Jackson Browne

Un prec al públic: quedeu-vos, si us plau, no marxeu

Músic i cantautor nord-americà d’estil folk-rock, tot i que va néixer a la ciutat alemanya de Heidelberg, lloc on el seu pare, un soldat nord-americà, hi estava destinat, per raó del seu treball com a redactor del diari castrense Stars and Stripes (barres i estrelles).

L'any 1972, Jackson Browne i Glenn Frey, un dels membres fundadors de la banda de country-rock The Eagles, eren amics i veïns, tots dos vivien al mateix bloc d’apartaments situat a Los Angeles. Browne practicava amb el seu piano intentant compondre cançons, n’havia començat una i s'havia encallat en el vers: "I'm standing on a corner in Winslow, Arizona" (estic en un racó de Winslow, Arizona).

El text feia referència a una avaria que havia tingut Browne amb el seu cotxe a Winslow, quan anava a fer una actuació a Flagstaff. Frey hi va afegir: "It's a girl, my Lord, in a flatbed Ford slowing down to take a look at me" (Déu meu!, és una noia en una camioneta Ford vermella, frenant per mirar-me).

Desencallat l'embús, Jackson Browne va finalitzar la cançó. Havia compost (amb una mica d'ajuda) un dels primers èxits de The Eagles, "Take it easy" (pren-t'ho amb calma) i una de les cançons més populars d'aquesta reconeguda banda nord-americana.

Més tard, l'any 1977, amb la lletra revisada, Jackson Browne va popularitzar "Stay" (queda’t) una composició curta, de tant sols un minut i mig, que el vocalista nord-americà Maurice Williams havia escrit quan tenia 15 anys i que va publicar, l'any 1960, al capdavant del seu grup Maurice Williams & The Zodiacs.

Jackson Browne"Stay" havia passat bastant desapercebuda fins que Jackson Browne la va recuperar, aconseguint que fos coneguda internacionalment. També va llançar una versió en directe concatenada amb "The load out" (el desmuntat), un tema propi, escrit conjuntament amb el solvent baixista Bryan Garofalo, dedicat als "roadies" (els "pipes" en espanyol), el personal que s'encarrega de muntar, ajustar i desmuntar tot el material en les gires musicals dels grups.

Paradoxalment, el tema que més fama va proporcionar a Jackson Browne, "Stay", és un dels pocs del seu repertori que no és seu i la seva millor composició, "Take it easy", va subministrar l'èxit a uns altres (The Eagles).


The Move

La banda que no es va aturar mai

Banda britànica creada originàriament en format de quintet l’any 1965 a Birmingham i composta per Carl Wayne (veu principal), Roy Wood, el seu líder i principal compositor del grup (guitarra i veus), Trevor Burton (guitarra i veus), Chris "Ace" Kefford (baix) i Bev Bevan (bateria i veus). Un conjunt que va gaudir de força popularitat gràcies a les seves energètiques actuacions en directe i a diversos singles que van aconseguir situar als primers llocs de les llistes britàniques.

The Move va néixer amb el qualificatiu de "supergrup", ja que la seva formació aglutinava els millors elements de l’època provinents de destacades agrupacions pop-rock de la ciutat de Birmingham. El seu primer single va sortir publicat el mes de desembre de 1966 i portava el títol de "Night of fear" (nit de por). Aquest disc seria el primer dels cinc singles que arribarien a formar part de les llistes d'èxits.

La seva empenta definitiva però, es va produir quan van contractar com a mànager a Tony Secunda, un antic promotor de combats de Catch wrestling ficat a promotor musical. Els seus expeditius (i no sempre del tot legals) mètodes de promoció, van situar al grup en el primer pla mediàtic, encara que també els van comportar problemes.

Tony Secunda va aconseguir fer de The Move la banda resident del prestigiós Marquee Club de Londres. Abillats amb vestits d'inspiració gangsteril, una indumentària que anava rematada amb sabates i corbata blanca, produïen una imatge impactant. "Mai somrigueu a la càmera", aquesta era una de les ordres habituals que rebien els músics per part d’aquest tèrbol personatge que actuava de representant, en les sessions fotogràfiques.

L'any 1967, assidus a les polèmiques i provocacions, per llançar la cançó "Flowers in the rain" (flors a la pluja) i a instàncies del seu manager, el grup va editar unes targetes postals que mostraven al llavors primer ministre britànic, Harold Wilson, completament nu, sota la llegenda "Disgusting, Depraved, Despicable" (menyspreable, depravat, fastigós), un reclam publicitari que portaria seriosos problemes a la banda.

