Electric Light Orchestra

El grup que sempre ha brillat amb llum pròpia

Septet anglès de pop-rock simfònic conegut també per les seves sigles, "ELO". Un grup creat l’any 1970 a la ciutat de Birmingham pels músic britànics Jeff Lynne i Roy Wood, desprès d'haver fructificat la seva idea de formar una banda de rock que incorporés instruments de vent i de corda per a dotar les seves composicions d’un estil musical de caire clàssic.

La idea bàsica del dos músics era barrejar les tendències musicals del pop/rock amb elements de música clàssica: no tant la complexitat de les partitures d’aquest gènere musical com sí, els seus matisos sonors, es a dir, els elements instrumentals. En resum, cançons pop-rock agradablement simfòniques i recolzades amb iconografia futurista.

Després del seu prometedor primer àlbum d’estudi, un disc que la ELO va publicar l’any 1971 amb el títol genèric de "Electric Light Orchestra", van aparèixer les primeres divergències en la formació i, fruit d'aquestes desavinences, Roy Wood, el membre cofundador de la banda, va decidir abandonar el grup.

El mes de octubre de 1975, "Evil woman" (dona dolenta/malvada) es va convertir en un dels primers èxits internacionals de la banda. Segons Lynne, "Evil woman" va ser una de les cançons que més ràpid va escriure, la va composar en menys de mitja hora i, originalment, estava concebuda com a farciment de "Face the music" (cara a la música), el cinquè àlbum del grup, un disc enregistrat als Musicland Studios de Munich.

El single de "Evil woman", publicat juntament amb una versió en directe de "10538 Overture", es va situar al "top ten" musical del Regne Unit i dels Estats Units. El vers "There's a hole in my head where the rain comes in" (hi ha un forat al meu cap on entra la pluja), inclòs a les estrofes de "Evil woman" és un tribut que rendeix Lynne a la cançó de The Beatles "Fixing a hole" (arreglant un forat), un tema inclòs en l’excel.lent àlbum "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967).

Malgrat l'èxit que van obtenir al Regne Unit, els seus primers singles, la Electric Light Orchestra sempre va gaudir de més popularitat als Estats Units, país on es van convertir en una de les bandes pop/rock amb més vendes de discos de tota la indústria musical. S’ha de tenir en compte que, fins ara, la ELO, ha venut més de cinquanta milions de discos a nivell mundial.

A mitjans dels anys setanta, impactat per la seva popularitat, els seus concerts en viu i les seves composicions, John Lennon va declarar: "Si els Beatles encara estiguessin junts i en actiu, el seu so seria molt similar al de la ELO". Un fantàstic compliment vers aquesta admirable banda anglesa.

Slade

Bon Nadal i felis any 9 a totom

Quartet britànic de rock creat l'any 1966 a Wolverhampton, un municipi anglès situat a la perifèria de Birmingham. El grup estava compost pel bateria Don Powell, el guitarra solista Dave Hill, el cantant i guitarrista Noddy Holder i per Jim Lea al baix, harmònica, violí i teclats. Pioners del gènere musical glam-rock, l'avantsala del moviment punk, va ser una de les bandes angleses que més èxit comercial va obtenir durant la primera meitat dels anys setanta.

A diferència d'altres grups i artistes glam-rock de l'època, Slade, amb el seu look desenfadat, mai va presentar una imatge transgressora sinó, més aviat, pintoresca. Entre 1971 i 1974 el grup va situar dotze singles en el "top ten" britànic, sis d'ells en la posició número 1. Slade va ser un dels conjunts de rock del Regne Unit que va gaudir de més popularitat en aquell període.

Slade també seria coneguda per les seves festives i enèrgiques actuacions en viu i per les seves deliberades faltes d'ortografia (una gamberrada original) escrites en els títols de les seves cançons: "Coz I luv you" (because I love you = per què t'estimo), "Cum on feel the noize" (come on feel the noise = vine a sentir el soroll) o "Gudbuy T’ Jane" (goodbye to Jane = adéu a Jane), entre d’altres.

El mes de desembre de 1973, Slade va publicar en format single la cançó nadalenca d’estil pop "Merry Xmas everybody" (Bon Nadal a tothom), un tema escrit per Noddy Holder i Jim Lea que es va transformar en el senzill més venut de la banda, va despatxar més d'un milió de còpies en la seva primera edició.

A més, "Merry Xmas everybody" no va assolir nomès la fita de conquerir la posició número 1 de les llistes d'èxits angleses, sinó que s’hi va mantenir fins al mes de febrer de l'any següent. Si això no fos suficient, "Merry Xmas everybody" s’ha convertit, avui dia, en un estàndard nadalenc, reproduït regularment per Nadal en la majoria de llars i pubs del Regne Unit.

Slade, però, va fracassar en el seu intent de triomfar en el mercat nord-americà, ja que en aquell continent, la seva música va passar bastant desapercebuda. Tot i això, va deixar el seu segell estampat en diverses bandes nord-americanes que consideren a Slade una de les seves principals influències musicals.

Brenda Lee

Una veu extraordinària plena de sentiment

Brenda Lee és el sobrenom artístic de Brenda Mae Tarpley,una cantant nord-americana de country pop, soul i rhythm and blues nascuda a Atlanta, la capital de l'estat de Geòrgia. Una nena prodigi que, a molt curta edat, va aconseguir convertir-se en ídol adolescent gràcies a la seva poderosa veu de cantant veterana. Brenda Lee va començar a exhibir la seva capacitat vocal amb tan sols tres anys; als cinc, va guanyar el seu primer concurs musical i, als set, ja actuava regularment en una emissora de radio local.

L’any 1956, amb tant sols dotze anys, Brenda Lee va debutar discogràficament, arrasant les llistes d’èxits nord-americanes amb temes com "Jambalaya", "Bigelow 6-200" o "I'm gonna lasso Santa Claus". L'any 1958, el seu "Rockin' around the Christmas tree" (ballant rock al voltant de l'arbre de Nadal) es va convertir en una de les nadales d'estil rocker més populars de tots els temps.

