Duo Juvent's

Un duo bastant dinàmic

Duo català integrat per Emili Hurger i Jesús Lardín, dos joves barcelonins que cantaven raonablement bé i que com tots els duets de música moderna de l'època, seguien l'estela del Dúo Dinámico. Una formació que va treure set EP's i que comptava amb un element afegit molt important, ja que disposava d'un conjunt d'acompanyament propi integrat sempre pels mateixos músics. Un fet, aquest, que el duet plasmava a l'escenari amb excel.lents actuacions en directe.

Les primeres actuacions del Duo Juvent's daten de l'any 1961 i aviat criden l'atenció d'un segell discogràfic acabat de crear a Barcelona, Discos Vergara, una companyia que l'any 1962 edita el primer vinil del duet, un EP que inclou quatre temes de twist i suau rock and roll: "Jo soy un rocker", "No existe el amor", "Bailando el twist" i "Twist del abuelito". El disc es va vendre força bé, tenint en compte el minso mercat de compravenda de l'època.

Poc després, el duo participa en el concurs de selecció d'artistes per a representar a Espanya al cèlebre Festival de la cançó d'Eurovisió. En l'esmentada competició, el duet presenta la composició pròpia "Que llueva", un tema que no va aconseguir l'objectiu fixat i que el duo no va arribar a enregistrar mai.

L'any 1963, amb cinc EP's al mercat i amb actuacions gairebé diàries en diverses sales de festes de Barcelona, Girona i a tota la Costa Brava; també amb concerts a València i a Mallorca, les cançons del Duo Juvent's es radien amb freqüència a les principals emissores del país. També compten amb diversos clubs de fans, un dels més importants el "Juvent's Club" de Mataró, amb més de 400 socis.

Duo Juvent's
El mes de juny de 1963, el Duo Juvent's es contractat per actuar a Madrid. Però, tot just trepitjar la vila, mor el Papa Joan XXIII, summe pontífex romà de l'Església catòlica i el govern de l'Estat decreta tres dies de dol nacional, un fet que provoca que s'anul.lin tots els saraus musicals i que fa que el duo torni a Barcelona sense estrenar-se a la capital. A la tardor, però, retornen a Madrid per actuar, ara sí, a la discoteca Imperator.

Us deixo amb "Detén la noche", una balada original de Charles Aznavour i Georges Garvarentz que va popularitzar el malaurat cantant francès Johnny Hallyday i que el Duo Juvent's va incloure en el seu tercer disc, un vinil publicat l'any 1962.


The Cuff Links

Un altre grup creat artificialment i recordat per una sola cançó

Fictícia formació nord-americana "One-hit wonder" creada a Staten Island, un dels cinc districtes metropolitans que componen la ciutat de Nova York. Un conjunt especialitzat en el gènere "bubblegum pop", un estil senzill i enganxós i, alhora, molt comercial de música pop. El grup estava liderat pel cantant i compositor Ron Dante (Carmine Granito), un vocalista que es recolzava en músics professionals d'estudi en les produccions discogràfiques.

Inicialment, Ron Dante treballava en uns estudis de gravació novaiorquesos en qualitat de cantant de sessió, posant veu a nombrosos espots publicitaris de l'època; entre ells, anuncis de distingides marques nord-americanes, com ara, McDonald's, Coca-Cola, American Airlines o Budweiser.

Més tard, seria conegut internacionalment per ser la veu solista d'una altra banda "fantasma", The Archies, un grup artificial que amb el seu senzill "Sugar Sugar", publicat el mes de juliol de 1969, va assolir la primera posició de les llistes d'èxits nord-americanes, va ser escollit "single de l'any" i va vendre milions de còpies a tot el món.

El mes d'agost de 1969, The Cuff Links aconseguia entrar al Top Ten nord-americà amb el tema "Tracy", una cançó escrita per l'exitosa parella de compositors formada per Paul Vance i Lee Pockriss. Un tema en el qual, Ron Dante es va fer càrrec de la veu cantant i dels excel.lents cors de la cançó. Sembla ser que Dante va doblar la seva veu unes deu o dotze vegades, obtenint amb això, unes espectaculars harmonies vocals.

