The Meters

Ritme i so definit i sincopat: són els Meters

Sòlida banda funk creada l'any 1967 a Nova Orleans, la vibrant ciutat nord-americana ubicada al sud-est de l'estat de Louisiana. Una formació liderada pel teclista i compositor Arthur Lanon "Art" Neville i custodiat pel guitarrista Leo Nocentelli, el baixista George Porter Jr. i el bateria Joseph Zigaboo Modeliste. Inicialment, el quartet comptava amb dos elements més, els vocalistes Aaron i Charles Neville, dos germans petits d'Art.

Considerada una de les bandes més influents de la història del funk, els padrins d'aquest gènere, la seva reputació no es redueix als discos editats pel grup, doncs, a banda d'aquest aspecte, The Meters va ser la formació de suport d'un bon nombre d'intèrprets de l'escena musical de Nova Orleans, acreditats artistes com ara, Lee Dorsey, Dr. John, LaBelle o Allen Toussaint.

Un dels primers èxits de The Meters va ser, "Cissy Strut", un tema instrumental compost per la banda, considerat, avui dia, un clàssic del funk. Publicada l'any 1969 en format single, la cançó estava extreta del seu àlbum de debut, l'elapé homònim "The Meters".

Es tracta d'una composició que va néixer de retruc ja que, en aquella època, en les actuacions que feien als Clubs i Sales de Festes, tots els conjunts tocaven, majoritàriament, cançons d'altres intèrprets, cançons procedents, la majoria, de les llistes d'èxits.

The Meters
Tot i això, moltes bandes iniciaven els seus concerts interpretant un tema propi, un tema que els servia d'escalfament i al mateix temps, els permetia exhibir els seus dots musicals. "Cissy Strut" era la cançó amb la qual, The Meters obria les seves actuacions, un tema basat en la improvisació que ni tan sols tenia títol, un nom que li van posar dos anys després, quan la van incloure com a tema inicial del seu primer elapé.

L'any 2011, "Cissy Strut" va ser introduïda al Grammy Hall of Fame (Saló de la Fama dels Grammy), una honorífica distinció que reconeix les produccions discogràfiques de més de 25 anys que destaquen per la seva alta qualitat musical o pel seu significat històric.


Bachman-Turner Overdrive

Una molt bo-bona ca-cançó

Quartet canadenc de rock creat l'any 1972 a Winnipeg, la ciutat més poblada de la província de Manitoba; una banda composta per Randy Bachman, guitarra solista i cantant principal, Charles Frederick "Fred" Turner, al baix i veu cantant, Tim Bachman, germà de Randy (substituït més tard per Blair Thornton), segona guitarra solista i l'altre germà de Randy, Robbie Bachman, a la bateria.

El mes de maig de 1973, la banda edita el seu primer elapé, l'homònim "Bachman-Turner Overdrive (BTO)" i el mes de desembre d'aquell mateix any, treuen el segon, "Bachman-Turner Overdrive II". L'any següent, publiquen "Not fragile" (no és fràgil) l'àlbum amb el qual aconseguirien el reconeixement internacional. Un disc de llarga durada que fins a data d'avui, ha venut més de quatre milions de còpies.

El tema més conegut de "Not fragile" és, sense cap mena de dubte, "You ain't seen nothing yet" (encara no has vist res), una efectiva i enèrgica composició escrita per Randy Bachman amb un so i un ritme que enganxa. A més, a "You ain't seen nothing yet" hi ha un ocurrent tros que sembla voler emular el famós tartamudeig del cantant de The Who, Roger Daltrey, a "My generation".

Sembla ser que, durant els assajos de "You ain't seen nothing yet", Randy s'estava burlant (sense malícia) del seu germà Gary, una persona amb problemes esporàdics de fluïdesa vocal i que es trobava a l'estudi de gravació, col.laborant amb la banda.

Bachman-Turner Overdrive
Per aquest motiu, al cantar la tornada de la cançó, Randy l'entonava quequejant: B-B-B-Baby, you ain't seen nothing yet. Al productor del disc li va agradar com quedava i va pensar que això, comercialment podria funcionar: una innocent presa de pèl que es podria convertir en senya d'identitat de la cançó.

