Grateful Dead

Els morts vivents prèviament estimulats

Grup nord-americà de rock psicodèlic i country-rock creat l’any 1965 a Palo Alto, Califòrnia. Una de les "jam-band" més importants de la història del rock. Inicialment, la formació estava composta per Jerry Garcia, el seu guia espiritual, a més de guitarra solista i la seva veu cantant, Bob Weir, guitarra rítmica i veus, Ron "Pigpen" McKernan, teclats, harmònica, veus i percussió, Phil Lesh, al baix i veus i Bill Kreutzmann a la bateria.

Practicaven un estil únic i eclèctic que barrejava elements de música rock, folk, blues, country i jazz improvisat. Essencialment, eren una banda de directes. Sembla ser que el nom del grup, "Grateful Dead", que traduït vol dir, "morts agraïts", va ser escollit aleatòriament, extret d'un diccionari.

També eren coneguts per la seva particular base de fans devots, els anomenats "Deadheads" (caps morts), una tropa nòmada formada per centenars d’incondicionals que seguien a la banda per tots els llocs on aquesta actuava. Molts d'ells es finançaven mitjançant els mercats ambulants que muntaven a l'exterior dels recintes, venent roba, artesania, menjar vegetarià i, fins i tot, mandangues estimulants.

Grateful Dead va editar el seu àlbum de debut l’any 1967, un treball titulat, simplement, "Grateful Dead", un disc que comptava amb una selecció de cançons molt influides pel blues però mancades d'un estil pròpi definit. Després de la seva publicació, el quintet va ampliar la seva formació, incorporant al teclista Tom Constanten i al percussionista Mickey Hart.

"Workingman's Dead" (treballadors morts) és el títol del seu cinquè àlbum d'estudi. Publicat el 14 de juny de 1970, el disc inclou "Casey Jones", una cançó composta per Jerry Garcia, amb lletra de Robert Hunter, i basada en la història d'un maquinista de tren, mort heroicament el mes d'abril de 1900, a l'evitar que una col.lisió amb un tren de càrrega parat al mig de la via, produís nombroses víctimes entre els seus passatgers. Musicalment, el tema és força divertit.

Grateful Dead
Però, era en el directe on la banda aprofitava més les seves possibilitats: concerts extensos (mínim de 4 hores) de llarguíssimes exhibicions que es perllongaven fins a l'alba i en els quals, el públic assistent era envestit per una allau d’improvisats sons lisèrgics i llargs passatges instrumentals.

Sens cap mena de dubte, era en la improvisació on Grateful Dead treia a relluir tot el seu potencial, mai feien dues actuacions iguals. Recreant les seves pròpies composicions o tirant mà de versions, portaven l’espectacle al seu propi terreny, impregnant-lo del seu inconfusible segell creatiu.

Conduint aquest tren, drogat amb cocaïna,
Casey Jones està a punt, mira la velocitat...