J. J. Cale

El músic al que li van arrabassar la cocaïna

John Weldon Cale, més conegut com J. J. Cale, va ser un músic, cantant i compositor nord-americà nascut a Oklahoma City, la capital de l’estat d'Oklahoma, tot i què es va criar a Tulsa, un municipi situat al mateix estat. Cale va ser el precursor del so anomenat "Tulsa sound", un gènere musical amb influències del blues, del rockabilly, del country i del jazz.

J. J. Cale sempre va defugir la fama, un artista que mostrava un estil musical humil i relaxat, unes qualitats que afavoreixen la transmissió de quietud i assossec. La seva forma de tocar la guitarra, d'aparença simple, sembla ser que era bastant complexa i la seva manera de cantar, en forma de murmuri, no era cap obstacle per entendre, perfectament, la lletra de les seves cançons.

A mitjans dels anys seixanta, degut al seu limitat èxit artístic, Cale ja s’havia plantejat, diverses vegades, abandonar la indústria musical. L’any 1970, però, tot va canviar, va ser quan Eric Clapton, va incloure el tema "After midnight" (després de mitjanit) en el seu primer àlbum en solitari, una composició de Cale, bastant relaxada, que Clapton va adaptar amb una mica més de nervi, un tema que el guitarrista nord-americà havia publicat el mes de novembre de 1966, com a cara "B", del single "Slow motion" (càmera lenta).

L’any 1976, J. J. Cale va publicar el seu quart àlbum d’estudi, un treball titulat, "Troubadour", el disc conté la seva composició més transcendental: "Cocaine", una altra títol de Cale que Eric Clapton es faria seu, ja que l’any seguent, el va incloure com a primer tall d’un dels seus treballs en solitari més aplaudits, l’àlbum "Slowhand" (mà lenta). Clapton a més, convertiria "Cocaine" en un clàssic pop-rock d'èxit mundial.

J. J. Cale
Sembla ser que la lletra de "Cocaine" és un al.legat contra el consum de drogues. Per deixar constància d'això, Clapton va afegir a la canço el vers: "that dirty cocaine" (aquesta bruta cocaïna) en les seves actuacions en directe, per destacar que el seu missatge és, indubtablement, antidroga, tot i que les seves estrofes no són gaire explícites en aquest sentit, donant peu a diverses interpretacions.

L'èxit de "Cocaine" va proporcionar al discret J. J. Cale un notable èxit artístic i uns substanciosos ingressos econòmics. Al mateix temps, "Cocaine" també va servir com a afortunat suport per a la segona etapa de la carrera musical d'Eric Clapton. Una associació que, alhora, va beneficiar als dos guitarristes.


Los Buenos

Una banda nacional bastant bona

Quintet espanyol de blues-rock creat a Madrid (tot i que cap dels seus membre era d'aquesta Comunitat), el mes d'abril de 1968. Un grup articulat al voltant del cantant granadí Julián Granados; al seu costat, quatre músics experts: el portuguès José Joao "Johnny" Galvao a la guitarra, el basc José Ignacio "Iñaki" Egaña al baix i fent veus, el tangerí Sebastián Jorge Moreno a la bateria i Roderick "Rod" Mayall, el germà petit del geni britànic del blues, John Mayall, a l'orgue.

Los Buenos va ser el primer grup espanyol que va apostar de forma clara i explícita pel blues-rock, un gènere que el quintet desenvolupava amb una personalitat i una qualitat equiparable al terme mig desplegat per moltes formacions del Regne Unit o dels Estats Units.

En aquell període, a finals de dels anys seixanta, la Cadena SER, emissora radiofònica que en aquells moments, a través dels seus programes "Los 40 Principales" i "El Gran Musical", liderava la moguda musical espanyola, funda el segell discogràfic Acción, i Los Buenos en són el seu primer fitxatge.