L’any 1960, a l’edat de 15 anys i en una magnífica interpretació plena de sentiment i sensibilitat, Brenda Lee va publicar "I'm sorry" (ho sento), una delicada balada que, d’acord amb la valoració feta per la revista nord-americana Allmusic, és una de les millors composicions d’estil pop adolescent d’aquella època.

Brenda Lee va enregistrar "I'm sorry" a principis de 1960, però, la discogràfica Decca Records va retardar el llançament del single, ja que tenia moltes reticències a l'hora de publicar-lo, ja que opinava que una joveneta de tant sols quinze anys, no era prou madura per difondre un text sentimental que versava sobre una història d’amor i penediment femení.

Finalment, el mes de maig, el single va veure la llum, es va editar sota l'estratègia de degradar "I'm sorry" a la cara "B" del disc i de promocionar, bàsicament, la cara principal, un tema marxós i agradable, titulat, "That's all you gotta do" (això és tot el que has de fer).

Malgrat que "That's all you gotta do" va funcionar força bé, va aconseguir la posició número 6 a les llistes Billboard Hot 100, "I'm sorry" seria el tema que passaria a la història, ja que va assolir la primera posició d'aquestes llistes i va catapultar a Brenda Lee a l’estrellat internacional.

Ho sento, ho sento molt.
Em vaig comportar com una tonta, ...

The Trashmen

L'esbojarrat ocellot dels escombriaires

Quartet nord-americà format l'any 1962 a Minneapolis, la ciutat més poblada de l'estat de Minnesota. Una banda composta per Steve Wahrer (bateria i cantant), Tony Andreason (veus i guitarra solista), Dal Winslow (veus i guitarra rítmica) i Bob Reed (al baix). El seu estil era una barreja de surf rock, beat i rock and roll.

L'any 1964, The Trashmen (els escombriaires) publiquen el seu primer àlbum, "Surfin' bird" (l'ocell surfista), un disc del qual s’extreu el single del mateix nom, un títol que els va portar a aconseguir el reconeixement del públic i que va representar l’èxit més important del grup.

"Surfin' bird" no és una cançó del tot original, ja que es va formar arran de fusionar tres temes de The Rivingtons, un quartet vocal de "doo woop" (du-dua) dels anys cinquanta, que l’any 1962 van publicar "Papa-Oom-Mow-Mow". Degut a l'èxit de "Papa-Oom-Mow-Mow", The Rivingstons es van animar a treure al mercat un nou tema semblant: "Mama-Oom-Mow-Mow", una composició que va passar força desapercebuda. El seu següent senzill, titulat "The Bird's the Word", obtindria un èxit força relatiu.

I així és com Steve Wahrer de The Trashmen va crear "Surfin’ bird", barrejant "Papa-Oom-Mow-Mow" amb "The Bird's the word" i afegint-li el ritme accelerat de "Mama-Oom-Mow-Mow".

"Surfin' bird", segons com es miri, té la lletra més divertida o més absurda de tota la història de la música pop/rock. Només té quatre frases comprensibles, la resta dels dos minuts i mig que dura la cançó, és un deliri del cantant, repetint desenes de vegades el famós "Papa Ooma Mow Mow". Musicalment, a més, és un tema molt simple, es considera una cançó monocord, tot i que, realment, té tres acords.

"Surfin' bird" és un himne a la música pop/rock genialment eixelebrada. Al llarg del temps, ha format part de la banda sonora de diverses series i pel.lícules; també, ha estat versionada en múltiples ocasions per diferents grups.

Hi ha molta gent que odia aquesta cançó, però també hi ha qui diu que va ser el primer tema proto-punk de la història. Aquí us deixo la cançó i un tros de la seva surrealista lletra, valoreu vosaltres mateixos:

Tothom ha sentit parlar de l'ocell,
l'ocell és la paraula.
Tothom parla de l'ocell,
tothom sap que l'ocell és la paraula...

Anita Ward

La noia que volia que li toquessin la campaneta

Vocalista nord-americana natural de Memphis, la ciutat bressol del blues i el municipi més gran de l’estat de Tennessee. Una artista mundialment coneguda pel seu èxit "Ring my bell" (toca la meva campana/el meu timbre), de fet, l’únic èxit de la seva carrera artística, un tema que Ward va publicar en format single l'any 1979 i que va aconseguir, entre d'altres, la primera posició de les llistes d’èxits del Regne Unit, dels Estats Units i del Canadà.

Sembla ser que "Ring my bell" estava destinada, en principi, a una jove cantant d'onze anys que es deia Stacy Lattisaw, la lletra de la cançó, una mica càndida, tractava de dos adolescents que es passen tot el dia parlant per telèfon.

Però, just en el moment en que Stacy estava a punt d’enregistrar la cançó, la joveneta va canviar de discogràfica i, llavors, "Ring my bell”, es va oferir a Anita Ward, que, tot i que, en principi, va rebutjar l’oferiment, finalment el va acceptar davant la insistència del seu productor, que volia llançar el tema aprofitant el moment d'auge de la música "disco", el gènere imperant a les discoteques en aquell moment, això sí, modificant la seva lletra per orientar-la a un públic més adult.

Reescrita la cançó, ens trobem amb un text que, si ens hi fixem bé, observem que podria tenir un doble sentit, una connotació de caire sexual. Analitzem unes frases de la seva primera estrofa: "Bé, ajeu-te i relaxa't mentre recullo els plats. Desprès, podem fer sonar la campana: pots tocar la meva campana, pots tocar la campana,....Vosaltres mateixos.

Serà pel seu ritme, pels seus divertits efectes sonors, per l’excel.lent veu d'Anita Ward o pels seus cors, serà pel que sigui, però, la veritat és que, "Ring my bell" està considerada un clàssic de la millor època de la música "disco". Un títol que en aquell període, a ritme de campaneta, va sonar a quasi totes les discoteques del món.

Poc desprès de la seva publicació, un accident de cotxe, discrepàncies amb el seu productor i el declivi de la música "disco", van posar fi a les il.lusions d’Anita Ward, una llicenciada en psicologia que mai va imaginar que arribaria tan lluny en el negoci de la música, de continuar amb la seva efímera, però reeixida, carrera artística.

