Canned Heat

Els amos de la carretera

Emblemàtic quintet de blues blanc amb aires rockers ser creat l’any 1965 a la ciutat californiana de Los Angeles. La banda estava liderada per Alan Wilson (guitarra, harmònica i veus) a qui tothom anomenava "mussol cec" per la seva extrema miopia i Bob Hite (veus i harmònica) àlies “l’ós” per la seva imponent estampa corporal.

Cannet Heat va estar present en els tres grans esdeveniments musicals de parla anglesa celebrats a finals dels anys seixanta: primer, l'any 1967, participen en el memorable Festival Pop de Monterrey; després, l'any 1969, amb un directe demolidor, triomfen davant més de quatre-centes mil persones al mític Festival de Woodstock i, finalment, aquell mateix any, actuen en el Festival de l'Illa de Wight, propagant en tots aquests certàmens la llavor del blues-rock.

El seu segon àlbum, "Boogie with Canned Heat" un treball publicat el mes de gener de 1968, incorporava la fatalista "On the road again" (en la carretera una altre vegada) un mogut blues interpretat amb el falset característic de Wilson. Cal destacar també que, per a proporcionar un toc psicodèlic al tema, hi van incorporar les notes d'un instrument de corda oriental anomenat "tambura", una espècie de sitar, notes que obren el tema i que sonen insistentment de fons al llarg de tota la cançó.

Quan al mes d'abril de 1968 es va llançar una versió revisada de "On the road again" en format single, el tema es va convertir en el primer gran èxit de Cannet Head i, al mateix temps, en la seva cançó més coneguda.

Canned Heat
Convertida en clàssic de l’època, va ser proclamada l'himne del Festival de Woodstock, transformant-se també en l'himne oficiós de tota una generació.

La lletra de "On the road again" tracta un dels temes clàssics del blues: la carretera com a destí inevitable del músic; una manera de viure que inspira amor i odi, creant una dependència irresistible i que empeny als artistes a tornar-hi una i una altra vegada, malgrat la solitud i la mala vida, característiques que s'acostumen a associar amb aquests específics trajectes de carretera.

Bé, jo estic tan cansat de plorar, però,
estic a la carretera una altra vegada,...


T. Rex

El dinosaure glamurós

Grup creat originàriament en format duo a Londres l’any 1967 i compost pel guitarrista, cantant i compositor, Marc Bolan, nom artístic de Marc Feld (el fals cognom Bolan és una contracció del nom d’un dels seus ídols: Bob Dylan (BO+LAN)), juntament amb el percussionista Steve "Peregrine" Took. En els seus inicis, van adoptar el nom comercial de Tyrannosaurus Rex, denominació amb la qual van llançar els seus primers quatre àlbums amb un so proper al rock psicodèlic i al folk rock.

A principis dels anys setanta i ja amb el seu nom reduït, T. Rex va canviar el seu inicial estil acústic per un altre més elèctric i vigorós, amb predomini de guitarra distorsionada, aconseguint fama mundial al convertint-se en la primera banda glam-rock de la història.

El "glam", abreviatura de «glamour», va ser un estil visual, un moviment artístic/musical que va néixer al Regne Unit en la dècada dels 70 i que es va caracteritzar per l'ambigüitat sexual i per l’estètica dels seus protagonistes, tots calçats amb botes de plataforma, empastifats amb maquillatges extravagants i atapeïts de lluentons, combinat tot això, amb una teatral posada en escena dels seus espectacles.

L'any 1971 amb "Get it on", T. Rex aconseguiria arribar al lloc número 1 en les llistes de vendes del Regne Unit; no obstant això, no seria fins a mitjans de 1972 quan el grup assoliria el pic de la seva popularitat en publicar els èxits discotequers "Telegram Sam" i "Metal Guru".

"Telegram Sam" és una potent cançó en la que destaca el seu enganxós riff, molt similar al de "Get it on", tot s'ha de dir, i que inclou un baix demolidor. Va ser publicada en format single i la va editar la companyia discogràfica T. Rex Wax Co. label, el nou segell que havia creat Marc Bolan desprès d’haver abandonat la seva antiga companyia discogràfica al no estar d’acord amb la seva política de llançaments.

