Chuck Berry

El patriarca del rock and roll

Charles Edward Anderson Berry, conegut artísticament com Chuck Berry, va ser un compositor, intèrpret i guitarrista nord-americà nascut a St. Louis, una ciutat independent situada a l’estat de Missouri. Està considerat un dels músics més influents de la història del rock and roll, no en va té l'honor de ser un dels pioners d’aquest gènere musical.

Chuck Berry, en les seves actuacions, va fer cèlebre el "pas de l'ànec" (duckwalk), un moviment que consisteix a saltar amb un sol peu, mentre que l'altre es manté en l'aire, movent-lo cap amunt i cap avall; a més, gràcies a composicions com "Maybellene" (1955), "Roll over Beethoven" (1956), "Rock and Roll music" (1957), "Sweet little sixteen", "Carol" i la ja clàssica, "Johnny B. Goode", totes tres de l'any 1958, Chuck Berry va redefinir els elements del rhythm and blues, creant les bases del rock and roll.

El mes de novembre de 1964 dins l’àlbum "St Louis to Liverpool", Chuck Berry publica "You never can tell" (mai se sap), un tema on, sorprenentment, sobresurt el piano i el saxofon en lloc de la guitarra elèctrica. Una cançó que va composar durant la seva estada a la presó, acusat de violar la Llei Mann, una llei federal nord-americana, aprovada el 25 de juny de 1910, que tenia com a objectiu prohibir l'esclavitud blanca, transformant en delicte federal el fet de traslladar dones d'un estat a un altre amb "propòsits immorals".

Acusat de delicte sexual, Chuck Berry va ser condemnat a cinc anys de presó i al pagament de 5.000 dòlars de multa. La sentència va ser apel.lada pel seu advocat, invocant els comentaris racistes que el jutge havia deixat anar durant el judici. Per aquesta raó, finalment, la condemna seria rebaixada a tres anys, dels quals, el malaurat guitarrista n’acabaria complint una mica més de la meitat, un total de vint mesos.

You never can tell
La lletra de "You never can tell" descriu l’enllaç matrimonial d’una parella d'adolescents i com evoluciona, amb relativa comoditat, la seva vida marital: un modest apartament, un treball, un tocadiscos d’alta fidelitat, una bona col.lecció de singles (set-cents discos) i un cotxe trucat color vermell cirera de l'any 53, vehicle amb el qual, la parella viatja a Nova Orleans per a celebrar el seu primer aniversari de casament.

Com a detall curiós, cada un dels seus versos acaba amb l'enigmàtica frase "C'est la vie, say the old folks, it goes to show you never can tell" (així és la vida, diuen els vells, el que ve a demostrar que mai se sap).


The Boomtown Rats

Hi ha dilluns que és millor quedar-se al llit

Banda irlandesa d'estil new wave creada l’any 1975 a Dún Laoghaire, un municipi costaner situat a prop de Dublín. La formació original estava liderada pel carismàtic vocalista Bob Geldof (Robert Frederick Xenon Geldof) i es completava amb el guitarra solista Garry Roberts, el teclista Johnnie Fingers, el baixista Pete Briquette, el guitarra rítmic Gerry Cott i el bateria Simon Crowe.

El mes d’octubre de 1976, The Boomtown Rats es va traslladar a Londres on va congeniar musicalment amb el moviment punk-rock. L'any següent, desprès de rebutjar una substanciosa oferta que els habia formulat Virgin Records, la banda va signar contracte amb el nou segell anglès Ensign Records. Amb aquesta discogràfica el grup va llançar el seu primer àlbum, un elapé titulat, simplement, "The Boomtown Rats".

El mes de gener de 1979, mentre es trobava als Estats Units sent entrevistat per una emissora de ràdio d'Atlanta, Bob Geldof s’assabenta que a Sant Diego, Califòrnia, una adolescent de setze anys, Brenda Ann Spencer, estava disparant a l'atzar des d'una de les finestres de casa seva, amb el rifle semiautomàtic que el seu pare li havia regalat per Nadal, als alumnes de la Cleveland Elementary School, una escola primària situada just davant del seu domicili.

Finalment, l'acte criminal es va saldar amb la mort del director i un conserge de l’escola; el primer, intentant protegir els alumnes del col.legi i el segon, intentant treure al director ferit de la zona perillosa. A més, el tiroteig va ferir vuit escolars i un oficial de policia.

The Boomtown Rats
Desprès del seu arrest, al ser interrogada pels motius de la seva conducta criminal, un acte, a priori, sense cap mena de sentit, amb fredor i sense mostrar cap mena de penediment, Brenda va contestar: "No m'agraden els dilluns, ho vaig fer per animar el dia".

