Pat Boone

Una divertida peça clàssica d'inicis dels seixanta

De nom complet, Charles Eugene Patrick Boone, Pat Boone és un cantant, compositor i actor nord-americà oriünd de Jacksonville, un municipi de l'estat de Florida. Als dos anys, Pat es va traslladar amb la seva família a Nashville, Tennessee, la capital de la música country i, posteriorment, a Denton, una població de mida mitjana de l’estat de Texas.

D'acord amb les llistes que regularment edita la revista Billboard, la publicació nord-americana especialitzada en la divulgació d’informació musical, Pat Boone va ser el segon artista més important de les llistes de popularitat de finals dels anys cinquanta, només per darrere de Elvis Presley. I, d’acord amb la classificació dels primers 40 artistes del Top 100 dels anys 1955-1995, Pat Boone es va situar en el lloc número 9, darrere de The Rolling Stones i de Paul McCartney.

Elegant, ben plantat i ben calçat, sempre amb les seves característiques sabates blanques, Pat Boone encara manté el meritori rècord d’artista que figura 220 setmanes consecutives en les llistes nord-americanes d'èxits amb una o més cançons cada setmana.

Tot i ser un cantant melòdic, l'any 1962, Pat Boone va triomfar amb "Speedy Gonzales", un tema que va constituir el seu últim gran èxit. Es tracta d’un divertit homenatge al vertiginós i llegendari ratolí homònim, protagonista d’una famosa sèrie de televisió de dibuixos animats, que en aquell període gaudia de fama mundial. Un rosegador que parlava amb accent mexicà i que portava la falca de "el ratolí més ràpid de Mèxic".

Enregistrada a Londres i a ritme de "twist", l’"Speedy Gonzales", de Pat Boone va ser tot un esdeveniment; va assolir els primers llocs de les llistes d’èxits de molts països i es va mantenir en el rànquing Billboard Hot nord-americà prop de 13 setmanes. Va ser tal l'èxit de la cançó que una còpia de la partitura està dipositada a la Biblioteca Britànica de Londres per a la posteritat.

Pat Boone
En la producció del disc, Boone es va permetre el luxe de incloure a dos convidats: un era Mel Blanc, la veu del dibuix animat fins l’any 1989; l'altre, la veu que entona el "La, la, la, la...", responsabilitat de Robin Ward (Jacqueline McDonnell), una jove cantant hawaiana, vocalista de sessió, que un any més tard, aconseguiria un important èxit amb "Wonderful summer" (estiu meravellós), un títol que, només als Estats Units, va vendre més d'un milió de còpies.

Anteriorment, "Speedy Gonzales" havia estat editada pel cantant novaiorquès David Dante (David Alexander Hess), un dels seus coautors, però la seva versió no va aconseguir gaire èxit, ràpidament va passar a l'oblit.


Miguel Ríos

La cançó que més alegria va proporcionar a Mike Ríos

Cantant i compositor nascut al barri de La Cartuja del municipi andalús de Granada. Com a solista, Miguel Ríos ha estat un dels pioners del gènere rock a Espanya. Va estar en actiu des d’inicis dels anys seixanta, època en què era conegut com a Mike Ríos i quan, comercialment, carregava amb el sobrenom de "El Rei del Twist".

El 2 de gener de 1962, amb la discogràfica Philips (Polygram), Miguel Ríos enregistra les seves quatre primeres cançons: "El twist", "Pera madura", "Twist de Saint-Tropez" i "Cayendo lágrimas", un EP pel qual Miguel Ríos va cobrar la substanciosa quantitat de 3.000 pessetes (18 euros).

Durant la dècada dels seixanta, Miguel Ríos va publicar diverses composicions que van gaudir de bastant d'èxit comercial, títols com ara "Popotitos" (1962), "La pecosita" i "Da-do-rom-rom" (1963), "Ahora que he vuelto" (1966), "El rio" (1968) i "Vuelvo a Granada" (1968).

