddie Snyder (guitarra solista).

Els seus orígens procedien d'un conjunt musical anomenat The Silver Strands, una formació que posteriorment, passaria a denominar-se The Thundernotes. Es tracta d'un grup format per tripulants del vaixell de combat "USS Jason", una nau de la Marina nord-americana que, habitualment, es trobava fondejada a la base naval de San Diego.

El primer treball discogràfic de The Cascades va ser editat a l’estiu de 1962 en format single i el seu tema principal era "There's a reason" (hi ha una raó), una cançó escrita per John Gummoe que, a la costa oest dels Estats Units, es va convertir en un moderat èxit regional, tanmateix, va servir per a donar a conèixer, a través de les emissores de ràdio, el so i l'estil de The Cascades.

A la tardor d'aquell mateix any, The Cascades es desplaça als Gold Star Studios de Los Angeles, per enregistrar un altre composició de Gummoe, una cançó que el cantant havia escrit mentre servia a l'Armada i sentia el so de la pluja en una nit tempestuosa. El tema és deia "The Rhythm of the rain" (el ritme de la pluja), un clàssic del pop lleuger dels anys seixanta, una cançó que es va convertir en gran èxit en més de vuitanta països.

"The Rhythm of the rain" va aconseguir un volum de vendes al voltant del milió de còpies, una xifra impressionant en aquella època, un fet que proporcionaria a The Cascades un flamant Disc d'Or.

La lletra de "The Rhythm of the rain", expressada des del punt de vista masculí, transmet el fervent desig d'aquest home: que pari la pluja per poder plorar en soledat, ja que la seva estimada l’acaba de deixar, trencant-li el cor i deixant-lo completament destrossat.

The Cascades
Anys més tard, "The Rhythm of the rain" seria inclosa en la banda sonora de la pel.lícula "Quadrophenia", la coneguda òpera rock homònima del grup britànic The Who, concretament, en la famosa escena en la qual, Jimmy, desesperat i furiós perquè, en un ball agafat, estan a punt de prendre-li la xicota, treu el disc que sona en aquells moments, ("Rhythm of the rain" de The Cascades) i posa, entre el desconcert i el deliri general, "My Generation" dels The Who.

Segons la Broadcast Music, Inc. (BMI), una important organització nord-americana de protecció de drets d'autor, "Rhythm of the rain" figura com la novena cançó més interpretada durant tot el segle XX.


Bruce Springsteen

Tot l'any és bona època per celebrar el Nadal

Bruce Frederick Joseph Springsteen més conegut com Bruce Springsteen, és un dels artistes de música rock més consagrats internacionalment. Cantant, guitarrista i compositor, Bruce va néixer a Long Branch, un municipi de Nova Jersey. Un artista àmpliament reconegut pel seu treball amb la banda The E Street Band. Apropant-se als setanta anys, continua omplint grans recintes allà on va, oferint un directe espectacular.

Bruce Springsteen ha estat batejat amb el sobrenom de "The Boss" (el cap/el jefe). Sembla ser que aquest sobrenom li prové dels seus inicis, de l’època en que formava part d’un dels seus primers conjunts musicals i era l’encarregat de recollir, cada nit, el catxet de la banda i la seva distribució entre els seus companys.

Enregistrada en directe d’una actuació feta a Nova York el dia 12 de desembre de 1975 i interpretada vigorosament, amb la seva energia habitual, Bruce Springsteen ens canta aquí una versió contemporània de la nadala "Santa Claus is coming to town" (Santa Claus està arribant a la ciutat) en pla rocker. La seva publicació no veuria la llum fins vuit anys desprès, quan el tema es va incloure als Estats Units en el premiat segon àlbum recopilatori de cançons infantils titulat "In Harmony 2".

Des de l'any 1973, en qualsevol època de l’any, sigui maig o juny, o faci fret o calor, poques vegades, Bruce, deixa d'incloure aquesta nadala dins del seu repertori; a més, ja sap que, si no la interpreta, el públic li reclama. Així mateix, pels voltants de desembre, la seva interpretació, sovint ve coreografiada amb la figura de Springsteen lluïn el típic gorro vermell de Pare Noel amb borla blanca (també se'l posen alguns membres de la banda).

Bruce Springsteen
"Santa Claus is coming to town" és una popular nadala nord-americana escrita originalment en la dècada dels anys trenta del segle passat i que compta amb centenars de versions. L'enregistament discogràfic més antic del qual es tenen noticies, data de l’any 1934, any de la seva composició.

La lletra és senzilla i enganxosa. La seva tornada, descriu l'arribada del Pare Noel a la ciutat i el posterior repartiment d'obsequis:

Millor que estiguis alerta,
millor que no ploris,
ni posis mala cara,
et diré per què:
Santa Claus vindrà a la ciutat.


Gary Puckett & The Union Gap

La patrulla que va evitar un comportament impropi

Quintet nord-americà de pop-rock melòdic creat l’any 1967 a San Diego, Califòrnia, i compost per Gary Pucket, el seu carismàtic líder i la seva veu cantant, Dwight Bement, als saxo i teclats, Kerry Chater, baix i guitarra, Paul Wheatbread a la bateria i Gary Withem als teclats. Inicialment es deien The Union Gap featuring Gary Puckett.

Tant en les portades dels seus discos com en tots els seus espectacles, els components de Gary Puckett & The Union Gap es presentaven sempre vestits amb casaques militars, reproduccions dels uniformes utilitzats en la guerra de Secessió americana. No cal dir que aquesta indumentària venia motivada pel fet que, el cognom de la formació, està extret d’un dels famosos escenaris de la fratricida guerra civil americana, un històric camp de batalla situat al municipi de mateix nom ubicat a l’estat de Washington.

