Albert Hammond

La persistent sequera que afecta tota costa sud-oest dels Estats Units

Intèrpret, compositor i productor discogràfic anglès nascut a Londres, lloc on la seva família s’havia traslladat procedent de Gibraltar. Poc temps després del seu naixement, la família es torna a mudar a Gibraltar, en aquesta colònia britànica hi transcorre la seva infància i per això, l'anglès i el castellà són dos idiomes que Albert Hammond domina indistintament.

Hammond comença la seva carrera artística formant part de la banda gibraltarenya The Diamond Boys, un conjunt que va passar bastant desapercebut. Posteriorment, després de passar per diverses formacions, es trasllada als Estats Units, lloc on inicia una acreditada carrera musical donant-se a conèixer amb destacats temes com ara: "It never rains in southern California", "The Free electric band, "I don’t wanna die in an air disaster","I'm a train" o "Down by the river".

A més d'escriure i interpretar cançons, tant en idioma anglès com en espanyol, Albert Hammond composa i produeix per altres intèrprets, artistes de la talla d’Elton John, Céline Dion, Roy Orbison, Tom Jones, The Hollies, Whitney Houston, Olivia Newton John, Diana Ross, Tina Turner, Rod Stewart i Julio Iglesias, entre d'altres.

L’any 1972, publica el seu primer elapé, "It never rains in southern California" (mai plou al sud de Califòrnia). El tema principal d'aquest àlbum va constituir una de les cançons més populars d’Albert Hammond i, també, el seu primer gran èxit. Composta per Hammond amb la col.laboració de Mike Hazlewood, "It never rains in southern California" va arribar a la posició número cinc en la llista d'èxits dels Estats Units.

Albert Hammond
L'origen de "It never rains in southern California" sembla ser que és autobiogràfic. La lletra parla d'un músic que, enlluernat pels cants de sirena que li arriben sobre el fet d’anar al lloc adequat i allà aconseguir tot el que un ha somiat, viatja a Hollywood a la recerca d'èxit i fama.

Però, malauradament, l’aventura no obté el resultat desitjat i el músic es va enfonsant poc a poc, fins arribar al punt de deixar anar en veu alta: No em sento gens estimat i em trobo desnodrit, ¡Jo vull tornar a casa!.

Mai plou al sud de Califòrnia
però, amiga, no t'ho adverteixen,
¡Plou a bots i barrals!.


The Sweet

La banda dolça, glamurosa i divertida

Quartet britànic format a Londres l’any 1966 i entroncat en el moviment glam-rock. La formació original estava composta per Brian Connolly (veu principal), Andy Scott (guitarra, sintetitzador i veus), Steve Priest (baix i veus) i Mick Tucker (bateria i cors).

Abanderats del glam més festiu i assequible, The Sweet va saber aprofitar l'eclosió d'aquest vistós moviment sorgit al Regne Unit a principis de la dècada dels setanta i caracteritzat per l’ambigüitat sexual, la roba extravagant, els maquillatges, la purpurina i les botes de plataforma. La glamurosa imatge que projectaven The Sweet va servir d'inspiració a nombroses bandes rockeres de l’època.

Precursors del hard rock i del heavy metal, en l'aspecte artístic, els plantejaments inicials de The Sweet van ser descaradament comercials. Més tard, la banda va emprendre una accentuada evolució, progressant des del pop comercial que reflectien els seus primers èxits, fins a l'enduriment del seu so, apropant-se al rock dur.

A finals de 1970, The Sweet obté un contracte discogràfic amb el segell RCA records. S'estrenen amb aquesta companyia amb el single "Funny Funny" (divertit, divertit), un tema molt comercial, simple i enganxós que els proporciona el seu primer èxit internacional.

"Funny Funny" inicia uns anys atapeïts d'èxits, en el quals, The Sweet, assoleix una enorme popularitat, gràcies a temes com "Co-Co", "Poppa Joe", "Little Willy", "Wig Wam Bam" o "Blockbuster".

The Sweet
Al llarg de la seva existència, la formació de The Sweet va patir diversos canvis. Per aquest motiu (i també pel fet de no haver-se registrat adequadament el nom del grup, el que va facilitar que mai no hi hagués hagut cap lluita legal entre els seus membres per la propietat del nom) Scott, Connolly i Priest van crear, cada un d’ells, pel seu compte i per separat, els seus propis "Sweet". Fruit d'això, en un moment donat, hi havien tres bandes amb denominació semblant: Sweet Steve Priest, Sweet Andy Scott i BC Sweet.

