Billie Davis

La joveneta que volia sortir amb algú

De nom real Carol Hedges, Billie Davis és una cantant britànica d'estil pop nascuda a Woking, un municipi situat al sud-est d'Anglaterra.

L'any 1962, amb tan sols setze anys, una amiga seva la va empènyer a participar en un concurs de recerca de nous talents. Acompanyada de la banda contractada per amenitzar la vetllada, el grup Cliff Bennett and the Rebel Rousers i interpretant una versió de "Many tears ago" (fa moltes llàgrimes), un tema popularitzat al Regne Unit per la cantant nord-americana Connie Francis, Billie Davis va guanyar la competició.

Poc temps desprès, l'any 1963, va arribar el primer gran èxit de Billie Davis, "Tell him" (digues-li), una excel.lent versió de la composició popularitzada l'any anterior pel quartet vocal nord-americà The Exciters. "Tell him" va assolir la desena posició de les llistes d'èxits britàniques.

Cinc anys més tard, el mes d'octubre de 1968, després de recuperar-se d'un greu accident de cotxe que gairebé li costa la vida, la seva versió pop de "I want you to be my baby" (vull que siguis el meu xicot), una ballable i comercial adaptació d'un clàssic del jazz compost per Jon Hendricks per al saxofonista i cantant nord-americà, Louis Jordan, va reafirmar la confiança del públic i de la crítica vers Billie Davis.

En els perceptibles cors de "I want you to be my baby" hi van participar Madeline Bell, Doris Troy, Kiki Dee, Kay Garner i The Moody Blues.

Billie Davis
Durant diverses setmanes, "I want you to be my baby" va vendre diàriament milers de còpies i de ben segur, la cançó hagués arribat molt més alt de la posició trenta-tres que finalment va assolir a les llistes d'èxits angleses, si una vaga a la planta de premsatge de la discogràfica Decca, no hagués impedit el seu posicionament als primers llocs dels rànquings musicals britànics.

El mes de juliol de 1970, enregistrat als estudis Decca de Londres i distribuït per la companyia donostiarra Discos Columbia, Billie Davis va publicar en castellà, "Venid conmigo", un tema de Manolo Díaz, el productor i compositor, entre d'altres artistes, de molts èxits de Los Bravos.


Carla Thomas

De bon arbre sempre en surt bon fruit

Cantant nord-americana de soul nascuda a Memphis, la ciutat més gran de l'estat de Tennessee. Coneguda amb el sobrenom artístic de "Reina del Soul de Memphis" (Queen of Memphis Soul), Carla és filla del cèlebre cantant de soul i rhythm and blues, Rufus Thomas.

L'any 1960, a punt de complir els 18 anys, Carla Thomas va enregistrar a duo amb el seu pare (i amb la col.laboració del seu germà gran, Marvell Thomas, als teclats i al costat d'un jove Booker T. Jones al saxo), el tema "Cause I love you" (per què t'estimo), una cançó escrita pel seu progenitor amb l'ajuda de Carla, que es va convertir en èxit regional venent més de 30.000 còpies.

Gràcies a "Cause I love you", la discogràfica Satellite Records, una companyia establerta a Memphis va fixar a Carla Thomas i, aquell mateix any, li va editar el seu primer single en solitari, la balada adolescent "Gee whiz (look at his eyes)" (¡Carai!, mira els seus ulls), una composició que Carla havia escrit quan tenia setze anys.

"Gee whiz (look at his eyes)" va aportar a Satellite Records el seu primer èxit nacional. Llançada el mes d'octubre de 1960, cinc mesos més tard, "Gee whiz (look at his eyes)", va assolir la desena posició del top ten de les llistes nord-americanes de música pop i el cinquè de les llistes de rhythm and blues. En aquest mateix període, Satellite Records, anticipant-se a possibles conflictes legals derivats d'un rival comercial que tenia un nom similar al seu, "The third Satellite", es va transformar en Stax Records.

Carla Thomas
El mes de setembre de 1962, Carla Thomas va publicar "I'll bring It on home to you" (t'ho portaré a casa), un tema compost pel pioner de la música soul, Sam Cooke. "I'll bring It on home to you" va assolir la primera posició de les llistes nord-americanes de R&B.

A mitjans dels anys seixanta, Carla Thomas va col.laborar diverses vegades amb el llegendari Otis Redding. Junts, l'any 1967, van editar l'aclamat LP "King & Queen" (el Rei i la Reina).

A principis dels setanta, Carla Thomas es va retirar del negoci de l'espectacle, tot i que, amb posterioritat, va tornar a delectar els seus fans actuant ocasionalment en gires al costat del seu pare.


Bill Haley and His Comets

La baula perduda del cometa Haley

Septet nord-americà de rock and roll creat l'any 1952 a Chester, un municipi situat a l'estat de Pennsilvània. Una banda inicialment formada pel guitarrista i vocalista Bill Haley, el pianista Johnny Grande, el guitarrista Billy Williamson, el saxo Joey D'Ambrosio, el baix Marshall Lytle, el guitarra solista Danny Cedrone i el bateria Billy Gussack.

Pioners del rock and roll, Bill Haley and His Comets va ser una de les primeres formacions que va adoptar l'esmentat gènere com a base del seu repertori, atraient l'atenció del públic jove vers al que en aquell moment, era un nou estil musical.

Guarnits pulcrament amb vestits d'etiqueta i amb Bill Haley lluint el seu serrell acabat amb cargolí, l'estètica de Bill Haley ans His Comets contrastava amb les seves vigoroses actuacions en directe, uns shows on destacaven els moviments acrobàtics de D'Ambrosio tocant el saxo o el baixista Lytle muntant el seu contrabaix com si fos un poltre.

El 12 d'abril de 1954, en el seu primer treball per al segell Decca Records, Bill Haley and His Comets enregistren "Rock around the clock" (rock a tota hora). Es tracta de l'èxit més gran de Bill Haley i una de les cançons més importants de la història del rock and roll. Tot i que, inicialment, el seu èxit va ser bastant moderat, segons el Llibre Guinness dels rècords s'estima que el vinil original, comercialitzat en format single, ha venut més de 25 milions de còpies a tot el món.

Anys més tard, el mes d'octubre de 1968, Bill Haley and His Comets enregistra per al segell United Artists Records "Jingle Bell Rock" (rock dels cascavells) i "Rockin' Around The Christmas Tree" (rock al voltant de l'arbre de Nadal), dues nadales destinades a ser publicades en el període nadalenc.

