The Ronettes

Pom, po-pom-ta. Pom, po-pom: Vols sortir amb mi?

Trio vocal femení d’estil pop, format l’any 1959 i compost per tres adolescents novaiorqueses: Veronica Bennett, la veu principal del grup, la seva germana, Estelle Bennett i la seva cosina, Nedra Talley. L'any 1968, Veronica es va casar amb el brillant i excèntric productor nord-americà, Phil Spector, prenent el nom artístic de Ronnie Spector, un matrimoni que va acabar en un rotund malson.

L’any 1963, The Ronettes publica un dels seus temes més reeixits, "Be my baby" (sigues el meu noi), una cançó de gran qualitat vocal i un dels clàssics pop de la dècada dels seixanta. Enregistrada el mes de juliol, el single es va comercialitzar a l'agost; al cap de poc temps, ja s'havia convertit en un gran èxit. A la tardor, les emissores de radio nord-americanes la emetien contínuament.

Aquesta perdurable cançó, composta i produïda pel llunàtic Phil Spector, amb la col.laboració de Jeff Barry i Ellie Greenwich, també és cèlebre per ser la primera gravació discogràfica de la popular cantant i actriu californiana Cher, que va participar en els cors, juntament amb Estelle i Nedra.

El famós intro de bateria amb el qual comença "Be my baby", un toc sec que no es limita a marcar el temps i fer el paper d’acompanyament secundari, la funció habitual de moltes bateries; no, aquesta vegada, la bateria pren el lideratge musical amb una cadència regular que dura tota la cançó. Aquest ritme insistent va ser magníficament interpretat pel bateria Hal Braine, un dels músics d’estudi més prolífics de la història del pop-rock. Posteriorment, aquest sincopat de bateria seria reproduït en noves composicions originals.

Be my baby
A remolc de l'èxit obtingut amb "Be my baby", el mes de juny de 1964, el trio es va embarcar en una gira per terres angleses. En aquesta gira, l’organització va contractar per a fer-los de teloners a un grup que en aquells moments començava a despuntar: The Rolling Stones.

The Ronettes es va desfer a principis de 1967, va ser després d'haver estat teloners en la gira que, durant el mes d’agost de 1966, van fer The Beatles pels Estats Units i Canadà. Aquests serien el últims concerts en directe del famós quartet de Liverpool.

Sigues el meu xicot,
diguem que seràs el meu amor.
Sigues el meu xicot ara, oh, oh, oh, oh....


Leo Sayer

Necessitem cançons com aquesta

Cantautor britànic d'aguda i agradable veu, genuí representant del soft-rock dels anys setanta. Leo Sayer va néixer amb el veritable nom de Gerard Hugh Sayer a Shoreham-by-Sea, un municipi costaner anglès situat a Sussex.

Tot i que la seva carrera abasta més de quatre dècades, la seva etapa més brillant es va desenvolupar durant la dècada dels setanta, període en el qual, la seva personalitat i els seus discos van pujar al lloc més alt en tots els rànquings de popularitat. Entre 1973 i 1982, Sayer va aconseguir 10 Top Ten a diversos països de tot el món.

Leo Sayer es va iniciar en el món de la música co-escrivint cançons amb David Courtney. Amb Courtney, va composar 9 de les 11 cançons de l'àlbum de debut com a solista de Roger Daltrey, un treball editat al marge de The Who. Entre aquestes cançons, hi havia "Giving it all away" (donant-ho tot), el tema que l'any 1973 va proporcionar a Roger Daltrey el seu primer èxit en solitari. La repercussió obtinguda amb aquestes composicions va fer que Leo Sayer adquirís popularitat abans del seu debut com a cantant, un fet que es produiria a finals d'aquell mateix any.

El mes de gener de 1974, Leo Sayer publica el seu primer àlbum, "Silverbird" (ocell de plata), un disc que incloïa, entre d'altres, "The show must go on" (el xou ha de continuar), un tema que, en directe, Sayer interpretava vestit i maquillat de Pierrot, el romàntic pallasso ferit d'amor (sembla ser que va prometre que es deslliuraria de la disfressa tan aviat com tingués èxit). "The show must go on" va escalar als primers llocs de les llistes d’èxits del Regne Unit. L’any seguent, "The show must go on", seria versionada reeixidament per la banda nord-americana Three Dog Night.

