The Small Faces

Les caretes angleses que estaven de moda

Banda britànica creada l'any 1965 a l'est de Londres. Referent cultural de la joventut britànica d'aquell període i grup puntal del moviment "mod". El grup estava compost per Steve Marriott, el seu líder (veu i guitarra), Ronnie Lane (veu i baix), Jimmy Winston (teclats) i Kenny Jones (bateria). Sembla ser que el nom de The Small Faces (les cares petites), feia referència, indirectament, a la baixa estatura de tots els seus components.

Tot i que només van estar junts quatre anys, el llegat musical de The Small Faces es considera com un dels més importants de la cultura "mod" britànica i, al mateix temps, de la música psicodèlica. Com a genuïns representants musicals de l'esmentat moviment "mod" (abreviatura de modernista), anaven sempre guarnits amb vestimenta pulcre i elegant i portaven els cabells més curts que els de la resta de grups de rock de l'època.


A l'agost de 1966, The Small Faces publica "All or nothing" (Tot o res), un tema pròpi escrit per Steve Marriott i Ronnie Lane que aconseguiria ascendir al lloc número 1 en la llista de singles més venuts al Regne Unit.

The Small FacesAquest gran èxit venia precedit per altres petits hits com" Whatcha gonna do about it" o l'enganxosa "Sha-La-La-La-Lee".

Amb una intensa sèrie de concerts per tota la Gran Bretanya, The Small Faces arribaria a fer deu actuacions setmanals. A finals de 1967, editen una demolidora peça carregada de rhythm and blues i soul anomenada "Tin soldier", un altre dels seus èxits.


A l'estiu de 1969, l'arribada de Rod Stewart i Ron Wood, el futur Stone, al grup, convertiria a The Small Faces en The Faces, pero això..., això ja és una altre historia, la d'una altre célebre banda anglesa de principis dels 70.



Carly Simon

El secret més ben guardat

Carly Elisabeth Simon és una cantant i compositora nord-americana d’estil pop-rock suau. Alguns crítics musicals l'anomenen la “cantant confessional” per les lletres, sovint autobiogràfiques, de moltes de les seves composicions. Va estar casada, i posteriorment divorciada, amb el conegut cantautor bostonià James Taylor.

El seu tercer àlbum, “No secrets”, publicat el mes de novembre de 1972 va arribar al lloc número u en les llistes de vendes dels Estats Units. El disc incloïa el seu primer èxit comercial que, a més, seria el seu tema més famós, “You're so vain" (ets tant cregut), cançó tremendament popular que compta amb la col.laboració de Mick Jagger corejant la tornada.


Carly Simon La cançó llança una ferotge crítica dirigida a un antic amant molt egocèntric. La lletra diu: "Ets tan cregut, probablement pensis que aquesta cançó és sobre tu...". L’enigma de conèixer la identitat del personatge receptor d'aquests retrets ha estat durant molt de temps tema d'especulació, un secret gelosament guardat.

Carly Simon ha donat com a pista que el nom del destinatari dels seus menyspreus conté les lletres "a", "e" i "r". La llista de candidats inclou, entre d'altres, a Mick Jagger, Cat Stevens i Warren Beatty. Amb tota seguretat, seria millor que mai reveli la seva identitat perquè, si ho fes, de què parlaria a les entrevistes?



Jefferson Airplane

L'aeronau psicodèlica i surrealista

Mítica banda roquera de la costa oest americana, peça clau del moviment psicodèlic i de l'acid-rock. Va ser el grup que millor va personalitzar el moviment contracultural i hippie de l'Amèrica dels anys seixanta. Una de les primeres bandes, sorgides dins l'entorn de l'escena artística de San Francisco, que va gaudir d'èxit comercial i crític.

L'esplèndida veu de Grace Slick va portar al grup a ocupar un lloc destacat en el top ten americà. El debut de Slick amb els Jefferson Airplane es va produir l'any 1967 amb el fonamental àlbum "Surrealistic Pillow" (coixí surrealista), probablement, el treball més conegut de Jefferson Airplane.


