Musica Dispersa

Prototip de deconstrucció de la psicodèlia autòctona

Efímer quartet català, només va durar un any, format a Barcelona a la tardor de 1969. Un grup liderat pel músic madrileny José Manuel Brabo "Cachas" (guitarra, flauta i mandolina) que estava acompanyat pel cantautor, Jaume Sisa (guitarra, percussió i veus), per Albert Batiste (baix, harmònica i orgue) i per Selene (veus, piano i flauta).

El mes de juny de 1970, Musica Dispersa edita el seu primer i únic disc, un àlbum molt personal i proper a la psicodèlia que duia el nom del grup i que incloïa una desena de cançons, la majoria escrites per Cachas i enquadrades dins la música avantguardista de l'època. En aquell període, la comercialització del disc no va sobrepassar les quatre-centes unitats venudes; sembla ser, però, que avui dia, els exemplars originals s'han convertit en un cotitzat objectiu per part de col.leccionistes.

Un elapé trencador que en la seva producció va comptar amb la valuosa col.laboració del bateria Josep Mª Vilaseca "Tapi", un dels precursors del rock progressiu català. El disc es va enregistrar als estudis Gema de Barcelona i va ser distribuït pel segell Diábolo. La seva portada, que ocupa dues cares i on es veu una gran onada en relleu, va ser il.lustrada per Selene.

Una de les característiques principals d'aquest àlbum és que cap de les deu cançons inclou textos cantats; els quatre integrants de la formació utilitzen la veu com si fos un instrument més. El que se sent a cada tema són sons, onomatopeies, murmuris, imitacions de brams d'animals i emulació d'instruments, però, mai, lletres de cançons. Un disc farcit de composicions hipnòtiques, de vegades, força harmonioses i d'altres, més aviat estridents.

Musica Dispersa
"Swani", és una de les cançons més formals del disc, un tema de tall clàssic de poc menys de dos minuts de durada i amb aires de ragtime i rhythm and blues. Una composició de Cachas en la qual destaca la prominència del baix, el so de la guitarra acústica i els tocs de xiulet. Finalment, les incomprensibles locucions vocals li confereixen a la cançó un toc hipnòtic i misteriós. Sens dubte, es tracta d'un dels temes més aconseguits del disc.

Anys desprès de la seva edició, el cantautor galàctic Jaume Sisa explica d'aquesta curiosa manera la dissolució del quartet: "Enregistrat el disc, Cachas, l'alma mater del grup, se'n va anar la mili, motiu pel qual, la banda, fent honor al seu nom, es va dispersar".


Wings

El tres en 1 de sir Paul McCartney

Coneguts també com a Paul McCartney and Wings, Wings va ser una banda anglesa de pop/rock formada el mes d'agost de 1971, tot just un any després de la separació de The Beatles. Al llarg de la seva carrera, els tres únics components que es van mantenir des del seu inici, van ser Paul McCartney, la seva dona Linda McCartney i l'anterior guitarrista de The Moody Blues, Denny Laine.

L'any 1971, Wings publica el seu primer àlbum d'estudi, "Wild life" (vida salvatge), un disc que, en general, no va rebre gaire bones crítiques. El mes de maig de 1973 treuen el seu segon elapé: "Red rose speedway" (l'autopista de la rosa vermella), un disc que incloïa la romàntica balada "My love" i que proporcionaria el primer número 1 al grup, concretament, als Estats Units.

El mes següent, editen "Live and let die" (viu i deixa morir), un títol acreditat a Paul i Linda McCartney que va servir de banda sonora a la vuitena pel.lícula de l'agent 007, James Bond, un single que va obtenir unes excel.lents vendes a tot el món i que McCartney segueix tocant en les seves actuacions en solitari, habitualment acompanyada d'una espectacular pirotècnia de tipus real i virtual.

El mes de desembre d'aquell mateix any, Wings publica el seu tercer àlbum, "Band on the run" (banda en fugida), un dels discs més aplaudits de la fructífera carrera musical en solitari de l'ex-beatle. Enregistrat a Lagos (Nigeria) "Band on the run" està considerat un disc essencial per a la història de la música pop-rock. Un treball que va assolir el primer lloc de les llistes d'èxits dels Estats Units, i del Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda, Espanya i Noruega i que sota l'empara de Wings, va contribuir a revitalitzar la carrera en solitari de Paul McCartney.

