Sandie Shaw

El titella de fil que va triomfar a tot Europa

Sandra Ann Goodrich, coneguda amb el nom artístic de Sandie Shaw, ha estat una de les cantants angleses d’estil pop més populars de la dècada dels seixanta, una vocalista nascuda a Dagenham, un municipi situat molt a prop de Londres.

Sandie Shaw va iniciar la seva carrera musical a l'edat de 17 anys. Entre les seves peculiaritats distintives, destacava el fet de cantar descalça en la majoria de les seves actuacions; per aquesta raó, al Regne Unit la van batejar, afectuosament, amb el sobrenom de "La reina descalça".

L’any 1964, Sandie va publicar el seu single de debut, "As long as you're happy, baby" (mentre siguis feliç, nena), un treball que, comercialment, va passar totalment inadvertit. Pocs mesos després, va editar "Always something there to remember me" (sempre hi ha alguna cosa que em recorda a tu), el seu primer número 1 a les llistes d'èxits britàniques. L’any següent, va tornar a conquerir la primera posició amb "Long live love" (llarga vida a l'amor).

L'any 1967, representant al Regne Unit i amb rècord de vots, Sandie Shaw va guanyar el XII certamen del cèlebre Festival de la Cançó d'Eurovisió, una gala celebrada a Viena. La cantant anglesa va obtenir més del doble de punts que la segona classificada, un dels marges de victòria més amplis en tota la història del festival. Va vèncer amb el divertit i enganxós tema pop "Puppet on a string" (titella/marioneta en una corda), un dels èxits més grans de l'esmentat Festival.

"Puppet on a string" va ser número 1 al Regne Unit i un èxit sense precedents a tot Europa: va vendre més d’un milió de còpies, una xifra astronòmica en aquell temps i per aquesta raó, Sandie va haver de enregistrar la cançó a infinitat d’idiomes.

Sandie Shaw, però, mai ha amagat que sempre va odiar la melodia de "Puppet on a string", deia que era una "punyetera" cançó amb ritme de rellotge de cucut i, a més, li semblava ridícul el seu final. Jutgeu vosaltres mateixos.

Ai!, si tu m’estimessis igual que jo,
però som titelles ballant sense parar
per la corda de l'amor, ...

Sister Sledge

Una família molt ben avinguda

Quartet vocal femení nord-americà de pop, dance i música disco, creat l'any 1972 a Filadèlfia, la ciutat més gran de l’estat de Pensilvania. Una formació composta per quatre germanes: Kim Sledge, Debbie Sledge, Joni Sledge i Kathy Sledge, totes, elles, d’edat compresa entre els 12 i els 17 anys.

L’àvia de les quatre noies era una excantant d'òpera que es deia Viola Williams i que havia estat una notable soprano en la seva joventut, per aquest motiu, en els seus inicis, per donar-se a conèixer, Sister Sledge es presentava a tot arreu amb el nom de "Mrs. Williams' grandchildren" (les nétes de la senyora Williams).

El primer disc de Sister Sledge, un single editat l'any 1972, incloïa en la seva cara principal "Time will tell" (el temps ho dirà), un tema suau amb unes encertades harmonies vocals. En aquell període, el grup es denominava Sisters’ Sledge (les germanes Sledge, en plural).

Amb el seu tercer àlbum d’estudi, un treball publicat el mes d’abril de 1979, Sister Sledge va explotar comercialment. L’elapé incloïa un dels clàssics inexcusables de la música disco, la cançó que dona títol al disc, "We are family" (som família), una rítmica composició, molt ballable, un tema animat i positiu escrit i produït per Nile Rodgers i Bernard Edwards, el guitarrista i el baixista de la banda novaiorquesa Chic. "We are family" va obtenir un fulgurant èxit mundial.

"We are family" va assolir la posició número 1 de les llistes nord-americanes de rhythm and blues, va ocupar la segona posició de la llista d'èxits, va vendre més d’un milió de còpies, motiu pel qual, el grup, va ser guardonat amb un disc d'or i va rodar als plats de tocadiscos de quasi totes les discoteques del planeta.

Segur que la coneixeu o, si més no, l’heu sentit més d’una vegada:

We are family,
I've got all my sister with me,...

(Som família,
tinc totes les meves germanes amb mi,)

Solera

Una solera excel.lent que no va arrelar

Germen d'una altra mítica formació espanyola d’inicis dels setanta: Canovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán (CRAG), Solera va ser un fugaç grup espanyol d’estil pop i curta trajectòria. Creat a Madrid l’any 1972 en format de quartet, estava compost pels germans José Antonio i Manolo Martín juntament amb Rodrigo García i José María Guzmán.

Bregats com a músics de sessió, el quatre components de Solera eren bons instrumentistes, tenien molt bones veus i, a més, eren excel.lents compositors. La seva música es caracteritzava per unes harmonies vocals molt ben cuidades, una base pop força càlida, de tendència més aviat acústica i una excel.lent orquestració instrumental.

El seu primer (i únic) disc es va editar l’any 1973, un elapé que portava el nom del grup: "Solera". El vinil, força variat, estava farcit de cançons molt influenciades per l’estil vocal i la sonoritat acústica de conegudes bandes de la costa oest dels Estats Units com ara, The Byrds o Crosby, Stills and Nash (& Young). Cal esmentar, però, que en aquell període, el disc no va tenir un gran èxit, tot i què va obtenir certa repercussió mediàtica.

De "Solera", posteriorment, s'extraurien dos singles, encapçalats cada un d'ells amb els temes més destacats de l’elapé: la nostàlgica "Calles del viejo París", una esplèndida composició de José María Guzmán i "Linda prima" una cançó de Rodrigo García que narra la història d'una jove que contreu matrimoni per raons de conveniència.