Bill Haley and His Comets
Però, vet aquí que, poc després, la discogràfica s'adona que no té temps material per editar i distribuir el disc abans de Nadal i això fa que "Jingle Bell Rock" quedi perdut en algun calaix o en alguna estanteria durant vint-i-quatre anys, apareixen a finals de 1992 en el CD recopilatori del segell EMI "Legends Christmas Past" (Llegendes de Nadals passats).

"Jingle Bell Rock" està considerada la primera nadala rock de la història. El cantant country Bobby Helms, la va publicar per primera vegada l'any 1957 i des de llavors, s'ha convertit en un clàssic nadalenc ja que, fins avui dia, mai ha deixat de sonar en cap Nadal:

Jingle bell, jingle bell, jingle bell rock.
Jingle bells swing and jingle bells ring,...


Los Mitos

Una banda mítica que no ho va tenir fàcil

Quintet pop basc creat l'any 1966 en base a la unió de dues formacions bilbaïnes: Los Espectros i Los Famélicos. Inicialment, el grup estava format per José Antonio "Tony" Santiesteban, el seu cantant solista, Carlos Zubiaga, guitarra rítmica i teclats, José Ignacio Millán, guitarra solista, Oscar Matía Sorozábal al baix i Francisco "Paco" García a la bateria.

Una formació de veus molt cuidades, intèrprets de cançons senzilles amb lletres intranscendents. Un tipus de música apte per al consum juvenil en balls particulars, en emissores de ràdio-fórmula i en tot tipus de saraus, però, al mateix temps, melodies ben construïdes, d'oïda agradable i amb pinzellades de pop de qualitat.

L'any 1968, Los Mitos són fitxats per la discogràfica Hispavox, companyia que els posa sota la batuta del seu productor estrella, el compositor, Rafael Trabuchelli. El dia 8 d'abril de 1968 la banda presenta en directe a Madrid el seu primer single, un vinil amb "Cuando vuelvas" com a tema principal. El disc es reprodueix amb assiduïtat a les emissores de radio i obté un interessant volum de vendes, sobretot en tractar-se d'un conjunt novell.

Amb el seu segon single, "Cantemos así (aleluya)", un disc editat aquell mateix any, el nom de Los Mitos apareix al top ten de les llistes de supervendes. I a la tercera va la vençuda, la cançó "Es muy fácil", un tema desenfadat i sense gaires complicacions publicat l'any 1969, els catapulta al capdamunt de les llistes d'èxits. "Es muy fácil" va esdevenir una de les cançons pop més destacades d'aquell any.

Los Mitos
A inicis de 1970, el vocalista de la formació, Tony Santiesteban, deixa el grup per a iniciar una carrera en solitari sota el nom artístic de Tony Landa. Un fet que dóna lloc a l'inici de l'ocàs de Los Mitos i que provoca la deserció de diversos membres de la banda.

A partir de 1972, les significatives vendes discogràfiques obtingudes anteriorment per Los Mitos van decreixent i, tot i que encara segueixen publicant discos amb certa regularitat, el seu nom ja no apareix a les llistes. Per aquest motiu, l'any 1976, Los Mitos acorden la seva dissolució.

Es muy fácil, si lo piensas,
es muy fácil, si lo intentas,...



Scorpions

Una aclamada combinació de rock dur i tendres balades

Banda teutona de hard rock i heavy metal creada l'any 1965 a Hannover, la capital de l'estat alemany de Baixa Saxònia. Els seus components inicials eren: Klaus Meine, el vocalista del grup, Rudolf Schenker, a la guitarra rítmica i el principal compositor de la banda, el seu germà, Michael Schenker, guitarra solista, Lothar Heimberg al baix i Wolfgang Dziony a la bateria. Una formació àmpliament reconeguda com la banda de rock dur més important de l'Europa continental.

En els seus inicis, es deien els Nameless (els sense nom), més tard, es canviarien a The Scorpions i, posteriorment, a finals de 1969, van decidir escurçar el nom deixant-lo, simplement, en Scorpions. La seva primera producció discogràfica, "Lonesome crow" (corb solitari), va sortir editada l'any 1972, un àlbum amb clares influències psicodèliques que no te res a veure amb el heavy metal que, posteriorment, definiria al quintet germànic.

Es tracta d'una de les bandes de rock dur que més van apostar per incloure balades en el seu repertori, un grup que atresora les millors "power ballads" de tot el gènere; un exemple: "Born to touch your feelings" (nascut per polsar els teus sentiments), una balada d'encenedor de més de set minuts de durada que tanca el seu cinquè àlbum d'estudi "Taken by force" (pres a la força), un disc d'indubtable qualitat, publicat a finals de 1977 que, tot i tenir bona acollida, no va aconseguir entrar ni a les llistes d'èxits europees ni a les americanes. Cal destacar, però, que l'àlbum va obtenir un notable èxit al Japó, país on va despatxar més de 100.000 còpies obtenint la certificació de disc d'or.

Com a curiositat, esmentar que a la part final de "Born to touch your feelings" es poden escoltar unes seductores veus femenines que parlen en diferents idiomes. Segons acredita la contraportada del disc, aquestes locucions estan acreditades a Junko i Mutsumi, dues asiàtiques del país nipó, Esther una noia de la República de Surinam, Rosa, una italiana de Roma, Susan, una nord-americana de Los Angeles i Leila, una insular de Tahití.

ScorpionsLa carrera dels Scorpions, de més de cinquanta anys de durada i marcada pels seus poderosos directes, no ha estat absent de polèmiques, especialment per les atrevides caràtules estampades als seus discos. Prova d'això, es el fet que, com a mínim, 7 de les 18 portades dels seus elapés van patir, en major o menor grau, algun tipus de censura.

La caràtula original de "Taken by force" mostra a dos nens jugant amb armes de foc en un cementiri ple de creus blanques, una portada que seria vetada a molts països per la seva controvertida bel.licositat sent substituïda per la imatge individual i innòcua dels cinc scorpions ubicada a la part superior de la coberta sobre un auster fons negre.



Jimmy Cliff

Un dels impulsors del permanent festival jamaicà

De nom real, James Chambers, Jimmy Cliff és un cantant i compositor jamaicà de música "reggae" nascut al barri de Somerton de Saint James, una de les catorze demarcacions que conformen l'organització territorial de l'illa caribenya de Jamaica. Està considerat un dels pioners en la tasca de promoure i expandir el reggae arreu del món.

