Billy J. Kramer and The Dakotas

Un bon amic dels "Fab four"

De nom real, William Howard Ashton, Billy J. Kramer, va ser un cantant britànic d'estil de pop nascut a Bootle, un municipi situat a quatre quilòmetres de Liverpool. El seu grup d'acompanyament eren The Dakotas, una banda instrumental de Manchester composta pel guitarra solista Mike Maxfield, el guitarra rítmic Robin MacDonald, el baixista Ray Jones i el bateria Tony Mansfield (Anthony Bookbinder).

Un artista representat artísticament per Brian Epstein i assistit, en la part discogràfica pel productor musical George Martin, els mateixos professionals que en aquell període, oferien els seus serveis als The Beatles, un fet que va possibilitar al cantant anglès poder enregistrar composicions originals de John Lennon i Paul McCartney.

John Lennon i Paul McCartney no es van limitar únicament a cedir-li cançons per al seu desenvolupament artístic, temes que havien declinat incorporar al repertori dels Beatles, sinó que tot dos van estar presents, junts o per separat, a totes les sessions d'enregistrament d'aquestes composicions pròpies, aportant idees al mateix temps i col.laborant amb els arranjaments musicals, en definitiva, actuant com a directors artístics.

El mes d'abril de 1963, després d'haver actuat durant sis setmanes al Star-Club d'Hamburg, Billy J. Kramer and The Dakotas enregistren el seu primer disc, un single editat pel segell Parlophone que en la seva cara "A" incorpora una versió de la composició de John Lennon "Do you want to know a secret?" (vols saber un secret?) i en la cara "B", el tema "I'll be on my way" (seguiré el meu camí), una cançó de Paul McCartney; dos títols acreditats en el disc a McCartney/Lennon.

Billy J. Kramer
Tres mesos més tard, Billy J. Kramer and The Dakotas publiquen, "Bad to me" (dolent per a mi), una agradable cançó de gènere merseybeat assignada aquesta vegada a Lennon/McCartney, un tema que John Lennon havia escrit el mes d'abril de 1963 mentre estava de vacances a Espanya. "Bad to me" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit. A l'altre cara del vinil, un altre coneguda cançó de John Lennon "I call your name" (crido el teu nom).

"Bad to me" va representar la primera cançó de The Beatles que va assolir la primera posició d'una llista d'èxits sense que fos interpretada pel quartet de Liverpool o pels seus autors. Desprès en vindrien unes quantes més.


The Family Dogg

Una família que gaudia de bona harmonía

Banda vocal britànica de música pop creada l'any 1966 agafant prestat el nom de la coneguda companyia nord-americana de cartells psicodèlics Family Dog. Una formació mixta que a finals de la dècada dels seixanta i inicis dels setanta va destacar per la seves excel.lents harmonies vocals.

Originàriament el grup, constituït en format de quintet, estava compost per Steve Rowland (veu cantant, guitarra i bateria), Albert Hammond (veu cantant i guitarra), Mike Hazlewood (veu cantant i guitarra), Doreen De Veuve (veus) i Pam "Zooey" Quinn (veus).

La idea de crear la banda va sorgir quan Albert Hammond i Steve Rowland, dos cantants i compositors angloamericans, que en aquell moment formaven part de dues bandes espanyoles de música pop, Los Flaps i The Diamond Boys, es van conèixer coincidint en un concert a Madrid. Corria l'any 1964. Dos anys més tard, plasmen The Family Dogg, una formació que es completa amb tres elements més, dues cantants femenines i un altre vocalista masculí.

El seu debut discogràfic es produeix l'any 1967 amb l'edició d'un single que incloïa una excel.lent versió del tema "The storm" (la tempesta) dels Bee Gees. A aquest disc, el segueixen dos senzills més, tot això, abans que la banda obtingués el seu èxit més sonat, "A way of life" (una manera de viure), una cançó publicada el mes de novembre de 1969, inicialment en format single, que, entre d'altres fites, va assolir la sisena posició de la llista d'èxits del Regne Unit.