Només van tenir tres o quatre èxits, però, Gary Puckett & The Union Gap va saber aprofitar el seu moment, llançant en la dècada dels seixanta reeixits títols com ara "Woman, Woman" (dona, dona), un enaltit tema publicat l’any 1967 en format single.

Un any després, el mes de març de 1968, vindria el seu gran èxit "Young girl" (noia jove), una composició que portaria el grup a la fama i que el situaria entre les preferències del públic jove nord-americà i europeu, tant en el l'apartat de vendes com en el de la popularitat.

"Young girl", és un tema pop molt digerible, una cançó apta per a tots el públics que inclou uns sofisticats arranjaments musicals i una part vocal molt ben interpretada, un mèrit que s'ha d'atribuir a l’excel.lent veu de baríton de Gary Puckett.

Gary Puckett and The Union Gap
Cal destacar la seva obscena lletra, ja que parla d’un noi que s’enamora d'una menor d'edat. En un moment donat, ell li diu a la noia que se’n vagi corrent, abans que canviï d’idea, ja que té por d’anar massa lluny.

L'any 1971, amb la dissolució del quintet, la fama de Gary Puckett & The Union Gap es dóna per finalitzada. Tot i què, amb uns resultats comercials força discrets, Gary Puckett va continuar com a solista un breu període més de temps.

Noia jove, surt del meu cap,
el meu amor per tu està fora de lloc,
millor corre, noia,
ets massa jove ...


Jesse Green

Un enganxós i agradable tema disco

Locksley Alphonso Green, més conegut pel seu sobrenom artístic, Jesse Green, és un músic jamaicà de reggae i música disco-soul nascut a Saint James Parish. Va obtenir el reconeixement internacional l'any 1976 quan va publicar el senzill "Nice and slow" (agradable i lent ó suau i tendre), l’aclamat i solitari èxit comercial de la seva breu carrera musical.

Jesse Green havia format part d’una de les incomptables formacions del millor trio músic-vocal jamaicà dels anys seixanta, el grup The Pionners. Posteriorment, a inicis dels anys setanta, formaria part, en qualitat de bateria, de la banda d'acompanyament del cèlebre cantant reggae, Jimmy Cliff, amb ell va realizar diverses gires internacionals. Finalment, l’any 1976, Jesse Green va iniciar la seva irregular i curta carrera com a cantant solista.

Amb una veu d’alts registres i secundat per uns bon arranjaments musicals, Jesse Green va triomfar amb el single "Nice and slow". L'àlbum homònim que el jamaicà va publicar posteriorment, editat pel prestigiós segell discogràfic EMI, incloïa dues versions de "Nice and slow": a la pista 1 de la cara "A", la versió vocal i a la pista 6 de la cara "B", una versió instrumental.

Jesse Green
Amb aires caribenys, editat (en alguns països, no en tots), amb una portada molt sexy, secundat per un videoclip promocional que exhibia un ball de Green a l’estil Georgie Dann i amb un títol suggerent, l’any 1976 "Nice and slow" va fer moure el cos a tota la clientela assídua a les pistes de ball de la majoria de discoteques d'arreu del món.

Posteriorment, Jesse Green va llançar dos senzills més, "Flip" i "Come with me" (vine amb mi), dos treballs que van obtenir una fluixa repercussió comercial. Fruit d'això, poc a poc, Jesse Green va anar perdent la popularitat que havia obtingut anteriorment.

Whoo-ho-ho, Who-ho, Who-ho-ho,...



Del Shannon

Una fugida cap endavant

Charles Weedon Westover va ser un cantant, guitarrista i compositor americà d’estil pop-rock nascut a Coopersville, un petit poble granger situat a l'estat de Michigan. Amb el nom artístic de Del Shannon, un pseudònim intencionadament jueu, Westover va col.locar en els primers llocs de les llistes d’èxits el seu tema "Runaway" (fugitiva), una composició que reuneix totes les coordenades artístiques de Del Shannon: una àmplia cobertura de guitarres, el teclat elèctric i la seva distintiva veu de falset.

"Runaway" està considerada una composició innovadora, ja que, en la part central, inclou un solo interpretat amb un primigeni sintetitzador, un instrument electrònic, desconegut fins aleshores, anomenat "musitrón". Es tractava d’un teclat elèctric portàtil, creat a partir del "clavioline" de l’enginyer francès Constant Martin.

El musitrón desprenia un so summament agut i un efecte melòdic tipus violí. Un instrument concebut i desenvolupat pel pianista Max Crook, un altre pioner de la música electrònica i el coautor, juntament amb Del Shannon, del tema "Runaway". El curiós del cas és que, Crook, mai va poder registrar el seu musitrón com a instrument propi, donat que el seu enginy estava compost per diversos aparells elèctronics ja registrats anteriorment.

La lletra de "Runaway", un text càndid i afectuós, típic del pop juvenil dels anys seixanta, aborda un amor frustrat, la història d'una noia que toca el dos, deixant penjat al seu xicot i aquest es pregunta, a si mateix, que és el que podria haver motivat l'escapada.

Publicada en single el mes de febrer de 1961, ràpidament es va convertir en èxit, passant a la història la seva coneguda tornada en falset: "and I wonder, I wah-wah-wah-wah-wonder..." com a clàssic representatiu de la música pop d'aquella època.

Del Shannon
L’any 1967, sis anys desprès de la seva publicació, Del Shannon va tornar a enregistrar "Runaway", gravant-la en un versió més lenta, amb més acompanyament orquestral i sense el solo de musitrón.

El resultat, proporciona a la cançó un aire de ressonància beatle. Tot i això, l’experiment no va tenir gaire èxit.

