Sir Douglas Quintet

Els genüins representants del gènere musical "Tex-Mex"

Banda nord-americana creada l'any 1964 a San Antonio, la segona ciutat més poblada de l'estat de Texas i el setè municipi més poblat dels Estats Units. Un quintet que combinava el rock and roll i el country amb elements llatins procedents de la frontera de Texas amb Mèxic.

Liderada pel cantant i multiinstrumentista Doug Sahm (Douglas Wayne Sahm), la banda es complementava amb el seu amic, el teclista Augie Meyers i amb el trompetista i saxofonista Frank Morin, el baixista Jack Barber i el bateria Johnny Pérez.

Músic precoç, Doug Sahm va debutar artísticament a l'edat de cinc anys, un fet esdevingut en un programa radiofònic tocant la mandolina, el violí i la steel guitar. Iniciat a l'escena de la música country, amb onze anys, Doug Sahm va compartir escenari amb l'estrella nord-americana de música country, Hank Williams. Va ser el dia 19 de desembre de 1952 en la que seria la darrera actuació del cantautor nord-americà, ja que Williams va deixar aquest món terrenal tretze dies desprès, concretament, l'1 de gener de 1953, víctima d'una insuficiència cardíaca.

El mes de maig de 1965, Sir Douglas Quintet publica en format single el seu primer treball discogràfic, "She's about a mover" (ella és com un sacseig), una composició de Doug Sahm que destaca pel persistent so de l'orgue Vox Continental de Augie Meyers. "She's about a mover" va proporcionar fama instantània a la banda, a més, el disc va assolir la tretzena posició de les llistes Billboard dels Estats Units i el quinzè lloc de la llista de singles del Regne Unit.

"She's about a mover", una barreja gairebé perfecta de diversos estils musicals de l'època, té una estructura de rhythm and blues molt semblant al "What'd I say" (què he dit) de Ray Charles. També recorda bastant al conegut tema de The Beatles "She's a woman" (ella és una dona). La publicació texana Texas Monthly va proclamar "She's about a mover" la "Millor cançó de l'estat de Texas de tots els temps".

L'any 1966, l'èxit de "She's about a mover" va comportar als Sir Douglas Quintet diverses aparicions a la televisió estatal, una gira pels Estats Units amb companyia de James Brown i una gira per Europa en un cartell artístic on hi figuraven altres il.lustres noms, com ara, The Rolling Stones i The Beach Boys.

The Mar-Keys

Una vigilia bastant animada

Banda nord-americana de soul i rhythm and blues creada l'any 1958 a Memphis, un municipi popularment anomenat el bressol del blues, del soul i del rock and roll. Un grup originalment format per Steve Cropper (guitarra), Donald "Duck" Dunn (baix), Jerry Lee "Smoochy" Smith (teclats), James "Terry" Johnson (bateria), Wayne Jackson (trompeta), Don Nix (saxo baríton) i Charles "Packy" Axton (saxo tenor). Tot i això, en les seves actuacions i enregistraments, el septet comptava amb la col.laboració de diversos músics d'estudi de la discogràfica Stax.

El mes de juny de 1961, The Mar-Keys llança el seu primer treball discogràfic, un single que conté "The last night" (la passada nit), un animat tema instrumental signat per la banda que es va convertir en un estàndard del soul i del rhythm and blues.

El single, enregistrat als estudis de la discogràfica Satellite Records de Memphis (uns mesos més tard la companyia canviaria el seu nom a Stax), també va servir, alhora, per a donar a conèixer el so distintiu dels Mar-Keys, un so caracteritzat pels seus solos de saxofon i per la prominència destacada de l'orgue Hammond.

Als Estats Units, "The last night" va assolir la tercera posició de les llistes Billboard Hot 100 i el segon lloc de les llistes de rhythm and blues. En aquell període, el disc va despatxar més d'un milió de còpies obtenint la certificació de "Disc d'or". Es tracta d'un tema que al llarg dels anys, ha estat utilitzat moltes vegades en nombroses pel.lícules, també en la presentació d'artistes, en anuncis comercials i en programes de televisió.

En una entrevista concedida a un diari australià, el guitarrista Steve Cropper va desvelar que en el procés de creació de "The last night", el productor d'aquesta cançó, el guitarrista Lincoln Wayne "Chips" Moman, va estipular que no s'havia d'incloure cap guitarra a la composició, i per això, la contribució artística de Cropper a aquesta cançó es va cenyir a la tasca d'anar remarcant la nota dominant de la cançó en un orgue addicional.