The Family Dogg
La producció del primer àlbum de The Family Dogg, "A way of Life", un disc batejat amb el nom del seu tema principal, va comptar amb la col.laboració, com a músics d'estudi, de John Paul Jones (al baix), Jimmy Page (a la guitarra) i John Bonham (a la bateria), tres membres de la banda Led Zeppelin i d'un pianista poc conegut en aquell moment, un teclista que es deia Reginald Kenneth Dwigh i que poc temps després, seria mundialment conegut pel seu nom artístic, Elton John.

L'any 1970, el nom del grup es transforma a Steve Rowland & the Family Dogg i gràcies a la balada "Sympathy" (simpatia/comprensió), un tema del quartet anglès Rare Bird, la banda obté novament un altre èxit digne de destacar.


Los Polares

Una banda molt potent i amb reconeixement europeu

Conjunt català d'estil pop/rock creat a finals de l'any 1964 a El Masnou, municipi barceloní ubicat a la comarca de El Maresme. Constituït en format de quintet, la seva formació, que inicialment portava el nom de Los Polaris, estava composta per Francisco Aznar (guitarra solista), Juan Antonio Bautista (guitarra rítmica), Antonio Andreu (baix), Fernando Chica (veu cantant) i Alberto López (bateria).

Un grup que va començar la seva trajectòria actuant en locals i establiments hotelers de la costa catalana. Allà, els propietaris de l'hotel Sabina de Malgrat de Mar, un matrimoni hispà-alemany que els havia contractat per tocar en el seu establiment desprès d'haver-los vist actuar a El Cortijo, una sala de Festes propera al seu hotel, els van brindar la oportunitat, a finals de 1965, de viatjar a la ciutat alemanya de Recklinghausen per a participar en un concurs internacional de bandes novells.

Davant cinc mil espectadors, Los Polares s'imposen a la resta de grups, una gesta que va merèixer titulars a la premsa alemanya i que va propiciar un bon nombre d'actuacions. El que va començar com una visita llampec, va acabar en sis mesos d'estada, tocant a Dorsten, Nüremberg, Essen, Straubing, Dortmund, Munic, Furt ... Una experiència vital en la qual, el grup va assaborir glops de fama amb fans, autògrafs i presència mediàtica.

Després foguejar-se a l'escena musical alemanya i amarar-se de les noves tendències del gènere, el grup torna a Catalunya. Fitxats per la discogràfica SonoPlay, a finals de 1966 publiquen el seu primer disc, un EP enregistrat als estudis Gema de Barcelona que inclou "Que chica tan formal" dels The Isley Brothers, "My girl", un tema acreditat a Ch. Montes i M. Guiu, "La droga" una contundent versió del "LSD", dels The Pretty Things censurat a molts països per considerar-lo una apologia de la droga i "California dream" de The Mamas and The Papas.

Los Polares
Poc després, Los Polares graven un altre EP, però, diversos problemes frustren la seva comercialització i el disc no surt publicat fins l'any 2018 que l'edita Madmua Records, un segell especialitzat en la recuperació de material inèdit dels anys seixanta i setanta.

Aquest segon vinil conté "Quiero que me quieras", una versió d'un tema dels britànics The Spencer Davis Group, "Es mejor dejarlo como está" del quartet vocal nord-americà Four Tops i "Cuando digo que te amo" una composició del cantant italià Tony Renis.

Malauradament, a finals de 1967, Los Polares posen punt i final a la seva curta, però intensa carrera musical.


Ralph McTell

Precisa radiografia dels carrers d'una gran capital

De nom real, Ralph May, Ralph McTell és un guitarrista i cantautor britànic nascut a Farnborough, un municipi anglès ubicat a uns vint quilòmetres del centre de Londres. Està considerat una de les grans figures del folk britànic de tot els temps.

