Bob Marley & The Wailers
No ploris, nena, tornarè tardMítica formació de reggae i ska creada l'any 1974 a Kingston, la capital de la illa caribenya de Jamaica. Una banda liderada pel guitarrista, compositor i cantant Bob Marley (Robert Nesta Marley), màxim difusor del moviment espiritual rastafari, del qual era membre compromès i amb el suport de The Wailers i el trio vocal femení I Threes.La Wailers band estava formada pels germans Barret: Carlton a la bateria i Aston "Family man" al baix; els guitarristes, Junior Marvin i Al Anderson; els teclistes, Tyrone Downie i Earl "Wya" Lindo i, finalment, Alvin "Seeco" Patterson a la percussió. Per la seva banda, el trio I Threes estava compost per Rita Marley (la dona de Bob Marley), Judy Mowatt i Marcia Griffiths.El primer àlbum comercialitzat sota el nom de Bob Marley & The Wailers va ser batejat amb el terme rastafari "Natty dread", un disc publicat el mes d'octubre de 1974 que incloïa, entre d'altres, "No woman, no cry" (dona, no ploris), un dels primers èxits mundials del grup, un tema acreditat al cantautor jamaicà Vincent "Tata" Ford, un bon amic de Marley i la persona que va donar a Marley les primeres lliçons a la guitarra del referent reggae.Diverses fonts asseguren que Bob Marley era realment l'autor de "No woman, no cry", una composició que va cedir a Vicent Ford com a agraïment a la seva amistat i als ajuts alimentaris rebuts per aquest durant l'etapa adolescent en la qual, el cantant jamaicà no passava per la seva millor època, després que la seva mare, que s'havia tornat a casar, se n'anés als Estats Units i ell no hagués volgut anar a viure amb el seu pare, convertint-se, durant un cert període de temps, en un "homeless", una persona sense sostre.S'especula amb el fet que Bob Marley va escriure expressament "No woman, no cry" per a la seva esposa, Rita, que en aquell temps patia depressions, sembla ser, com a conseqüència de les reiterades absències de Marley. També es rumoreja que el que pretenia realment Bob Marley amb les estrofes de "No woman, no cry" era intentar rescabalar a la seva dona de les contínues infidelitats que ell li infligia, era la seva peculiar manera de demanar perdó.D'acord amb la classificació elaborada per la revista nord-americana Rolling Stone, "No woman, no cry" ocupa el trenta-setè lloc de la llista de les 500 millors cançons pop-rock de tots els temps.
Mud
Confio plenament que cap de vosaltres se senti sol o sola aquest Nadal
Sòlida banda anglesa d'estil "glam rock" creada l'any 1966 a la ciutat de Londres. Un quartet format pel guitarra solista Rob Davis, el vocalista Les Gray, el bateria Dave Mount i el baixista Ray Stiles. En la seva adolescència, al catorze anys, Rob Davis va crear una banda instrumental d'estil The Shadows anomenada The Apaches, una formació que ja comptava amb el seu company Dave Mount a la bateria.
A finals de 1973, Mud va publicar "Dyna-Mite", una cançó que havia estat rebutjada per The Sweet, l'altre prominent banda britànica d'estil "glam rock" competidora de Mud. Es tracta d'un rock compost i produït per l'equip de compositors Nicky Chinn i Mike Chapman (una reeixida parella creativa coneguda corporativament amb el nom de Chinnichap), un tema que Mud va convertir en un hit britànic.
El mes de desembre de 1974, Mud es va tornar seriós i, igual que havien fet altres coetanis seus, com ara Slade, van publicar "Lonely this Christmas" (un Nadal solitari), una malenconiosa nadala, un pèl depriment, escrita novament pel tàndem Chinn-Chapman i interpretada per Les Gray a l'estil melòdic de Elvis Presley, un estil vocal que a partir de llavors, el cantant ja no abandonaria.
