Outlaws

The Florida Guitar Army

Banda nord-americana de rock creada l'any 1967 a Tampa, un municipi ubicat a la costa oest de l'estat de Florida. Després de diverses anades i vingudes de components, a principis de 1970, Outlaws es consolida amb el guitarrista i cantant Hughie Thomasson, el també guitarrista i cantant Henry Paul, un altre guitarrista, Billy Jones, el baixista Frank O'Keefe i el bateria Monte Yoho.

Amb una alineació integrada per tres guitarres solistes, guitarres que sovint interactuaven dualment, Outlaws desplegava, alhora, unes excel.lents harmonies vocals. La seva música ens trasllada plenament al sud dels Estats Units; rock del sud o "sureny", un estil amb fortes pinzellades country.

L'any 1974, al municipi de Columbia, la segona ciutat més poblada de l'estat de Carolina del Sud, els Outlaws fan de teloners de la cèlebre banda nord-americana, Lynyrd Skynyrd. Més tard, actuarien als concerts de cèlebres bandes de l'època com ara The Who, The Rolling Stones, Aerosmith, Queen o Black Sabbath.

L'any 1975, la banda comercialitza el seu àlbum de debut, l'homònim "Outlaws", un notable treball que va assolir la tretzena posició de les llistes Billboard Top 100 dels Estats Units i que va ser certificat "Disc d'or" en sobrepassar el milió de copies venudes. A l'últim tall del disc s'hi troba "Green grass and high tides" (herba verda i marees altes), un tema compost per Hughie Thomasson. Es tracta d'una de les peces més conegudes del grup.

Amb unes excel.lents veus i farcida d'impressionants guitarres incendiàries en els seus quasi deu minuts d'extensió, "Green grass and high tides" té un final veritablement impressionant. Una cançó que en el seu temps, va rebre una àmplia difusió a les emissores de ràdio nord-americanes tot i que mai va sortir editada en format single.

Un versió de més de vint minuts de durada de "Green grass and high tides" es pot trobar a l'àlbum "Bring It back alive" (torna-ho. En viu), un doble elapé de Outlaws publicat l'any 1978 i enregistrat en directe durant la gira nord-americana que el quintet havia realitzat l'any anterior.

Camel

Uns geps molt ben portats

Banda britànica semi-instrumental creada l'any 1969 a Guildford, un municipi anglès situat a 43 quilòmetres de distància de Londres. Referent del rock progressiu, la seva alineació clàssica, consolidada el mes de desembre de 1971, estava liderada per Andrew Latimer (guitarra, flauta i veu cantant) i secundada per Peter Bardens (teclats i veu cantant), Doug Ferguson (baix i veu cantant) i Andy Ward (bateria i percussió).

Un quartet britànic que amb la seva encertada fusió de música clàssica i música d'estil barroc, jazz, rock i, fins i tot, amb detalls de música electrònica, va crear àlbums d'admirable creativitat artística i de notable precisió tècnica.

El seu elapé homònim, "Camel", un treball llançat l'any 1973 i el disc de llarga durada "Mirage", un disc publicat l'any següent, van ser les seves primeres produccions discogràfiques. Dos vinils que mostraven el talent i la personalitat de la banda i que, a nivell comercial, van passar bastant desapercebuts, tot i que contenien molts detalls que definirien el so posterior de la banda.

L'any 1975, amb la publicació de "The snow goose" (l'oca de neu), un poema simfònic coescrit pels músics Latimer i Bardens, Camel es va convertir en un dels grups més valorats del subgènere "rock progressiu". L'àlbum, de característica conceptual i íntegrament instrumental, transcriu musicalment l'ambient i les sensacions dels personatges i les situacions del conte homònim del prolífic escriptor novaiorquès Paul Gallico.

"The snow goose" va proporcionar una enorme popularitat a Camel. A més, el disc va facilitar la celebració d'un concert oficiat al prestigiós i llegendari Royal Albert Hall de Londres. Una audició on Camel va actuar amb l'aforament completament ple i assistit per la London Symphony Orchestra.