Al quinze anys, tenia moltes ganes d'abandonar l'escola, per aquest motiu, Ralph es va allistar a un regiment de l'exèrcit anomenat Junior Leaders Battalion of The Queen's Surrey, estament on va passar sis mesos abans de sortir corrents al comprovar que això no era el seu. Uns anys més tard, fent autoestop, es va dedicar a viatjar per mitja Europa guanyant-se la vida com a músic de carrer. En aquest periode, va visitar França, Grècia, Iugoslàvia, Alemanya, Bèlgica i Itàlia.

De tornada al Regne Unit, Ralph McTell edita el seu primer àlbum, "Eight frames a second" (vuit quadres per segon), un treball publicat el mes de febrer de 1968. L'any següent, treu el seu segon elapé, "Spiral staircase" (escala de cargol), un disc que incloïa la primera versió del seu gran èxit, "Streets of London" (carrers de Londres), una composició pròpia que havia enregistrat anteriorment i que havia deixat fora del seu àlbum de debut en considerar-la una cançó trista i un pèl depriment.
 
Ralph McTell va escriure "Streets of London" als vint anys, quant deambulava pels carrers de París observant la pobresa extrema. Un tema que parla d'històries personals relacionades amb problemes comuns de gent sense llar, de persones solitàries, de malalts mentals, persones amb greus mancances, oblidades i ignorades per part de la societat. McTell pensava titular la cançó "Streets of París", però, es va adonar que, alhora, també estava parlant dels carrers de Londres.

Ralph McTell
Es tracta d'un tema absorbent, una cançó que ha estat versionada per més de dos-cents artistes. La versió original de "Streets of London" desplega una melodia excel.lent, una veu perfecta i una lletra demolidora.

Malauradament, mig segle després de la seva composició, les seves estrofes segueixen estant vigents. Passejant al capvespre pels carrers de qualsevol metròpoli, sigui Barcelona, Londres o París, es pot observar que els desequilibris socials continuen estant a l'ordre del dia, que en tots aquests anys, no s'ha produït cap avanç significatiu, cap acció efectiva encaminada a minorar les escassetats de la gent amb pocs recursos econòmics o les penúries de les persones que (mal)viuen al carrer.


Johnny "Guitar" Watson

Un guitarrista de blues i la mare que el va parir

De nom real, John Watson, Johnny "Guitar" Watson va ser un músic extravagant, creatiu i brillant. Un guitarrista, inicialment de blues i rhythm and blues, a banda de teclista, compositor i cantant que va néixer a Houston, la ciutat més poblada de l'estat nord-americà de Texas.

El seu pare era pianista professional, raó per la qual, de petit, Watson va aprendre a tocar el piano, tot i això, aviat es va sentir atret pel so de la guitarra elèctrica. El seu avi, predicador, també era músic, un orador que tocava la guitarra i cantava a l'església. Quan Johnny tenia 11 anys, el seu avi li va dir que li regalaria una guitarra amb una condició, que no toqués "música del diable", una promesa que, afortunadament, el noi mai va complir.

Les innovacions tècniques i estètiques de Johnny "Guitar" Watson van inspirar a tota una generació de guitarristes. La seva agressiva forma de tocar la guitarra, sempre sense pua, arribava a l'extrem que era estrany veure una actuació seva en la qual no es carregava dues o tres cordes de guitarra.

L'any 1950, després del divorci dels seus pares, Watson se'n va anar amb la seva mare a viure a Los Angeles. En aquell període, el seu nom artístic era Young John Watson. Amb aquest sobrenom, als 17 anys, tocant el piano i acompanyat de la banda de Chuck Higgins, enregistra el seu primer disc "Motorhead baby". Dos anys després, edita "Space guitar" (guitarra espacial), un trencador tema instrumental expresat per una guitarra carregada de reverberació. "Space guitar" es va avançar més d'una dècada a la seva època.