Però, va ser l’any 1969 quan el cantant granadí va aconseguir l’èxit més transcendental de la seva carrera. Va ser quan, en plena era del rock simfònic, el seu "Himno a la alegría", una adaptació del quart i últim moviment de la novena simfonia del compositor alemany Ludwig van Beethoven, que va comptar amb els arranjaments musicals del compositor argentí afincat a Espanya, Waldo de los Ríos (Osvaldo Nicolás Ferraro), va assolir fama universal, convertint instantàniament a Miguel Ríos en estrella pop internacional.

Miguel Ríos
La versió en anglès, editada amb el títol de "A song of joy", va constituir un aclaparador èxit mundial: va vendre set milions de còpies a tot el món i va copar els primers llocs de les llistes d’èxits de diversos països, com ara, els Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Itàlia o França. Així mateix, va gaudir de forta repercussió mediàtica al Japó, Suècia, Àustria, Canadà i Holanda.

Com a curiositat, sembla ser, que "Himno a l'alegria", es va comercialitzar als Estats Units amb l’etiqueta de tema pacifista, promocionant-se com a himne compromès.

Escucha hermano la canción de la alegría,
el canto alegre del que espera un nuevo día,...


Ramones

La vena punk del clan dels Ramons

Potent banda nord-americana de punk rock formada l'any 1974 a Forest Hills, un barri de classe mitjana situat al districte de Queens de Nova York i l'indret on residien tots els membres fundadors del grup: el guitarrista Johnny Ramone (John Cummings), el baixista Dee Dee Ramone (Douglas Colvin), el cantant Joey Ramone (Jeffrey Hyman) i el bateria Tommy Ramone (Thomas Erdelyi).

Sembla ser que el quartet va triar el nom de Ramones després de descobrir que durant cert període, per passar desapercebut, el beatle Paul McCartney viatjava amb el nom fictici de Paul Ramon.

Pioners i líders del moviment contracultural punk nord-americà, Ramones va fonamentar les bases d’aquest gènere musical amb temes sobris, minimalistes, força enganxosos i molt repetitius, unes composicions que, sovint, anaven acompanyades de lletres molt simples, la majoria d’elles, sense cap mena de sentit.

El mes d’abril de 1976, Ramones va publicar el seu disc de debut, un single de dues cançons que incloïa "Blitzkrieg bop" (atac llampec). Avui dia, resulta gairebé impossible no reconèixer a la banda en escoltar el conegut crit de guerra amb què arrenca aquesta cançó: "Hey ho, let 's go!" (hey-ho, som-hi).

Ramones
Amb tres simples acords, "Blitzkrieg bop" defineix perfectament el so característic que, a partir de llavors, distingiria al quartet novaiorquès al llarg de tota la seva carrera musical.

Diuen els entesos que "Blitzkrieg Bop" va iniciar als Estats Units el gènere musical "punk rock".

Sembla ser que Blitzkrieg Bop era una precisa tàctica de guerra utilitzada per l'alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Consistia en un atac directe i ràpid a l’enemic amb l'objectiu de destruir les defenses dels territoris abordats i així, poder-los conquerir en un tres i no res.


The Hues Corporation

Un vaixell que mai va anar a la deriva

Grup vocal mixt afroamericà de música pop, soul i funk creat l’any 1969 a Santa Mònica, municipi turístic situat a l’estat nord-americà de Califòrnia. Originalment, la formació estava composta pels vocalistes Bernard St. Clair Lee i Fleming Williams i per la cantant Hubert Ann Kelley.

Sembla ser que, inicialment, el nom del trio havia de ser The Children of Howard Hughes (els fills de Howard Hugues), un apel.latiu que la seva companyia discogràfica va rebutjar. Més tard, seguint la seva fixació vers l'excèntric magnat americà Howard Hughes, van prendre el nom d'una de les seves corporacions privades (eliminant un parell de lletres del nom, per evitar problemes legals): The Hues Corporation.

