The Rubettes

Un prec amb nota alta

Sextet britànic de pop-rock creat a Londres l'any 1973 i format, inicialment, per Alan Williams (guitarra i veu cantant), John Richardson (bateria i veus), Mick Clarke (baix i veus), Tony Thorpe (guitarra solista i veus), Pete Arnesen (piano) i Bill Hurd (teclats).

Emmarcats dins el corrent "glam rock", el característic moviment artístic/musical que va dominar durant la primera meitat del setanta, The Rubettes es va caracteritzar per una aparença molt peculiar: habitualment sortien a l'escenari amb pantalons i americana blanca i amb una enorme boina al cap, sempre a joc amb el color del vestit, una indumentària força original per a una banda de rock.

El seu primer single, publicat l’any 1974, incloïa "Sugar baby love" (dolç amor meu), una romàntica cançó que va aconseguir escalar al primer lloc de les llistes d’èxits de molts països i que va constituir un Boom musical a nivell mundial, sobretot a Europa."Sugar baby love" va ser punxada a totes les discoteques i el vinil va vendre sis milions de còpies a tot el mon.

Enregistrada per músics de sessió, només John Richardson, Alan Williams i Pete Arnesen van participar, en diferent mesura, en la seva gravació. També cal destacar el falset, increïblement alt, que obre el tema i que es repeteix a mitja cançó, cortesia del cantant i músic d'estudi britànic Paul Da Vinci (Paul Prewer), una introducció memorable.

Sugar baby love
Enganxosa i amb un ritme molt ballable, "Sugar baby love", amb el seu cor de veus a l'estil "du-duá", repetint durant tota la cançó: "Bop-Shu-Waddy" i amb un emotiu recitat en la part final, The Rubettes va saber, encertadament, reproduir el so i l’esperit melòdic dels grups músic-vocals dels anys 50.

Amb una lletra molt ensucrada, un text curt, però, amb un missatge molt directe, les estrofes de "Sugar baby love", expressen el penediment i la súplica de perdó d'una persona que, dins el context d'una relació de parella, ha tingut una ensopegada. Per això, en reconèixer l'error, el noi intenta reparar el dany causat, ja que no vol ser el causant de la tristor de la seva xicota.


Sam The Sham and The Pharaons

Un clàssic dels seixanta que gairebé no necessita presentació

Banda mestissa de rock & roll amb un clar sentit comercial. El grup estava capitanejat per l’estrafolari Domingo Samudio "Sam", un músic nord-americà, d'ascendència mexicana, nascut a Dallas, la ciutat més poblada de l’estat de Texas.

L’any 1961, Samudio va formar la banda xicana Los Faraones, un grup compost, apart d'ell, per Carl Medke, Russell Fowler, Omar "Big Man" López i Vicente López. L'any següent, editen el seu primer disc, un treball que va obtenir una nul.la resposta comercial. Motivat per aquest fet i descoratjats, la banda es dissol.

Samudio no es desanima i per aquesta raó, l’any 1963, sota el nom de Sam The Sham and The Pharaons reviu Los Faraones, atorgant-se el rol de cantant, organista i líder de la formació. La banda es completa amb Dave Martin al baix, Ray Stinnet a la guitarra, Jerry Paterson a la bateria i Butch Gibson al saxòfon. Debuten discogràficament amb el senzill "Haunted house" (casa encantada), un rock clàssic de Johnny Fuller que no està gens malament.

Sam The Sham and The Pharaons es presenten a tot arreu com si fossin una atracció de fira. Samudio surt a l’escenari amb vestit de lluentons i amb un turbant al cap; els seus quatre “faraons”, disfressats d'egipcis. Però, això no es tot, arribaven als llocs d'actuació a dalt d’un cotxe fúnebre, un vehicle cobert tot ell amb cortines de vellut de color granat.

L’èxit més notori de Sam The Sham and The Pharaons va ser, sens dubte, "Wooly Bully", una enganxosa i divertida cançó de dos minuts i vint segons de durada composta per Samudio amb base de blues: un patró repetitiu amb una estructura de dotze compassos i amb una lletra absurda, sense cap sentit, però, que va marcar tota una època.