Johnny Guitar Watson
Poc després, gràcies a sorprenents interpretacions, com la de "These lonely lonely nights" (aquelles nits solitàries), Guitar Watson demostra que és un dels guitarristes de blues més innovadors del món. Es tracta d'un tema que incorpora un increïble solo de guitarra d'una sola nota. Un fet que li va valer l’elogi del músic nord-americà Frank Zappa que va rebatejar a Watson amb l'afectuós qualificatiu de "El guitarrista minimalista original".

L'any 1977, Johnny Guitar irromp en la música "funky" i publica "A real mother for ya" (una veritable mare per a tu), un àlbum integrat per composicions pròpies i que conté una portada en la qual es pot veure al guitarrista texà al costat, sembla ser, de la seva pròpia mare.


Desmond Dekker

Un artista homenatjat, ni més ni menys, que pels Beatles

Cantant i compositor caribeny d'estils ska i reggae nascut a Kingston, la capital i ciutat més poblada de l'illa de Jamaica. El seu veritable nom era Desmond Adolphus Dacres i amb el suport inicial del quartet The Aces i abans dels èxits de Bob Marley i Jimmy Cliff, Desmond Dekker va esdevenir un dels músics jamaicans més reconeguts, tant al seu país com més enllà de les seves fronteres.

Amb el seu quart single, un treball editat l'any 1964, Desmond Dekker es va convertir en l'estrella més famosa de Jamaica. Un disc en el que destacava el seu tema principal, "King of Ska" (el rei del ska), una cançó molt moguda que en l'actualitat, segueix sent una de les més conegudes entre els seguidors de la música ska de tot el món.

A finals de 1968, amb el recolzament del grup The Aces, ara reconvertit a duo, Dekker publica "Israelites", un tema sincopat compost pel propi Dekker, juntament amb el productor discogràfic Leslie Kong. Una cançó que intentava plasmar la realitat social de Jamaica tot descrivint la soferta vida d'un treballador d'escassos recursos econòmics. La lletra també parla dels vincles que uneixen la pobresa amb la violència. En l'aspecte musical, "Israelites" va deixar entreveure l'aparició d'un nou ritme jamaicà: el reggae.

"Israelites", va ser una de les primeres cançons de ritme ska que es va convertir en èxit internacional, tot i el fort accent jamaicà de Desmond Dekker, una dicció que feia molt difícil la comprensió i el significat la seva lletra, sobretot, per part de l'audiència anglosaxona. A més, el text, incorpora nombroses al.lusions a elements específics del país, molts d'ells, de caràcter religiós i fortament arrelats a la cultura jamaicana.

Desmond Dekker
Tot i això, la cançó va traspassar fronteres, entrant al Top Ten dels Estats Units, assolint la primera posició al Regne Unit i copant les llistes d'èxits de diversos països europeus.

Finalment, cal destacar el fet que, tot i no ser Desmond Dekker un artista molt famós a nivell mundial, els Beatles fan referència a la seva persona en el conegut tema "Ob-La-Di, Ob-La-Da", una cançó composta l'any 1968 per Paul McCartney, tot i què, acreditada a Lennon/McCartney, en un període en què el reggae començava a ser bastant popular al Regne Unit:

Desmond has a barrow in a market place,... Desmond té un carretó en el mercat


Jean-Michel Jarre

És força evident: l'oxigen és vital

De nom complet, Jean-Michel André Jarre Pejot, Jean-Michel Jarre és un compositor i intèrpret francès de música electrònica nascut a Lió, el tercer municipi més poblat de França. Pioner del gènere electrònic, també cal destacar els seus multitudinaris macroconcerts celebrats a l'aire lliure, uns espectacles sonors i visuals de primera magnitud.

Fill del cèlebre i oscaritzat compositor Maurice Jarre, un especialista en bandes sonores de pel.lícules, la primera incursió artística de Jarre es produeix a mitjans dels anys seixanta en qualitat de guitarrista de la banda Les Mystère IV. Posteriorment, l'any 1967, s'integra a The Dustbins, un altre formació de música pop/rock que va editar un single i que va aparèixer a la pel.lícula francesa "Des garçons et des filles" (nois i noies). En aquest grup, Jean-Michel assumeix les funcions de vocalista i guitarra solista.