Wings
Unes setmanes abans d'iniciar el viatge a Àfrica, Paul va tenir un altercat amb el guitarrista Henry McCullough que va motivar la seva sortida del grup i la nit abans de marxar, va plegar el bateria Denny Seiwell. Qualsevol altre, hauria posposat la sortida, però Paul va seguir endavant, i amb Wings en format trio, va marxar cap a Lagos. ¿Com va resoldre Paul les absències?, doncs fàcil, a més de la veu i el baix, es va fer càrrec de la bateria, els teclats i la guitarra solista.

"Band on the run", narra la història d'una banda de malfactors que, tancats a la presó aconsegueixen escapar. Un tema dividit en tres parts clarament diferenciades pels seus canvis de ritme, semblen tres cançons en una.


The Marvelettes

Esperant amb ansietat al carter de Correus

Quartet vocal femení d'estil soul creat l'any 1960 a Inkster, un municipi ubicat a l'estat nord-americà de Michigan. Al llarg de la seva carrera, The Marvelettes va comptar amb dues vocalistes principals, primer, amb Gladys Horton i desprès, amb Wanda Young, cantants que, alternativament, van comptar amb l'acompanyament vocal de Georgeanna Tillman, Wyanetta "Juanita" Cowart, Katherine Anderson i Anne Bogan.

El tema que va proporcionar fama mundial a les marvelettes va ser "Please Mr. Postman" (si us plau, senyor carter), una cançó de tendència pop, comercialitzada en format single el 21 d'agost de 1961, extreta del seu àlbum de debut i editada per la discogràfica Tamla-Motown, en aquell període, el segell més influent dins el terreny del soul i del rhythm and blues, un disc que va ser èxit de vendes.

Amb un ritme i una tornada contagiosa i uns fantàstics cors, "Please Mr. Postman" va arribar al lloc més alt de nombroses llistes d'èxits internacionals, convertint-se en una de les 100 cançons més emblemàtiques de la dècada dels seixanta. Cal esmentar que en la seva producció, la part instrumental va anar a càrrec de la banda The Funk Brothers, una formació que incloïa a un desconegut Marvin Gaye fent-se càrrec de la bateria.

L'any 1963, The Beatles, va enregistrar una versió de "Please Mr. Postman". Incorporada a l'àlbum "With The Beatles" i amb la veu de John Lennon, el quartet de Liverpool li va donar un caire més rocker. A finals de l'any següent, el duet Carpenters, amb la càlida veu de Karen, la seva veu cantant, també va editar la seva pròpia versió, una adaptació que va portar novament "Please Mr. Postman" a la primera posició de les llistes d'èxits.

The Marvelettes
La lletra de "Please Mr. Postman" parla d'una noia que espera notícies del seu estimat, un xicot que, probablement, es troba combatent en alguna contesa bèl.lica de l'època. La jove aborda sovint al pobre carter de la seva zona preguntant-li si porta alguna carta seva.

Cal tenir en compte que als anys seixanta, no hi havia ni el WhatsApp ni l'e-mail. La gent es comunicava a través de carta, uns escrits fets a mà o a màquina, estampats en un full de paper que es doblegava i s'introduïa en un sobre al qual se li enganxava un segell. Depositada a la bústia de correus, el servei postal la recollia i al cap de pocs dies (més ràpid que ara), un carter anava al domicili del/a destinatari/a i lliurava la missiva.


Wizzard

Ja ho diu la dita: Si Nadal és amor i alegria, fem que sigui Nadal cada dia

Festiva i nodrida banda britànica d'estil glam-rock creada l'any 1972 a Birmingham, la segona ciutat més gran d'Anglaterra.

Un combo format pel multi instrumentista Roy Wood que, guarnit amb roba estrafolària, els cabells empastifats amb tints de tots colors, la cara empolainada amb espès maquillatge i amb una estrella blanca pintada al front, estava assistit pel baixista i vocalista Rick Price, els bateries i percussionistes Keith Smart i Charlie Grima, el teclista Bill Hunt, els saxofonistes Mike Burney i Nick Pentelow i el violoncel.lista Hugh McDowell.

