The Toys

Un minuet barroc transformat en èxit pop

Grup vocal femení d'estil pop format l'any 1961 a Jamaica, un barri del districte de Queens, a Nova York. Un trio i integrat per les cantants Barbara Harris (vocalista principal), Barbara Parritt i June Montiero, totes elles en edat adolescent i companyes d'institut.

Musicalment, The Toys es movien entre el rhythm & blues i el pop comercial. El seu so característic, influenciat per l’experiència de Barbara Harris amb el gospel, combinava les tres veus femenines convertint-les en harmonies melòdiques. La base instrumental del grup era la típica del soul i el pop de mitjans dels anys seixanta.

Inicialment, el tercet havia creat un grup anomenat The Charlettes, una formació vocal que actuava bàsicament com a cor de suport per a altres artistes. El seu gran èxit va arribar amb el tema "A Lover's Concerto" (Concert per a enamorats), una cançó pop publicada en format single el mes d'agost de 1965, creada pels compositors nord-americans Sandy Linzer i Denny Randell. La peça s'inspirava en el "Minuet en sol major", una obra per a piano del segle XVIII escrita pel compositor i organista alemany Christian Petzold.

Linzer i Randell, afegint-hi una línia de baix al més pur estil de la discogràfica Motown, van transformar el minuet en una peça plenament ballable. Com a resultat, "A Lover's Concerto" va assolir la segona posició de la llista Billboard Hot 100 dels Estats Units i va vendre més de dos milions de còpies, rebent la certificació de disc d'or.

La lletra de "A Lover’s Concerto" està composta de metàfores bucòliques que intenten evocar els sentiments romàntics dels amors juvenils: "Que suau és la pluja..., Els ocells a dalt dels arbres..." L'escritor i crític musical anglès Dave Thompson va escriure: "Pocs discos són tan perfectes. "A Lover's Concerto" marca la cúspide de l'estil sonor de les bandes vocals femenines (Girl group)."

Després de "A Lover’s Concerto", el trio va obtenir un altre èxit moderat amb "Attack!" (1966), però cap de les seves cançons posteriors no va igualar l’impacte inicial. L'any 1967 van canviar de discogràfica, però les tensions internes i la manca de promoció van conduir a la dissolució del grup.

Helen Shapiro

Crònica d'una segona oportunitat

Precoç cantant britànica de música pop i de jazz nascuda al districte londinenc de Tower Hamlets. A inicis de la dècada dels anys seixanta, quan encara era adolescent, Helen Shapiro va ser una de les intèrprets femenines més reeixides del Regne Unit. Una vocalista que va destacar per la seva veu, sorprenentment madura i profunda, així com pel seu control i presència escènica, elements que contrastaven poderosament amb la seva joventut.

Amb nomes deu anys, juntament amb la seva cosina, la vocalista Susan Singer, Helen Shapiro ja formava part del grup Susie and the Hula Hoops. En aquella formació escolar també hi figurava un jove anomenat Mark Feld, guitarrista que més endavant seria conegut com a Marc Bolan, el líder de T. Rex i icona del glam rock.

El primer gran èxit de Shapiro va arribar l’any 1961 amb el senzill "Don't Treat Me Like a Child", un disc que va assolir la tercera posició de les llistes de singles del Regne Unit i que va vendre dos milions de còpies. Aquell mateix any, amb "You Don't Know" i "Walkin' Back to Happiness" (Caminant de tornada cap a la felicitat) —una cançó pop lleugera i optimista—, la cantant es va consolidar com una de les artistes més populars del país.

A finals de 1961, "Walkin' Back to Happiness" va encapçalar les llistes de vendes del Regne Unit, va vendre més d'un milió de còpies i va rebre el reconeixement de disc d'or. També es va convertir en un dels seus temes més emblemàtics. Tot i això, als Estats Units la seva repercussió va ser més limitada: només va arribar a la posició número 100 del rànquing Billboard. Va ser l’única vegada que Shapiro va aparèixer a les llistes d’èxits nord-americanes en tota la seva carrera musical.