Pat Boone

Una divertida peça clàssica d'inicis dels seixanta

De nom complet, Charles Eugene Patrick Boone, Pat Boone és un cantant, compositor i actor nord-americà oriünd de Jacksonville, un municipi de l'estat de Florida. Als dos anys, Pat es va traslladar amb la seva família a Nashville, Tennessee, la capital de la música country i, posteriorment, a Denton, una població de mida mitjana de l’estat de Texas.

D'acord amb les llistes que regularment edita la revista Billboard, la publicació nord-americana especialitzada en la divulgació d’informació musical, Pat Boone va ser el segon artista més important de les llistes de popularitat de finals dels anys cinquanta, només per darrere de Elvis Presley. I, d’acord amb la classificació dels primers 40 artistes del Top 100 dels anys 1955-1995, Pat Boone es va situar en el lloc número 9, darrere de The Rolling Stones i de Paul McCartney.

Elegant, ben plantat i ben calçat, sempre amb les seves característiques sabates blanques, Pat Boone encara manté el meritori rècord d’artista que figura 220 setmanes consecutives en les llistes nord-americanes d'èxits amb una o més cançons cada setmana.

Tot i ser un cantant melòdic, l'any 1962, Pat Boone va triomfar amb "Speedy Gonzales", un tema que va constituir el seu últim gran èxit. Es tracta d’un divertit homenatge al vertiginós i llegendari ratolí homònim, protagonista d’una famosa sèrie de televisió de dibuixos animats, que en aquell període gaudia de fama mundial. Un rosegador que parlava amb accent mexicà i que portava la falca de "el ratolí més ràpid de Mèxic".

Enregistrada a Londres i a ritme de "twist", l’"Speedy Gonzales", de Pat Boone va ser tot un esdeveniment; va assolir els primers llocs de les llistes d’èxits de molts països i es va mantenir en el rànquing Billboard Hot nord-americà prop de 13 setmanes. Va ser tal l'èxit de la cançó que una còpia de la partitura està dipositada a la Biblioteca Britànica de Londres per a la posteritat.

En la producció del disc, Boone es va permetre el luxe de incloure a dos convidats: un era Mel Blanc, la veu del dibuix animat fins l’any 1989; l'altre, la veu que entona el "La, la, la, la...", responsabilitat de Robin Ward (Jacqueline McDonnell), una jove cantant hawaiana, vocalista de sessió, que un any més tard, aconseguiria un important èxit amb "Wonderful summer" (estiu meravellós), un títol que, només als Estats Units, va vendre més d'un milió de còpies.

Anteriorment, "Speedy Gonzales" havia estat editada pel cantant novaiorquès David Dante (David Alexander Hess), un dels seus coautors, però la seva versió no va aconseguir gaire èxit, ràpidament va passar a l'oblit.

Miguel Ríos

La cançó que més alegria va proporcionar a Mike Ríos

Cantant i compositor nascut al barri de La Cartuja del municipi andalús de Granada. Com a solista, Miguel Ríos ha estat un dels pioners del gènere rock a Espanya. Va estar en actiu des d’inicis dels anys seixanta, època en què era conegut com a Mike Ríos i quan, comercialment, carregava amb el sobrenom de "El Rei del Twist".

El 2 de gener de 1962, amb la discogràfica Philips (Polygram), Miguel Ríos enregistra les seves quatre primeres cançons: "El twist", "Pera madura", "Twist de Saint-Tropez" i "Cayendo lágrimas", un EP pel qual Miguel Ríos va cobrar la substanciosa quantitat de 3.000 pessetes (18 euros).

Durant la dècada dels seixanta, Miguel Ríos va publicar diverses composicions que van gaudir de bastant d'èxit comercial, títols com ara "Popotitos" (1962), "La pecosita" i "Da-do-rom-rom" (1963), "Ahora que he vuelto" (1966), "El rio" (1968) i "Vuelvo a Granada" (1968).

Però, va ser l’any 1969 quan el cantant granadí va aconseguir l’èxit més transcendental de la seva carrera. Va ser quan, en plena era del rock simfònic, el seu "Himno a la alegría", una adaptació del quart i últim moviment de la novena simfonia del compositor alemany Ludwig van Beethoven, que va comptar amb els arranjaments musicals del compositor argentí afincat a Espanya, Waldo de los Ríos (Osvaldo Nicolás Ferraro), va assolir fama universal, convertint instantàniament a Miguel Ríos en estrella pop internacional.

La versió en anglès, editada amb el títol de "A song of joy", va constituir un aclaparador èxit mundial: va vendre set milions de còpies a tot el món i va copar els primers llocs de les llistes d’èxits de diversos països, com ara, els Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Itàlia o França. Així mateix, va gaudir de forta repercussió mediàtica al Japó, Suècia, Àustria, Canadà i Holanda.

Com a curiositat, sembla ser, que "Himno a l'alegria", es va comercialitzar als Estats Units amb l’etiqueta de tema pacifista, promocionant-se com a himne compromès.

Escucha hermano la canción de la alegría,
el canto alegre del que espera un nuevo día,...

Ramones

La vena punk del clan dels Ramons

Potent banda nord-americana de punk rock formada l'any 1974 a Forest Hills, un barri de classe mitjana situat al districte de Queens de Nova York i l'indret on residien tots els membres fundadors del grup: el guitarrista Johnny Ramone (John Cummings), el baixista Dee Dee Ramone (Douglas Colvin), el cantant Joey Ramone (Jeffrey Hyman) i el bateria Tommy Ramone (Thomas Erdelyi).

Sembla ser que el quartet va triar el nom de Ramones després de descobrir que durant cert període, per passar desapercebut, el beatle Paul McCartney viatjava amb el nom fictici de Paul Ramon.

Pioners i líders del moviment contracultural punk nord-americà, Ramones va fonamentar les bases d’aquest gènere musical amb temes sobris, minimalistes, força enganxosos i molt repetitius, unes composicions que, sovint, anaven acompanyades de lletres molt simples, la majoria d’elles, sense cap mena de sentit.

