Freda Payne

Un matrimoni que s'enfonsa abans de començar

Freda Charcelia Payne és una cantant nord-americana, nascuda a Detroit, l'anomenada "ciutat del motor" i el municipi més poblat de l'estat de Michigan. De veu potent, elegant i carregada d'emoció, la seva prolífica carrera, una trajectòria àmplia i diversa, abasta gèneres com el jazz, el soul, el rhythm and blues i el pop.

De ben petita, Freda va aprendre a tocar el piano i va estudiar música i cant a l'Institut de les Arts de Detroit. Durant l'infantesa, va créixer escoltant les grans figures del jazz, una influència clau en la seva formació artística. Als 18 anys es va traslladar a Nova York, on iniciaria una prometedora trajectòria al costat del llegendari productor Quincy Jones.

Més endavant, va formar part de l’orquestra de Duke Ellington i va posar la veu a les bandes de Lionel Hampton i Count Basie. Entre el 1963 i el 1966, abans de fer el salt al soul i al pop, Freda Payne va publicar dos àlbums de jazz que mostraven ja el seu talent versàtil.

L’any 1969, l'equip creatiu Holland-Dozier-Holland —una autèntica fàbrica de hits que havia triomfat al segell Motown— la incorpora al seu segell discogràfic Invictus i llança el seu primer single, "Unhooked Generation", un tema de rhythm and blues que va aconseguir fer-se un lloc a les llistes d’èxits nord-americanes.

L’any 1970, amb el tema soul-pop "Band of Gold" un altre composició del tàndem H-D-H, Freda Payne va assolir la tercera posició a les llistes d’èxits dels Estats Units i va encapçalar les del Regne Unit. Amb unes vendes estimades en prop de dos milions de còpies, el single es va convertir en un èxit pop instantani, sent premiat amb el guardó de "Disc d’Or" i consolidant-se com el gran èxit internacional de la seva carrera.

Tot i el seu to aparentment alegre, la lletra de "Band of Gold" parla d’un matrimoni fracassat, ja que la unió que no es va arribar a consumar. En la cançó, la protagonista expressa el desconsol que sent en veure com el seu marit l’abandona poc després del casament.

En les seves estrofes, la noia deixa anar detalls amb molta intenció: un d'ells, que la nit de noces van dormir en habitacions separades. Un fet que dóna lloc a diverses interpretacions: des de la possibilitat que el marit fos homosexual o impotent, o simplement, incapaç de connectar emocionalment amb ella. Una intriga que al llarg dels anys, ha mantingut l'interès per l'ambigüitat d'un text que diu molt, sense dir-ho tot.

Skin Alley

Crònica d’un pecat, el penediment i la redempció

Skin Alley va ser una banda anglesa de rock progressiu fundada a Londres la tardor de 1968. El seu estil combinava elements de jazz, rock, blues i psicodèlia. Va ser un grup que va formar part activa del moviment underground britànic de finals dels seixanta.

La formació original estava composta per Thomas Crimble (baix i veu), Giles "Alvin" Pope (bateria), Max Taylor (guitarra) i Jeremy Sagar (cantant solista). A principis de 1969, Taylor i Sagar van deixar la banda, i van ser substituïts pel teclista polonès Krzysztof Henryk Juszkiewicz (òrgan Hammond) i per Bob James, un músic que tocava el saxo, la flauta i la guitarra, a més de compartir la veu principal.

Skin Alley destacava per un so propi i inconfusible, un tret que els diferenciava clarament de moltes altres formacions més convencionals del moment. Les seves composicions, sovint llargues i elaborades, superaven amb escreix els quatre minuts de durada, però tot i així mantenien un ritme intens i captivador, sense caure en la monotonia.

El mes de març de 1970 van signar amb CBS Records i van publicar el seu primer àlbum, titulat simplement "Skin Alley". Un disc amb clares influències jazzístiques i psicodèliques, format íntegrament per temes compostos per Crimble, Juszkiewicz i James. Abans de completar-se l’enregistrament, Crimble va abandonar el grup per incorporar-se com a baixista a Hawkwind i per participar en l’organització del primer Festival de Glastonbury. Va ser substituït per Nick Graham. Poc després, Giles Pope també va marxar i va ser rellevat per Tony Knight a la bateria.

El tema que obre l’àlbum, "Living in Sin" (Vivint en pecat), és una peça que combina l’energia del blues amb les textures del jazz-rock psicodèlic. Més de cinquanta anys després de la seva publicació, l’expressió "viure en pecat" pot sonar antiquada, però en el context de la cançó pren una nova dimensió: es converteix en una confessió personal i en una declaració d’intencions per redimir un passat turbulent.

