Boston

A poc a poc i amb bona lletra

Quintet de rock nord-americà creat a mitjans de 1969 pel virtuós guitarrista i compositor Tom Scholz, al costat del vocalista Brad Delp, el guitarrista Barry Goudreau, el baixista Fran Sheehan i el bateria Jim Masdea (que al cap de poc temps, seria substituït per Sib Hashian). Sense complicacions, la banda va prendre el seu nom de la ciutat d’origen del grup, Boston, la capital de l'estat de Massachusetts.

L’any 1976, mentre treballava a la companyia Polaroid com a dissenyador de productes, Tom Scholz, anava enregistrant maquetes de rock en un estudi de gravació casolà que havia muntat, tot sol, al soterrani de casa seva. En realitat, Scholz, perfeccionista obsessiu, portava gairebé cinc anys escrivint i arreglant cada detall d’aquests temes. Inicialment, cap discogràfica semblava interessada a produir el seu projecte, finalment, però, les maquetes van aconseguir cridar l'atenció del segell Epic, discogràfica que va posar a l’abast de Boston l’edició del seu primer treball discogràfic.

"Boston", l’homònim àlbum de debut del grup és, sens dubte, el treball clau de la banda, un disc publicat l’any 1976 on brilla l’excel.lent categoria compositiva de Tom Scholz: en el disc s’hi troben sis composicions creades en l’esmentat estudi domèstic. Entre elles, el tema més conegut de Boston, "More than a feeling" (és més que un sentiment), un potent rock amb una estructura genial, un d'aquells temes que no et canses d'escoltar mai per més temps que passi, una composició amb una potència vocal i instrumental increïble.

"Boston" va començar a vendre milers de còpies des del primer dia què va ser col.locat sobre els expositors de les botigues de discos. Impulsat, sobretot, per "More than a feeling" l'àlbum es va disparar: en poc més de quinze dies ja havia venut mig milió d'exemplars i, a més, la demanda continuava creixent, tardant molt temps a esvair-se: un milió, dos milions, tres milions... El debut de Boston va aguantar en els rànquings de vendes quasi dos anys, sobrepassant, finalment, els disset milions d’exemplars venuts.

Boston
Scholz sempre ha estat un individu estrany dins el negoci de la indústria musical. Fins que no va comprovar irrefutablement que estava venent milions de discos, no va deixar el seu treball d’enginyer als laboratoris Polaroid. Després, la seva actitud no va canviar gaire: seguia passant hores i hores tancat al seu estudi, produint cançons amb una tardança exasperant.

La seva lentitud a l'hora de publicar nou material s'ha fet llegendària: malgrat l'enorme èxit de cada un dels treballs de Boston, en més de trenta anys de carrera, únicament han publicat cinc àlbums, convertint-se en la banda consagrada i de llarga vida amb més escassa producció discogràfica.


Gordon Lightfoot

Un capvespre brillant

Cantautor i baladista canadenc de country/folk i pop/rock, nascut a Orillia, un municipi que forma part de la província d’Ontario. Un artista nord-americà amb una esplèndida veu i una sensibilitat i un sentit melòdic extraordinari, un cantant que, a més, porta a sobre, amb molta dignitat, cinc dècades de gires artístiques. Actualment, Gordon Lightfoot encara ofereix una mitjana de 75/80 concerts a l’any, bàsicament en territori dels Estats Units i Canadà.

El seu debut discogràfic va tenir lloc el mes de març de 1962. Es va produir amb la edició d’un senzill en el qual hi apareixia la cançó country "(Remember me) I'm the one" (recordeu-vos de mi, sóc el número u), un tema que, comercialment, va ser bastant ben rebut i que va sonar força a les emissores de ràdio canadenques.

El mes de gener de 1966, Gordon Lightfoot va llançar el seu primer àlbum en solitari, "Lightfoot!", un disc que incloïa pistes com "For lovin' me" (per estimarte), "Early morning rain" (matinada de pluja), "Steel Rail Blues" (blues del carril d’acer) o "Ribbon of darkness" (cinta de la foscor), títols que li van comportar el reconeixement internacional com a intèrpret i com a compositor.

