Electric Light Orchestra

El grup que sempre ha brillat amb llum pròpia

Septet anglès de pop-rock simfònic conegut també per les seves sigles, "ELO". Un grup creat l’any 1970 a la ciutat de Birmingham pels músic britànics Jeff Lynne i Roy Wood, desprès d'haver fructificat la seva idea de formar una banda de rock que incorporés instruments de vent i de corda per a dotar les seves composicions d’un estil musical de caire clàssic.

La idea bàsica del dos músics era barrejar les tendències musicals del pop/rock amb elements de música clàssica: no tant la complexitat de les partitures d’aquest gènere musical com sí, els seus matisos sonors, es a dir, els elements instrumentals. En resum, cançons pop-rock agradablement simfòniques i recolzades amb iconografia futurista.

Després del seu prometedor primer àlbum d’estudi, un disc que la ELO va publicar l’any 1971 amb el títol genèric de "Electric Light Orchestra", van aparèixer les primeres divergències en la formació i, fruit d'aquestes desavinences, Roy Wood, el membre cofundador de la banda, va decidir abandonar el grup.

El mes de octubre de 1975, "Evil woman" (dona dolenta/malvada) es va convertir en un dels primers èxits internacionals de la banda. Segons Lynne, "Evil woman" va ser una de les cançons que més ràpid va escriure, la va composar en menys de mitja hora i, originalment, estava concebuda com a farciment de "Face the music" (cara a la música), el cinquè àlbum del grup, un disc enregistrat als Musicland Studios de Munich.

El single de "Evil woman", publicat juntament amb una versió en directe de "10538 Overture", es va situar al "top ten" musical del Regne Unit i dels Estats Units. El vers "There's a hole in my head where the rain comes in" (hi ha un forat al meu cap on entra la pluja), inclòs a les estrofes de "Evil woman" és un tribut que rendeix Lynne a la cançó de The Beatles "Fixing a hole" (arreglant un forat), un tema inclòs en l’excel.lent àlbum "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967).

Malgrat l'èxit que van obtenir al Regne Unit, els seus primers singles, la Electric Light Orchestra sempre va gaudir de més popularitat als Estats Units, país on es van convertir en una de les bandes pop/rock amb més vendes de discos de tota la indústria musical. S’ha de tenir en compte que, fins ara, la ELO, ha venut més de cinquanta milions de discos a nivell mundial.

A mitjans dels anys setanta, impactat per la seva popularitat, els seus concerts en viu i les seves composicions, John Lennon va declarar: "Si els Beatles encara estiguessin junts i en actiu, el seu so seria molt similar al de la ELO". Un fantàstic compliment vers aquesta admirable banda anglesa.

Slade

Bon Nadal i felis any 9 a totom

Quartet britànic de rock creat l'any 1966 a Wolverhampton, un municipi anglès situat a la perifèria de Birmingham. El grup estava compost pel bateria Don Powell, el guitarra solista Dave Hill, el cantant i guitarrista Noddy Holder i per Jim Lea al baix, harmònica, violí i teclats. Pioners del gènere musical glam-rock, l'avantsala del moviment punk, va ser una de les bandes angleses que més èxit comercial va obtenir durant la primera meitat dels anys setanta.

A diferència d'altres grups i artistes glam-rock de l'època, Slade, amb el seu look desenfadat, mai va presentar una imatge transgressora sinó, més aviat, pintoresca. Entre 1971 i 1974 el grup va situar dotze singles en el "top ten" britànic, sis d'ells en la posició número 1. Slade va ser un dels conjunts de rock del Regne Unit que va gaudir de més popularitat en aquell període.

Slade també seria coneguda per les seves festives i enèrgiques actuacions en viu i per les seves deliberades faltes d'ortografia (una gamberrada original) escrites en els títols de les seves cançons: "Coz I luv you" (because I love you = per què t'estimo), "Cum on feel the noize" (come on feel the noise = vine a sentir el soroll) o "Gudbuy T’ Jane" (goodbye to Jane = adéu a Jane), entre d’altres.