L'any 1962, Steve Cropper i Donald Dunn van abandonar la banda per crear, juntament amb el bateria Al Jackson Jr. i el pianista Booker T. Jones, l'excel.lent banda instrumental Booker T. and The Mg's, els autors, entre d'altres, de "Green Onions" i "Time is tight".

The Nashville Teens

La carretera que conduïa a la tabaquera

Banda britànica de rock creada l'any 1962 a Weybridge, un municipi anglès situat a uns trenta quilòmetres de Londres. Concebuda en format de sextet, la formació original del grup estava coliderada pels cantants Arthur Sharp i Ray Phillips, dos vocalistes secundats per Peter Shannon al baix, John Hawken als teclats, Mick Dunford a la guitarra solista i Dave Maine a la bateria.

Una formació musical que, com era habitual, es va iniciar en el món de l'espectacle foguejant-se als locals de la zona i que, ràpidament, va adquirir un notori reconeixement públic per les seves potents i enèrgiques actuacions en directe.

El mes d'abril de 1964, mentre actuaven a Hamburg (Alemanya), The Nashville Teens va ser reclutada per a exercir de banda de suport del cantant i pianista nord-americà, Jerry Lee Lewis per a l'enregistrament del seu àlbum "Live at the Star Club, Hamburg", un excel.lent elapé gravat en directe. Un mes més tard, el grup va proporcionar suport musical al cantant nord-americà de rockabilly Carl Perkins en la producció del seu aclamat single "Big bad Blues" (molt dolent blues).

Els Nashville Teens també van acompanyar al cantant i guitarrista nord-americà Chuck Berry en la gira que aquest va fer per terres britàniques. Un d'aquests concerts va comptar amb la presència del cèlebre productor britànic Mickie Most, la mateixa persona que a finals de juny de 1964, va produir el single de debut de la banda, un disc encapçalat per "Tobacco road" (carretera del tabac) que va assolir la sisena posició de les llistes de singles del Regne Unit i el catorzè lloc de la llista Billboard Hot 100 dels Estats Units.

Originalment escrita i publicada l'any 1960, amb un ritme més suau, pel cantautor nord-americà John Dee Loudermilk, la dolguda lletra de "Tobacco road" no és gens autobiogràfica, tot i que l'autor va créixer a Durham, el municipi de Carolina del Nord on s'ubicava Tobacco road.

La ironia va fer que l'èxit d'aquesta la cançó se l'adjudiqués un conjunt britànic que mai havia estat a Durham i que, no havent trepitjat mai l'estat de Tennessee, es diguessin The Nashville Teens.

Jo vaig néixer en un abocador.
La mare va morir
i el meu pare es va emborratxar,...

Johnny Tillotson

Una tendra font d'inspiració

Cantautor nord-americà de música pop/rock nascut a Jacksonville, un municipi situat al nord-est de l'estat de Florida. Un artista que va gaudir la seva època més memorable a principis de la dècada dels seixanta, període en el qual, va situar nou èxits al top-ten de les llistes Billboard dels Estats Units. Un músic que ha demostrat, sobradament, l'habilitat d'adaptar-se a diferents estils musicals com ara el pop/rock o la música country, mantenint sempre intacta la seva la popularitat.

El seu primer treball discogràfic, un single editat l'any 1958 pel segell independent Cadence Records, no va tenir, inicialment, gaire d'èxit, tot i que, va gaudir de certa repercussió. L'esmentat disc incloïa un rock’n’roll, "Well I'll be your man" (bé, seré el teu home) i un tema romàntic, "Dreamy eyes" (ulls somiadors), dues composicions del propi Tillotson que van servir per a mostrar les característiques del seu estil.

Més tard, el mes de setembre de 1960 i inclosa en el seu sisè single, Johnny Tillotson edita "Poetry In motion" (poesia en moviment), una agradable balada de caire romàntic que descriu la sensació d'estar enamorat i que va ser un èxit instantani. "Poetry In motion" va assolir el segon lloc de les llistes d'èxits Billboard Hot 100 dels Estats Units i va conquerir la primera posició de la llista de singles del Regne Unit. Una cançó versionada arreu de món per nombrosos artistes, entre ells, cal esmentar l'encertada adaptació que en va fer el Dúo Dinámico.