El seu següent àlbum d'estudi, l'excel.lent "Moonmadness" (bogería llunàtica), va sortir editat l'any 1976 i conté excel.lents cançons, com ara "Air born" (nascut a l'aire) o "Song within a song" (cançó dins d'una cançó) i, tot i que no va superar les vendes del seu anterior treball, els entesos asseguren que el seu contingut està a l'alçada de les millors produccions del quartet anglès.

The Osmonds

La versió descolorida de The Jackson 5

Grup vocal nord-americà de caràcter familiar i d'estil soft rock. Una formació de llarga i variada carrera que va aconseguir l'èxit internacional en qualitat d'ídols musicals adolescents. Es calcula que al llarg de tota la seva carrera artística, el quintet ha venut més de cent milions de discos arreu del món. Un conjunt de contrastada habilitat instrumental i vocal creat a inicis dels anys seixanta a Ogden, la seva vila natal, un municipi ubicat a l'estat de Utah.

Constituïda inicialment en format de quartet i sota el nom de The Osmond Brothers, la primera formació de la banda estava integrada pels germans Alan, encarregat de la guitarra rítmica, Wayne, a la guitarra solista, Merrill, al baix i veu principal i Jay, a la bateria. Més tard, s'hi afegiria el germà petit de la família, Donny (Donald Clark) Osmond, component que es va fer càrrec dels teclats.

El 14 de novembre de 1970, The Osmonds publica en format single "One bad apple" (una poma podrida), un comercial tema d'estil pop signat pel compositor nord-americà George Jackson, que va escriure la partitura amb la idea d'oferir-la al cèlebre quintet nord-americà The Jackson 5.

Sembla ser que els Jackson 5 van estar a punt de gravar "One bad apple", una cançó que lligava perfectament amb el seu estil musical, però, finalment, el grup es van decantar per enregistrar "ABC", un dels seus primers "top ten".

Número 1 a les llistes d'èxits dels Estats Units i del Canadà i amb més d'un milió de còpies venudes, el 4 de febrer de 1971, "One bad apple" va ser certificada "Disc d'Or" per part de la RIAA, l'associació que representa a la majoria de companyies discogràfiques dels Estats Units i la responsable de la certificació de vendes discogràfiques.

L'any 1972, durant tota una temporada, "One bad apple" es va fer servir com a tema principal del programa de dibuixos animats "The Osmonds", una sèrie juvenil emesa pel canal nord-americà de televisió ABC.

Una poma dolenta
no fa malbé tota la pila, noia...

Ia & Batiste

La unió fa la força

Duet català d'estil folk/rock creat a Barcelona a inicis de la dècada dels setanta. Una formació integrada per Josep Maria Clúa i Jordi Batiste, dos bons guitarristes que, acoblats, desenvolupaven unes excel.lents harmonies vocals. A més, en l'aspecte compositiu, gaudien tot dos de gran imaginació creativa, tant melòdica com instrumental.

Anteriorment, Jordi Batiste havia militat al quartet de música folk/rock Els Tres Tambors, també a l'agrupació variable Grup de Folk i a la banda de rock progressiu Maquina!. Josep Maria Clúa havia format part del trio de música folk Dos + Un, i més tard, de la banda de rock Estratagema.

La presentació oficial de Ia & Batiste es produeix l'any 1972. El seu debut té lloc al camp de futbol ubicat al barri de Sants de Barcelona. Al cap de poc temps, les seves harmonies vocals, les seves guitarres acústiques i les acurades lletres de les seves cançons fan que el seu nom artístic comenci a circular pels ambients avantguardistes (catalans) de l'època.

El seu primer àlbum porta per títol "Un gran dia". Un disc publicat l'any 1972 que conté sis cançons interpretades en català i quatre en anglès. En aquest treball, la parella gaudeix de total llibertat de producció. Un elapé enregistrat amb la col.laboració de Manel Joseph (veus i percussió) Juan Soriano (bateria), Max Sunyer (guitarra), Jordi Clua (baix) i amb els arranjaments de corda i metall de Lluís Cusidó. Un molt bon àlbum que en el seu dia va passar bastant desapercebut.