El mes d’abril de 1976, Ramones va publicar el seu disc de debut, un single de dues cançons que incloïa "Blitzkrieg bop" (atac llampec). Avui dia, resulta gairebé impossible no reconèixer a la banda en escoltar el conegut crit de guerra amb què arrenca aquesta cançó: "Hey ho, let 's go!" (hey-ho, som-hi).

Amb tres simples acords, "Blitzkrieg bop" defineix perfectament el so característic que, a partir de llavors, distingiria al quartet novaiorquès al llarg de tota la seva carrera musical.

Diuen els entesos que "Blitzkrieg Bop" va iniciar als Estats Units el gènere musical "punk rock".

Sembla ser que Blitzkrieg Bop era una precisa tàctica de guerra utilitzada per l'alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Consistia en un atac directe i ràpid a l’enemic amb l'objectiu de destruir les defenses dels territoris abordats i així, poder-los conquerir en un tres i no res.

The Hues Corporation

Un vaixell que mai va anar a la deriva

Grup vocal mixt afroamericà de música pop, soul i funk creat l’any 1969 a Santa Mònica, municipi turístic situat a l’estat nord-americà de Califòrnia. Originalment, la formació estava composta pels vocalistes Bernard St. Clair Lee i Fleming Williams i per la cantant Hubert Ann Kelley.

Sembla ser que, inicialment, el nom del trio havia de ser The Children of Howard Hughes (els fills de Howard Hugues), un apel.latiu que la seva companyia discogràfica va rebutjar. Més tard, seguint la seva fixació vers l'excèntric magnat americà Howard Hughes, van prendre el nom d'una de les seves corporacions privades (eliminant un parell de lletres del nom, per evitar problemes legals): The Hues Corporation.

El primer èxit del grup va arribar l'any 1972, va ser actuant en la pel.lícula de terror, "Blacula", un film enquadrat dins el moviment cinematogràfic blaxploitation, en el qual, un antic príncep africà és transformat en vampir i terroritza la ciutat de Los Angeles. La pel.licula va rebre crítiques mixtes, tot i que, als Estats Units, va ser un dels films més taquillers de l’any. The Hues Corporation, a més, va col.laborar amb la seva banda sonora component i interpretant tres temes musicals.

Avui dia, si algú veu "Blacula" es mor de riure, perquè la pel.lícula és ridícula i els seus efectes especials són innocents i bastant dolents, però, en aquella època, la peli va obtenir bastant d’èxit.

El tema "Rock the boat" (sacsejar el vaixell), formava part de l’àlbum de debut de The Hues Corporation, un disc publicat l’any 1973 sota el títol de "Freedom for the Stallion" (llibertat per al semental). El mes de juny de 1974, la cançó seria llançada en format single.

Es tracta d’una peça molt ballable, caracteritzada per una perfecte conjunció de veus i una excel.lent qualitat musical que s'enquadra, a parts iguals, dins dels gèneres pop, soul i disco.

"Rock the boat" es va convertir en el tema més conegut i el que més èxit va proporcionar al grup, assolint la primera posició del Billboard Hot 100 nord-americà. Està considerat un dels primers hits de l’era "disco", el gènere musical que va dominar la segona meitat de la dècada dels setanta. El disc va vendre més de dos milions de còpies i va ser recompensat amb un disc d’or. Malgrat tot això, The Hues Corporation no va poder reproduir el seu triomf inicial i es va dissoldre l’any 1978.

The New Seekers

Ja ho deia l'anunci: Tot va millor amb Coca-cola

Banda britànica creada l’any 1969 per l'australià Keith Potger després de la dissolució de la banda de Melbourne d’estil folk-pop The Seekers. La nova (new) formació, desprès de diversos canvis, quedaria integrada per Eve Graham, Lyn Paul, Marty Kristian, Peter Doyle i Paul Layton. La idea inicial de The New Seekers era la de dirigirse al mateix tipus de públic que abans tenia The Seekers, però, decantant-se més per composicions pop-rock.

En els primers dos anys d’existència, The New Seekers va llançar diversos singles, discos que van obtenir un escàs reconeixement comercial. Finalment, el mes de juny de 1971, el quintet va publicar, "Never ending song of love" (mai s’acaba la cançó de l’amor), un tema que va tenir força èxit al Regne Unit.

Sortosament, a finals de 1971, se'ls va fer una oferta d'aquelles que costa rebutjar: enregistrar "I'd like to buy the world a coke" (m'agradaria convidar al món a una Coca-Cola), un enganxós i optimista tema musical d'un minut de durada, compost expressament per a una campanya publicitària de Coca-Cola, un espot de televisió batejat amb el nom de Hilltop que, posteriorment, s'emetria per tot el món.

En l’esmentat anunci, d’estil coral, joves de totes les races i religions transmetien un missatge de solidaritat i esperança per assolir un món millor, tot invocant a la pau i a la fraternitat entre tots els éssers humans. Un espot que va tenir un enorme ressonància, convertint-se, amb el temps, en una de les campanyes més emblemàtiques de la marca Coca-Cola i en un èxit que va sobrepassar l'àmbit de la publicitat.

La repercussió mundial de "I'd like to buy the world a coke" no podia quedar sense recompensa. The New Seekers la va tornar a enregistrar allargant-la fins al dos minuts i vint segons, despullant-la del seu missatge publicitari i titulant-la: "I'd like to teach the world to sing" (m'agradaria ensenyar al món a cantar). Amb aquest títol, la banda britànica aconseguiria el seu primer èxit mundial.

La versió espanyola de l’espot deia, "Al mundo entero quiero dar, un mensaje de paz,..." i a molta gent, l'anunci els va arribar al mateix temps que la renovada cançó, un fet que donava la impressió que Coca-Cola s'havia aprofitat d’un èxit de The New Seekers per inserir-lo al seu anunci, quan, en realitat, va ser justament al revés.

Boney M.

Un relat bíblic divulgat en format discotequer

Grup vocal de música "disco", format l’any 1975 als Països Baixos i compost per quatre artistes d’origen antillà: Marcia Barrett, Maizie Williams, Liz Mitchell i Bobby Farrell. Un quartet creat per l’espavilat productor i compositor alemany Frank Farian que, amb unes veus, una coreografia i un ritme enganxós, força comercial, va aconseguir notables quotes de popularitat durant la dècada dels anys setanta del segle passat.

