Ann Peebles

Una altra vegada la maleïda pluja

Cantant i compositora nord-americana de rhythm and blues i Memphis soul nascuda a Kinloch County, un suburbi de Sant Louis, Missouri. Setena filla d'onze germans, el seu pare era el ministre de la primera església batista de Sant Louis i la seva mare era cantant i per això, amb aquestes referències, com sol ser habitual en aquests casos, Ann va començar a cantar, de petita, al cor de l'església on predicaven els seus pares.

En l’aspecte artístic, els seus primers passos professionals els va materialitzar en un grup familiar creat pel seu avi, una formació vocal que es deia Peebles Choir i que actuava pel circuit gospel del sud nord-americà. Els Peebles Choir van arribar a ser teloners de la reina del gospel, Mahalia Jackson i van compartir escenari amb el gran Sam Cooke and the Soul Stirrers.

L'any 1969, Ann Peebles publica en solitari el seu single de debut, "Walk away" (allunyar-se). A finals d'aquell mateix any, edita el seu primer àlbum "This is Ann Peebles" (aquesta és Ann Peebles), finalment, l’any 1973, publica en format single la seva cançó més aplaudida, la climàtica "I can't stand the rain" (no suporto la pluja), un tema compost per Don Bryant (més tard marit d'Ann Peebles), Bernard "Bernie" Miller i la pròpia Ann Peebles que, en aquell període, va tenir un èxit bastant considerable.

Diuen que "I can't stand the rain" era una de les cançons preferides del beatle John Lennon. En un article publicat a la revista especialitzada, Billboard, Lennon afirmava que "I can't stand the rain" era una de les millors cançons que havia escoltat mai.

La lletra de "I can't stand the rain" parla de com la pluja que esquitxa una finestra porta dolços records a la protagonista, una evocació que es torna dolorosa en recordar un amor perdut, un xicot que ara ja no està al seu costat. Es tracta d’una cançó versionada posteriorment infinitat de vegades, totes elles amb un fort impacte comercial, un tema que, avui dia, segueix sonant fenomenal.

A "I can't stand the rain" el so inicial que evoca la pluja està produït per un timbal electrònic, un instrument que feia poc que s'havia incorporat a l'estudi del segell discogràfic HI Records, acompanya la pluja un violí amb la tècnica "pizzicato" (pessigant les cordes amb la punta del dit).

Paul and Paula

Una amable i cordial salutació

Duo nord-americà d’estil pop romàntic format per Ray Hildebrand (Paul) i Jill Jackson (Paula), una parella mixta que s'havia conegut quan tots dos estudiaven a la Howard Payne University, una institució privada de confessió baptista ubicada a Brownwood, un municipi de l’estat de Texas.

A la tardor de 1962, Ray i Jill van decidir crear un duo musical aprofitant que un disc-jockey de Brownwood anomenat Riney Jordan, havia proposat als seus oients que formessin parelles i que anessin a la seva emissora de radio per interpretar una cançó amb la finalitat benèfica d’ajudar a la Societat nord-americana contra el càncer. Ray i Jill es van animar i s’hi van presentar, cantant l'ensucrat i romàntic tema "Hey Paula", una cançó de lletra molt simple i innocent que Ray havia compost expressament per aquest esdeveniment.

Després de l'audició i degut a l’èxit popular que van obtenir, la parella va ser convidada a enregistrar la cançó en disc i, amb aquesta finalitat, van anar als Clifford Herring Studio de Fort Worth. En aquests estudis, van tenir la sort d'ensopegar amb al productor "Major" Bill Smith (William Arthur Smith), un músic i antic militar que, a més, era el propietari del segell discogràfic LeCam Records. Bill Smith en aquells instants, tenia l’estudi llogat i disposava de cinc músics reservats per a enregistrar una cançó, els músics eren, el guitarrista Marvin Montgomery, el baixista Guy Parnell, l’organista Hargus Robbins, el pianista Little César i el bateria Ronnie Dawson.

A l'hora convinguda, el solista que havia de cantar la cançó no es va presentar i, per aquest motiu, sense pensar-ho dues vegades, el "Major" va oferir els músics contractats a la jove parella nouvinguda per adaptar i perfeccionar la peça que portaven sota el braç: "Hey Paula". Un tema que, acreditat originalment a Jill & Ray, va aconseguir unes elevades quotes de popularitat.

Posteriorment, el "Major" Bill va vendre els drets del màster i el contracte de Jill i Ray (Paul and Paula) a Mercury Records que, sota l’etiqueta Philips va llançar "Hey Paula" a tot el món, convertint-se en èxit mundial i en un clàssic adolescent. "Hey Paula" va assolir un disc d’or, va ser un dels singles més venuts de l'any 1963 i va despatxar prop de dos milions de còpies.