En aquest disc de debut, hi trobem quatre temes signats per Jordi Batiste, un de Ia Clua i cinc composicions atribuïdes conjuntament als dos músics.

A mitjans de 1975 el duo treu el segon elapé, "Chichonera's Cat", un àlbum d'estudi editat per la discogràfica Òliba-Edigsa. El segell Òliba era propietat del cantautor Joan Manuel Serrat, artista que va participar activament en la producció del disc.

El mes de juliol de 1975, Ia & Batiste actuen a la primera edició del cèlebre Festival Canet Rock. A finals d'aquell mateix any, de forma completament amistosa, el duo decideix posar fi a la seva aventura musical.

The Edgar Winter Group

Un tema monstruós

Quartet nord-americà de blues, jazz i rock creat l'any 1972. Una banda liderada pel virtuós multiinstrumentista i compositor Edgar Holland Winter i secundada pel cantant i baixista Dan Hartman, el guitarrista Ronnie Montrose i el bateria Chuck Ruff. Igual que el seu germà gran, el conegut guitarrista de blues elèctric Johnny Winter, Edgar és físicament recognoscible pel seu pronunciat albinisme.

El mes de novembre de 1972, poc temps després d'iniciar la seva vida artística, The Edgar Winter Group publica el seu àlbum de debut, "They only come out at night" (ells només surten de nit), un treball que inclou deu temes propis, entre els quals hi destaca l'últim tall de l'elapé, el tema instrumental acreditat a Edgar Winter, "Frankenstein". També cal esmentar la peça "Free ride" (passeig gratis), una composició de Dan Hartman.

"Frankenstein" va encapçalar la llista Billboard Hot 100 dels Estats Units i va vendre més d'un milió de còpies, obtenint per aquesta fita la certificació de "Disc d'Or".

Sembla ser que Edgar Winter va ser el primer músic que va utilitzar el sintetitzador com a instrument solista principal. També va ser el precursor de penjar-se el teclat al voltant del coll amb una robusta corretja de cuir, com si fos una guitarra, una innovació que el permetia tenir més llibertat de moviment durant les seves enèrgiques actuacions en directe.

Inicialment, el tema "Frankenstein" era una improvisació informal que Edgar i el seu germà, Johnny, practicaven a les gires, quan tocaven junts. Ho feien com a escalfament abans de sortir a l'escenari. Una llarga "jam session" que, al mateix temps, servia per exhibir la destresa de Edgar Winter amb els teclats, el saxo i la percussió.

La pista de "Frankenstein" enregistrada a l'estudi de gravació, durava més de 10 minuts i per això, va requerir un acurat treball d'edició per tal d'escurçar-la. El resultat final, que és la versió estampada a l'àlbum, dura uns 5 minuts i es el resultat de l'àrdua tasca d'anar tallant i empalmant trossos de cinta a partir de diferents fragments seleccionats.

Bellamy Brothers

Una altra fraternal parella de caire romàntic

Duet nord-americà d'estil pop i country creat l'any 1968 a Darby, un municipi situat a l'estat de Florida. Una formació integrada pels vocalistes David Milton Bellamy i el seu germà gran, Homer Howard Bellamy.

Una parella que, des de la seva infantesa, van obtenir inspiració de diverses fonts musicals, totes elles, al voltant seu, ja que el seu pare, formava part d'una banda local de western swing i la seva germana, era una component d'un grup de rock and roll. Malgrat no haver tingut una formació musical formal, els dos germans Bellamy van aprendre a tocar la guitarra, la mandolina i el banjo. David, a més, tocava l'acordió, el violí, l'orgue i el piano.

Les actuacions dels Bellamy Brothers com a tal, es van iniciar l'any 1966. Nou anys més tard, aconseguirien el seu primer contracte discogràfic. El seu primer single, incloïa com a tema principal "Nothin' heavy" (res pesat), un composició signada pels germans Bellamy que va obtenir una moderada repercussió comercial. Tot i això, "Nothin' heavy" prepararia el camí per a la seva posterior i reeixida carrera musical.