Wizzard fa el seu debut en directe actuant al The London Rock and Roll Show, un esdeveniment celebrat el dia 5 d'agost de 1972 al Wembley Stadium de Londres. Poc desprès, la banda publica el seu primer single, "Ball Park incident" (incident al parc de la pilota), una composició de Wood que va assolir la sexta posició del top ten britànic.

Vuit mesos més tard, la formació edita el seu segon single, un treball que incloïa "See my Baby jive" (vegeu el meu nadó), un altre tema de Roy Wood que va aconseguir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit i que va vendre més d'un milió de còpies, obtenint per aquesta fita, el guardó de "disc d'or".

Wizzard
El mes de desembre de 1973, Wizzard publica "I wish It could be Christmas everyday" (tant de bo pogués ser Nadal cada dia), un tema nadalenc escrit i produït, com no, per Roy Wood. Una divertida nadala interpretada a ritme de rock i reforçada per les veus d'un nodrit cor escolar. A data d'avui, en època nadalenca, és una nadala fixa a totes les emissores de ràdio i a la majoria de televisions britàniques i irlandeses.

Sembla ser que "I wish It could be Christmas everyday" es va enregistrar el mes d'agost, i per això, per crear un ambient i una sensació hivernal, com correspon a una nadala, l'enginyer de so, Steve Brown, va decorar els estudis de gravació amb llums i ornaments nadalencs, i a més, va baixar l'aire condicionat de la sala al seu punt més fred.


Orquesta Mondragón

¡Hola amiguitos, niños y niñas, monstruos y monstruas, con vosotros, la maravillosa... Orquesta Mondragooón!

Festiva i provocadora banda pop-rock originària del País Basc i creada l'any 1976 al municipi guipuscoà de Donostia/San Sebastián al voltant de la personalitat del carismàtic cantant i showman, Javier Gurruchaga i de Popotxo Ayestarán, un còmic que, valent-se únicament de la mímica, convertia cada cançó interpretada en directe en una "performance" humorística.

Batejada amb el nom del centre de salut mental més cèlebre de Guipúscoa, la Orquesta Mondragón està considerada una de les formacions musicals espanyoles pioneres en la fusió de la música i el teatre. Una de les primeres bandes que van trencar esquemes sobre l'escenari irrompent en arts escèniques com ara, cinema, televisió i teatre i amb lletres summament subversives, absurdes i grotesques, fetes però, amb molta picardia i intel.ligència.

Abans de ser coneguda a tot l'estat, la Mondragón va aconseguir omplir grans recintes a tot el País Basc, assolint el seu clímax l'any 1977 a l'actuar a la platja biscaïna de Lekeitio davant de 15.000 assistents. Uns espectadors que clamaven per escoltar la cançó estrella d'aquell moment de l'orquestra, "Rock & roll, un tema de Lou Reed en el qual, Gurruchaga es disfressava de núvia i ensangonat, fingia fer l'amor amb Popotxo.

La Orquesta Mondragón va publicar el seu primer treball discogràfic l'any 1979, un àlbum titulat "Muñeca hinchable" que simulava una actuació en directe. Un disc editat després de finalitzar una gira de concerts per tot el País Basc, incloent-hi el Colegio de los Ángeles, el centre escolar situat a la part vella de Donostia on Gurruchaga havia estudiat durant la seva infància.

Orquesta Mondragon
"Muñeca hinchable" va rebre excel.lents crítiques, tant per part del públic com de la premsa especialitzada, un elapé que es presenta com un espectacle de circ, o una cosa semblant, i on Gurruchaga fa d'amfitrió i estrella absoluta del "show", a banda de posar veu a totes les cançons del disc.

Gairebé totes les cançons de "Muñeca hinchable" venen precedides d'una introducció feta per Javier Gurruchaga, un àlbum on hi destaca, entre les diverses composicions pròpies de l'orquestra, escrites totes elles sense complexos i amb lletres divertides i enginyoses, el rock "Ponte la peluca", el tema que us convido a escoltar mitjançant el reproductor musical situat aquí al costat.