Tot i que Bobby Farrell sempre va aparèixer amb l’etiqueta de vocalista masculí del grup, Frank Farian va revelar, posteriorment, que era ell qui posava la veu a l'estudi de gravació i que Farrell, el peculiar ballarí del grup, amb el seu característic cabell afro/esponjós, els seus ajustats vestits, que deixaven al descobert els pèls del pit i la seva autòmata manera de ballar i gesticular, mai va fer cap contribució vocal en cap enregistrament de Boney M..

Desprès de conquerir els primers llocs de les llistes d’èxits alemanyes i britàniques amb "Daddy Cool" (1976) i "Ma Baker" (1977), l’any 1978, Boney M. publica en format single un dels seus gran èxits: "Rivers of Babylon" (rius de Babilonia), una enganxosa cançó basada en un himne de la Bíblia que expressa el lament del poble jueu a l'exili després de la conquesta de Jerusalem (Sion, en hebreu), l'any 586 a. C., per part de l'Imperi Babilònic.

"Rivers of Babylon" és un tema espiritual, una cançó composta l’any 1970 per Trevor McNaughton i Brent Dowe, dos integrants del trio vocal jamaicà de música reggae, The Melodians que, en poc temps, es va convertir en un himne rastafari; no obstant això, "Rivers of Babylon" només es faria mundialment famosa quan Boney M. va popularitzar la seva versió en format música "disco".

En la seva època, les místiques estrofes de "Rivers of Babylon", sense saber-ho, van inundar d'espiritualitat els cossos dels ballarins discotequers i de molts melòmans. L'únic pecat (venial) que, presumiblement, podria provocar "Rivers of Babylon" esdevindria pel fet de no posar-se a ballar quan aquesta sona.

Chris Montez

El jove que encoratjava sortir a ballar

Ezekiel Christopher Montañez, més conegut pel seu nom artístic reduït, Chris Montez, és un cantant, guitarrista i compositor nord-americà d’arrels hispanes: els seus pares eren mexicans. D'estil rocker i, al mateix temps, baladista, Montez va néixer a Los Angeles, la ciutat més poblada de l’estat de Califòrnia.

A principis dels anys seixanta, mentre Montez actuava a nivell local amb el seu grup, Monogram Records, una modesta companyia independent establerta també a Los Angeles va posar els ulls en ell, oferint-li un contracte discogràfic, una aliança que arrencaria de manera immillorable l'any 1962 amb el single "Let’s dance" (anem a ballar), un clàssic del rock and roll d'inici dels seixanta.

Enregistrada als Gold Star Studios de Los Angeles, la formació professional que donava soport musical a Chis Montez en aquest disc estava composta per Ray Johnson a l’orgue, Jesse Sailes a la bateria (és qui compta: one-two, one-two-three a "Lets dance"), Ray Pohlman al baix i Joel Hill a la guitarra rítmica.

Amb "Let’s dance", una espècie de twist de ritme festiu i dominat per l'orgue, quedava patent la capacitat artística de Montez, que en aquell temps, tot just comptava amb 19 anys. "Let’s dance" aconseguiria el primer lloc del top ten nord-americà i la segona posició de les llistes del Regne Unit; "Let’s dance", a més, donaria la volta al món.

El mes de març de 1963, Chris Montez va iniciar una gira de tres setmanes pel Regne Unit, juntament amb el seu compatriota Tommy Roe, el seu tema "Sheila" ocupava la tercera posició de les llistes angleses, i amb un grup anglès no gaire conegut, The Beatles, banda que, en principi, estava prevista que fos la telonera de l’espectacle.

Ara bé, dues setmanes abans de començar la gira, The Beatles es van posicionar al primer lloc de les llistes angleses amb "Please, please me", un fet que va forçar al promotor del "tour", un tal Arthur Howes, a ajustar l’ordre d’actuació dels artistes.

Sembla ser que els Beatles estaven captivats amb l'elegant jaqueta sense coll que lluïa Chris Montez d’alt l’escenari, per això, van demanar al seu sastre si podria dissenyar una jaqueta semblant. Quan el desembre de 1963, els Beatles van assolir el seu primer gran èxit als Estats Units, Chris Montez es va sorprendre al veure en la portada del single "I want to hold your hand" als quatre Beatles amb una jaqueta idèntica a la seva.

Van McCoy

Tots amb la parella a la pista, ¡a ballar!

Van Allen Clinton McCoy va ser un músic, productor, compositor i director d’orquestra nord-americà nascut i criat a Washington D.C., un artista reconegut per la seva composició "The Hustle", el seu èxit més notable, un enganxós tema instrumental de música "disco", publicat l'any 1975, que en aquell període, es va fer molt popular a totes les discoteques.

L'any 1967, McCoy va crear el segell discogràfic Vando i la companyia de producció musical VMP (Van McCoy Productions). A inicis dels anys setanta, es va associar amb el compositor i productor Charles Kipps amb qui va compondre i va produir diversos èxits per al quintet vocal The Stylistics, al mateix temps, va formar l’orquestra Soul City Symphony.

En la dècada dels setanta, irrompia amb força la música "disco", gènere musical on es barreja el rhythm and blues, el funk i el soul. Les discoteques de l’època generaven un nou ambient social, on la música tenia com a finalitat el ball. En general, en aquells locals, la gent ballava separada, no obstant això, en certs ambients llatins dels Estats Units, es va començar a ballar música "disco" en parella, creant un nou estil que van anomenar "Hustle", un terme que, entre altres accepcions, ve a significar "moguda".

L'any 1975, Van McCoy va publicar el disc instrumental "Disc Baby", es tractava del seu segon àlbum d’estudi, un treball llançat sota el nom Van McCoy & the Soul City Symphony. Inesperadament, el tema "The Hustle", una cançó de ritme hipnòtic, inclosa en la tercera pista del disc i que anava acompanyada d’uns compassats passos de ball, va arribar a la posició més alta de les llistes d’èxits nord-americanes.