A proposta de Dennis St. John, bateria del conegut intèrpret i compositor nord-americà Neil Diamond, a la tardor de 1975, els germans Bellamy enregistren, amb el suport de la pròpia banda de Neil Diamond, el single "Let your love flow" (deixa fluir el teu amor), un poètic i tendre tema escrit pel "roadie" de Neil Diamond, Larry Williams. Una romàntica composició que, pel que sembla, el cantant novaiorquès havia rebutjat.

Publicada el mes de gener de 1976, "Let your love flow" va assolir la primera posició de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units i va ser èxit internacional.

A finals de la dècada dels setanta, els Bellamy Brothers es van decantar exclusivament per la música country, estil on van obtenir un notable èxit en aquell període, classificant deu senzills números 1 i vint-i-cinc "top ten" a les llistes nord-americanes de country.

Només deixa fluir el teu amor
com un rierol de muntanya.
I deixa el teu amor créixer
amb el més petit dels teus somnis,...

Wallace Collection

Un somni bastant fugaç

Banda d'origen belga creada l'any 1968 a Brussel.les, la capital del Regne de Bèlgica. Constituïda en format de sextet, fou creada pel bateria Freddy Niueland i el guitarrista Sylvain Vanholm, un duo format per dos vocalistes que aviat es complementaria amb el teclista Marc Hérouet i el baixista Christian Janssens.

A la recerca d'un so característic, el grup va decidir conferir un toc clàssic al seu estil de música i per això, la banda es va concloure amb la incorporació del violinista Raymond Vincent i el violoncel.lista Jacques Namotte, dos destacats músics de l'Orquestra Nacional de Bèlgica. Completada la formació, la barreja de Pop, Jazz i Música Clàssica es convertiria en el segell distintiu dels Wallace Collection.

Al llarg de la seva curta carrera artística, Wallace Collection només va treure dos àlbums d'estudi. El primer, publicat l'any 1969, portava per títol "Laughing Cavalier" (cavaller somrient); l'altre elapé, comercialitzat l'any següent, es va editar sota el nom de "Serenade" (serenata).

Es tracta d'una banda catalogada com a "One Hit Wonder", és a dir, un grup d'un sol èxit, ja que l'any 1969, van aconseguir encapçalar les llistes d'èxits d'una vintena de països, una fita que no tornarien a repetir mai més. Va ser amb la seva recordada cançó, "Daydream" (somiar despert), un poètic tema de gènere pop/rock simfònic, editat l'any 1969 i compost per Vanholme i Vincent. La tornada de "Daydream", a més, està inspirada en la partitura musical del famós ballet "El Llac dels Cignes", una obra del compositor rus Pyotr Ilyich Tchaikovsky escrita l'any 1875.

"Daydream" va ser tot un èxit a l'Europa continental, tot i que la seva popularitat, no va arribar al Regne Unit, malgrat estar cantada en anglès, que la cançó estava editada per la discogràfica EMI i que s'havia enregistrat als estudis Abbey Road de Londres.

El vertiginós ascens a la fama dels Wallace Collection, sotmet la banda a una forta tensió i a una dura rutina de gires i actuacions a la televisió. Aquest fet comença a propiciar fatiga i esgotament. Si a tot això hi sumem els diferents orígens musicals dels seus components, la cosa es complica encara més. Per aquest motiu, l'any 1971, dos anys i mig després de la seva formació, el grup es dissol, posant fi a la seva aventura musical conjunta.

Los Zooms

Un bon conjunt que mereixia quelcom més

Efímera banda d'estil pop/rock creada a Barcelona l'any 1967. Un quartet integrat per dos músics neerlandesos i dos catalans. La seva formació estava composta per Otto van der Pol, a la guitarra rítmica i veu cantant, Eric de Leeuwe, a la bateria, Alejandro "Alex" Sánchez, guitarra solista i Eduardo "Eddy" Amorós al baix.

