John Paul Young

Els sentiments i els corrents d'aire estan present a tot arreu

De nom real, John Inglis Young, John Paul Young és un cantant australià de música discotequera, tot i que va néixer a Bridgeton, un districte de la ciutat escocesa de Glasgow, lloc on va viure fins als onze anys, període en què, acompanyat de la seva família, va emigrar a Sydney.

A principis de la dècada dels setanta, John Paul Young s'havia convertit en el cantant principal de la banda de folk-rock establerta a Sidney, Elm Tree. Posteriorment, l’any 1972, després de rebre una oferta d'un productor discogràfic per a iniciar una carrera en solitari, sota el nom retallat de John Young, va enregistrar el seu primer single, un disc titulat "Pasadena".

L'any 1978, John Paul Young va publicar "Love is in the air" (l’amor està en l’aire), un rítmic tema discotequer de caire romàntic, escrit per Harry Vanda i George Young (Vanda & Young), dos antics components de la coneguda banda pop australiana The Easybeats.

Una cançó que va representar l'èxit més sonat de John Paul Young i un títol que obtindria un extraordinari èxit a nivell mundial. Amb el temps, "Love is in the air", es convertiria en un clàssic de la música "disco", també assoliria el mèrit d'haver estat la cançó australiana més difosa de la història.

Love is in the air
John Paul Young va declarar que havia gravat "Love is in the air", bàsicament, perquè volia oferir una composició específica per al mercat alemany. "Standing in the rain" (parat sota la pluja), una cançó d'estil "disco" que havia publicat l’any anterior, s’havia convertit en un èxit en aquell país (també en Àustria).

"Havia visitat Alemanya i allà em vaig adonar que el tipus de música predilecta de la joventut alemanya era, essencialment, música electrònica de discoteca", comentaria John Paul Young després d’obtenir el seu gran èxit.

L'amor està en l'aire,
on sigui que miri,
l'amor està en l'aire,...


The Shirelles

L'època en què el soul era cosa de dones

Grup vocal femení d’estil pop amb fortes influències de rhythm and blues. Creat l’any 1958 a Passaic, un municipi de l’estat nord-americà de Nova Jersey, estava format per quatre cantants d'ascendència afroamericana: Shirley Owens, la seva veu solista, Doris Coley, Addie "Micki" Harris i Beverly Lee.

The Shirelles va aconseguir el seu primer disc or l’any 1960, va ser, gràcies a "Dedicated to the one I love" (dedicat a la persona que estimo) una balada pop d’estil romàntic, tot i que la versió més popular de "Dedicated to the one I love" va ser la que va publicar, l’any 1967, el quartet vocal mixt nord-americà The Mama’s and The Papa’s.

El tema, però, que va catapultar a The Shirelles a la fama seria "Will you love me tomorrow" (em seguiràs estimant demà?), una composició publicada l’any 1960 i escrita pel prolífic matrimoni format per Gerry Goffin i Carole King, que amb prou feines comptava amb disset anys d'edat quan la va composar. Una cançó carregada de ritme que va aconseguir un gran èxit de vendes i que, en aquell període, es va convertir en un estàndard de la música juvenil.

Més tard, l’any 1971, Carole King també enregistraria la seva pròpia versió de "Will you love me tomorrow", incloent-la en el seu esplèndid àlbum "Tapestry" (tapís). Cinquanta anys després de la seva primera publicació, la desapareguda cantant i compositora londinenca, d'ascendència jueva, Amy Winehouse, també va editar una magnífica versió d’aquesta cançó. Molt més tranquil.la que la versió original, el tema es va incloure en el seu primer àlbum pòstum.

Will you love me tomorrow
La lletra de "Will you love me tomorrow" descriu la història d'una trobada sexual entre la protagonista del relat i el seu amant, un argument poc edificant per a la societat nord-americana de l'època.

Sembla ser que en aquells temps, moltes emissores de ràdio nord-americanes van prohibir la seva radiodifusió, ja que pensaven que la lletra de "Will you love me tomorrow" era massa pujada de to, cosa que no va impedir el seu fulgurant èxit.