"The Hustle" va proporcionar a Van McCoy el premi Grammy a la millor interpretació pop instrumental de l’any 1975. A més, publicada posteriorment en format single, el disc va vendre prop de deu milions de còpies a tot el món, convertint-se, segons l'acreditat diari The Washington Post, en l’èxit de música ballable (disco) més important de la dècada dels anys setanta.

Van McCoy mai va poder repetir l’èxit obtingut per "The Hustle", tot i que alguna de les seves composicions posteriors: "Party" (festa), "That's the joint" (això és la unió) i "Change with the times" (canvi amb el temps) van gaudir d’acceptable acollida comercial.

Ohio Express

La banda que mai va donar la cara

Quintet nord-americà creat l’any 1967 a Mansfield, un municipi ubicat a l’estat d’Ohio. Genuïns representants del gènere "bubblegum pop", l’estil musical despreocupat, alegre i enganxós que es va popularitzar entre els anys 1967 i 1972 amb l’objectiu d’atraure preadolescents i adolescents. La formació de Ohio Express estava composta, "oficialment", pel vocalista i guitarra solista Dale Powers, el guitarra rítmic Doug Grassel, el baixista Dean Kastran, el teclista Jim Pfahler i el bateria Tim Corwin.

Tot i que, es van comercialitzar com a banda, seria més precís dir que Ohio Express era una denominació comercial, una marca creada per Jerry Kasenetz i Jeffrey Katz, els productors que van fundar el segell Kasenetz-Katz (Super K Productions) el veritable símbol del gènere musical "Bubblegum". Les cançons més conegudes de Ohio Express van ser enregistrades per anònims músics d'estudi de Nova York, als quals s’hi afegia el cantant, productor i compositor de veu nasal, Joey Levine.

En resum, la formació que apareixia a les caràtules dels discos de Ohio Express i que interpretava els seus èxits en directe, era un grup que, anteriorment, portava el nom de Sir Timothy & The Royals, una banda que mai va contribuir amb cap nota en cap disc de Ohio Express.

El primer èxit de Ohio Express va arribar amb el seu tercer single, un disc que incloïa "Yummy, Yummy, Yummy", un tema d'estil pop lleuger amb una lletra divertida, senzilla i enganxosa i "Zig Zag", una composició més experimental i psicodèlica. Un treball publicat el mes de maig de 1968 que va constituir un dels èxits més populars del grup, un disc que exemplificaria l'estil bubblegum-pop de Ohio Express i que il.lustraria a la perfecció l’enfocament comercial dels seus productors.

El mes de octubre de 1968, cinc mesos desprès de publicar "Yummy Yummy Yummy", Ohio Express s’apunta un nou èxit discogràfic amb "Chewy Chewy", un tema cosí-germà de "Yumy, Yumy" amb una lletra trivial, tonteta i ensucrada.

Una anècdota: es diu que la formació que sortia de gira amb el nom de Ohio Express no estava al corrent de la publicació de "Chewy Chewy", el nou senzill que havia tret Ohio Express. En una actuació en directe, quan els fans van demanar a la banda que toquessin "Chewy Chewy", els cinc músics no van poder complaure'ls, ja que era la primera vegada que sentien parlar d'aquesta cançó.

Ocean

La formació que feia jocs de mans i jocs de veus.

Quintet canadenc creat l’any 1970 a Londres, un municipi nord-americà situat al sud-oest de Ontàrio. La seva formació estava composta per Greg Brown (veu i teclats), Jeff Jones (baix i veu), Janice Morgan (guitarra i veu cantant), Dave Tamblyn (guitarra) i Chuck Slater (bateria).

El mes de gener de 1971, Ocean va publicar el seu primer single, un disc que encapçalava una alegre i enganxosa cançó gospel-pop de tendència espiritual i inspiració cristiana i interpretada amb un excel.lent joc de veus: "Put your hand in the hand", (posa la teva mà a la mà), un tema compost pel cantautor canadenc Gene MacLellan i editada pel segell discogràfic Kama Sutra Records.

Publicada l'any 1970 per Anne Murray, una altre artista canadenca que la va incloure en el seu tercer àlbum d’estudi, l’any 1972, "Put your hand in the hand", seria versionada, ni més ni menys, que pel mateix Elvis Presley.

"Put your hand in the hand", va aconseguir la segona posició de les llistes d’èxits dels Estats Units i el primer lloc de la llistes canadenques. A més, el disc va vendre més d'un milió de còpies als Estats Units i un altre milió al Canadà, motiu pel qual, Ocean va rebre un preuat disc d’or.

Poc temps desprès, el mes de juliol de 1971, Ocean va editar "(I've) We've got a dream/I got a dream" (tinc un somni), un tema que va tornar a gaudir de bona resposta comercial, sobretot, al Canadà. La cançó però, no va aconseguir superar la repercussió obtinguda per l’èxit anterior.

Artísticament, el grup va tenir una curta durada, Ocean es va dissoldre l’any 1975, havent publicat tant sols dos àlbums i diversos senzills.

Posa la teva mà a la mà
de l'home que va calmar l'aigua.
Posa la teva mà a la mà
de l'home que va calmar el mar...

The Stylistics

Un manual d'estilisme romàntic

Quintet vocal nord-americà de música soul i accentuada tendència romàntica. Un grup creat l’any 1968 a Filadèlfia, la ciutat més gran de l'estat de Pennsilvània. La seva formació estava composta per tres vocalistes de Filadèlfia: Arrion Love, James Dunn i Russel Thompkins Jr.; un novaiorquès de Harlem: James Smith i per Herbie Murrell, natural de Lane, un petit municipi situat a Carolina del Sud.

El primer àlbum de The Stylistics va sortir publicat l’any 1971 i portava el títol de la banda, "The Stylistics". El seu segon elapé, "Round two", va aparèixer un any després i incloïa, entre d’altres, l’esplèndida balada "I'm stone in love with you" (estic enamorat de tu) i la melòdica "Break up to make up" (trencar per fer les paus), dos temes que, comercialment, van gaudir de molt bona acollida.

Consagrats ja entre els millors grups vocals nord-americans de l'escena soul de la primera mitad dels anys setanta, el mes de maig de 1974, The Stylistics, va publicar en format single "You make me feel brand new" (em fas sentir com nou), una suau i tendra balada que es va convertir en una de les cançons lentes més apreciades de la dècada dels setanta. A nivell mundial, el senzill va vendre més d’un milió de copies.

