The Tremeloes
El daurat silenci tremolósBanda londinenca de pop britànic. Inicialment es deien, Brian Poole and The Tremeloes, i l'any 1963, era una de les bandes més importants del Regne Unit. L'any 1966, Brian Poole, el vocalista, va decidir deixar el grup per iniciar una carrera en solitari i, per aquest motiu, el nom del grup va quedar reduit a The Tremeloes. Aquest fet, iniciaria l'ascens artístic de la banda i, al mateix temps, la caiguda en picat de Brian Poole.
La llegenda diu que el dia 1 de gener de 1962, el segell discogràfic Decca volia contractar un grup de música beat per a produir-los el seu primer àlbum. Dues bandes joves i prometedores es van presentar a la audició, eren The Tremeloes i The Beatles. Decca va escollir a The Tremeloes, perdent així un (segur) negoci multimilionari. Un any més tard, però, amb la lliçó apresa, van contractar a The Rolling Stones, amb aquesta acció, la discogràfica va esmenar, en part, la monumental ensopegada anterior.
"Silence is golden" (El silenci és or), llançada com a single el mes de maig de 1967, va ser la cançó més coneguda de The Tremeloes. A Espanya, el tema va ser versionat per un munt de grups, destacant sobre totes, la versió del conjunt granadí Los Angeles.
"Silence is golden" és una balada romàntica, cantada en to de falset i on els quatre integrants de The Tremeloes fan gala d'un excel.lent acoblament de veus. Es tracta d'una composició original de la banda nord-americana, The Four Seasons, un tema que aquest grup havia comercialitzat tres anys abans sense gaire ressò.
Com a anècdota curiosa, l'any 1969, el quartet es va atrevir a reinterpretar, en pla pop comercial, la coneguda cançó de Luís Aguilé "Cuando salí de Cuba", convertint-la en “Once on a Sunday morning" (una vegada un diumenge al matí). En el pla purament artístic, el fet no mereix cap tipus de comentari.
The McCoys
Sloopy, el patró d'OhioQuartet juvenil nord-americà originalment format a Dayton, una població de l’estat d'Ohio, va ser una de les bandes nord-americanes de música pop més triomfadores en relació a l'edat dels seus components.
El mes d'octubre de 1965, The McCoys va publicar un single amb la divertida cançó "Hang on Sloopy" (espera, Sloopy), un tema senzill, de melodia simple però alegre i comercial que, vertiginosament, va arrelar a tot arreu i amb la qual els McCoys van aconseguir un espectacular èxit a tot el mon. Als Estats Units arribaria a ser número 1.
Universalment versionada, en aquell periode, per infinitat de grups i artistes. Aquí, a casa nostre, l'any 1966, la van enregistrar, entre d'altres, dos bons conjunts barcelonins: els Lone Star i Los Jóvenes (vuelve Sloopy)."Hang on Sloopy" s'ha convertit en una mena de cançó oficial d'Ohio. Actualment, en la majoria d'esdeveniments esportius que se celebren en aquest estat americà, fan servir "Hang on Sloopy" com a tema musical.
L'any 1985, l'Assemblea General de Ohio va proclamar "Hang on Sloopy" "cançó rock oficial". Ohio és l'únic estat americà que, a més del seu propi himne, el tema "Beautiful Ohio", té cançó rock oficial.
L'any 1969, The McCoys es va establir com a banda d'acompanyament oficial del conegut intèrpret albí de rock i blues elèctric, Johnny Winter.
The Box Tops
El carter que portava un bitllet d'avióQuintet creat l'any 1965 a Memphis, Tennesse, i liderat pel jove vocalista, compositor i guitarrista, Alex Chilton. Van ser un dels més admirats grups nord-americans de pop-rock (i una mica de soul) dels anys seixanta. Durant el curt període en què es van mantenir en actiu (del 1967 al 1970), The Box Top va gravar 10 singles i 4 Lp's.Malgrat que la seva carrera musical va ser curta The Box Tops es va guanyar un espai important dins del pop dels anys seixanta, editant un grapat de singles que van cridar l'atenció dels mitjans i de la joventud de l'època.El mes de setembre de 1967, The Box Tops arribaria al n°1 de les llistes d'èxits amb "The letter" (La carta), un fantàstic tema publicat dins l'àlbum que portava aquest mateix nom i que destaca per la veu, amb tonalitat greu, profunda i amb sentiment, del seu cantant, Alex Chilton que, en les dates en que es va enregistrar la cançó, tan sols tenia 16 anys.Durant la guerra de Vietnam, "The letter" es va fer molt popular entre els soldats nord-americans, ja que la lletra tracta d'un jove que en la llunyania, rep una carta de la seva xicota dient-l'hi que no pot viure sense ell; llavors, el noi, ràpidament, treu un bitllet d'avió per tornar a casa i poder estar quan abans millor, al costat de la seva estimada.Amb una durada de menys de dos minuts, concretament, un minut i cinquanta-vuit segons, "The letter", és una de les cançons pop més curtes de totes les que han aconseguit assolir les llistes d'èxits. I per ser més realista la descripció de la història exposada, l'enregistrament inclou, cap al final de la cançó, l'efecte sonor d'un avió enlairant-se. Dóna'm un bitllet d'avió,no tinc temps per agafar un tren ràpid,els dies de solitud s'han anat, me'n vaig a casa: La meva xicota m'ha escrit una carta,..
