Gerry Rafferty

Un carrer londinenc que serveix de font d'inspiració

Compositor i intèrpret britànic de música pop nascut a Paysley, un municipi escocès situat a prop de Glasgow. El seu veritable nom era Gerald Rafferty i va iniciar la seva carrera actuant com a músic de carrer.

A mitjans dels anys seixanta, Rafferty va formar el seu primer grup, The Maverix i, l’any 1970, s’incorpora al duo escocès d’estil pop i arrels folk, Humblebums. L’any següent, publica el seu primer disc en solitari, "Can I have my money back?" (puc recuperar els meus diners?), un treball que no va gaudir de gaire impacte comercial. L'any 1972, Rafferty va co-liderar, juntament amb Joe Egan, el quintet, Stealers Wheel. Dissolt, no gaire amistosament, Stealers Wheel, Rafferty reprèn la seva carrera en solitari.

L’any 1978, publica el seu segon treball en solitari, un àlbum titulat "City to city", un disc que inclou la seva cançó més reeixida, l’excel.lent i inconfusible balada "Baker street". Un tema compost pel propi Rafferty on sobresurt un dels "riffs" de saxofón més famosos de la història de la música pop. Editada en format single, el disc va vendre més de quatre milions de còpies.

El títol de la cançó, "Baker street", és un compliment vers el famós carrer londinenc on, segons el relat del novelista Sir Arthur Conan Doyle, residia el fictici detectiu anglès Sherlock Holmes, concretament, en l'imaginari número 221B. Baker street també és l’indret on, a mitjans dels anys setanta, Rafferty va trobar empara, cohabitant a l'apartament d'un amic seu en el periode en que vivia a cavall entre Glasgow i la capital britànica.

Com anècdota, assenyalar que Raphael Ravenscroft un excel.lent saxofonista britànic de sessió, acabaria sent el protagonista inesperat que va propiciar l’èxit de "Baker street" ja que, en principi, el característic "solo" de saxo que domina tota la cançó i que interpreta magistralment Ravenscroft, sembla ser que, inicialment, no estava previst.

Es veu que Ravenscroft es trobava a l'estudi de gravació per enregistrar una part poc rellevant de "Baker street". Mentre estaven fent els últims retocs a la cançó, el "solo" de guitarra no acabava de sortir gaire bé i per ajudar, Ravenscroft va proposar interpretar-lo ell amb el saxo alt. El resultat obtingut ja forma part de la història de la música.

Vanilla Fudge

Sense cap mena de dubte: el heavy va començar aquí

Banda nord-americana de rock psicodèlic creada l’any 1966 a Long Island, un barri situat al districte Queens de Nova York, una agrupació caracteritzada per versionar temes d'altres formacions adaptant-les al seu estil. El grup estava integrat pel cantant i teclista Mark Stein, el guitarrista Vince Martell, el baixista Tim Bogert i el bateria Carmine Appice, l’autor del famós llibre d'aprenentatge de bateria titulat "Realistic rock".

La seva capacitat per a versionar peces clàssiques de grups famosos de l’època, com ara, The Beatles o The Supremes, va influenciar a d'altres formacions de rock progressiu, tant contemporànies com d’èpoques posteriors; va ser gràcies a les seves adaptacions, a la seva rotunda sonoritat, a l’arriscada modificació dels tempos de les cançons originals i, finalment, a la complexitat dels seus arranjaments.

Amb el nom de The Pigeons el quartet novaiorquès va iniciar la seva efímera carrera musical, actuant amb força èxit per nombrosos locals de la Costa est dels Estats Units fent versions de clàssics del soul i, alhora, aconseguint diners extra operant com a grup de suport de diverses formacions vocals femenines.

Fruit de tot això, la banda va aconseguir signar contracte amb el segell Atlantic Records, una de les principals discogràfiques nord-americanes d’aquell període, una companyia que, d'entrada, va canviar el nom del grup, rebatejant-lo amb el nom d'un gelat: Vanilla Fudge (dolç de vainilla).