Jimmy Cliff es va iniciar musicalment tocant "ska" en diverses agrupacions jamaicanes. La seva carrera artística però, va començar realment l'any 1962, data en que l'illa de Jamaica va aconseguir la seva plena independència, després de segles de domini anglès, Jimmy Cliff tenia catorze anys i la popularitat l'hi va arribar amb la publicació de "Hurricane Hattie" (l'huracà Hattie), un tema propi enregistrat a Kingston, la capital de Jamaica, que es va convertir en un èxit local.

Tot i això, no va ser fins l'any 1972, quan va signar l'autoria de la majoria de cançons de la pel.lícula jamaicana "The harder they come" (com més alt pugis,...), un film protagonitzat pel mateix Jimmy Cliff que va obtenir el reconeixement de la crítica internacional. A més, la seva banda sonora, va ser la responsable de introduir les primeres llavors reggae als Estats Units, tot i que, inicialment, les vendes del disc no van ser gaire elevades.

Entre d'altres composicions de Jimmy Cliff, dins la banda sonora d'aquesta pel.lícula s'hi por trobar "The harder they come", la cançó que dóna títol al film, la memorable balada "Many Rivers to cross" (molts rius per creuar) i un dels títols més emblemàtics i coneguts de Jimmy Cliff, "You can get it if you really want" (ho pots aconseguir si realment vols), uns temes que Jimmy Cliff ja havia comercialitzat anteriorment i que fora del Regne Unit i de la seva Jamaica natal, no havien obtingut gaire repercussió.

Jimmy Cliff
El guió de la pel.lícula "The harder they come", un relat sincer, veraç i entretingut, tracta d'un jove jamaicà de classe humil i d'escassos recursos econòmics que deixa el seu poble natal i es trasllada a la capital per a intentar triomfar com a cantant. A punt d'aconseguir-ho, és traït per les martingales dels directius de la seva discogràfica i, més tard, empès per les circumstàncies, acaba convertint-se en un criminal i en el delinqüent més buscat de Jamaica.

Fins a la publicació, l'any 1984, de "Legend", el recopilatori pòstum de Bob Marley and the Wailers, la banda sonora de "The harder they come" va ser l'àlbum de música "reggae" més venut de la història.


The Surfaris

El grup que sempre es va mantenir a la cresta de l'onada

Quartet nord-americà de rock format l'any 1962 a Glendora, un municipi situat a l'estat de Califòrnia. Els seus membres originals van ser, Ron Wilson (a la bateria), Jim Fuller (guitarra solista), Bob Berryhill (guitarra rítmica) i Pat Connolly (al baix). Una banda que s'enquadra en un gènere musical que no existeix més enllà de l'assolellada Califòrnia: el surf-rock.

El mes de desembre de 1962, els components de The Surfaris estaven acabant de polir la composició pròpia "Surfer Joe" amb la intenció de incloure-la com a tema principal del seu primer single. Es tracta d'un bon tema però, l'èxit els va venir d'on menys s'ho esperaven, doncs, tothom sap que els singles tenen dues cares i per aquest motiu, els productors del disc els van demanar un altre cançó per incloure-la a la cara posterior del vinil.

Enllestida "Surfer Joe", els Surfaris van treballar una introducció instrumental que utilitzaven per escalfar els seus assajos, un exercici inspirat en el tema "Bongo rock" del percussionista nord-americà Preston Epps. El resultat va ser "Wipe out", una accelerada melodia instrumental amb la bateria i la guitarra com a protagonistes que va enlluernar a la companyia discogràfica.

Publicada a inicis de 1963, "Wipe out", un terme que en l'argot surfer, fa referència a les rebolcades, a les aparatoses caigudes produïdes des d'una taula de surf, es va convertir en una de les cançons instrumentals més emblemàtiques de l'època, una cançó que va assolir el segon lloc de les llistes Billboard dels Estats Units, que va estar quatre mesos en el seu Top Ten i que va vendre més d'un milió de còpies.

The Surfaris
"Wipe out" comença amb un cruixit que imita el trencament d'una taula de surf; el segueix un riure maníac i l'única frase de la cançó: "wipe out", una locució pronunciada pel mànager del grup, Dale Smallin. Cal destacar també que, a banda del seu intens ritme i de l'enganxós riff de guitarra de Jim Fuller, també es llueix Ron Wilson, gràcies als seus enèrgics "solos" de bateria.

I un últim detall: tant la versió original de The Surfaris com diverses adaptacions d'altres intèrprets, "Wipe out" ha estat inclosa en la banda sonora de més de vint pel.lícules, entre elles, "Dirty Dancing" i "Toy Story 2". També ha estat utilitzada en un munt d'anuncis i en sèries de televisió, com ara, Els Simpsons.


Crazy Horse

La sòlida cavalcadura de Neil Young

Banda nord-americana de country-rock famosa per la seva associació amb el músic canadenc Neil Young. Els Crazy Horse deriven d'un grup anomenat Danny and The Memories, un quartet de doo-wop (du-dua) creat l'any 1962 i que estava compost pels vocalistes Danny Whitten, Billy Talbot, Lou Bisbal i Ralph Molina. L'any 1967, el quartet dona un gir al seu estil incorporant instruments elèctrics, afegint nous components i transformant-se en The Rockets.

L'any 1969, The Rockets es converteixen en Crazy Horse (cavall boig), va ser quan Whitten (guitarra i veu cantant), Talbot (baix i veus) i Molina (bateria i veus) van coincidir actuant amb Neil Young i aquest els va convidar a col.laborar amb ell en el seu segon àlbum, l'excel.lent "Everybody knows this is nowhere" (tothom sap que això no és enlloc). Fruit d'aquesta associació, Crazy Horse es va convertir en la banda de suport de Neil Young en una dotzena de treballs discogràfics, atribuïts, tot ells, a Neil Young & Crazy Horse.

El mes de febrer de 1971, a banda de publicar amb Neil Young, els Crazy Horse editen el seu primer àlbum en solitari, un elapé amb una impactant portada on, en primer pla, es veu, un pèl desenfocada, la cara d'un cavall renillant, un disc que compta amb la col.laboració afegida del guitarrista Nils Lofgren i del pianista Jack Nitzsche, un quintet de luxe.

Crazy Horse
"Crazy Horse" inclou deu composicions dels cinc intèrprets de l'àlbum i una de Neil Young. Un disc farcit de grans temes country-rock, folk, psicodèlia i, fins i tot, una excel.lent balada, "I Don't want to talk about It" (no vull parlar d'això), una peça acústica composta per Danny Whitte que conté una lletra molt sensible i que parla de cors esquinçats.

No vull parlar d'això,
de com em vas trencar el cor, ...