L’estructura musical de "You make me feel brand new" ve marcada per una melodia suau i sensual, una lletra molt emotiva i un brillant joc de veus interpretat admirablement pels cinc components de The Styslistics.

Unes veus, entre les quals destaquen, primer, l’aconseguit falset de Russell Thompkins i, desprès, l’excel.lent veu tenor de Airrion Love, uns recursos vocals que, amb l'ajuda de la resta de membres de The Styslistics, proporcionen a "You make me feel brand new" una formidable sensació de tendresa.

"You make me feel brand new" es va erigir en un dels himnes romàntics més destacats d'aquella època, una composició concebuda per poder-la gaudir, agafadets, qualsevol parella enamorada.

Amor meu,
mai trobaré les paraules
per dir-te com em sento, ...

Dan Fogelberg

El padrí de les cerimònies nupcials

Cantant, compositor i multi-instrumentista nord-americà d'estil soft-rock vessant intimista. Fill de músics professionals, el seu nom complet era Daniel Grayling Fogelberg. Es tracta d’un músic de càlida i emotiva veu nascut a Peoria, una ciutat situada a l’estat d'Illinois, un artista que va publicar tretze discos en vida i un a títol pòstum.

"Home free" (casa lliure), va ser el seu primer treball discogràfic, un àlbum amb predomini acústic editat l'any 1972 que va obtenir un moderat èxit comercial; tot i això, la seva repercussió li va permetre actuar com a teloner de Van Morrison i, a més, va cridar l'atenció de Joe Walsh, el guitarrista de la banda de country-rock The Eagles, que es va oferir per a produir-li el seu següent treball, "Souvenirs” (records), un disc que, l'any 1974, va catapultar a Dan Fogelberg a la fama.

El mes de desembre de 1979, Dan Fogelberg va publicar, en format single, l’èxit comercial més notori de la seva carrera artística, la composició pròpia: "Longer" (més temps), una romàntica i emotiva balada amb una lletra molt tendra, un tema que congrega un excel.lent desplegament vocal i instrumental.

"Longer" a més, és un títol que ha deixat empremta: avui dia, als Estats Units, és una de les cançons més sol.licitades per servir d’acompanyament a unions matrimonials i actes similars, un clàssic inevitable en qualsevol celebració nupcial que es preï.

Per altre banda, Dan Fogelberg va ser un artista que es va significar per estar sempre al costat dels defensors de les causes mediambientals i dels moviments antinuclears.

L'any 1979, Folgelberg era un dels músics que figuraven al cartell dels concerts antinuclears "No Nukes", uns esdeveniments organitzats pel grup activista nord-americà d'oposició a l'ús de l'energia nuclear MUSE (Músics Units per a la Energia Segura) al costat de coneguts artistes com ara, Bruce Springsteen o Bonnie Raitt.

Més temps del que hi hagi hagut peixos en l'oceà,

més alt que qualsevol au que alguna vegada va volar,

més temps del que hi hagi hagut estrelles en el cel,

he estat enamorat de tu ....

Harold Melvin & the Blue Notes

Una balada que segur que coneixes

Quintet vocal nord-americà de soul i rhythm and blues creat a mitjans dels anys cinquanta a Filadèlfia, la ciutat més gran de l'estat de Pennsilvània. Amb el nom abreujat de The Blue Notes, inicialment el grup estava format pel cantant solista John Atkins juntament amb els vocalistes Lawrence Brown, Bernard Wilson i Harold Melvin.

Desprès d’haver-se produït diversos canvis en la seva formació, l’any 1970, The Blue Notes recluta, en qualitat de bateria, a Teddy Pendergrass. A finals d’aquell mateix any, quan John Atkins abandona el grup, Pendergrass seria promogut, encertadament, a cantant principal.

L'any 1972, The Blue Notes va aconseguir signar contracte discogràfic amb el segell Philadelphia International i, gràcies al seu primer àlbum d’estudi, "I miss you" (et trobo a faltar), un treball comercialitzat ja amb el nom compost de Harold Melvin & the Blue Notes, la formació va entrar al Top Ten nord-americà de rhythm and blues i va aconseguir la tercera posició de les llistes Billboard.

El disc de llarga durada "I miss you" incorpora unes quantes balades romàntiques, entre elles, destaca, "If you don't know me by now" (si encara no em coneixes), un tema ple de força i sentiment que va vendre més de dos milions d'exemplars i que es va convertir en el primer i el més conegut èxit de Harold Melvin & the Blue Notes.

Es tracta d’una composició escrita pels hàbils productors Kenny Gamble i Leon Huff, la parella promotora del corrent del soul, amb influència funk, batejada com a "So Filadèlfia", l’estil musical que, a mitjans dels anys setanta, va convulsionar la majoria de discoteques de tot el mòn.

Finalment, cal esmentar que, d'acord amb la llista elaborada per la Recording Industry Association of America (RIAA), l'associació que, segons els seus criteris, publica la relació de les 365 millors cançons del segle XX (Songs of the Century), "If you don't know me by now" de Harold Melvin & the Blue Notes figura classificada en la meritòria posició número 199.

Adamo

Un tema romàntic cantat a mitja veu

Cantautor italo-belga nascut a Comiso un municipi italià de la província siciliana de Ragusa. Especialista en temes melòdics i romàntics, als quatre anys, el pare de Salvatore Adamo, un pouaire que es deia Antonio, va decidir abandonar Itàlia amb tota la seva família i emigrar a Bèlgica, on aconseguiria treball a les mines de carbó de Marcinelle.

El seu àlbum de debut, "63/64", incloïa, entre d’altres, "Tombe la neige" (cau la neu) i "Vous permettez, Monsieur" (em permet, senyor), dos temes que van enlairar a Adamo a la categoria de celebritat internacional, confirmant el seu talent d'autor, compositor i intèrpret i demostrant ser un artista complet. Al Japó, la versió de "Tombe la neige" en llengua nipona, "Youki Wa Furu", es va transformar en estàndard nadalenc.

