Mike Oldfield

El concert dels tubs cilíndrics

Michael Gordon Oldfield es un músic multiinstrumentista, compositor i productor britànic nascut a Reading, una ciutat anglesa situada a mig camí entre Londres i Òxford.

L'any 1967, juntament amb la seva germana Sally, forma el grup The Sallyangie, un duo folk-hippie compost per veu i guitarra. La parella, a través del modest segell discogràfic Transatlantic, va editar dos treballs d’ajustat èxit comercial: l’àlbum "Children of the Sun" (fills del Sol) i el single "Two ships" (dos vaixells). Tres anys després de la seva dissolució, va sortir a la llum un segon single seu: "Child of Allah" (nen d’Allah).

El mes de maig de 1973, ja en solitari, Mike Oldfield publica el seu primer àlbum d’estudi, l’hipnòtic "Tubular bells" (campanes tubulars), una peça musical de quaranta-nou minuts de durada i estructurada en dues parts. Un tema que Mike Oldfield havia enregistrat l’any anterior, a l'edat de 19 anys, i que el va catapultar a la fama.

Es tracta d’una moderna simfonia, un treball instrumental que, per mèrit propi, ja forma part destacat de la historia del rock i, al mateix temps, també seria l’àlbum crucial per designar a Virgin Records la discogràfica independent més gran del món, ja que va ser el primer títol editat per aquest emprenedor segell britànic.

"Tubular bells" va aconseguir vendre ni més ni menys que 16 milions de còpies a tot el món. També va representar el naixement de la música "indie" (independent). Va ser el primer disc que va vendre milions de còpies sense tenir cap discogràfica multinacional al darrera.

"Tubular bells" és un eclèctic treball que incorpora, sobreposats, un ventall de fins a vint instruments diferents, gairebé tots ells, tocats pel propi Mike Oldfield, des del piano fins a l’orgue, passant per la flauta, les campanes tubulars o les guitarres. "Tubulars bells" també sorprèn per la absència de bateria i la manca de part vocal: només se sent, de tant en tant, la veu del còmic Vivian Stanshall, en qualitat de "mestre de cerimònies", que va presentant, un a un, tots els instruments que van intervenint en la composició.

El solo de piano inicial de "Tubular bells" es va utilitzar per a formar part de la banda sonora de la pel.lícula "L'exorcista", un film de culte estrenat el mes de desembre de 1973. "Tubular bells" va guanyar força notorietat a causa de l'èxit comercial d'aquesta atemoridora pel.lícula nord-americana.

El títol de la composició, "Tubulars bells", es deu, òbviament, a les campanes tubulars, un instrument musical que està format per tubs metàl.lics llargs, disposats verticalment; un element que es va fer servir en la producció d'aquest esmentat tema.

Originalment no eren a la llista d'instruments que Mike Oldfield tenia pensat utilitzar, però, les va veure en l'estudi i va decidir provar-les.

Per aconseguir un so més fort, Mike Oldfield va colpejar una de les campanes amb una barra de ferro. El resultat va ser una campana doblegada i feta malbé, però, la visió de la destrossa li va servir d’idea creativa per a il.lustrar la mítica portada del disc.


The Cascades

La compassada pluja que va derivar en cascada

Quintet nord-americà creat l’any 1960 a San Diego, una ciutat situada a l'extrem sud-oest de l'estat de Califòrnia i compost inicialment per John Claude Gummoe (veu cantant), Dave Stevens (al baix), Dave Wilson (bateria i veus), David Szabo (teclats) i Eddie Snyder (guitarra solista).

Els seus orígens procedien d'un conjunt musical anomenat The Silver Strands, una formació que posteriorment, passaria a denominar-se The Thundernotes. Es tracta d'un grup format per tripulants del vaixell de combat "USS Jason", una nau de la Marina nord-americana que, habitualment, es trobava fondejada a la base naval de San Diego.

El primer treball discogràfic de The Cascades va ser editat a l’estiu de 1962 en format single i el seu tema principal era "There's a reason" (hi ha una raó), una cançó escrita per John Gummoe que, a la costa oest dels Estats Units, es va convertir en un moderat èxit regional, tanmateix, va servir per a donar a conèixer, a través de les emissores de ràdio, el so i l'estil de The Cascades.