"Surrealistic Pillow" va portar el reconeixement internacional de la banda, en bona part, gràcies a les dues composicions que Grace havia escrit en la seva anterior etapa amb el grup de folk-rock Great Society: "Somebody to love" (algú a qui estimar) i "White rabbit" (conill blanc).

"Somebody to love" és una cançó d'amor que té una lletra senzilla i sense complicacions, però, que llença una petició desesperant, un crit d'angoixa: "No vols a algú a qui estimar?..., No necessites algú a qui estimar?..., Més val que trobis algú a qui estimar...". El tema aviat es convertiria en un dels himnes del moviment hippie.

A finals de la dècada dels seixanta, Jefferson Airplane era un dels grups més altament remunerats dels Estats Units i una de les poques bandes que va tenir el privilegi de participar en els tres grans festivals nord-americans dels anys seixanta (Monterey el 1967, Woodstock el 1969 i Altamont el 1969).

Jefferson AirplaneCom a anècdota, a mitjans de 1968, la banda realitzava la seva primera gira per Europa actuant al costat de The Doors. En un concert celebrat a Amsterdam, mentre tocaven "Plastic fantastic lover", el cantant de The Doors, Jim Morrison, aparentment drogat, va aparèixer a l'escenari i va començar a ballar al ritme de la música.

Els Jefferson van començar a tocar més i més ràpid, mentre Morrison anava donant voltes i més voltes, fins a arribar a l'extrem de perdre el coneixement.

Arribada l'hora, Jim Morrison seria incapaç de realitzar la seva actuació i va acabar ingressat a l'hospital.


Formula V

Una fórmula estiuenca i comercial

Quartet madrileny d'estil pop creat l'any 1967. En els seus inicis, el grup estava compost per Paco Pastor (veu), Antonio Sevilla (bateria), Mariano Sanz (baix), Amador Flores "Chapete" (òrgan) i Joaquín de la Peña "Kino" (guitarra).

Un del noms més populars entre els conjunts associats a la "cançó de l'estiu" de l'època. Amb un estil desinhibit i molt comercial, Formula V (Fórmula quinta), representen el paradigma del pop estiuenc, alegre i divertit, trets que proporcionarien un notable èxit a la banda. També aconseguirien una amplia notorietat a Llatinoamèrica, principalment a la Illa de Cuba, on encara gaudeixen de força popularitat.


El seu primer single, el del seu debut, incloïa "Mi día de suerte es hoy" i "Vuelve a casa". El disc, comercialitzat l'any 1968 i enregistrat en uns estudis italians, va comptar amb la col.laboració de l'Orquestra Simfònica de la Scala de Milà, tot i això, comercialment, el disc va passar completament desapercebut.


"Vuelve a casa", es una adaptació de l'estupenda balada "Come home" de la banda britànica The Dave Clark Five. Es tracta d'un bon tema i està ben interpretat, malgrat el fragment recitat que es va afegir a la part central i que malmet la versió.


Formula V
Aquesta desfeta no els va fer rendir i aquell mateix any, amb "La playa, el sol, el mar el cielo y tu", estableixen els fonaments per a definir un estil propi marca de la casa, un estil que que els conduirà cap a l'èxit.

Uns mesos més tard, amb "Tengo tu amor" s'alcen amb el títol de grup revelació, el seu primer triomf.

A partir d'aquí, els èxits es succeeixen: "Cuéntame", "Ahora sé que me quieres", "Vacaciones de verano", "Eva María", "La fiesta de Blas",... Cançons comercials d'idèntica estructura, però, el que Formula V aconsegueix és que no sonin totes elles igual.



1910 FruitGum Co.

El xiclet més comercial

Banda nord-americana de "bubblegum pop" creada l'any 1965 i originària de Linden un municipi de l'estat de Nova Jersey. El curiós nom del grup fa referència a una marca comercial que el vocalista principal de la formació, Frank Jeckell, va trobar imprès en un vell embolcall de xiclet.