Leo Sayer
L'any 1976, en plena febre discotequera, Leo Sayer publica "Endless flight" (vol sense fi), la seva quarta producció discogràfica, un memorable àlbum que incorporava temes tant interessants com la romàntica "When I need you" (quan et necessito), potser, la seva cançó més coneguda i "You make me feel like dancing" (tu em fas sentir ganes de ballar), una discotequera composició on, amb el seu falset, Leo animava tothom a ballar.

"When I need you" és una excel.lent balada composta per Albert Hammond i Carole Bayer Sager.

Quan et necessito,
només tanco els ulls i estic amb tu ...


Dr. John

L'introductor de la cultura vudú en el rock

També conegut com Dr. John Creaux, "Dr. John" és el sobrenom de l’artista nord-americà Malcom John Rebennack Jr., un ambaixador de la cultura criolla de Nova Orleans. Un cantant, pianista, guitarrista i compositor que combina amb encert els gèneres del blues, el boogie-woogie i el rock and roll. Dr. John compta a les seves espatlles amb una extensa i irregular discografia que supera la trentena d'àlbums.

A principis dels anys seixanta, un accident amb arma de foc li va destrossar el dit anular i el va obligar a deixar la guitarra. Rebennack va ser ferit per un tret de pistola quan el propietari del motel en el qual s'allotjava, encanonava al jove cantant de la banda, Ronnie Barron, després caçar-lo flirtejant amb la seva dona i ell s’hi va interposar per a defensar-lo. A causa de la lesió, Rebennack es va concentrar en el baix, abans de fer del piano el seu instrument habitual.

Es tracta d’un dels artistes en actiu més veterans de la música popular nord-americana. Va començar la seva carrera a finals dels anys cinquanta com a pianista i guitarrista de sessió amb el seu veritable nom, Mac Rebennack. La seva fantàstica aportació com a teclista en àlbums tan llegendaris com "Exile on Main St.", de The Rolling Stones, entre d’altres, revelen el prestigi que gaudia Dr. John en aquella època.

Dr. John va adquirir fama a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta amb composicions que fusionaven el rhythm and blues de Nova Orleans amb el rock psicodèlic. Uns treballs que alternava amb elaborats concerts en directe, uns vistosos espectacles, probablement, un pèl excesius, però, de cuidada posada en escena.

Dr. John
Uns shows que s'apropaven a rituals de vudú i que incloïen increïbles pentinats i cridaners vestits, una indumentària pròpia de la desfilada del Mardi Gras, el famós carnaval que se celebra el dia abans del dimecres de cendra a Nova Orleans.

Amb la publicació l’any 1971 de "The sun, moon and herbs" (El sol, la lluna i les herbes) un àlbum que va comptar amb la participació d'Eric Clapton i Mick Jagger, Dr. John va adquirir una notable reputació.

El seu èxit comercial més destacat, però, va arribar l'any 1973, va ser amb "Right place, wrong time" (lloc adequat, moment equivocat), curiosament, un tema funk.


The 5th Dimension

Una agrupació vocal d'una altra dimensió

Quintet mixt nord-americà de música pop, rhythm and blues i soul psicodèlic creat l’any 1966 i especialitzat en harmonies vocals. La formació està integrada per cinc vocalistes afroamericans, tres homes i dues dones, i els seus membres originals eren, Billy Davis, Jr., Florence LaRue, Marilyn McCoo, Lamonte McLemore i Ronald Townson.

L'any 1967, el jove cantautor nord-americà Jimmy Webb, va cedir a The 5th Dimension una de les seves composicions "Up, Up and away" (amunt, amunt i lluny), una cançó que aconseguiria fer-los aparèixer al top ten de les llistes americanes i que els faria guanyar cinc premis Grammys. A aquest tema d’èxit, li seguirien una llarga sèrie de hits: "Stoned soul pícnic" (picnic al.lucinant), "The magic garden" (el jardí màgic), "Sweet blindness" (dolça ceguesa),...