Un conjunt musical pioner del rock psicodèlic estatal que, en l'aspecte discogràfic, només va comercialitzar cinc cançons en la seva curta existència. Cinc temes, però, més que suficients per a evidenciar la seva contrastada qualitat.

Produïts pel malaurat cantant neerlandès establert a Catalunya, Tony Ronald, Los Zooms es presenten en societat amb el single "La droga / Alguien ha de escuchar". Dues composicions pròpies embolcallades d'aura psicodèlica, tant en l'aspecte musical com en el líric. Dos temes interpretats amb un estil molt fosc i afligit.

El tema principal de l'esmentat disc de debut, "La droga" (que no té res a veure amb la cançó "LSD" dels britànics The Pretty Things) és un relat d'un viatge lisèrgic mal paït, un fet que aquí, l'any 1967, resulta bastant incomprensible per a la majoria dels mortals. L'any següent, Los Zooms editen un nou disc, un treball que inclou dues noves composicions seves; entre aquestes, el seu tema més recordat, "Algo más", una cançó d'estil pop que destaca pel bon treball de les guitarres i pels seus efectius cors vocals.

A la cara "B" del single hi figurava "Cielo y Tierra". Es tractava d'una producció musical molt per sobre de la mitjana nacional. Tot i això, les exigües vendes del disc convencen definitivament al seu productor i al grup de la inutilitat de seguir en el món de la música practicant un estil poc seguit com el seu.

A finals de 1968, després de publicar un single de promoció, un exemplar distribuït gratuïtament a l'interior del número 43 de la revista musical "Fonorama" i que incloïa un nou tema propi, aquesta vegada interpretat en anglès, "Give me more" (dóna'm més) i la ja coneguda, "Algo más", Los Zooms posen punt i final a la seva curta i, inicialment, prometedora carrera artística.

Louis Armstrong

Una píndola per a combatre el desànim

També conegut amb els sobrenoms de "Satchmo" i "Pops", Louis Daniel Armstrong va ser un dels grans músics de jazz del segle XX. També va ser un personatge carismàtic i un músic innovador. Excel.lent trompetista i cantant, gaudia d'una veu molt profunda, una veu fàcilment identificable. Un artista que va exercir una enorme influència en els músics de jazz de l'època, convertint l'esmentat gènere en un estil de música popular.

Louis Armstrong va néixer al multicultural municipi nord-americà de Nova Orleans, la ciutat més gran de l'estat meridional de Louisiana.

L'any 1964, Louis Armstrong edita el que seria un dels seus temes més populars: "Hello, Dolly", una cançó que li va proporcionar el seu primer número 1 a les llistes d'èxits dels Estats Units, desplaçant "Can't buy my love" (no puc comprar el meu amor) de The Beatles. Es tractava del tema principal de la banda sonora de la pel.lícula homònima "Hello, Dolly", un film musical dirigit per Gene Kelly i protagonitzat per la cantant Barbra Streisand i l'actor Walter Matthau.

Tres anys més tard, a la tardor de 1967, "Satchmo" publica "What a wonderful world" (quin món tant meravellós) una tendra balada escrita a l'uníson pel productor discogràfic Bob Thiele i el compositor George David Weiss, dos habituals creadors de temes de jazz. Una cançó composta amb la idea de ser un antídot al enrarit clima polític que en aquell període hi havia als Estats Units, un ambient agreujat, a més, per l'entorn, amb forta càrrega de conflictivitat racial.

En un primer moment, "What a wonderful world" va passar gairebé desapercebuda, transitant sense pena ni glòria per les cases de discos i les llistes d'èxits. Això va ser així perquè els directius de la discogràfica van invertir pocs recursos en la seva promoció, ja que no els va agradar el seu arranjament, doncs, volien un tema més alegre, una composició més animada.

No obstant això, "What a wonderful world" es va convertir en un gran èxit, sobretot, al Regne Unit, lloc on va assolir la primera posició de les llistes de singles i on va vendre més d'un milió de còpies.