Escrita pels compositors nord-americans Paul Kaufman i Mike Anthony. Segons declaracions dels propis músics, sembla ser que la inspiració de "Poetry In motion" els va venir de contemplar cada tarda com passava per la vorera exterior del edifici on treballaven, una filera de noies que es dirigien cap a una escola que és trobava a prop.

Un dia, observant les joves, un dels dos autors va exclamar: "Això es poesia en moviment". Amb aquesta frase en van tenir prou per posar fil a l'agulla i començar a escriure la cançó.

Al llarg de la seva carrera, una trajectòria artística que ha durat més de cinquanta anys, Johnny Tillotson ha venut més de deu milions de discos, ha comercialitat un total de setze àlbums originals i més de cinquanta singles. Un cantant que està considerat internacionalment un dels 100 millors artistes discogràfics de l'era del rock.

Quan veig a la meva xicota,
¿Què veig?:
Poesia..., poesia en moviment,...

Laurent Voulzy

Un 'revival' d'èxits musicals dels anys seixanta i setanta

Guitarrista i cantautor gal nascut a París, la capital i la ciutat més poblada de França. De nom real, Lucien Voulzy, al llarg de la seva dilatada carrera artística, Voulzy ha estat reconegut pel seu estil musical i per la seva habilitat per a fusionar diferents gèneres, com ara el pop, el rock i la música folklòrica francesa.

Laurent Voulzy va aprendre a tocar la guitarra en la seva adolescència, època en la qual, va començar a escriure cançons. En la dècada dels anys setanta, es va unir i va liderar el grup de música pop Le Temple de Vénus. El mes de novembre de 1970, l'esmentada formació, va publicar el seu primer disc, un single que contenia "Plaisir solitaire" (plaer solitari) i "Vos mains de dames" (les teves mans de dona), dos temes del propi Laurent Voulzy.

El mes d'abril de 1977, extreta del seu àlbum de debut en solitari, Voulzy publica en format single "Rockollection", un enganxós tema pop escrit amb la col.laboració, en l'apartat de confecció dels textos, del cantautor i actor francès Alain Souchon. "Rockollection" es va convertir en l'èxit més notori del cantant parisenc.

Es tracta d'un enganxós popurri musical que, hàbilment, enllaça cada vers amb un fragment d'una coneguda cançó pop/rock de l'època. La lletra de "Rockollection" rememora, en pla nostàlgic, records adolescents de la joventut francesa (i mundial). La versió original de "Rockollection" tenia una durada d'11 minuts i 40 segons i reproduïa extractes de les següents cançons:

- "The Loco-Motion" de Little Eva
- "A Hard Day's Night" de The Beatles
- "I Get Around" de The Beach Boys
- "Gloria" de Them
- "(I Can't Get No) Satisfaction" de The Rolling Stones
- "Mr. Tambourine Man" de Bob Dylan
- "Massachusetts" de Bee Gees
- "Mellow Yellow" de Donovan
- "California Dreamin'" de The Mama's and The Papa's

Posteriorment, Laurent Voulzy va comercialitzar noves versions de "Rockollection". Algunes d'elles, en format més curt; d'altres, amb la cançó partida en dos (part I i part II). Finalment, el cantant francès va publicar un parell de versions, totes dues enregistrades en directe, que sobrepassaven els vint minuts de durada.

Com a dada curiosa, esmentar també el fet que, mentre que la cançó s'interpreta en francès, per il.lustrar els records d'adolescència que evoquen les melodies anteriorment assenyalades, la composició de Voulzy fa servir exclusivament coneguts èxits de l'època concebuts i cantats en anglès.

Viola Wills

La diva de la discoteca

Coneguda pel nom artístic de Viola Wills, Viola Mae Wilkerson va ser una cantant i compositora nord-americana d'estil pop, soul i música "disco" nascuda a Watts, un barri de la ciutat californiana de Los Angeles. Casada durant la seva adolescència, abans de complir els vint-i-un anys, Viola Wills ja era mare de sis fills.

La seva carrera artística es va iniciar a mitjans de la dècada dels anys seixanta i treballant com a vocalista de sessió, un fet esdevingut de la mà del seu descobridor, el compositor texà i cantant de peculiar veu, Barry White. En aquell període, Barry White treballava de productor i cerca talents del segell discogràfic Bronco Records.