L'any 1971, el músic francès publica el single "La cage" (la gàbia). Un any després, edita el seu primer àlbum, "Deserted Palace" (Palau desert) un treball experimental i avantguardista catalogat de "demo". L'any 1973, treu "Les granges Brûlées" (els graners cremats), un elapé compost i produït pel mateix Jarre i que va formar part de la banda sonora de la pel.lícula que porta el mateix nom. Un film francès protagonitzat per Alain Delon i Simone Signoret.

L'any 1976, Jarre comercialitza el seu primer gran disc mediàtic, "Oxygène" (oxigen), un àlbum de música electrònica que consta de sis pistes, numerades, simplement, de "Oxygène Part I" a "Oxygène Part VI". Un disc enregistrat en un període aproximat d'uns vuit mesos i utilitzant una gravadora de vuit pistes muntada en un improvisat estudi de gravació instal.lat a la cuina del seu apartament, diversos sintetitzadors analògics i un sintetitzador digital.

Jean-Michel Jarre
"Fins a data d'avui, "Oxygène" a venut més de quinze milions de còpies, un treball molt influent en el desenvolupament de la música electrònica. "Oxygène" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits franceses y va ocupar el segon lloc a les llistes britàniques. Un àlbum on hi destaca "Oxygène - Part 4".

Especialista en polvoritzar Records Guinness, la seva actuació l'any 1979 a la Plaça de la Concòrdia de París on presentava el seu nou àlbum, "Equinoxe", va congregar més d'un milió d'assistents. Uns espectadors que es van deixar hipnotitzar per incomptables feixos d'electrons i fotons i per desenes de milers de watts de llum i de so. Un espectacle sensorial mai vist fins llavors.


Styx

Quan els rockers durs s'entendreixen

Banda nord-americana de rock creada l'any 1972 a Chicago, la ciutat més poblada de l'estat d'Illinois. Un grup format inicialment per Dennis DeYoung (teclista i cantant principal), els germans Chuck (baix i veus) i John Panozzo (bateria i veus), James Vincent "J.Y." Young (guitarra solista i veus) i John Curulewski (guitarra i veus ), aquest últim, reemplaçat posteriorment per Tommy Shaw (guitarra solista i veus).

Una formació caracteritzada per combinar elements de rock progressiu, rock dur i, alhora, power balades. Al llarg de la seva carrera, Styx va assolir la xifra de quatre àlbums consecutius certificats multi-platí per la RIAA, l'Associació nord-americana que representa a la majoria de companyies discogràfiques i la responsable de certificar les vendes discogràfiques dels Estats Units.

L'any 1972, el quintet signa contracte amb la modesta discogràfica independent Wooden Nickel Records, una companyia establerta a Chicago que en el curs de dos anys, els produeix quatre àlbums: "Styx" (1972), "The serpent is rising" (la serp està creixent) (1973), "Styx II" (1973) i "Man of miracles" (l'home dels miracles) (1974).

Gràcies a "Lady", una balada inclosa en el seu segon àlbum d'estudi, "Styx II", un tema compost per DeYoung que s'inicia lent, que després agafa empenta i que acaba amb un final bastant apoteòsic, el grup assoleix el seu primer èxit important. "Lady" impulsa a la banda a conquerir fama nacional i poc més tard, al reconeixement internacional.

Styx
El mes d'octubre de 1979, Styx publica el seu novè àlbum, "Cornerstone" (pedra angular), un treball que als Estats Units va despatxar més de dos milions de còpies. En aquest disc hi destaca el seu segon tall, "Babe", una tendra balada romàntica, també composta per DeYoung, que el cantant havia escrit com a regal d'aniversari per a la seva dona, Suzanne. Amb DeYoung al piano i cantant totes les harmonies vocals i els germans Panozzo tocant la resta d'instruments "Babe", en principi, no estava prevista que formés part de cap disc.