Aquesta nit ets completament meu,
em lliures el teu amor tan suaument.
Aquesta nit, la llum de l'amor està als teus ulls,
però, m’estimaràs demà?...


Steve Harley & Cockney Rebel

Un suposat enuig que feia somriure

Banda britànica pop-rock sorgida en l'època del glam-rock, el gènere artístic caracteritzat per l'estètica dels lluentons i les plomes que va sorgir a inicis dels anys setanta. Cockney Rebel fou creada l’any 1972 a Londres i estava liderada per Steve Harley (nascut Stephen Malcolm Ronald Nice), un meritori compositor que havia treballat com a periodista abans de dedicar-se a la industria musical.

A banda de Harley, vocalista i compositor del grup, la formació es completava amb Jean-Paul Crocker, a la guitarra i violí elèctric, Paul Jeffreys al baix, Stuart Elliott a la bateria i Milton Reame-James, l'encarregat dels teclats.

L’any 1973 van editar el seu primer LP, "The Human Menagerie" (el zoo humà), un excel.lent àlbum de debut. L'any següent, publiquen "The Psychomodo", un meritable treball molt més comercial que el disc anterior.

Després de la bona acollida que va obtenir "Psychomodo", Steve Harley, sorprenentment, va anunciar que Cockney Rebel es desfeia. La premsa especialitzada es feia eco del malestar dels músics de la banda que, segons manifestaven ells mateixos, se sentien ignorats. El cantant no va voler donar detalls de l’assumpte i va reunir una nova banda, mantenint al bateria, Stuart Elliott.

L’any 1975, sota el nom de Steve Harley & The Cockney Rebel publiquen "The best years of our lives" (els millors anys de la nostra vida), un disc de llarga durada que incloïa "Make me smile (come up and see me)" (fes-me somriure, vine a veure’m), un tema produït per Alan Parsons, amb Tina Charles entre les coristes i amb un solo aflamencat de guitarra acústica que, originalment, es tractava d'un preescalfament fet pel guitarrista durant els assajos i que, amb posterioritat, es va afegir a la cançó.

Es tracta d'una composició simpàtica, agradable, amb una inspirada melodia i un ritme enganxós. "Make me smile" té uns bons cors i una divertida parada entre estrofes. Va ser número 1 mundial i va vendre més d’un milió de còpies.

Steve Harley & The Cockney Rebel
En realitat, Harley havia compost "Make me smile" per queixar-se amargament de l’actitud dels seus anteriors músics. El cantant britànic considerava que l'havien deixat tirat i que mai li havien donat suport. Vés a saber.

Cal dir, però, que poques vegades un tema tan gemegós havia sonar amb tant bon rotllo.

La Performing Rights Society (una cosa semblant a la SGAE espanyola), va certificar, a finals del anys setanta, que "Make me smile" havia estat una de les cançons més reproduïdes a través de les xarxes radiofòniques del Regne Unit i que el tema havia estat versionat per més de cent artistes en set idiomes diferents.


Grateful Dead

Els morts vivents prèviament estimulats

Grup nord-americà de rock psicodèlic i country-rock creat l’any 1965 a Palo Alto, Califòrnia. Una de les "jam-band" més importants de la història del rock. Inicialment, la formació estava composta per Jerry Garcia, el seu guia espiritual, a més de guitarra solista i la seva veu cantant, Bob Weir, guitarra rítmica i veus, Ron "Pigpen" McKernan, teclats, harmònica, veus i percussió, Phil Lesh, al baix i veus i Bill Kreutzmann a la bateria.

Practicaven un estil únic i eclèctic que barrejava elements de música rock, folk, blues, country i jazz improvisat. Essencialment, eren una banda de directes. Sembla ser que el nom del grup, "Grateful Dead", que traduït vol dir, "morts agraïts", va ser escollit aleatòriament, extret d'un diccionari.