El primer treball editat amb Atlantic Records va ser el single "You keep me hangin' on" (em tens penjat), un disc publicat l’any 1967 sota el segell Atco. Es tracta d’una original revisió, en pla psicodèlic i to èpic, del conegut tema que el llegendari tercet compositor, Holland/Dozier/Holland, havia escrit per al trio vocal femení The Supremes.

Vanilla Fudge havia canviat el tempo original de "You keep me hangin' on" alentint el tema; a banda d’això, en la seva adaptació, l’orgue és l'instrument protagonista, destacant també, l’enèrgica bateria de Carmina Appice. "You keep me hangin' on", és la peça que resumeix millor les característiques artístiques i musicals de Vanilla Fudge.

Los Gritos

Un grup que va aconseguir cridar l'atenció

Quartet pop de curta trajectòria creat l'any 1967 al municipi turístic de Fuengirola, localitat malaguenya situada a la Costa del Sol. Un grup inicialment format per tres músics andalusos: Francisco Doblas (guitarra solista), José Sierra "Pepín" (guitarra rítmica) i José Ramón Moreno "Timmy" (bateria) i un alacantí, Manuel José "Manolo" Galván (cantant i baix), el líder de la banda.

Després de superar a empentes i rodolons una primera etapa no gaire reeixida, l'any 1968 aconsegueixen signar contracte amb la discogràfica Belter, juntament amb una oferta per a participar com a concursants a la desena edició del Festival Español de la canción de Benidorm, un certamen que els proclama guanyadors, al costat d'un encara desconegut Julio Iglesias i interpretant, individualment, la composició escrita pel propi Julio Iglesias "La vida sigue igual".

Los Gritos s'embutxaquen un guardó de 15.000 pessetes (90 euros) en efectiu, Julio Iglesias també guanya el premi a la millor composició i per aquest motiu, s'emporta 100.000 pessetes (600 euros) més. Aquest triomf catapulta a Julio Iglesias i, en menor mesura, a Los Gritos a la fama. A partir d'aquell moment, no falten les ofertes d'actuació i el grup comença a publicar singles, el primer d'ells inclou "La vida sigue igual" i "Los molinos de la Mancha".

Especialistes en Festivals, aquell mateix any guanyen el segon premi del I Festival Internacional de la Canción de Málaga interpretant "Vuelvo a mi tierra", un tema de Manolo Galván. Un any més tard, tornen a participar al Festival español de la canción de Benidorm amb "Adios verano, adios amor", un tema del Dúo Dinámico. En aquella ocasió, però, el resultat obtingut no els hi va tan bé.

L'any 1970, participen al V Festival de la Canción del Atlàntico que es celebra a Puerto de la Cruz, Tenerife, allà obtenen el tercer premi amb "Sentado en la estación", un tema melòdic escrit per Manolo Galván.

L'ùltima estrofa de "Sentado en la estación" diu: "Tú emprendes tu camino, yo empezaré el mío sin ti", sembla una premonició, ja que al cap de poc temps, el grup es desfà. Poc desprès, amb el folklòric nom de La Zarzamora es reconverteixen en quintet, una formació de curta durada, només subsisteix un any i mig. L'any 1972, Manolo Galván inicia un nou projecte en solitari, una carrera de notable èxit, sobretot a Argentina, on el vocalista fixa la seva residència.

Patsy Cline

Una balada tranquil.la que et fa tornar boig

De nom real, Virginia Patterson Hensley, Patsy Cline, "Cline" era el cognom del seu primer marit, va ser una cantant nord-americana nascuda a Gore, un municipi que forma part de l’estat de Virgínia. Icona de la música country i del so "Nashville" de principis dels anys seixanta, va ser una de les primeres intèrprets femenines d'aquest gènere musical.

Desprès de comercialitzar diversos èxits, a finals de 1961, Patsy Cline publica "Crazy" (boja) una balada-pop amb tints de jazz interpretada amb un to emocionalment expressiu, un tema que havia escrit el texà, Willie Nelson en la seva època primerenca; una cançó que reflexiona sobre la soledat i que, ràpidament, es va convertir en un gran èxit als Estats Units. Versionada al llarg dels anys per desenes d’artistes, "Crazy" és una de les cançons mes representatives de Patsy Cline.