Segons la prestigiosa revista musical Rolling Stone, "Runaway" figura classificada en la posició 466 en la llista elaborada pels crítics, músics i experts de la indústria discogràfica (gairebé tots americans) on s'estableixen, segons ells, les 500 millors cançons (pop-rock) de tots els temps.


Ringo Starr

L'afable bateria que sempre va comptar amb l'ajuda dels seus amics

De nom real, Richard Starkey, Ringo Starr va néixer a la ciutat anglesa de Liverpool. Músic, cantant (regular), actor i compositor, la seva popularitat li prové d’haver format part, en qualitat de bateria, del formidable quartet britànic The Beatles.

A més de tocar la bateria, Ringo va participar com a vocalista en diverses composicions dels Beatles com ara, "With a little help from my friends" (amb una mica d’ajuda del meus amics), "Yellow Submarine" (submarí groc), "Act Naturally" (actua amb naturalitat) o "Boys" (nois). També va contribuir creativament amb el quartet de Liverpool, sent el compositor i prestant la seva veu a dos temes: "Don’t pass me by" (no passis de mi) i "Octopus's garden" (el jardí del pop).

Després de la separació de The Beatles, un fet que es va produir el 10 d'abril de 1970, Ringo Starr va iniciar una carrera musical en solitari que va inaugurar amb "Sentimental Journey" (viatge sentimental), un àlbum de versions de clàssics de jazz de la dècada dels anys trenta enregistrat en els estudis Apple Records entre finals de 1969 i inicis de 1970, es a dir, durant els últims mesos de existència de The Beatles i abans d’anunciar-se la seva ruptura oficial.

Ringo Starr no va tornar a gravar cap nou àlbum fins tres anys desprès. Tot i això, l’any 1971, va editar l'excel.lent single "It don’t come easy" (no hi ha res fàcil), una cançó que Ringo va coescriure amb el seu ex-company George Harrison que va aconseguir la quarta posició en les llistes d'èxits del Regne Unit i dels dels Estats Units i el primer lloc, al Canadà.

Ringo Starr
En la producció de "It don’t come easy", a banda de la tasca de Ringo fent-se càrrec de la veu principal i la bateria, va comptar amb la col.laboració de George Harrison a la guitarra, Klaus Voormann al baix, Stephen Stills al piano, Ron Cattermole al saxofon i la trompeta, els membres de la banda gal.lesa Badfinger, Pete Ham i Tom Evans, fent els cors i el "road manager", Mal Evans, tocant la pandereta.

A la cara "B" d’aquest disc s'hi troba "Early 1970" (a principis de 1970), un tema on Ringo Starr, a més de posar-hi la seva veu, toca la guitarra acústica, el piano i la bateria i on, George Harrison, es fa càrrec de la guitarra slide, el baix i l'acompanyament vocal.


Brenton Wood

Sempre s'ha de fer cas dels senyals

De nom real Alfred Jesse Smith, Brenton Wood potser no sigui un artista gaire conegut, no obstant, es tracta d’un excel.lent cantant que, malauradament, va gaudir d'una curta carrera discogràfica, un músic que en la dècada dels anys seixanta disposava d’una gran qualitat creativa. Wood era natural de Shreveport, una ciutat nord-americana situada a l'estat de Louisiana.

De petit va aprendre a tocar el piano i, en la seva joventut, va formar part de diverses agrupacions vocals de música soul. L'any 1958, amb un d'aquests grups, un conjunt que portava el nom de Little Freddie and the Rockets, fins i tot va aconseguir gravar un single.

L’any 1966 va publicar amb força èxit el seu àlbum de debut, "The Oogum Boogum song", un disc que inclou l’enganxosa cançó que dóna títol al vinil. La veritable estrella d’aquest àlbum però, va arribar amb un tema aparentment discret amagat a la segona cara del disc: "Gimme little sign" (fes-me un petit senyal), un clàssic del soul, una cançó escrita per Alfred Smith (el nom real de Wood) juntament amb Joe Hooven i Jerry Winn.

Brenton Wood
"Gimme little sign" és una cançó prou curiosa, no solament pel seu estil, un tema soul amb aires reggae, sinó també pel fet que el text del títol no s’esmenta en cap estrofa de la cançó; al seu lloc, els cors repeteixen la frase "Give me some kind of sign" (Dóna'm algun tipus de senyal).

No es pot classificar a Brenton Wood com un "one hit wonder" (artísta d’un sol èxit), ja que, al llarg de la seva carrera artística, ha estat reconegut reeixidament, com a mínim, per dues composicions pròpies: "The Oogum Boogum song" i "Gimme little sign", dues cançons publicades en el mateix disc i dos clars exemples de la música soul que es feia en aquell període.


The Knack

La noia que despatxava a la botiga de roba

Quartet nord-americà d’estil power-pop i look "new wave" creat l'any 1978 a la ciutat californiana de Los Angeles. La formació original estava composta per Doug Fieger (guitarra i veu principal), Berton Averre (guitarra solista), Prescott Niles (baix) i Bruce Gary (bateria).

L’any 1979, la banda publica el seu prometedor primer àlbum, "Get The Knack". En aquest disc es troba el que seria el seu tema més conegut i un dels més encertats de The Knack: "My Sharona", un potent rock que incorpora un endimoniat ritme sincopat. Un tema compost per Doug Fieger i Berton Averre que, als Estats Units, va arribar a posicionar-se al primer lloc de les llistes, transformant-se, en poc temps, en hit internacional i súper èxit de vendes.

"My Sharona" s’ha convertit en un dels discos de debut més venuts de la història. No en va, va vendre més d'un milió de còpies en quinze dies. També ha estat el tema del segell discogràfic Capitol Records que, des del "I want to hold your hand" dels Beatles, un tema publicat l'any 1964, més ràpid ha arribat al capdamunt de les llistes d'èxits.