El bubblegum (xiclet) és un subgènere de la música pop que va sorgir a finals dels anys seixanta. Gloriosament anti-pretensiós, ja que no amagaba la seva orientació comercial, brindaba melodies, ritmes i tornades enganxoses i insistents (com si estiguéssim mastegant xiclet), a més de lletres senzilles, intranscendents, a vegades absurdes, que només buscaven el passar-s'ho bé. En definitiva, música feta per a vendre discos i guanyar diners.

Amb predomini del format single, aquest tipus de música anava específicament dirigida al consumidor adolescent. En aquell període, juntament amb Ohio Express, 1910 FruitGum Co. van ser els reis del bubblegum pop.

1910 FruitGum Co.El single amb el tema "Simon say" va ser el seu primer treball discogràfic, un disc publicat el mes de gener de 1968 que va portar al grup a d'alt de tot de les llistes de vendes. La cançó estava inspirada en el joc per a infants que porta el mateix nom i va ser el títol més venut de la banda.

Al marge de "Simon says", 1910 FruitGum Co., va gaudir d'una interessant carrera plena d'èxits, editant cançons com "The train", "1,2,3, Red Light" o "Special Delivery", composicions totes elles de tall similar.

Quan l'explosió "bubblegum" va començar a perdre pistonada, el projecte FruitGumCo. va deixar d'existir



Ten Years After

Uns cinquanta anys enrera

Quartet britànic de rock i blues, format l'any 1967 a la ciutat anglesa de Nottingham i liderat pel esplèndid guitarrista Alvin Lee, un artista reconegut per les seves particulars senyes d'identitat, es a dir, la seva guitarra Gibson de color vermell, la seva cabellera rossa i la seva acolorida vestimenta.

Es diu que Alvin Lee va batejar al grup amb el nom de Ten Years After (deu anys després) perquè la banda va iniciar la seva activitat musical deu anys després d'obtenir Elvis Presley els seus primer èxits artístics.

El mes juliol de 1969, Ten Years After actua a l'acreditat Newport Jazz Festival, el certamen de jazz que anualment se celebra als Estats Units, era la primera vegada que el festival convidava una banda de rock.


La consagració però, els va venir després de la seva contundent actuació al memorable Festival de Woodstock, on van executar el tema “I'm going home” de tal manera que va col.locar a Alvin Lee en el rànquing dels millors guitarristes del seu temps. La pel.lícula oficial del festival mostra sencers els 11 minuts de la impressionant interpretació d'aquest tema.

L'any següent, el 1970, participen en el mític Festival de l'Illa de Wight. Aquell mateix any, dins del seu quart senzill, publiquen "Love like a man" (estima com un home), una composició escrita pel propi Alvin que representaria l'únic èxit del grup a les llistes britàniques.


Com a nota curiosa, la cara "A" del disc, amb una durada de 3 minuts i 5 segons, es reproduïa a 45 revolucions per minut, mentre que la cara "B", una versió en viu de la mateixa cançó, arribava fins als 7 minuts i 56 segons i ho feia a 33 rpm.

En tota la seva carrera, Ten Years After va llançar deu àlbums, tots ells, amb la renovadora i poderosa barreja de blues, jazz i rock que caracteritzava a la banda.


Alvin Lee va morir inesperadament a Marbella el dia 6 de març de 2013, a l'edat de 68 anys, a causa d’unes imprevistes complicacions esdevingudes després de sotmetre’s a una operació de cirurgia menor.


The Who

La generació d'en Tommy

Banda britànica de rock creada l'any 1964 i formada per Roger Daltrey (veu cantant) conegut pel seu distintiu moviment amb el micròfon, que voltejava com si fos un llaç de vaquer; Pete Townshend (guitarra, teclats i veus) principal compositor del grup i popular pel seu particular estil de tocar la guitarra, agitant el braç en forma d'aspes de molí; John Entwistle (baix i veus), el component més tranquil de la banda, també considerat el millor baixista de rock de tots els temps i Keith Moon (bateria i veus) excel.lent bateria d'excèntrica personalitat i piròman compulsiu. Els The Who van ser els impulsors del concepte "òpera-rock".