En una entrevista concedida a una cadena de televisió, Randy Bachman va declarar: "En principi, vaig pensar que la broma es podria mal interpretar, però, "You ain't seen nothing yet" va ser un gran èxit a molts països, entre ells, va ser número 1 al Canadà i als Estats Units, va vendre més d'un milió de còpies i, a més, tan bon punt es va convertir en èxit, el meu germà va deixar de tartamudejar".


Richard Anthony

El dolgut xiulet de sortida del tren

Cantant francès nascut a El Caire amb el veritable nom de Ricardo Btesh. Pioner del rock a França, en el seu temps, la premsa especialitzada li va atorgar el sobrenom de "el pare tranquil del rock". Al llarg de més de cinquanta anys de carrera, Richard Anthony va publicar més de 600 títols, editats en un total de sis idiomes diferents i va vendre més de cinquanta milions de discos.

Fill de mare anglesa i pare sirià, després de passar tota la seva infància entre Egipte, Anglaterra i Argentina, als tretze anys, Richard Anthony va acabar mudant-se a París. A la capital francesa, va estudiar al prestigiós Lycée Janson-de-Sailly, iniciant, posteriorment, la carrera universitària de Dret. Més tard, mentre treballava en una empresa de frigorífics, compaginava aquest treball amb actuacions musicals, tocant el saxo en diversos clubs de jazz del barri de St. Germain.

L'any 1958, Anthony enregistra els seus dos primers singles, dos discos que contenien versions de dos estàndards de rock primerenc: "You are my destiny" (tu ets el meu destí), de Paul Anka i "Peggy Sue", de Buddy Holly, dos treballs que comercialment van passar bastant desapercebuts. El primer triomf li va arribar l'any 1959, als vint-i-un anys, quan va editar "Nouvelle vague" (nova onada), una reinterpretació del tema "Three cool cats" (tres gats genials) del quartet vocal The Coasters.

Amb tota seguretat, el seu tema més famós i conegut va ser "J'entends siffler le train" (sento el xiulet del tren), un nostàlgic tema comercialitzat l'any 1962. Es tracta d'una adaptació de la popular cançó nord-americana d'estil folk "500 miles", cançó rescatada l'any anterior pel trio The Journeymen i, poc desprès, editada amb gran èxit pel tercet novaiorquès Peter, Paul and Mary.

Richard Anthony
Amb text del lletrista francès Jacques Plante, que va reescriure la lletra original, "J'entends siffler le train" parla d'una persona que, de lluny, escolta el xiulet del tren en què viatja la seva estimada. L'home se sent trist i està segur que aquest so el perseguirà tota la vida, ja que el tren porta a la seva xicota a terres llunyanes, potser, per sempre, i es penedeix de no estar a l'andana, acomiadant-se d'ella com Déu mana, es a dir, desitjant-li molta sort i que tot li vagi bé.

He pensat que seria millor
acomiadar-nos sense un adéu.
No tinc valor de tornar-te a veure,
però sento xiular el tren,...



Paul Anka

El nen del pare

Cantautor i compositor canadenc nascut en el si d'una família d'immigrants libanesos que s'havien establert a Ottawa, la capital de Canadà i la quarta ciutat més gran del país, lloc on els seus progenitors havien muntat el restaurant Locanda.

Baladista pop, transformat en un dels ídols juvenils de l'època i titular d'una trajectòria artística que abasta més de sis dècades, l'any 1956, acabats de complir els catorze anys, Paul Anka edita amb la banda canadenca The Rover Boys, el seu primer single, "I confess" (jo confesso), un disc finançat pel seu pare i llançat amb poca promoció comercial pel segell discogràfic RPM Records.

L'any següent, Paul Anka publica en format single el seu primer gran èxit, "Diana", una cançó que ja forma part de la història del pop melòdic. Un tema que havia compost amb tot just quinze anys dedicat a Diana Ayoub, la jove mainadera que cuidava al seu germà petit, una noia dos anys més gran que ell i de la qual, sembla ser, estava secretament enamorat. "Diana" va ser un èxit mundial a banda i banda de l'Atlàntic, aconseguint vendre en poc més d'un mes, més de deu milions de còpies a tot el món.