Sembla ser que Patsy Cline odiava amb tota la seva ànima "Crazy", el motiu s’ha de buscar en el deplorable estat físic i anímic que es trobava la cantant en el període en que va enregistrar el tema, dies després de passar un mes ingressada en un hospital i quan encara no es trobava recuperada del tot de l'accident automobilístic que havia patit dos mesos abans. Potser per aquest motiu, es nota que Patsy desgrana amb amargor la història de desamor que evoca "Crazy".

Cline havia patit l’accident en xocar amb un altre vehicle a Nashville. Com que no portava posat el cinturó de seguretat, l’any 1961 ni era obligatori, ni els cinturons estaven gaire estesos, la cantant va sortir disparada contra el parabrisa del vehicle; resultat: el canell trencat, el maluc dislocat i un tall al front que va necessitar diversos punts de sutura.

Un any més tard, el destí li tenia preparada una macabra mala passada: a l’edat de trenta anys, amb tota una vida per davant i quan es trobava al cim de la seva carrera, un altre desgraciat accident, aquesta vegada d'aviació, va segar la vida de Patsy Cline. A causa del mal temps, l'avioneta en que viatjava, un aparell propietat del seu mànager, es va estavellar quan la cantant tornava a casa, després d'haver actuat en un acte benèfic.

Malgrat la seva prematura mort, Patsy Cline va arribar a convertir-se, en la dècada dels seixanta, en una de les cantants més influents de la música popular dels Estats Units.

Boja, estic boja per sentir-me tan sola.
Estic boja, boja per sentir-me tan trista, ...

Pilot

Un tema simpàtic dotat de màgia

Banda britànica d’estil pop rock, formada l'any 1973 a Edimburg, la capital d'Escòcia. Un quartet integrat per dos antics membres de la popular banda juvenil escocesa Bay City Rollers: David Paton, (baix, guitarra acústica i veu cantant) i Billy Lyall (teclats, flauta i cors); el grup es completava amb Stuart Tosh (bateria i cors) i Ian Bairnson (guitarra solista).

El mes de novembre de 1974, Pilot publica en format single "Magic", un enganxós tema pop-rock d’aire festiu que llueix unes harmonies vocals força treballades. Una cançó composta per David Paton i Billy Lyal, produïda per Alan Parsons i extreta del seu primer àlbum: "From the album of the same name" (des de l'àlbum de mateix nom), un títol que va comportar el reconeixement internacional de la formació escocesa.

"Magic" va assolir l’onzè lloc de les llistes d'èxits del Regne Unit, la cinquena posició de les llistes dels Estats Units i el lloc més alt de les llistes de vendes del Canadà. A banda d’això, "Magic" va vendre més d'un milió de còpies, motiu pel qual, Pilot va ser guardonat amb un preuat disc d'or.

L'any 1975 el seu segon àlbum d'estudi, "Second fight" (segona baralla), un treball que incloïa "January" (gener), va multiplicar l’èxit del grup. "January" va conquerir el primer lloc de les llistes d’èxits del Regne Unit i la primera posició a les llistes australianes.

De forma sorprenent, a partir d'aquell moment, la banda va començar a desintegrar-se, amb els seus quatre integrants treballant en projectes solitari, com a músics de sessió, o entrant a formar part d'altres formacions.

L'any 1977, dels quatre membres originals del grup, només David Paton i Ian Bairnson continuaven en actiu en la formació, ells dos van enregistrar, amb l’ajut de músics de sessió, l'últim disc de Pilot, "Two's a crowd" (dos es una multitud). L'any següent, els quatre components inicials s'havien desvinculat del grup i havien iniciat nous projectes: Tosh, Payton i Bairnson s’havien integrat a The Alan Parsons Project i al seu torn, Lyal havia llançat un àlbum en solitari.