El 18 de febrer de 1969, Los Buenos presenten a la discoteca J.J. de Madrid el seu primer disc, un esdeveniment retransmès en directe per la cadena SER a tot Espanya. A la cara A del single, "Canción", un tema pop bastant comercial compost per Johnny Galvao i que incorporava uns arranjaments orquestrals i corals força destacats. A la cara B, una versió del blues: "Oh, pretty woman", una composició del nord-americà Albert King (no confondre amb la cançó homònima de Roy Orbison).

Los Buenos
En plena gravació del seu tercer single, Julián Granados accepta l'oferiment d'iniciar una carrera en solitari, motiu pel qual, la formació queda reduïda a quartet, assumint Iñaki Egaña el paper de vocalista del grup, amb la qual cosa, el disc, que inclou dos temes propis: "Hola, hi, hello" i "Groovy woovy", apareix amb un d'ells cantat per Iñaki i l'altre, per Julián.

El disc estava pensat perquè "Groovy woovy", cantada per Granados, aparegués a la cara principal, però, per potenciar el paper del nou cantant es va situar "Hola, hi, hello" en el seu lloc, un fet que l'audiència no va tenir gaire en compte ja que, tant a les emissores com a les discoteques, "Groovy woovy" va ser la cançó que es va endur el gat a l'aigua.


The Pretenders

La noia que pretenia estrenar-se sexualment

Longeva banda de pop-rock creada en format de quartet l'any 1978 al municipi anglès de Hereford. El grup estava compost, inicialment, per la nord-americana Chrissie Hynde, la líder, compositora, guitarra rítmica i, alhora, la seva carismàtica vocalista, i pels anglesos, James Honeyman-Scott, guitarra solista; Pete Farndon al baix i Martin Chambers, a la bateria.

En els seus inicis, The Pretenders estava englobada dins del gènere "new wave" (nova ona/onada), el corrent musical nascut a finals de la dècada dels setanta i que es va perllongar fins a mitjans dels anys vuitanta.

L'any 1979 va ser l’any de l'afirmació artística de The Pretenders: en dotze mesos van aconseguir escalar les llistes britàniques d’èxits. Primer, amb "Stop your sobbing" (para de plorar), una versió del tema de la mítica banda anglesa The Kinks publicat el mes de gener; poc temps desprès, el mes de juny, vindria "Kid" (noi), un tema propi de Chrissie Hynde i, finalment, el mes de novembre, amb "Brass in pocket" (els diners a la butxaca), un dels títols més emblemàtics de The Pretenders en la seva etapa inicial.

"Brass in pocket" és un rock de mig temps escrit conjuntament per Chrissie Hynde i James Honeyman-Scott que els va obrir el mercat nord-americà i que va contribuir al definitiu enlairament mundial de la banda.

The Pretenders
La suggerent lletra de "Brass in pocket" parla, amb eufemismes, de la recerca de la primera relació sexual de la seva jove protagonista, una noia que treu tota la seva artilleria per atraure a una conquesta.

La tornada de la cançó, enumera les diverses subtileses que la xicota farà servir perquè la trobada esdevingui un èxit:
Faré servir els meus braços,
faré servir les meves cames,
faré servir el meu estil,...
tot expressant la seva confiança en que, finalment, l'experiència resulti satisfactòria.
Tinc diners a la butxaca,
tinc una ampolla, la faré servir,...


The Chiffons

Una cançó que està força bé

Grup vocal de pop-soul enganxós, innocent i romàntic creat a Nova York l'any 1960. Una formació integrada per quatre cantants afroamericanes d’afinades harmonies vocals, procedents, totes elles, del districte novaiorquès del Bronx; eren, Judy Craig, Patricia Bennet, Barbara Lee i Sylvia Peterson.

El mes de desembre de 1962, amb el seu segon disc, un single que contenia "He's so fine" (està molt bé), The Chiffons va aconseguir l’èxit més important de la seva carrera artística. En pocs mesos, "He's so fine" va assolir la primera posició de les llistes de vendes del Regne Unit i també, les dels Estats Units. Un èxit que, posteriorment, s’estendria a Europa i a l'Amèrica Llatina.