El mes de desembre de 1973, Slade va publicar en format single la cançó nadalenca d’estil pop "Merry Xmas everybody" (Bon Nadal a tothom), un tema escrit per Noddy Holder i Jim Lea que es va transformar en el senzill més venut de la banda, va despatxar més d'un milió de còpies en la seva primera edició.

A més, "Merry Xmas everybody" no va assolir nomès la fita de conquerir la posició número 1 de les llistes d'èxits angleses, sinó que s’hi va mantenir fins al mes de febrer de l'any següent. Si això no fos suficient, "Merry Xmas everybody" s’ha convertit, avui dia, en un estàndard nadalenc, reproduït regularment per Nadal en la majoria de llars i pubs del Regne Unit.

Slade, però, va fracassar en el seu intent de triomfar en el mercat nord-americà, ja que en aquell continent, la seva música va passar bastant desapercebuda. Tot i això, va deixar el seu segell estampat en diverses bandes nord-americanes que consideren a Slade una de les seves principals influències musicals.

Brenda Lee

Una veu extraordinària plena de sentiment

Brenda Lee és el sobrenom artístic de Brenda Mae Tarpley,una cantant nord-americana de country pop, soul i rhythm and blues nascuda a Atlanta, la capital de l'estat de Geòrgia. Una nena prodigi que, a molt curta edat, va aconseguir convertir-se en ídol adolescent gràcies a la seva poderosa veu de cantant veterana. Brenda Lee va començar a exhibir la seva capacitat vocal amb tan sols tres anys; als cinc, va guanyar el seu primer concurs musical i, als set, ja actuava regularment en una emissora de radio local.

L’any 1956, amb tant sols dotze anys, Brenda Lee va debutar discogràficament, arrasant les llistes d’èxits nord-americanes amb temes com "Jambalaya", "Bigelow 6-200" o "I'm gonna lasso Santa Claus". L'any 1958, el seu "Rockin' around the Christmas tree" (ballant rock al voltant de l'arbre de Nadal) es va convertir en una de les nadales d'estil rocker més populars de tots els temps.

L’any 1960, a l’edat de 15 anys i en una magnífica interpretació plena de sentiment i sensibilitat, Brenda Lee va publicar "I'm sorry" (ho sento), una delicada balada que, d’acord amb la valoració feta per la revista nord-americana Allmusic, és una de les millors composicions d’estil pop adolescent d’aquella època.

Brenda Lee va enregistrar "I'm sorry" a principis de 1960, però, la discogràfica Decca Records va retardar el llançament del single, ja que tenia moltes reticències a l'hora de publicar-lo, ja que opinava que una joveneta de tant sols quinze anys, no era prou madura per difondre un text sentimental que versava sobre una història d’amor i penediment femení.

Finalment, el mes de maig, el single va veure la llum, es va editar sota l'estratègia de degradar "I'm sorry" a la cara "B" del disc i de promocionar, bàsicament, la cara principal, un tema marxós i agradable, titulat, "That's all you gotta do" (això és tot el que has de fer).

Malgrat que "That's all you gotta do" va funcionar força bé, va aconseguir la posició número 6 a les llistes Billboard Hot 100, "I'm sorry" seria el tema que passaria a la història, ja que va assolir la primera posició d'aquestes llistes i va catapultar a Brenda Lee a l’estrellat internacional.

Ho sento, ho sento molt.
Em vaig comportar com una tonta, ...

The Trashmen

L'esbojarrat ocellot dels escombriaires

Quartet nord-americà format l'any 1962 a Minneapolis, la ciutat més poblada de l'estat de Minnesota. Una banda composta per Steve Wahrer (bateria i cantant), Tony Andreason (veus i guitarra solista), Dal Winslow (veus i guitarra rítmica) i Bob Reed (al baix). El seu estil era una barreja de surf rock, beat i rock and roll.

L'any 1964, The Trashmen (els escombriaires) publiquen el seu primer àlbum, "Surfin' bird" (l'ocell surfista), un disc del qual s’extreu el single del mateix nom, un títol que els va portar a aconseguir el reconeixement del públic i que va representar l’èxit més important del grup.