The Cuff Links
Quan es va publicar el disc, The Cuff Links encara no existien com a tal. Per això, a la portada, només hi surt una model professional en pla rialler. A les anotacions del disc en fan saber que Paul Vance i Lee Pockriss van ser els descobridors dels The Cuff Links.

Amb l'èxit de "Tracy", es va plantejar la idea de crear un autèntic grup, amb els músics de sessió, per a poder sortir de gira. Per compromisos contractuals, Ron Dante no s'hi va poder unir i per això, la banda va quedar constituïda pel cantant Joe Cord, el guitarrista Dave Lavender, el baixista Andrew "Junior" Denno, el bateria Danny Valentine, el teclista Rich DiMino, el trompetista Bob Gill i el saxofonista Pat Rizzo.


Eddie Holman

El xicot que acabava amb la solitud per la via ràpida

Cantant i compositor nord-americà de música pop i rhythm and blues nascut a Norfolk, una de les ciutats més poblades de l'estat de Virginia. En la seva adolescència, desprès de passar un temps vivint a Nova York, Eddie Holman i la seva família es van assentar, definitivament, a Filadèlfia.

Des de petit, Eddie ja va destacar per la seva veu i el seu interès vers tot el que tingués a veure amb la música i per això, va prendre lliçons de cant, piano i guitarra. Amb deu anys acabats de fer, va actuar al famós Teatre Apolo de Nova York, va ser en una de les jornades reservades a joves promeses. En aquestes prestigioses "Amateur nights", van iniciar la seva carrera un bon nombre de celebritats artístiques dels Estats Units.

L'any 1962, a través del segell novaiorquès Leopard Records, Holman enregistra el seu primer single, un disc que incloïa "What you don't know (won't hurt you)" (el que no saps, no et farà mal). Quatre anys més tard, encara estudiant universitari, edita el seu primer èxit discogràfic, "This can't be true" (això no pot ser cert), un tema que va conquerir la posició 17 de les llistes Billboard nord-americanes.

A finals de 1960, Peter De Angelis, un músic i productor discogràfic d'origen italià, fascinat amb la veu de falset de Holman, l'anima a enregistrar "Hey, there lonely girl" (Hola, noia solitària), una melòdica cançó de principis dels anys seixanta. Un tema que anteriorment, amb el títol original de "Hey, there lonely boy" (Hola, noi solitari) i amb la veu de Ruby Nash, la cantant solista de la formació vocal Ruby and the Romantics, havia aconseguit situar-se al lloc 27 de les llistes d'èxits.

Eddie Holman
Aquesta nova versió de "Hey there lonely girl" va conquerir la segona posició de les llistes Top Ten dels Estats Units i va despatxar més d'un milió d'exemplars. El mes de març de 1970, el vinil va rebre la distinció de "Disc d'or" i va representar l'èxit més significatiu de Holman al llarg de tota la seva carrera artística.

Tot i que, posteriorment va seguir editant discos, el nom de Eddie Holman ha quedat associat per sempre a aquesta imperible balada romàntica de finals de la dècada dels seixanta.

Hola, noia solitària,
deixa'm reparar el teu cor trencat.
Hola, noia solitària,
no saps que aquest noi solitari t'estima,...


Two Man Sound

Un clàssic d'obligada audició a totes les revetlles amb discjòquei i saraus varis

Trio de música pop i música "disco" creat a principis dels anys setanta a Brussel.les, la capital de l'estat federal de Bèlgica. Una formació de tendència comercial que, en anglès, francès, portuguès, espanyol o neerlandès (flamenc) practicava una combinació de diversos estils i gèneres musicals, com ara, la samba, la bossa nova o la música afro-cubana. El grup estava format pels compositors i productors discogràfics, Lou Deprijck, Sylvain Vanholme i Yves Lacomblez "Pipou".