Aquest luctuós succés va inspirar Bob Geldof que, de tornada a l'hotel, va començar a donar forma a una cançó d'aparença amable però de sabor agredolç. Un tema que titularia "I don’t like mondays" (no m'agraden els dilluns) i que es va incloure en el tercer àlbum de la banda. "I don’t like mondays" s'erigiria en el tema més popular i aconseguit de The Boomtown Rats i, exceptuant els Estats Units, es convertiria en èxit mundial.


Nazareth

Una emotiva balada que no fa gens de mal

Banda escocesa de rock dur creada l'any 1967 a Dunfermline, un municipi situat al centre d'Escòcia. El grup, en format de quartet, estava integrat per Dan McCafferty (veu cantant), Manny Charlton (guitarra solista), Pete Agnew (baix) i Darrell Sweet (bateria).

Es tracta d'una d'aquelles típiques formacions en les quals, les seves cançons son conegudes per un munt de gent, però, poques vegades les relacionen amb el grup que les interpreta. A part d’això, Nazareth, és una de les poques bandes de rock clàssic que actualment encara es manté activa, malgrat els constants canvis en el gust musical de les noves generacions.

L'any 1974, Nazareth va publicar en format single "Love hurts" (l'amor fa mal) una potent balada que va sonar a totes les ràdios i que va copar els primers llocs de les llistes d’èxits del Regne Unit i dels Estats Units. El disc va aconseguir la xifra mundial de gairebé dos milions de còpies venudes. "Love hurts" està considerada pels crítics, com una de les millors "Power ballads" de la història del rock.

Molta gent creu, erròniament, que "Love hurts", va ser composta per algun dels quatre membres de Nazareth. Però no va ser així, ja que va ser escrita expressament pel matrimoni format per Felice i Boudleaux Bryant per al cèlebre duo nord-americà The Everly Brothers, duet que la va enregistrar el mes de juliol de 1960 obtenint un èxit més aviat moderat.

Nazareth
Un any més tard, seria el torn de Roy Orbison. El vocalista i compositor texà va inserir "Love hurts" a la cara "B" del seu hit "Running scared" (corrent espantat). La versió d'Orbison va gaudir d'una acceptació superior a la obtinguda pels Everly Brothers.

Tot i això, "Love hurts" va haver d'esperar gairebé catorze anys perquè fos un èxit, un fet que esdevindria amb la versió que va treure Nazareth. "Love hurts" compta amb una bateria i una línia de baix molt marcats, un punteig amb guitarra sintetitzada i la veu potent i punyent de Dan McCafferty, que aconsegueix conferir un aire dramàtic i, alhora, impactant a aquesta balada.


Blondie

La rossa que perseguia cors fràgils

Banda nord-americana de pop-rock creada l'any 1974 a Nova York. La formació inicial estava integrada per Deborah Harry, la líder i l’aguda veu del grup; Clem Burke, a la bateria, Gary Valentine al baix; James Destri als teclats i Chris Stein a la guitarra solista. Blondie va iniciar la seva carrera artística dins del moviment "punk-rock", més tard, es decantaria pel corrent "new wave", una decisió que per a molts seguidors va ser com una traïció, però, aquest canvi, els va obrir les portes del gran públic.

L’any 1976, Blondie va comercialitzar el seu primer àlbum, un treball titulat, simplement, "Blondie", un disc que als Estats Units va passar sense pena ni glòria, però que va ser número 1 a Austràlia. Dos anys més tard, publiquen "Plastic letters" (cartes de plàstic), un altre elapé d’estudi que va tornar a punxar.

L'any següent, en el seu nou àlbum, "Parallel lines" (línies paral.leles), decideixen apostar fort, decantant-se per un estil musical més accessible, la corrent pop "new wave". A "Plastic letters", amb un acostament a la música "disco" s’hi troba una de les cançons més conegudes de Blondie, "Heart of glass" (cor de vidre), una composició de Deborah Harry i Chris Stein que, amb un ritme contagiós i un falset enganxós, va portar al quintet a encapçalar les llistes d'èxit mundials.

"Heart of glass" va haver de patir tres anys de maduració abans de convertir-se en èxit. Originalment enregistrada per Blondie l'any 1975, el seu ritme era molt més lent i la cançó es titulava "Once I had a love" (una vegada vaig tenir un amor). Tres anys després, la van tornar a enregistrar amb aquest mateix títol, aquesta vegada però, orientada més cap al pop-rock.

Blondie
El videoclip promocional de "Heart of glass" és una postal de l'època. El clip mostra imatges panoràmiques de la vida nocturna del Nova York de finals de la dècada dels setanta, entre elles, una seqüència de la façana de la famosa discoteca Studio 54, en aquell temps, el bressol mundial de la música "disco", un fet que va portar a molta gent a creure que la cançó dels Blondie s’havia enregistrat en aquella coneguda sala de festes, tot i què, en realitat, sembla ser, que la actuació del grup es va gravar en un anònim local d’oci nocturn de Nova York.