Una melodia enganxosa, un riff incisiu, un ritme implacable, una línia de baix sorprenent i un fenomenal solo de guitarra han enlairat "My Sharona" fins a l'Olimp de la música pop-rock. Els seus creadors, The Knack, però, es van quedar a mig camí.

La lletra de "My Sharona" està inspirada en una joveneta que va conèixer Doug Fieger quan va entrar a comprar en una botiga de roba on ella treballava com a dependenta. El seu nom, Sharona Alperin, la seva edat, disset anys, ell en tenia vint-i-cinc, una noia que, a l'instant, va enlluernar al cantant.

Al cap d’un temps, després de molt i molt insistir, ja que Doug, amb el seu serrell i la seva pinta còsmica, no era res de l'altre món, va aconseguir conquistar a la jove, que fruit d'això, va deixar penjat al xicot amb qui sortia i se’n va anar de gira amb el vocalista i el seu grup. La relació només va durar tres anys.

My SharonaCal destacar que la noia que apareix a la portada del single, vestida amb samarreta blanca, texans, sense sostenidor i portant sota el braç l'àlbum de The Knack, és, justament, Sharona Alperin, la persona que va inspirar aquest vigorós tema. Alperin va accedir a aparèixer a la portada del disc abans d’iniciar la seva relació sentimental amb Doug Fieger.

En l'actualitat, Sharona Alperin treballa d'Agent Immobiliària a la ciutat de Los Angeles. Doug Fieger, malauradament, ja no es troba entre nosaltres, va morir víctima de càncer el dia 14 de febrer de 2010.

My, my, my, i, yi, woo.
M, m, m, my, Sharona,...


Eric Carmen

Una tendra balada d'inspiració clàssica

Cantant, compositor, guitarrista i teclista nord-americà nascut a Cleveland, Ohio. La formació clàssica de violí i piano que li van procurar els seus progenitors durant la seva infantessa, afegit a unes classes particulars de guitarra, va encaminar Eric Howard Carmen cap al món artístic de la música pop.

L'any 1970, Eric Carmen va crear, amb altres músics, una banda de power pop anomenada Raspberries, un grup que va aconseguir col.locar el seu hit "Go all the way" (fins al final) a les llistes americanes. Amb aquest aval i desprès de la publicació de quatre àlbums més, Eric Carmen va decidir iniciar una carrera artística en solitari d’estil melòdic.

El seu primer single, editat el mes de desembre de 1975, incloïa la romàntica balada "All by myself" (completament sol), una esplèndida composició pròpia. El disc va vendre més d'un milió de còpies, un fet que va proporcionar força popularitat a Eric Carmen i que li va facilitar poder recórrer els platós de televisió de mig món.

Sembla ser que les notes musicals dels primers versos de "All by myself", les va agafar prestades del segon moviment (adagio sostenuto) del Concert de Piano Nº 2 en Do menor, Opus 18, del compositor i pianista rus Serguéi Rajmáninov, una obra composta a començaments del segle passat, concretament, l’any 1900.

Eric Carmen
Eric Carmen sempre va reconèixer que, en escriure la cançó, la seva font d'inspiració havia estat aquesta composició clàssica, ja que pensava que la peça era de domini públic.

Malgrat això, va haver de demanar disculpes públiques als hereus del músic i a la Fundació Rajmáninov (al mateix temps que lliurava un substanciós donatiu a aquesta societat). En posteriors edicions del disc, "All by myself" ja sortia acreditada als dos autors.

El cert és que, Eric Carmen, va aconseguir popularitzar una harmonia clàssica que, fins aleshores, només coneixien els entusiastes de la música que alguns anomenen "culta". ¡Això també té el seu mèrit!.


The Ronettes

Pom, po-pom-ta. Pom, po-pom: Vols sortir amb mi?

Trio vocal femení d’estil pop, format l’any 1959 i compost per tres adolescents novaiorqueses: Veronica Bennett, la veu principal del grup, la seva germana, Estelle Bennett i la seva cosina, Nedra Talley. L'any 1968, Veronica es va casar amb el brillant i excèntric productor nord-americà, Phil Spector, prenent el nom artístic de Ronnie Spector, un matrimoni que va acabar en un rotund malson.

L’any 1963, The Ronettes publica un dels seus temes més reeixits, "Be my baby" (sigues el meu noi), una cançó de gran qualitat vocal i un dels clàssics pop de la dècada dels seixanta. Enregistrada el mes de juliol, el single es va comercialitzar a l'agost; al cap de poc temps, ja s'havia convertit en un gran èxit. A la tardor, les emissores de radio nord-americanes la emetien contínuament.

Aquesta perdurable cançó, composta i produïda pel llunàtic Phil Spector, amb la col.laboració de Jeff Barry i Ellie Greenwich, també és cèlebre per ser la primera gravació discogràfica de la popular cantant i actriu californiana Cher, que va participar en els cors, juntament amb Estelle i Nedra.

El famós intro de bateria amb el qual comença "Be my baby", un toc sec que no es limita a marcar el temps i fer el paper d’acompanyament secundari, la funció habitual de moltes bateries; no, aquesta vegada, la bateria pren el lideratge musical amb una cadència regular que dura tota la cançó. Aquest ritme insistent va ser magníficament interpretat pel bateria Hal Braine, un dels músics d’estudi més prolífics de la història del pop-rock. Posteriorment, aquest sincopat de bateria seria reproduït en noves composicions originals.

Be my baby
A remolc de l'èxit obtingut amb "Be my baby", el mes de juny de 1964, el trio es va embarcar en una gira per terres angleses. En aquesta gira, l’organització va contractar per a fer-los de teloners a un grup que en aquells moments començava a despuntar: The Rolling Stones.