L'any 1975, "I Don't want to talk about It" es convertiria en un del grans èxits del cantant britànic Rod Stewart, un tema que va incloure en el seu sisè àlbum d'estudi, el disc "Atlantic Crossing" (travessa atlàntica).


Kansas

Pols som i en pols ens convertirem,... amén

Banda nord-americana de rock progressiu i experimental formada l'any 1970 a Topeka, la capital de l'estat de Kansas. Creada per tres companys d'institut: el baixista David Hope, el bateria Phil Ehart i el guitarrista Kerry Livgren; més tard s'hi afegiria el vocalista Lynn Meredith, els teclistes Don Montre i Dan Wright i el saxofonista Larry Baker.

Després d'una sèrie de canvis, la formació de Kansas es va consolidar amb Hope, Ehart, Livgren, el violinista Robby Steinhardt, el teclista i vocalista Steve Walsh i el guitarrista Rich Williams.

El seu elapé de debut, l'homònim "Kansas", un disc publicat el mes de març de 1974, revelava la influència dels grups britànics de rock progressiu sobre el sextet nord-americà. Aquest influx va continuar persistint en el seu segon àlbum, un treball editat el mes de febrer de 1975 amb el pompós títol de "Song for America" (cançó per a Amèrica), un elapé que, tot i què no va vendre gaire, va aconseguir aportar popularitat al grup i omplir els seus concerts.

El mes d'octubre de 1977, Kansas treu el seu cinquè àlbum d'estudi, "Point of know return" (punt de retorn), un disc que incloïa l'emblemàtica i exitosa "Dust in the wind" (pols en el vent), una suau balada recoberta d'una lletra de contingut filosòfic, un tema que, comercialitzat l'any següent en format single, va despatxar més d'un milió de còpies només als Estats Units. "Dust in the wind" contrasta visiblement amb l'estil musical que fins aleshores, caracteritzava a la banda.

Kansas
"Dustin in the wind", una composició original del guitarrista Kerry Livgre és, alhora, un del primers temes acústics de Kansas i amb tota seguretat, el seu èxit més destacat. Amb el temps, "Dust in the wind" s'ha convertit en un clàssic, en una de les balades rock més famoses de la història.

Es tracta d'un tema d'estil AOR (Adult Oriented Rock o rock per adults), interpretat amb dues guitarres acústiques de sis cordes tocades al uníson, una d'elles amb afinació estàndard i l'altra, amb afinament "Nashville tuning", una acció que crea l'efecte auditiu d'estar sentint una guitarra de dotze cordes. També és de justícia destacar el memorable solo de violí de Robby Steinhardt.


Ricky Nelson

Una salutació cordial que va tenir molt d'èxit

De nom complet, Eric Hilliard Nelson, Ricky Nelson va ser un cantant nord-americà de rock and roll nascut a Teaneck, un municipi situat a l'estat de Nova Jersey. A través del poder inicial de la televisió, Ricky Nelson es va convertir en un dels primers ídols juvenils dels Estats Units.

Ricky era el fill petit de Ozzie Nelson, el director de la seva pròpia big band i de Harriet Hilliard, una actriu, ballarina i, a més, la vocalista de la banda del seu pare. Juntament amb el seu germà David, Ricky es va incorporar, a l'edat de nou anys, al programa de radio dels seu pares, The Adventures of Ozzie & Harrie, un espai radiofònic on els Nelson s'interpretaven a si mateixos i on explicaven anècdotes de la seva vida quotidiana, més tard, degut al seu èxit, el programa es traslladaria a la televisió.

A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, Ricky Nelson es va convertir en el segon artista que més discos va vendre al Estats Units, superat només per Elvis Presley i una curiositat: el 8 de maig de 1961, data en que complia vint-i-un anys, el cantant va canviar el seu nom artístic a Rick Nelson. El petit Ricky s'havia fet gran.

Ricky Nelson va iniciar la seva carrera musical l'any 1957, acabats de complir els disset anys. Aquell mateix any, va enregistrar el seu disc de debut, un single que incloïa "I'm walkin'" (estic caminant), un tema del pianista, cantant i compositor Fats Domino que va assolir la quarta posició de les llistes d'èxits dels Estat Units. Promocionada en el programa de televisió dels seus pares, "I'm walkin'" va despatxar un milió de copies en tant sols una setmana.

Ricky Nelson
L'any 1961, Nelson va publicar "Hello, Mary Lou", un tema country-rock original del cantant nord-americà Gene Pitney i anteriorment enregistrat pel vocalista texà Johnny Duncan. La versió de Nelson, editada com a cara "B" del single "Travelin' man" (l'home viatger), va assolir el lloc número 9 de les llistes Billboard nord-americanes; al Regne Unit, escalaria a la segona posició. També va tenir un notable èxit en gran part d'Europa, principalment a Noruega, on va passar catorze setmanes seguides en el lloc número 1.

Finalment, una apreciació personal: publicada l'any 1962 per El Dúo Dinámico "Hello Mary Lou" és, probablement, la millor versió que el duet barceloní va fer d'una cançó aliena.


The Three Degrees

Un interrogatori rigorós per deixar les coses clares

Trio vocal femení de soul, pop i rhythm and blues format l'any 1963 a Filadèlfia, la ciutat més gran de l'estat nord-americà de Pennsilvània. Les integrants originals del grup van ser les vocalistes Fayette Pinkney, Shirley Porter i Linda Turner. Al cap d'uns anys, Shirley Porter i Linda Turner serien substituïdes per Sheila Ferguson i Valerie Holiday.

El seu debut discogràfic es produeix l'any 1965, s'estrenen amb el single "Gee baby (I'm a sorry)" (estimada, ho sento), un tema que va gaudir de poca ressonància comercial. L'any 1971, el tercet fa una destacada aparició a l'oscaritzat film nord-americà The French Connection, un "cameo" enregistrat durant una de les seves actuacions al cèlebre club nocturn Copacabana de Nova York.

L'any 1973, signen contracte amb Philadelphia International Records, la discogràfica creadora del "so Filadèlfia". El primer treball que el trio edita per aquest segell fou una col.laboració realitzada amb la banda d'estudi d'aquesta companyia, la MFSB, el títol de la cançó, "TSOP" (The Sound of Philadelphia)", el cèlebre tema instrumental del nou estil musical que a mitjans dels anys setanta dominaria l'espectre musical de les discoteques de quasi tot el món i on el tercet interpreta els cors de la part final. A partir d'aquell moment, The Three Degrees es converteix en un dels màxims representants d'aquesta discogràfica.

