Lulu

La rosseta escocesa que mai va naufragar

Vocalista, compositora i actriu, nascuda amb el veritable nom de Marie McDonald McLaughlin Lawrie a Lennox Castle, un petit municipi escocès situat a pocs quilometres de Glasgow. Lulu ha estat un dels referents de la música pop anglesa dels anys seixanta, una artista guardonada amb l'Ordre de l'Imperi Britànic.

Descoberta per la representant artística Marian Massey al Club Lindella, una sala de festes de Glasgow on ella actuava cada setmana amb el seu grup, una banda anomenada The Gleneagles, la joveneta Lulu va iniciar l’any 1964, amb tot just setze anys, la seva reeixida carrera discogràfica, publicant, amb força èxit, la trepidant composició de The Isley Brothers "Shout!" (crit), un tema que es convertiria en el seu primer impacte discogràfic i, al mateix temps, en una de les cançons més populars del Regne Unit aquell any.

L’any 1967, Lulu va interpretar, al costat de Sidney Poitier, el seu primer film, "To Sir with love" (en espanyol: rebel.lió a les aules), una pel.licula que va arrasar a les taquilles nord-americanes i també a molts altres països. A més, la cançó homònima de la seva banda sonora, interpretada per la mateixa Lulu, va sobrepassar les quatre milions de còpies venudes a tot el món i va romandre durant cinc setmanes seguides en el nº 1 a les llistes d’èxits nord-americanes.

Aquell mateix any, en l'aspecte artístic, va ser altament productiu per a la cantant escocesa: iniciant la seva carrera en solitari, va editar tres singles consecutius, obtenint un gran èxit tots ells, sobretot al Regne Unit i als Estats Units: "The boat that I row" (la barca que jo remo), un tema pop compost pel conegut cantant i compositor nord-americà Neil Diamond, "Let's pretend" (anem a suposar) i "Love Loves to Love Love" (amor, estimar,...).

L'any 1969, Lulu va ser designada per la BBC per a representar al Regne Unit, defensant el tema "Boom-Bang-a-Bang" (que va resultar ser una de les quatre cançons guanyadores), en el Festival de la Cançó d’Eurovisió que s’havia de celebrar a Madrid el dia 29 de març.

El 18 de febrer d'aquell mateix any, pocs dies abans del certamen d’Eurovisió i en una multitudinària cerimònia religiosa celebrada amb notable presència de periodistes de revistes del cor, de càmeres de televisió i amb representants dels principals mitjans de comunicació britànics de l’època, Lulu va contraure matrimoni amb Maurice Gibb, un dels membres de The Bee Gees. El matrimoni va durar, escassament, quatre anys.

Billy Paul

Crónica d'una infidelitat descrita amb péls i senyals

Cantant nord-americà de música soul nascut amb el veritable nom de Paul Williams a Filadelfia, la ciutat més gran de l'estat de Pensilvania. Paul va ser un solvent vocalista que va participar activament en l’eclosió del anomenat "so Philadelphia", aquell gènere musical que es va popularitzar a la primera meitat de la dècada dels setanta i que va constituir l'avantsala de la "música disco".

L’any 1972, Billy Paul va aconseguir un disc d’or amb el single "Me and Mrs. Jones" (jo i la senyora Jones), una balada lenta molt romàntica, extreta de l'àlbum "360 Degrees of Billy Paul" (360 graus de Billy Paul), un tema ballable que, avui dia, s'ha convertit en tot un clàssic. Tot i estar assistida per uns notables arranjaments orquestrals, la melodia de "Me and Mrs. Jones" és bastant trista.

Encara que Billy Paul portava cantant en la indústria musical des de la dècada dels anys cinquanta, "Me and Mrs. Jones" va ser el primer gran èxit de la seva carrera, una cançó que a principis dels anys setanta va conquistar al públic de tot el món.

"Me and Mrs. Jones" va aconseguir ser numero 1, tant als Estats Units com al Regne Unit, a més, el disc va vendre més de dos milions de còpies, un fet que va reportar al cantant nord-americà un premi Grammy en la categoria d'intèrpret masculí de rhythm and blues. "Me and Mrs. Jones" va ser títol que va proporcionar a Billy Paul la merescuda fama internacional.

