Renaissance

Rock simfònic amb sentiments folk

Banda anglesa de rock progressiu creada a Londres l'any 1969. Un grup recordat per la seva sofisticada fusió entre el rock simfònic, la música clàssica, el folk i el jazz. La seva formació original, integrada per cinc músics, incloïa a dos exmembres de la banda britànica Yardbirds, Keith Relf i Jim McCarty, juntament amb John Hawken, Louis Cennamo i la germana de Relf, Jane Relf. Amb aquesta alineació, l'any 1969, Renaissance va llançar el seu primer àlbum d'estudi, un disc batejat amb el nom del grup, i seguit, dos anys més tard, per "Illusion".

Posteriorment, la banda va encadenar un període d'alta rotació, fins a consolidar la seva "formació clàssica". Una agrupació liderada per la cantant Annie Haslam, vocalista d'ampli registre vocal i veu cristal.lina i inconfusible, acompanyada per John Tout als teclats, Michael Dunford a la guitarra acústica, Jon Camp al baix i Terry Sullivan a la bateria.

Durant aquesta etapa, Renaissance va assolir la seva màxima popularitat i el seu punt àlgid de creativitat artística. Un període caracteritzat per composicions musicals llargues, l’ús d’orquestració simfònica i lletres poètiques que exploraven temes mítics, espirituals i històrics.

"Ashes Are Burning", és el quart àlbum d'estudi de Renaissance i el primer treball discogràfic del grup que incorpora orquestració clàssica i arranjaments simfònics. Publicat el mes d'octubre de 1973, el disc inclou "Carpet of the Sun" (Catifa del sol), una composició del guitarrista Michael Dunford de melodia suau i envoltant i amb una estructura harmònica que recorda la música clàssica, però amb sensibilitat pop, una particualitat que la fa accessible al gran públic.

La lletra de "Carpet of the Sun" és una invitació a la contemplació i a la connexió amb la natura i amb un mateix. Les seves estrofes evoquen imatges de serenitat i de bellesa natural. La cançó parla de la importància de viure el present, de reconèixer el nostre vincle amb el món que ens envolta i de com les nostres accions tenen un impacte durador.

Finalment, cal destacar que les lletres de la majoria dels discos de Renaissance, van ser compostes per la poetessa britànica Betty Thatcher (Betty Mary Newsinger), una escriptora que va col.laborar amb el grup des del seu segon àlbum, "Illusion" (1971), fins a "Camera Camera" (1981), el desè treball discogràfic de la banda.

Maureen McGovern

Un himne d'esperança i superació

Cantant i actriu nord-americana nascuda a Youngstown, un municipi de l’estat d’Ohio situat al cor del Midwest (Mig Oest) dels Estats Units. L'any 1967, després d'acabar l'institut, Maureen McGovern va començar a treballar com a secretària mentre compaginava aquesta feina amb la seva passió: fer de vocalista en una banda local anomenada Sweet Rain.

Cinc anys més tard, la seva manera de cantar va cridar l’atenció de Russ Regan, aleshores executiu discogràfic i director de la companyia cinematogràfica 20th Century Fox. Regan va escoltar una gravació de prova (demo) enregistrada per McGovern i va quedar impressionat per la seva veu clara i expressiva.

Poc després, Regan va rebre l'encàrrec dels compositors Al Kasha i Joel Hirchshhorn —autors d'una balada pop titulada "The Morning After" (El matí següent)— de trobar amb urgència una cantant per interpretar la peça, ja que el tema havia de formar part de la banda sonora de la películ.la "L'aventura del Poseidó" (1972), un clàssic del cinema de catàstrofes.

Russ Regan no s'ho va pensar dues vegades i va proposar Maureen McGovern per al projecte. Tant els compositors com el productor executiu del film, Irwin Allen, van quedar captivats per la interpretació de la cantant, una execució vocal plena de força i sensibilitat.

L'any següent, "The Morning After" va guanyar l'Oscar a la millor cançó original i va assolir la primera posició de les llistes d’èxits de música pop dels Estats Units. El disc va vendre més d’un milió de còpies i va obtenir el guardó de disc d’or. Aquell èxit va impulsar la carrera de McGovern, que també va ser nominada al premi Grammy com a millor artista novell.