A la tardor d'aquell mateix any, The Cascades es desplaça als Gold Star Studios de Los Angeles, per enregistrar un altre composició de Gummoe, una cançó que el cantant havia escrit mentre servia a l'Armada i sentia el so de la pluja en una nit tempestuosa. El tema és deia "The Rhythm of the rain" (el ritme de la pluja), un clàssic del pop lleuger dels anys seixanta, una cançó que es va convertir en gran èxit en més de vuitanta països.

"The Rhythm of the rain" va aconseguir un volum de vendes al voltant del milió de còpies, una xifra impressionant en aquella època, un fet que proporcionaria a The Cascades un flamant Disc d'Or.

La lletra de "The Rhythm of the rain", expressada des del punt de vista masculí, transmet el fervent desig d'aquest home: que pari la pluja per poder plorar en soledat, ja que la seva estimada l’acaba de deixar, trencant-li el cor i deixant-lo completament destrossat.

The Cascades
Anys més tard, "The Rhythm of the rain" seria inclosa en la banda sonora de la pel.lícula "Quadrophenia", la coneguda òpera rock homònima del grup britànic The Who, concretament, en la famosa escena en la qual, Jimmy, desesperat i furiós perquè, en un ball agafat, estan a punt de prendre-li la xicota, treu el disc que sona en aquells moments, ("Rhythm of the rain" de The Cascades) i posa, entre el desconcert i el deliri general, "My Generation" dels The Who.

Segons la Broadcast Music, Inc. (BMI), una important organització nord-americana de protecció de drets d'autor, "Rhythm of the rain" figura com la novena cançó més interpretada durant tot el segle XX.


Bruce Springsteen

Tot l'any és bona època per celebrar el Nadal

Bruce Frederick Joseph Springsteen més conegut com Bruce Springsteen, és un dels artistes de música rock més consagrats internacionalment. Cantant, guitarrista i compositor, Bruce va néixer a Long Branch, un municipi de Nova Jersey. Un artista àmpliament reconegut pel seu treball amb la banda The E Street Band. Apropant-se als setanta anys, continua omplint grans recintes allà on va, oferint un directe espectacular.

Bruce Springsteen ha estat batejat amb el sobrenom de "The Boss" (el cap/el jefe). Sembla ser que aquest sobrenom li prové dels seus inicis, de l’època en que formava part d’un dels seus primers conjunts musicals i era l’encarregat de recollir, cada nit, el catxet de la banda i la seva distribució entre els seus companys.

Enregistrada en directe d’una actuació feta a Nova York el dia 12 de desembre de 1975 i interpretada vigorosament, amb la seva energia habitual, Bruce Springsteen ens canta aquí una versió contemporània de la nadala "Santa Claus is coming to town" (Santa Claus està arribant a la ciutat) en pla rocker. La seva publicació no veuria la llum fins vuit anys desprès, quan el tema es va incloure als Estats Units en el premiat segon àlbum recopilatori de cançons infantils titulat "In Harmony 2".

Des de l'any 1973, en qualsevol època de l’any, sigui maig o juny, o faci fret o calor, poques vegades, Bruce, deixa d'incloure aquesta nadala dins del seu repertori; a més, ja sap que, si no la interpreta, el públic li reclama. Així mateix, pels voltants de desembre, la seva interpretació, sovint ve coreografiada amb la figura de Springsteen lluïn el típic gorro vermell de Pare Noel amb borla blanca (també se'l posen alguns membres de la banda).

Bruce Springsteen
"Santa Claus is coming to town" és una popular nadala nord-americana escrita originalment en la dècada dels anys trenta del segle passat i que compta amb centenars de versions. L'enregistament discogràfic més antic del qual es tenen noticies, data de l’any 1934, any de la seva composició.

La lletra és senzilla i enganxosa. La seva tornada, descriu l'arribada del Pare Noel a la ciutat i el posterior repartiment d'obsequis:

Millor que estiguis alerta,
millor que no ploris,
ni posis mala cara,
et diré per què:
Santa Claus vindrà a la ciutat.