La lletra de la cancó explica la història d’una noia que s’adona que estima molt més del que creia una persona a qui havia deixat. Convençuda que podria retrobar la felicitat amb una altra parella, la protagonista emprèn un camí que la porta a enyorar aquell amor perdut. La soledat però, li fa veure el seu error i decideix tornar enrere per recuperar-la. És, al capdavall, una història de segones oportunitats.

A inicis dels anys seixanta, Shapiro va compartir escenari amb nombrosos artistes. Entre ells, uns encara poc coneguts The Beatles, que l’any 1963 van actuar de teloners seus en diverses gires. Poc després, el quartet de Liverpool iniciaria el seu ascens meteòric fins a convertir-se en un fenomen mundial.

Gallery

Pop melòdic amb missatge d'afecte incorporat

Banda nord-americana de pop melòdic i bones veus, formada l'any 1971 a Detroit, la ciutat més poblada de l'estat de Michigan. El grup estava liderat pel cantant i guitarrista Jim Gold, i la formació original es completava amb Dennis Kovarik (baix i veus), Fred DiCenso (guitarra), Cal Freeman (guitarra steel) i Danny Brucato (bateria).

La banda es caracteritzava per un so suau i accessible, amb influències de la música pop i del country. Tot i procedir d'una ciutat dominada pel so Motown —el segell discogràfic que va revolucionar la música soul, el R&B i el pop— Gallery va optar per un estil més lleuger i melòdic, incorporant instruments com la guitarra steel, poc habitual a Detroit en aquella època.

El mes de febrer de 1972, Gallery va publicar en format single "Nice to Be with You" (És un plaer estar amb tu), un tema bastant comercial compost pel mateix Jim Gold que ràpidament es va convertir en un èxit internacional. Amb un so càlid i proper, la cançó va arribar a la posició número 4 de la llista Billboard Hot 100 dels Estats Units. També va ocupar les primeres posicions a les llistes del Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Les vendes del disc, a més, van superar el milió de còpies, fet que li va valer el guardó de "disc d'or".

Aquest èxit va arribar en un moment de transició entre la música psicodèlica dels anys seixanta i els corrents musicals que començaven a imposar-se a començaments dels setanta. L’èxit de Gallery va ser breu però significatiu: van saber capturar l’esperit d’un temps en què el públic buscava cançons que transmetessin calidesa, pau i estabilitat emocional.

"Nice to Be with You" és un expressió clara i directa d'afecte. El seu missatge és simple però poderós: agraïment per la presència de l’altre i pel que aquest aporta emocionalment. En una època marcada per canvis socials i per una recerca de valors més humans, la cançó posa l’accent en les petites coses: la companyia, la serenor i l’alegria quotidiana.

L’any 1976, després de la fallida del segell Sussex Records, Gallery es va dissoldre. Jim Gold va continuar en solitari, publicant els àlbums "I Can't Face Another Day Without You" (No puc afrontar un altre dia sense tu, 1976) i "Hometown Hero" (Heroi local, 1978), dos treballs que van rebre excel·lents crítiques i van confirmar el seu talent com a compositor.

The Soulful Dynamics

La mademoiselle que va captivar Europa

Septet africà d'estil pop format l'any 1965 a la República de Libèria. Quatre anys més tard, la formació es va establir a Hamburg, ciutat-estat d'Alemanya, on van aconseguir un gran èxit i ressò internacional. Inicialment, la banda estava formada per Emanuel Obedekah (veu principal), Frederik "Andy" Anderson (guitarra i veus), Ernest J.G. Clinton (guitarra i veus), Manfred "Maxi" Free (guitarra), Benjamin "Ben" Mason (bateria), Olu Igenuma (teclats) i Molley Morgan (baix i percussió).

L'any 1970, The Soulful Dynamics va publicar "Mademoiselle Ninette", un tema desenfadat i molt comercial que es va convertir en un gran èxit internacional. El senzill va arribar a la primera posició de les llistes d'èxits d'Alemanya, Àustria, Països Baixos i Suïssa, mantenint-se entre els més venuts durant unes trenta setmanes i superant el mig milió de còpies distribuïdes. El seu impacte va ser tan gran a Alemanya que, fins i tot anys després, la cançó es va convertir en un clàssic estiuenc recurrent a les emissores de ràdio i a les festes populars.