El primer àlbum enregistrat en solitari per a Philadelphia International, portava el nom del grup, "The Three Degrees", un disc comercialitzat l'any 1973 que va produir tres grans èxits: "Dirty ol' man" (vell viciós), "Year of decision" (any de decisió) i "When will I see you again" (quan et tornaré a veure?).

The Three Degrees
Editada l'any següent en format single, "When will I see you again" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits dels Estats Units i del Regne Unit, va despatxar més de dos milions de còpies venudesi va impulsar a les The Three Degrees als llocs més alts de popularitat.

La lletra de "When will I see you again" es bastant original, cada una de les seves estrofes correspon a una pregunta que la protagonista dirigeix al seu company sentimental:

Quan et tornaré a veure?,
quan compartirem moments inoblidables?.
Hauré d'esperar per sempre?,
o hauré de patir i plorar tota la nit?,...


Alex y Los Findes

Tampoc és gens fàcil mantenir-se en segona línia

Quintet pop rock format a Barcelona l'any 1962. Inicialment eren Los Finder's, però, l'any 1964, després de l'acomiadament del seu segon guitarrista, la banda es troba amb la mala passada del pare d’aquest, un espavilat que fins aleshores els feia de representant i que havia enregistrat el nom del grup, circumstància que va motivar que la resta de membres, Ferran "Àlex" Alert Prieto (veu cantant), Dionís "Denis" Biel (guitarra solista), Vicenç Rondoni (bateria), Robert Castro (guitarra rítmica) i Joan Riera (baix) es convertissin en Alex y Los Findes.

En l'escalafó de conjunts barcelonins, un rang que abastava des dels més famosos fins als grups amateurs, Alex y Los Findes es trobaven ubicats més a prop dels primers que dels segons, prova d'això es el fet que, entre 1963 i 1967, van aconseguir publicar set EP's, a més, es tractava d'una formació molt popular a Catalunya i força coneguda a la resta de l'estat.

En el repertori dels seus primers anys, dominaven les adaptacions de cançons franceses i italianes, composicions de tipus pop melòdic. Progressivament, van anar incorporant versions més rockeres, principalment de grups britànics com ara, The Animals, The Beatles o Spencer Davis Group a les quals, hi afegien una modesta aportació de temes propis. Cap al final de la seva discografia, però, dominen els nous aires soul de Wilson Pickett i Four Tops, una evolució similar a la que van portar a terme altres formacions coetànies.

En aquell període, Alex y Los Findes participaven amb regularitat en Festivals, com els que es celebraven al Palau d'Esports de Barcelona; també actuaven sovint a moltes sales de festa de la Ciutat Comtal i en tot tipus de recinte situat al llarg de la geografia catalana. El quintet va passar tres estius actuant a l'illa de Mallorca, concretament a la discoteca Snoopy's de Palmanova on les versions que feien de temes popularitzats per grups anglesos eren molt apreciades pels turistes estrangers.

Alex y Los Findes
L'any 1965, la banda publica el seu millor disc, un EP que inclou "Por tu amor", una més que acceptable versió del "For you love" de The Yardbirds; "Es fácil", un tema menor de The Moody Blues; "Yo sería feliz", un títol de la banda sueca The Tages que en el vinil es promociona com a composició pròpia i "Tuvimos que dejar este lugar" una versió de "We've gotta get out of this place", l'enèrgica composició popularitzada per The Animals.

L'any 1968 es produeix la dissolució del grup, una separació provocada, entre altres raons, per l'extinció del seu contracte discogràfic. Alex y Los Findes no van gaudir de cap gran èxit destacat, però, ningú pot dubtar de les seves qualitats artístiques i musicals.


Sex Pistols

Disparant cap a la monarquia britànica sense embuts

Provocativa banda anglesa de punk-rock de curta durada, tant sols dos anys i mig, creada a Londres l'any 1975 i originalment formada pel vocalista Johnny Rotten (John Lydon), el guitarrista Steve Jones, el bateria Paul Cook i el baixista Glen Matlock. A principis de 1977, Matlock seria reemplaçat per Sid Vicious (John Simon Ritchie). Sex Pistols va ser el grup responsable de portar al punk a la seva màxima expressió a la Gran Bretanya.

L'any 1976, actuant regularment en molts clubs i locals anglesos, amb el suport de la seva estètica calculadament desmanegada i interpretant amb cruesa i provocació temes impregnats de punyent crítica social i política que, en boca d'un exaltat Rotten carregava contra tot l'ordre establert, el quartet s'anava fent cada vegada més conegut, motiu pel qual, el mes d'octubre d'aquell mateix any, la discogràfica EMI els ofereix un contracte per valor de 40.000 lliures, per editar una sèrie de singles.

D'aquesta manera apareix el seu primer senzill "Anarchy in the UK" (anarquia al Regne Unit), un tema que va aconseguir situar als Sex Pistols a les llistes d'èxits; tot i què, poc després, la banda seria acomiadada del segell discogràfic pels seus continus escàndols i per la polèmica originada per unes provocatives declaracions formulades en llenguatge obscè i expressades durant la seva participació en un programa de televisió de màxima audiència, una publicitat negativa que va acabar donant-los més notorietat.

Tot i això, els Sex Pistols aconsegueixen un altre contracte, aquesta vegada amb A&M Records, discogràfica amb la qual enregistren el controvertit tema "God save the Queen" (Déu salvi la reina). Davant les protestes dels empleats i de diversos directius de la companyia, ja que la cançó atacava el conformisme social dels anglesos i injuriava a la monarquia britànica, el grup tornaria a ser acomiadat. Unes vint mil còpies del futur senzill "God save the Queen" que ja s'havien premsat, es van haver de destruir.

Finalment, els Sex Pistols fitxen per Virgin Records, companyia que els possibilita editar, definitivament, "God save the Queen", un rock satíric i grotesc publicat una setmana abans dels fastos de celebració del jubileu de plata de la Reina Elizabeth II i que prenia el nom de l'himne nacional britànic.

Sex Pistols
El single va ser un gran èxit, va vendre 100.000 còpies en una setmana, però, tot i que en les seves estrofes s'esmenta que la monarquia atrau turistes i reporta diners, ningú la va promocionar: ni les ràdios comercials ni la corporació pública britànica (la BBC), que van prohibir la seva difusió pel seu contingut ofensiu. "God save the Queen" però, va rebentar tots els rànquings, assolint la segona posició de les llistes de vendes sota sospites de "tongo", per evitar admetre un més que evident número 1.