Fins a inicis dels anys seixanta, Paul Anka va seguir produint notables èxits, com ara, "You are my destiny" (tu ets el meu destí), "Lonely boy" (noi solitari) o "Put your head on my shoulder" (posa el teu cap sobre la meva espatlla), tres temes que van arribar al top ten de les llistes d'èxits i després d'adaptar la lletra de "Comme d'habitude" (com de costum) un tema de Claude François que va transformar en "My way (a la meva manera), una de les cançons més conegudes de Frank Sinatra, Paul Anka va compondre l'èxit de Tom Jones "She's a lady" (és una dama).

Paul Anka
Finalment, l'any 1974, desprès d'un estèril periode artístic de prop de setze anys, Paul Anka, va aconseguir un altre número 1. Va ser amb el tema "(You're) having my baby" (estàs tenint el meu nadó), una composició pròpia interpretada a duo amb la cantant nord-americana Odia Coates.

Malgrat el seu èxit comercial, "(You're) having my baby" va generar forta controvèrsia, ja que, en el seu temps, ja va ser titllada de retrògrada pel seu sentimentalisme i la seva percepció masclista de la maternitat, atès que el títol i el text de la cançó dona a entendre que l'esmentat nadó és propietat de l'home, enlloc d'atribuir la procreació als dos integrants de la parella.


Seals & Crofts

L'espiritualitat de les brises marines

Duet nord-americà d'estil soft-rock creat l'any 1969 a Los Angeles, la ciutat més gran de l'estat de Califòrnia i la segona més gran dels Estats Units. Una formació integrada pels texans Jim Seals (James Seals) i Dash Crofts (Darrell Crofts), dos músics, cantants i compositors que junts, desenvolupaven unes excel.lents harmonies vocals.

Practicants tots dos de la fe Bahaí (bahá'í), una religió monoteista d'origen persa, aquesta creença religiosa va exercir forta influència en la música de Seals & Crofts , així com també, en el desenvolupament de la seva carrera artística.

Jim i Dash comencen a dedicar-se a la música sent adolescents, quan s'integren en la banda de rock The Champs; Jim al saxo i Dash a la bateria. Aquesta agrupació, l'any 1958 obtindria el reconeixement internacional amb la publicació del popular tema instrumental "Tequila", una composició del saxofonista californià de The Champs, Chuck Río (Danny Flores).

L'any 1963, abandonen The Champs i després de provar fortuna en diverses formacions, decideixen formar un duo vocal amb Seals a la guitarra, el saxòfon i violí i Crofts a la guitarra i a la mandolina. Signen un contracte amb la divisió discogràfica de Talent Associates (TA) i l'any 1969 i publiquen dos elapés, dels quals només un d'ells, el segon, va gaudir de certa repercussió.

Seals & Crofts
L'any 1971, Seals & Crofts signen un nou contracte, aquesta vegada amb Warner Bros. Records. El seu primer disc no entra a les llistes d'èxits, però el següent, un treball editat l'agost de 1972 que incloïa l'agradable composició pròpia "Summer breeze" (brisa d'estiu), arriba al top ten de les llistes d'èxits, venent més d'un milió de còpies i obtenint el preuat guardó de "Disc d'or".

L'any 2013, "Summer breeze", una relaxant cançó de suau melodia que evoca una agradable jornada d'estiu en la qual es percep una suau brisa marina, va ocupar la tretzena posició del rànquing elaborat per l'acreditada revista Rolling Stone en el qual es valoraven "Les millors cançons d'estiu de tot els temps".


Skeeter Davis

Una dolguda cançó de desamor

Sobrenom artístic de Mary Frances Penick, Skeeter Davis va ser una cantant nord-americana d'estils country i pop nascuda a Dry Ridge, un petit municipi ubicat a l'estat de Kentucky.