A Capitol Records, la primera discogràfica a la qual The Chiffons es va dirigir per a oferir-los, "He's so fine", el tema els va semblar massa simple, sobretot pel seu repetitiu cor, que, segons deien, estava format per paraules que no tenien cap mena de significat. Capital Records no es va adonar que aquella tornada: "Doo-lang, doo-lang, doo-lang", originàriament, una part no fonamental de la cançó, seria la que convertiria "He's so fine" en un tema clàssic.

The Chiffons va recórrer deu segells discogràfics abans de convèncer a Laurie Records, una petita companyia independent de Nova York, d’apostar pel grup i per "He's so fine". Allà, en els estudis de gravació d’aquesta companyia, Johnny Cue, l’enginyer de so encarregat de produir el disc, va suggerir a les quatre noies que comencessin la cançó amb la cèlebre frase: "Doo-lang, doo-lang, doo-lang", una proposició força encertada que va originar una de les línies vocals més famoses dels anys seixanta.

Vuit anys més tard, es va acusar judicialment a George Harrison d'haver plagiat "He's so fine" en el seu reeixit primer single en solitari, "My sweet Lord" (el meu dolç senyor), tot i que l'ex beatle sempre va afirmat que al escriure "My sweet Lord", ell s'havia inspirat en l'estàndard de la música gospel "Oh Happy Day" (feliç dia).

The Chiffons
D’acord amb la sentència dictada pel magistrat de torn, George Harrison va ser sancionat amb 587.000 $ per "plagi inconscient", un fet que poc temps desprès, Harrison ridiculitzaria en la composició "This song" (aquesta cançó), un tema inclòs en el seu cinquè àlbum d’estudi, l'elapé "Thirty three & 1/3".

Aquesta cançó no té res de complicat.
Aquesta cançó no és negra ni és blanca,...

Per la seva banda, l'any 1975, mentre esperaven la resolució de la justícia, The Chiffons va tenir l’absurda ocurrència de publicar una versió del "My sweet Lord" de George Harrison, un vinil que va passar sense pena ni glòria per les botigues de discos.


Billy Ocean

Vocalista caribeny i aprenent de sastre

Leslie Sebastian Charles, més conegut pel seu nom artístic, Billy Ocean, és un cantant i compositor britànic de soul i rhythm and blues nascut a Fyzabad, un municipi de l'illa caribenya de Trinitat i Tobago. Als deu anys, Billy es va traslladar amb la seva família a Romford, un municipi prop de Londres. Des de petit va viure en un ambient artístic ja que el seu pare també era músic.

Durant la seva d'adolescència, mentre treballava en una sastreria situada al carrer Savile Row, l’arteria urbana que des de fa més de dos segles, alberga les millors sastreries (tradicionals) londinenques, de nit, cantava regularment a diversos clubs musicals de Londres.

En aquell període, amb el nom de Les Charles, Ocean va editar diversos singles: l’any 1971, "Nashville Rain" (pluja de Nashville) i, l’any següent, "Reach out a hand" (estendre la mà). L’any 1974, sota el curiós nom de Scorched Earth (terra cremada) va publicar el single, "On the run" (fugint).

El mes de gener de 1976, ja amb el nom artístic de Billy Ocean, sobrenom que va adoptar perquè a Trinitat i Tobago li deien "Billy" i al qual va afegir el cognom de "Ocean", per la denominació del club de futbol establert a l’esmentada illa caribenya, el cantant va publicar el seu primer àlbum, un disc homònim del qual es va extreure el single, "Love really hurts without you" (l'amor realment fa mal sense tu).

Billy Ocean
"Love really hurts without you" és una composició escrita pel propi Billy Ocean que el cantant britànic va registrar sota el seu nom real, Les Charles. El single va assolir la segona posició de les llistes britàniques i va significar un dels seus primers èxits internacionals. Un èxit que sorprendria al vocalista britànic mentre treballava a la cadena de muntatge de l'empresa automobilística Ford.

Malgrat l'èxit inicial, van haver de passar uns quants anys més perquè Billy Ocean aconseguís la glòria i l'estatus d'estrella mundial, un fet que esdevindria en la dècada dels anys vuitanta, quan Ocean va publicar un seguit de hits internacionals.