Un ruxadet força agradable
Billy Joe "B. J." Thomas és un cantant nord-americà d'estil pop i llarga trajectòria artística que va nèixer a Hugo, un petit municipi situat a la regió sud dels Estats Units i que forma part de l'estat d'Oklahoma.
Abans d'iniciar la seva carrera en solitari, Thomas formava part d'un grup musical anomenat The Triumphs. L'any 1966, B. J. Thomas and The Triumphs van publicar l'àlbum "I'm so lonesome I could" (estic tan sol que podria), un disc que incloïa una versió de l'èxit de Hank Williams, "I'm so lonesome I could cry" (estic tan sol que em posaria a plorar), un tema que, editat en format single, va vendre més d'un milió de còpies sent guardonat amb un disc d'or.
Dos anys més tard, Thomas va tornar a triomfar; primer, amb "The eyes of a New York woman" (els ulls d'una dona de Nova York) i uns mesos més tard, amb l'exitosa "Hooked on a feeling" (atrapat en un sentiment), una cançó que comptava amb l'innovador so d'un sitar elèctric. "Hooked on a feeling" es va convertir en el segon disc de B. J. Thomas que va assolir vendes milionàries.
El mes de març de 1960, editada en format single, B. J. Thomas va publicar "Raindrops keep fallin' on my head" (les gotes de pluja estan caient sobre el meu cap), el tema central de la banda sonora de l'aclamada pel.lícula Butch Cassidy and the Sundance Kid (traduïda aquí amb el desencertat títol de "Dos homes i un destí"), un l'excel.lent western crepuscular dirigit per George Roy Hill i protagonitzat per dos guaperes de l'època: Paul Newman i Robert Redford. La pel.lícula va guanyar quatre premis Oscar de l'Acadèmia, entre ells, el de "Millor Cançó Original".
"Raindrops keep fallin' on my head" és un tema musical que, a priori, no sembla encaixar gaire en una pel.licula de cowboys, una cançó escrita pel compositor Burt Bacharach i el lletrista Hal David i interpretada per B. J. Thomas gràcies al fet que els altres candidats proposats abans que ell havien declinat l'oferiment, diuen les males llengües que Bob Dylan havia estat un d'ells.
Dos homes i un destí és una excel.lent pel.lícula, un film basat en un fet suposadament real. El seu argument narra les aventures de dos simpàtics i atractius malfactors que es dedicaven al lladronici en el llunyà oest americà de finals del segle XIX.
El passeig en bicicleta de Paul Newman i Katharine Ross amb la cançó de fons, forma part de les escenes emblemàtiques de la història del cinema, una escena atípica, dins d'un western atípic i amb una música també atípica, però, que hi escau com anell al dit.
"Raindrops keep fallin' on my head" va assolir el cim de les llistes d'èxits dels Estats Units i del Canadà i va vendre dos milions de còpies.
La veritable reina del funk
Yvette Marie Stevens, coneguda amb el nom artístic de Chaka Khan és una cantant nord-americana de funk, soul i rhythm & blues nascuda a Chicago, la ciutat més poblada de Illinois, una artista que es va fer famosa a la dècada dels anys setanta, primer, com a vocalista del grup de funk Rufus i, posteriorment, en embrancar-se en una reeixida carrera en solitari.
L'any 1971, Chaka Khan va entaular amistat amb Ask Rufus, un sextet de Chicago que feia jazz-funk i que estava format amb les restes d'un grup pop anomenat The American Breed, una formació que, temps enrere, havia obtingut un èxit milionari de vendes amb el tema "Bend me, shape me" (doblegar-me, modelar-me). Quan la cantant de Ask Rufus, Paulette McWilliams, va decidir deixar el grup, va suggerir el nom de Chaka Khan per a substituir-la, oferiment que la cantant de Chicago no va dubtar a acceptar.