"Lonely this Christmas" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit, dels Països Baixos i de Bèlgica, va ser el segon número 1 de Mud aquell any, ja que el mes de gener anterior, havien aconseguit el seu primer "top ten" amb "Tiger Feet" (peus de tigre), un trepidant tema que gaudia de coreografia pròpia.
La lletra de "Lonely this Christmas" parla d'una persona que pels voltants de Nadal es troba abatuda, ja que la seva estimada ja no està al seu costat (ella l'ha deixat) i per això, preveu unes festes tristes, sense cap il.lusió, en uns dies propicis per a la nostàlgia i en una època molt dolenta per trobar-se sol o sola.
Al llarg de la seva existència, Mud va editar una sèrie de singles que recuperaven les pautes clàssiques del rock and roll; al mateix temps, oferien uns directes festius i contundents, uns espectacles que atrapaven al públic amb la seva estètica colorista i teatral.
Merry Christmas, darling, wherever you are,...
(Bon Nadal, estimada, allà on siguis)
The Dirty Mac
Un espectacle circense un pèl demoratLlegendària i insòlita banda creada expressament per a participar en un programa especial de televisió titulat "The Rolling Stones Rock and Roll Circus", un espectacle dirigit pel cineasta novaiorquès Michael Lindsay-Hogg i conduït per Mick Jagger que va ser enregistrat en cinema i vídeo el dia 11 de desembre de 1968 i que, finalment, va veure la llum en format d'àlbum d'àudio i vídeo el mes d'octubre de 1996, gairebé tres dècades després. La versió en DVD va aparèixer més tard, l'any 2004.Els il.lustres components de The Dirty Mac, eren, ni més i menys, que John Lennon (veu cantant i guitarra rítmica), en la seva primera actuació sense els altres tres beatles, Eric Clapton (guitarra solista), Keith Richards (al baix) i Mitch Mitchell (bateria), bona part de la noblesa del rock and roll de l'època.Una mítica formació que només va oferir una sola actuació en la seva curta vida artística i en la qual, només van interpretar dues cançons: "Yer Blues", una composició de John Lennon (tot i que figura acreditada a Lennon-McCartney) inclosa en el segon disc del l'àlbum homònim de The Beatles conegut popularment com a "White Album" i "Whole lotta Yoko", una desafortunada improvisació de blues, a la qual s'hi va afegir el violinista israelià Ivry Gitlis i Yoko Ono que, amb els seus crits i xisclets malmet encara més el tema.A banda de The Dirty Mac, l'espectacle musical va comptar amb les actuacions de The Rolling Stones, The Who, Taj Mahal, Marianne Faithfull i Jethro Tull.Teòricament, l'especial havia de ser emès per la cadena de televisió britànica BBC, però els Rolling Stones van aconseguir suspendre l'emissió adduint que la seva actuació era manifestament millorable, ja que havien pujat a l'escenari quan portaven catorze hores al plató i es començava a fer de dia, trobant-se visiblement esgotats.Tot i això, molta gent creu que la veritable raó de la cancel.lació va ser que l'enèrgic xou que van oferir The Who, que recentment havia finalitzat amb força èxit una gira de concerts per tot Europa, havia enfosquit a The Rolling Stones, una formació que portava dos anys sense fer cap actuació en directe.
The Association
Una fructífera associació de caràcter melòdic
Grup californià de pop suau creat l'any 1965 a la ciutat de Los Angeles, un sextet que desplegava unes admirables harmonies vocals. El grup estava format pel vocalista Gary Alexander, el multiinstrumentista i compositor Terry Kirkman, els guitarristes i cantants Russ Giguere i Jim Yester, el baixista i vocalista Brian Cole i el bateria Ted Bluechel jr.
El mes de març de 1966, amb el disc "Along comes Mary" (ve/apareix Mary), The Association va comercialitzar un dels singles més venuts de l'any. "Along comes Mary" seria el primer dels cinc top-ten nord-americans que va assolir la banda durant la seva reeixida carrera musical.