La lletra de "Mademoiselle Ninette" narra la història d'un amor estival que deixa empremta al narrador: una reflexió nostàlgica i romàntica d'unes vacances en les quals el protagonista, va conèixer i es va enamorar d'una jove que es deia Ninette. Des del primer vers, la cançó ens transporta a un viatge de vacances als Estats Units, on ell viu una aventura inoblidable.

La reiterada invocació a "Mademoiselle Ninette" suggereix una trobada amb una noia que, tot i ser breu, té un impacte profund i durador en la seva vida. La continua repetició de la frase "No, no, I've never had a girl like you" (mai he conegut una noia com tu) subratlla la singularitat i l'encant de Ninette, destacant com aquest amor fugaç es diferencia de qualsevol altra experiència sentimental que anteriorment hagi tingut el protagonista.

"Mademoiselle Ninette" captura a la perfecció l'essència d'un amor estiuenc: efímer però intens, una sacsejada emocional que queda enregistrada per sempre a l'espai íntim de cada persona.

La promesa de retrobar-se l’any que ve, durant les properes vacances, reflecteix el desig de reviure aquell moment màgic, tot i que hi pugui haver espai per a la incertesa ja que, després d’un llarg període sense veure’s, potser en aquell instant, les emocions no siguin exactament les mateixes.

Vaig conèixer una noia.
Un, dos, tres.
I ens vam enamorar,...

Argent

Aixeca el cap, dona, aixeca el cap ben alt!

Quartet anglès creat l'any 1969 a Saint Albans, un municipi britànic situat al sud de la comarca de Hertfordshire. Liderat per l'ex-teclista i cantant de The Zombies, Rod Argent, la formació es completava amb Russ Ballard a la veu principal, Jim Rodford al baix (cosí de Rod Argent i futur membre de The Kinks i The Zombies) i Bob Henrit a la bateria.

Amb una forta presència de teclats i especialment d’orgue Hammond, Argent va saber combinar com pocs el rock progressiu, el hard rock i influències de la música clàssica, el jazz i el blues. Un estil que els apropa a grups coetanis com Procol Harum, Yes o Emerson, Lake & Palmer.

El seu primer àlbum, l’homònim "Argent" (1970), va ser ben rebut per la crítica, tot i que no va destacar en vendes. Ara bé, ja deixava entreveure el talent del grup. D’aquell debut en sobresurt la cançó "Liar", una composició de Ballard que anys més tard aconseguiria l'èxit de la mà dels nord-americans Three Dog Night.

El seu segon disc, "Ring of Hands" (1971), va consolidar el so del grup. L'àlbum incloïa l'èxit menor "Sweet Mary", un tema escrit a quatre mans entre Rod Argent i Chris White, el baixista de The Zombies.

El tercer àlbum d'Argent, "All Together Now" (1972), és potser el més emblemàtic. En ell hi trobem la joia de la corona: "Hold Your Head Up" (Mantingues el cap ben alt). Aquesta cançó, atribuïda a la parella Argent & White, es va colar al Top 5, tant al britànic com al nord-americà, i amb el temps, s’ha convertit en tot un himne del rock FM.

La lletra de "Hold Your Head Up" és breu i directa, però carregada de significat emocional. És un missatge d’empoderament i dignitat, especialment dirigit a una dona, però aplicable a qualsevol persona. També pot interpretar-se com una crida a mantenir-se ferm davant les adversitats: no abaixar mai el cap ni deixar-se doblegar per les crítiques, el rebuig o el dolor.

Rod Argent, ha explicat en entrevistes que el llarg solo d'orgue d'aquesta cançó va ser en gran part improvisat a l'estudi. Tot i això, es va convertir en la seva senya d’identitat. També va indicar que és un dels millors solos que ha fet mai. En directe, podia arribar als 10 minuts de durada, deixant al públic bocabadat.