Convertit en el venedor de discos més important de Bèlgica, a finals dels anys seixanta, era un dels intèrprets que més còpies venia a tot el món. A més, a inicis de la dècada dels setanta, Adamo comercialitzava versions de les seves cançons en italià, espanyol, anglès, alemany i fins i tot, en japonès (gairebé totes les versions originals de les seves cançons estaven interpretades en francès, la seva llengua habitual).

Cançons com "Tombe la neige" (cau la neu), "Ton nom" (el teu nom), "Une mèche de cheveux" (un floc de cabells), "La nuit” (la nit), "Tenez-vous bien" (la meva gran nit), "Mes mains sur tes hanches" (les meves mans als teus malucs), "Car je veux" (perquè jo vull), "Elle" (ella), "Inch'Allah" (vulgui Déu), "C'est ma vie" (és la meva vida), es van convertir en clàssics de l'època.

Un dels èxits més representatius de Salvatore Adamo cantant en espanyol és, sense cap mena de dubte, "Mis manos en tu cintura", una balada romàntica publicada en format EP (4 cançons) el mes de gener de 1966.

Resulta que la cançó original, en francès, es titula "Mes mains sur tes hanches" que literalment vol dir, "Les meves mans al teu maluc", però clar, en ple franquisme, això de pregonar, amb l’excusa de ballar agafats, que el xicot ubica les seves grapes al maluc (a la "cadera") de la noia, moralment, no quedava ben vist, així que, els pudorosos correctors de l'època, que tenien la saludable missió de vetllar per la salut moral de la joventut, van agafar les mans del noi i les van fer pujar uns centímetres més amunt,... fins a la cintura.

Ram Jam

Bam-ba-lam, Balam-bam-bu

Banda nord-americana de rock originaria de Nova York. Una de les nombroses agrupacions creditores del menyspreat qualificatiu de "One-hit-wonder", el sobrenom que s’atorga al grup o artista que només ha tingut un sol èxit. En molts d’aquests casos, la gent recorda la cançó que els va fer famosos però, molts pocs sabrien dir el nom del seu intèrpret.

Al costat de Bill Bartlett, el líder de la banda i, alhora, el guitarra solista de la formació, el projecte inicial de Ram Jam estava format pel vocalista Myke Scavone, el baixista Howard Arthur Blauvelt i pel bateria Pete Charles.

Ram Jam va saltar a la fama l’any 1977. L’èxit va esdevenir amb la versió rockera de l’himne espiritual negre "Black Betty", un tema que l’any 1939 ja havia editat el cantant i compositor de blues i folk nord-americà, Huddie "Lead Belly" Ledbetter, una composició que, al seu torn, estava inspirada en una antiga melodia tradicional americana d'autor desconegut.

"Black Betty", és un tema fresc, vibrant i additiu. La versió dels Ram Jam va obtenir, en el seu moment, un gran impacte mediàtic, convertint-se en un èxit instantani, tot i que el single va patir nombroses amenaces de boicot al creure diverses associacions antiracistes americanes que el títol i el text de "Black Betty" feia referència a una dona de color. El rebuig, com sol passar en la majoria d’aquests casos, va ajudar encara més a la difusió del tema.

Curiosament, Bartlett va abandonar Ram Jam (seria substituït pel guitarrista Jimmy Santoro) abans que el grup publiqués el seu segon i últim disc, "Portrait of the Artist as a young Ram", un treball editat l’any 1978 que va obtenir una escassa repercussió comercial.

La discografia completa de Ram Jam consta de dos àlbums i tres senzills.

La lletra de "Black Betty" és insistent i repetitiva, el text, en general, no expressa gaire gran cosa:

Whoa, Black Betty (bam-ba-lam)
Whoa, Black Betty (bam-ba-lam)

Silver Convention

Una fórmula discotequera molt volàtil

Formació alemanya d'origen prefabricat creada a Munic a mitjans dels anys setanta utilitzant vocalistes d'estudi i experimentant amb nous conceptes musicals en plena expansió de la música "disco". Una idea dels destres productors i compositors Sylvester Levay i Michael Kunze plasmada en l'instant que van decidir emprendre conjuntament un projecte musical amb el propòsit d’atestar les pistes de ball de les discoteques mundials.

Levay i Kunze es van adonar però, que, en cas de que tot funcionés bé, necessitarien exhibir uns rostres públics per a posar cara al grup i interpretar les seves composicions. Amb aquesta finalitat, van reclutar a les vocalistes Linda Thompson (de nom real Linda Überlherr), Penny McLean (de nom real Gertrude Wirschinger) i Ramona Wulf (de nom real Ramona Kraft) per dur a terme l'esmentada activitat.

L’any 1975, ja amb les tres cantants al capdavant (formació artística que aniria canviant amb el temps) i sota l’aixopluc de la marca Silver Convention, el grup publica "Fly, Robin, fly" (vola, Robin, vola) un tema discotequer que va aconseguir la primera posició de les llistes d’èxits dels Estats Units i que va obtindre el premi Grammy a la millor interpretació instrumental d'aquell any.

Inicialment, "Fly, Robin, fly" s’havia de titular "Run, Rabbit, run" (corre, Rabbit, corre) ja que, Stephan Prager, (pseudònim de Michael Kunze), un dels seus compositors i el seu productor discogràfic, al referir-se a "Rabbit" (conill), no estava parlant d'un innocent i tendre conillet, sinó que el productor s'havia inspirat en el vehicle que recentment havia adquirit amb les plusvàlues que fins llavors havia obtingut gràcies a Silver Convention: un Volkswagen Rabbit.

En una entrevista concedida anys desprès a la premsa, Kunze declararia: "inicialment, el títol i la lletra de la cançó era "Run, Rabbit, run" però, finalment, m'ho vaig repensar i ho vaig modificar, ja que la frase guardava relació amb el meu Volkswagen Rabbit, un model de cotxe que no volia desacreditar".

La seva lletra no es gens complicada, només està formada per dues frases i sis paraules, dues d'elles, repetides:

Fly, Robin, fly.
Up, up to the sky.

(Vola, Robin, vola.
Amunt, amunt cap al cel)