Del Shannon

Una fugida cap endavant

Charles Weedon Westover va ser un cantant, guitarrista i compositor americà d’estil pop-rock nascut a Coopersville, un petit poble granger situat a l'estat de Michigan. Amb el nom artístic de Del Shannon, un pseudònim intencionadament jueu, Westover va col.locar en els primers llocs de les llistes d’èxits el seu tema "Runaway" (fugitiva), una composició que reuneix totes les coordenades artístiques de Del Shannon: una àmplia cobertura de guitarres, el teclat elèctric i la seva distintiva veu de falset.

"Runaway" està considerada una composició innovadora, ja que, en la part central, inclou un solo interpretat amb un primigeni sintetitzador, un instrument electrònic, desconegut fins aleshores, anomenat "musitrón". Es tractava d’un teclat elèctric portàtil, creat a partir del "clavioline" de l’enginyer francès Constant Martin.

El musitrón desprenia un so summament agut i un efecte melòdic tipus violí. Un instrument concebut i desenvolupat pel pianista Max Crook, un altre pioner de la música electrònica i el coautor, juntament amb Del Shannon, del tema "Runaway". El curiós del cas és que, Crook, mai va poder registrar el seu musitrón com a instrument propi, donat que el seu enginy estava compost per diversos aparells elèctronics ja registrats anteriorment.

La lletra de "Runaway", un text càndid i afectuós, típic del pop juvenil dels anys seixanta, aborda un amor frustrat, la història d'una noia que toca el dos, deixant penjat al seu xicot i aquest es pregunta, a si mateix, que és el que podria haver motivat l'escapada.

Publicada en single el mes de febrer de 1961, ràpidament es va convertir en èxit, passant a la història la seva coneguda tornada en falset: "and I wonder, I wah-wah-wah-wah-wonder..." com a clàssic representatiu de la música pop d'aquella època.

Del Shannon
L’any 1967, sis anys desprès de la seva publicació, Del Shannon va tornar a enregistrar "Runaway", gravant-la en un versió més lenta, amb més acompanyament orquestral i sense el solo de musitrón.

El resultat, proporciona a la cançó un aire de ressonància beatle. Tot i això, l’experiment no va tenir gaire èxit.

Segons la prestigiosa revista musical Rolling Stone, "Runaway" figura classificada en la posició 466 en la llista elaborada pels crítics, músics i experts de la indústria discogràfica (gairebé tots americans) on s'estableixen, segons ells, les 500 millors cançons (pop-rock) de tots els temps.


Ringo Starr

L'afable bateria que sempre va comptar amb l'ajuda dels seus amics

De nom real, Richard Starkey, Ringo Starr va néixer a la ciutat anglesa de Liverpool. Músic, cantant (regular), actor i compositor, la seva popularitat li prové d’haver format part, en qualitat de bateria, del formidable quartet britànic The Beatles.

A més de tocar la bateria, Ringo va participar com a vocalista en diverses composicions dels Beatles com ara, "With a little help from my friends" (amb una mica d’ajuda del meus amics), "Yellow Submarine" (submarí groc), "Act Naturally" (actua amb naturalitat) o "Boys" (nois). També va contribuir creativament amb el quartet de Liverpool, sent el compositor i prestant la seva veu a dos temes: "Don’t pass me by" (no passis de mi) i "Octopus's garden" (el jardí del pop).

Després de la separació de The Beatles, un fet que es va produir el 10 d'abril de 1970, Ringo Starr va iniciar una carrera musical en solitari que va inaugurar amb "Sentimental Journey" (viatge sentimental), un àlbum de versions de clàssics de jazz de la dècada dels anys trenta enregistrat en els estudis Apple Records entre finals de 1969 i inicis de 1970, es a dir, durant els últims mesos de existència de The Beatles i abans d’anunciar-se la seva ruptura oficial.