Entre els anys 1966 i 1967, la cantant californiana va publicar quatre singles, tots quatre editats per l'esmentada companyia discogràfica. Vuit temes signats i produïts per Barry White. El primer vinil, un disc que incloïa "Lost without the love of my guy" (perdut sense l'amor del meu xicot) i "I got love" (tinc amor) va ser l'únic disc que va obtenir certa repercussió mediàtica, tot i que, circumscrita a l'àmbit de Los Angeles i al seu entorn.

L'any 1974, Viola Wills va ser contractada com a corista del conegut cantant anglès Joe Cocker per a la seva gira europea, unint-se al seu quartet de vocalistes, un grup conegut amb el nom artístic de The Sanctified Sisters. Mentre estava al Regne Unit, la cantant va signar contracte amb la discogràfica britànica Goodear Records. A través d'aquest segell, la cantant va editar "Soft Centers" (centres tous), el seu primer àlbum en solitari.

Es tracta d'un disc compost per 10 temes originals de la pròpia Viola Wills i enregistrat a Londres. Un elapé produït amb el recolzament dels membres de la banda de Joe Cocker.

L'any 1979, Viola Wills va gaudir del seu èxit més destacat. Va ser amb el tema "Gonna get along without you now" (ara m'espavilaré sense tu), una versió "disco" d'una cançó publicada l'any 1956 pel duo femení, Patience and Prudence, un duet format per dues germanes adolescents de 14 i 11 anys.

"Gonna get along without you now" va esdevenir un èxit internacional, convertint-se aquell any en una de les cançons més ballades a les pistes de ball de tot el món.

The Fourmost

Uns altres artistes que van comptar amb el recolzament de The Beatles

Banda britànica de música pop creada a la ciutat de Liverpool, el popular municipi anglès ubicat al comtat de Merseyside. Fundada el mes de setembre de 1957 pels músics Brian O'Hara (guitarra solista i cantant) i Joey Bower (guitarra rítmica i cantant) sota el nom de The Two Jays. El mes de setembre de 1959, s'afegeix a la banda el baixista Billy Hatton i el bateria Brian Redman (substituït més tard per Dave Lovelady) i es passen a dir The Four Jays.

L'1 de març de 1961, tres setmanes desprès que hi debutessin The Beatles, The Four Jays actua al Cavern Club de Liverpool. El novembre d'aquell mateix any, s'incorpora a la formació el cantant i guitarra rítmic Mike Millward, un guitarrista que ocupa el lloc de Joey Bowe que abandona la banda, segons pròpies paraules, per a cassar-se i formar una família. Finalment, el mes d'octubre de 1962, el grup canvia novament el seu nom, passant-se a dir, definitivament, The Fourmost.

En aquell període, Brian Epstein, representant, entre d'altres conjunts, dels Beatles, s'ofereix a representar al grup. En aquell moment, diversos components de la banda tenien feina fixa i remunerada, per exemple, Brian O'Hara treballava de comptable en una empresa, motiu pel qual, els integrants de la formació rebutgen l'oferta, preferint continuar sent músics a temps parcial.

A mitjans de 1963, Brian Epstein havia conduït els Beatles a l'estrellat i aquesta vegada, quan reitera a The Fourmost el seu oferiment de gestió, aquests accepten la proposta de forma immediata. El 30 de juny d'aquell mateix any, els Formoust signen contracte de representació amb Brian Epstein, un fet que els permet concertar una sessió d'audició amb el productor discogràfic George Martin als Abbey Road Studios de Londres.

Amb Epstein com a representant, The Fourmost va tenir accés, a títol de cessió, a les primeres composicions del tàndem Lennon/McCartney. Els seus dos primers discos incloïen sengles temes de John Lennon.

El primer d'ells, editat el mes d'agost de 1963, incorporava "Hello little girl" (hola nena). En el segon disc, publicat tres mesos més tard, hi apareixia "I'm in love" (estic enamorat).

L'èxit més notable de The Fourmost però, va ser "A little loving" (una mica d'amor), una composició del nord-americà Russ Alquist, comercialitzada el mes de juliol de 1964, que va arribar a la sisena posició de les llistes d'èxits del Regne Unit.