The Merseybeats

Autèntic so "merseybeat"

Inicialment coneguts amb el nom de The Mavericks, la primera formació d'aquest apreciable grup britànic creat a Liverpool l'any 1961 i especialitzat en polides i sentimentals peces pop, generalment, versions, estava composta per Tony Crane, veu principal i guitarra solista, Billy Kinsley, altre veu solista i al baix, Aaron Williams, guitarra rítmica i John Banks a la bateria.

Artistes habituals del Cavern Club, el famós local ubicat al carrer Mathew Street de Liverpool, The Merseybeats presumeix d'haver estat el conjunt que en aquella època, més vegades va compartir escenari amb l'altre formació de Liverpool, The Beatles. Una banda que més enllà del Regne Unit, també va tenir notable èxit a Alemanya, els Estats Units o Austràlia. A Itàlia, The Merseybeats va arribar a tenir el seu propi xou televisiu.

Empolainats amb vestits ajustats, jaquetes tipus bolero, camises amb volants i, per rematar-ho, botes amb cremallera i taló alt, el quartet anglès exhibia una imatge d'estilisme propi, una aparença estètica que en la dècada dels seixanta els faria creditors del títol de "Best Look Group" i que provocaria l'histerisme de les seves fans femenines.

L'any 1963, The Merseybeats signa contracte amb Fontana Records. Amb aquest segell discogràfic, el grup publica amb notable èxit el seu primer single, un disc que contenia, "It 's love that really counts" (és l'amor el que realment compta) i "The fortune teller" (l'endeví).

The Merseybeats
L'any següent, la banda aconsegueix el seu primer disc d'or, ho fa amb la romàntica balada pop "I think of you" (penso en tu), una versió d'un tema del cantant i compositor britànic, Peter Charles Green, un intèrpret conegut també amb els pseudònims de Peter Lee Stirling i Daniel Boone.

Editada en format single, amb "Mister Moonlight" a la seva cara posterior, "I think of you" va assolir el número cinc de les llistes d'èxits del Regne Unit i a més, va superar el milió de còpies venudes.

Quan la nit és freda
i els meus braços volen abraçar a algú,
penso en tu,...


Joan Manuel Serrat

El Noi del Poble Sec

Nascut al barri barceloní del Poble Sec, Joan Manuel Serrat és un dels cantautors més populars de Catalunya i de tota l'àrea de parla hispana. Pioner de la "Nova cançó" i membre número tretze dels "Setze jutges", el grup d'intèrprets en llengua catalana que prenien com a model els cantautors francesos de l'època. Serrat també és un referent de la cançó d'autor, tant en llengua catalana com en castellà.

L'any 1965, Serrat participa en el conegut programa musical de radio Barcelona "Radioscope", un espai matinal que presentava el popular locutor i periodista Salvador Escamilla, un gran comunicador i un dels promotors de la "Nova Cançó" catalana. En aquella jornada, Serrat hi interpreta, públicament, les seves primeres cançons. Al cap de poc temps, la discogràfica Edigsa li ofereix enregistrar el seu primer disc.

Uns mesos més tard, Serrat publica un EP amb quatre cançons seves: "Una guitarra", dedicada a la guitarra que li havia regalat el seu pare, "Ella em deixa", "La mort de l'avi" i "El mocador". L'any següent, edita un nou EP, un disc que conté "Ara que tinc vint anys", "Quan arriba el fred", "El drapaire" i "Sota un cirerer florit", la primera cançó seva que va interpretar una altre artista, concretament, Núria Feliu.

El seu tercer disc, publicat l'any 1967 inclou "Cançó de matinada", "Paraules d'amor", una de les seves cançons més conegudes, "Me'n vaig a peu" i "Les sabates", un tema del francès Guy Béart. Aquest vinil és el primer disc cantat en català que assoleix la primera posició de les llistes de vendes de l'estat espanyol. L'any 1968, edita el seu primer disc en castellà, un single que conté "El titiritero" i "Poema de amor"; a la portada del disc apareix el nom de Juan Manuel Serrat en lloc de Joan Manuel Serrat.