La lletra de "What a wonderful world" parla de la importància i el valor de les coses insignificants, aquells elements quotidians amb els quals ens topem cada dia i que no arribem a apreciar mai. L'optimisme impregna cadascun dels seus versos:

Veig arbres de roses verdes i vermelles.
Els veig florir per a mi i per a tu.
I penso: ¡Quin món tan meravellós!,...

The Music Explosion

Els inicis del gènere Bubblegum pop

Quintet pop/rock nord-americà originari de Mansfield, un municipi ubicat a l'estat de Ohio. Una banda que només va estar activa tres anys, des del 1966 fins al 1969. Malgrat això van disposar d'una formació força inconsistent, amb el vocalista Jamie Lyons (James Lewis Lyons) i el bateria Robert Avery (Bob Tousignant) com els únics membres estables.

Inicialment, la banda, en format de quintet, es completava amb Donald "Tudor" Atkins a la guitarra solista, Richard "Rick" Nesta, guitarra rítmica i Burton "Buch" Stahl al baix.

Es tracta d'un dels projectes inicials dels cèlebres productors i compositors nord-americans Jerry Kasenetz i Jeffry Katz, els professionals més destacats del so "bubblegum", el subgènere de música pop d'orientació adolescent i els creadors de d'enganxoses melodies comercials que, per regla general, es remataven amb acords simples i lletres intranscendents. Resumint: música feta per vendre discos i guanyar diners de forma ràpida.

La primera producció de la parella Kasenetz & Katz va ser el llançament, l'any 1966, de "S.O.S. (heart In distress)" (crida de socors: cor en dificultats), un tema interpretat per la cantant de soul, Christine (Delores) Cooper. Aquell mateix any, els dos productors comencen a treballar amb la banda The Music Explosion. L'any següent, sota la seva producció, els Explosion editen amb força èxit el single "Little Bit O' Soul" (una mica de soul).

Per a promocionar "Little Bit O' Soul", Kasenetz va recórrer mig país amb el seu cotxe presentant el disc a totes les emissores de ràdio. El mes de juliol de 1967, el vinil va assolir la segona posició de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units i va despatxar més d'un milió de còpies.

L'any 1968, The Music Explosion va estar a punt de publicar el popular tema "Yummy Yummy Yummy". Un fet que no va succeir al negar-se el grup a adjudicar-se la cançó, ja que cap dels seus integrants havia intervingut en la seva producció. Finalment, la peça va ser atribuïda a Ohio Express, un grup virtual que amb aquesta cançó, va aconseguir la quarta posició de les llistes d'èxits.

The Stooges

Proto punk excessiu

Banda nord-americana de rock creada l'any 1967 a Detroit, la ciutat més gran de l'estat de Michigan. La seva formació inicial estava integrada pel cantant Iggy Pop (James Newell Osterberg), un personatge donat a l'exhibicionisme que va fer del seu cos un objecte de culte, els germans Ron i Scott Asheton, el primer a la guitarra i el segon a la bateria i Dave Alexander, al baix. Un quartet considerat precursor del so i de la subcultura punk.

Iggy Pop, el líder indiscutible dels Stooges, havia format part, anteriorment, d'una banda de blues anomenada The Prime Movers. Més tard, s'integra a The Iguanas, un grup de rock on exercia de bateria i d'on va sorgir el seu famós apel.latiu d'"Iggy".

El debut de The Stooges es produeix l'any 1967, va ser en el concert que la banda va oferir al seu local d'assaig per commemorar el Halloween. Poc temps desprès, sota el nom de Psychedelic Stooges, el quartet actua al The Grande Ballroom, una històrica sala de festes de Detroit amb música en directe i al costat de bandes de prestigi, com ara, els MC5.

De forma ràpida, The Stooges comença a cridar l'atenció de la gent. Primer, per les seves potents actuacions en directe; desprès, pel trasbalsat i malaltís comportament dalt l'escenari del seu cantant. Unes actuacions no aptes per a tots els públics ja que, entre d'altres extravagàncies, Iggy Pop mostrava el seu tors nu cobert de sang o untat amb mantega de cacauet. També es feia talls amb trossos de vidre i, per arrodonir-ho tot, no l'hi costava gaire mostrar els genitals a la concurrència.