L'extensa carrera discogràfica de Two Man Sound, iniciada l'any 1971 amb el single "Everybody's on the run/Chattanooga town" va totalitzar uns setanta discos oficials. Unes produccions discogràfiques que van originar un grapat d'èxits i que van fer les delícies dels discjòqueis professionals de l'època. El seu primer èxit destacable el van obtenir amb "Charlie Brown", una cançó comercialitzada l'any 1975, que va gaudir de molt bona acceptació, sobretot a Bèlgica i Itàlia.

L'any 1978, els Two Man Sound publiquen "Disco samba", un animat i exitós medley (popurri) de quatre minuts i mig de durada, format per retalls de vint cançons brasileres i interpretat a l'estil música "disco". Un títol molt popular a la seva època (i també en èpoques posteriors), tot i que molta gent, si se li pregunta, probablement, no sap el nom del grup que la interpreta.

La tornada de "Festa per um rei negro", la cançó número quinze d'aquesta remescla musical, una composició el cantant brasiler Zuzuca do Salgueiro (Adil de Paula), diu:

Oh-Le-Lé, Oh-La, Lá.
Pega no ganzé.
Pega no ganzá.

Two Man Sound
Una tornada que després l'adaptaria l'Escola de Samba Acadêmicos do Salgueiro per a la desfilada del carnaval de Rio de Janeiro. Més tard, la versionarien els belgues de Two Man Sound i finalment, la farien seva, els nombrosos seguidors del Fútbol Club Barcelona, que l'entonen per proclamar que Ser del Barça és el millor que hi ha.

Desprès d'una curta introducció instrumental, "Disco samba" s'inicia amb el tema "Taj Mahal", una composició del guitarrista i cantant brasiler, Jorge Ben Jor, que al sentir-la, a l'acte, vénen ganes de sortir corrents a la pista de ball a exhibir els dots ballarins:

Pe, pee, pe, pe-pe-pe - Pe, pee, pe, pe-pe-pe


The Michael Zager Band

Tots a cantar, és una petició d'en Michael Zager i companyia

Multiinstrumentista, compositor i cantant, Michael James Zager és un músic nord-americà nascut a Passaic, un municipi ubicat a l'estat de New Jersey. La seva banda estava formada por tres membres fixos, el propi Zager (als teclats i a la veu cantant), Alvin Fields (guitarra i, alhora, també veu cantant) i Jerry Love (productor musical), la resta del grup es completava amb músics d'estudi.

L'any 1968, juntament amb la vocalista Genya Ravan i el guitarrista Aram Schefrin, Michael Zager crea la nodrida formació d'estil rock/jazz, Ten Wheel Drive, una banda integrada per deu membres que es va mantenir en actiu fins l'any 1974. En aquest període el grup va editar quatre àlbums. Finalitzada aquesta etapa, Zager es va dedicar amb notable èxit a la producció discogràfica, una ocupació que li va permetre treballar amb destacats artistes de diversos gèneres.

El mes de desembre de 1978, sota el nom artístic de The Michael Zager Band, Michael publica en format single "Let's all chant" (cantem tots), una cançó extremadament enganxosa d'estil música "disco" composta per Michael Zager i Alvin Fields. Un tema que va gaudir de gran acceptació planetaria i que ha esdevingut un dels títols més recognoscibles de l'època daurada de la música discotequera. "Let's all chant" va despatxar cinc milions d'exemplars a tot el món.

Es tracta d'una cançó molt marxosa i ballable, una composició que tot i desplegar una lletra del tot intranscendent, en aquell periode va estar ben valorada per la crítica especialitzada. Un tema que incorpora uns excel.lents arranjaments musicals i que, entre altres característiques, conté una marcada línia de baix i unes constants palmes sincopades.

The Michael Zager Band
A destacar també, el fet que enmig de la cançó, apareix un fragment musical que sembla estar interpretat per una formació de música de cambra, un tros musical on sona un clarinet, una trompeta i un sintetitzador amb so de clavicordi.