Chaka Khan va debutar discogràficament amb la banda Rufus (ara ja amb el seu nom escurçat) l'any 1973, va ser amb l'àlbum homònim "Rufus", un disc que va gaudir de notable èxit; un any més tard, van publicar "Rags to Rufus" (draps per Rufus). Aquests dos treballs van elevar a Chaka Khan a alts nivells artístics, tot gràcies a la seva excepcional veu i a les seves increïbles dots com a cantant, un talent que específicament es destaca en el tema que Stevie Wonder va escriure per a Rufus l'any 1974, "Tell me something good" (diguem alguna cosa bona).
Després de comercialitzar diversos àlbums i singles, editats tots ells sota el nom de Rufus & Chaka Khan, el mes de setembre de 1978, Chaka Khan va publicar el seu primer àlbum en solitari, un elapé titulat, simplement, "Chaka" del qual es va extreure el single d'èxit, "I'm every woman" (soc tota una dona), un tema força mogut, barreja de música discotequera i soul, que va conquerir el lloc més alt de les llistes R&B nord-americanes.
Una curiositat: la malaurada cantant nord-americana Whitney Houston, amb tot just quinze anys, va formar part dels cors de "I'm every woman", un tema que uns anys més tard, ella mateixa immortalitzaria en una cèlebre i aplaudida versió popularitzada mundialment desprès d'incorporar-se a la banda sonora de la pel.lícula The Bodyguard (el guardaespatlles).
Tot i que el single "I'm every woman" va ser tot un èxit de caràcter individual, Chaka Khan va d'haver de seguir un temps més enregistrant discos amb la banda Rufus, ja que tenia un contracte signat amb la discogràfica que l'obligava a publicar dos àlbums més amb aquesta formació.
Ves-te'n lluny, però, que et pugui trobar
Banda nord-americana de pop barroc creada l'any 1965 a la ciutat de Nova York i dissolta l'any 1969. El grup estava inicialment format pel compositor i teclista Michael Brown (Michael Lookofsky); el guitarrista i cantant George (Justo Fabio) Cameron, un anglès d'àvia asturiana; el cantant i baixista Tom Finn; el cantant solista Steve Martin (Carmelo Esteban Martin Caro, fill d'una "cantaora" flamenca espanyola) i el bateria Warren David-Schierhorst.
Es tractava d'un projecte personal de Michael Brown, un excel.lent compositor d'admirables melodies pop. El seu pare era Harry Lookofsky, un destacat violinista de jazz i productor musical i propietari d'un petit estudi de gravació a Nova York que es deia World United Studios.
Quan al poc temps de la seva creació, The Left Banke va entrar a l'estudi del pare de Brown per a enregistrar diversos temes, Harry Lookofsky es va involucrar de ple en l'assumpte, assumint el paper de mànager, productor i agent de la banda. Després d'unes quantes sessions, Warren, el bateria, va ser convidat a abandonar la formació, Cameron va ocupar el seu lloc i es va integrar al grup el guitarrista Jeff Winfield.
Amb aquesta nova formació, el mes de juliol de 1966 The Left Banke va publicar el senzill "Walk away Renée" (allunya't, Renée), un melancòlic tema compost per Michael Brown, Bob Callili i Tony Sansone que comptava amb els arranjaments i la producció pel pare de Michael Brown. Una elegant composició pop que inclou sons orquestrals de clavicordi, flauta i violins.
Sembla ser que Michael Brown va dedicar "Walk away Renée"a la xicota del baixista, Tom Finn, una jove que es deia Renée Fladen-Kamm de la qual, Michael estava secretament enamorat. "Walk away Renée" va assolir el cinquè lloc de les llistes d'èxits nord-americanes.
Tot i que en la seva època van ser un pèl infravalorats i que, internacionalment, no van aconseguir ser gaire coneguts, el pas dels anys ha servit per deixar constància de la formidable qualitat musical de The Left Banke, autors d'agradables melodies pop, unes composicions reforçades per uns brillants arranjaments musicals i unes impecables harmonies vocals.
Un ball insalubre i indecorós
Conegut artísticament amb el sobrenom de "el rei del twist", Ernest Evans (Chubby Checker) és un cantant nord-americà nascut a Spring Gully, un municipi ubicat a l'estat de Carolina del Sud.