The Ronettes es va desfer a principis de 1967, va ser després d'haver estat teloners en la gira que, durant el mes d’agost de 1966, van fer The Beatles pels Estats Units i Canadà. Aquests serien el últims concerts en directe del famós quartet de Liverpool.

Sigues el meu xicot,
diguem que seràs el meu amor.
Sigues el meu xicot ara, oh, oh, oh, oh....


Leo Sayer

Necessitem cançons com aquesta

Cantautor britànic d'aguda i agradable veu, genuí representant del soft-rock dels anys setanta. Leo Sayer va néixer amb el veritable nom de Gerard Hugh Sayer a Shoreham-by-Sea, un municipi costaner anglès situat a Sussex.

Tot i que la seva carrera abasta més de quatre dècades, la seva etapa més brillant es va desenvolupar durant la dècada dels setanta, període en el qual, la seva personalitat i els seus discos van pujar al lloc més alt en tots els rànquings de popularitat. Entre 1973 i 1982, Sayer va aconseguir 10 Top Ten a diversos països de tot el món.

Leo Sayer es va iniciar en el món de la música co-escrivint cançons amb David Courtney. Amb Courtney, va composar 9 de les 11 cançons de l'àlbum de debut com a solista de Roger Daltrey, un treball editat al marge de The Who. Entre aquestes cançons, hi havia "Giving it all away" (donant-ho tot), el tema que l'any 1973 va proporcionar a Roger Daltrey el seu primer èxit en solitari. La repercussió obtinguda amb aquestes composicions va fer que Leo Sayer adquirís popularitat abans del seu debut com a cantant, un fet que es produiria a finals d'aquell mateix any.

El mes de gener de 1974, Leo Sayer publica el seu primer àlbum, "Silverbird" (ocell de plata), un disc que incloïa, entre d'altres, "The show must go on" (el xou ha de continuar), un tema que, en directe, Sayer interpretava vestit i maquillat de Pierrot, el romàntic pallasso ferit d'amor (sembla ser que va prometre que es deslliuraria de la disfressa tan aviat com tingués èxit). "The show must go on" va escalar als primers llocs de les llistes d’èxits del Regne Unit. L’any seguent, "The show must go on", seria versionada reeixidament per la banda nord-americana Three Dog Night.

Leo Sayer
L'any 1976, en plena febre discotequera, Leo Sayer publica "Endless flight" (vol sense fi), la seva quarta producció discogràfica, un memorable àlbum que incorporava temes tant interessants com la romàntica "When I need you" (quan et necessito), potser, la seva cançó més coneguda i "You make me feel like dancing" (tu em fas sentir ganes de ballar), una discotequera composició on, amb el seu falset, Leo animava tothom a ballar.

"When I need you" és una excel.lent balada composta per Albert Hammond i Carole Bayer Sager.

Quan et necessito,
només tanco els ulls i estic amb tu ...


Dr. John

L'introductor de la cultura vudú en el rock

També conegut com Dr. John Creaux, "Dr. John" és el sobrenom de l’artista nord-americà Malcom John Rebennack Jr., un ambaixador de la cultura criolla de Nova Orleans. Un cantant, pianista, guitarrista i compositor que combina amb encert els gèneres del blues, el boogie-woogie i el rock and roll. Dr. John compta a les seves espatlles amb una extensa i irregular discografia que supera la trentena d'àlbums.

A principis dels anys seixanta, un accident amb arma de foc li va destrossar el dit anular i el va obligar a deixar la guitarra. Rebennack va ser ferit per un tret de pistola quan el propietari del motel en el qual s'allotjava, encanonava al jove cantant de la banda, Ronnie Barron, després caçar-lo flirtejant amb la seva dona i ell s’hi va interposar per a defensar-lo. A causa de la lesió, Rebennack es va concentrar en el baix, abans de fer del piano el seu instrument habitual.

Es tracta d’un dels artistes en actiu més veterans de la música popular nord-americana. Va començar la seva carrera a finals dels anys cinquanta com a pianista i guitarrista de sessió amb el seu veritable nom, Mac Rebennack. La seva fantàstica aportació com a teclista en àlbums tan llegendaris com "Exile on Main St.", de The Rolling Stones, entre d’altres, revelen el prestigi que gaudia Dr. John en aquella època.

Dr. John va adquirir fama a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta amb composicions que fusionaven el rhythm and blues de Nova Orleans amb el rock psicodèlic. Uns treballs que alternava amb elaborats concerts en directe, uns vistosos espectacles, probablement, un pèl excesius, però, de cuidada posada en escena.

Dr. John
Uns shows que s'apropaven a rituals de vudú i que incloïen increïbles pentinats i cridaners vestits, una indumentària pròpia de la desfilada del Mardi Gras, el famós carnaval que se celebra el dia abans del dimecres de cendra a Nova Orleans.

Amb la publicació l’any 1971 de "The sun, moon and herbs" (El sol, la lluna i les herbes) un àlbum que va comptar amb la participació d'Eric Clapton i Mick Jagger, Dr. John va adquirir una notable reputació.

El seu èxit comercial més destacat, però, va arribar l'any 1973, va ser amb "Right place, wrong time" (lloc adequat, moment equivocat), curiosament, un tema funk.


The 5th Dimension

Una agrupació vocal d'una altra dimensió

Quintet mixt nord-americà de música pop, rhythm and blues i soul psicodèlic creat l’any 1966 i especialitzat en harmonies vocals. La formació està integrada per cinc vocalistes afroamericans, tres homes i dues dones, i els seus membres originals eren, Billy Davis, Jr., Florence LaRue, Marilyn McCoo, Lamonte McLemore i Ronald Townson.