La cançó més popular de The Stooges es "I wanna be your dog" (jo vull ser el teu gos), un tema propi publicat en format single el mes d'octubre de 1969. Un tema extret del seu àlbum de debut, l'homònim "The Stooges", un disc que, inicialment, no va merèixer l'atenció de la crítica, tot i que, amb posterioritat, ha adquirit la categoria de clàssic absolut.

El ritme constant de "I wanna be your dog", el seu riff, compost només per tres acords (excepte en dos breus ponts) i la nota aguda de piano, tocada amb un sol dit per John Cale, uns dels líders de The Velvet Underground i reconvertit en productor per a la ocasió, fa que la cançó es reconegui a l'instant. Escolteu-la.

Umberto Tozzi

Camí cap a la glòria.

Cantant italià d'estil pop-rock melòdic (segons definició del propi artista). Està considerat una de les grans veus del panorama musical italià. Un cantautor nascut a Torí, la capital de la regió del Piemont. Germà petit de Franco Tozzi, un vocalista de discreta popularitat de la dècada dels anys seixanta amb el qual, en qualitat de guitarrista de la seva banda d'acompanyament, Umberto va començar a foguejar-se dalt de l'escenari.

L'any 1977, Tozzi publica "Ti amo", una de les cançons més conegudes. Un tema compost a l'uníson amb el productor i lletrista italià Giancarlo Bigazzi, que es va convertir en el seu primer gran èxit. "Ti amo" va originar versions en castellà, en francès, en anglès i en alemany i va despatxar vuit milions de còpies. També va portar al cantant torinès a fer gires per mitja Europa. L'any següent, Umberto Tozzi publica "Tu", un altre tema de tall romàntic que va tornar a arrasar a les llistes d'èxits.

Dos anys més tard, l'any 1979, Umberto Tozzi torna a conquerir un gran èxit, aquesta vegada amb "Gloria", una marxosa i sincopada composició pròpia d'estil pop, enregistrada amb músics nord-americans i produïda pel conegut teclista i arranjador musical nord-americà, Greg Mathieson.

"Gloria", a més, anava acompanyada d'una poètica lletra escrita per Giancarlo Bigazzi. Un tema que va convertir a Umberto Tozzi, en un dels cantants italians més coneguts del continent europeu. També va obtenir força popularitat fora d'Europa, sobretot a diversos països sud-americans.

"Glòria" va impulsar un munt de versions. Entre elles, cal destacar la de la cantant nord-americana Laura Branigan, una versió que ha sabut capejar el pas del temps. Publicada l'any 1982 i cantada en anglès (amb una lletra sense cap mena de semblança amb el text original), la versió de Branigan va obtenir un formidable èxit internacional, assolint, entre d'altres, la primera posició de les llistes de vendes dels Estats Units i del Canadà.

Encara en actiu, Umberto Tozzi és un dels artistes italians vius que més discos ha venut al llarg de la seva extensa carrera artística, un cantautor que ha comercialitzat la formidable xifra de més de vuitanta milions d'exemplars venuts.

Arthur Alexander

La noia que buscava l'excel·lència

Vocalista nord-americà nascut a Florence, un municipi ubicat a l'estat d'Alabama. D'estil suau i melòdic, Arthur Alexander va ser una de les grans veus sorgides dins l'escena country-soul americana. Diverses de les seves cançons van ser versionades per cèlebres grups i solistes, artistes de la talla de The Beatles, The Rolling Stones, Bee Gees, Elvis Presley o Pearl Jam.

El mes de setembre de 1962, el cantant edita el seu quart single, un vinil que inclou la composició pròpia "Anna (go to him)" (Anna, vés amb ell). Una cançó versionada al cap de poc temps per The Beatles, que la va incloure en el seu primer àlbum d'estudi "With The Beatles" (1963). "Anna (go to him)" era una de les cançons favorites de John Lennon i un tema que, en els seus inicis, formava part del repertori habitual del grup en les seves actuacions en directe.