Wooly Bully
Publicada en format single l’any 1965, "Wooly Bully" va obtenir un gran èxit a tot el món i ha passat a ser un dels temes clàssics de la dècada dels seixanta. El disc va vendre més de tres milions de còpies nomes als Estats Units.

També és digne de destacar la introducció de "Wooly Bully". A l’inici del tema, Samudio dona l’entrada comptant en spanglish: "uno, dos, one, two, tres, cuatro".

Versionada incomptables ocasions. L’any 1987, sota el títol de "Roulez bourrés" (rotllo de peluix) el septet de rock paròdic francés Au Bonheur des Dames, va publicar una versió políticament incorrecte: recomanava conduir borratxo.


Bob Seger

Ja ho havien pregonat poc abans els Rolling Stones: "Només és rock and roll (però m'agrada)"

Robert Clark "Bob" Seger és un cantant, músic i compositor nord-americà nascut a Detroit, la ciutat més gran de l’estat de Michigan tot i que, a l'edat de cinc anys, amb la seva familia, es va traslladar a viure a Ann Arbor, una altra població de l’Oest Mitjà dels Estats Units.

Rocker de soca-rel, Seger gaudeix d’una veu enèrgica i ronca, unes característiques ideals per a la pràctica del rock and roll. Amb una carrera que abasta sis dècades, Bob Seger continua en l’actualitat actuant en viu i enregistrant nous discos.

Després de liderar diverses formacions musicals: The Decibels, The Town Criers, Bob Seger and the Last Heard, Bob Seger System, l’any 1974, Bob Seger crea, en format sextet, The Silver Bullet Band. Els membres originals de la banda eren: Drew Abbot (guitarra), Charlie Allen Martin (bateria i veus), Rick Mannassa (teclats), Chris Campbell (baix) i Alto Reed (saxo).

El debut discogràfic de Bob Seger va tenir lloc a finals dels anys seixanta. Els seus primers enregistraments van obtenir unes repercussions més que correctes, encara que emmarcades dins l’àmbit local, també van fruir de bones crítiques en general, tot i això, Bob Seger va haver d'esperar més d’una dècada per aconseguir el reconeixement i l’èxit generalitzat.

El mes de maig de 1978, Bob Seger va publicar el seu desè àlbum d’estudi "Stranger in town" (estrany a la ciutat), es tractava del seu segon treball discogràfic amb The Silver Bullet Band.

Bob Seger
"Stranger in town" alterna balades melòdiques i composicions rockeres, com ara, "Old time rock and roll" (rock and roll d’abans), un excel.lent rock clàssic que Seger havia reescrit modificant substancialment la seva lletra. El disc va confirmar l’estatus de estrella de rock de Bob Seger als Estats Units.

La lletra de "Old time rock & roll” parla de la nostàlgia vers la música produïda en períodes anteriors, concretament, la feta durant els anys daurats del rock and roll:

Agafaré uns vells discos de la prestatgeria,
m'asseuré i els escoltaré, aquí, tot sol.
La música d’avui dia no té el mateix esperit,
m'agrada el rock and roll que es feia abans...


Toti Soler

El distingit guitarrista aliat dels poetes

Jordi "Toti" Soler i Galí és un sensible guitarrista, intèrpret i compositor català de reconegut prestigi; un músic que abasta diversos estils musicals: clàssic, folk, blues, jazz o flamenc. Toti va néixer a Vilassar de Dalt, municipi barceloní situat a la comarca del Maresme.

L’any 1965, Toti Soler va iniciar els seus estudis musicals al Conservatori Superior de Música de Barcelona, estudis que, més tard, va ampliar al Spanish Guitar Centre de Londres. Els seus primers èxits es remunten a l’any 1967, època en que va formar part, en qualitat de guitarra solista, del grup folk-pop, Pic-nic. Posteriorment, amb el teclista Jordi Sabatés, va crear el grup Om, un conjunt de música progressiva que, posteriorment, derivaria cap al jazz-fusió, tot i que, originàriament, era una formació creada per acompanyar artistes, com ara, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra o Pau Riba.