"Calles del viejo París" és un tema de caire sentimental escrit amb una forta càrrega poètica, una cançó que amb exquisida sensibilitat, parla de ferides amoroses, de certa nostàlgia del passat i de l'afecte vers la ciutat de París.

Solera va tenir una efímera vida artística però ens va deixar un grapat de notables cançons, composicions que, sense cap mena de dubte, es troben entre el més destacat del panorama musical espanyol dels anys setanta.

Recorriendo voy las calles del viejo París,
recordando que estuviste junto a mí.
Esos días tan felices que no volverán,
hoy se agolpan en mi mente y después se van...

Bill Deal and The Rhondels

Colpejats i malferits, però, amb molta marxa

Festivalera banda nord-americana de "beach music" i "blue-eyed soul" (soul blanc) creada l’any 1959 pel cantant i teclista William "Bill" Deal a Portsmouth, un municipi de l'estat de Virginia. A banda de Bill Deal, la formació clàssica del grup estava composta per set membres més: els trompetistes Mike Kerwin i Jeff Pollard, el trombonista Ronny Rosenbaum, el saxofonista Ken Dawson, Don Quisenberry al baix i Ammon Tharp a la bateria i compartint veus amb Bill Deal.

A Bill Deal el va introduir a la música el seu pare, un guitarrista aficionat i es va iniciar musicalment aprenent a tocar el piano; més tard, mentre estudiava a la Woodrow Wilson High School, Deal va entrar a formar part, regularment, de diverses bandes locals.

En una d’aquestes agrupacions hi va conèixer al bateria Ammon Tharp, un altre jove estudiant amb qui, després d’actuar amb ell per diversos locals en format duo, crearia la primera edició dels Bill Deal and The Rhondels, una formació que comptava amb Bill Deal a l’orgue, cantant principal i tocant el baix (amb els pedals de l'orgue), Ammon Tharp a la bateria i veus i Mike Ash, Mike Stillman i Bryan Bennett als instruments de vent.

La banda Bill Deal and The Rhondels es va començar a forjar una audiència, més o menys estable, a la zona de Virginia Beach, una turística població costera dels Estats Units. El mes de gener de 1969, el grup va editar el seu primer single, "May I" (em permet), un disc que, en poc temps, va entrar a les preuades llistes d’èxits Billboard i que als Estats Units va vendre 400.000 còpies.

A l’estiu d'aquell mateix any, amb "I've been hurt" (m'han fet mal)), un tema molt enganxós, els va arribar el moment de glòria. "I've been hurt" va assolir la posició 35 de les llistes de vendes americanes, va despatxar més de un milió de copies a tot el món i es va convertir en un gran èxit, sobretot a Llatinoamèrica, on a Mèxic, va ser proclamada "cançó de l'any".

Amb "I've been hurt" es va iniciar una carrera artística que va portar a Bill Deal and The Rhondels al Madison Square Garden, recinte on, en qualitat de caps de cartell, van actuar al costat de Deep Purple i Neil Young & Crazy Horse. També farien una gira per tot el país, on delectarien al públic amb les seves veus, el seu potent metall i amb el seu brillant espectacle.

Kiki Dee

La parella trencacors

Kiki Dee es el pseudònim artístic de Pauline Matthews, una vocalista britànica oriünda de Little Horton, un barri del municipi anglès de Bradford. Kiki Dee es va iniciar en el món discogràfic, treballant com a cantant de sessió i, al llarg de la seva carrera artística, va compaginar la seva solida carrera musical amb la interpretació.

Amb un especial talent vocal per al soul, a inicis dels anys setanta, Kiki Dee va ser la primera artista britànica que va gravar per al mític segell Motown, la cèlebre discogràfica nord-americana especialitzada en música negra. També va ser la primera artista que va fitxar Sir Elton John per al catàleg del seu segell discogràfic, la Rocket Record Company, una companyia creada l’any 1973 que no va tenir gaire èxit.

El mes de juny de 1976, Elton John va editar un single interpretat a duo amb Kiki Dee. El disc contenia "Don’t go breaking my heart" (no trenquis el meu cor) i "Snow Queen" (reina de la neu), dues composicions escrites conjuntament per Elton John i el seu soci habitual, el compositor i lletrista Bernie Taupin atribuïdes, però, a Ann Orson i Carte Blanche, pseudònims d'Elton i Bernie, respectivament. En poc temps, "Don’t go breaking my heart" es va convertir en un notable èxit comercial a tot el món.

Amb "Don’t go breaking my heart", una cançó simpàtica i que aixeca l'ànim, el carismàtic pianista britànic va aconseguir el seu primer número 1 al Regne Unit, una gesta que no tornaria a repetir fins a catorze anys després. A més, "Don't go breaking..." va ser el seu sisè número 1 als Estats Units i l’últim gran èxit d'Elton John en la dècada dels anys setanta.

"Don’t go breaking my heart" es va començar a enregistrar a Toronto, lloc on Elton John es trobava de gira en aquell moment. En aquell municipi canadenc, el pianista anglès va gravar la seva part vocal. Un cop finalitzada aquesta, la cinta seria enviada a l'estudi de gravació de Londres on Kiki Dee, de manera separada, i desprès de diversos arranjaments, enregistraria la seva.

Sembla ser que el videoclip promocional de "Don’t go breaking my heart" és un dels curtmetratges professionals més econòmics que s’han produït mai. La filmació es va realitzar en una sola presa, amb tres càmeres i amb els dos joves artistes improvisant. El resultat obtingut és immillorable.