En la seva adolescència, dels quinze als vint-i-quatre anys, Skeeter Davis va formar part, juntament amb Betty Jack Davis, una companya de classe de secundària, del duet vocal femení de música country, The Davis Sister, dues joves cantants que, malgrat el que es pot deduir del nom de la formació, "Les germanes Davis", no mantenien cap llaç de parentiu.

The Davis Sister va publicar un grapat de singles en els seus nou anys d'existència, una trajectòria que va quedar truncada amb la tràgica mort de Betty Jack Davis, víctima d'un violent accident de cotxe, un sinistre que també va afectar a Skeeter Davis, que va quedar ferida amb greus lesions. Després de mesos de recuperació, a finals dels anys cinquanta, Skeeter Davis va iniciar la seva prometedora carrera com a cantant solista, convertint-se, en aquella època, en una de les millors vocalistes del gènere country.

El mes de desembre de 1962, Skeeter Davis publica en format single "The end of the world" (la fi del món), una balada sentimental, bastant dolguda, que parla d'una ruptura afectiva, un títol que es convertiria en la cançó més emblemàtica del seu repertori i en un èxit milionari.


The end of the world
"The end of the world" va escalar el top ten de les llistes Billboard, tant en l'apartat pop com en l'apartat country, a més, va despatxar més d'un milió de còpies, va ser guardonada amb un disc d'or i va marcar per sempre la carrera de Skeeter Davis.

Es tracta d'una cançó de tant sols dos minuts i mig de suau i agradable melodia i amb una lletra que transmet un missatge d'angoixa i desesperació, la d'una persona desconsolada a la qual, han deixat d'estimar.

Perquè segueix brillant el sol?,
Per què el mar es precipita cap a la riba?.
Es que no saben que és la fi del món?.
Perquè tu ja no m'estimes?,...



Bad Company

Una "mala companyia" força recomanable

Destacat quartet britànic de hard rock melòdic creat l'any 1973 i procedent del cèntric barri londinenc de Westminster. Una (súper) banda originàriament formada pel cantant Paul Rodgers (veu cantant, guitarra i teclats), el bateria Simon Kirke, el guitarrista Mick Ralphs (guitarra i teclats) i el baixista Boz Burrell.

Batejats amb aquest nom en honor al western protagonitzat per Jeff Bridges, "Bad Company", un film de l'any 1972 comercialitzat aquí amb el nom de "Pistolers a l'infern", el seu àlbum de debut és l'homònim "Bad Company", un treball publicat el mes de juny de 1974 que inclou els singles d’èxit "Can't get enough" (no en puc tenir prou) i "Movin' ones" (movent-se), un disc que es va convertir en el primer llançament oficial de Swan Song Records, la companyia discogràfica propietat de la banda britànica Led Zeppelin.

Un elapé curt, de només vuit cançons, que va escalar les llistes d'èxits del Regne Unit i les dels Estats Units. Certificat cinc vegades disc de platí per part de la RIAA, l'associació nord-americana responsable de la certificació de vendes discogràfiques, es tracta també, d'un dels àlbums més venuts en la dècada dels anys setanta.

El tema que obre l'elapé, "Can't get enough", una composició del guitarrista Mick Ralphs escrita per a la seva antiga banda, Mott the Hoople, va assolir la primera posició de les llistes Billboard nord-americanes, al mateix temps, es un dels temes més populars i recordats de Bad Company i un dels discos de debut més reeixits d'una banda pop-rock.

Bad Company
Cal destacar també, la portada de l'àlbum "Bad Company", una caràtula creada pel famós col.lectiu anglès de disseny gràfic Hipgnosis, els autors de moltes altres cèlebres i emblemàtiques portades de discos dels anys setanta, treballss tots ells, d'estil rocker.

El concepte de l'esmentada portada és ben senzill, un expressiu logotip que mostra el nom abreujat de la banda, imprès diagonalment, i estampat en un fons completament negre. L'interior de les lletres del nom, de textura blanquinosa, dona la impressió que els caràcters son de marbre. Una portada arriscada, ja que el disseny, no deixa entreveure el contingut musical de l'interior ni reflecteix l'estil ni el tipus de so de l'àlbum.