Al mes de setembre de 1964, durant una actuació al Railway Tavern de l'estació Harrow Wealdstone de Londres, Townshend, accidentalment, va trencar el mànec de la seva guitarra al tocar el sostre. Enfurismat per les rialles del públic, va acabar de trencar l'instrument dalt l'escenari, seguidament, va agafar una altra guitarra i va continuar amb l'actuació. Amb aquest fet fortuït, la banda va trobar la imatge que necessitava per fer-se un nom: a partir d'aquell moment, la destrucció d'instruments es va convertir en element representatiu de les seves actuacions en viu.

The Who es van convertir en el pitjor malson dels hotels, la repetida pràctica del llunàtic Keith Moon de fer volar amb cartutxos de dinamita els vàters de les habitacions va fer que fossin vetats a les principals cadenes hoteleres.

L'any 1965 publiquen el seu àlbum de debut, "My generation". El tema homònim del disc esdevé un èxit i una de les seves cançons més conegudes. La cançó incorpora una de les frases més citades en la història del rock: "I hope I die before I get old" (Espero morir abans d'envellir). Altres aspectes destacats de "My generation" són el tartamudeig amb el que Daltrey, voluntària o involuntàriament interpreta la cançó i la utilització del baix com a instrument principal.

El 1969, The Who publica "Tommy", un doble àlbum amb l'etiqueta d'òpera rock. El disc obté un èxit immediat gràcies a les cançons "See em, Feel em" i "Pinball wizard". Al poc temps d'haver llançat el disc, es filma una pel.lícula basada en aquest àlbum, pel.lícula que avui dia és tot un clàssic del cinema de culte.

The Who
Aquell mateix any, es presenten al llegendari festival de Woodstock interpretant un extens repertori de per 24 cançons.

L'any 1973 surt a la llum un altre àlbum doble, "Quadrophenia", la seva segona òpera rock. A l'igual que "Tommy", "Quadrophenia", també es tradueix en pel.lícula.

L'any 1978, el carismàtic Keith Moon mor a Londres com a conseqüència d'un empatx de sedants que li havien estat receptats per combatre el seu alcoholisme. Cass Elliot, component de The Mamma’s and The Papas, no només havia mort quatre anys abans al mateix lloc, un apartament propietat del músic Harry Nilsson, sinó que ho havia fet al mateix llit i a la mateixa edat.


The Lovin’ Spoonful

Els estius metropolitans

A principis de 1965, dos rockers de Long Island, Steve Boone i Joe Butler, es van unir a dos folkies del Greenwich Village, John Sebastian i Zal Yanovsky per a formar The Lovin' Spoonful un dels notables conjunts pop sorgits als Estats Units durant la dècada dels seixanta.

Lovin’ Spoonful van publicar el seu primer treball discogràfic l'any 1965, un disc titulat "Do you believe in magic?" (creus en la màgia?). La cançó que dona títol al senzill va aconseguir unes excel.lents vendes, escalant als primers llocs de les llistes d'èxits nord-americanes.

Combinant el millor de la música folk, del rock and roll i amb un toc country, van continuar publicant èxits com "Daydream", "You didn't have to be so nice", "Nashville cats", "Did you ever have to make up your mind" i, sobretot, la fantástica "Summer in the City" (estiu a la ciutat) una cançó editada el mes de juliol de 1966 que, amb posterioritat, seria versionada per nombrosos artistes; un tema que els va portar directament a la posició número 1.

The Lovin' Spoonful
"Summer in the City" ràpidament es va transformar en himne pop de l'època. D'enganxosa melodia, anava acompanyada d'uns efectes sonors molt particulars: clàxons de cotxes i sorolls d'obres al carrer, efectes que servien per a emfatitzar, sota el punt de vista del grup, un calorós estiu a ciutat.