Déu salvi a la Reina.
El règim feixista
t'ha convertir en una idiota,
una bomba H en potència,...


Isaac Hayes

El Moisés negre (The black Moses)

Compositor, cantant i productor nord-americà de soul i funk nascut a Covington, un municipi situat a cinquanta quilòmetres al nord de Memphis, Tennessee. A mitjans dels anys seixanta, fent equip amb el lletrista David Porter, va ser un dels impulsors creatius del segell de música soul Stax Records, discogràfica on va treballar de compositor, músic de sessió i productor de discos.

En la seva adolescència, Isaac Hayes va aprendre a tocar el piano, l'orgue i el saxo. Els seus primers passos musicals els va donar al capdavant del seu propi grup, una formació que es deia, Isaac and The DooDads, al mateix temps, s'anava foguejant com a músic de sessió en els estudis de gravació de la discogràfica Stax.

El seu àlbum de debut, "Presenting Isaac Hayes", publicat l'any 1968, no va ser un gran èxit de vendes, però va servir per donar-se a conèixer. El seu "boom" arribaria l'any següent amb "Hot buttered soul" (el soul de la mantega calenta), un elapé de quaranta-cinc minuts de durada que contenia quatre extensos temes, un disc que es va deslligar dels estàndards del gènere i que va vendre tres milions de còpies.

Amb el cap afaitat, les seves cadenes d'or penjant del coll i les seves característiques ulleres de sol, la veritable popularitat de Isaac Hayes arribaria l'any 1971, va ser quan va compondre i interpretar l'impactant tema principal de la pel.lícula "Shaft", un film rebatejat aquí amb el nom de "Les nits vermelles de Harlem", un dels títols cinematogràfics més representatius del gènere "blaxploitation" (cinema fet i protagonitzat per afroamericans i orientat principalment cap a les audiències urbanes de raça negra).

Isaac Hayes
Editada en format single, dos mesos després de la publicació de la banda sonora de la pel.lícula, "Theme from Shaft", va assolir el número 1 de les llistes d'èxits nord-americanes Billboard Hot 100. L'any següent, "Theme from Shaft", guanyaria el premi Oscar a la "Millor cançó original" i el Premi Grammy al "Millor Arranjament Instrumental".

Diuen les males llengües que Issac Hayes, va amenaçar al director de la pel.lícula, Gordon Parks, de retirar-li l'autorització per a incloure les seves composicions a la banda sonora musical de "Shaft" si ell no era el protagonista de la cinta. Un objectiu que, segons sembla, Isaac Hayes no va aconseguir.


Jess & James

Una parella que no va parar mai de moure's.

Duo pop-soul creat l'any 1966 a Charleroi, la ciutat més gran de la regió belga de Valònia. Una formació integrada per dos germans portuguesos, naturals d'Oporto i establerts a Bèlgica, ells eren, Fernando (guitarra i veu cantant) i Antonio Lameirinhas (baix i veu cantant), dos músics que anaven acompanyats per la banda de suport J.J. Band, una agrupació musical inicialment composta per García Moralès (bateria), Douglas Lucas (trompeta), Titine i Ralph Benatar (saxos) i Guido Delo (teclats) i als quals, en les seves actuacions en directe, s'hi afegien quatre ballarines pop anomenades les J.J. Girls.

L'any 1964, sota el nom de Wando & Tony Lam els Lameirinhas creen el grup The Modes, amb aquesta banda, el duet inicia el seu perible musical. The Modes, a més, els permet enregistrar el seu primer single, un treball que, malauradament, va obtenir escassa repercussió comercial.

Poc temps desprès, els dos germans es traslladen a Anglaterra on treballen de músics de sessió. A l'any següent, 1965, retornen a Bèlgica i es converteixen en Jess & James. Amb aquesta denominació, aconsegueixen un contracte discogràfic amb la companyia belga Palette Records, que els edita un EP on el tema estrella es la psicodèlica balada "The end of me" (el final de mi).

L'any 1967, dins els seu tercer disc d'estudi, Jess & James publica el seu èxit més destacat, un potent tema soul de reminiscències Stax interpretat en anglès i titulat "Move" (mou-te), una vibrant peça de sòlida base instrumental. "Move" va obtenir un espectacular èxit a la majoria de pistes de ball de les discoteques del continent europeu, especialment les ubicades a Bèlgica, als Països Baixos i a Espanya, lloc on, a través del segell Belter van publicar, adaptades al castellà, totes les seves produccions.

Jess and James
Després de l'èxit obtingut per "Move", s'inicia una acusada dissensió entre els dos germans portuguesos (que volien continuar fent música soul) i la seva banda de suport (que aspirava a interpretar música a l'estil del grup nord-americà Chicago). Fruit d'aquestes desavinences, a finals de 1968, els camins de Jess & James i la seva J.J. Band s'allunyen.

Ja dissolts els Jess & James i establerts a Espanya, l'any 1972, fruit d'enigmàtics misteris esotèrics, els Lameirinhas, s'uneixen, en qualitat de guitarra principal i de baix, a la formació de la banda soul, Los Canarios, el grup capitanejat per Teddy Bautista. Una agrupació que aquell any, va fer una gira per Espanya i Europa.


Sally Oldfield

Els fraternals reflexos d'una cantant irlandesa

Sally Patricia Oldfield és una cantant nascuda a Dublín, la capital de la República d'Irlanda, tot i que a molt curta edat, la família es va traslladar a viure al municipi anglès de Reading.

Es tracta de la germana gran del cèlebre compositor i multi-instrumentista Michael "Mike" Oldfield, amb el qual, en els seus inicis, quan aquest tenia 15 anys, va formar el duo de música folk The Sallyangie, una formació que el mes d'agost de 1968 va publicar l'àlbum "Children of the sun" (fills del sol), un disc integrat, tot ell, per composicions pròpies de Sally i Mike Oldfield.

Tot i això, la marcada personalitat de Sally no li va permetre seguir molt de temps a l'ombra de l'autor de "Tubullar bells", per cert, una composició en la qual Sally hi va col·laborar fent veus. Per aquest motiu, al cap de poc temps, el duet es va dissoldre per a iniciar cada un d'ells, diferents carreres artístiques en solitari.

Unes trajectòries que l'any 1978, portarien a Sally Oldfield, després de diversos anys d'experimentació musical, a publicar el seu primer àlbum d'estudi en solitari, "Water bearer" (el portador d'aigua), un treball íntegrament compost, produït i mesclat per ella mateixa i en el qual, a banda de cantar amb la seva extraordinària veu, Sally Oldfield toca fins a un total d'onze instruments diferents.