Cupid's Inspiration

Un grup que sempre va tenir clar d'on provenia la seva font d'inspiració

Quintet britànic d'estil pop/rock creat l'any 1967 a Stamford, un municipi anglès ubicat al comtat de Lincolnshire. Una formació musical de curta durada composta inicialment pel vocalista Terry Rice-Milton (Terence Bull), el baixista Laughton James, el teclista Garfield Tonkin (John Sharpe), el guitarra solista Wyndham George (Geoffrey Wyndham Hart) i el bateria Roger Gray.

Desprès de signar contracte discogràfic amb el segell NEMS, el mes de maig de 1968, Cupid's Inspiration publica el seu primer treball discogràfic, un single que encapçalava "Yesterday has gone" (l'ahir se n'ha anat), una enèrgica versió, una mica més orquestrada i molt ben interpretada, del tema que l'any anterior havia comercialitzat, amb escassa repercussió mediàtica, el quartet vocal novaiorquès Little Anthony and The Imperials.

Aquesta nova adaptació de "Yesterday has gone", una cançó escrita pel compositor i productor nord-americà Teddy Randazzo amb la col.laboració de la lletrista Victoria Pike, va aconseguir posicionar-se al quart lloc de les llistes d'èxits del Regne Unit, també va representar l'èxit més destacat d'aquest conjunt britànic.

L'any 1969, Cupid's Inspiration va participar a la IX edició del Festival Internacional de la Cançó de Sopot, un dels esdeveniments musicals més importants de Polònia.

Aquest certamen està considerat, juntament amb el Festival de la Cançó d'Eurovisió i el Festival de la Cançó de San Remo, un dels festivals musicals més importants de tot Europa. Cupid's Inspiration va ser la primera banda britànica que va competir en aquest famós festival.

Tot i això, l'any 1970, els Cupid's Inspiration es van dissoldre. Entre els diversos motius, el no poder igualar, ni molt menys superar, l'èxit obtingut anteriorment amb la cançó "Yesterday has gone".

Ei, nena, l'ahir acaba de marxar
i el demà encara no ha començat.
Tot el que realment importa és ara mateix,...

Gloria Jones

Ni amb tu ni sense tu, el típic amor tòxic

Cantant i compositora nord-americana de música soul nascuda a Cincinnati, un municipi de l'estat d'Ohio. Als set anys, però, amb la seva família, la cantant es va mudar a Los Angeles. Cal destacar també el fet que Gloria Jones va ser la parella sentimental del vocalista Marc Bolan, el líder de la banda londinenca de glam rock T. Rex, un músic tràgicament mort a l'edat de 29 anys, víctima d'accident de tràfic.

Als catorze anys Gloria Jones va formar part d'un destacat grup de gospel conegut amb el nom de The Cogic Singers, una formació vocal integrada per membres de l'Església de Déu en Crist (COGIC). Amb aquest grup, en el que també hi participava el teclista texà, Billy Preston, la cantant s'hi va estar quatre anys i amb ells va enregistrar l'àlbum "It's a Blessing" (ets una benedicció).

Sota el nom de LaVerne Ware, Gloria Jones també va treballar de compositora per a la companyia discogràfica Motown Records, segell on la cantant va escriure temes per a cèlebres artistes de l'època com ara, The Supremes, Marvin Gaye, Diana Ross, Gladys Knight and the Pips, The Commodores, The Four Tops o The Jackson 5.

L'any 1965, de la mà del compositor i productor discogràfic Ed Cobb, Gloria Jones publica el single "Heartbeat Part 1 i Part 2", el seu primer treball en solitari. Un disc amb dues composicions de Cobb que va resultar bastant exitós, el que va permetre a Jones sortir de gira pels Estats Units i participar en diversos programes de televisió.

Uns mesos més tard, com a cara "B" de "My bad boy's comin' home" (el meu xicot dolent torna a casa), Jones comercialitza la primera versió del tema "Tainted Love" (amor contaminat). Un single enregistrat l'any anterior amb dos temes també de Ed Cobb que, a nivell comercial, van passar bastant desapercebuts.

L'any 1976, Gloria Jones va reeditar "Tainted Love". Un tema que va incloure a "Vixen", el seu tercer àlbum d'estudi. Malauradament, aquesta nova versió, que es la que podeu escoltar en aquest bloc, tampoc va despertar gaire entusiasme.