En la seva producció, Michael Zager comparteix la veu principal amb Alvin Fields i amb les cantants de sessió Dollette McDonald i Billy Baker, les dues vocalistes que entonen la distintiva exclamació "Ooh-ah, Ooh-ah", un cor vocal que, posteriorment, incorporarien altres projectes musicals.

Ooh-ah, Ooh-ah,
¡Let's all chant!,...


The Impressions

Una mostra nadalenca de càndida innocència infantil.
¡BONES FESTES! - Nadal 2021

Formació vocal nord-americana de música soul i rhythm and blues creada l'any 1957. Un quintet inicialment constituït per Jerry Butler, Curtis Mayfield, Sam Gooden i els germans Arthur i Richard Brooks. L'any 1962, Jerry Butler va deixar la banda per iniciar una exitosa carrera en solitari i poc temps després, van plegar els germans Brooks. La resta del grup, Curtis Mayfield, Sam Gooden i Fred Cash, van optar per no substituir-los, reduint The Impressions a format trio.

L'any 1976, a través del segell novaiorquès Cotillion, una filial d'Atlantic Records, la banda publica "I saw mommy kissing Santa Claus" (vaig veure a la mare fent un petó al Pare Noel), una divertida nadala composta pel britànic Tommie Connor i interpretada, en aquest cas, per The Impressions amb un animat ritme discotequer.

Es tracta d'una cançó nadalenca encarregada per la famosa cadena de grans magatzems de luxe, Saks Fifth Avenue, amb l'objectiu de formar part d'una campanya publicitària creada per a promocionar una targeta nadalenca d'aquest centre comercial novaiorquès.

Una divertida i ocurrent nadala versionada més tard per nombrosos artistes de tots els gèneres. Una cançó que relata la història d'un nen que a la nit de Nadal, surt de la seva habitació i, d'amagat, baixa l'escala que va a parar al menjador de casa seva per veure si Santa Claus, el Pare Noel o qui sigui, ha deixat algun paquet. Allà, sorprèn a la seva mare donant petons al Pare Noel i rascant-li la barbeta.

The Impressions
La versió original, publicada l'any 1952, va aixecar polseguera, ja que hi va haver gent que va protestar per barrejar el naixement del nen Jesús amb assumptes amorosos. A tot això, cal afegir que la lletra no aclareix si el Pare Noel era el de veritat o era algú disfressat, i en aquest cas, si aquest individu, mantenia algun tipus de vincle marital amb la mare del nen.

He vist a la mare donant un petó al Pare Noel
ahir a la nit sota el vesc.
Ella no va veure com m'arrossegava escales avall
per fer una ullada.
Ella creia que jo estava a la meva habitació,
dormint profundament.
Llavors, vaig veure a la mare fent pessigolles al Pare Noel
sota la seva barba, tant blanca com la neu.
¡Oh!, que divertit hagués estat
si el pare tan sols hagués vist
a la mare donant un petó al Pare Noel, ahir a la nit,...



Dave Berry

L'intèrpret dels efectes estranys

De nom real, David Holgate Grundy, Dave Berry és un cantant britànic de música pop, rock and roll i rhytm and blues nascut a Woodhouse, un districte del municipi anglès de Sheffield. Un artista molt popular al Regne Unit i a l'Europa continental, especialment a Bèlgica i als Països Baixos, indret on el vocalista és considerat un autèntic mite pop.

A banda de la seva càlida veu i del seu pop/rock suau i elegant, en les seves actuacions cal destacar també la seva misteriosa posada en escena: quasi sempre guarnit amb vestimenta negra, un fet que en aquella època causava sensació. A més, sovint ocultava el rostre darrere del coll capgirat de la jaqueta de cuir i en alguna actuació televisiva, s'amagava darrera d'algun obstacle o interpretava un tros de cançó girat d'esquena.

La trajectòria artística de Dave Berry es va iniciar formant part, com a cantant solista, de la banda The Cruisers. L'any 1963, fitxats per la discogràfica Decca per a l'enregistrament d'un single, en la seva edició, Berry apareixeria com a artista principal i la resta de membres de la formació, es veurien relegats a músics d'acompanyament. Un disc acreditat a Dave Berry and The Cruisers.