L'any 1967, el jove cantautor nord-americà Jimmy Webb, va cedir a The 5th Dimension una de les seves composicions "Up, Up and away" (amunt, amunt i lluny), una cançó que aconseguiria fer-los aparèixer al top ten de les llistes americanes i que els faria guanyar cinc premis Grammys. A aquest tema d’èxit, li seguirien una llarga sèrie de hits: "Stoned soul pícnic" (picnic al.lucinant), "The magic garden" (el jardí màgic), "Sweet blindness" (dolça ceguesa),...

Dos anys més tard, ja al 1969, l’any de l’estiu de l’amor i en ple auge de la contracultura hippie, The 5th Dimension aconseguiria pujar al cim de les llistes d'èxits americanes (i les de gairebé tot el món) amb "Aquarius / Let the Sunshine in" (Aquari / Que entri la llum del sol), un veritable clàssic de la dècada dels seixanta.

Es tracta d’un medley de dues cançons "flower-pop" que formaven part del reeixit musical Hair. Aquest parell de temes junts van aconseguir la fita històrica de ser disc de platí i, anys més tard, d’acord amb la llista que elabora la prestigiosa revista especialitzada Billboard, la versió de The 5th Dimension està posicionada en el lloc 66° en la categoria de millor cançons de tots els temps.

"Aquarius / Let the Sunshine In” també s’emportaria el premi Grammy al millor enregistrament discogràfic de l'any 1969 i el Grammy a la millor interpretació vocal contemporània de grup.

The 5th Dimension
La lletra d'"Aquarius" està basada en la creença astrològica que, en aquell període, el món entraria ben aviat en la "era d'Aquari", una formidable època plena d'amor, de llum i d’humanitat. Aquest esdeveniment estava previst que succeís a finals del passat segle XX.

Si realment la predicció es va dur a terme, que jo no me’n vaig assabentar, el fantàstic període que ens asseguraven, no va durar ni quatre dies.

Quan la lluna estigui en la setena casa,
I Júpiter s'alineï amb Mart,
Llavors la pau guiarà els planetes,
I l'amor dirigirà les estrelles,...


Paper Lace

Una nit moguda al Chicago dels feliços anys vint.

Banda pop-rock creada l’any 1967 a la ciutat anglesa de Nottingham i liderada pel cantant i bateria Philip Wright, juntament amb Dave Manders, a la guitarra i veus, Michael Vaughn, l’altre guitarrista, i Jonathan Arendt al baix.

La carrera musical de Paper Lace va fer un tom l'any 1974, quan van decidir presentar-se al programa de televisió "Opportunity knocks" (l'oportunitat crida), un concurs de nous talents de la cadena anglesa ITV, un canal independent de TV que competia amb la BBC. En aquell programa, el quartet es va donar a conèixer al gran públic, aconseguint, a més, diversos contractes trascendentals.

Els dos compositors a nòmina d'"Opportunity knocks", Mitch Murray i Peter Callender, es van reunir amb el mànager de Paper Lace i li van oferir una cançó pacifista amb la idea que la poguessin interpretar els seus representats. Una partitura amb un text que parlava de la fratricida guerra civil americana i que es titulava "Billy don't be a hero" (Billy no siguis un heroi). Editada en single a començaments de 1974, va representar el primer gran èxit del grup.

La cançó més emblemàtica de Paper Lace però, va ser "The night Chicago died" (La nit que va morir Chicago), un tema gangsteril, amb aromes de tragèdia, que la banda va publicar aquell mateix any 1974. Una cançó composta per la mateixa parella de compositors de "Billy don't be a hero". "The night Chicago died" va vendre més de tres milions de còpies només als Estats Units i va catapultar al grup al primer lloc de les llistes de popularitat de diferents països.

Paper Lace
Aquí, a l'esquerra, podeu veure la portada del disc, amb els quatre membres del grup vestits a l’estil gàngster, amb americana creuada a ratlles, clavell a la solapa i metralleta en mà.

"The night Chicago died" comença amb el so d’unes sirenes de policia. La lletra, parla d'un succés històricament dubtós: una batalla campal entre policies de Chicago i membres de la banda del llegendari criminal Al Capone, un tiroteig que, suposadament, es va produir el 14 de febrer de 1929, dia de Sant Valentí.

El cronista, relata l'angoixa de la seva mare, una dona que està esperant rebre notícies sobre la sort del seu marit, un policia que està participant en aquesta esbatussa.


Dúo Dinámico

Més de setanta anys deu tenir ara aquella noieta

Conegut duo musical d’estil pop-rock suau, molt popular en la dècada dels seixanta, sobretot, a Espanya i a América del Sud. Una parella artística formada pels músics barcelonins Manuel de la Calva i Ramón Arcusa. A inicis dels anys seixanta, van ser els primers ídols musicals autòctons de la joventut espanyola i els precursors del fenomen "fan".

El Dúo Dinámico ha compost més de 800 cançons, ha enregistrat prop de quaranta Ep's, més d'una dotzena de singles i a venut milions de discos. Cal destacar també, la seva brillant tasca com a productors discogràfics, així com la seva participació, en qualitat d'actors protagonistes, en un bon nombre de pel.lícules juvenils.

La seva ascensió, pel que fa a popularitat, va ser espectacular, els seus èxits discogràfics, gràcies a la ràdio, van abastar tota una dècada, interpretant reeixides composicions pròpies com ara "Quince años tiene mi amor" (1960), "Quisiera ser" (1961), "Mari Carmen" (1961), "Perdóname" (1962), "Bailando el twist" (1962), "Sómos jóvenes" (1962), “Amor de verano" (1963) o “Esos ojitos negros" (1965).