The Move
El mes d'octubre de 1967, l'al.ludit polític va portar a The Move i al seu representant a judici. La sentència, desfavorable per al grup, obligava a destinar tots els guanys del disc (número 2 a les llistes britàniques) a obres de caritat. Després del plet judicial, la banda va canviar de representant.

L'any 1968, The Move va publicar "Blackberry way", potser, el seu tema més conegut. Una composició d’estil pop psicodèlic, escrita per Roy Wood amb tempo de marxa, unes brillants harmonies vocals i unes evidents influències manllevades del "Penny Lane" dels Beatles. El mes de febrer de 1969, "Blackberry way" assoliria el primer lloc en la categoria de millors singles del Regne Unit.


The Flower Pot Men

Els testos florits "made in" San Francisco

Grup d’estil pop impulsat a la ciutat anglesa de Birmingham, l’any 1967, pels cantants i compositors, John Carter (de nom real John Shakespeare) i Ken Lewis (James Hawker), dos espavilats productors musicals els quals, valent-se d’un grapat de competents músics d’estudi, van concebre la formació musical d’estètica "flower-power", The Flower Pot Men.

Una banda caracteritzada per complexes i riques harmonies vocals i influenciada per la psicodèlia i el "sunshine pop" de l’època sorgit a la Costa Oest dels Estats Units, dos elements que els The Flower Pot Men van saber transportar de la càlida i lluminosa Califòrnia a les fredes i boiroses terres britàniques. Ho van fer, a través excel.lents composicions que anaven acompanyades d’agradables melodies pop.

Després d’embarcar-se en diverses aventures musicals, l’any 1967, Carter i Lewis publiquen un single amb dues cançons bessones, "Let 's go to San Francisco – part 1" (anem a San Francisco) en la seva cara "A" i "Let’s go to San Francisco – Part 2" en la cara "B"; dos temes semblants que van compondre i produir ells mateixos. El disc, un treball que va tenir molt bona acollida comercial, es va publicar sota l’empara de The Flowerpot Men (els homes testos (de flors)), una banda de curiós nom que ningú coneixia.

La lletra de "Let's go to San Francisco", gairebé un calc de "San Francisco (be sure to wear flowers in your hair)", el mític himne del moviment hippie dels anys seixanta que va interpretar Scott McKenzie, repeteix a cada estrofa les bondats d'anar a la ciutat californiana de San Francisco.

Després del triomf de "Let's go to San Francisco", era necessari la creació urgent d'un grup verídic per a iniciar les promocions i els concerts, ja que, Carter i Lewis no tenien cap intenció de fer presentacions ni actuacions en viu, doncs, havien decidit dedicar-se nomes a tasques de composició i de producció.

The Flower Pot Men
Els encarregats de conformar definitivament The Flower Pot Men, sempre sota els auspicis de Carter i Lewis, serien els músics de sessió Peter Nelson, Robin Shaw, Tony Burrows i Neil Landon, cantants que ja havien participat, en qualitat de vocalistes, en l’enregistrament de l’esmentat single.

Anys després, el 1981 i encoberts sota el nom d’un altre grup, ara anomenat Beautiful People, Carter i Lewis van produir, sense pena ni gloria, "Let's go back to San Francisco" (tornem a San Francisco), un tema molt semblant al títol que els va portar a la fama, un fet que es pot verificar fàcilment només escoltant els primers compassos de la cançó que, tot i ser acceptable, és molt poc original.


The Isley Brothers

Els germans que tenien el cor feble

Fraternal agrupació vocal de música soul, gospel i pop creada l’any 1954 a Cincinnati, una ciutat nord-americana situada a l'estat de Ohio. Inicialment, el grup estava format pels quatre germans grans de la parella formada per O'Kelly Isley i Sally Bell: O'Kelly Jr., Rudolph "Rudy", Ronald i Vernon (component que l'any 1955, a l'edat de tretze anys, perdria la vida en un accident de bicicleta).

Els Isley Brothers ostenten el rècord de ser una de les bandes que més temps s’han mantingut en actiu, abastant la seva carrera artística més de cinc dècades i incorporant la seva formació a membres de dues generacions de la mateixa família.

L'any 1964, The Isley Brothers decideix crear el seu propi segell discogràfic, una companyia que van anomenar T-Neck Records. Sota l’empara d'aquesta discogràfica, publiquen diversos senzills, dos dels quals, "Testify" (testificar) i "Move over and let me dance" (apartat i deixa’m ballar), incloïen entre els seus músics a un guitarrista de Seattle que en aquell temps es feia dir "Jimmy James", un intèrpret que, alhora, també era el guitarra solista en les gires de la banda.