Quinze mesos més tard, concretament, el 16 de juny de 1967, The Association va fer història en obrir, davant de 50.000 ànimes joves d'esperit lliure, el multitudinari Monterey Pop Festival, el memorable primer gran certàmen pop/rock a l'aire lliure de la història i el precursor del Festival de Woodstock de l'any 1969.
El mes d'agost de 1967, The Association va publicar "Never my love" (mai amor meu), una romàntica balada que transmet una sensible declaració d'amor etern, un contundent propòsit en el qual, el protagonista llança proclames de l'estil: mai em cansaré de tu, el meu cor mai deixarà de desitjar-te,..., i ja al final, suplica a la seva parella que passi la resta de la seva vida al seu costat.
Versionada posteriorment per nombrosos i notables artistes, l'any 1999, la Broadcast Music, Inc. (BMI), una de les tres organitzacions dels Estats Units que vetlla pels drets d'autor dels músics i compositors, va certificar que en el transcurs del segle XX, "Never my love" ocupava la segona posició en la llista de cançons més difoses per les emissores de ràdio i televisió d'aquest país.
The Association va complementar "Never my love" amb "Requiem for the masses" (rèquiem per a les masses), una composició de temàtica pacifista escrita per Terry Kirkman que promulga una súplica per a la pau, una pregària tan eloqüent que part de les seves estrofes incorporen expressions en llatí.
Blind Faith
Una fantàstica formació de curta trajectòria
Supergrup de rock creat a Londres a mitjans de l'any 1968, un quartet format pel respectat guitarrista i cantant Eric Clapton, el virtuós bateria Ginger Baker, un dels grans bateries en la història del rock; l'excel.lent vocalista i multiinstrumentista Steve Winwood al capdavant dels teclats i la veu principal del grup i, finalment, Ric Grech, al baix, violí i veus.
Tot i que "Blind Faith" significa "fe cega", nom que va posar Clapton al grup a l'emprendre el seu enèsim projecte musical confiat en la seva pervivència i celebritat, Blind Faith va tenir una existència molt curta, només va estar en actiu 7 mesos, tot i això, la formació va gaudir de gran impacte popular i d'ampli seguiment mediàtic, malgrat que només va editar un sol disc, un treball, però, que va quedar perpetuat en la història del rock i en el record de milers de fans.
Publicat els mes d'agost de 1969, el seu primer i únic disc portava el nom de la banda: "Blind Faith", un excel.lent àlbum atapeït de blues-rock i traces progressives; un treball que lluïa una portada censurada i prohibida a diversos països, una caràtula en la qual, apareixia seminua la preadolescent Mariora Goschen, una jove londinenca d'onze anys, mostrant la maqueta d'un avió banyat en plata, un element que moltes ments recargolades de l'època no van dubtar a considerar-lo un símbol fàl.lic.
L'original portada de "Blind Faith", a més, no lluïa ni el títol del disc, ni les cançons que incloïa, ni el nom de la banda, tot i això, en la seva primera setmana, l'àlbum va arribar al primer lloc de les llistes d'èxits britàniques i nord-americanes.
Tres cançons de l'àlbum van ser escrites per Steve Winwood, el disc també inclou una versió d'un tema de Buddy Holly, una composició de Eric Clapton i, finalment, "Do what you like" (fes el que vulguis), un extens tema de Ginger Baker inspirat en l'estàndard del jazz "Take five" (agafa'n cinc) de més de quinze minuts de durada. Es tracta d'una espècie de jam session, un vehicle perfecte perquè els quatre membres de la banda es puguin lluir individualment.
Malauradament, l'aclaparament, les rivalitats i els egos personals van motivar la ruptura de la banda, iniciant tot seguit els seus il.lustres membres nous projectes musicals amb altres col.legues.