Aquest primer treball discogràfic incloïa una versió de "Memphis Tennessee" de Chuck Berry (Dave Berry va adoptar el seu cognom artístic en homenatge a aquest artista, un dels pares del rock). "Memphis Tennessee", va aconseguir la setzena posició de les llistes de vendes del Regne Unit.

Dave Berry
Tot seguit, Dave Berry va adoptar tendències musicals més suaus, obtenint bons resultats comercials amb temes com ara, "The crying game" (joc de llàgrimes), "Little things" (petites coses) i "The strange effect" (efecte estrany), una cançó de Ray Davies, el cantant i guitarrista de The Kinks i editada per Dave Barry l'estiu de 1965. Cal tenir en compte que The Kinks, oficialment, mai va publicar aquest tema, tot i que, avui dia, es poden trobar gravacions extretes d'actuacions en directe.

"The strange effect" va triomfar a tot Europa menys al Regne Unit, on no va passar de la posició 37 de la llista d'èxits. Per contra, als Països Baixos, va obtenir el primer lloc i va ser un dels singles més venuts de tots el temps.


Billy J. Kramer and The Dakotas

Un bon amic dels "Fab four"

De nom real, William Howard Ashton, Billy J. Kramer, va ser un cantant britànic d'estil de pop nascut a Bootle, un municipi situat a quatre quilòmetres de Liverpool. El seu grup d'acompanyament eren The Dakotas, una banda instrumental de Manchester composta pel guitarra solista Mike Maxfield, el guitarra rítmic Robin MacDonald, el baixista Ray Jones i el bateria Tony Mansfield (Anthony Bookbinder).

Un artista representat artísticament per Brian Epstein i assistit, en la part discogràfica pel productor musical George Martin, els mateixos professionals que en aquell període, oferien els seus serveis als The Beatles, un fet que va possibilitar al cantant anglès poder enregistrar composicions originals de John Lennon i Paul McCartney.

John Lennon i Paul McCartney no es van limitar únicament a cedir-li cançons per al seu desenvolupament artístic, temes que havien declinat incorporar al repertori dels Beatles, sinó que tot dos van estar presents, junts o per separat, a totes les sessions d'enregistrament d'aquestes composicions pròpies, aportant idees al mateix temps i col.laborant amb els arranjaments musicals, en definitiva, actuant com a directors artístics.

El mes d'abril de 1963, després d'haver actuat durant sis setmanes al Star-Club d'Hamburg, Billy J. Kramer and The Dakotas enregistren el seu primer disc, un single editat pel segell Parlophone que en la seva cara "A" incorpora una versió de la composició de John Lennon "Do you want to know a secret?" (vols saber un secret?) i en la cara "B", el tema "I'll be on my way" (seguiré el meu camí), una cançó de Paul McCartney; dos títols acreditats en el disc a McCartney/Lennon.

Billy J. Kramer
Tres mesos més tard, Billy J. Kramer and The Dakotas publiquen, "Bad to me" (dolent per a mi), una agradable cançó de gènere merseybeat assignada aquesta vegada a Lennon/McCartney, un tema que John Lennon havia escrit el mes d'abril de 1963 mentre estava de vacances a Espanya. "Bad to me" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit. A l'altre cara del vinil, un altre coneguda cançó de John Lennon "I call your name" (crido el teu nom).

"Bad to me" va representar la primera cançó de The Beatles que va assolir la primera posició d'una llista d'èxits sense que fos interpretada pel quartet de Liverpool o pels seus autors. Desprès en vindrien unes quantes més.


The Family Dogg

Una família que gaudia de bona harmonía

Banda vocal britànica de música pop creada l'any 1966 agafant prestat el nom de la coneguda companyia nord-americana de cartells psicodèlics Family Dog. Una formació mixta que a finals de la dècada dels seixanta i inicis dels setanta va destacar per la seves excel.lents harmonies vocals.

