Boney M.

Un relat bíblic divulgat en format discotequer

Grup vocal de música "disco", format l’any 1975 als Països Baixos i compost per quatre artistes d’origen antillà: Marcia Barrett, Maizie Williams, Liz Mitchell i Bobby Farrell. Un quartet creat per l’espavilat productor i compositor alemany Frank Farian que, amb unes veus, una coreografia i un ritme enganxós, força comercial, va aconseguir notables quotes de popularitat durant la dècada dels anys setanta del segle passat.

Tot i que Bobby Farrell sempre va aparèixer amb l’etiqueta de vocalista masculí del grup, Frank Farian va revelar, posteriorment, que era ell qui posava la veu a l'estudi de gravació i que Farrell, el peculiar ballarí del grup, amb el seu característic cabell afro/esponjós, els seus ajustats vestits, que deixaven al descobert els pèls del pit i la seva autòmata manera de ballar i gesticular, mai va fer cap contribució vocal en cap enregistrament de Boney M..

Desprès de conquerir els primers llocs de les llistes d’èxits alemanyes i britàniques amb "Daddy Cool" (1976) i "Ma Baker" (1977), l’any 1978, Boney M. publica en format single un dels seus gran èxits: "Rivers of Babylon" (rius de Babilonia), una enganxosa cançó basada en un himne de la Bíblia que expressa el lament del poble jueu a l'exili després de la conquesta de Jerusalem (Sion, en hebreu), l'any 586 a. C., per part de l'Imperi Babilònic.

Rivers of Babylon
"Rivers of Babylon" és un tema espiritual, una cançó composta l’any 1970 per Trevor McNaughton i Brent Dowe, dos integrants del trio vocal jamaicà de música reggae, The Melodians que, en poc temps, es va convertir en un himne rastafari; no obstant això, "Rivers of Babylon" només es faria mundialment famosa quan Boney M. va popularitzar la seva versió en format música "disco".

En la seva època, les místiques estrofes de "Rivers of Babylon", sense saber-ho, van inundar d'espiritualitat els cossos dels ballarins discotequers i de molts melòmans. L'únic pecat (venial) que, presumiblement, podria provocar "Rivers of Babylon" esdevindria pel fet de no posar-se a ballar quan aquesta sona.


Chris Montez

El jove que encoratjava sortir a ballar

Ezekiel Christopher Montañez, més conegut pel seu nom artístic reduït, Chris Montez, és un cantant, guitarrista i compositor nord-americà d’arrels hispanes: els seus pares eren mexicans. D'estil rocker i, al mateix temps, baladista, Montez va néixer a Los Angeles, la ciutat més poblada de l’estat de Califòrnia.

A principis dels anys seixanta, mentre Montez actuava a nivell local amb el seu grup, Monogram Records, una modesta companyia independent establerta també a Los Angeles va posar els ulls en ell, oferint-li un contracte discogràfic, una aliança que arrencaria de manera immillorable l'any 1962 amb el single "Let’s dance" (anem a ballar), un clàssic del rock and roll d'inici dels seixanta.

Enregistrada als Gold Star Studios de Los Angeles, la formació professional que donava soport musical a Chis Montez en aquest disc estava composta per Ray Johnson a l’orgue, Jesse Sailes a la bateria (és qui compta: one-two, one-two-three a "Lets dance"), Ray Pohlman al baix i Joel Hill a la guitarra rítmica.

Amb "Let’s dance", una espècie de twist de ritme festiu i dominat per l'orgue, quedava patent la capacitat artística de Montez, que en aquell temps, tot just comptava amb 19 anys. "Let’s dance" aconseguiria el primer lloc del top ten nord-americà i la segona posició de les llistes del Regne Unit; "Let’s dance", a més, donaria la volta al món.