A l'última pista de la cara principal d'aquest disc s'hi troba "Mirrors" (miralls), una delicada i tendra balada carregada d'encant, una composició que, publicada posteriorment en format single, va aconseguir fer-se un buit a les llistes d'èxits britàniques, mantenint-se en la part alta d'aquests rànquings durant tretze setmanes seguides i convertint-se en èxit internacional.

Sally Oldfield
Amb l'atmosfera mística i espiritual que habitualment envolta la majoria de treballs de Sally Oldfield, "Mirrors" és un d'aquells temes que, una vegada l'has escoltat diverses vegades, ja no el pots oblidar, encara que no sàpigues qui és el seu intèrpret ni qui l'ha produït ni qui l'ha compost.

D'aquelles cançons que recordes només escoltant les seves inicials notes de piano, tot i que hagi transcorregut molt de temps des que la vas sentir per última vegada. Una cançó d'aquelles que, inconscientment, se't queden gravades al cervell.

Som com miralls al sol i brillem intensament,
cantem i ballem en perfecta harmonia,...


Rare Bird

Un estrany ocell que irradiava força simpatia

Quartet anglès de rock progressiu creat a Londres l'any 1969 i inicialment format per Steve Gould (veu cantant i baix), Graham Field (orgue i teclats diversos), David Kaffinetti (piano elèctric i teclats) i Mark Ashton (bateria y veus).

La peculiaritat de Rare Bird, un grup de curta durada i pioner del rock simfònic, radica en el fet que la instrumentació de la seva primera formació incloïa piano, orgue elèctric, baix i bateria. Amb aquesta estructura, Graham Field, el líder de la banda, perseguia aconseguir, al seu entendre, unes composicions de sonoritat intensa i fosca, en les qual, les guitarres elèctriques no hi tenia cabuda. Un cas realment insòlit i sorprenent en aquell període.

A finals de 1969, Rare Bird publica el seu àlbum de debut, "Sympathy", un excel.lent elapé integrat per nou composicions pròpies, un disc tant aconseguit que, amb posterioritat, el quartet no seria capaç de produir cap més treball que estigués, mínimament, a la seva mateixa alçada.

El títol més destacat d'aquest àlbum és el tema que dona títol al disc, una impactant balada que va assolir el número 1 a la llista d'èxits de molts països europeus, entre ells, Itàlia i França, tot i què, al Regne Unit, el tema només va arribar a la posició 27. Tot i això, "Sympathy" va vendre més d'un milió de còpies a tot el món.

Rare Bird
Es tracta d'un tema melòdic un pèl angoixant, un clàssic d'inicis dels setanta que va quedar perpetuat a la història de la música rock per la seva qualitat i pel so insistent i envoltant de l'orgue Hammond de Graham Field, una sonoritat quasi sepulcral que acompanya una lletra bastant existencialista, una crida a la solidaritat entre tots els sers humans.

Cal precisar que en anglès, "sympathy" no té el mateix sentit que se li dóna en espanyol o en català a la paraula "simpatia". "Sympathy", en aquest cas, equivaldria a entendre-ho, més aviat, com un sentiment de compassió.

No, no hi ha prou amor per a tothom, doncs,
la meitat del món odia a l'altra meitat,...


George Benson

Referència obligatòria per a tots els devots de les sis cordes

Guitarrista, cantant i compositor nord-americà conegut per la seva aportació al gènere del jazz, tot i que també ha sabut acostar-se, amb encert, a altres estils musicals, com ara, el rythm and blues, el pop, el soul, el swing o el funk. Un músic nascut a Pittsburgh, un municipi situat a l'oest de l'estat de Pennsilvania.

Es tracta d'un artista molt versàtil, un guitarrista que gaudeix d'un estil molt personal. Benson va iniciar la seva carrera artística com a virtuós guitarrista de Jazz, més tard, a mitjans dels anys setanta, va donar el salt al pop, gènere que va mantenir i, al mateix temps, alternar, durant molt de temps.

Intèrpret precoç, a l'edat de set anys, George Benson va guanyar els seus primers dòlars tocant l'ukelele en qualitat de músic de carrer. Als vuit, ja rascava la guitarra els divendres i els dissabtes a la nit en un club nocturn, i als deu anys, amb el nom artístic de "Little Georgie" va enregistrar el seu primer disc, un single que incloïa "She makes me sad" (ella em posa trist) i "It should have been me" (hauria d'haver estat jo).

Als disset anys, va començar a tocar la guitarra de forma professional en una banda de rock i als voltants de 1962, poc després d'haver complert els 19, es va integrar a la banda de l'organista "Brother" Jack McDuff. L'any 1965, George Benson va formar el seu propi grup, The George Benson Cookbook, amb aquesta formació, va publicar un parell d'àlbums i, tres anys més tard, va col.laborar en diversos treballs d'altres artistes, com ara, amb el cèlebre trompetista nord-americà Miles Davis al disc "Miles in the sky" (Miles al cel).

George Benson
Fins arribar al mes de maig de 1976, quan edita un dels seus treballs més brillants, l'àlbum "Breezin'", un elapé que va assolir unes vendes milionàries. Certificat triple platí per la RIAA, la associació que representa a la majoria de companyies discogràfiques dels Estats Units, "Breezin'" va enlairar a George Benson a la categoria d'estrella del pop i va iniciar la seva etapa més reeixida.

"Breezin'", va assolir la primera posició del rànquing nord-americà de música pop; a més, l'àlbum es va emportar tres premis Grammy, entre ells, el de "Millor actuació instrumental pop", un guardó atorgat a l'excel.lent tema que dóna títol al disc.


Thin Lizzy

Compte amb les celebracions festejades amb gerres de whisky

Banda irlandesa de rock dur fundada l'any 1969 a Dublín, la capital de la República d'Irlanda. Un trio creat pel baixista i cantant mulat Phil Lynott, juntament amb el bateria Brian Downey, dos col.legues que portaven tocant junts des de l'època escolar, als quals s'hi afegiria, més tard, el guitarrista Eric Bell.

El seu primer single, un treball enregistrat amb pocs mitjans i publicat el mes de juliol de 1970, contenia "The farmer" (el granger), un tema escrit per Phil Lynott, el principal compositor de la banda. El disc, però, no va tenir gaire acollida comercial; sembla ser que només va despatxar unes tres-centes còpies.