T. Rex
El 16 de setembre de 1977, Marc Bolan i la seva parella, Glòria Jones (tot i que Bolan estava casat amb una altre dona), van anar a sopar a Morton's, un exclusiu restaurant de Londres. Finalitzat l'àpat, sobre les quatre de la matinada, Glòria es va posar a conduir el Mini Austin de Bolan, ja que ell no tenia carnet de conduir. Ja prop de casa, Glòria va perdre el control del cotxe i es va estavellar violentament contra un arbre.

Marc Bolan, que viatjava al costat del conductor, sense portar posat el cinturó de seguretat (no era obligatori en aquella època), va morir a l'instant. Glòria va quedar molt malferida. La mort del seu carismàtic líder va marcar el final prematur de T.Rex.


The Doors

La porta d'entrada al rock psicodèlic

Banda nord-americana d’extraordinari i hipnòtic so creada l’any 1965 a Los Angeles (Califòrnia); van ser un dels màxims exponents artístics del rock psicodèlic dels anys 60. Liderada pel jove poeta i cantant James "Jim" Douglas Morrison al costat de Ray Manzarek, el virtuós encarregat dels teclats, Robby Kriegger a la guitarra i John Densmore a la bateria.

The Doors es diferenciava de molts conjunts rock de l'època pel fet que en els seus concerts no utilitzaven mai cap baix. En lloc d’aquest essencial instrument, Manzarek tocava les notes del baix amb la mà esquerra en el seu piano Fender Rhodes bass i acompanyava la melodia amb la mà dreta en un orgue Vox Continental situat sota el piano. El gran al.licient dels concerts de The Doors però, era veure a Jim Morrison entrar en trànsit enmig d'una actuació al mateix temps que començava a recitar poesies o a ballar com un posseït dalt de l'escenari.

L'any 1967 el quartet publica el seu primer disc, un treball que porta el nom de la banda, "The Doors". L'àlbum conté encertades composicions com "The end" (El final), un èpic i al.lucinògen tema de gairebé dotze minuts de durada que tanca el disc; la memorable "Break on through (to the other side)" (Obre’t camí cap a l'altre costat) un mogut tema caracteritzat per l'enganxosa melodia del teclat i, finalment, un dels èxits més cèlebres del grup, "Light my fire" (Encén el meu foc), un tema que als Estats Units es va situar al lloc número 1.

En les actuacions en directe, la interpretació del tema "The end" evolucionava al mateix temps que es deteriorava el cervell de Jim Morrison. En cada nova audició, la lletra de la cançó era diferent:
... Pare,
- «Si, fill»,
- vull matar-te.
- Mare:
- vull... posseir-te! ...,
The Doors
L'any 1971, The Doors publica "L.A. Woman". Quan va sortir el disc, Jim Morrison acabava d'acomiadar-se dels seus companys per a marxar a París amb la intenció d’escriure poemes. El dia 3 de juliol, a la mítica edat de 27 anys, Jim era trobat mort dins la banyera del tranquil apartament que havia llogat, víctima d'un atac cardíac, fruit, segurament, de les seves disbauxes i dels seus excessos amb les drogues i l’alcohol.

En la seva tomba, emplaçada al cementiri Père-Lachaise de París, el seu epitafi està escrit en grec antic: "ΚΑΤΑ ΤΟΝ ΔΑΙΜΟΝΑ ΕΑΥΤΟΥ", expressió que es pot traduir com a: "fidel al seu propi esperit". Res més encertat.


The Righteous Brothers

Els intèrprets de la melodia perfecta

Duo vocal nord-americà d'estil pop orquestral compost per Bill Medley i Bobby Hatfield creat l’any 1964 a Orange County, un municipi situat prop de la ciutat californiana de Los Angeles. Tot i que la traducció del nom del grup, The Righteous Brothers, ve a dir que són "els germans justos", la parella no tenia cap tipus de parentiu entre si.

El mateix any de la seva creació, editen el que seria l'èxit més gran de la seva carrera artística, el popular i fantàstic tema "You've lost that lovin' feelin" (has perdut aquest sentiment d'estima), una cançó cantada per Bill Medley amb la seva profunda veu de baríton, mentre Bobby fa els cors, i que va aconseguir situar-se al número 1, tant a les llistes d’èxits d’Estats Units com a les del Regne Unit.