Ringo Starr no va tornar a gravar cap nou àlbum fins tres anys desprès. Tot i això, l’any 1971, va editar l'excel.lent single "It don’t come easy" (no hi ha res fàcil), una cançó que Ringo va coescriure amb el seu ex-company George Harrison que va aconseguir la quarta posició en les llistes d'èxits del Regne Unit i dels dels Estats Units i el primer lloc, al Canadà.

Ringo Starr
En la producció de "It don’t come easy", a banda de la tasca de Ringo fent-se càrrec de la veu principal i la bateria, va comptar amb la col.laboració de George Harrison a la guitarra, Klaus Voormann al baix, Stephen Stills al piano, Ron Cattermole al saxofon i la trompeta, els membres de la banda gal.lesa Badfinger, Pete Ham i Tom Evans, fent els cors i el "road manager", Mal Evans, tocant la pandereta.

A la cara "B" d’aquest disc s'hi troba "Early 1970" (a principis de 1970), un tema on Ringo Starr, a més de posar-hi la seva veu, toca la guitarra acústica, el piano i la bateria i on, George Harrison, es fa càrrec de la guitarra slide, el baix i l'acompanyament vocal.


Brenton Wood

Sempre s'ha de fer cas dels senyals

De nom real Alfred Jesse Smith, Brenton Wood potser no sigui un artista gaire conegut, no obstant, es tracta d’un excel.lent cantant que, malauradament, va gaudir d'una curta carrera discogràfica, un músic que en la dècada dels anys seixanta disposava d’una gran qualitat creativa. Wood era natural de Shreveport, una ciutat nord-americana situada a l'estat de Louisiana.

De petit va aprendre a tocar el piano i, en la seva joventut, va formar part de diverses agrupacions vocals de música soul. L'any 1958, amb un d'aquests grups, un conjunt que portava el nom de Little Freddie and the Rockets, fins i tot va aconseguir gravar un single.

L’any 1966 va publicar amb força èxit el seu àlbum de debut, "The Oogum Boogum song", un disc que inclou l’enganxosa cançó que dóna títol al vinil. La veritable estrella d’aquest àlbum però, va arribar amb un tema aparentment discret amagat a la segona cara del disc: "Gimme little sign" (fes-me un petit senyal), un clàssic del soul, una cançó escrita per Alfred Smith (el nom real de Wood) juntament amb Joe Hooven i Jerry Winn.

Brenton Wood
"Gimme little sign" és una cançó prou curiosa, no solament pel seu estil, un tema soul amb aires reggae, sinó també pel fet que el text del títol no s’esmenta en cap estrofa de la cançó; al seu lloc, els cors repeteixen la frase "Give me some kind of sign" (Dóna'm algun tipus de senyal).

No es pot classificar a Brenton Wood com un "one hit wonder" (artísta d’un sol èxit), ja que, al llarg de la seva carrera artística, ha estat reconegut reeixidament, com a mínim, per dues composicions pròpies: "The Oogum Boogum song" i "Gimme little sign", dues cançons publicades en el mateix disc i dos clars exemples de la música soul que es feia en aquell període.


The Knack

La noia que despatxava a la botiga de roba

Quartet nord-americà d’estil power-pop i look "new wave" creat l'any 1978 a la ciutat californiana de Los Angeles. La formació original estava composta per Doug Fieger (guitarra i veu principal), Berton Averre (guitarra solista), Prescott Niles (baix) i Bruce Gary (bateria).

L’any 1979, la banda publica el seu prometedor primer àlbum, "Get The Knack". En aquest disc es troba el que seria el seu tema més conegut i un dels més encertats de The Knack: "My Sharona", un potent rock que incorpora un endimoniat ritme sincopat. Un tema compost per Doug Fieger i Berton Averre que, als Estats Units, va arribar a posicionar-se al primer lloc de les llistes, transformant-se, en poc temps, en hit internacional i súper èxit de vendes.