El mes de març de 1963, Chris Montez va iniciar una gira de tres setmanes pel Regne Unit, juntament amb el seu compatriota Tommy Roe, el seu tema "Sheila" ocupava la tercera posició de les llistes angleses, i amb un grup anglès no gaire conegut, The Beatles, banda que, en principi, estava prevista que fos la telonera de l’espectacle.

Chris MontezAra bé, dues setmanes abans de començar la gira, The Beatles es van posicionar al primer lloc de les llistes angleses amb "Please, please me", un fet que va forçar al promotor del "tour", un tal Arthur Howes, a ajustar l’ordre d’actuació dels artistes.

Sembla ser que els Beatles estaven captivats amb l'elegant jaqueta sense coll que lluïa Chris Montez d’alt l’escenari, per això, van demanar al seu sastre si podria dissenyar una jaqueta semblant. Quan el desembre de 1963, els Beatles van assolir el seu primer gran èxit als Estats Units, Chris Montez es va sorprendre al veure en la portada del single "I want to hold your hand" als quatre Beatles amb una jaqueta idèntica a la seva.


Van McCoy

Tots amb la parella a la pista, ¡a ballar!

Van Allen Clinton McCoy va ser un músic, productor, compositor i director d’orquestra nord-americà nascut i criat a Washington D.C., un artista reconegut per la seva composició "The Hustle", el seu èxit més notable, un enganxós tema instrumental de música "disco", publicat l'any 1975, que en aquell període, es va fer molt popular a totes les discoteques.

L'any 1967, McCoy va crear el segell discogràfic Vando i la companyia de producció musical VMP (Van McCoy Productions). A inicis dels anys setanta, es va associar amb el compositor i productor Charles Kipps amb qui va compondre i va produir diversos èxits per al quintet vocal The Stylistics, al mateix temps, va formar l’orquestra Soul City Symphony.

En la dècada dels setanta, irrompia amb força la música "disco", gènere musical on es barreja el rhythm and blues, el funk i el soul. Les discoteques de l’època generaven un nou ambient social, on la música tenia com a finalitat el ball. En general, en aquells locals, la gent ballava separada, no obstant això, en certs ambients llatins dels Estats Units, es va començar a ballar música "disco" en parella, creant un nou estil que van anomenar "Hustle", un terme que, entre altres accepcions, ve a significar "moguda".

L'any 1975, Van McCoy va publicar el disc instrumental "Disc Baby", es tractava del seu segon àlbum d’estudi, un treball llançat sota el nom Van McCoy & the Soul City Symphony. Inesperadament, el tema "The Hustle", una cançó de ritme hipnòtic, inclosa en la tercera pista del disc i que anava acompanyada d’uns compassats passos de ball, va arribar a la posició més alta de les llistes d’èxits nord-americanes.

Van McCoy
"The Hustle" va proporcionar a Van McCoy el premi Grammy a la millor interpretació pop instrumental de l’any 1975. A més, publicada posteriorment en format single, el disc va vendre prop de deu milions de còpies a tot el món, convertint-se, segons l'acreditat diari The Washington Post, en l’èxit de música ballable (disco) més important de la dècada dels anys setanta.

Van McCoy mai va poder repetir l’èxit obtingut per "The Hustle", tot i que alguna de les seves composicions posteriors: "Party" (festa), "That's the joint" (això és la unió) i "Change with the times" (canvi amb el temps) van gaudir d’acceptable acollida comercial.


Ohio Express

La banda que mai va donar la cara

Quintet nord-americà creat l’any 1967 a Mansfield, un municipi ubicat a l’estat d’Ohio. Genuïns representants del gènere "bubblegum pop", l’estil musical despreocupat, alegre i enganxós que es va popularitzar entre els anys 1967 i 1972 amb l’objectiu d’atraure preadolescents i adolescents. La formació de Ohio Express estava composta, "oficialment", pel vocalista i guitarra solista Dale Powers, el guitarra rítmic Doug Grassel, el baixista Dean Kastran, el teclista Jim Pfahler i el bateria Tim Corwin.