Els èxits, amb freqüència, depenen d'estar exactament en el lloc adequat en el moment oportú. Chubby Checker n'és un típic exemple: a inicis dels anys seixanta era un dels nombrosos artistes desconeguts del catàleg de la petita però activa companyia discogràfica Cameo-Parkway Records. Un cantant que va tenir la sort de trobar-se als estudis el dia que s'enregistrava un programa de televisió dedicat a la promoció de joves valors que es deia "American Bandstand", precisament, la tarda en que el vocalista Hank Ballard, va comunicar que li era impossible anar al plató per a promocionar "The twist", un tema propi que havia editat amb la seva banda, The Midnighters i que formava part d'un single de moderada resposta comercial.
Ràpidament, Dick Clark, el presentador del programa, va buscar al seu voltant, intentant localitzar un digne substitut que interpretés "The twist". El destí va fer que l'escollit fos el jove de divuit anys Chubby Checker, un cantant que, en poques setmanes, seria investit màxim exponent del nou i enganxós ritme ballable: el "twist".
La versió de "The twist" de Chubby Checker, publicada el mes de juny de 1960, en si mateixa, no era musicalment molt innovadora, ni tan sols gaire brillant, ja que la veu de Checker era massa aguda i semblava forçada, però, les seves aparicions a la televisió i el seu impacte escènic van fer que aquells nous passos de ball, caracteritzats per un constant moviment cadenciós dels malucs, peus i braços, es tornessin patrimoni de totes les festes i esdeveniments juvenils de l'època.
Aprofitant el filó del twist, l'any 1961 Chubby Checker va publicar "Let's twist again" (de nou, el twist), un tema que a diversos països, va arribar al lloc més alt de les llistes d'èxits. "Let's twist again" va llançar definitivament la moda del twist a tot Europa.
A Espanya, un censor que es deia Manuel Antonio Zavala Díez va proposar prohibir la seva difusió a través de la radio amb els següents arguments: "El ritmo denominado "twist" ha suscitado una general repulsa entre las personas de buen sentir. Diferentes países extranjeros, como Irán, lo han prohibido por inmoral. Además, recientemente, se han publicado opiniones médicas que lo consideran peligroso para la salud física". ¡Patètic!.
Els pantalons texans ballarins
Quartet britànic d'estil "merseybeat", és a dir, música "beat" interpretada per grups de la regió de Merseyside, comtat al qual pertany la ciutat portuària de Liverpool. Creat l'any 1962 a Liverpool, la seva formació estava composta pel cantant i guitarra solista Ray Ennis; el guitarra rítmic Ralph Ellis, el baixista Les Braid i el bateria Norman Kuhlke.
Un grup que en aquella època actuava amb profusió per tots els mítics locals de concerts de Liverpool, com ara al The Cavern Club, on era grup resident o al Mardi Grass Club i, igual que havien fet altres bandes coetànies seves, en un moment donat, també van fer les maletes per travessar el mar del Nord i anar-se'n cap a la ciutat alemanya de Hamburg, on desplegarien el seu repertori farcit de versions d'altres artistes i potser també, d'algun tema original propi.
L'any 1963, The Swinging Blue Jeans va aconseguir signar contracte amb la discogràfica EMI, companyia que, sota el seu segell HMV (His Master's Voice), el mes de juny d'aquell mateix any els va editar el seu primer single, "It's too late now" (ja és massa tard), un tema compost pel vocalista Ray Ennis que va aconseguir entrar en el top 30 britànic. Tres mesos més tard, van comercialitzar "Do you know" (tu saps), una altra composició d'Ennis que, desafortunadament, va gaudir de menys estima comercial.
A finals d'aquell mateix any, els Swinging Blue Jeans publiquen "Hippy Hippy Shake" una enèrgica i contundent versió de menys de dos minuts de durada d'una cançó original de Chan Romero, un intèrpret nord-americà de rock and roll d'ascendència apatxe i cherokee i que havia editat en disc quatre anys abans, a l'edat de disset anys.