En deixar als Isley Brothers, l’autoanomenat "Jimmy James" (Johnny Allen Hendrix), canviaria el seu nom artístic a Jimi Hendrix. En aquell mateix període, durant una gira que els germans Isley van fer pel Regne Unit, el grup també va comptar amb la col.laboració d’un jove Elton John, en qualitat de pianista d’acompanyament.

The Isley Brothers
Davant els escassos resultats comercials del seu segell propi, l’any 1965, signen contracte amb Motown Records. Un any més tard, amb "This old heart of mine (Is weak for you)" (aquest vell cor meu està dèbil per tu), un tema previst inicialment per al trio femení The Supremes (que més tard també publicaria la seva pròpia versió), The Isley Brothers aconseguiria un dels seus èxits més sonats.

Es tracta d’un tema signat pel rendible equip de compositors de la discogràfica Motown: Holland-Dozier-Holland i editada per The Isley Brothers en format trio. La seva lletra, de caire passional, parla d'un cor que, en l’aspecte amorós, sembla ser que s’ha trencat un munt de vegades.


Queen

La banda que va regnar un grapat d'anys

Grup britànic de rock creat a Londres l'any 1970 i format pel carismàtic cantant, pianista i compositor nascut a Zanzibar (llavors, protectorat britànic) i, posteriorment, criat a la Índia, Freddie Mercury (Farrokh Bulsara), el guitarrista i astrofísic Brian May, el bateria Roger Meadows Taylor i el baixista John Richard Deacon.

L’any 1973, Queen signa amb la companyia EMI, el seu primer contracte discogràfic, segell amb el qual editarien el seu primer àlbum, un treball batejat simplement amb el nom de la banda, "QUEEN". El quartet va incloure la frase "sense sintetitzadors" a la caràtula de l'àlbum, ja que, en aquella època, el grup considerava que els sintetitzadors no casaven bé amb el seu estil musical, a més, Brian May extreia espectaculars sons amb la seva "Red Special ", una guitarra que havia fabricat ell mateix.

Dos anys més tard, el 1975, publiquen el seu quart àlbum d'estudi, "A night at the opera" (una nit a l'opera) un elaborat treball del qual s’extreu el memorable single "Bohemian rhapsody" (rapsòdia bohèmia), un tema innovador, considerat, unànimement, l’obra mestra de Queen. Gairebé de forma immediata, "Bohemian rhapsody", es converteix en èxit mundial.

Composta per Freddie Mercury, "Bohemian rhapsody" presenta una original estructura: la cançó no posseeix cap tornada i consta de sis seccions completament diferents: primer, una petita introducció a cappella, sense acompanyament instrumental, desprès, una suau balada al piano, a continuació, un exce.lent solo de guitarra que serveix per a construir un pont cap al segment operístic, el segueix una secció de rock progressiu i, finalment, una coda que reprèn el tempo i la tonalitat de la balada introductòria.

Les veus de la part operística semblen cantades per un cor multitudinari, però en realitat, són les veus de Freddie Mercury, Brian May i Roger Taylor doblades nombroses vegades. Una dada curiosa, motiu de controvèrsia, és la quantitat de veus utilitzades: Brian May va declarar que n’hi havien 180, Freddie Mercury va dir que eren 200, Roger Taylor, 134, i, John Deacon, diplomàticament, va assegurar que van ser "més de 50".

Amb gairebé 6 minuts de durada, el procés de gravació de "Bohemian rhapsody", va durar més de tres setmanes. Nomes per enregistrar la part d'òpera es van requerir 7 dies sencers; a més, el procés es va desenvolupar en cinc estudis diferents: Rockfield Studio 1, SARM East Studios, ScorpionHaines 2005, Wessex Sound Studios i els Roundhouse Studios.

Queen
La portada de "A night at the opera" mostra el cèlebre logotip de Queen en un fons blanc, un emblema creat per Freddie Mercury i batejat amb el nom de "Queen crest" (cresta de la Reina) que combina els signes del zodíac dels quatre membres del grup: dos lleons per Leo (representant a Deacon i Taylor), un cranc per Cancer (representant a May) i dues fades per Virgo (representant a Mercury).

Amb milions de còpies venudes a tot el món, l’any 1991, vint-i-sis anys desprès del seu llançament, "Bohemian rhapsody" va tornar a ser número 1 a les llistes britàniques, va ser després de produir-se la fatídica mort de Freddie Mercury, en una reedició editada expressament per a recaptar fons per a la lluita contra la SIDA.