We Five

Una cançó per començar bé el dia

Quintet nord-americà d'estil folk-rock creat l'any 1960 a San Francisco, la quarta ciutat més poblada de l'estat Califòrnia. La seva formació original estava integrada per Beverly Bivens (vocalista principal), Michael Stewart (guitarra, banjo i veus), Jerry Burgan (guitarra acústica i veus), Peter Fullerton (baix i veus) i Bob Jones (guitarra elèctrica i veus).

L'èxit més conegut de We Five (nosaltres cinc) va ser "You were on my mind" (pensava amb tu), una versió de progressiva intensitat, i una mica més rítmica, de la composició de la cantautora canadenca Sylvia Fricker, vocalista del duo format amb el seu marit, Ian and Sylvia.

Publicada en format single l'any 1965, "You were on my mind" va aconseguir la tercera posició de les llistes Billboard Hot 100 i el primer lloc de les llistes Adult Contemporary, va despatxar més d'un milió de còpies i la banda va ser guardonada amb un flamant disc d'or.


La senzilla i suggestiva lletra de "You were on my mind": "Quan m'he despertat aquest matí, pensava amb tu,..." ens transmet el missatge de que tot i els problemes i mal de caps que un o una pateixen i malgrat les preocupacions que ens puguin angoixar, si cada matí et despertes agradablement pensant amb el teu xicot o la teva xicota, llavors, amb tota seguretat, veuràs les coses d'una altra manera... Caldrà provar-ho.

We five
A finals de 1965, el quintet va ser contactat per l’agència de publicitat McCann-Erickson amb l'objectiu d'enregistrar un tema musical per a un spot televisiu de Coca-Cola. Desprès de moltes hores d'assajos, proves i gravacions, l'agència va rebutjar totes les propostes suggerides pels We Five.

Anys desprès, el baixista Peter Fullerton va revelar a una revista nord-americana que estava segur que el que volia l'agència era que els We Five modifiquessin la lletra de "You were on my mind" en el sentit d'expressar: "Quan m'he despertat aquest matí, Coca-Cola estava en el meu pensament,...", un esquema que, probablement, cap component del grup hagués acceptat.


Average White Band

Una banda que va aconseguir destacar per sobre la mitjana

Sextet escocès d'estil funk i música "disco" creat l'any 1971 a Dundee, la quarta ciutat més poblada d'Escòcia. Una banda originalment formada per Alan Gorrie (baix i veu cantant), Malcolm "Molly" Duncan (saxo tenor), Owen "Onnie" McIntyre (guitarra solista), Hamish Stuart (baix, guitarra i veu cantant), Roger Ball (teclats i saxo) i Robbie McIntosh (bateria). Un grup conegut principalment per ser la primera formació exitosa de funk integrada en la seva totalitat per músics de raça blanca.

Mudats a Londres, el gran pas endavant d'Average White Band es va produir l'any 1973 en ser contractats per a actuar de teloners de l'excel.lent guitarrista i cantant anglès Eric Clapton. En aquell període, MCA Records va publicar el seu primer àlbum, "Show your hand" (ensenya la mà), un treball que, malauradament, no va obtenir gaire resposta comercial.

Tot i això, el mànager de la gira de Clapton, un tal Bruce McCaskill, va connectar amb la música de la banda i va decidir representar-los, portant-los tot seguit als Estats Units per a promocionar-los, concretament a la ciutat de Los Angeles, allà va aconseguir que la discogràfica Atlantic Records s'interessés pel grup i els edités el seu segon àlbum, un disc enregistrat a Miami i comercialitzat l'any 1974 sota les sigles "AWB". tot i que seria conegut amb l'apel.latiu de "The White Àlbum".

Amb aquest treball, els Average White Band es van convertir en "les noves estrelles blanques de la música negra", en gran part, gràcies a l'enorme èxit del tema instrumental funky "Pick up the pieces" (recolliu els trossos/les peces), una composició de la banda que va ocupar llocs prominents dels top ten de diversos països, com ara, Estat Units, Canadà, Regne Unit o França.