El "Hippy Hippy Shake" de The Swinging Blue Jeans va assolir el segon lloc de les llistes d'èxits britàniques i va vendre més de tres milions de còpies a tot el món, convertint-se en l'èxit més sonat d'aquest quartet de Liverpool i la composició amb la qual, la banda aconseguiria finalment la cobejada fama i popularitat.
Com a curiositat, esmentar que dues notables versions en directe de "Hippy Hippy Shake" es poden trobar als àlbums "Live at the BBC" i al "Live! at the Star-Club in Hamburg, Germany; 1962" de The Beatles, unes versions fetes i enregistrades molt temps abans de l'edició del single de The Swinging Blue Jeans.
El que s'ha de fer per caure bé
De nom complert, Nicholas Drain Lowe, Nick Lowe és un cantant, compositor i productor discogràfic nascut a Walton-on-Thames, un municipi britànic situat al sud-est d'Anglaterra. Una destacada personalitat dins de la indústria musical britànica; a banda de cantar, Nick Lowe toca la guitarra, el baix, el piano i l'harmònica.
En els seus inicis, Nick Lowe va formar part de nombroses bandes, la més coneguda d'elles, segurament, va ser Kippington Lodge, un grup que a principis de 1969 es va transformar en Brinsley Schwarz erigint-se en una de les formacions líders de l'anomenat pub-rock, un estil precursor del punk i de la new wave.
Brinsley Schwarz es va disoldre l'any 1975 i Lowe, amb el recolzament de la discogràfica United Artists, va iniciar una carrera en solitari. Amb aquest segell va editar els singles "Bay City Rollers We love you" (Bay City Rollers, t'estimem) i "Let's go to the disc" (anem a la discoteca), uns discos poc comercials que no van gaudir de gaire èxit.
La seva següent etapa la cobriria amb el segell independent Stiff Records, companyia amb la qual, l'any 1976, va publicar "So it goes" (així funciona), una composició ben rebuda per la crítica però que no va trobar gaire suport comercial. Poc després, va fitxar per Radar Records, un segell creat per un dels membres cofundadors de Stiff Records. Amb aquesta discogràfica, Lowe va publicar l'àlbum "Jesus of Cool" (1978), un disc que comercialment va funcionar força bé gràcies al senzill "I love the sound of breaking glass" (m'encanta el so de trencar vidres).
"Un any més tard, va publicar l'àlbum: "Labour of lust" (treball de luxúria), un excel.lent elapé que incloïa el que seria la seva composició més popular, "Cruel to be kind" (cruel per ser amable), un tema coescrit per Lowe amb el seu excompany de l'etapa Brinsley Schwarz, Ian Gomm que incorpora una melodia vocal i uns cors molt ben desenvolupats. "Cruel to be kind" va ser acollida amb grans lloances tant al Regne Unit com als Estats Units.
El divertit videoclip promocional de "Cruel to be kind" recrea fictíciament el casament de Nick Lowe amb la cantant nord-americana de country, Carlene Carter, fillastra de Johnny Cash (un fet verídic en la vida real).
Un amor, en principi, etern
Banda pop-soul britànica d'estètica "mod" creada a Londres l'any 1966 i formada pel cantant Steve Ellis, el guitarrista Ian Miller, el baixista Warwick Rose, el bateria Maurice "Mo" Bacon i el teclista Morgan Fisher. Pocs mesos després de la seva creació, Miller i Rose van deixar el grup sent substituïts, respectivament, per Georgie Michael i Mick Jackson.
El seu primer single, incloïa "She smiled sweetly" (va somriure dolçament), una versió d'un tema dels stonians Mick Jagger y Keith Richards. El disc, editat el mes de febrer de 1967 i publicat per Decca Records va passar completament desapercebut. El seu següent treball discogràfic, comercialitzat deu mesos més tard i editat pel segell CBS Records, va gaudir de més fortuna.
Aquest segon disc, publicat també en format senzill, incorporava "Everlasting love" (amor etern), una cançó interpretada per músics de sessió, sembla ser que l'únic membre del quintet que va participar en l'enregistrament va ser el cantant Steve Ellis, un fet habitual en aquell període i, fins i tot, reconegut pels mateixos components del grup.