"My Sharona" s’ha convertit en un dels discos de debut més venuts de la història. No en va, va vendre més d'un milió de còpies en quinze dies. També ha estat el tema del segell discogràfic Capitol Records que, des del "I want to hold your hand" dels Beatles, un tema publicat l'any 1964, més ràpid ha arribat al capdamunt de les llistes d'èxits.

Una melodia enganxosa, un riff incisiu, un ritme implacable, una línia de baix sorprenent i un fenomenal solo de guitarra han enlairat "My Sharona" fins a l'Olimp de la música pop-rock. Els seus creadors, The Knack, però, es van quedar a mig camí.

La lletra de "My Sharona" està inspirada en una joveneta que va conèixer Doug Fieger quan va entrar a comprar en una botiga de roba on ella treballava com a dependenta. El seu nom, Sharona Alperin, la seva edat, disset anys, ell en tenia vint-i-cinc, una noia que, a l'instant, va enlluernar al cantant.

Al cap d’un temps, després de molt i molt insistir, ja que Doug, amb el seu serrell i la seva pinta còsmica, no era res de l'altre món, va aconseguir conquistar a la jove, que fruit d'això, va deixar penjat al xicot amb qui sortia i se’n va anar de gira amb el vocalista i el seu grup. La relació només va durar tres anys.

My SharonaCal destacar que la noia que apareix a la portada del single, vestida amb samarreta blanca, texans, sense sostenidor i portant sota el braç l'àlbum de The Knack, és, justament, Sharona Alperin, la persona que va inspirar aquest vigorós tema. Alperin va accedir a aparèixer a la portada del disc abans d’iniciar la seva relació sentimental amb Doug Fieger.

En l'actualitat, Sharona Alperin treballa d'Agent Immobiliària a la ciutat de Los Angeles. Doug Fieger, malauradament, ja no es troba entre nosaltres, va morir víctima de càncer el dia 14 de febrer de 2010.

My, my, my, i, yi, woo.
M, m, m, my, Sharona,...


Eric Carmen

Una tendra balada d'inspiració clàssica

Cantant, compositor, guitarrista i teclista nord-americà nascut a Cleveland, Ohio. La formació clàssica de violí i piano que li van procurar els seus progenitors durant la seva infantessa, afegit a unes classes particulars de guitarra, va encaminar Eric Howard Carmen cap al món artístic de la música pop.

L'any 1970, Eric Carmen va crear, amb altres músics, una banda de power pop anomenada Raspberries, un grup que va aconseguir col.locar el seu hit "Go all the way" (fins al final) a les llistes americanes. Amb aquest aval i desprès de la publicació de quatre àlbums més, Eric Carmen va decidir iniciar una carrera artística en solitari d’estil melòdic.

El seu primer single, editat el mes de desembre de 1975, incloïa la romàntica balada "All by myself" (completament sol), una esplèndida composició pròpia. El disc va vendre més d'un milió de còpies, un fet que va proporcionar força popularitat a Eric Carmen i que li va facilitar poder recórrer els platós de televisió de mig món.

Sembla ser que les notes musicals dels primers versos de "All by myself", les va agafar prestades del segon moviment (adagio sostenuto) del Concert de Piano Nº 2 en Do menor, Opus 18, del compositor i pianista rus Serguéi Rajmáninov, una obra composta a començaments del segle passat, concretament, l’any 1900.

Eric Carmen
Eric Carmen sempre va reconèixer que, en escriure la cançó, la seva font d'inspiració havia estat aquesta composició clàssica, ja que pensava que la peça era de domini públic.

Malgrat això, va haver de demanar disculpes públiques als hereus del músic i a la Fundació Rajmáninov (al mateix temps que lliurava un substanciós donatiu a aquesta societat). En posteriors edicions del disc, "All by myself" ja sortia acreditada als dos autors.

El cert és que, Eric Carmen, va aconseguir popularitzar una harmonia clàssica que, fins aleshores, només coneixien els entusiastes de la música que alguns anomenen "culta". ¡Això també té el seu mèrit!.