La portada del single, però, crec que hauria d'haver estat més encertada; per exemple, amb el quartet remullant-se en una boca d'incendis, d'aquestes que hi ha als carrers americans per a ús dels bombers o, si més no, una bonica imatge estiuenca, en lloc de la típica foto d'estudi que es va inserir, on es poden veure als quatre membres del grup gandulejant dalt d’una escala.



Donovan

El trobador escocès que feia pujar els colors

Donovan Phillips Leitch, és un cantautor, poeta i guitarrista escocès nascut a Maryhill, un barri de la ciutat de Glasgow, que va irrompre a mitjans dels anys seixanta com a cantant folk, un fet que li va valer ser anomenat el "Bob Dylan britànic", ja que tots dos s’assemblaven, tant en l’aparença (descuidat) com en l’estil musical (folk).

Aviat, però, Donovan es trauria aquesta etiqueta de sobre, component i interpretant temes amb un estil únic i molt personal, un estil eclèctic i singular, barreja de folk, jazz, pop i un pèl de psicodèlia. Va iniciar la seva carrera artística com a músic popular itinerant, escrivint temes acústics, abans de transformar el panorama de la música pop amb una sèrie de obres enigmàtiques que, avui dia, encara continuen sent estàndards bàsics del gènere.

Entre 1966 i 1969, Donovan va aconseguir situar a la part alta de les llistes d'èxits un total d'onze composicions pròpies, entre les quals es troben llegendaris temes com ara, "Mellow yellow", "Colours", "Sunshine Superman", "Catch the wind" o "Universal soldier".

El seu segon treball discogràfic, un disc publicat al Regne Unit el mes de maig de 1965, incloia el tema "Colours", una senzilla cançó acústica d’estil folk i de només tres acords que concentra una gran càrrega poètica.

Donovan
Les estrofes de "Colours" expressen les romàntiques reflexions del compositor al descriure els matisos de diversos colors primaris.

Donovan ha estat un dels pocs artistes que han tingut el privilegi de col.laborar en la composició de temes dels Beatles. Va escriure unes quantes estrofes i va afegir la seva veu als cors de "Yellow Submarine".

A més, també formava part del selecte grup de convidats als estudis Abbey Road per a reforçar, amb John Lennon i Paul McCartney, els cors de "A day in the life", l’apoteòsic tema final del magnífic àlbum "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band".


Smash

Un pal rocker, un garrot flamenc

Grup espanyol de rock progressiu originari de Sevilla. La primera formació de Smash estava composta pel multi-instrumentista Gualberto García, que va crear el conjunt al costat del cantant i baixista Julio Matito i el bateria Antonio Rodríguez; més tard s'hi afegiria el violinista i guitarrista danès Henrik Michael. Pioners del flamenc rock, el rock andalús o com se li vulgui dir a la fusió del flamenc amb el rock, van estar actius de l'any 1968 al 1973.

En els seus inicis, aviat serien coneguts i reconeguts dins l'ambient underground espanyol. Al començament, Smash es van centrar en desenvolupar un blues psicodèlic, cantat en anglès, bastant prototípic. L'any 1969 el quartet publica els seus primers singles, discos que, tot i no comptar amb una gran repercussió comercial, els va permetre fer gires per tot el país.

Desprès d'editar dos àlbums de poca difusió i escàs èxit de vendes, el grup decideix incorporar al cantant i guitarrista flamenc Manuel Molina, (posteriorment, membre del duo Lole i Manuel). Amb aquesta incorporació, el grup renova la seva línia músical inclinant-se cap a sons més aflamencats.

Smash
A finals de 1971, de la mà d'Oriol Regás i el seu segell Bocaccio, Smash publica un senzill amb el tema "El garrotín", una cançó de ritme elèctric, barreja de rock i aires andalusos, cantada en anglès i castellà i que incorporava un efecte "wah-wah" entremesclat amb guitarres flamenques. Va ser el primer intent seriós de fusionar l'avantguarda progressiva amb el flamenc. El disc va representar l'únic èxit comercial de Smash.