En una primera lectura, tot sembla indicar que "Me and Mrs. Jones" descriu un adulteri, ja que entreveu que el protagonista del relat i la senyora Jones tenen un embolic. El tractament de Mrs. (senyora) que acompanya el cognom d'ella indica clarament que, o bé es tracta d'una dona madura, probablement, més gran que el seu amant, o que està casada. En qualsevol cas, es tracta d'un amor furtiu.

Una infidelitat freqüent: els dos amants es troben cada dia al mateix lloc i a la mateixa hora, mentre el sofert marit de la sra. Jones, com en la majoria de casos semblants, no s'assabenta de res.

Jo i la senyora Jones tenim un assumpte,

tots dos sabem que això està malament ...

The Alan Parsons Project

Jo Robot... La història de l'ascens de la màquina i el declivi de l'home.

Banda britànica de pop/rock conceptual creada l‘any 1975 a Londres i liderada, de forma conjunta, pel productor, enginyer i compositor Alan Parsons i el músic, compositor i cantant Eric Woolfson. Dos competents especialistes que, al seu torn, es recolzaven en músics d'estudi i en un ampli elenc de cantants per a publicar les seves composicions.

Com el seu propi nom indica, The Alan Parsons Project no era tant un grup musical com un concepte, ja que, Parsons, amb prou feines, alguna vegada tocava algun instrument i rarament cantava, dedicant-se essencialment a la part de la producció, mentre Woolfson s'encarregava de la composició musical.

Abans d'iniciar el seu projecte, Alan Parsons havia destacar com a enginyer de so de la companyia discogràfica EMI, participant, com a assistent, entre d'altres, en l’enregistrament de l'àlbum "Abbey Road" (1969) dels Beatles. També en l'últim disc del quartet de Liverpool, "Let It be" (que així sigui). Com a curiositat, en l'última aparició pública dels Beatles al terrat de l’edifici londinenc, on interpretaven "Get back" (tornar) es pot veure a Alan Parsons realitzant les tasques de tècnic de so.

Inicialment, l’obra de The Alan Parsons Project es va caracteritzar per crear àlbums de rock progressiu de caràcter conceptual, iniciant-se amb "Tales of mystery and imagination" (contes de misteri i imaginació), un disc publicat l'any 1976 que estava inspirat en les narracions extraordinàries del cèlebre escriptor de contes de terror, Edgar Allan Poe.

La ciència ficció de l'escriptor i divulgador científic nord-americà, d’origen rus, Isaac Asimov, figura fonamental en la difusió d’aquest gènere especulatiu, va servir com a matèria primera per al seu següent treball, "I Robot" (jo robot), un àlbum editat per The Alan Parsons Project l'any 1977.

La cançó instrumental que encapçala l'àlbum i que, a més, li dona nom, "I Robot", inclou unes notables innovacions acústiques, deparant uns resultats més que sorprenents. Gràcies a la seva acurada sonoritat, als efectes d'amplitud espacial fent servir el retard entre els canals d'estèreo i el so del sintetitzador analògic Moog, que li dóna un toc futurista, els seus efectes especials escauen com anell al dit.

Més de quaranta anys després, el so inconfusible d’aquesta composició ens certifica que certes obres musicals són immunes al pas del temps. "I Robot" podria passar molt bé per un àlbum enregistrat en ple segle XXI.

Johnny Johnson & his Bandwagon

La banda que va trobar als culpables de tot

Quartet vocal nord-americà força comercial de música pop-soul, creat l’any 1967. Originàriament, el grup es va donar a conèixer amb el nom abreujat de The Bandwagon, una banda composta per quatre ex-cantants solistes que van decidir posar els seus recursos vocals en comú.

Inicialment, la formació estava composta per Artie Fullilove, Billy Bradley, Terry Lewis i Johnny Johnson (nascut Johnny Mathis), el vocalista que va assumir el lideratge de la banda. Pràcticament desconeguts, als Estats Units, la seva terra natal, a finals dels anys seixanta i principis del setanta, va ser un grup habitual dins les llistes d’èxits britàniques.