Amb el temps, la cançó s’ha convertit en molt més que un tema de pel.lícula: és un autèntic himne d’esperança. La lletra convida a seguir endavant malgrat les adversitats. La reiterada repetició de la tornada: "There's got to be a morning after" (Hi ha d’haver un matí després) suggereix que, malgrat les dificultats, sempre hi ha la possibilitat d'un nou començament.

Thelma Houston

Un prec carregat de desesperació

Cantant nord-americana de soul, rhythm and blues i música disco nascuda a Leland, un municipi de l'estat de Mississipí. Durant l’adolescència es va traslladar amb la seva família a Long Beach (Califòrnia). Poc després de graduar-se a l’institut, Thelma es va casar, va tenir dos fills i al cap de poc temps, es va separar. Posteriorment, va formar part del grup de gospel Art Reynolds Singers i, més endavant, va ser contractada com a vocalista d'estudi per la discogràfica Dunhill Records.

L'any 1967, Houston va signar un contracte amb el segell Capitol Records. Dos anys més tard va publicar el seu àlbum debut, "Sunshower", un disc produït pel llegendari cantant i compositor Jimmy Webb. El 1971, va canviar de companyia i va incorporar-se a la cèlebre Motown Records. tot i que els seus primers enregistraments per al segell no van obtenir gaire atenció mediàtica.

A l'octubre de 1976, la cantant va llançar el seu quart àlbum d'estudi, "Any Way You Like It". Davant la bona acollida del públic —especialment en l’ambient discotequer—, la discogràfica va decidir regravar i publicar com a single la cançó "Don't Leave Me This Way" (No em deixis d'aquesta manera) inclosa en el disc i interpretada per Houston amb una força vocal extraordinària.

La nova versió va esdevenir un èxit internacional monumental: va encapçalar les llistes de soul i va assolir el número u de la Billboard Hot 100. El 1977, en la vintena edició dels Premis Grammy, Thelma Houston va conquerir el guardó a la millor interpretació vocal femenina de R&B gràcies a la intensitat i l’emoció de la seva execució.

La lletra de "Don’t Leave Me This Way" expressa la súplica desesperada d’algú que intenta evitar una ruptura sentimental. El protagonista implora a la seva parella que no l’abandoni, convençut que aquest fet el deixaria profundament marcat. També subratlla que no pot imaginar la vida sense el seu suport i estima. La tornada "“Don’t leave me this way” reforça la urgència i la intensitat del prec.

L’èxit del tema, convertit en un clàssic del gènere, va coincidir amb el punt àlgid de l’era disco, quan les pistes de ball s’havien transformat en espais d’eufòria i alliberament. Anys més tard, "Don’t Leave Me This Way" esdevindria també un símbol de la lluita contra la SIDA.

The Slickers

Un retrat de la violència i de l'oportunitat de redempció

Banda vocal de rocksteady i reggae creada l'any 1965 a Kingston, la capital de l'illa de Jamaica. Un grup format inicialment pels cantants Derrick Crooks, el seu germà Sydney i Winston Bailey. Durant la seva trajectòria artística, també van comptar amb Abraham Green com a cantant complementari, especialment per la seva participació en la gravació del tema "Johnny Too Bad".

Abans dels Slickers, Derrick Crooks i el seu germà Sydney, havien estat membres fundadors de The Pioneers, un dels primers trios de rocksteady de Jamaica, el gènere musical successor de l'ska, i precursor directe del reggae. Per tant, es podria dir que el grup va néixer com una extensió o un derivat dels Pioneers, dues bandes jamaicanes amb un estil vocal semblant.

Tot i que la seva trajectòria discogràfica no va ser gaire extensa —només van publicar dos àlbums: "Many Rivers to Cross" de l'any 1976 i "Breakthrough" del 1979, a més d'alguns senzills— el seu llegat perdura gràcies a un tema propi que els va projectar cap a la història: "Johnny Too Bad" (Johnny és molt dolent), un reggae cru i directe editat l'any 1971.

Aquesta peça no només els va fer coneguts internacionalment, sinó que es va convertir en un himne dels "rude boys", el moviment juvenil marginal sorgit a la Jamaica dels anys seixanta. Un corrent fill de la classe obrera i protagonista d'un cinema tan punyent com autèntic. Tot això, gràcies a The Harder They Come, una pel.lícula jamaicana de culte estrenada l'any 1972 i protagonitzada pel cantant Jimmy Cliff.