La discografia de Toti Soler és àmplia i abasta una obra força diversa. L'any 1972, Toti Soler, que en aquell temps encara signava amb el seu veritable nom, Jordi Soler, va publicar el seu primer àlbum en solitari, "Liebeslied", un sensible i poètic disc compost per cançons d’amor i amb la veu i la guitarra com a únic suport instrumental; un treball que, amb el temps, ha esdevingut un clàssic de la cançó d'autor en català.

La gènesi de "Liebeslied" és del tot curiosa, ja que es tracta de cançons musicades per Toti Soler entre els anys 1967 i 1969. L'artífex de l'enregistrament va ser el seu pare, que portava molt de temps insistint que aquelles cançons no es podien perdre. Finalment, el guitarrista va cedir a les pressions del seu progenitor i va decidir gravar-les. El disc es va enregistrar d’una sola tirada amb un magnetòfon Revox propietat del pare de Toti Soler, metge de professió i músic de vocació que, al seu torn, va exercir de tècnic de gravació.

Toti Soler
"Liebeslied" es va gravar la tarda-nit del 27 d'abril de 1972 al local d'assaig de Ars Musicae, un conjunt vocal i instrumental barceloní dedicat a la interpretació de música del Renaixement i del primer Barroc. L'àlbum es va editar tal qual, sense mesclar, per això, quan s’escolta el disc, la guitarra sona per un altaveu i la veu se sent per l’altre.

A "Liebeslied", Toti Soler musica textos de diversos poetes catalans, entre ells, set poemes de Joan Vergès, en els quals destaca "Em dius que el nostre amor", una sensible composició amb una emotiva lletra que immortalitza el dolor produït pel trencament d’una relació afectiva. El disc es tanca amb una versió de "Suzanne" de Leonard Cohen.


Bonnie Tyler

La pena la tindríem ara si ens haguéssim quedat orfes de la seva veu

Gaynor Hopkins, més coneguda pel seu nom artístic, Bonnie Tyler, és una vocalista i compositora pop-rock britànica nascuda a Sweken, un municipi industrial de Gal.les. Una cantant propietària d'una veu molt característica, entre ronca i esquinçada que captiva als seus seguidors.

El mes d’abril de 1969, amb tot just 18 anys, Gaynor va participar en un concurs de televisió, d'aquells que busquen nous talents, classificant-se en segona posició. Posteriorment, va entrar a formar part, com a cantant, del grup Bobby Wayne and the Dixies i, dos anys més tard, va crear la seva pròpia banda, Imagination. Finalment, després d'haver adoptat diversos noms artístics, ja com a "Bonnie Tyler", va iniciar la seva extensa carrera musical com a cantant en solitari.

Amb el seu segon senzill, "Lost in France" (perdut a França), un disc publicat l’any 1976, Bonnie Tyler va deixar clar el potencial de veu que tenia, a banda de la seva notable qualitat, accedint al Top ten de vendes del Regne Unit, un fet que va consolidar la seva carrera artística i va estendre el seu èxit a tot Europa.

L’any 1977, Bonnie va passar per quiròfan per ser operada d’uns nòduls que tenia a la gola. Després de l’operació, li van aconsellar que no parlés gaire, ja que això podia repercutir negativament en la seva veu. Bonnie no va fer cas dels consells mèdics i com a conseqüència de l'esmentada negligència, se li va quedar una ronquera crònica, una afecció que en principi, va fer pensar a la cantant gal.lesa que la seva carrera musical havia finalitzat.

It's a heartache
Poc després, a finals d’aquell mateix any, va anar als estudis de gravació per a enregistrar "It's a heartache" (és una pena), una cançó que va haver d'interpretar en un to diferent al previst inicialment. "¡El perjudici col.lateral de la indisciplina postoperatòria m’ha anat fenomenal!", declararia Bonnie Tyler desprès de la gravació.

El llançament de "It's a heartache" va coincidir amb la versió que també va publicar la cantant country nord-americana Juice Newton. La versió de Newton va quedar pràcticament eclipsada per la de la de Tyler, ja que aquesta última, es va convertir en un dels singles més venuts de tots els temps: va vendre més de sis milions de còpies.