Frases com "he estat vivint en pecat" o "fumant puros i bevent ginebra" revelen una etapa de desordre i decadència moral. Tot i això, el narrador mostra la voluntat de tornar a casa i retrobar-se amb la seva dona i els seus fills. És un reconeixement sincer d'esmena, després d’un període marcat per la solitud, la desconnexió emocional i la vida erràtica.

Mac Davis

Un idil·li amb peus de plom

Compositor, guitarrista, actor i cantautor nord-americà, nascut a Lubbock, un municipi de l'estat de Texas. Un artista polifacètic que va triomfar tant escrivint cançons per a d’altres com dalt dels escenaris. De fet, durant els primers anys de la seva carrera, va compondre alguns dels grans èxits d'Elvis Presley, com ara "Memories", "In the Ghetto", "Don't Cry Daddy", "A Little Less Conversation" o "Clean Up Your Own Back Yard".

Als 16 anys, després de graduar-se a l'Institut, es va traslladar a Atlanta, on vivia la seva mare. Un cop instal·lat, va formar un grup de rock anomenat The Zots. Amb ells, i amb el recolzament de la discogràfica OEK Records, va publicar dos senzills: "Ocean Full of Tears / Rock-A-Bongo" (1960) i "Tell Jessie Lee / Zot Hop" (1961). Paral·lelament, Davis va treballar a les discogràfiques Vee-Jay Records i Liberty Records com a gerent regional.

El seu talent com a compositor no va passar desapercebut. A finals dels anys seixanta, va ser fitxat per Nancy Sinatra, que el va incorporar a la seva companyia Boots Enterprises, Inc. Durant un temps, Davis va participar en nombroses gravacions i actuacions en directe de la cantant, tant musicals com teatrals.

Donat que la companyia de Sinatra també era editora musical, va ser l'encarregada de gestionar els drets de les seves composicions musicals, entre d'altres, "In the Ghetto", "Friend, Lover, Woman, Wife", "Home", "It’s a Lonely Time of Year" i "Memories". Cançons que van acabar en les veus de grans artistes com Elvis Presley, la mateixa Nancy Sinatra, B. J. Thomas o Bobby Goldsboro, entre d'altres artistes.

Després de diversos anys enriquint el repertori musical de nombrosos intèrprets, l'any 1970, Davis va decidir emprendre la seva pròpia carrera com a cantant solista.

Fitxat pel segell Columbia Records, dos anys més tard, Mac Davis va conquerir les llistes de country i de música pop amb "Baby Don’t Get Hooked on Me" (Nena, no t’enganxis a mi). El single va despatxar més d’un milió de còpies obtenint el guardó de "Disc d'or".

"Baby Don’t Get Hooked on Me" destaca per la seva lletra directa i honesta. El protagonista adverteix la seva parella que no està preparat per a una relació formal, perquè en la seva mirada hi percep el desig d’un vincle més profund i durador. Aquesta franquesa pot semblar freda o fins i tot cruel, però en realitat és un intent sincer d’evitar el patiment que neix d’unes expectatives afectuoses que ell sap que no podrà correspondre.

R. Dean Taylor

El canadenc que va capgirar els esquemes de la Motown

Cantant, compositor i productor discogràfic, Richard Dean Taylor va nèixer a Toronto, la ciutat més gran del Canadà. Va iniciar la seva carrera musical l'any 1961, actuant com a pianista i cantant en diverses bandes de música country. Després de publicar diversos singles —entre els quals destaquen "At the High School Dance" (1961) i "I'll Remember" (1962), dos èxits menors— va decidir traslladar-se als Estats Units, concretament a Detroit, amb l'objectiu d'impulsar la seva trajectòria artística.

L'any 1964 va ser contractat per la discogràfica Motown Records com a compositor i productor per al seu segell subsidiari V.I.P. En aquell període, Taylor va començar a destacar com a autor de cançons per a altres artistes. L'any 1967, dues composicions coescrites per ell: "I'll Turn to Stone", interpretada pels Four Tops, i "All I Need" per The Temptations, van entrar a les llistes d'èxits nord-americanes. Posteriorment, temes com "Love Child" (1968) i "I'm Livin' in Shame" (1969), interpretades totes dues per The Supremes, van reforçar el seu prestigi com a compositor.