Es tracta d'una tendra balada soul en la qual, el protagonista de la història, a petició de la seva novia, accedeix a trencar la relació sentimental que els mantenia junts. Un prec que la noia l'hi fa, donat que, pel que sembla, hi ha una tercera persona que l'estima més que ell. A l'igual que molts altres temes d'Arthur Alexander, "Anna (go to him)" va arribar a ser més coneguda per les versions d'altres artistes que per la versió original del propi Alexander.

En l'aspecte personal, tot i el seu fulgurant i prometedor inici com a artista, en la dècada dels anys setanta, Arthur Alexander va deixar la música i va acabar treballant de conductor d'autobús. L'alcohol, les drogues, les males decisions i la falta d'assessorament a l'hora de signar contractes, el van deixar sense l'empara econòmica que proporcionen les plusvàlues generades pels drets d'autor.

Tot i això, en relació a Arthur Alexander, Keith Richards, el cèlebre guitarrista de The Rolling Stones, amb molta franquesa i sinceritat, va manifestar al seu moment: "Quan als Beatles i als Stones ens van donar la primera oportunitat d'enregistrar un àlbum d'estudi, ells hi van incloure "Anna (go to him)" i nosaltres, "You better move on" (millor que segueixis endavant), dues composicions d'Arthur Alexander". Això diu molt d'aquest excel.lent músic.

Anna, abans que te'n vagis,
vull que sàpigues
que jo encara t'estimo.
Però, si ell t'estima més,
vés amb ell,...

Alice Cooper

Un provocador himne que evoca la fi del curs escolar

Icona del rock dur, Alice Cooper és un cantant nord-americà de hard rock i heavy metall nascut a Detroit, la ciutat més gran de l'estat de Michigan, el seu veritable nom és Vincent Damon Furnier. Inicialment, l'any 1964, Alice Cooper era el nom d'una banda de rock on Furnier exercia de vocalista, un grup pioner del gènere "shock rock".

L'any 1975, el cantant s'apropia del nom del grup i sota aquesta denominació, inicia la seva carrera en solitari. Un artista mundialment conegut per les seves extravagants posades en escena, per l'ús de maquillatges d'aspecte sinistre i per les provocadores lletres de moltes de les seves cançons.

L'any 1972, Alice Cooper (la banda) publica el seu cinquè àlbum d'estudi "School's out" (fora de l'escola). La cançó que dona títol a l'àlbum, un tema compost per Alice Cooper amb la col.laboració del seu guitarrista, Michael Bruce, va aconseguir entrar al Top Ten dels Estats Units i va encapçalar la llista d'èxits del Regne Unit. "School's out" a més, va vendre al voltant d'un milió de còpies.

La publicació del disc no podia ser més oportuna, el mes de juny, coincidint amb la fi del curs escolar i l'inici de l'estiu. En un període en el qual, els escolars podien oblidar-se del col.legi i dels estudis, sorgia una tonada musical que, amb certa ironia i un pèl de malicia, els emfatitzava aquest fet. Una cançó dedicada a tots els adolescents farts dels llibres i dels professors:

No més llapis.
No més llibres.
No més professors amb mirades brutes,...

La portada de "School's out" lluïa una mítica caràtula que simulava un pupitre escolar i on si podien veure diversos símbols esculpits amb navalla, com ara, un cor travessat per un punyal, el nom del grup, el títol del disc o les inicials dels cinc membres de la banda. En alçar-se el pupitre es veia una simulació del seu interior: un tirador, una navalla, un llapis, una foto de la banda, un còmic,...

Per acabar-ho d'arrodonir, donat que al aixecar-se el pupitre, el disc podia caure, els creatius no se'ls va ocórrer res més esbojarrat que embolicar el disc amb unes calces de paper. Avui dia, una còpia del disc sense obrir, amb les calces intactes, es cotitza a l'alça en el mercat del col.leccionisme.