Average White BandFinalment, esmentar que el padrí del funk, el gran James Brown va entendre que la línia de baix de "Pick up the pieces" era una apropiació descarada de "Hot Pants" (cassoles calentes), un tema seu publicat l'any 1971 que va ser número 1 a les llistes nord-americanes de rhythm and blues.

Com a resposta, James Brown es va inventar el grup A.A.B.B. (Above Average Black Band (banda negra per sobre la mitjana)) un sarcàstic nom adreçat directament a la banda escocesa Average White Band (banda blanca per sobre la mitjana). Una fictícia formació amb la qual va publicar un single amb l'irònic títol de "Pick up the pieces one by one" (recolliu els trossos/les peces una a una).


The Tokens

Un rei de la selva bastant dormilega

Quintet nord-americà de gran qualitat vocal creat l'any 1955 i originari del districte novaiorquès de Brooklyn. Una formació reconeguda principalment pel reeixit single de l'any 1961, "The lion sleeps tonight" (el lleó dorm aquesta nit), una adaptació d'estil pop i sense acreditar, de la composició vocal "Mbube" (lleó en zulú), una peça musical del cantautor sud-africà Solomon Linda.

Inicialment, The Tokens estava formada per Neil Sedaka, Hank Medress, Eddie Rabkin i Cynthia Zolotin. Un any més tard, Rabkin seria reemplaçat per Jay Siegel. L'any 1957, Sedaka i Zolotin abandonen la banda, deixant sols a Siegel i Medress que incorporen dos membres addicionals, amb els quals, sota el nom de Darrell & The Oxfords editen el senzill "Picture in my wallet" (una foto a la meva cartera). Finalment, l'any 1960, després de reclutar al multi-instrumentista Mitch Margo i al seu germà, el baríton Phil Margo, el grup s'estabilitza sota la denominació de The Tokens.

A inicis de 1961, la banda publica el single "Tonight I fell in love" (aquesta nit em vaig enamorar), un tema que va aconseguir la posició número 15 de les llistes nord-americanes Billboard Hot 100 i que els brinda l'oportunitat d'actuar al conegut programa de televisió American Bandstand. La popularitat que els Tokens van obtenir després d'aquesta actuació els aporta noves oportunitats discogràfiques, culminant amb la publicació de "The Lion sleeps tonight".

Comercialitzat el disc, les harmonies vocals de "The lion sleeps tonight" es fan archi-conegudes a nivell mundial, conquerint la primera posició de les llistes Billboard. Tant "Tonight I fell in love" com "The Lion sleeps tonight" van vendre més d'un milió de còpies, aconseguint ambdues la certificació de disc d'or.

The Tokens
"The lion sleeps tonight" es una d'aquelles melodies que tothom coneix, però, alhora, com moltes altres famoses composicions de dubtosa autoria, també va ser motiu de litigi pels seus drets d'autor, ja que, tot i que l'autoria de Solomon Linda és innegable, en el seu temps, mai no va cobrar ni un cèntim sota aquest concepte.

Cantada en falset sobre un cant coral de simulat ritme tribal africà, la tonada de "The lions sleeps tonight" repeteix el vocable: "A wimoweh, wimoweh, wimoweh,...", contagiant al oient un estat d'ànim alegre i festiu, sense que ens importi gaire el seu significat, si és que realment el té.



Roxy Music

Elegància rockera dalt l'escenari

Sextet britànic creat l'any 1971 a Londres, la capital anglesa del Regne Unit. Liderat pel vocalista Bryan Ferry, un autèntic dandi del pop/rock, inicialment, el grup estava format, a més de Ferry, per Graham Simpson (al baix), Andy Mackay (saxofonista i clarinetista), Brian Eno (als teclats), Paul Thompson (a la bateria) i Davy O’List (a la guitarra). Un any més tard, Phil Manzanera substituiria al guitarrista O’List.