A inicis de 1970, Taylor va reprendre la seva carrera com a intèrpret, convertint-se en un dels primers artistes fitxats per Rare Earth, un nou segell subsidiari de Motown orientat a músics blancs. Aquell mateix any, el seu primer senzill, "Indiana Wants Me", es va convertir en un gran èxit tant al Canadà com als Estats Units, on va arribar a la cinquena posició del rànquing Billboard i fent història com el primer disc d’un artista blanc de Motown a aconseguir-ho. La cançó també va arribar al segon lloc a les llistes britàniques.

Amb una fusió de pop i rock, "Indiana Wants Me" —escrita pel mateix Taylor— va captivar el públic internacional. La cançó explica una història de fugida i desesperació i comença amb el so d’una sirena policial, un efecte sonor que crea des del primer moment una atmosfera de tensió cinematogràfica.

La lletra està narrada des de la perspectiva d’un home fugit de la justícia i perseguit per haver matat a una altre persona en defensa de l’honor de la seva esposa. Al llarg de la cançó, el protagonista —que finalment és atrapat— expressa remordiment i tristesa per haver-se separat de la seva família, i especialment, pel futur incert que espera la seva dona i el seu fill.

Les cançons de R. Dean Taylor han estat reconegudes per la seva contribució al so Motown, tant com a intèrpret com a compositor. Alhora, la seva trajectòria també destaca per haver trencat barreres dins d’un segell discogràfic, fins aleshores, dominat majoritàriament per artistes afroamericans.

Edward Bear

L'última cançó i el darrer intent

Trio canadenc de pop-rock creat l'any 1966 a Toronto, la capital de la província d'Ontario. La formació original estava integrada pel cantant i bateria Larry Evoy, el baixista Craig Hemming i el guitarrista Danny Marks. Tot i això, Hemming només va romandre una temporada al grup. Més endavant, s'hi va afegir Paul Weldon (teclats, baix i veus).

Inicialment, Edward Bear combinava elements de rock psicodèlic, blues i influències del rock britànic de l’època. Amb el temps, però, el seu so va evolucionar cap a un estil més melòdic i accessible, característic del soft rock, el subgènere que a inicis dels anys setanta començava a guanyar popularitat.

Les dues composicions del primer senzill d'Edward Bear, "You, Me And Mexico" i "Sinking Ship", van ser escrites per Larry Evoy. Llançat al mercat el febrer de 1970, el disc va assolir el tercer lloc a la llista d'èxits del Canadà i el número 68 als Estats Units."

El seu èxit comercial més destacat, però, el van assolir al desembre de 1972 amb la publicació de "Last Song" (Última cançó), un senzill que incloïa el tema que li donava nom. Es tracta d’una balada melòdica, plena de sensibilitat, que encara avui és considerada un clàssic del soft rock.

Escrita i interpretada per Larry Evoy, la combinació d'una lletra sincera, una melodia memorable i una producció delicada continua emocionant els seus oients més de cinquanta anys després. El disc va ser certificat com a "disc d’or" en superar el milió de còpies venudes.

La lletra de "Last Song" estava inspirada en una ruptura sentimental de caràcter personal. Les seves estrofes transmeten una confessió afectuosa plena de nostàlgia i esperança. El text parla d’una persona que, després d’una separació, encara manté l'esperança que la seva parella torni. Per aquest motiu, escriu aquesta "última cançó" com un darrer intent d'expressar els seus sentiments i de tornar a connectar amb ella.

L’any 1994, la publicació setmanal canadenca especialitzada en informació sobre la indústria musical, RPM (Records, Promotion, Music), va situar "Last Song" en el lloc número 20 de la llista dels 100 millors senzills canadencs des de la fundació de la revista (1964).

Alicia Bridges

Una lloança de l'oci nocturn

Cantant, compositora i productora nord-americana, Alicia Bridges va néixer a Charlotte, la ciutat més poblada de Carolina del Nord, i es va criar a la petita localitat de Lawndale, al comtat de Cleveland. Influïda pel rock, el blues i el soul, amb el temps, va combinar aquests gèneres amb la música "disco", l'estil que dominava les llistes d'èxits a mitjans de la dècada dels setanta.

Des de ben petita, Alicia Bridges va mostrar un gran interès per la música. Als 10 anys ja cantava i tocava la guitarra i, als 12, presentava el seu propi programa radiofònic, The Alicia Bridges Show, que s'emetia setmanalment cada dissabte a través d'una emissora comercial de Shelby, una localitat de Carolina del Nord.