Finalment, cinc anys més tard, "Tainted Love" va assolir la fama internacional. Va ser amb l'adaptació que en va fer el grup britànic Soft Cell. Un duo techno-pop que la va versionar en clau electrònica, substituint els instruments musicals de la versió original per un sintetitzador i una caixa de ritmes.

Una vegada vaig córrer cap a tu,
Ara, fujo de tu,...

Oliver

Una salutació matinal molt alegre i brillant

Conegut artísticament amb el nom abreujat de Oliver, William Oliver Swofford va ser un cantautor i guitarrista nord-americà d'estil pop, nascut a North Wilkesboro, un municipi situat a l'estat de Carolina del Nord.

En els seus inicis i amb el nom de Bill Swofford, Oliver va formar part de la banda d'estil musical folk/pop, The Virginians, amb ells, el cantautor va publicar tres singles. L'any 1968, els Virginians es van transformar a The Good Earth Trio, un tercet que va editar quatre discos; el primer, l'àlbum "How deep Is the Ocean" (que profund és l'oceà), després vindrien tres singles més.

L'any 1969, ara ja amb el nom comercial de Oliver, el cantant nord-americà comercialitza en format single el seu primer disc en solitari, "Good morning starshine" (bon dia, estrella brillant), una cançó que amb el seu alegre inici: La da da da, da da da, da da da, da da da la da da, da... vol donar mostres d'optimisme. La versió d'Oliver es va convertir en un èxit internacional, un tema que va assolir la tercera posició de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units, que va vendre més d'un milió de còpies i que va ser guardonat amb un disc d'or.

Es tracta d'una cançó extreta de la banda sonora del cèlebre musical "Hair" (cabells), una desinhibida obra teatral abanderada del pensament i les actituds del moviment hippy de l'època i estrenada oficialment a Broadway el dia 29 d'abril de 1968. Disfressada d'òpera/rock, "Hair" encobria una oda a la llibertat i mostrava una orientació clarament antibel.licista. Una obra que va gaudir de notable èxit als escenaris de Nova York, abans del seu salt al cinema, un fet esdevingut l'any 1979 de la mà de l'oscaritzat director cinematogràfic d'origen txec, Milos Forman.

De tendència poètica, la lletra de "Good morning starshine" vol representar una salutació cordial a la infinitat d'estrelles que brillen al cel, principalment, a aquelles que amb les primeres llums del dia, s'obren pas al matí, deixant enrere la foscor de la nit.

Cal destacar, també, a banda de la interpretació vocal d'Oliver, els cors i les tornades de la cançó, unes tornades que fan un ús extensiu de paraules soltes, frases, aparentment, sense gaire sentit:

Glibby-gloop-gloopy, Nibby-nabby-noopy,
La-la-la-lo-lo. Sabba-sibby-sabba, Nooby-
abba-nabba, Le-le-lo-lo. Tooby-ooby-
walla, Nooby-abba-nabba,...

Ernie Maresca

Una cançó que no sé de que parla però, que transmet ànim

Cantautor nord-americà nascut al barri del Bronx de Nova York. Un intèrpret que també va publicat discos sota el pseudònim de Artie Chicago (From The Bronx). Ernie Maresca va començar a cantar i a escriure cançons mentre formava part del grup vocal de doo-wop (du-duà) The Monterays, una formació rebatejada posteriorment amb el nom de The Desires. Després de la marxa de Maresca, els Desires va passar a dir-se, The Regents.

L'any 1958, Maresca va presentar al vocalista nord-americà Dion DiMucci, un amic seu d'ascendència italo-americana, com ell, i també resident del Bronx, una maqueta de "No one knows" (ningú ho sap), una cançó que havia escrit juntament amb el compositor Ken Hecht. Dion, a través de la discogràfica Laurie Records i amb el nom afegit de Dion and The Belmonts va publicar el tema, obtenint un notable èxit. El disc va aconseguir la posició 19 de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units.

Esperonat pel resultat obtingut i, també, per les bones crítiques rebudes, Ernie Maresca va començar a escriure cançons a temps complet. L'any 1961, juntament amb Dion DiMucci, ara ja promocionant-se en solitari, va escriure el tema "Runaround Sue" (córrer al voltant de Sue) l'únic èxit número 1 de Dion als Estats Units. Poc desprès, Maresca li cediria "The Wanderer" (el vagabund), originalment, una cara "B" que va despatxar més d'un milió de còpies.