Dos anys més tard, ja al 1969, l’any de l’estiu de l’amor i en ple auge de la contracultura hippie, The 5th Dimension aconseguiria pujar al cim de les llistes d'èxits americanes (i les de gairebé tot el món) amb "Aquarius / Let the Sunshine in" (Aquari / Que entri la llum del sol), un veritable clàssic de la dècada dels seixanta.

Es tracta d’un medley de dues cançons "flower-pop" que formaven part del reeixit musical Hair. Aquest parell de temes junts van aconseguir la fita històrica de ser disc de platí i, anys més tard, d’acord amb la llista que elabora la prestigiosa revista especialitzada Billboard, la versió de The 5th Dimension està posicionada en el lloc 66° en la categoria de millor cançons de tots els temps.

"Aquarius / Let the Sunshine In” també s’emportaria el premi Grammy al millor enregistrament discogràfic de l'any 1969 i el Grammy a la millor interpretació vocal contemporània de grup.

The 5th Dimension
La lletra d'"Aquarius" està basada en la creença astrològica que, en aquell període, el món entraria ben aviat en la "era d'Aquari", una formidable època plena d'amor, de llum i d’humanitat. Aquest esdeveniment estava previst que succeís a finals del passat segle XX.

Si realment la predicció es va dur a terme, que jo no me’n vaig assabentar, el fantàstic període que ens asseguraven, no va durar ni quatre dies.

Quan la lluna estigui en la setena casa,
I Júpiter s'alineï amb Mart,
Llavors la pau guiarà els planetes,
I l'amor dirigirà les estrelles,...


Paper Lace

Una nit moguda al Chicago dels feliços anys vint.

Banda pop-rock creada l’any 1967 a la ciutat anglesa de Nottingham i liderada pel cantant i bateria Philip Wright, juntament amb Dave Manders, a la guitarra i veus, Michael Vaughn, l’altre guitarrista, i Jonathan Arendt al baix.

La carrera musical de Paper Lace va fer un tom l'any 1974, quan van decidir presentar-se al programa de televisió "Opportunity knocks" (l'oportunitat crida), un concurs de nous talents de la cadena anglesa ITV, un canal independent de TV que competia amb la BBC. En aquell programa, el quartet es va donar a conèixer al gran públic, aconseguint, a més, diversos contractes trascendentals.

Els dos compositors a nòmina d'"Opportunity knocks", Mitch Murray i Peter Callender, es van reunir amb el mànager de Paper Lace i li van oferir una cançó pacifista amb la idea que la poguessin interpretar els seus representats. Una partitura amb un text que parlava de la fratricida guerra civil americana i que es titulava "Billy don't be a hero" (Billy no siguis un heroi). Editada en single a començaments de 1974, va representar el primer gran èxit del grup.

La cançó més emblemàtica de Paper Lace però, va ser "The night Chicago died" (La nit que va morir Chicago), un tema gangsteril, amb aromes de tragèdia, que la banda va publicar aquell mateix any 1974. Una cançó composta per la mateixa parella de compositors de "Billy don't be a hero". "The night Chicago died" va vendre més de tres milions de còpies només als Estats Units i va catapultar al grup al primer lloc de les llistes de popularitat de diferents països.

Paper Lace
Aquí, a l'esquerra, podeu veure la portada del disc, amb els quatre membres del grup vestits a l’estil gàngster, amb americana creuada a ratlles, clavell a la solapa i metralleta en mà.

"The night Chicago died" comença amb el so d’unes sirenes de policia. La lletra, parla d'un succés històricament dubtós: una batalla campal entre policies de Chicago i membres de la banda del llegendari criminal Al Capone, un tiroteig que, suposadament, es va produir el 14 de febrer de 1929, dia de Sant Valentí.

El cronista, relata l'angoixa de la seva mare, una dona que està esperant rebre notícies sobre la sort del seu marit, un policia que està participant en aquesta esbatussa.