Joan Manuel Serrat
L'any 1971, Serrat publica "Mediterráneo", el seu vuitè àlbum i un dels seus treballs més celebrats, un disc que inclou algunes de les seves cançons més emblemàtiques, com ara, l'excel.lent tema que dóna nom al disc; la nostàlgica "Aquellas pequeñas cosas", l'afligida "Pueblo blanco" o la romàntica, "Lucía".

Joan Manuel Serrat va escriure "Mediterráneo" al municipi empordanès de Calella de Palafrugell. La va compondre en les estances del desaparegut Hotel Batlle, un establiment on ell s'allotjava. Allà, davant la platja i el mar, amb el paisatge de les barques dels pescadors i el fons de les illes Formigues, va néixer aquesta imperible oda al mar.


The Meters

Ritme i so definit i sincopat: són els Meters

Sòlida banda funk creada l'any 1967 a Nova Orleans, la vibrant ciutat nord-americana ubicada al sud-est de l'estat de Louisiana. Una formació liderada pel teclista i compositor Arthur Lanon "Art" Neville i custodiat pel guitarrista Leo Nocentelli, el baixista George Porter Jr. i el bateria Joseph Zigaboo Modeliste. Inicialment, el quartet comptava amb dos elements més, els vocalistes Aaron i Charles Neville, dos germans petits d'Art.

Considerada una de les bandes més influents de la història del funk, els padrins d'aquest gènere, la seva reputació no es redueix als discos editats pel grup, doncs, a banda d'aquest aspecte, The Meters va ser la formació de suport d'un bon nombre d'intèrprets de l'escena musical de Nova Orleans, acreditats artistes com ara, Lee Dorsey, Dr. John, LaBelle o Allen Toussaint.

Un dels primers èxits de The Meters va ser, "Cissy Strut", un tema instrumental compost per la banda, considerat, avui dia, un clàssic del funk. Publicada l'any 1969 en format single, la cançó estava extreta del seu àlbum de debut, l'elapé homònim "The Meters".

Es tracta d'una composició que va néixer de retruc ja que, en aquella època, en les actuacions que feien als Clubs i Sales de Festes, tots els conjunts tocaven, majoritàriament, cançons d'altres intèrprets, cançons procedents, la majoria, de les llistes d'èxits.

The Meters
Tot i això, moltes bandes iniciaven els seus concerts interpretant un tema propi, un tema que els servia d'escalfament i al mateix temps, els permetia exhibir els seus dots musicals. "Cissy Strut" era la cançó amb la qual, The Meters obria les seves actuacions, un tema basat en la improvisació que ni tan sols tenia títol, un nom que li van posar dos anys després, quan la van incloure com a tema inicial del seu primer elapé.

L'any 2011, "Cissy Strut" va ser introduïda al Grammy Hall of Fame (Saló de la Fama dels Grammy), una honorífica distinció que reconeix les produccions discogràfiques de més de 25 anys que destaquen per la seva alta qualitat musical o pel seu significat històric.


Bachman-Turner Overdrive

Una molt bo-bona ca-cançó

Quartet canadenc de rock creat l'any 1972 a Winnipeg, la ciutat més poblada de la província de Manitoba; una banda composta per Randy Bachman, guitarra solista i cantant principal, Charles Frederick "Fred" Turner, al baix i veu cantant, Tim Bachman, germà de Randy (substituït més tard per Blair Thornton), segona guitarra solista i l'altre germà de Randy, Robbie Bachman, a la bateria.

El mes de maig de 1973, la banda edita el seu primer elapé, l'homònim "Bachman-Turner Overdrive (BTO)" i el mes de desembre d'aquell mateix any, treuen el segon, "Bachman-Turner Overdrive II". L'any següent, publiquen "Not fragile" (no és fràgil) l'àlbum amb el qual aconseguirien el reconeixement internacional. Un disc de llarga durada que fins a data d'avui, ha venut més de quatre milions de còpies.

El tema més conegut de "Not fragile" és, sense cap mena de dubte, "You ain't seen nothing yet" (encara no has vist res), una efectiva i enèrgica composició escrita per Randy Bachman amb un so i un ritme que enganxa. A més, a "You ain't seen nothing yet" hi ha un ocurrent tros que sembla voler emular el famós tartamudeig del cantant de The Who, Roger Daltrey, a "My generation".