El Dúo Dinámico va néixer a Barcelona el dia dels innocents de l'any 1958. La seva primera actuació en públic la van fer en un popular programa radiofònic de Ràdio Barcelona que s'emetia en directe els diumenges al matí i que es deia "La Comarca nos visita". En aquell temps, s'anunciaven amb el nom de The Dynamic Boys, però, el presentador del programa, Enrique Fernández, els va dir que ell no sabia anglès i els va presentar com a "Dúo Dinámico". Els dos músics novells van acceptar el canvi i amb aquest nom van quedar batejats per sempre més. Aquell dia, a més, Manolo i Ramon van signar els seus primers autògrafs.

Convertits en fenomen social, l’any 1960, la composició pròpia "Quince años tiene mi amor" fa estralls i es converteix en un èxit monumental i, potser, en la cançó més coneguda del duo. Aquell any, totes les jovenetes del país tenien la fotografia o un pòster del Dúo Dinámico a la seva habitació. La fama del duo assoleix tals cotes de popularitat que, l’any 1962, neix la revista "Confidencias del Dinámico" (Editorial Bruguera) una publicació que edita cent mil exemplars cada setmana i divulga historietes, lletres de cançons, fotos, notícies,... tot dedicat exclusivament al Dúo Dinámico.

Duo Dinamico
L’any 1972, la parella es retira temporalment per a produir altres artistes, personatges tant dispars com Miguel Gallardo, José Vélez o Los Chunguitos; també per a escriure cançons per a altres intèrprets, figures de la talla de Camilo Sesto, Nino Bravo o, Julio Iglesias, amb el qual col.laboren, des dels seus primers triomfs internacionals, fins avui dia.

L'any 1986, el Dúo Dinámico torna als estudis de gravació per enregistrar nous temes, fet que els empeny a tornar a pujar als escenaris. En l’actualitat, Manuel de la Calva i Ramón Arcusa estan embarcats en els concerts de celebració dels seus 50 anys de carrera artística (porten ja sis anys celebrant aquesta fita), segons ells, fins que el cos i la gent aguanti. ¡Felicitats DD!.


Earth, Wind & Fire

Recordeu que vau fer la passada nit del 21 de setembre?

Nodrida banda nord-americana creada a inicis dels anys setanta a Chicago i fundada pel cantant, bateria, compositor i productor musical Maurice White.

La formació original estava composta per nou membres: Maurice White (percussió, veus i kalimba), el seu germà, Verdine White (al baix), Michael Beale (guitarra i harmònica), Wade Flemmons (piano elèctric i veus), Yackov Ben Israel (percussió i congues), Sherry Scott (veu cantant), Alexander Thomas (trombó), Chester Washington (saxo tenor) i Don Whitehead (teclats i veus).

El nom de la banda, Earth, Wind and Fire, (Terra, Vent i Foc), tres elements relacionats amb els signes del zodíac ve derivat de la passió de Maurice per l'astrologia. L'estil musical del grup és una barreja de funk, rock i música afro i els seus concerts són espectaculars, plens de colorit, amb una coreografia i un vestuari enlluernador i amb el so i l’energia de les grans bandes del segle passat.

El seu primer àlbum, un disc de llarga durada batejat amb el nom del grup, va ser editat l'any 1971. El treball, que va gaudir de bona acollida, donava pas a una dècada de força popularitat per a la banda i iniciava la seva brillant carrera artística farcida d’èxits i reconeixements.

El mes de novembre de 1978, Earth, Wind and Fire publica "September", un clàssic funk que desplega un ritme irresistible. Aviat es convertiria en un del temes més reeixits de la banda. "September" és una dinàmica cançó que, avui dia, encara aparenta actual, d’aquelles peces que sembla que mai passi el temps per a elles.

Earth, Wind & Fire
Imprescindible, en la seva època, a qualsevol pista de ball que es preï, "September" és un tema compost per Maurice White, Al McKay i Allee Willis. Segons diuen els entesos, la seva melodia transmet un esperit positiu, una alenada de bon rotllo.

Com a curiositat, comentar-vos que "September" va aconseguir l'èxit al nostre país gràcies al fet que va ser escollida com a música de fons de les retransmissions televisives de la Volta Ciclista a Espanya de l'any 1979. En aquell periode, aquest fet era sinònim d’èxit comercial segur.

Do you remember the 21st night of september?
(recordes la nit del 21 de setembre?...)


Terry Jacks

Crònica d'una infidelitat que va acabar transformant-se en comiat luctuós

De nom complert Terrence Ross Jacks, Terry Jacks és un cantant, compositor, productor musical i activista ambiental, nascut a Winnipeg, la ciutat més poblada de la província canadenca de Manitoba.

L’any 1973, amb la col.laboració de la que llavors era la seva dona, Susan Pesklevits (cantant de la formació The Poppy Family), i, uns mesos abans de divorciar-se, Terry Jacks va enregistrar "Seasons in the sun" (èpoques de sol), un malenconiós tema que Jacks va publicar sota l'empara del seu propi segell discogràfic i que va ser un èxit mundial, va vendre més de 10 milions de còpies a tot el món. Al Canadà, es va convertir en el senzill més venut de la història.

Terry Jacks va prendre la decisió d'enregistrar "Seasons in the sun" quan es va assabentar que la cèlebre banda californiana The Beach Boys, que també estava considerant gravar-la, va decidir abandonar el projecte, tot i què, posteriorment, en adonar-se’n de l’èxit que estava obtenint la cançó, va canviar d'opinió, publicant també la seva pròpia versió.