Una vegada vaig tenir un amor i va ser genial.
Aviat vaig descobrir que tenia el cor de vidre,...


Bobby Hebb

Una composició que brilla més que la llum del sol

Robert Von "Bobby" Hebb va ser un cantant i compositor de soul nascut a Nashville, la capital de l’estat nord-americà de Tennessee. Bobby era fill de William i Ovalla Hebb, un matrimoni format per dos músics cecs. En la seva joventut, Bobby va formar part de diverses formacions musicals, entre elles, cal esmentar la banda del cantant i guitarrista nord-americà Bo Diddley.

Bobby Herbb va tenir un sol èxit "Sunny" (assolellat), un admirable tema publicat l’any 1966 que va marcar tota la seva carrera. Es tracta d’una de les cançons més versionades de la història de la música pop, una peça imperible del soul que amaga una trista història: la mort violenta del germà de Bobby, Harold Hebb, apunyalat desprès d'una baralla iniciada en un club nocturn de Nashville, precisament, l’endemà de l'assassinat del president dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy.

Al contrari del que podria esperar-se d'una cançó composta en memòria d'un familiar proper que ha mort víctima d’un fet violent, Bobby Hebb va escriure un tema optimista, un cant a l’esperança, una cançó feta amb la certesa que arribarien temps millors. "Sunny" és una cançó interpretada sense artificis, radiant de sinceritat i d’humanitat, un tema que sembla indicat per començar el dia amb alegria i bon rotllo.

Enregistrada als Bell Sound Studios de Nova York, "Sunny" va aconseguir un èxit immediat, sobrepassant el milió de còpies venudes als Estats Units . La seva repercussió mediàtica va propiciar que a l’agost de 1966, Bobby Hebb fos escollit, juntament amb The Remains, The Cyrkle y The Ronettes per a actuar, en qualitat de teloner, en la que seria l’última gira americana de The Beatles, el quartet de Liverpool que, en aquell moment, ja s’havia convertit en fenomen mundial.

Bobby Hebb
"Sunny" és una composició una mica peculiar, només té una estrofa i no té tornada. A més, la cançó s'estructura en una sèrie d'acords que van progressant mig to cap amunt desprès de cada vers.

La cançó comença amb un redoble de bateria seguit d’un ritme de baix molt nítid, una línia de baix que marca tota la cançó i que acompanya la veu calmada i plena de sentiment de Bobby Hebb mentre va desgranant el seu missatge esperançador:

Ahir la meva vida estava plena de pluja,
em vas somriure i això, realment,
va alleujar el meu dolor,...


Crosby Stills and Nash

Una banda sense veus altisonants

Supergrup anglo-americà de folk i country-rock creat a Califòrnia l’any 1968 i integrat pels músics David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash. Coneguts també com a Crosby, Stills, Nash & Young (CSNY) quan, ocasionalment, s’hi uneix, com a quart membre, el canadenc Neil Young. Una banda on destaquen les excel.lents harmonies vocals dels seus components.

Es tracta de tres virtuosos cantants i, alhora, tres dotats compositors, uns músics que quan van formar CSN a finals dels anys seixanta, ja eren, separadament, tres artistes consagrats, uns cantants i instrumentistes que en aquell període, ja podien presumir de brillant historial: David Crosby procedia de la banda The Byrds, Stephen Stills havia estat membre de Buffalo Springfield i Graham Nash dels britànics The Hollies.

El mes de maig de 1969 es va produir el seu debut discogràfic, va ser amb l’excel.lent àlbum homònim "Crosby, Stills & Nash", un treball on les harmonies vocals s'acoblen perfectament amb la instrumentació acústica i elèctrica de cada composició, aconseguint, cada una d’elles, un so compacte i original.

L'elapé "Crosby, Stills & Nash" va obtenir un notable èxit comercial, corroborat, posteriorment, en pletòriques actuacions en directe de la banda, un àlbum del qual es van extreure dos singles: "Marrakesh express" i "Suite: Judy blue eyes (suite Judy ulls blaus)", una cançó de set minuts i mig de durada.

Crosby, Stills and Nash
"Suite: Judy blue eyes", és una suite en el sentit clàssic és a dir, un conjunt ordenat de peces musicals: vuit cançons curtes escrites per Stephen Stills i dedicades a la cantautora nord-americana d'estil folk (i bonics ulls blaus) Judy Collins, en aquella època, parella sentimental de Stills.

Una peça notable que alterna les sòlides harmonies vocals de Crosby i Nash amb els puntejos amb guitarra acústica de Stills i que finalitza amb un son cubà cantat en castellà, mentre les tres veus, a cor, van repetint la tornada de la cançó:

I'am yours/You are mine/You are what you are,
(Jo sóc teu / tu ets meva / tu ets el que ets)