El film, el primer finançat íntegrament a Jamaica, retratava la vida als suburbis de Kingston i feia visible al món el reggae, el rocksteady, el rastafarisme i l'esperit rebel dels ghettos. I entre la seva potent banda sonora hi brillava amb força "Johnny Too Bad".

La cançó, interpretada pels germans Crooks i Abraham Green, es va consolidar com un clàssic absolut de la música jamaicana. La lletra narra la història de Johnny, un jove que sempre porta una pistola a la cintura i viu al límit: roba, apunyala, saqueja i dispara. En una primera lectura, és la crònica d'un delinqüent sense escrúpols; però, analitzada amb més detall, s'hi pot intuir una reflexió sobre el preu de la violència.

Darlene Love

Un prec emotiu a les portes del Nadal

Darlene Love és una cantant i actriu nord-americana de soul i rhythm and blues de nom real Darlene Wright, nascuda a Los Angeles, la ciutat més poblada de Califòrnia. Coneguda pel seu poderós registre vocal i per la seva contribució essencial al so de la música pop i soul dels anys seixanta, va ser també una figura destacada en l’escena del "Wall of Sound" (mur de so) desenvolupat per l'excèntric productor Phil Spector, amb qui la cantant va col.laborar en diversos èxits que han esdevingut clàssics del rock i del pop.

Darlene Love va iniciar la seva carrera musical com a membre del grup The Blossoms, un trio vocal de sessió molt actiu a la ciutat de Los Angeles. Tot i això, va assolir la fama internacional quan va començar a enregistrar temes com a vocalista principal, cançons que sovint s'acreditaven a altres grups. També va prestar la seva veu com a corista a nombrosos artistes de renom, com Elvis Presley, Sam Cooke, The Beach Boys o Sonny & Cher.

Un dels seus èxits més emblemàtics és, sense cap mena de dubte, "Christmas (Baby Please Come Home)" (Amor, si us plau, torna a casa), un clàssic nadalenc extret de l'àlbum de Nadales "A Christmas Gift for You from Phil Spector", un LP publicat el 22 de novembre de 1963, coincidint amb el tràgic assassinat del president nord-americà John F. Kennedy, fet que va eclipsar completament el llançament del disc.

En aquesta cançó, convertida avui dia en un estàndard nadalenc, Darlene Love ofereix una interpretació apassionada i plena d'impuls emocional. La seva veu, intensa i carregada de soul, trenca amb la visió tradicional de la nadala dolça o serena. En lloc d'això, ens trobem amb una interpretació plena de força i urgència, una execució que transmet l'enyor i la desesperació de manera crua i directa.

Tot i que molts consideren el Nadal una època feliç, aquesta cançó ens mostra el contrast emocional que pot sorgir en aquestes festes. La lletra gira entorn d’un tema allunyat del típic missatge nadalenc de joia i unió. Aquí, el Nadal és el teló de fons d'un sentiment de solitud i d'enyorança cap a una persona estimada que, en aquestes dates, no hi és present. La repetició del la frase "Baby, please come home" reforça la idea d'una súplica sincera, la d'una absència que es fa encara més dolorosa durant aquestes dates.

L'any 2010 la revista nord-americana Rolling Stone, publicació dedicada a la música y la cultura pop, va ubicar a Darlene Love en la posició número 84 dins del seu rànquing dels "Millors cantants de tots els temps".

The Capitols

Un ball idiota… i genial

The Capitols van ser un trio de rhythm & blues format l'any 1962 a Detroit, una ciutat que en aquell moment era un autèntic bressol de talent musical. Els membres del grup eren Samuel George (cantant i bateria), Don Storball —el seu nom real era Don Norman— (guitarra i cors), i Richard Mitchell —de nom real Richard McDougall— (teclats i cors).

A mitjans dels anys seixanta, van sorgir multitud de balls de moda. Un dels més populars als Estats Units era "The Jerk" (l'idiota), que consistia a moure els braços de manera rígida i rítmica mentre es feien empentes amb les malucs. Era un ball de caràcter simple però provocatiu, i no exempt de controvèrsia: una versió més atrevida i sensual coneguda com a "Pimp Jerk" (el proxeneta imbècil) es va fer especialment popular als clubs nocturns de Detroit. Aquest últim terme, però, era considerat massa explícit per la moral de l'època.