Sembla ser que, durant els assajos de "You ain't seen nothing yet", Randy s'estava burlant (sense malícia) del seu germà Gary, una persona amb problemes esporàdics de fluïdesa vocal i que es trobava a l'estudi de gravació, col.laborant amb la banda.

Bachman-Turner Overdrive
Per aquest motiu, al cantar la tornada de la cançó, Randy l'entonava quequejant: B-B-B-Baby, you ain't seen nothing yet. Al productor del disc li va agradar com quedava i va pensar que això, comercialment podria funcionar: una innocent presa de pèl que es podria convertir en senya d'identitat de la cançó.

En una entrevista concedida a una cadena de televisió, Randy Bachman va declarar: "En principi, vaig pensar que la broma es podria mal interpretar, però, "You ain't seen nothing yet" va ser un gran èxit a molts països, entre ells, va ser número 1 al Canadà i als Estats Units, va vendre més d'un milió de còpies i, a més, tan bon punt es va convertir en èxit, el meu germà va deixar de tartamudejar".


Richard Anthony

El dolgut xiulet de sortida del tren

Cantant francès nascut a El Caire amb el veritable nom de Ricardo Btesh. Pioner del rock a França, en el seu temps, la premsa especialitzada li va atorgar el sobrenom de "el pare tranquil del rock". Al llarg de més de cinquanta anys de carrera, Richard Anthony va publicar més de 600 títols, editats en un total de sis idiomes diferents i va vendre més de cinquanta milions de discos.

Fill de mare anglesa i pare sirià, després de passar tota la seva infància entre Egipte, Anglaterra i Argentina, als tretze anys, Richard Anthony va acabar mudant-se a París. A la capital francesa, va estudiar al prestigiós Lycée Janson-de-Sailly, iniciant, posteriorment, la carrera universitària de Dret. Més tard, mentre treballava en una empresa de frigorífics, compaginava aquest treball amb actuacions musicals, tocant el saxo en diversos clubs de jazz del barri de St. Germain.

L'any 1958, Anthony enregistra els seus dos primers singles, dos discos que contenien versions de dos estàndards de rock primerenc: "You are my destiny" (tu ets el meu destí), de Paul Anka i "Peggy Sue", de Buddy Holly, dos treballs que comercialment van passar bastant desapercebuts. El primer triomf li va arribar l'any 1959, als vint-i-un anys, quan va editar "Nouvelle vague" (nova onada), una reinterpretació del tema "Three cool cats" (tres gats genials) del quartet vocal The Coasters.

Amb tota seguretat, el seu tema més famós i conegut va ser "J'entends siffler le train" (sento el xiulet del tren), un nostàlgic tema comercialitzat l'any 1962. Es tracta d'una adaptació de la popular cançó nord-americana d'estil folk "500 miles", cançó rescatada l'any anterior pel trio The Journeymen i, poc desprès, editada amb gran èxit pel tercet novaiorquès Peter, Paul and Mary.

Richard Anthony
Amb text de Jacques Plante, un lletrista francès que va reescriure la cançó original, "J'entends siffler le train" parla d'una persona que, de lluny, escolta el xiulet del tren en què viatja la seva estimada. L'home se sent trist i està segur que aquest so el perseguirà tota la vida, ja que aquest tren porta a la seva xicota a terres llunyanes, potser, per sempre, i es penedeix de no estar a l'andana, acomiadant-se d'ella com Déu mana, es a dir, desitjant-li molta sort i que tot li vagi bé.

He pensat que seria millor
acomiadar-nos sense un adéu.
No tinc valor de tornar-te a veure,
però sento xiular el tren,...


Paul Anka

El nen del pare

Cantautor i compositor canadenc nascut en el si d'una família d'immigrants libanesos que s'havien establert a Ottawa, la capital de Canadà i la quarta ciutat més gran del país, lloc on els seus progenitors havien muntat el restaurant Locanda.

Baladista pop, transformat en un dels ídols juvenils de l'època i titular d'una trajectòria artística que abasta més de sis dècades, l'any 1956, acabats de complir els catorze anys, Paul Anka edita amb la banda canadenca The Rover Boys, el seu primer single, "I confess" (jo confesso), un disc finançat pel seu pare i llançat amb poca promoció comercial pel segell discogràfic RPM Records.