Gary Puckett & The Union Gap

La patrulla que va evitar un comportament impropi

Quintet nord-americà de pop-rock melòdic creat l’any 1967 a San Diego, Califòrnia, i compost per Gary Pucket, el seu carismàtic líder i la seva veu cantant, Dwight Bement, als saxo i teclats, Kerry Chater, baix i guitarra, Paul Wheatbread a la bateria i Gary Withem als teclats. Inicialment es deien The Union Gap featuring Gary Puckett.

Tant en les portades dels seus discos com en tots els seus espectacles, els components de Gary Puckett & The Union Gap es presentaven sempre vestits amb casaques militars, reproduccions dels uniformes utilitzats en la guerra de Secessió americana. No cal dir que aquesta indumentària venia motivada pel fet que, el cognom de la formació, està extret d’un dels famosos escenaris de la fratricida guerra civil americana, un històric camp de batalla situat al municipi de mateix nom ubicat a l’estat de Washington.

Només van tenir tres o quatre èxits, però, Gary Puckett & The Union Gap va saber aprofitar el seu moment, llançant en la dècada dels seixanta reeixits títols com ara "Woman, Woman" (dona, dona), un enaltit tema publicat l’any 1967 en format single.

Un any després, el mes de març de 1968, vindria el seu gran èxit "Young girl" (noia jove), una composició que portaria el grup a la fama i que el situaria entre les preferències del públic jove nord-americà i europeu, tant en el l'apartat de vendes com en el de la popularitat.

"Young girl", és un tema pop molt digerible, una cançó apta per a tots el públics que inclou uns sofisticats arranjaments musicals i una part vocal molt ben interpretada, un mèrit que s'ha d'atribuir a l’excel.lent veu de baríton de Gary Puckett.

Gary Puckett and The Union Gap
Cal destacar la seva obscena lletra, ja que parla d’un noi que s’enamora d'una menor d'edat. En un moment donat, ell li diu a la noia que se’n vagi corrent, abans que canviï d’idea, ja que té por d’anar massa lluny.

L'any 1971, amb la dissolució del quintet, la fama de Gary Puckett & The Union Gap es dóna per finalitzada. Tot i què, amb uns resultats comercials força discrets, Gary Puckett va continuar com a solista un breu període més de temps.

Noia jove, surt del meu cap,
el meu amor per tu està fora de lloc,
millor corre, noia,
ets massa jove ...


Jesse Green

Un enganxós i agradable tema disco

Locksley Alphonso Green, més conegut pel seu sobrenom artístic, Jesse Green, és un músic jamaicà de reggae i música disco-soul nascut a Saint James Parish. Va obtenir el reconeixement internacional l'any 1976 quan va publicar el senzill "Nice and slow" (agradable i lent ó suau i tendre), l’aclamat i solitari èxit comercial de la seva breu carrera musical.

Jesse Green havia format part d’una de les incomptables formacions del millor trio músic-vocal jamaicà dels anys seixanta, el grup The Pionners. Posteriorment, a inicis dels anys setanta, formaria part, en qualitat de bateria, de la banda d'acompanyament del cèlebre cantant reggae, Jimmy Cliff, amb ell va realizar diverses gires internacionals. Finalment, l’any 1976, Jesse Green va iniciar la seva irregular i curta carrera com a cantant solista.

Amb una veu d’alts registres i secundat per uns bon arranjaments musicals, Jesse Green va triomfar amb el single "Nice and slow". L'àlbum homònim que el jamaicà va publicar posteriorment, editat pel prestigiós segell discogràfic EMI, incloïa dues versions de "Nice and slow": a la pista 1 de la cara "A", la versió vocal i a la pista 6 de la cara "B", una versió instrumental.

Jesse Green
Amb aires caribenys, editat (en alguns països, no en tots), amb una portada molt sexy, secundat per un videoclip promocional que exhibia un ball de Green a l’estil Georgie Dann i amb un títol suggerent, l’any 1976 "Nice and slow" va fer moure el cos a tota la clientela assídua a les pistes de ball de la majoria de discoteques d'arreu del món.

Posteriorment, Jesse Green va llançar dos senzills més, "Flip" i "Come with me" (vine amb mi), dos treballs que van obtenir una fluixa repercussió comercial. Fruit d'això, poc a poc, Jesse Green va anar perdent la popularitat que havia obtingut anteriorment.

Whoo-ho-ho, Who-ho, Who-ho-ho,...