Originàriament el grup, constituït en format de quintet, estava compost per Steve Rowland (veu cantant, guitarra i bateria), Albert Hammond (veu cantant i guitarra), Mike Hazlewood (veu cantant i guitarra), Doreen De Veuve (veus) i Pam "Zooey" Quinn (veus).

La idea de crear la banda va sorgir quan Albert Hammond i Steve Rowland, dos cantants i compositors angloamericans, que en aquell moment formaven part de dues bandes espanyoles de música pop, Los Flaps i The Diamond Boys, es van conèixer coincidint en un concert a Madrid. Corria l'any 1964. Dos anys més tard, plasmen The Family Dogg, una formació que es completa amb tres elements més, dues cantants femenines i un altre vocalista masculí.

El seu debut discogràfic es produeix l'any 1967 amb l'edició d'un single que incloïa una excel.lent versió del tema "The storm" (la tempesta) dels Bee Gees. A aquest disc, el segueixen dos senzills més, tot això, abans que la banda obtingués el seu èxit més sonat, "A way of life" (una manera de viure), una cançó publicada el mes de novembre de 1969, inicialment en format single, que, entre d'altres fites, va assolir la sisena posició de la llista d'èxits del Regne Unit.

The Family Dogg
La producció del primer àlbum de The Family Dogg, "A way of Life", un disc batejat amb el nom del seu tema principal, va comptar amb la col.laboració, com a músics d'estudi, de John Paul Jones (al baix), Jimmy Page (a la guitarra) i John Bonham (a la bateria), tres membres de la banda Led Zeppelin i d'un pianista poc conegut en aquell moment, un teclista que es deia Reginald Kenneth Dwigh i que poc temps després, seria mundialment conegut pel seu nom artístic, Elton John.

L'any 1970, el nom del grup es transforma a Steve Rowland & the Family Dogg i gràcies a la balada "Sympathy" (simpatia/comprensió), un tema del quartet anglès Rare Bird, la banda obté novament un altre èxit digne de destacar.


Los Polares

Una banda molt potent i amb reconeixement europeu

Conjunt català d'estil pop/rock creat a finals de l'any 1964 a El Masnou, municipi barceloní ubicat a la comarca de El Maresme. Constituït en format de quintet, la seva formació, que inicialment portava el nom de Los Polaris, estava composta per Francisco Aznar (guitarra solista), Juan Antonio Bautista (guitarra rítmica), Antonio Andreu (baix), Fernando Chica (veu cantant) i Alberto López (bateria).

Un grup que va començar la seva trajectòria actuant en locals i establiments hotelers de la costa catalana. Allà, els propietaris de l'hotel Sabina de Malgrat de Mar, un matrimoni hispà-alemany que els havia contractat per tocar en el seu establiment desprès d'haver-los vist actuar a El Cortijo, una sala de Festes propera al seu hotel, els van brindar la oportunitat, a finals de 1965, de viatjar a la ciutat alemanya de Recklinghausen per a participar en un concurs internacional de bandes novells.

Davant cinc mil espectadors, Los Polares s'imposen a la resta de grups, una gesta que va merèixer titulars a la premsa alemanya i que va propiciar un bon nombre d'actuacions. El que va començar com una visita llampec, va acabar en sis mesos d'estada, tocant a Dorsten, Nüremberg, Essen, Straubing, Dortmund, Munic, Furt ... Una experiència vital en la qual, el grup va assaborir glops de fama amb fans, autògrafs i presència mediàtica.

Després foguejar-se a l'escena musical alemanya i amarar-se de les noves tendències del gènere, el grup torna a Catalunya. Fitxats per la discogràfica SonoPlay, a finals de 1966 publiquen el seu primer disc, un EP enregistrat als estudis Gema de Barcelona que inclou "Que chica tan formal" dels The Isley Brothers, "My girl", un tema acreditat a Ch. Montes i M. Guiu, "La droga" una contundent versió del "LSD", dels The Pretty Things censurat a molts països per considerar-lo una apologia de la droga i "California dream" de The Mamas and The Papas.