El mes d'octubre de 1968, amb "Breakin' down the walls of heartache" (trencant els murs de l’angoixa), un clàssic tema soul de l’època, The Bandwagon va obtenir el seu primer èxit, aconseguint assolir la quarta posició de les llistes de singles del Regne Unit.

Mesos més tard, The Bandwagon es va dissoldre com a tal i totes les actuacions i enregistraments posteriors de la banda ja van ser proclamats a Johnny Johnson & his Bandwagon.

L’any 1970, amb el single "(Blame It) on the Pony Express" (la culpa és del Pony Express), una enganxosa cançó, probablement, més d’estil "bubblegum-pop" que soul, Johnny Johnson & his Bandwagon va gaudir del seu èxit més representatiu.

Pel que sembla, si ens fixem amb la lletra de "(Blame It) on the Pony Express", la culpa de totes les desgràcies, la té la companyia postal Pony Express, el pioner servei de missatgeria urgent creat als Estats Units, operatiu des del mes d’abril de 1860 fins al novembre de 1861 i integrat per experts genets a cavall disposats a arriscar diàriament la seva vida, transportant a galop saques de correspondència per tot l' Oest Americà.

Cecilia

Els sentiments amagats d'un marit esquerp

Sobrenom de Evangelina Sobredo, introvertida cantautora folk/pop nascuda a El Pardo, un il.lustre barri de Madrid. Cecilia va prendre el seu nom artístic del conegut tema homònim de Simon & Garfunkel. Filla d'un diplomàtic i militar gallec, va tenir una infància itinerant, la seva infantessa va transcórrer al Regne Unit, als Estats Units, a Portugal i a Jordània, motiu pel qual, ja de petita, Cecilia parlava amb la mateixa fluïdesa espanyol i anglès.

La seva carrera artística va ser curta, tot i això, en la dècada dels setanta, va aconseguir una gran popularitat. Inicialment, Cecilia va formar part del grup Expresión, un trio d’arrels folk amb el qual va enregistrar un single amb dues cançons cantades en anglès: "Have you ever had a blue day?" (alguna vegada has tingut un dia blau) i "Try catch the sun" (tracta d'agafar el sol).

L’any 1971, Cecilia va signar contracte amb la multinacional americana CBS, discogràfica que li va produir el seu primer single en solitari, un disc que incloïa dues composicions seves, "Mañana" i "Reuníos", aquesta última, una mena de súplica als quatre Beatles perquè reconsideressin la decisió de separar-se. El disc va passar força desapercebut.

L'any següent, va publicar el seu primer LP, un àlbum compost tot ell per temes propis i amb una portada agressiva: la cantant vestida amb texans i amb un enorme guant de boxa a la seva mà dreta, un disc que incloïa "Dama, Dama" o "Nada de nada", títols que van proporcionar a Cecilia els seus primers èxits.

La cançó més popular de Cecilia, si ens atenem al número de vendes, va ser, sens dubte, “Un ramito de violetas”, una tendra balada editada l’any 1974 en format single. Es tracta d’una cançó escrita per la pròpia Cecilia plena de poesia i sensibilitat.

Els versos de “Un ramito de violetas” expliquen la història d'una dona casada, "feliç en el seu matrimoni", tot i que “el seu marit era el mateix dimoni”, que rep unes poètiques cartes d'un admirador secret que, per arrodonir-ho, cada 9 de novembre li envia, sense targeta, un ram de violetes. El relat té un sorprenent desenllaç: és el seu marit qui escriu les poesies i qui envia les flors. Una tendra història d'amor que parla d'infidelitats sospirades i d’afectes dissimulats.

Malauradament, Cecilia va deixar aquesta vida terrenal als 27 anys, víctima d'un fatídic accident de cotxe quan es trobava al cim de la seva popularitat. El lamentable succés va tenir lloc el 2 d'agost de 1976, al voltant de les sis de la matinada, quan tornava d'un concert que havia fet a Vigo aquella mateixa nit.

El cotxe en què viatjava, un Seat 124, a l'alçada del nucli urbà de Colinas de Trasmonte, un petit municipi de la província de Zamora, va topar violentament contra la part posterior d'una carreta tirada per bous i guiada per un matrimoni de pagesos, veïns de la localitat, que circulava sense llums en un tram de carretera que discorria per una via urbana sense enllumenat públic.