L'any 1965, publicarien una de les millors cançons d'amor de tots els temps, la passional i tendra balada romàntica "Unchained melody" (melodia desencadenada) una cançó lenta, molt lenta, que va escriure Alex North, un compositor especialitzat en música de pel.licules i que, curiosament, només està cantada per un dels membres del duo, el tenor alt i falsetista Bobby Hatfield.

La interpretació que fan The Righteous Brothers d'aquesta melodia encadenada, desencadenada o com es vulgui dir, s'ha convertit, amb el pas dels anys, en un clàssic planetari del gènere. Diuen que "Unchained melody" es una de les cançons més versionades del segle XX (s’han registrat mes de cinq-centes adaptacions diferents).

The Righteous Brothers
Una cançó que, al llarg de la història, l'han interpretat (i encara ho continuen fent) grans figures de la música contemporània.

Una de les més memorables interpretacions que s'han fet mai d'aquest tema va ser la que va oferir Elvis Presley, assegut i tocant el piano, en la que seria la seva última actuació en directe i, al mateix temps, la seva última aparició televisiva, un concert que es va celebrar al Marquet Square Arena de Indianapolis el 26 de juny de 1977, un mes i mig abans que ens deixés per sempre.

Oh, amor meu, la meva estimada,
he desitjat tant les teves carícies
durant un llarg i solitari temps,...


The Shadows

El conjunt que ningú li va poder fer ombra

Sensacional i emblemàtic quartet instrumental anglès. Fins l'arribada de The Beatles, van ser la principal referència i un dels conjunts de música pop més influents i importants del continent europeu. La formació original estava composta pel virtuós Hank B. Marvin, el seu guitarra solista, Bruce Welch a la rítmica, Jet Harris al baix i Tony Meehan a la bateria.

Parlar de The Shadows és parlar de Hank Marvin, un guitarrista que sap utilitzar magistralment com ningú el vibrato de la seva apreciada Fender Stratocaster de color vermell tot desplegant amb ella un fascinant i excepcional so metal.lic, clar, brillant i reconeixible. Pocs artistes toquen la guitarra elèctrica tan bé, amb un so tant net i un estil tan impecable com ell.

Amb una imatge de calma relaxada sobre l'escenari, abillats amb vestimenta elegant i desenvolupant uns particulars i rítmics passos: un endavant; després, un a un costat i un altre a l'altre costat, tot perfectament assajat, així eren The Shadows. Profusament imitats per nombrosos conjunts, van ser els responsables d'animar a tota una generació de joves a dedicar-se a la música moderna.

En els seus inicis, parlem de l’any 1958, Marvin i Welch formaven part del conjunt d'acompanyament de Cliff Richard, una banda anomenada The Drifters. La formació es va anar consolidant i per això, per evitar problemes legals amb un altre grup que portava el mateix nom, van canviar el seu nom a The Shadows (Les ombres). El quartet va continuar treballant amb Cliff Richard, però, l’any 1959, van començar a gravar pel seu compte, iniciant una brillant carrera en solitari.

L’any 1960, en una gira britànica, el cantautor i compositor Jerry Lordan, un artista que actuava de teloner en aquella mateixa gira, els va cedir un tema instrumental seu, un tema que ell interpretava amb ukelele. La versió que es va treure de la màniga The Shadows va pujar al número 1 de les llistes d'èxits, es tractava de la memorable i celebèrrima "Apache".

"Apache" es va enregistrar el mes de juny de 1960 i va ser publicada en format single el mes següent. La gravació es va realitzar en els famosos estudis Abbey Road de Londres, propietat de la discogràfica EMI i Cliff Richard va col.laborar en la gravació tocant, al principi i al final de la cançó, una espècie de tambor xinès amb la intenció de proporcionar al tema un ambient de música indígena.

The Shadows
Els èxits de The Shadows van ser constants durant els primers anys de la dècada dels seixanta. A més d'"Apache", el grup va triomfar amb destacats èxits com ara "Geronimo", "FBI", "Kon Tiki", "Nivram", "Atlantis", "The Savage", "Wonderful Land", "Guitar Tango" o "Dance On", entre d’altres.

El mes de juny de 1961, en l’època que acompanyaven a Tony Sheridan, The Beatles va gravar a Hamburg, sota la influència de The Shadows i imitant el seu estil, un tema instrumental compost per George Harrison i John Lennon (l’únic tema de The Beatles acreditat a Harrison-Lennon) que van batejar amb el nom de "Cry for a Shadow".