Los Polares
Poc després, Los Polares graven un altre EP, però, diversos problemes frustren la seva comercialització i el disc no surt publicat fins l'any 2018 que l'edita Madmua Records, un segell especialitzat en la recuperació de material inèdit dels anys seixanta i setanta.

Aquest segon vinil conté "Quiero que me quieras", una versió d'un tema dels britànics The Spencer Davis Group, "Es mejor dejarlo como está" del quartet vocal nord-americà Four Tops i "Cuando digo que te amo" una composició del cantant italià Tony Renis.

Malauradament, a finals de 1967, Los Polares posen punt i final a la seva curta, però intensa carrera musical.


Ralph McTell

Precisa radiografia dels carrers d'una gran capital

De nom real, Ralph May, Ralph McTell és un guitarrista i cantautor britànic nascut a Farnborough, un municipi anglès ubicat a uns vint quilòmetres del centre de Londres. Està considerat una de les grans figures del folk britànic de tot els temps.

Al quinze anys, tenia moltes ganes d'abandonar l'escola, per aquest motiu, Ralph es va allistar a un regiment de l'exèrcit anomenat Junior Leaders Battalion of The Queen's Surrey, estament on va passar sis mesos abans de sortir corrents al comprovar que això no era el seu. Uns anys més tard, fent autoestop, es va dedicar a viatjar per mitja Europa guanyant-se la vida com a músic de carrer. En aquest periode, va visitar França, Grècia, Iugoslàvia, Alemanya, Bèlgica i Itàlia.

De tornada al Regne Unit, Ralph McTell edita el seu primer àlbum, "Eight frames a second" (vuit quadres per segon), un treball publicat el mes de febrer de 1968. L'any següent, treu el seu segon elapé, "Spiral staircase" (escala de cargol), un disc que incloïa la primera versió del seu gran èxit, "Streets of London" (carrers de Londres), una composició pròpia que havia enregistrat anteriorment i que havia deixat fora del seu àlbum de debut en considerar-la una cançó trista i un pèl depriment.
 
Ralph McTell va escriure "Streets of London" als vint anys, quant deambulava pels carrers de París observant la pobresa extrema. Un tema que parla d'històries personals relacionades amb problemes comuns de gent sense llar, de persones solitàries, de malalts mentals, persones amb greus mancances, oblidades i ignorades per part de la societat. McTell pensava titular la cançó "Streets of París", però, es va adonar que, alhora, també estava parlant dels carrers de Londres.

Ralph McTell
Es tracta d'un tema absorbent, una cançó que ha estat versionada per més de dos-cents artistes. La versió original de "Streets of London" desplega una melodia excel.lent, una veu perfecta i una lletra demolidora.

Malauradament, mig segle després de la seva composició, les seves estrofes segueixen estant vigents. Passejant al capvespre pels carrers de qualsevol metròpoli, sigui Barcelona, Londres o París, es pot observar que els desequilibris socials continuen estant a l'ordre del dia, que en tots aquests anys, no s'ha produït cap avanç significatiu, cap acció efectiva encaminada a minorar les escassetats de la gent amb pocs recursos econòmics o les penúries de les persones que (mal)viuen al carrer.


Johnny "Guitar" Watson

Un guitarrista de blues i la mare que el va parir

De nom real, John Watson, Johnny "Guitar" Watson va ser un músic extravagant, creatiu i brillant. Un guitarrista, inicialment de blues i rhythm and blues, a banda de teclista, compositor i cantant que va néixer a Houston, la ciutat més poblada de l'estat nord-americà de Texas.

El seu pare era pianista professional, raó per la qual, de petit, Watson va aprendre a tocar el piano, tot i això, aviat es va sentir atret pel so de la guitarra elèctrica. El seu avi, predicador, també era músic, un orador que tocava la guitarra i cantava a l'església. Quan Johnny tenia 11 anys, el seu avi li va dir que li regalaria una guitarra amb una condició, que no toqués "música del diable", una promesa que, afortunadament, el noi mai va complir.