Publicada dos mesos més tard en format single, "Babe" va assolir la primera posició de les llistes de singles dels Estats Units, l'únic número 1 de la banda en el seu país.


Tom Petty and the Heartbreakers

Acariciant l'estil de vida americà (american way of life)

Formació musical nord-americana d'estil rock creada l'any 1976 a Gainesville, un municipi ubicat a l'estat meridional de Florida. Una banda inicialment formada per Tom Petty, el líder del grup, a banda de compositor, cantant principal i guitarra rítmica, Mike Campbell, guitarra solista i mà dreta de Tom Petty, Ron Blair al baix, Stan Lynch a la bateria i Benmont Tench als teclats.

Tom Petty va ser un destacat representant de l'estil "Heartland", un concepte de música rock caracteritzat per composicions no gaire complicades i en les quals, les seves estrofes parlen de temes i preocupacions de la classe treballadora nord-americana. Els seus intèrprets tenen la ferma convicció que la música rock ha de reflectir un propòsit social i corporatiu, més enllà del pur entreteniment.

El mes de novembre de 1976, la banda publica el seu àlbum de debut, l'homònim "Tom Petty and the Heartbreakers". Un treball que, inicialment, va gaudir de més bona acollida al Regne Unit que als Estats Units i on hi destaca l'últim tall del disc, "American girl", una composició de Tom Petty que amb el temps, s'ha convertit en un dels seus temes més representatius.

Editada posteriorment en format single, la lletra de "American girl" parla d'una noia que viu en un petit poble dels Estats Units i que tota la vida ha estat instruïda en les promeses del somni americà. Quan marxa del poble a la recerca d'un futur millor, al cap de poc temps, la jove es troba sola en un balcó, amb un acusat sentiment de frustració i sospitant que mai podrà aconseguir el seu objectiu.

Tom Petty and the Heartbreakers
Es tracta d'un tema utilitzat amb assiduïtat en l'entorn cinematogràfic, ja que ha estat inclòs en la banda sonora de destacades pel.licules, com ara a la comèdia "Aquell excitant curs" o en la famosa escena de "El silenci dels anyells" en la qual, una de les possibles víctimes del psicòpata Annibal Lecter, torna en cotxe a casa seva cantant la cançó que sona per la radio, concretament, "American girl".

"American girl" va ser l'últim tema que va tocar en directe Tom Petty and the Heartbreakers. El van interpretar el 25 de setembre de 2017 per tancar la seva actuació al Hollywood Bowl de Los Angeles. Era el concert final del seu 40th Anniversary Tour. Tom Petty moriria d'aturada cardíaca tres setmanes després.


Tony Renis

Un xicot molt insistent i minuciós

Tony Renis és el nom artístic de Elio Cesari, un cantant, compositor i actor de cinema nascut a Milà, la capital de la regió de la Llombardia i el segon municipi més poblat d'Itàlia. El seu debut es produeix a mitjans dels anys cinquanta, fent parella artística amb un cèlebre paisà seu, el cantant Adriano Celentano.

L'any 1958, Toni Renis signa contracte amb Combo Record, amb aquesta discogràfica italiana publica els seus primers singles que inclouen versions d'èxits italians i nord-americans interpretats en llengua italiana. L'any següent, canvia de companyia i es passa a la britànica La Voce del Padrone (La Veu del seu Amo), amb aquest segell, l'any 1960, debuta com a cantautor amb la cançó "Tenerezza".

L'any 1962, Renis obté un gran èxit internacional amb "Quando, quando, quando", un enganxós tema orquestral, de caire romàntic, interpretat a ritme de bossa nova. Es tracta d'una composició pròpia amb textos del lletrista Alberto Testa. "Quando, quando, quando" és un dels títols italians més venuts de tots els temps, es calcula que la cançó, en les seves diverses versions, ha venut més de 50 milions de còpies a tot el món.