Tot i reconèixer que no era un gran cantant, Ernie Maresca també volia provar sort com a intèrpret en solitari i per això, uns mesos més tard, aconsegueix signar un contracte discogràfic amb Seville Records, un petit segell establert a Nova York que li brinda la possibilitat de poder-se estrenar com a cantant solista.

A finals de 1962, Ernie Maresca publica en format single, "Shout! Shout! (knock yourself out)" (crida, crida (tu mateix), un tema escrit a quatre mans amb el seu amic Thomas F. Bogdany que va ser èxit immediat, convertint-se en un del temes d'estil rock and roll més populars de l'època. "Shout! Shout!" va assolir el sisè lloc de les llistes Billboard Hot 100.

"Shout! Shout!" destaca pel seu frenètic ritme sincopat, un ritme molt contagiós. Un tema que també es distingeix pels seus cors vocals, uns cors que en escoltar-los, fa difícil no seguir-los, intentant taral.lejar la seva lletra.

Vinga, crida, crida fort i creix.
Has de cridar, cridar, saps què vull dir,...

Chris Farlowe

No pots tornar i pensar que encara soc teva. Noia, s'ha acabat el bròquil

De nom real John Henry Deighton, Chris Farlowe és un cantant anglès nascut al districte londinenc de Islington. A mitjans de la dècada dels anys seixanta, dins dels àmbits del rhythm and blues, del soul i de la música pop, Farlowe va ser un dels vocalistes britànics amb més poder vocal.

En els seus inicis musicals, Farlowe va formar part de diversos grups de skiffle, un tipus de música originària dels Estats Units que està basada en harmonies senzilles i que s'interpreta amb instruments acústics casolans. Entre els grups que va participar el cantant londinenc, cal destacar The John Henry Skiffle Group.

Mes tard, a inicis dels anys seixanta, Farlowe va liderar Chris Farlowe and The Thunderbirds, una banda formada, a banda d'ell, pel guitarrista Albert Lee, el baixista Ricky Chapman, el bateria Johnny Wise i el teclista Dave Greenslade. Establerts de forma assídua a diverses sales de festes de Londres, el grup faria una llarga estada a Alemanya, lloc habitual per al fogueig de molts conjunts anglesos. Al capdavant dels Thunderbirds, Farlowe publicaria cinc singles, tots ells editats pel segell discogràfic Columbia.

Mick Jagger, pel que sembla, amic de Chris Farlowe, va recomanar el cantant a Andrew Loog Oldham, un productor discogràfic i, en aquell període, el manager de The Rolling Stones. Una persona que, anteriorment i per un breu període de temps, havia format part de la plantilla de Brian Epstein, el representant de The Beatles. A més, l'any 1965, Oldham havia fundat, juntament amb el promotor d'espectacles Tony Calder, la discogràfica Immediate Records.

Com a resultat d'aquesta recomanació, el mes de juny de 1966, amb producció de Mick Jagger i amb la seva col.laboració fent cors vocals, Chris Farlowe edita "Out of time" (s'ha acabat el temps), un tema de Mick Jagger i Keith Richards publicat el mes anterior dins el quart àlbum d'estudi de The Rolling Stones, l'elapé "Aftermath" (conseqüències).

"Out of time" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit. Un èxit degut, en part, a la veu distintiva i emotiva de Chris Farlowe. Es tracta d'un tema de to amarg, una cançó que parla de la pèrdua de l'amor i que pontifica que un cop s'ha acabat el temps, no hi ha marxa enrere, que llavors, ja no es pot canviar el que s'ha fet.

Gladys Knight & The Pips

En el cas de les cornamentes, l'afectat o afectada sempre és l'últim/a a assabentar-se

Quartet vocal de soul i rhythm and blues creat l'any 1952 a Atlanta, la capital de l'estat nord-americà de Geòrgia. Un grup compost per la vocalista Gladys Knight; el seu germà Merald "Bubba" Knight; i els seus dos cosins, Edward Patten i William Guest. L'enèrgica veu de la seva cantant solista van fer que Gladys Knight and The Pips esdevingués una de les formacions musicals més populars en l'entorn de la música soul de l'època.