En la seva producció, el tema "Everlasting love", estava recolzat per una orquestra formada al voltant d'uns quaranta músics i, a més, comptava també amb el suport addicional de quatre acreditades vocalistes fent cors: Kiki Dee, Madeline Bell, Lesley Duncan i Kay Garner.
El mes de gener de 1968, "Everlasting love" va assolir la primera posició de les llistes de vendes britàniques.
Es tracta d'una encertada adaptació del tema homònim editat anteriorment, amb moderat èxit, pel cantant nord-americà Robert Knight.
Amb "Everlasting love", a més, The Love Affair va aconseguir el premi al "Millor Grup Novell" de l'any 1968. Un guardó anual atorgat pel conegut setmanari musical britànic New Musical Express.
Obre els ulls, llavors t'adonaràs
que aquí estic, amb el meu amor etern,...
No ploris, nena, tornarè tard
Mítica formació de reggae i ska creada l'any 1974 a Kingston, la capital de la illa caribenya de Jamaica. Una banda liderada pel guitarrista, compositor i cantant Bob Marley (Robert Nesta Marley), màxim difusor del moviment espiritual rastafari, del qual era membre compromès i amb el suport de The Wailers i el trio vocal femení I Threes.
La Wailers band estava formada pels germans Barret: Carlton a la bateria i Aston "Family man" al baix; els guitarristes, Junior Marvin i Al Anderson; els teclistes, Tyrone Downie i Earl "Wya" Lindo i, finalment, Alvin "Seeco" Patterson a la percussió. Per la seva banda, el trio I Threes estava compost per Rita Marley (la dona de Bob Marley), Judy Mowatt i Marcia Griffiths.
El primer àlbum comercialitzat sota el nom de Bob Marley & The Wailers va ser batejat amb el terme rastafari "Natty dread", un disc publicat el mes d'octubre de 1974 que incloïa, entre d'altres, "No woman, no cry" (dona, no ploris), un dels primers èxits mundials del grup, un tema acreditat al cantautor jamaicà Vincent "Tata" Ford, un bon amic de Marley i la persona que va donar a Marley les primeres lliçons a la guitarra del referent reggae.
Diverses fonts asseguren que Bob Marley era realment l'autor de "No woman, no cry", una composició que va cedir a Vicent Ford com a agraïment a la seva amistat i als ajuts alimentaris rebuts per aquest durant l'etapa adolescent en la qual, el cantant jamaicà no passava per la seva millor època, després que la seva mare, que s'havia tornat a casar, se n'anés als Estats Units i ell no hagués volgut anar a viure amb el seu pare, convertint-se, durant un cert període de temps, en un "homeless", una persona sense sostre.
S'especula amb el fet que Bob Marley va escriure expressament "No woman, no cry" per a la seva esposa, Rita, que en aquell temps patia depressions, sembla ser, com a conseqüència de les reiterades absències de Marley. També es rumoreja que el que pretenia realment Bob Marley amb les estrofes de "No woman, no cry" era intentar rescabalar a la seva dona de les contínues infidelitats que ell li infligia, era la seva peculiar manera de demanar perdó.
D'acord amb la classificació elaborada per la revista nord-americana Rolling Stone, "No woman, no cry" ocupa el trenta-setè lloc de la llista de les 500 millors cançons pop-rock de tots els temps.
Confio plenament que cap de vosaltres se senti sol o sola aquest Nadal
Sòlida banda anglesa d'estil "glam rock" creada l'any 1966 a la ciutat de Londres. Un quartet format pel guitarra solista Rob Davis, el vocalista Les Gray, el bateria Dave Mount i el baixista Ray Stiles. En la seva adolescència, al catorze anys, Rob Davis va crear una banda instrumental d'estil The Shadows anomenada The Apaches, una formació que ja comptava amb el seu company Dave Mount a la bateria.