"Surfin' bird" no és una cançó del tot original, ja que es va formar arran de fusionar tres temes de The Rivingtons, un quartet vocal de "doo woop" (du-dua) dels anys cinquanta, que l’any 1962 van publicar "Papa-Oom-Mow-Mow". Degut a l'èxit de "Papa-Oom-Mow-Mow", The Rivingstons es van animar a treure al mercat un nou tema semblant: "Mama-Oom-Mow-Mow", una composició que va passar força desapercebuda. El seu següent senzill, titulat "The Bird's the Word", obtindria un èxit força relatiu.

I així és com Steve Wahrer de The Trashmen va crear "Surfin’ bird", barrejant "Papa-Oom-Mow-Mow" amb "The Bird's the word" i afegint-li el ritme accelerat de "Mama-Oom-Mow-Mow".

"Surfin' bird", segons com es miri, té la lletra més divertida o més absurda de tota la història de la música pop/rock. Només té quatre frases comprensibles, la resta dels dos minuts i mig que dura la cançó, és un deliri del cantant, repetint desenes de vegades el famós "Papa Ooma Mow Mow". Musicalment, a més, és un tema molt simple, es considera una cançó monocord, tot i que, realment, té tres acords.

"Surfin' bird" és un himne a la música pop/rock genialment eixelebrada. Al llarg del temps, ha format part de la banda sonora de diverses series i pel.lícules; també, ha estat versionada en múltiples ocasions per diferents grups.

Hi ha molta gent que odia aquesta cançó, però també hi ha qui diu que va ser el primer tema proto-punk de la història. Aquí us deixo la cançó i un tros de la seva surrealista lletra, valoreu vosaltres mateixos:

Tothom ha sentit parlar de l'ocell,
l'ocell és la paraula.
Tothom parla de l'ocell,
tothom sap que l'ocell és la paraula...

Anita Ward

La noia que volia que li toquessin la campaneta

Vocalista nord-americana natural de Memphis, la ciutat bressol del blues i el municipi més gran de l’estat de Tennessee. Una artista mundialment coneguda pel seu èxit "Ring my bell" (toca la meva campana/el meu timbre), de fet, l’únic èxit de la seva carrera artística, un tema que Ward va publicar en format single l'any 1979 i que va aconseguir, entre d'altres, la primera posició de les llistes d’èxits del Regne Unit, dels Estats Units i del Canadà.

Sembla ser que "Ring my bell" estava destinada, en principi, a una jove cantant d'onze anys que es deia Stacy Lattisaw, la lletra de la cançó, una mica càndida, tractava de dos adolescents que es passen tot el dia parlant per telèfon.

Però, just en el moment en que Stacy estava a punt d’enregistrar la cançó, la joveneta va canviar de discogràfica i, llavors, "Ring my bell”, es va oferir a Anita Ward, que, tot i que, en principi, va rebutjar l’oferiment, finalment el va acceptar davant la insistència del seu productor, que volia llançar el tema aprofitant el moment d'auge de la música "disco", el gènere imperant a les discoteques en aquell moment, això sí, modificant la seva lletra per orientar-la a un públic més adult.

Reescrita la cançó, ens trobem amb un text que, si ens hi fixem bé, observem que podria tenir un doble sentit, una connotació de caire sexual. Analitzem unes frases de la seva primera estrofa: "Bé, ajeu-te i relaxa't mentre recullo els plats. Desprès, podem fer sonar la campana: pots tocar la meva campana, pots tocar la campana,....Vosaltres mateixos.

Serà pel seu ritme, pels seus divertits efectes sonors, per l’excel.lent veu d'Anita Ward o pels seus cors, serà pel que sigui, però, la veritat és que, "Ring my bell" està considerada un clàssic de la millor època de la música "disco". Un títol que en aquell període, a ritme de campaneta, va sonar a quasi totes les discoteques del món.

Poc desprès de la seva publicació, un accident de cotxe, discrepàncies amb el seu productor i el declivi de la música "disco", van posar fi a les il.lusions d’Anita Ward, una llicenciada en psicologia que mai va imaginar que arribaria tan lluny en el negoci de la música, de continuar amb la seva efímera, però reeixida, carrera artística.