Originàriament, la cançó es va enregistrar en dues versions diferents, la de Tony Renis i la de Emilio Pericoli. L'any 1962, "Quando, quando, quando" va competir a la XII edició del cèlebre Festival de la Cançó de Sanremo quedant classificada en quarta posició. Tot i això, el tema es va convertir en un gran èxit, primer, a tot Itàlia i poc desprès, va triomfar a molts altres països, entre ells, als Estats Units i al Japó.

Tony Renis
"Quando, quando, quando" és una de les cançons més versionades de la història de la música pop, avui dia, encara dóna considerables beneficis als seus creadors en concepte de drets d'autor. En qualsevol lloc es poden trobar incomptables versions, en diversos idiomes i a càrrec d'un variat nombre d'artistes, des del nord-americà Patt Boone (1962) o el britànic Engelbert Humperdinck (1968), fins al canadenc Michael Bublé, fent duo, l'any 2005, amb la seva compatriota Nelly Furtado.

Diguem quan tu vindràs,
diguem quan, quan, quan.
L'any, el dia i l'hora en què
potser tu em besaràs...


Tangerine Dream

Música electrònica elaborada amb aparells analògics

Banda alemanya de música electrònica instrumental (amb algunes excepcions vocals), creada l'any 1967 a Berlín, l'actual capital de la República Federal de Alemanya. Un conjunt fundat i liderat pel teclista Edgar Froese (Edgar Wilmar Froese), l'únic membre estable d'una formació que, originàriament, estava composta per Edgar Froese, Conrad Schnitzler i Klaus Schulze.

Amb el seu innovador so electrònic, Tangerine Dream va produir un extens nombre d'elapés, tots ells, farcits de sintetitzadors i seqüenciadors, aparells, en aquell temps, de tipus analògic. Uns enregistraments que van tenir un paper fonamental en el desenvolupament de la música electrònica, en particular, de l'estil "còsmic" (kosmische), la senya d'identitat de la formació berlinesa.

Experimentant noves formes musicals, cal destacar també, el fet rupturista, en aquella època, d'utilitzar el sintetitzador com a reemplaçament del baix elèctric.

L'any 1974, després de signar contracte amb Virgin Records, Tangerine Dream va ser el segon artista que la discogràfica britànica va produir, després del reeixit "Tubulars bells" de Mike Oldfield, el grup publica "Phaedra", el seu cinquè àlbum d'estudi i un dels discos més cèlebres de la banda. En aquell període, el grup estava integrat per Edgar Froese, Christopher Franke i Peter Baumann, formació considerada l'alineació més clàssica de Tangerine Dream.

"Phaedra" defineix a la perfecció l'inconfusible so de la banda, destacant el fet que va ser el primer àlbum comercial que va utilitzar un seqüenciador com a instrument musical. "Phaedra" a més, va assolir la quinzena posició de la llista d'àlbums més venuts del Regne Unit, un fet sorprenent per a un àlbum d'aquestes característiques, tenint en compte que va gaudir de nul.la promoció a les emissores de radio.

Al llarg de la seva trajectòria, Tangerine Dream també va obtenir notable èxit en l'àmbit cinematogràfic, ja que va escriure un munt de partitures per al cinema. Entre d'altres, va composar la banda sonora de "Risky Business", "Flashpoint" i "Legend".


Archie Bell & The Drells

El ball de l'estrenyiment

Formació nord-americana de música soul, formada l'any 1966 a Houston, el municipi més poblat de l'estat de Texas. Una banda liderada pel cantant solista Archie Lee Bell i secundada pels vocalistes James Wise, Willie Parnell i Billy Butler i, en la part musical, per la banda The Drells.

Archie Bell i el Drells van iniciar la seva carrera artística fogonejant-se en diversos concursos de nous talents. Després de ser descoberts per un discjòquei radiofònic, el grup va tenir un èxit local amb el single, "She's my woman, she's my girl" (és la meva dona, és la meva noia), un disc publicat el mes de juliol de 1967.