A finals de 1973, Mud va publicar "Dyna-Mite", una cançó que havia estat rebutjada per The Sweet, l'altre prominent banda britànica d'estil "glam rock" competidora de Mud. Es tracta d'un rock escrit i produït per l'equip de compositors Nicky Chinn i Mike Chapman (una reeixida parella creativa coneguda corporativament amb el nom de Chinnichap), un tema que Mud va convertir en un hit britànic.
El mes de desembre de 1974, Mud es va tornar seriós i, igual que havien fet altres coetanis seus, com ara Slade, van publicar "Lonely this Christmas" (un Nadal solitari), una malenconiosa nadala, un pèl depriment, escrita novament pel tàndem Chinn-Chapman i interpretada per Les Gray a l'estil melòdic de Elvis Presley, un estil vocal que a partir de llavors, el cantant ja no abandonaria.
"Lonely this Christmas" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit, dels Països Baixos i de Bèlgica, va ser el segon número 1 de Mud aquell any, ja que l'anterior mes de gener, havien aconseguit el seu primer "top ten" amb "Tiger Feet" (peus de tigre), un tema trepidant que gaudia de coreografia pròpia.
La lletra de "Lonely this Christmas" parla d'una persona que pels voltants de Nadal es troba abatuda, ja que la seva estimada ja no està al seu costat (ella l'ha deixat) i per aquest motiu, preveu unes festes tristes, sense cap il.lusió, en uns dies propicis per a la nostàlgia i en una època molt dolenta per trobar-se sol/a.
Al llarg de la seva existència, Mud va editar una sèrie de singles que recuperaven les pautes clàssiques del rock'n'roll; al mateix temps, oferien uns directes contundents i festius, uns espectacles que atrapaven al públic amb la seva estètica colorista i teatral.
Merry Christmas, darling, wherever you are,...
(Bon Nadal, estimada, allà on siguis)
Un espectacle circense un pèl demorat
Llegendària i insòlita banda creada expressament per a participar en un programa especial de televisió titulat "The Rolling Stones Rock and Roll Circus", un espectacle dirigit pel cineasta novaiorquès Michael Lindsay-Hogg i conduït per Mick Jagger que va ser enregistrat en cinema i vídeo el dia 11 de desembre de 1968 i que, finalment, va veure la llum en format d'àlbum d'àudio i vídeo el mes d'octubre de 1996, gairebé tres dècades després. La versió en DVD va aparèixer més tard, l'any 2004.
Els il.lustres components de The Dirty Mac, eren, ni més i menys, que John Lennon (veu cantant i guitarra rítmica), en la seva primera actuació sense els altres tres beatles, Eric Clapton (guitarra solista), Keith Richards (al baix) i Mitch Mitchell (bateria), bona part de la noblesa del rock and roll de l'època.
Una mítica formació que només va oferir una sola actuació en la seva curta vida artística i en la qual, només van interpretar dues cançons: "Yer Blues", una composició de John Lennon (tot i que figura acreditada a Lennon-McCartney) inclosa en el segon disc del l'àlbum homònim de The Beatles conegut popularment com a "White Album" i "Whole lotta Yoko", una desafortunada improvisació de blues, a la qual s'hi va afegir el violinista israelià Ivry Gitlis i Yoko Ono que, amb els seus crits i xisclets malmet encara més el tema.
A banda de The Dirty Mac, l'espectacle musical va comptar amb les actuacions de The Rolling Stones, The Who, Taj Mahal, Marianne Faithfull i Jethro Tull.
Teòricament, l'especial havia de ser emès per la cadena de televisió britànica BBC, però els Rolling Stones van aconseguir suspendre l'emissió adduint que la seva actuació era manifestament millorable, ja que havien pujat a l'escenari quan portaven catorze hores al plató i es començava a fer de dia, trobant-se visiblement esgotats.
Tot i això, molta gent creu que la veritable raó de la cancel.lació va ser que l'enèrgic xou que van oferir The Who, que recentment havia finalitzat amb força èxit una gira de concerts per tot Europa, havia enfosquit a The Rolling Stones, una formació que portava dos anys sense fer cap actuació en directe.