Amb la voluntat de capitalitzar l'èxit dels balls de moda, el guitarrista Don Storball va compondre una cançó inspirada en aquest ball, però per evitar la censura i assegurar-se una difusió radiofònica més àmplia, va decidir batejar-la com"Cool Jerk" —un joc de paraules que manté la referència al ball, però amb un toc més irònic i digerible (l'idiota genial).

Publicada el 1966,"Cool Jerk" es va convertir en un èxit immediat. Va arribar al segon lloc de les llistes R&B dels Estats Units i es va posicionar també entre les primeres posicions de les llistes de pop. El tema es caracteritza per un ritme contagiós, una línia de baix potent i una lletra repetitiva i enganxosa, elements que la van convertir en un veritable himne dels clubs de ball i en una peça fonamental dins del soul i funk d'aquella dècada.

La lletra no pretén ser profunda: és una invitació col.ectiva a ballar i passar-ho bé, al més pur estil de la música de festa de l'època. La repetició de l'expressió "Cool Jerk" funciona com un crit de guerra a la pista de ball, i reflecteix el caràcter divertit del tema.

Malgrat que The Capitols no van aconseguir replicar l'èxit d'aquesta cançó,"Cool Jerk" ha resistit el pas del temps. S'ha convertit en un clàssic recurrent en recopilacions de soul i funk, i s'ha utilitzat en diversos anuncis televisius i bandes sonores de pel.lícules. Tot plegat, "Cool Jerk" és un exemple perfecte de com una cançó senzilla, però efectiva, pot capturar l'esperit d'una època i mantenir-se viva dècades després.

Climax

Quan l’amor es mesura en instants

Climax va ser un quartet nord-americà de soft rock creat l’any 1970 a Los Angeles. Inicialment, la banda estava formada pel cantant Sonny Geraci, el guitarrista Walter D. Nims, el cantant i teclista Nick D'Amico (Nicola Marcello D'Amico) i el bateria Jon Guttman.

L’únic gran èxit —però ben destacat— de Climax va ser "Precious and Few" (Preciosos i pocs), una balada escrita pel guitarrista Walter D. Nims. Es va publicar per primera vegada l’any 1970, però va passar força desapercebuda. Més endavant, el productor Larry Cox, del segell Carousel (subsidiària de Bell Records), va proposar-ne una nova versió. Va animar la banda a tornar-la a enregistrar i va encoratjar al vocalista Sonny Geraci a aprofitar la seva facilitat per interpretar balades romàntiques amb sensibilitat.

Tot i la nova gravació, la cançó no es va publicar immediatament. Va quedar arxivada durant diversos mesos, fins que un executiu de Bell Records la va escoltar en una emissora de ràdio de Santa Bàrbara, municipi on Climax tenia la seva base d’operacions.

Poc després, com a prova de mercat, Carousel va decidir llançar el senzill a Hawaii durant sis mesos. Després de comprovar-ne el potencial, el disc es va publicar de nou a finals de 1971. A partir del desembre, "Precious and Few" va començar a escalar posicions, i al febrer de 1972 ja havia arribat al número 3 de la llista Billboard Hot 100 i al número 1 de la Cashbox Top 100.

Amb una melodia senzilla però efectiva, i una producció que potencia la veu càlida i emotiva de Geraci, "Precious and Few" transmet la sensació d’un amor intens i fugaç, viscut amb plenitud però també amb la consciència de la seva fragilitat.

La lletra gira al voltant d’una idea universal: que els moments compartits amb la persona estimada poden ser escassos, però són d’un valor immens. És precisament aquesta fugacitat la que fa que cada instant compartit esdevingui encara més significatiu:

Preciosos i pocs són els moments
que tots dos podem compartir,...

Barry Blue

Festa, diversió i un hime "disco" per a la nit del dissabte

De nom real Barry Ian Green, Barry Blue és un cantant i compositor britànic nascut a Londres, la capital d'Anglaterra. A més de posar veu als seus propis temes, Blue també ha estat un prolífic compositor i productor, treballant amb artistes tant variats com Diana Ross o Celine Dion... fins a Andrea Bocelli, The Saturdays, Philip Bailey, Five Star i Bananarama.