El primer èxit del grup va arribar l'any 1972, va ser actuant en la pel.lícula de terror, "Blacula", un film enquadrat dins el moviment cinematogràfic blaxploitation, en el qual, un antic príncep africà és transformat en vampir i terroritza la ciutat de Los Angeles. La pel.licula va rebre crítiques mixtes, tot i que, als Estats Units, va ser un dels films més taquillers de l’any. The Hues Corporation, a més, va col.laborar amb la seva banda sonora component i interpretant tres temes musicals.

Avui dia, si algú veu "Blacula" es mor de riure, perquè la pel.lícula és ridícula i els seus efectes especials són innocents i bastant dolents, però, en aquella època, la peli va obtenir bastant d’èxit.

El tema "Rock the boat" (sacsejar el vaixell), formava part de l’àlbum de debut de The Hues Corporation, un disc publicat l’any 1973 sota el títol de "Freedom for the Stallion" (llibertat per al semental). El mes de juny de 1974, la cançó seria llançada en format single.

The Hues Corporation
Es tracta d’una peça molt ballable, caracteritzada per una perfecte conjunció de veus i una excel.lent qualitat musical que s'enquadra, a parts iguals, dins dels gèneres pop, soul i disco.

"Rock the boat" es va convertir en el tema més conegut i el que més èxit va proporcionar al grup, assolint la primera posició del Billboard Hot 100 nord-americà. Està considerat un dels primers hits de l’era "disco", el gènere musical que va dominar la segona meitat de la dècada dels setanta. El disc va vendre més de dos milions de còpies i va ser recompensat amb un disc d’or. Malgrat tot això, The Hues Corporation no va poder reproduir el seu triomf inicial i es va dissoldre l’any 1978.


The New Seekers

Ja ho deia l'anunci: Tot va millor amb Coca-cola

Banda britànica creada l’any 1969 per l'australià Keith Potger després de la dissolució de la banda de Melbourne d’estil folk-pop The Seekers. La nova (new) formació, desprès de diversos canvis, quedaria integrada per Eve Graham, Lyn Paul, Marty Kristian, Peter Doyle i Paul Layton. La idea inicial de The New Seekers era la de dirigirse al mateix tipus de públic que abans tenia The Seekers, però, decantant-se més per composicions pop-rock.

En els primers dos anys d’existència, The New Seekers va llançar diversos singles, discos que van obtenir un escàs reconeixement comercial. Finalment, el mes de juny de 1971, el quintet va publicar, "Never ending song of love" (mai s’acaba la cançó de l’amor), un tema que va tenir força èxit al Regne Unit.

Sortosament, a finals de 1971, se'ls va fer una oferta d'aquelles que costa rebutjar: enregistrar "I'd like to buy the world a coke" (m'agradaria convidar al món a una Coca-Cola), un enganxós i optimista tema musical d'un minut de durada, compost expressament per a una campanya publicitària de Coca-Cola, un espot de televisió batejat amb el nom de Hilltop que, posteriorment, s'emetria per tot el món.

En l’esmentat anunci, d’estil coral, joves de totes les races i religions transmetien un missatge de solidaritat i esperança per assolir un món millor, tot invocant a la pau i a la fraternitat entre tots els éssers humans. Un espot que va tenir un enorme ressonància, convertint-se, amb el temps, en una de les campanyes més emblemàtiques de la marca Coca-Cola i en un èxit que va sobrepassar l'àmbit de la publicitat.

The New Seekers
La repercussió mundial de "I'd like to buy the world a coke" no podia quedar sense recompensa. The New Seekers la va tornar a enregistrar allargant-la fins al dos minuts i vint segons, despullant-la del seu missatge publicitari i titulant-la: "I'd like to teach the world to sing" (m'agradaria ensenyar al món a cantar). Amb aquest títol, la banda britànica aconseguiria el seu primer èxit mundial.

La versió espanyola de l’espot deia, "Al mundo entero quiero dar, un mensaje de paz,..." i a molta gent, l'anunci els va arribar al mateix temps que la renovada cançó, un fet que donava la impressió que Coca-Cola s'havia aprofitat d’un èxit de The New Seekers per inserir-lo al seu anunci, quan, en realitat, va ser justament al revés.