Barry McGuire
Buscant les armes de destrucció massivaCantautor nord-americà d'estil folk-rock, nascut a Oklahoma City, tot i que, als dos anys, els seus pares es van separar i McGuire es va traslladar a viure amb la seva mare a l'assolellada Califòrnia.L'any 1963 veu la llum "The Barry McGuire Album", el seu primer treball discogràfic. La popularitat, però, no l'hi arribaria fins dps anys després, quan va interpretar l'himne generacional "Eve of destruction" (vigília de destrucció), un tema publicat en el seu segon àlbum, "Barry McGuire featuring eve of destruction".Típica cançó de protesta dels anys seixanta, conté una colpidora lletra que va escriure el cantant i compositor americà, P.F. Sloan a l'edat de 19 anys. Abans que "Eve of destruction" aconseguís ser un destacat èxit i fos reconeguda internacionalment, va ser enregistrada per diversos grups i artistes, entre ells, la banda nord-americana The Turtles.
El títol de la cançó es va prendre dels carregaments d'armes que els americans enviaven a la guerra de Vietnam i que, perversament, s'anomenaven "Eve of destruction".La frase: "... Tens l'edat suficient per matar, però no per votar", fa al.lusió a la prohibició, en aquella època, als Estat Units, de no poder votar fins als vint-i-un anys, en canvi, sí que podien ser enviats a la guerra, ja que l'edat mínima per allistar-se, era de divuit anys.
El món oriental està explotant,
Hi ha flames de violència, bales carregades.
Tens edat suficient per matar, però no per votar.
Si no creus en la guerra, ¿que significa aquesta arma que estàs carregant?.
I fins i tot en el riu Jordà hi han cossos surant,
i em dius una i altra vegada, amic meu,
que no creus que ens trobem
en la vigília de la destrucció,...
Percy Sledge
Descripció de les tonteries que pot fer un home enamorat Cantant nord-americà de soul i rhythm and blues nascut a Leighton, un municipi ubicat a l'estat d'Alabama. Un intèrpret internacionalment conegut per l'excel.lent interpretació que va fer, l'any 1966, de la preciosa balada que formava part del seu disc de debut, l'èxit planetari "When a man loves a woman” (quan un home estima a una dona), per a molta gent, la cançó més romàntica de la història.En la carátula posterior del disc, "When a man loves a woman” apareix acreditada a Calvin Lewis i Andrew Wright, que eren els músics que tocaven, respectivament, el baix i els teclats amb Percy Sledge.Anys més tard, però, en una entrevista per al programa de la televisió sueca "The Sixties", Percy Sledge va admetre que "When a man loves a woman” la va escriure ell i que va cedir l'autoria als seus companys perquè l'havien ajudat en la composició.
Clàssic emocional, "When a man loves a woman", s'ha utilitzat fins l'empatx per a evidenciar situacions romàntiques, tot i que la seva lletra pretén reflectir una situació de desamor. De fet, sembla ser que Percy Sledge va escriure la cançó just després que la seva novia l’hagués deixat:Quan un home estima a una dona,el seu cervell no està per a rés més,...
Z-66
Les marxoses nits mallorquines
Conjunt mallorquí que com sembla indicar el seu nom, va ser creat l'any 1966. La seva formació original estava composta per Vicenç Caldentey (guitarra), Pere Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito Herrero a la bateria. Més tard, se'ls uniria el cantant i futur líder de la formació, Llorenç Roselló (Lorenzo Santamaría).