Es tracta d'un dels talents musicals més venuts del Regne Unit com a compositor, productor o en la seva etapa d'estrella pop del moment. En total, Barry Blue ha venut més de 45 milions de discos i ha col.locat una cinquantena de temes a les llistes d’èxits d’arreu del món.

Amb només 13 anys, en qualitat de membre de The Dark Knights, una banda formada a la seva escola, Barry Blue va fer la seva primera aparició televisiva, concretament al programa Stubby Kaye’s Silver Star Show, un famós concurs setmanal de talents infantils. Més tard, seria el baixista de Spice, un grup britànic que acabaria sent precursor del mític conjunt de hard rock Uriah Heep.

El 1970, Barry Blue es va unir a un equip de compositors professionals on també hi havia Lynsey de Paul i Ron Roker. Tres anys més tard, a l’octubre del 1973, publicava el que seria el seu gran primer èxit com a solista: "Dancin' (on a Saturday Night)" (Ballant un dissabte a la nit), una cançó coescrita amb Lynsey de Paul que representa molt bé el pas del glam rock al disco-pop comercial dels primers anys setanta. El tema va pujar fins al número dos de la llista britànica de singles i es va convertir en un èxit internacional.

Amb un to lleuger i desenfadat, la lletra de "Dancin' (on a Saturday Night)" és gairebé un himne al ball com a via d'escapament de la rutina setmanal. Parla de la màgia dels dissabtes a la nit, quan tot pot passar: amics, pistes de ball plenes, música ballable i, si hi ha sort, una oportunitat de trobar l'amor (o potser una aventura).

Amb una estructura simple i repetitiva, la cançó estava feta per enganxar a la primera escolta. També per a triomfar tant a la ràdio com a les pistes de ball. A dia d’avui, "Dancin' (on a Saturday Night)" encara desperta ganes de moure el cos. És un bon exemple de com una cançó aparentment senzilla pot convertir-se en icona d'una època.

Brewer & Shipley

Un duet que es va passar de la ratlla

Duo nord-americà de folk-rock creat l'any 1967 a Los Angeles i format pels cantautors Mike Brewer i Tom Shipley. Una formació musical reconeguda pel seu treball amb la guitarra, per les seves acurades harmonies vocals i per les lletres de les seves cançons, unes composicions amb forta càrrega social, fidel reflex de les inquietuds de la seva generació.

A mitjans dels anys seixanta, Brewer i Shipley coincidien sovint en cafeteries i petits locals d’oci de Los Angeles. Aquestes trobades van fer créixer la complicitat artística entre tots dos, fins al punt que van decidir unir forces i iniciar una trajectòria conjunta. El primer fruit d’aquesta col·laboració va ser "Down in L.A." (1968), un àlbum autofinançat i distribuït com a maqueta, amb onze temes propis que mostraven el seu potencial creatiu.

L'any 1969 van publicar "Weeds", el seu segon LP, però seria l'any següent quan arribarien al gran públic amb el seu tercer disc, Tarkio (1970). Aquest àlbum inclou el seu tema més conegut: "One Toke Over the Line" (Una calada sobre la línia), una cançó de melodia senzilla i to irònic que va captivar l’audiència.

Publicada en format single el mes de març de 1971, "One Toke Over the Line" es va convertir en un èxit inesperat, arribant al Top 10 de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units, tot i (o potser gràcies a) la seva controvèrsia pel contingut de la seva lletra ja que, "One toke over the line" fa referència a una expressió col·loquial relacionada amb el consum de marihuana. "Toke" és una calada i l’expressió "One toke over the line" suggereix haver traspassat lleugerament el límit.

Curiosament, la cançó va néixer entre bastidors, durant una gira en la qual, Brewer & Shipley actuaven com a teloners de la cantant Melanie. La van compondre, segons han explicat, en to de broma, mentre es preparaven entre bastidors per sortir a l'escenari.

Malgrat a la seva ambigüitat en referència al consum de drogues, el tema va ser durament criticat pels sectors més conservadors dels Estats Units. Fins i tot l’administració Nixon la va incloure en una llista negra, considerant-la un exemple de la "descomposició moral" de la joventut nord-americana i una amenaça als valors tradicionals del país.