El disc de debut de Roxy Music va ser "Virginia Plain", un single comercialitzat el mes d'agost de 1972 que va arribar a la quarta posició de les llistes d'èxits del Regne Unit i amb el qual, la banda va aconseguir una considerable popularitat, tant al seu país com a bona part d'Europa. Poc després, el baixista Simpson deixaria la banda i seria reemplaçat per John Gustafson.

El mes de juliol de 1973, després d'editar el seu segon àlbum, "For your pleasure" (per plaer), un elapé en què els sintetitzadors de Brian Eno dominen tot el disc, el teclista, motivat per la rivalitat i les diferències creatives que mantenia amb l'arrogant Bryan Ferry, va abandonar la formació.

L'any 1975, Roxy Music publica "Siren" (sirena), un treball en el qual s'incloïa el primer tema que va arribar a les llistes d'èxits dels Estats Units, "Love Is the drug" (l’amor és la droga), una cançó composta per Bryan Ferry i Andy Mackay amb influències "disco" i que conté una línia de baix molt marcada de traces funky, un baix que es converteix en el veritable motor de la cançó, un gran treball de John Gustafson.

Roxy Music
"Love Is the drug" descriu, en to bastant sexista, una típica jornada nocturna d'un personatge faldiller: agafa el cotxe i comença a donar voltes per la ciutat amb el propòsit de contactar amb alguna noia per ensarronar-la i portar-la al llit, sense més. Cercar l'amor, de la mateixa manera que un ionqui busca droga per saciar la seva addicció.

La portada original de "Siren" exhibeix a una dona amb banyador que té aletes, porta corona i s'arrossega sobre les roques d'un paisatge costaner. Es tracta de la model texana Jerry Hall, aleshores parella de Bryan Ferry i abans que aquesta el deixés per embolicar-se-se amb un altre cantant famós, ni més ni menys que amb Mick Jagger.


The String-A-Longs

Un tema amb molt d'èxit i poca fortuna

Quintet nord-americà format l'any 1956 al municipi texà de Plainview. Una banda instrumental integrada per Richard Stephens i Jimmy Torres alternant la guitarra solista, Keith McCormack a la rítmica i vocalista ocasional, Aubrey de Cordova al baix i Don Allen a la bateria.

Desprès de diversos llançaments discogràfics d'escassa distribució i limitada repercussió local, el mes de desembre de 1960, The String-A-Longs publica en format single la seva cançó més reeixida, "Wheels" (rodes), un tema conegut arreu del món que va assolir la tercera posició de les llistes Billboard dels Estats Units i el vuitè lloc de les llistes de singles del Regne Unit.

Composta pels guitarristes Stephens i Torres, el disc va vendre més d'un milió de còpies, sent guardonat amb un disc d'or. Poc temps desprès de la seva publicació, es van editar més de 100 versions de "Wheels", destacant, entre totes elles, les versions de la britànica Joe Loss Orquestra (Wheels Cha-Cha), la del director d'orquestra nord-americà Billy Vaughn i la del guitarrista, també nord-americà, Al Caiola.

Sembla ser que "Wheels" va ser composta amb el títol de "Tell the world" (digues-li al món). Enregistrada als estudis que el productor Norman Petty tenia al seu poble natal, Clovis, per a Warwick Records, la intenció era produir-la en format single i que fos recolzada per una composició de Petty titulada "Wheels" (rodes). Però en l'edició del single, per error, es van intercanviar les etiquetes i així, "Tell the world" es va transformar en "Wheels" i "Weels" en "Tell the world".

The String-A-Longs
I per això, quan "Wheels" es va convertir en èxit, Petty va reclamar els drets d'autor, ja que va col.laborar en la seva producció i a més, al single, hi figurava com autor. Sembla ser que l'any 1964, les parts van acordar compartir els guanys generats, motiu pel qual, l'agència americana de drets d'autor Broadcast Music, Inc (BMI), finalment, va registrar als tres músics com a compositors del tema.

"Wheels" va col.locar sòlidament al grup en el mapa artístic mundial, adquirint força popularitat, però, la recompensa dinerària no els va arribar mai, doncs, Warwick Records, va abonar uns minsos royalties a The String-A-Longs, declarant-se en fallida l'any 1962 i sent demandada pel quintet.