The Ventures

No per córrer molt s'arriba més lluny.

Quartet nord-americà d'estil surf-rock instrumental d’inconfusible so format l'any 1958 a Tacoma, una ciutat portuària de l’estat de Washington. Va ser creat, en format duo, pels guitarristes Don Wilson i Bob Bogle, als quals, un temps més tard, s’hi afegiria el baixista Nokie Edwards, un valuós element que, posteriorment, es faria càrrec de la guitarra solista. Inicialment, el grup no comptava amb cap bateria.

La inicial unió artística d’aquests tres músics donaria com a resultat The Ventures, una de les formacions musicals, juntament amb la britànica The Shadows, més influents dins l’apartat de conjunts especialitzats en temes instrumentals, unes agrupacions on la guitarra elèctrica solista és la protagonista de la melodia; es tracta, a més, d’una de les bandes que més discos ha venut a tot el món.

La seva popularitat més notòria la van aconseguir durant la dècada dels anys seixanta, la van obtindre, principalment, als Estats Units i al Japó, país on són venerats i on gaudeixen d'especial devoció des que, l’any 1965, sense la barrera idiomàtica pel mig, protagonitzessin una gira absolutament avassalladora de la qual sortirien dos excel.lents discos en directe: "The Ventures in Japan" i el documental "Beloved Invaders the Ventures".

L’any 1960, The Ventures edita el seu primer disc, "Walk, don’t run" (camina, no corris), un enèrgic tema instrumental que va constituir el seu primer gran èxit. La sessió d'enregistrament va ser finançada per la mare de Don Wilson i va ser enregistrada amb una gravadora Ampex de només 2 canals. Posteriorment, la banda editaria diverses versions millorades d'aquest mateix tema.

The Ventures
Per aquella històrica gravació, The Ventures va contractar al bateria Skip Moore per fer-se càrrec de la percussió, oferint-li dues alternatives per remunerar els seus serveis: una, obtenir un percentatge dels guanys generats per la venda del disc, i, l’altra, el pagament immediat en efectiu de 25 dòlars. Moore va triar els 25 dòlars. És probable que se'n penedís la resta de la seva vida .

"Walk, don't run" va conquerir la segona posició al directori Billboard Hot 100 dels Estats Units, la prestigiosa llista de popularitat que certifica els 100 senzills més venuts als Estats Units. El número 1 era impossible d'assolir, estava ocupat per "It's now or never" d'Elvis Presley.


Len Barry

Dos y dos son quatre, cuatro y dos son seis,...

Intèrpret nord-americà de pop i soul blanc, genuí representant de l'estil "Blue Eyed Soul Singer" americà (cantant de soul d'ulls blaus), alhora que compositor i productor musical. El seu veritable nom és Leonard Borisoff, un artist nascut i criat a Filadèlfia.

En la dècada dels anys seixanta, Len Barry va obtindre diversos èxits, tant en la seva faceta de líder i vocalista del grup The Dovells, una típica formació pop de principis dels 60’s, com, posteriorment, desenvolupant la seva reeixida carrera artística en solitari.

L’any 1965, el seu senzill "1-2-3" es va convertir en un gran èxit. Era el seu primer enregistrament com a cantant solista, després del seu pas per la banda The Dovells.

El tema que dòna nom al disc "1-2-3" és una composició pròpia, una cançó que va escriure conjuntament amb John Madara i David White. "One, two, three" va vendre prop de dos milions de còpies, va ser guardonada amb un flamant disc d'or i va permetre a Len Barry arribar al top-ten de les llistes d'èxits dels Estats Units i del Regne Unit.

Len Barry
Els tres compositors del tema, Barry, Madara i White, van ser demandats judicialment per la discogràfica Motown Records, que va al.legar que, aquesta,era una reelaboració del tema "Ask any girl" (pregunta a qualsevol noia), una cançó publicada l’any anterior pel cèlebre trio afroamericà The Supremes i inclòs en la cara "B" del seu single "Baby love". Al meu modest entendre, les dues cançons s'assemblen com un ou a una castanya.

A part de la destacable interpretació de Len Barry, "1-2-3" incorpora un gran treball de bateria i una lletra molt banal:

Un i un són dos.
Sé que m'estimes i, oh, oh, com t'estimo...


Edwin Starr

Una proclama pacifista

Charles Edwin Hatcher, més conegut com a Edwin Starr va ser un cantant nord-americà de música soul que gaudia d’un agressiu estil vocal. Nascut a Nashville, Tennessee, tot i que es va criar a Cleveland. Més tard, es va traslladaria a viure a Detroit, la ciutat del motor (mot-town) i bressol de l’emblemàtic segell discogràfic Motown.

En la dècada dels anys seixanta, Edwing Starr va aconseguir el seu primer èxit per mitjà de "Agent Double 'O' Soul", un títol que fa referència a les pel.lícules de James Bond. Però, el tema que realment el portaria a la fama seria "War" (guerra), una valenta cançó antibèl.lica llançada en format single l’any 1970 que, afavorida per la temàtica i el context social americà dominant en aquell període, va catapultar a Starr a la fama mundial.

L'any 1969, la joventut dels Estats Units, la majoria d'ells, estudiants universitaris, prenia els carrers i places de molts pobles i ciutats americanes, adoptant forma de protesta popular, propagant discursos i exclamacions anti-militaristes per manifestar el seu rebuig a la guerra del Vietnam.