L'any 1960, Gladys Knight and The Pips fitxa per la companyia Motown Records, amb aquest mític segell, el grup publica una sèrie de discos que es transformen en èxit. Títols com ara, "Every beat of my heart" (cada batec del meu cor), "Letter full of tears" (una carta plena de llàgrimes), totes dues publicades l'any 1961 o "Giving up" (rendir-se) de l'any 1964, aconsegueixen una forta acceptació comercial.

No obstant això, el seus èxits més importants els obtenen a finals dels anys seixanta i a inicis dels setanta, període en que el quartet edita sonats èxits com ara, "I heard It through the grapevine" (he sentit rumors), "It's time to go now" (és hora d'anar-hi), "Neither one of us (Wants to be the first to say goodbye)" (cap dels dos (vol ser el primer a acomiadar-se) o "Midnight train to Geòrgia" (tren de mitjanit cap a Geòrgia).

Publicada en format single el mes de juny de 1967 i amb la vigorosa veu de la seva cantant solista, Gladys Knight and The Pips comercialitza l'esmentada "I heard It through the grapevine", un tema de Barrett Strong i Norman Whitfield, l'exitosa parella d'autors que formava part de la plantilla de Motown Records.

Als Estats Units, "I heard It through the grapevine" és un modisme que, més o menys, ve a dir allò de "m'ha dit un ocellet" o "m'acabo d'assabentar", és a dir, una xafarderia. Per això, la lletra de la cançó parla d'una persona que ha patit una infidelitat amorosa i que, com quasi sempre, se n'assabenta a través d'un altre.

A la dècada dels setanta, "I heard It through the grapevine" es va convertir en una de les cançons més destacades de la Motown. Un tema amb el qual, amb més o menys encert, s'han atrevit nombrosos intèrprets. Només cal recordar l'excel.lent versió que ens va brindar Marvin Gaye o l'èpica interpretació d'onze minuts de durada que ens van oferir els Creedence Clearwater Revival.

The Regents

Ba, Ba, Ba, Ba, Barbara Ann

Grup vocal nord-americà creat l'any 1958 al barri de El Bronx de Nova York. Un quintet format originalment per Gaetano "Guy" Villari, cantant principal i líder de la formació; Sal Cuomo, primer tenor; Charles "Chuck" Fassert, segon tenor; Don "Donnie" Jacobucci, baríton i al saxo i Tony Gravagna, baríton i al baix.

L'any 1958, en un estudi de gravació llogat, els Regents va enregistrar pel seu compte, "A teenager's love" (l'amor d'un adolescent), un tema escrit pel vocalista de la banda Sal Cuomo. A la mateixa sessió, i donat que encara els quedava al voltant d'un quart d'hora de lloguer, van aprofitar per gravar en tres preses ràpides el tema "Barbara Ann", una composició de Fred Fassert, germà de Chuck Fassert. Una cançó que aquest havia escrit en senyal d'afecte a la seva germana petita, que es deia Barbara Ann Fassert.

Presentada la maqueta enregistrada a diverses companyies discogràfiques, la resposta obtinguda no va ser la desitjada, ja que els músics perseguien la signatura d'un contracte discogràfic. Descoratjats per aquest fet, al cap d'un any, el grup es va dissoldre.

Tres anys més tard, Eddie, el germà petit de Donnie Jacobucci, va proposar enregistrar "Barbara Ann" amb el seu propi grup, The Consorts, un quartet vocal novaiorquès al qual li faltaven un parell de cançons originals per a completar una audició discogràfica que tenien concertada amb Cousins Records, una botiga de discos reconvertida en segell discogràfic. El propietari d'aquesta companyia, no el va acabar de convèncer la interpretació dels Consorts i tenint coneixement de l'anterior gravació dels Regents, va proposar a aquests últims, tornar a enregistrar el tema.

El mes de març de 1961, part de la formació original de The Regents es va tornar a reunir per tornar a enregistrar "Barbara Ann", un disc que va gaudir d'àmplia difusió a les emissores de radio de Nova York. Distribuïda a tots els Estats Units, "Barbara Ann" es va convertir en un èxit immediat, assolint la 13ª posició de les llistes Billboard Hot 100.

L'èxit mundial de "Barbara Ann", però, l'obtindria la versió que l'any 1965 va publicar la cèlebre banda californiana The Beach Boys.

Tot i l'èxit de "Barbara Ann", The Regents no va aconseguir consolidar-se com a banda d'èxit als Estats Units, motiu pel qual, l'any 1962, el grup va posar fi a la seva aventura musical.