Tot i que a Dublín, gràcies als seus directes, Thin Lizzy gaudia de bastants seguidors, els seus components tenien clar que la formació tenia poca sortida en aquell país, donat que la seva indústria musical tenia poc impuls. Els músics irlandesos que havien aconseguit triomfar, ho havien fet assentant-se al Regne Unit. Per aquest motiu, quan la discogràfica Decca els hi va fer una oferta, els Thin Lizzy no van dubtar a establir-se a la veïna Anglaterra lloc on, l'any 1971, van editar el seu primer àlbum, l'homònim, "Thin Lizzy".

L'any següent, la banda recorre Europa. En terres angleses, són els teloners de la glamurosa banda britànica, Slade. En aquell període publiquen el seu primer gran èxit, una adaptació rockera del tema tradicional del folklore irlandès, "Whiskey in the jar" (whisky a la gerra). Es tracta d'una d'aquelles cançons britàniques que s'entonen a les celebracions familiars amb el reforç de diverses gerres de cervesa a l'estómac o amb el regust dels efluvis espirituosos d'algun dels seus acreditats destil.lats. Entonada per Phil Lynott amb un acusat toc dramàtic, "Whiskey in the jar", es va mantenir forces setmanes al cim de les llistes d'èxits d'Irlanda i del Regne Unit.

Thin Lizzy
"Whiskey in the jar" relata en primera persona la història d'un malfactor que un bon dia, se li va acudir assaltar a un capità de l'exercit que es deia Farrell, robant-li tots els diners que portava a sobre. Tot seguit, el bandit es va dirigir a casa de la seva amant, una tal Molly. Allà, el trairia la seva estimada, doncs, havent-se estirat, mig borratxo, al llit per a descansar, al cap d'una estona, va aparèixer de sobte a l'habitació l'esmentat capità Farrell.

Sobresaltat, el bandoler es va aixecar de cop, disparant alhora les seves pistoles i ferint de mort al capità. Al final, el cronista, ens fa saber que, en aquell precís instant, el delinqüent es trobava tancat a la presó, encadenat amb un grilló a una monumental bola de ferro.


The Manhattan Transfer

Que algú els expliqui el que va passar

Excel.lent quartet nord-americà especialitzat en harmonies vocals i posseïdor d'un extens repertori que cultiva amb igual fortuna composicions d'aire jazzístic juntament amb peces d'altres variats gèneres musicals, com ara, el rhythm and blues, el rock and roll, el swing o la bossa nova.

Una agrupació artística creada l'any 1972 a la ciutat de Nova York i concebuda quan Tim Hauser, que treballava de taxista mentre acariciava la idea de formar un grup vocal, va coincidir al seu vehicle amb l'holandesa Laurel Massé, una aspirant a cantant que en aquells moments treballava de cambrera. En la conversa establerta, tots dos van descobrir la seva afinitat pel mateix tipus de música.

Posteriorment, Laurel Massé va conèixer en una festa en la qual estava convidada, a Janis Siegel, en aquell temps, vocalista principal d’un grup de folk i a la qual va convèncer de sumar-se al projecte musical de Hauser. Finalment, la formació es va completar amb Alan Paul, un cantant de Broadway bastant ben plantat i que en el teatre havia participat en la producció original de "Grease".

Amb aquesta formació, The Manhattan Transfer inicia els seus primers passos artístics, actuant amb força èxit en diversos clubs de Jazz de Nova York. L'any 1975, el quartet publica el seu àlbum de presentació, el disc homònim "The Manhattan Transfer". Curiosament, el seus dos següents treballs discogràfics, "Coming out" (sortint) i "Pastiche" (pastitx), van tenir força més èxit al continent europeu que als Estats Units.

The Manhattan Transfer
El seu segon elapé, "Coming out", un disc editat el mes d'agost de 1976, inclou el primer gran èxit de The Manhattan Transfer, la romàntica balada "Chanson d'amour" (número 1 a França, al Regne Unit i a Austràlia).

Aquest àlbum conté, a més, una enganxosa cançó que va arrasar: "The speak up mambo (cuéntame)", una mena de cha-cha-cha bastant divertit i interpretat en espanyol. Un tema original del cantant i director d'orquestra cubà Al Castellanos i que el mateix músic havia publicat l'any 1958 al capdavant de la seva Orquesta Cubana.

Ioa - ioae - ioa - ioae.
Cuentamé que te pasó,...



Mouth & MacNeal

Una reeixida expressió formal

Duo pop de modalitat mixta format a l’estiu de 1971 a Amsterdam, la capital dels Països Baixos. Fou creat a instàncies de Hans van Hemert, un compositor i productor de l’empresa discogràfica Phonogram Records que, anteriorment, ja havia aconseguit un parell de números 1 al seu país amb altres artistes. Mouth & MacNeal estava integrat per Willem Duyn (Mouth) i per Sjoukje Van't Spijker (Maggie MacNeal) una parella que mostrava força química dalt l'escenari, tot i que, físicament, semblaven pare i filla.

L’any 1971, Mouth & MacNeal publica el seu primer senzill, "Hey you love" (hey, el teu amor), un tema amb el qual van aconseguir la cinquena posició de les llistes d’èxits holandeses. El seu següent single, "How do you do" (com estàs?), un disc editat l’any 1972, oferia un enganxós tema pop que va ser número 1 als Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca, Suïssa i Nova Zelanda i "top ten" a Alemanya i als Estats Units.

"How do you do?" va aconseguir vendre més de dos milions de còpies, atès que el tema va transcendir fronteres gràcies al fet que als Estats Units, un famós discjòquei radiofònic de l'època, un locutor que es deia Jim "JC" Connors, va començar a punxar-la de forma habitual, amb la repercussió mediàtica que això va representar.

A la tardor de 1972, "How do you do?" també es va fer força famosa al nostre país, va ser amb la versió en castellà, aquí traduïda amb el títol de "Ven sin temor", que va publicar el cantant valencià Bruno Lomas (Emilio Baldoví Menéndez).

Mouth and McNeal
L’any 1974, Mouth & MacNeal van ser els encarregats de representar al seu país en el XIX Festival de la Cançó d’Eurovisió, el famós certamen que aquell any es va celebrar al municipi turístic de Brighton, una localitat situada a la costa sud d’Anglaterra. La parella va obtenir un meritori tercer lloc, atès que, en aquella edició, el llistó de la competició estava força alt ja que, entre d’altres, hi competia ABBA, el quartet suec que finalment va guanyar el festival.

Poc temps després, el mes desembre de 1974, la parella va decidir separar-se, per iniciar, cada un d’ells, per separat, una carrera artística en solitari, un objectiu que no es pot dir que haguessin aconseguit del tot.