Les innovacions tècniques i estètiques de Johnny "Guitar" Watson van inspirar a tota una generació de guitarristes. La seva agressiva forma de tocar la guitarra, sempre sense pua, arribava a l'extrem que era estrany veure una actuació seva en la qual no es carregava dues o tres cordes de guitarra.

L'any 1950, després del divorci dels seus pares, Watson se'n va anar amb la seva mare a viure a Los Angeles. En aquell període, el seu nom artístic era Young John Watson. Amb aquest sobrenom, als 17 anys, tocant el piano i acompanyat de la banda de Chuck Higgins, enregistra el seu primer disc "Motorhead baby". Dos anys després, edita "Space guitar" (guitarra espacial), un trencador tema instrumental expresat per una guitarra carregada de reverberació. "Space guitar" es va avançar més d'una dècada a la seva època.

Johnny Guitar Watson
Poc després, gràcies a sorprenents interpretacions, com la de "These lonely lonely nights" (aquelles nits solitàries), Guitar Watson demostra que és un dels guitarristes de blues més innovadors del món. Es tracta d'un tema que incorpora un increïble solo de guitarra d'una sola nota. Un fet que li va valer l’elogi del músic nord-americà Frank Zappa que va rebatejar a Watson amb l'afectuós qualificatiu de "El guitarrista minimalista original".

L'any 1977, Johnny Guitar irromp en la música "funky" i publica "A real mother for ya" (una veritable mare per a tu), un àlbum integrat per composicions pròpies i que conté una portada en la qual es pot veure al guitarrista texà al costat, sembla ser, de la seva pròpia mare.


Desmond Dekker

Un artista homenatjat, ni més ni menys, que pels Beatles

Cantant i compositor caribeny d'estils ska i reggae nascut a Kingston, la capital i ciutat més poblada de l'illa de Jamaica. El seu veritable nom era Desmond Adolphus Dacres i amb el suport inicial del quartet The Aces i abans dels èxits de Bob Marley i Jimmy Cliff, Desmond Dekker va esdevenir un dels músics jamaicans més reconeguts, tant al seu país com més enllà de les seves fronteres.

Amb el seu quart single, un treball editat l'any 1964, Desmond Dekker es va convertir en l'estrella més famosa de Jamaica. Un disc en el que destacava el seu tema principal, "King of Ska" (el rei del ska), una cançó molt moguda que en l'actualitat, segueix sent una de les més conegudes entre els seguidors de la música ska de tot el món.

A finals de 1968, amb el recolzament del grup The Aces, ara reconvertit a duo, Dekker publica "Israelites", un tema sincopat compost pel propi Dekker, juntament amb el productor discogràfic Leslie Kong. Una cançó que intentava plasmar la realitat social de Jamaica tot descrivint la soferta vida d'un treballador d'escassos recursos econòmics. La lletra també parla dels vincles que uneixen la pobresa amb la violència. En l'aspecte musical, "Israelites" va deixar entreveure l'aparició d'un nou ritme jamaicà: el reggae.

"Israelites", va ser una de les primeres cançons de ritme ska que es va convertir en èxit internacional, tot i el fort accent jamaicà de Desmond Dekker, una dicció que feia molt difícil la comprensió i el significat la seva lletra, sobretot, per part de l'audiència anglosaxona. A més, el text, incorpora nombroses al.lusions a elements específics del país, molts d'ells, de caràcter religiós i fortament arrelats a la cultura jamaicana.

Desmond Dekker
Tot i això, la cançó va traspassar fronteres, entrant al Top Ten dels Estats Units, assolint la primera posició al Regne Unit i copant les llistes d'èxits de diversos països europeus.

Finalment, cal destacar el fet que, tot i no ser Desmond Dekker un artista molt famós a nivell mundial, els Beatles fan referència a la seva persona en el conegut tema "Ob-La-Di, Ob-La-Da", una cançó composta l'any 1968 per Paul McCartney, tot i què, acreditada a Lennon/McCartney, en un període en què el reggae començava a ser bastant popular al Regne Unit:

Desmond has a barrow in a market place,... Desmond té un carretó en el mercat