En els seus inicis, Z-66 es va especialitzar en versions de temes actuals de l'època. Les interpretaven en anglès, obtenint resultats de notable qualitat. El seu primer disc, enregistrat a Barcelona, sortia a la llum el mes de gener de 1968, es tractava d'un Ep que incloïa, entre altres cançons, una brillant versió de "Gimme a little sign" (fes-me un petit senyal), un tema clàssic de música soul que en el seu dia va popularitzar el sureny Brenton Wood.
Aconseguirien el seu major èxit l'estiu de 1968, quan van publicar la versió en castellà del clàssic de The Moody Blues "Nights in white satin" (nits de blanc setí); seria el seu disc més venut. En total, la discografia del grup comprèn un EP i cinc senzills.
El 15 de juliol de 1968, Z-66 va ser el teloner de Jimi Hendrix en la única actuació que el malaguanyat guitarrista nord-americà va fer a Espanya, contractat per a la inauguració oficial de la sala de Festes Sgt. Pepper's.
Els Z-66 serien artistes habituals de l'escenari d'aquesta célebre discoteca, antigament ubicada a la cosmopolita Plaça Gomila de Palma de Mallorca.
Bar-Kays
Uns ditets de Bacardí, per animar Sextet nord-americà de música instrumental i estil soul, R&B i funk format l'any 1966 a Memphis, Tennessee. Originalment, tots els seus components provenien de l'activitat professional de músic de sessió d'estudi. Les males llengües diuen que el seu nom es deu al fet que el rom Bacardí era una de les begudes predilectes de la banda. L'any 1967, els Bar-Kays van ser elegits pel malaurat Otis Redding per a constituir la seva banda d'acompanyament. El 10 de desembre d'aquell mateix any, Otis Redding, el seu manager i quatre membres dels Bar-Kays: Jimmie King (guitarra), Ronnie Caldwell (òrgan), Phalon Jones (saxofon) i Carl Cunningham (bateria) perdrien la vida quan l'avió en que viatjaven es va enfonsar al fons del llac Monona a l'intentar aterrar.D'aquell fatídic accident només es van salvar el trompetista Ben Cauley que, miraculosament, va sobreviure al sinistre i el baixista James Alexander, que anava en una altra avioneta, ja que en l'avió accidentat només hi cabien set passatgers.L'èxit més gran de Bar-Kays el van obtindre amb "Soul Finger”, una de les peces instrumentals "soul" més famoses de la història, un tema llançat l'any1967.El talent per fer música alegre i ballable era la senya d'identitat dels Bar-Kays, "Soul Finger" és una obra essencial, divertida, ideal per a omplir pistes de ball.
Amb uns genials solos de trompeta, els sis músics es diverteixen i fan divertir a la gent. A més, van tenir l'excel.lent idea d'incloure públic, sembla que infantil, en l'estudi de gravació, un efecte de so que dota al tema d'una encertada sensació de celebració, de festa, de revetlla.
Eddie Floyd
Garantit: tocar fusta porta bona sortCantant i compositor nord-americà, Eddie Floyd es va donar a conèixer en el mon artístic pel celebèrrim tema "Knock on wood" (toca fusta), una peça clàssica de la dècada dels seixanta i una de les cançons més emblemàtiques de la música "soul".
Escrita a mitges pel mateix Eddie Floyd i Steve Cropper (el guitarrista de Booker T. and the MG's que, per aquells anys, treballava simultàniament per a la discogràfica Stax Records), "Knock on wood" va sortir publicada l'any 1967 en l'homònim àlbum de debut d'Eddie Floyd i, tot i que guarda alguna similitud amb l'èxit de Wilson Pickett "In the midnight hour", això no va ser obstacle per a conquerir el primer lloc de les llistes de soul.
Segons Eddie Floyd, "Knock on wood" va ser escrita mentre la ciutat era "atacada" per una tempesta, és per això que en el text de la seva lletra hi ha referències a llamps i trons."Knock on wood" va ser versionada gairebé simultàniament a la sortida del disc original d'Eddie Floyd pels cantants americans Otis Redding i Carla Thomas, que la van interpretar a duet en el seu disc "King and Queen" (rei i reina). Amb posterioritat, seria enregistrada per més d'un centenar de famosos artistes, des de David Bowie, que la va grabar en directe l'any 1974, fins a Amii Stewart, que l'any 1979 la va convertir en un hit discotequer."Knock on wood" es un magnífic i encertat tema, es pot dir amb absoluta rotunditat que ha portat a l'èxit a la majoria dels intèrprets que l'han versionat.