També eren coneguts per la seva particular base de fans devots, els anomenats "Deadheads" (caps morts), una tropa nòmada formada per centenars d’incondicionals que seguien a la banda per tots els llocs on aquesta actuava. Molts d'ells es finançaven mitjançant els mercats ambulants que muntaven a l'exterior dels recintes, venent roba, artesania, menjar vegetarià i, fins i tot, mandangues estimulants.

Grateful Dead va editar el seu àlbum de debut l’any 1967, un treball titulat, simplement, "Grateful Dead", un disc que comptava amb una selecció de cançons molt influides pel blues però mancades d'un estil pròpi definit. Després de la seva publicació, el quintet va ampliar la seva formació, incorporant al teclista Tom Constanten i al percussionista Mickey Hart.

"Workingman's Dead" (treballadors morts) és el títol del seu cinquè àlbum d'estudi. Publicat el 14 de juny de 1970, el disc inclou "Casey Jones", una cançó composta per Jerry Garcia, amb lletra de Robert Hunter, i basada en la història d'un maquinista de tren, mort heroicament el mes d'abril de 1900, a l'evitar que una col.lisió amb un tren de càrrega parat al mig de la via, produís nombroses víctimes entre els seus passatgers. Musicalment, el tema és força divertit.

Grateful Dead
Però, era en el directe on la banda aprofitava més les seves possibilitats: concerts extensos (mínim de 4 hores) de llarguíssimes exhibicions que es perllongaven fins a l'alba i en els quals, el públic assistent era envestit per una allau d’improvisats sons lisèrgics i llargs passatges instrumentals.

Sens cap mena de dubte, era en la improvisació on Grateful Dead treia a relluir tot el seu potencial, mai feien dues actuacions iguals. Recreant les seves pròpies composicions o tirant mà de versions, portaven l’espectacle al seu propi terreny, impregnant-lo del seu inconfusible segell creatiu.

Conduint aquest tren, drogat amb cocaïna,
Casey Jones està a punt, mira la velocitat...


The Searchers

Les fiblades que claven els amors menyspreats

Quartet britànic de música pop creat a Liverpool l’any 1957. Els seus membres fundadors van ser John McNally (guitarra rítmica i cantant), Michael John Prendergast "Mike Pender" (guitarra solista i cantant), Tony Jackson (baix i veu principal) i Norman McGarry (bateria).

The Searchers comptava amb dos bons vocalistes, un so apreciable i unes excel.lents harmonies corals. Va ser una de les poques bandes que al començament de la dècada dels seixanta, va competir, seriosament, amb el lideratge de l’altre afamada banda de Liverpool: The Beatles.

També serien pioners en l’expansió de l’estil Merseybeat, el característic so desplegat pels conjunts musicals sorgits a la regió metropolitana de Merseyside, l’àrea geogràfica situada al costat del riu Mersey a la qual pertany Liverpool i, per altre part, avançant-se al so folk-rock, van ser una de les primeres bandes en utilitzar guitarres de 12 cordes.

El mes de juny de 1963, en format single, editen el seu primer treball discogràfic, "Sweets for my sweet" (dolços per a la meva dolça), un enganxós tema amb un estimable treball de Mike Pender a la guitarra (i de Toni Jackson al baix) que va posicionar a The Searchers al lloc més alt de les llistes d’èxits angleses.

A l’any següent, publiquen "Needles and pins" (agulles i agulles de cap), una brillant composició escrita per Sonny Bono i Jack Nitzsche amb la qual tornarien a liderar les llistes britàniques i de retruc, aconseguirien el reconeixement internacional.

The Searchers
A "Needles and pins", una cançó de ritme suau de poc més de dos minuts de durada, The Searchers exhibeix una precisa base rítmica assistida per unes guitarres sensacionals. Aviat es convertiria en un dels èxits més significatius de la banda i en el títol amb el qual accedirien al mercat nord-americà.

Un detall curiós: en la gravació es pot apreciar un pedal de bombo defectuós que grinyola al llarg de tot el tema. El defecte és especialment audible a l'inici de la cançó.

La lletra parla sobre el dolor que tots hem sentit alguna vegada en trencar una relació afectiva amb algú a qui estimàvem i adonar-nos, més tard, que mai ho hauríem d'haver fet.