Es tracta de l’adaptació que va fer el cantant i poeta nord-americà Rod McKuen de la cançó francesa "Le moribond", un tema originalment compost pel cantautor belga Jacques Brel. La lletra original francesa era sorneguera i estava farcida de sarcasmes, feia al.lusió a les infidelitats de l’esposa del protagonista del relat.

Terry Jacks
L’adaptació anglesa s’oblida de l'adulteri, perd la ironia que destil.la la composició original i es transforma en un dolgut text de comiat, en l'adéu que entona un individu jove, que, pressentint que està prop de la mort, s'acomiada de la seva família i dels seus amics, evocant alhora tot allò que, d'alguna manera o d'una altra, va formar part de la seva vida: les amistats que va tenir, els errors que va cometre, els seus amors,...

Trista i nostàlgica, "Seasons in the sun" era una de les cançons que feia servir el govern iraquià -que no parava d'emetre-la per les ones radiofòniques- per intentar desmoralitzar a les tropes americanes desplegades a l’Irak durant la Guerra del Golf de l’any 1991.


Badfinger

Una fantàstica banda britànica marcada per la tragèdia

Quartet de pop-rock d’immens talent artístic, considerada, als anys setanta, una de les bandes més importants de l'anomenat "Power pop". Creada a Swansea, la segona ciutat més gran del País de Gal.les, estava formada pel guitarrista, teclista, cantant i alhora, líder del grup, Peter Ham, el baixista i vocalista Tom Evans, el guitarrista Joey Molland i el bateria Mike Gibbins.

A inicis del anys setanta, van aconseguir un contracte amb Apple Records, la discogràfica fundada per The Beatles. El primer disc que van editar amb aquest segell, un senzill publicat amb l’antic nom de la banda, The Iveys, portava el nom de "Maybe tomorrow" (potser demà), un treball que va passar sense pena ni glòria. Tot i això, el quartet havia cridat l'atenció de Paul McCartney, que va veure que el grup tenia possibilitats i per això, els va cedir una de les seves composicions "Come and get It" (vine i agafa-ho), un tema que, editat com a senzill i ja sota el nom de Badfinger, va resultar un èxit absolut: un milió de còpies venudes.

El mes de novembre de 1970, Badfinger publica l’àlbum "No dice", un magnífic disc que inclou, en versió original, una de les balades més reeixides de la història del rock, "Without you" (Sense tu), un tema compost per Peter Ham i Tom Evans que, publicat un any més tard pel cantant novaiorquès Harry Nilsson, va constituir un èxit mundial de dimensions sorprenents, convertint en multimilionari a l’esmentat intèrpret americà i, més tard, a Mariah Carey.

La cançó més coneguda de Badfinger però, ha estat, segurament, "Day after day" (Dia rere dia) un tema compost i cantat per Peter Ham i produït per George Harrison, músic que, a més, interpreta alguns fragments de guitarra amb slide. L’enregistrament també compta amb la valuosa col.laboració de Leon Russell al piano. "Day after day" va ser editada l’any 1971 i inclosa en l’àlbum "Straight up" (cap amunt).

Badfinger
Malgrat tot això, una sèrie de problemes amb els segells discogràfics Apple i Warner i la cobdícia del seu representant, un personatge sense escrúpols anomenat Stan Polley, un nord-americà astut i manipulador, encreuament entre mànager i gàngster, va fer que els components de Badfinger rebessin molts pocs diners en concepte de drets d'autor, malgrat l'èxit dels seus singles.

Aquests fets van comportar que, estafats i sense ni cinc a la butxaca, els Badfinger haguessin de patir seriosos problemes econòmics, vicissituds que van desembocar en un fatal desenllaç: els dos principals components de la banda, Peter Ham i Tom Evans, van decidir, en dos períodes diferents, posar fi, tràgicament, a les seves vides.


Toto

La fermesa de sis músics d'estudi

Excel.lent banda nord-americana de rock creada en format de sextet l’any 1976 a la ciutat de Los Angeles i integrada per versàtils músics professionals d’estudi, dotats, tots ells, d'una sòlida tècnica musical. En aquell període, els sis components del grup tot just vorejaven els 20 anys d'edat (a excepció del vocalista, que era deu anys més gran que la resta).

La formació inicial estava composta pel teclista David Paich, el bateria Jeff Porcaro, el baixista David Hungate, Steve Porcaro als teclats, Steve Lukather a la guitarra i Bobby Kimball, la seva veu cantant. Genuïns representats de l’estil AOR (Adult Oriented Rock) o rock per gent adulta, una variant del rock clàssic, molt més aspre i dur, un estil que es va popularitzar força a finals de la dècada dels setanta, principalment, a través de bandes de rock americanes.

Paral.lelament a la carrera artística de Toto, els seus components també participaven, en qualitat de músics de suport, en centenars d’enregistraments discogràfics: Jeff Porcaro (bateria) va registrar més de 1.000 àlbums, Steve Lukather (guitarrista) més de 1.500, David Paich (teclista) més de 1.700 i Steve Porcaro (segon teclista) més de 650.

Toto
El mes d’octubre de 1978, Toto publica el seu primer disc de llarga durada, un àlbum batejat amb el nom de la banda i que incloïa una cançó arrasadora: "Hold the line" (mantén-te ferm), el seu primer gran èxit, una peça ja clàssica dins de la història del rock, un tema que ha sabut superar la dura prova del temps. “Toto” va vendre més de dos milions de còpies i va proporcionar al grup una gran popularitat, sobretot als Estats Units.

"Hold the line", es una d'aquelles cançons que tenen la particularitat que, tothom la coneix i, fins i tot, molts la saben taral.lejar però, pocs coneixen el nom de la banda que la interpreta i no serà perquè tingui un nom difícil de retenir: TOTO.