Un any més tard, "Tighten up" (estreny), una composició escrita per Archie Bell i Billy Buttier i editada el mes de maig de 1968 també en format single, es va convertir en èxit internacional. En la seva producció, "Tighten up" va comptar amb el suport del grup instrumental T.S.U. Toronadoes. Un tema que va assolir la primera posició de les llistes nord-americanes de rhythm and blues i que va despatxar més d'un milió de còpies, obtenint per aquesta fita, el preuat guardó de "Disc d'or".

Archie Bell & the Drells van crear un ball específic per a "Tighten up", una coreografia que van concebre per a acompanyar la cançó. Cal destacar també, que "Tighten up" es troba posicionada en el lloc número 265 dins la llista de la revista musical Rolling Stone que cataloga les 500 millors cançons pop/rock de tots els temps. Es tracta d'un dels primers èxits d'estil funk de la història.

Archie Bell & The Drells
Abans de la comercialització del disc, Archie Bell va ser cridat a files, incorporant-se al cap de poc temps al nodrit exèrcit dels Estats Units. Quan va ser informat de l'èxit de "Tighten up", Bell es trobava a Alemanya, convalescent en un llit d'un hospital militar després d'haver patit un accident de tràfic amb el camió que conduïa.

A l'inici del tema, recitant, Archie Bell es presenta a si mateix i als The Drells, destacant el fet que tots ells son de Houston:

Hola a tots, som Archie Bell & The Drells,
de Houston, Texas.
No només cantem,
sinó que ballem tan bé com caminem,...


Vanity Fare

Aixecant el dit a les tantes de la matinada

Quintet britànic d'estil pop/rock creat a l'estiu de 1968 a Rochester, un municipi anglès ubicat al comptat de Kent. Una banda inicialment coneguda amb el nom de The Avengers i originàriament integrada pel cantant Trevor Brice, el guitarrista Tony Goulden, el baixista Tony Jarrett, el bateria Dick Allix i, posteriorment, el teclista Barry Landerman.

Amb unes tornades molt enganxoses, un bon ús de les seves harmonies vocals i desenvolupant un pop comercial, senzill i molt ben interpretat, els Vanity Fare van aconseguir una gran popularitat dins l'escena musical britànica i nord-americana en particular i en l'europea en general.

A finals de 1969, la banda publica "Hitchin' a ride" (fent autoestop), una de les seves cançons més recordades. Amb aquesta composició, un tema molt comercial editat en format single, els Vanity Fare van assolir la setzena posició de la llista de singles del Regne Unit, confirmant-se, en aquest indret, en la jerarquia de les bandes de música pop més populars de l'època.

Sorprenentment, als Estats Units, "Hitchin' a ride" va gaudir de més repercussió comercial, assolint el cinquè lloc de la llista Billboard Hot 100. L'any 1970, la revista nord-americana Billboard, publicació especialitzada en la industria musical, va classificar "Hitchin' a ride" com la cançó número catorze de l'any. A tot això, el disc va vendre més d'un milió de còpies només als Estats Units, obtenint per aquesta fita la categoria de "Disc d'or".

La lletra de "Hitchin' a ride" parla d’un jove que a la una de la matinada d'un dia plujós, es troba a la carretera fent autoestop, doncs no té prou diners per tornar a casa seva en tren. Un tema que, a banda de les veus, destaca per la seva secció instrumental, sobretot, per la sintonia emesa per les dues flautes que sonen a la introducció, un agradable i dominant so que es repeteix al llarg de tota la cançó.

Sembla ser que en el seu temps, "Hitchin 'a ride" va assolir l'estatus de cançó de culte entre els ambients "hippies" de la costa oest dels Estats Units. Un fet sustentat per l'àmplia difusió que en aquella època, i de forma contínua, en van fer els discjòqueis radiofònics d'aquell país.