The Alan Parsons Project

Jo Robot... La història de l'ascens de la màquina i el declivi de l'home.

Banda britànica de pop/rock conceptual creada l‘any 1975 a Londres i liderada, de forma conjunta, pel productor, enginyer i compositor Alan Parsons i el músic, compositor i cantant Eric Woolfson. Dos competents especialistes que, al seu torn, es recolzaven en músics d'estudi i en un ampli elenc de cantants per a publicar les seves composicions.

Com el seu propi nom indica, The Alan Parsons Project no era tant un grup musical com un concepte, ja que, Parsons, amb prou feines, alguna vegada tocava algun instrument i rarament cantava, dedicant-se essencialment a la part de la producció, mentre Woolfson s'encarregava de la composició musical.

Abans d'iniciar el seu projecte, Alan Parsons havia destacar com a enginyer de so de la companyia discogràfica EMI, participant, com a assistent, entre d'altres, en l’enregistrament de l'àlbum "Abbey Road" (1969) dels Beatles. També en l'últim disc del quartet de Liverpool, "Let It be" (que així sigui). Com a curiositat, en l'última aparició pública dels Beatles al terrat de l’edifici londinenc, on interpretaven "Get back" (tornar) es pot veure a Alan Parsons realitzant les tasques de tècnic de so.

Inicialment, l’obra de The Alan Parsons Project es va caracteritzar per crear àlbums de rock progressiu de caràcter conceptual, iniciant-se amb "Tales of mystery and imagination" (contes de misteri i imaginació), un disc publicat l'any 1976 que estava inspirat en les narracions extraordinàries del cèlebre escriptor de contes de terror, Edgar Allan Poe.

La ciència ficció de l'escriptor i divulgador científic nord-americà, d’origen rus, Isaac Asimov, figura fonamental en la difusió d’aquest gènere especulatiu, va servir com a matèria primera per al seu següent treball, "I Robot" (jo robot), un àlbum editat per The Alan Parsons Project l'any 1977.

The Alan Parsons Project
"I Robot", la cançó instrumental que encapçala l'àlbum i que, a més, li dona nom, incorpora unes notables innovacions acústiques, deparant uns resultats més que sorprenents. Gràcies a la seva acurada sonoritat, als efectes d'amplitud espacial fent servir el retard entre els canals d'estèreo i el so del sintetitzador analògic Moog, que li dóna un toc futurista, els seus efectes especials escauen com anell al dit.

Més de quaranta anys després, el so inconfusible d’aquesta composició ens certifica que certes obres musicals són immunes al pas del temps. "I Robot" podria passar molt bé per un àlbum enregistrat en ple segle XXI.