L'any 1973, a través del segell independent Mega Records, amb seu a Nashville, Bridges va publicar el seu primer senzill, que incloïa dues composicions pròpies: "Just a Little Lovin'" i "Golden Boy".

El 1977, la cantant va signar un contracte amb la discogràfica Polydor Records i va publicar "I Love the Nightlife (Disc 'Round)" (M'encanta la vida nocturna), un clàssic de la música "disco" que transmet un missatge d'independència i de celebració de la llibertat. Escrita per la mateixa Alicia Bridges juntament amb Susan Hutcheson, la cançó es va convertir en un èxit internacional, assolint la cinquena posició de la llista Billboard Hot 100 i obtenint una gran popularitat a les pistes de ball d'arreu del món.

L'any següent, Alicia Bridges va ser nominada als premis Grammy en la categoria de "Millor interpretació vocal femenina de Rhythm & Blues". Tot i que no va aconseguir el guardó, va tenir l'honor d'interpretar la cançó en directe durant la gala d'obertura.

La lletra de "I Love the Nightlife" reflecteix l’esperit independent de l’època i la idea de deixar enrere les preocupacions emocionals per centrar-se en el plaer i la música. El seu ritme alegre i sincopat, juntament amb una tornada enganxosa, desperten unes irresistibles ganes de ballar i de gaudir del moment.

Tot i l'èxit d'aquesta cançó, que avui dia continua sent un clàssic atemporal i s'ha consolidat com a referent de la cultura discotequera i del col·lectiu LGBTIQ+, Alicia Bridges no va poder repetir el nivell de fama assolit amb els seus treballs posteriors. Malgrat això, va continuar activa dins la indústria musical, explorant altres gèneres i treballant també com a productora.

Miriam Makeba

Un tema vibrant i contagiós d’essència africana

Coneguda també com a Mamà Àfrica, Zenzile Miriam Makeba va ser una influent cantant sud-africana d'ètnia xhosa nascuda a Johannesburg, el gran nucli industrial del país. Activista pels drets humans, va utilitzar la música com a forma de resistència i d'expressió cultural, esdevenint una figura prominent en la lluita contra el racisme i l'apartheid.

Una intèrpret que va iniciar la seva carrera musical als anys cinquanta com a cantant del grup Manhattan Brothers. Temps després, va fundar la seva pròpia banda, The Skylarks, una agrupació que fusionava el jazz amb la música tradicional sud-africana.

Als 27 anys, Makeba va decidir abandonar Sud-àfrica per poder continuar la seva carrera a l'estranger, ja que el seu activisme li dificultava enormement prosperar al seu país natal. Després de passar per Venècia i Londres, va conèixer el cantant nord-americà Harry Belafonte, qui la va apadrinar i la va ajudar a establir-se als Estats Units, on van iniciar una reeixida col·laboració artística.

Miriam Makeba va saber transmetre com ningú les tradicions i la indumentària típica de la seva terra. Dalt de l'escenari, la seva veu càlida i la seva presència imponent eclipsaven qualsevol acompanyament. El 1967, la cantant va assolir la seva màxima popularitat amb "Pata Pata", un tema d'estil afropop —cruïlla entre la tradició africana i els gèneres contemporanis— acreditat a Makeba i Jerry Ragovoy, que es va convertir en èxit mundial.

Sota el seu ritme alegre, "Pata Pata" bategava amb un missatge d'esperança per al poble sud-africà. En xhosa, la llengua original de la cançó, el títol significa literalment "toca, toca". El nom feia referència a un estil de ball molt popular a mitjans dels anys cinquanta a les shebeens, les tavernes clandestines de Sophiatown, un dels suburbis de Johannesburg.

Amb aquest clàssic summament magnètic sota el braç, Miriam Makeba va recórrer els cinc continents.

L’estructura de "Pata Pata", marcada per una tornada contagiosa i una crida explícita al ball, funciona com un recordatori de com la música pot esdevenir un espai de resistència i celebració en temps difícils i, alhora, manté viva l’alegria i la identitat fins i tot en els moments més foscos de la història.

Saguquka sathi ‘bheka’
Nants’ iPata Pata.
Yiyo mama, yiyo mama
Nants’ iPata Pata...