L'any següent, Paul Anka publica en format single el seu primer gran èxit, "Diana", una cançó que ja forma part de la història del pop melòdic. Un tema que havia compost amb tot just quinze anys dedicat a Diana Ayoub, la jove mainadera que cuidava al seu germà petit, una noia dos anys més gran que ell i de la qual, sembla ser, estava secretament enamorat. "Diana" va ser un èxit mundial a banda i banda de l'Atlàntic, aconseguint vendre en poc més d'un mes, més de deu milions de còpies a tot el món.

Fins a inicis dels anys seixanta, Paul Anka va seguir produint notables èxits, com ara, "You are my destiny" (tu ets el meu destí), "Lonely boy" (noi solitari) o "Put your head on my shoulder" (posa el teu cap sobre la meva espatlla), tres temes que van arribar al top ten de les llistes d'èxits i després d'adaptar la lletra de "Comme d'habitude" (com de costum) un tema de Claude François que va transformar en "My way (a la meva manera), una de les cançons més conegudes de Frank Sinatra, Paul Anka va compondre l'èxit de Tom Jones "She's a lady" (és una dama).

Paul Anka
Finalment, l'any 1974, desprès d'un estèril periode artístic de prop de setze anys, Paul Anka, va aconseguir un altre número 1. Va ser amb el tema "(You're) having my baby" (estàs tenint el meu nadó), una composició pròpia interpretada a duo amb la cantant nord-americana Odia Coates.

Malgrat el seu èxit comercial, "(You're) having my baby" va generar forta controvèrsia, ja que, en el seu temps, ja va ser titllada de retrògrada pel seu sentimentalisme i per la seva percepció masclista de la maternitat, atès que el títol i el text de la cançó dona a entendre que l'esmentat nadó és propietat de l'home, enlloc d'atribuir la procreació als dos integrants de la parella.


Seals & Crofts

L'espiritualitat de les brises marines

Duet nord-americà d'estil soft-rock creat l'any 1969 a Los Angeles, la ciutat més gran de l'estat de Califòrnia i la segona més gran dels Estats Units. Una formació integrada pels texans Jim Seals (James Seals) i Dash Crofts (Darrell Crofts), dos músics, cantants i compositors que junts, desenvolupaven unes excel.lents harmonies vocals.

Practicants tots dos de la fe Bahaí (bahá'í), una religió monoteista d'origen persa, aquesta creença religiosa va exercir forta influència en la música de Seals & Crofts , així com també, en el desenvolupament de la seva carrera artística.

Jim i Dash comencen a dedicar-se a la música sent adolescents, quan s'integren en la banda de rock The Champs; Jim al saxo i Dash a la bateria. Aquesta agrupació, l'any 1958 obtindria el reconeixement internacional amb la publicació del popular tema instrumental "Tequila", una composició del saxofonista californià de The Champs, Chuck Río (Danny Flores).

L'any 1963, abandonen The Champs i després de provar fortuna en diverses formacions, decideixen formar un duo vocal amb Seals a la guitarra, el saxòfon i violí i Crofts a la guitarra i a la mandolina. Signen un contracte amb la divisió discogràfica de Talent Associates (TA) i l'any 1969 i publiquen dos elapés, dels quals només un d'ells, el segon, va gaudir de certa repercussió.

Seals & Crofts
L'any 1971, Seals & Crofts signen un nou contracte, aquesta vegada amb Warner Bros. Records. El seu primer disc no entra a les llistes d'èxits, però el següent, un treball editat l'agost de 1972 que incloïa l'agradable composició pròpia "Summer breeze" (brisa d'estiu), arriba al top ten de les llistes d'èxits, venent més d'un milió de còpies i obtenint el preuat guardó de "Disc d'or".

L'any 2013, "Summer breeze", una relaxant cançó de suau melodia que evoca una agradable jornada d'estiu en la qual es percep una suau brisa marina, va ocupar la tretzena posició del rànquing elaborat per l'acreditada revista Rolling Stone en el qual es valoraven "Les millors cançons d'estiu de tot els temps".