Dues d'aquestes formacions encara es troben en actiu: als Estats Units, hi operen els creats pel baixista original, Steve Priest i, al Regne Unit, hi circulen els capitanejats pel guitarrista Andy Scott.


Pic-nic

El grup que consolava a les noies que ploraven

Quintet juvenil d’influències folk creat a mitjans dels anys seixanta a Barcelona i integrat pel pianista Jordi Sabatés que, amb 19 anys, era el més gran del grup i aquí tocava la bateria; Toti Soler, de 18 anys, es feia càrrec de l'harmònica, la guitarra solista i era el responsable de les adaptacións musicals; Isidoro "Doro" de Montaberry, tenia 19 anys i tocava el baix; el mexicà Mario Alfonso "Al" Cárdenas, amb 16 anys era el guitarra rítmic i també tocava el banjo i, finalment, Janette Anne Dimech "Jeanette", una hispano-britànica de 16 anys que gaudia d'una dolça veu i que era la veu cantant i la principal compositora del grup.

A finals de 1967, Pic-Nic publica el seu primer single, "Cállate niña / Negra Estrella", un disc amb el qual aconsegueixen un memorable èxit, un fet que col.loca al grup al capdamunt de les llistes d'èxits nacionals i impulsa l’edició d’un senzill, per al mercat internacional, que inclou la versió anglosaxona de "Cállate niña": "Hush, little baby".

"Cállate niña" està acreditada a J. Dimech (en realitat, el cognom real de la pròpia Jeanette). Es tracta d’una cançó d’estructura molt senzilla, nomes té tres acords i la seva lletra transmet un missatge summament trist (i fins i tot, cruel), un text que descriu els moments difícils pels quals està travessant una pobre criatura després d'haver perdut un ésser estimat.

Sembla ser que aquesta sensible i tràgica balada l’havia compost Jeanette quan tenia 14 anys i es trobava en la fase d'aprendre a tocar la guitarra. "Cállate niña" està inspirada en una tradicional cançó de bressol nord-americana d'autor desconegut.

Tot i que van atreure les simpaties del fervor popular i que van gaudir d'una repercussió mediàtica més que digne, Pic-Nic va tenir una trajectòria artística molt breu, ja que, una vegada assolit l'èxit, van començar els problemes. Primer, perquè no es podien prodigar gaire en directe, ja que la mare de Jeanette obligava a la seva filla a seguir anant a escola i, desprès, perquè tenien un seriós problema: els cridaven per fer actuacions, però no tenien prou repertori.

Pic-Nic
Per tot això, havent editat un àlbum i tres singles, tots publicats l’any 1968, els constants desacords entre els seus integrants, van acabar amb la dissolució dels Pic-Nic.

Molts d’ells però, van seguir vinculats al món de la indústria musical, com Jeanette, que va emprendre una carrera en solitari obtenint una notòria fama amb composicions com ara "Soy rebelde", mentre que Toti Soler i Jordi Sabatés s'embarcaven en la creació de la crucial banda de rock progressiu Om.

Cállate niña, no llores más,
tú sabes que mamá debía morir,
ella desde el cielo te cuidará,
cállate niña, no llores más...


The Four Seasons

Els autèntics Jersey Boys

Popular quartet italoamericà de pop vocal i "Doo Wop" (aquí en diriem "Du-Duá") creat l’any 1960 i especialitzat en composicions de tall romàntic. El grup estava liderat pel cantant Frankie Valli (Francesco Stephen Castelluccio), un vocalista cèlebre per la seva peculiar i potent veu de falset. Completaven la formació, Tommy DeVito (guitarra i veus), Nick Massi (Nicholas Maciosi) (baix i veus) i Bob Gaudio (Robert John Gaudio) (teclats, veus i coautor de la majoria dels temes de la banda). Quatre joves de Nova Jersey que compartien dos trets en comú: el seu origen humil i la seva ascendència italiana.

En la dècada dels seixanta del segle passat, The Four Seasons era un dels grups musicals més apreciats als Estats Units. La Fundació amb seu a Pennsylvania, The Vocal Group Hall of Fame (el Saló de la Fama dels grups vocals) ha sentenciat que, abans de produir-se la invasió britànica, aquella que van protagonitzar The Beatles i companyia, The Four Seasons era la banda pop-rock més popular.