Tot i que, es van comercialitzar com a banda, seria més precís dir que Ohio Express era una denominació comercial, una marca creada per Jerry Kasenetz i Jeffrey Katz, els productors que van fundar el segell Kasenetz-Katz (Super K Productions) el veritable símbol del gènere musical "Bubblegum". Les cançons més conegudes de Ohio Express van ser enregistrades per anònims músics d'estudi de Nova York, als quals s’hi afegia el cantant, productor i compositor de veu nasal, Joey Levine.

En resum, la formació que apareixia a les caràtules dels discos de Ohio Express i que interpretava els seus èxits en directe, era un grup que, anteriorment, portava el nom de Sir Timothy & The Royals, una banda que mai va contribuir amb cap nota en cap disc de Ohio Express.

El primer èxit de Ohio Express va arribar amb el seu tercer single, un disc que incloïa "Yummy, Yummy, Yummy", un tema d'estil pop lleuger amb una lletra divertida, senzilla i enganxosa i "Zig Zag", una composició més experimental i psicodèlica. Un treball publicat el mes de maig de 1968 que va constituir un dels èxits més populars del grup, un disc que exemplificaria l'estil bubblegum-pop de Ohio Express i que il.lustraria a la perfecció l’enfocament comercial dels seus productors.

Yummy Yummy Yummy
El mes de octubre de 1968, cinc mesos desprès de publicar "Yummy Yummy Yummy", Ohio Express s’apunta un nou èxit discogràfic amb "Chewy Chewy", un tema cosí-germà de "Yumy, Yumy" amb una lletra trivial, tonteta i ensucrada.

Una anècdota: es diu que la formació que sortia de gira amb el nom de Ohio Express no estava al corrent de la publicació de "Chewy Chewy", el nou senzill que havia tret Ohio Express. En una actuació en directe, quan els fans van demanar a la banda que toquessin "Chewy Chewy", els cinc músics no van poder complaure'ls, ja que era la primera vegada que sentien parlar d'aquesta cançó.


Ocean

La formació que feia jocs de mans i jocs de veus.

Quintet canadenc creat l’any 1970 a Londres, un municipi nord-americà situat al sud-oest de Ontàrio. La seva formació estava composta per Greg Brown (veu i teclats), Jeff Jones (baix i veu), Janice Morgan (guitarra i veu cantant), Dave Tamblyn (guitarra) i Chuck Slater (bateria).

El mes de gener de 1971, Ocean va publicar el seu primer single, un disc que encapçalava una alegre i enganxosa cançó gospel-pop de tendència espiritual i inspiració cristiana i interpretada amb un excel.lent joc de veus: "Put your hand in the hand", (posa la teva mà a la mà), un tema compost pel cantautor canadenc Gene MacLellan i editada pel segell discogràfic Kama Sutra Records.

Publicada l'any 1970 per Anne Murray, una altre artista canadenca que la va incloure en el seu tercer àlbum d’estudi, l’any 1972, "Put your hand in the hand", seria versionada, ni més ni menys, que pel mateix Elvis Presley.

"Put your hand in the hand", va aconseguir la segona posició de les llistes d’èxits dels Estats Units i el primer lloc de la llistes canadenques. A més, el disc va vendre més d'un milió de còpies als Estats Units i un altre milió al Canadà, motiu pel qual, Ocean va rebre un preuat disc d’or.

Put your hand in the hand
Poc temps desprès, el mes de juliol de 1971, Ocean va editar "(I've) We've got a dream/I got a dream" (tinc un somni), un tema que va tornar a gaudir de bona resposta comercial, sobretot, al Canadà. La cançó però, no va aconseguir superar la repercussió obtinguda per l’èxit anterior.

Artísticament, el grup va tenir una curta durada, Ocean es va dissoldre l’any 1975, havent publicat tant sols dos àlbums i diversos senzills.

Posa la teva mà a la mà
de l'home que va calmar l'aigua.
Posa la teva mà a la mà
de l'home que va calmar el mar...