Gordon Lightfoot
Moltes cançons de Gordon Lightfoot han format part del repertori d’afamats intèrprets de la industria musical, noms com ara, Elvis Presley, Johnny Cash, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan o Barbra Streisand.

L'àlbum més reeixit de Gordon Lightfoot ha estat, sens dubte, "Sundown" (posta de sol/ocàs), el seu desè treball discogràfic.

Publicat l’any 1974, en aquest àlbum s’hi troba la cançó homònima que l'hi dona nom, un tema malenconiós que descriu una relació romàntica amb problemes, un disc que va proporcionar al músic canadenc un dels èxits més notoris de la seva carrera i que va aconseguir la posició número 1 en les llistes d'èxits pop dels Estats Units i del Canadà.


The Tornados

Música espacial produïda per cinc fenòmens meteorològics

Quintet britànic de surf-rock creat a Londres l'any 1960 i especialitzat en temes instrumentals. El grup estava integrat per George Bellamy a la guitarra, Alan Caddy, guitarra solista i violí, Heinz Burt al baix, Clem Cattini a la bateria i Roger Keith Jackson "Roger La Vern" al teclats.

The Tornados també va ser el grup d’acompanyament, en molts dels seus enregistraments i concerts en viu, de l'ídol de les adolescents angleses, Billy Fury.

L’any 1962, The Tornados va aconseguir una fita en la història de la música pop britànica: el seu va ser el primer single que va arribar al número 1 en les llistes Billboard dels Estats Units. També assoliria el primer lloc a les llistes angleses. Aquest fet va passar un parell d'anys abans de la invasió britànica, la irrupció musical iniciada l'any 1964 amb "I want to hold your hand" (vull agafar-te la mà) de The Beatles.

The Tornados va assolir aquest esdeveniment amb "Telstar", un psicodèlic i futurista tema instrumental, editat en single el 17 d’agost de 1962, que va facturar unes vendes inicials de cinc milions de còpies a tot el món. "Telstar" havia pres el nom del satèl.lit de telecomunicacions que els Estats Units havien posat en òrbita el dia 10 de juliol d’aquell mateix any, poques setmanes abans que l'esmentada composició fos escrita, o potser, que la cançó fos batejada.

The Tornados
"Telstar" incorpora un munt de rudimentaris efectes especials (o potser eren espacials), començant per l'enlairament del coet que se sent al principi i que, segons sembla, era el soroll d’una cisterna de vàter al buidar-se, invertint l’àudio. També destaca l'instrument solista: un clavioline, un primitiu sintetitzador amb un so electrònic molt característic i diversos efectes analògics de reverberació.

Es va enregistrar en els estudis domèstics del seu compositor, l'excèntric enginyer de so i productor, Joe Meek, que, experimentant amb tècniques totalment genuïnes i personals va utilitzar l'estudi de gravació com un instrument més i va ser gravada durant el breu període de descans de la temporada d'estiu de The Tornados amb Billy Fury.


Thunderclap Newman

El tro que es va convertir en estrella fugaç

Grup britànic creat a Londres l'any 1969 amb el suport de Pete Townshend, el líder de la banda The Who, personatge que, a més, també hi col.laborava habitualment tocant el baix sota el pseudònim de Bijou Drains. La formació estava composta pel cantant i bateria John "Speedy" Keen, el guitarrista Jimmy McCulloch i el teclista que donava nom a la formació, Andy "Thunderclap" Newman.

La seva trajectòria no va durar gaire, va ser un grup one-hit-wonder en tota regla, d’aquells grups que van tenir un èxit i, adéu, fins un altre, però Thunderclap Newman va tenir la gentilesa de deixar-nos com a llegat, "Something in the air" (alguna cosa en l’aire), un dels temes més aconseguits i més representatius del pop-rock de finals dels anys seixanta.

El mes de juliol de 1969, Thunderclap Newman va publicar en format single, l’esmentada "Something in the air" una notable composició escrita per "Speedy" Keen i produïda per Pete Townshend, que també hi va col.laborar tocant el baix. Es tracta d’un tema de lleus traces psicodèliques i amb una excel.lent interpretació vocal, una peça que va obtenir un gran èxit mundial. "Something in the air" està considerada un clàssic de l’època.