Gary Lewis and the Playboys

Un anell de diamants que va perdre la brillantor

Quintet californià creat l'any 1964 a Los Angeles. Un grup liderat pel músic Gary Lewis (cantant solista i bateria), fill gran del famós comediant i actor Jerry Lewis. La formació inicial, anomenada Gary and the Playboys, es completava amb David Walker (guitarra solista), Al Ramsey (baix), David Costell (guitarra rítmica) i John R. West (teclats). El seu so es va caracteritzar per melodies enganxoses, lletres directes i harmonies vocals ben treballades. Un estil proper al d'altres conjunts de l'època, però amb un toc més adolescent i menys experimental.

Als seus inicis, Gary Lewis and the Playboys van fer una audició de prova amb la intenció de trobar feina estable a Disneyland, el famós parc temàtic de The Walt Disney Company situat al municipi californià de Anaheim. Ho va fer sense revelar que Gary era fill del cèlebre comediant Jerry Lewis. Tot i això, van ser contractats, i en poc temps omplien nit rere nit el local del parc on actuaven.

Quan el director d’orquestra Les Brown —amic de Jerry Lewis— va saber que el jove Gary Lewis treballava de músic a Disneyland, va contactar amb Tommy "Snuff" Garrett, productor discogràfic del segell Liberty Records, per suggerir-li una visita al parc per escoltar la banda. Atesa la seva qualitat i podent-se aprofitar del vincle familiar amb una celebritat, també li va proposar que els produís un disc.

Acceptat el suggeriment, la cançó escollida per al debut discogràfic de Gary Lewis and the Playboys va ser "This Diamond Ring" (L’anell de diamants), un tema típic del corrent pop/rock comercial dels anys seixanta. L'enregistrament del disc va ser finançat per Patti Palmer, la mare de Gary i esposa en aquella època, de Jerry Lewis.

Publicada el gener de 1965, "This Diamond Ring" va esdevenir un èxit aclaparador: va arribar al número u de les llistes d’èxits dels Estats Units, va vendre més d’un milió de còpies i es va convertir en disc d’or.

Les estrofes d'aquesta cançó expressen la frustració i decepció d’un jove que regala un anell de diamants —símbol d’amor i compromís— a la seva estimada, però ella el rebutja, en un gest inequívoc de ruptura. Disgustat, el noi ja no el vol conservar perquè, segons ell, ha perdut tot el seu valor sentimental.

Qui vol comprar aquest anell de diamants?
Se'l va treure del dit. Ara no significa res.
Aquest anell de diamants ja no brilla per a mi.

The Toys

Un minuet barroc transformat en èxit pop

Grup vocal femení d'estil pop format l'any 1961 a Jamaica, un barri del districte de Queens, a Nova York. Un trio i integrat per les cantants Barbara Harris (vocalista principal), Barbara Parritt i June Montiero, totes elles en edat adolescent i companyes d'institut.

Musicalment, The Toys es movien entre el rhythm & blues i el pop comercial. El seu so característic, influenciat per l’experiència de Barbara Harris amb el gospel, combinava les tres veus femenines convertint-les en harmonies melòdiques. La base instrumental del grup era la típica del soul i el pop de mitjans dels anys seixanta.

Inicialment, el tercet havia creat un grup anomenat The Charlettes, una formació vocal que actuava bàsicament com a cor de suport per a altres artistes. El seu gran èxit va arribar amb el tema "A Lover's Concerto" (Concert per a enamorats), una cançó pop publicada en format single el mes d'agost de 1965, creada pels compositors nord-americans Sandy Linzer i Denny Randell. La peça s'inspirava en el "Minuet en sol major", una obra per a piano del segle XVIII escrita pel compositor i organista alemany Christian Petzold.

Linzer i Randell, afegint-hi una línia de baix al més pur estil de la discogràfica Motown, van transformar el minuet en una peça plenament ballable. Com a resultat, "A Lover's Concerto" va assolir la segona posició de la llista Billboard Hot 100 dels Estats Units i va vendre més de dos milions de còpies, rebent la certificació de disc d'or.

La lletra de "A Lover’s Concerto" està composta de metàfores bucòliques que intenten evocar els sentiments romàntics dels amors juvenils: "Que suau és la pluja..., Els ocells a dalt dels arbres..." L'escritor i crític musical anglès Dave Thompson va escriure: "Pocs discos són tan perfectes. "A Lover's Concerto" marca la cúspide de l'estil sonor de les bandes vocals femenines (Girl group)."

Després de "A Lover’s Concerto", el trio va obtenir un altre èxit moderat amb "Attack!" (1966), però cap de les seves cançons posteriors no va igualar l’impacte inicial. L'any 1967 van canviar de discogràfica, però les tensions internes i la manca de promoció van conduir a la dissolució del grup.