Aquell tens ambient va començar a repercutir també en els missatges divulgats a través dels canals artístics de la societat americana. Fins aquell moment, però, cap artista de la mítica discogràfica Motown havia enregistrat cap cançó que tingués relació amb l’esmentat conflicte bèl.lic i, molt menys, en senyal de protesta.

Edwin Starr
La pacifista lletra de "War" amaga una forta declaració política. Repudia el conflicte que tan malmeses va deixar les files del poderós exèrcit nord-americà i fomenta la idea que l'única solució és viure en pau i conviure tots com a germans. En poc temps, "War" es va convertir en un dels més destacats himnes antibèl.lics del moment.

Edwin Starr, amb la seva profunda veuassa de soulman i ben acompanyat, orquestralment, per un so potent i devastador, va fabricar un dels més icònics al.legats contra la guerra.

Guerra, huh, yeah,
¿Perquè és bona?
Absolutament per a res,...


Els Dracs

Pop britànic en català (britpop.cat)

Sextet de versions pop, la majoria cantades en català, format l’any 1964 a Molins de Rei i dissolt l’any 1971. La seva imatge més identificable era Jordi Carreras, el seu cantant solista, acompanyat de Miquel Olivé, que es feia càrrec de l’orgue, Vicenç Carós, a la bateria, Faustino García, guitarra solista, Manel Cordero, al capdavant de la rítmica i Alfred Pla, al baix.

En un temps difícil per a la llengua i cultura catalana, la valuosa aportació de Els Dracs a la seva normalització es deu, principalment, a les encertades adaptacions al català que l’escriptor i traductor, Ramon Folch i Camarasa, va fer per al grup dels èxits musicals de l'època.

Tot i ser reconeguts, avui dia, com un dels conjunts pioners dels estils "beat" i "pop" interpretats en català, el seu debut discogràfic es va produir l’any 1965 amb un disc cantat íntegrament en castellà: "Boom, Boom / Kansas City / En tus brazos / Carol", versions carregades de precisió que clavaven l'original, en els aspectes musical i interpretatiu.

El seu primer treball en català, un EP també publicat l’any 1965, a més de constituir un sonat èxit, va ser el disc més venut en la història del segell discogràfic Concèntric. El disc incloïa el tema més reeixit de Els Dracs, "La casa del sol naixent", una versió de la cançó folk nord-americana "The house of rising sun", l'emblemàtic tema que, anteriorment, havia catapultat a la fama a la banda britànica The Animals.

Els Dracs
"La casa del sol naixent" va constituir un autèntic esdeveniment a les emissores de radio catalanes, una excel.lent versió que va fer que, a les ones radiofòniques, l'idioma català entrés de ple en la música pop.

Els Dracs va ser el primer conjunt pop/rock que va tocar al Palau de la Música Catalana, va ser l’any 1966; després en vindrien d'altres, però, Els Dracs tenen el privilegi de ser el primer grup en obrir l’esmentat auditori a la música pop de l’època.

Hi ha un casalot a Nova Orleans
se'n diu "El Sol Naixent"
i ha estat de molts xicots la perdició,
jo en sóc un cas vivent,...


The Pretty Things

En la seva època, eren els més, però, pel que sigui, no van arribar gaire lluny

Quintet anglès de rock i rhythm and blues creat a Londres l’any 1963 pel guitarrista Dick Taylor, el cantant i harmonicista Phil May, el guitarra rítmic Brian Pendleton, el baixista John Stax i el bateria Viv Prince. Malintencionadament, la premsa britànica els va batejar amb el sobrenom de "els cosins lletjos de The Rolling Stones" i això que el nom del grup, traduït, vol dir "les coses boniques".

El seu líder, Dick Taylor, havia format part de la primera banda de Keith Richards i Mick Jagger, una formació que portava el nom de Little Boy Blue and The Blue Boys. En el seu moment, es deia que The Pretty Things eren més rebels i salvatges que els seus coetanis més afins: The Rolling Stones, The Kinks o The Who, bandes amb qui compartien la seva passió pel genuí rhythm and blues.

El seu debut discogràfic es va produir el mes de maig de 1964, va ser amb el single "Rosalyn", un treball que va obtenir una modesta repercussió comercial. Poc més tard, el mes d’octubre d’aquell mateix any, amb "Don’t bring me down" (no em facis caure) la banda va aconseguir el seu únic top ten a les llistes britàniques.

"Don’t bring me down" és un excel.lent exemple de l’enèrgic rhythm and blues de The Pretty Things, un treball produït en estudi de gravació amb el volum dels amplificadors al màxim.

The Pretty Things
L'any 1968 i enregistrat als estudis Abbey Road de Londres, la banda publica el seu àlbum més conegut (i infravalorat), "S. F. Sorrow", una obra singular, un dels grans discos d'estil lisèrgic i la primera òpera-rock de la història, un magnífic treball psicodèlic.

"S. F. Sorrow" incorpora un constant balanceig de canals (esquerra-dreta) i uns jocs d'efectes de so bastant avançats per ser una producció de l'any 1968.

La veritat és que en aquella època, aquestes àcides gravacions no van trobar gaire suport popular; tot i això, aquesta mena d’àlbums s'han convertit, amb el temps, en discos de culte per part de molts melòmans.