Dominadors de les llistes d’èxits nord-americanes, The Four Seasons va conquerir un grapat de hits números 1, tres d’ells, consecutius: "Sherry" (1962), "Big girls do not cry" (les nenes grans no ploren) (1962) i "Walk like a man" (camina com un home) (1963). Desprès vindrien, entre d'altres, "Rag doll" (nina de drap) (1964) i "december, 1963 (Oh, what a night)" (desembre de 1963, Oh, quina nit) (1975).

"Rag doll" és una malenconiosa cançó escrita per Bob Gaudio, amb l’ajuda del productor Bob Crewe, que va ser publicada el mes de juny de 1964 en format single. Es tracta d’un tema inspirat en una noia molt prima, descuidada i amb la cara bruta, se suposa que indigent, que un bon dia va netejar el parabrisa del cotxe de Gaudio tot esperant rebre unes petites monedes. Quan Gaudio va treure la cartera, se’n va adornar que l'únic que tenia eren bitllets grossos i, sense pensar-s’ho gaire, li va donar un bitllet de cinc dòlars.

La noia, en obtenir tanta generositat, va quedar de pedra. Mentre s'allunyava, Gaudio la anava veient pel mirall retrovisor, paralitzada al mig del carrer i amb cara d’incredulitat. El seu aspecte de sorpresa el va acompanyar fins a l'estudi de gravació, on, al costat del seu col.lega, Bob Crewe i amb la imatge de la noia gravada al seu cap, va compondre "Rag doll".

The Four Seasons
La cara B del disc l'ocupava la versió original de "Silence is golden" (el silenci és or), una altra composició de la parella Gaudio-Crewe que, uns anys més tard, popularitzaria amb notable èxit el grup anglès The Tremeloes.

El mes d'octubre de 1964, la discogràfica nord-americana Vee-Jay Records va aprofitar la suposada rivalitat entre The Beatles i The Four Seasons, per llançar el doble àlbum: "The Beatles Vs The Four Seasons". El set de dos discos incloïa "Introducing the Beatles" i "Golden Hits of The Four Seasons". La portada qualificava la pugna com "La batalla internacional del segle" i convidava als compradors a ser "jutge i part", fins i tot, incloïa una targeta per anotar les puntuacions.


James Taylor

El sensible cantautor nord-americà

James Vernon Taylor és un admirat cantautor i guitarrista nord-americà d'estil intimista i emocional nascut a Boston, Massachusetts, un artista especialitzat en la interpretació de suaus cançons de base acústica. Com a músic, també ha participat en nombroses produccions discogràfiques d’altres artistes, ja sigui en la vessant de guitarrista acústic o col.laborant amb la seva faceta de vocalista.

James Taylor va començar a compondre cançons en la dècada dels seixanta del segle passat, però, va haver d'esperar que arribessin els setanta, quan va adoptar un estil propi, dominat per les composicions intimistes, perquè fos valorat com un dels cantautors acústics més importants del moment.

La seva bona estrella va començar l’any 1968, quan va conèixer a Anglaterra a Peter Asher (del duo Peter and Gordon), el que seria el seu productor i representant i la persona que el va ajudar a fitxar per Apple Records, l'empresa discogràfica de The Beatles. Amb aquest segell, Taylor va publicar el seu primer àlbum, un disc titulat, simplement, "James Taylor". Per cert, en aquest àlbum hi va col.laborar un baixista d'excepció: Paul McCartney en persona.

El seu segon àlbum d'estudi, "Sweet baby James" (la dolça criatura James), va obtenir un èxit sorprenent; el mateix any de la seva publicació, va vendre un milió i mig de còpies, convertint-se, en aquell periode, en una compra obligatòria per a tot col.leccionista de discos que es preï. El seu següent elapè, "Mud Slide Slim and the Blue Horizon" va tornar a vendre més d'un milió de còpies, el disc incloïa "You’ve got a friend" (tens un amic).

James Taylor
"You’ve got a friend" és, probablement, la millor versió que s’ha fet mai de la cèlebre cançó que va escriure la seva bona amiga Carole King. Amb aquest títol, James Taylor guanyaria l’any 1972 el Grammy a la "Millor interpretació vocal pop masculina".

L'any 1975, James Taylor, publica "Gorilla", un disc que incloïa la relaxada cançó d’amor: "How sweet it is (to be loved by you)" (que dolç és ser estimat per tu), una romàntica balada soul de la Motown que originalment havia enregistrat, també amb força èxit, el malaurat Marvin Gaye. A "How sweet it is ..." Taylor toca la guitarra i es fa càrrec de la veu principal i, en els cors, hi participa la cantant novaiorquesa Carly Simon, aleshores esposa de James Taylor.