Led Zeppelin
El dirigible que va tocar el celGrup britànic de rock dur, considerat un dels conjunts més importants d'aquest gènere musical. Creat a Londres l'any 1968, comptava amb músics excepcionals com Jimmy Page, un dels més inspirats guitarristes de rock, Robert Plant, un cantant posseïdor d'una gran veu i un estil sorprenent, John Paul Jones, un dels músics més complets del Regne Unit, ja que tocava el baix, la guitarra, la mandolina, el piano, els teclats i la flauta i John Bonham, un dels bateries més personals d'aquella època.El primer disc de la banda es va publicar el 12 de gener de 1969 sota el nom de "Led Zeppelin". El seu segon treball, "Led Zeppelin II" va sortir a la llum el 22 d'octubre d'aquell mateix any i el 5 d'octubre de 1970, treuen "Led Zeppelin III".El seu quart àlbum, llançat el novembre de 1971, no té títol, fet originat per decisió personal de Jimmy Page, dolgut després de la freda recepció per part de la crítica del seu anterior disc. Per mantenir la numeració lògica dels àlbums anteriors, el disc és coneix familiarment com a "Led Zeppelin IV".Sense nom a la portada, ni del grup ni del disc i amb la imatge d'una paret empaperada on hi ha un quadre amb un vell recolzat en un bastó portant a l’esquena un feix de branques, així va néixer aquest enigmàtic disc. Ningú sabia el seu nom ni sabia molt bé com referir-se a ell. Al darrere de l'àlbum es pot veure la paret destrossada i una ciutat al fons; a la part de dins, apareixen quatre símbols, en un d'ells es pot llegir la paraula "Zoso". La gent va començar a anomenar així al disc, però, ¿què eren aquests símbols, pura promoció?, pot ser, a dia d'avui, la resposta encara és un misteri.El disc inclou "Stairway to heaven" (Escala cap al cel) una balada heavy composta per Jimmy Page i Robert Plant que, amb el temps, es transformaria no només en la cançó més famosa de Led Zeppelin, sinó en un dels grans himnes de la història del rock.Tot i que "Stairway to heaven" no va ser mai editada en format "single", ràpidament va aconseguir un espectacular èxit dins i fora del Regne Unit. "Led Zeppelin IV" va aconseguir situar-se com el quart disc més venut de la història amb més de 23 milions d'exemplars despatxats només als Estats Units.En vuit minuts i dos segons, Page i Plant despleguen el millor de cada un d'ells, produint conjuntament un joc de melodies espectaculars, un magnífic duel entre veu i guitarra en el qual el guanyador és l'oient.El solo de Jimmy Page, ha estat elegit per la revista Guitar World Magazine com el millor solo de la història del rock.
Joe Tex
Joe, ensenya'ns a recitar soul. Joseph Arrington Jr., conegut artísticament com a Joe Tex, va ser un cantant de soul dels anys seixanta i setanta del passat segle XX. Originari de Texas, li va costar una dècada aconseguir la celebritat i el reconeixement popular ja que, immerescudament, malgrat la seva força i el seu poder vocal i compositiu, sempre va estar artísticament relegat a un segon pla.
Músic injustament infravalorat. Durant els seus primers vuit anys com a cantant i malgrat haver gravar més de trenta singles en aquest període, mai va aconseguir que cap d'aquestes cançons figuressin a les llistes de les més escoltades.El seu primer èxit de vendes es va produir l'any 1961 amb "Baby you're right" (nena, tens raó), un tema de James Brown que arribaria a situar-se al lloc número 2 de les llistes de rhythm and blues. Després d'aquest aconteixement, vindria la resta d'èxits. L'any 1965, amb "Hold what you've got" (mantenir el que tens), va entrar amb força a les llistes americanes, venent més d'un milió de còpies.Aquesta cançó, composta per ell mateix, és una càlida i sentida balada on sobresurt la seva profunda veu i on ell va a començar a introduir el que seria una de les seves senyes d'identitat, una marca estil de la casa. Es tracta dels seus personals "recitats", uns sermons declamats que inseria en algun moment de les seves composicions.
Es per aquest motiu, per al qual es considera a Joe Tex un predecessor de l'estil rap.
L'any 1967, Joe publica "Show me" (ensenya'm), un divertit i vibrant tema, una de les seves cançons més conegudes i, amb el temps, la composició pròpia més versionada per altres artistes.
"Silence is golden" és una balada romàntica, cantada en to de falset i on els quatre integrants de The Tremeloes fan gala d'un excel.lent acoblament de veus. Es tracta d'una composició original de la banda nord-americana, The Four Seasons, un tema que aquest grup havia comercialitzat tres anys abans sense gaire ressò.