Abans que el vinil sortís a la llum, Gualberto García va deixar el grup, disconforme amb el resultat del disc, ja que opinava que el producte final era massa comercial i que es trobava molt allunyat del seu estil.


Iron Butterfly

La fèrria papallona estimulada

Banda nord-americana de rock formada l'any 1966 a la ciutat californiana de San Diego, bàsicament coneguts pel seu senzill "In-A-Gadda-Da-Vida", una històrica cançó de 17 minuts i 10 segons que es va convertir en èxit mundial.

El segon àlbum del grup, enregistrat l'any 1968, contenia aquest famós i extens tema, una cançó que ocupava una de les cares “B” més populars de tots els temps; fet curiós tenint en compte que té una interpretació vocal poc destacable que només ocupa una petita part del tema, al començament i al final de la cançó, i que la lletra es molt simple:

In-A-Gadda-Da-Vida, estimada,
no saps com t'estimo.
In-A-Gadda-Da-Vida, nena,
saps que sempre et seré fidel,...

Això sí, la part musical inclou excitants trams instrumentals: un insistent i poderós riff que s’aguanta durant tota la cançó, un conegut solo de bateria (homenatjat posteriorment per Ringo Star en el tema "The end" del disc Abbey Road) i un teclat d'inspiració eclesiàstica amb clares influències d'un altre banda californiana, The Doors.

Iron ButerflayEl títol de la cançó, "In-A-Gadda-Da-Vida", és una frase sense sentit, no vol dir res. Amb tota certesa, podria ser resultat de la vocalització produïda després del consum d’alguna substància química. La mateixa portada del disc, de clares influències psicodèliques, dona pistes sobre la possible col.laboració de l'LSD com a font d'inspiració en la composició d'aquest cèlebre tema.

L’any 1969, Iron Butterfly van ser contractats per tocar al llegendari Festival de Woodstock, però no van poder actuar ja que, segons una llegenda urbana, abans de sortir el seu vol cap a Nova York i en una de les seves habituals topades, el membres de la banda es van barallar al mateix aeroport.


Blood, Sweat and Tears

La banda que exigia sang, suor i llàgrimes

Multitudinària banda nord-americana creada a Nova York l'any 1967. Blood, Sweat & Tears, traduït literalment, "sang, suor i llàgrimes" són coneguts també per les seves sigles: BS&T.

Formació concebuda amb l'estructura de Big Band, es a dir, amb una base rítmica clàssica (guitarra, teclats, baix i bateria) i una potent secció de metalls (dues trompetes, trombó i saxo) es van convertir, juntament amb un altre gran grup americà, Chicago, en la principal icona de l'anomenat Jazz-rock.

L'any 1969 publiquen un dels seus discs més reeixits, l'homònim "Blood, Sweat & Tears", es tracta del seu segon àlbum d'estudi i inclou formidables temes com ara el potent "Spinning Wheel" (roda giratòria) o l'excel.lent composició "You've made me so very happy (m'has fet molt feliç)".

Ja consagrats, el diumenge 17 d'agost de 1969, als voltants de la mitjanit, actuen amb un repertori de deu cançons davant milers de persones al cèlebre Festival de Woodstock, el memorable certamen dels tres dies de "Pau, Música i Amor" passats per aigua.

Blood, Sweat & Tears
L'any 1970, publiquen "Blood, Sweat & Tears 3", un disc que aporta composicions de molt alt nivell, com la brillant "Hi-De-Ho", un tema on es pot gaudir de la contundent interpretació del llavors nou cantant, el canadenc David Clayton-Thomas. Es tractava d'una cançó composta expressament per Carole King per a la banda i amb la qual, el grup, aconseguiria un gran èxit de vendes.

Més tard, els continus canvis de formació, una constant en la carrera artística d'aquesta banda, no van permetre aconseguir la cohesió necessària per innovar el so inicial del grup i millorar l'excel.lent nivell artístic que, en els inicis dels anys setanta, els havia fet triomfar.