En tota la seva carrera artística, trajectòria que va durar, escassament, dos anys, Paul and Paula van publicar tres àlbums d'estudi i onze senzills.

Hey, hey, Paula, em vull casar amb tu,
Hey, hey, Paula, amb cap altra ho podria fer,...

The Police

La madame que custodiava el semàfor

Influent trio britànic de pop-rock format el mes de desembre de 1976 a Londres i liderat pel vocalista, baixista i compositor, Gordon Matthew Thomas Sumner, més conegut com Sting (un nom que significa "fibló" en anglès i que deriva del jersei de rugbi a ratlles grogues i negres, estil abella, que el cantant acostumava a portar en la seva joventut).

Completava la formació, el guitarrista francès (cors), Henry Padovani, un component que aviat seria substituït per Andy Summers, un guitarrista molt més experimentat ja que, en aquella època, Andy comptava ja amb llarg recorregut en la música rock i, finalment, el bateria d'origen nord-americà, Stewart Copeland. Tres excel.lents instrumentistes d'amplis coneixements musicals.

A finals de 1977, The Police havia d'actuar a Paris en qualitat de teloners d'una banda no gaire coneguda; desgraciadament, el concert es va suspendre, a més, aquell dia es va espatllar l'atrotinat automòbil d'Andy i mentre el tres empenyien el cotxe sobre un pont parisenc els va agafar la pluja. Aquella nit, Copeland i Summers van anar al cinema a veure "Star Wars", Sting, per la seva part, va preferir sortir a passejar, deambulant tot sol pel barri de Pigalle, un indret on va quedar sorprès pel munt de madames de vida lleugera que exercien la prostitució.

Aquell passeig nocturn i l'ambient lasciu que va descobrir van inspirar a Sting, que l'endemà, va començar a esbossar una cançó, inicialment, a ritme de bossa nova, dedicada a una fictícia prostituta, una meretriu ubicada sota la llum vermella d'un semàfor a l'espera de clients, el seu nom: Roxanne. Posteriorment, amb la col.laboració de la resta del grup, Sting poliría el tema, adaptant-lo a ritme reggae i afegint-li un cor de veus d'estil punk.

"Roxanne" es va incloure en el primer àlbum de The Police, "Outlandos d'amour" (proscrits d'amor?), un excel.lent disc publicat el mes de novembre de 1978, probablement, un dels millors treballs de la banda. Un àlbum on sonen clàssics del grup com ara, la citada "Roxanne", "So lonely" (tan sols) o "Can't stand losing you" (no suporto perdre't).

Sembla ser que el riure que se sent en la introducció de "Roxanne" es deuen al fet que mentre s'enregistrava la cançó, Sting va ensopegar amb un piano, provocant, per efecte del cop, la curiosa nota musical que se sent a l'inici i les rialles dels companys presents a l'estudi.

Exile

Uns exiliats molt petoners

Banda de country i soft-rock formada l'any 1963 a Berea, un municipi nord-americà ubicat a l'estat de Kentucky, una formació creada pel guitarrista i vocalista James Preston "J. P." Pennington, Inicialment, era un grup de rock que feia servir la denominació plural de The Exiles.

Una banda "one-hit-wonder" (artista d'un sol èxit) inicialment composta per l'esmentat J. P. Pennington, que es feia càrrec de la guitarra solista i les veus, el cantant Jimmy Stokley, el saxofonista i, alhora, guitarra acústic Bernie Faulkner, el trompetista Billy Luxon, el teclista Buzz Cornelison, el baixista Kenny Weir i el bateria Bobby Johns.

Sembla ser que J. P. Pennington, el líder de la formació, va fer i refer el grup diverses vegades, canviant els components de la banda i el seu estil musical amb la mateixa freqüència que es canviava els mitjons. L'any 1973, el nom del sextet va quedar reduït a Exile i, a inicis dels anys vuitanta, la banda es van passar a la música country.

L'any 1978, editat en format single i comercialitzat promocionant el seu àlbum, "Mixed emotions" (emocions barrejades), Exile va publicar "Kiss you all over" (vull besar-te a tot arreu), una balada romàntica composta pel conegut productor i compositor australià, Mike Chapman juntament amb el seu soci, Nicky Chinn. Una cançó amb una lletra molt més que suggeridora, un text sensual de fogositat molt explícita.

"Kiss you all over" va ser tot un èxit, el mes de setembre de 1978 va assolir la primera posició de les llistes de vendes dels Estats Units.

D'acord amb la classificació elaborada per la revista Billboard, la coneguda publicació nord-americana especialitzada en informacions de la industria musical, "Kiss you all over" està situada en la novena posició, dins la seva llista "The 50 Sexiest Songs Of All Time" (les 50 millors cançons sexys de tots els temps).

Et vull embolicar amb els meus braços,
vull tenir-te a prop meu.
¡Oh nena!, vull assaborir els teus llavis,...