El mateix any del seu llançament, "Something in the air", va tenir la sort de ser una de les cançons escollides per a formar part de la banda sonora de la pel.lícula "The Magic Christian", una comèdia britànica protagonitzada per Peter Sellers i Ringo Starr que es va estrenar al nostre país amb el curiós títol de "Si vols ser milionari, no malgastis el temps treballant", una translació idiomàtica sense cap ni peus.

Thunderclap Newman
L'èxit del disc va fer que, a corre-cuita, s'hagués de formar un grup compacte per a poder fer actuacions de presentació en directe, un fet força habitual en aquell període. Per aquest motiu, el trio va incorporar a Jim Pitman-Avory, per fer-se càrrec del baix i a Jack McCulloch (germà de Jimmy) per tocar la bateria.

La carrera de Thunderclap Newman però, no podia allargar-se artificialment molt de temps. Tal com van aparèixer, van desaparèixer. Tot i això, "Something in the air", encara s’utilitza, avui dia, com a melodia d'espots comercials i en bandes sonores de pel.lícules. També està present en moltes compilacions musicals, d'aquelles que inclouen els millors temes de la dècada dels seixanta i setanta.


Dr. Hook and The Medicine Show

Les receptes prescrites pel facultatiu borni

Septet nord-americà de rock sureny, creat l’any 1967 a Union City, un municipi situat a l'estat de Nova Jersey. L’any 1975 abreugen el seu nom, quedant, simplement, "Dr. Hook". Els membres fundadors de la banda van ser: Ray Sawyer (veu cantant i percussionista ocasional), Dennis Locorriere (vocalista principal i guitarra) George Cummings (guitarra i steel guitar), William "Billy" Francis (teclats) i Popeye Philips (bateria). Més tard, la formació, va quedar completada amb Richard Elswit (guitarra) i Jance Garfat (baix).

Ray Sawyer "Eye patch", feia poc que acabava de perdre l’ull dret a causa d’un greu accident de cotxe. Des d’aquest dia, sempre va aparèixer a tot arreu amb un pegat negre al ull i amb un espectacular barret de cowboy, convertint-se en una de les imatges característiques de Dr. Hook.

Dr. Hook no va ser el clàssic grup d'un sol èxit, com altres bandes contemporànies seves que van resultar ser flor d'un dia. La carrera de Dr. Hook es va perllongar durant gairebé vint anys, però, és indubtable que la glòria d'aquest conjunt d'excel.lents músics, una mica trapelles, això sí, està lligada al seu primer gran impacte, "Sylvia's mother" (la mare de Silvia), una divertida cançó que, l'any 1972, va aconseguir escalar les llistes d’èxits de mig món i va situar a la banda al mapa musical.

"Sylvia's mother" és una excel.lent balada, cantada magistralment per Dennis Locorriere amb veu afligida, que narra els fallits intents d'un noi per reprendre, a la desesperada, una relació sentimental, recentment trencada, amb una tal Sylvia.

Pel que sembla, el jove truca un dia a la seva estimada des d’una cabina telefònica i, a l'altre costat de la línia, s’hi posa la mare de la noia, que li contesta que Sylvia està molt ocupada i que no es pot posar al telèfon; que la noia ja està compromesa amb un altre i que està intentant iniciar una nova vida sentimental. Finalment, insta al xicot a que deixi en pau a la seva filla.

Dr. Hook and The Medicine Show
A tot això, a cada estrofa, se sent la veu de l'operadora de la companyia telefònica, que no para de demanar al desconsolat noi que posi més monedes o la trucada es tallarà.

Una història normal i corrent que, segurament, s'haurà donat milers de vegades, tot i que, avui dia, quan fa temps que els mòbils personals han arraconat a les cabines de telèfon, a segons quí, l’escena pot sonar un pèl estranya.

Però, així era el món l’any 1972, quan la mare de la Sylvia, i moltes altres mares, encara podien sortir al pas i prendre el comandament en cas de situacions confuses, engegant a dida als aspirants a gendre poc convenients.