Renaissance

Rock simfònic amb elements de folk

Banda anglesa de rock progressiu creada a Londres l'any 1969. Un grup recordat per la seva sofisticada fusió entre el rock simfònic, la música clàssica, el folk i el jazz. La seva formació original, integrada per cinc músics, incloïa a dos exmembres de la banda britànica Yardbirds, Keith Relf i Jim McCarty, juntament amb John Hawken, Louis Cennamo i la germana de Relf, Jane Relf. Amb aquesta alineació, l'any 1969, Renaissance va llançar el seu primer àlbum d'estudi, un disc batejat amb el nom del grup, i seguit, dos anys més tard, per "Illusion".

Posteriorment, la banda va encadenar un període d'alta rotació, fins a consolidar la seva "formació clàssica". Una agrupació liderada per la cantant Annie Haslam, vocalista d'ampli registre vocal i veu cristal.lina i inconfusible, acompanyada per John Tout als teclats, Michael Dunford a la guitarra acústica, Jon Camp al baix i Terry Sullivan a la bateria.

Durant aquesta etapa, Renaissance va assolir la seva màxima popularitat i el seu punt àlgid de creativitat artística. Un període caracteritzat per composicions musicals llargues, l’ús d’orquestració simfònica i lletres poètiques que exploraven temes mítics, espirituals i històrics.

"Ashes Are Burning", és el quart àlbum d'estudi de Renaissance i el primer treball discogràfic del grup que incorpora orquestració clàssica i arranjaments simfònics. Publicat el mes d'octubre de 1973, el disc inclou "Carpet of the Sun" (Catifa del sol), una composició del guitarrista Michael Dunford de melodia suau i envoltant i amb una estructura harmònica que recorda la música clàssica, però amb sensibilitat pop, una particualitat que la fa accessible al gran públic.

La lletra de "Carpet of the Sun" és una invitació a la contemplació i a la connexió amb la natura i amb un mateix. Les seves estrofes evoquen imatges de serenitat i de bellesa natural. La cançó parla de la importància de viure el present, de reconèixer el nostre vincle amb el món que ens envolta i de com les nostres accions tenen un impacte durador.

Finalment, cal destacar que les lletres de la majoria dels discos de Renaissance, van ser compostes per la poetessa britànica Betty Thatcher (Betty Mary Newsinger), una escriptora que va col.laborar amb el grup des del seu segon àlbum, "Illusion" (1971), fins a "Camera Camera" (1981), el desè treball discogràfic de la banda.

Maureen McGovern

Un himne d'esperança i superació

Cantant i actriu nord-americana nascuda a Youngstown, un municipi de l’estat d’Ohio situat al cor del Midwest (Mig Oest) dels Estats Units. L'any 1967, després d'acabar l'institut, Maureen McGovern va començar a treballar com a secretària mentre compaginava aquesta feina amb la seva passió: fer de vocalista en una banda local anomenada Sweet Rain.

Cinc anys més tard, la seva manera de cantar va cridar l’atenció de Russ Regan, aleshores executiu discogràfic i director de la companyia cinematogràfica 20th Century Fox. Regan va escoltar una gravació de prova (demo) enregistrada per McGovern i va quedar impressionat per la seva veu clara i expressiva.

Poc després, Regan va rebre l'encàrrec dels compositors Al Kasha i Joel Hirchshhorn —autors d'una balada pop titulada "The Morning After" (El matí següent)— de trobar amb urgència una cantant per interpretar la peça, ja que el tema havia de formar part de la banda sonora de la películ.la "L'aventura del Poseidó" (1972), un clàssic del cinema de catàstrofes.

Russ Regan no s'ho va pensar dues vegades i va proposar Maureen McGovern per al projecte. Tant els compositors com el productor executiu del film, Irwin Allen, van quedar captivats per la interpretació de la cantant, una execució vocal plena de força i sensibilitat.

L'any següent, "The Morning After" va guanyar l'Oscar a la millor cançó original i va assolir la primera posició de les llistes d’èxits de música pop dels Estats Units. El disc va vendre més d’un milió de còpies i va obtenir el guardó de disc d’or. Aquell èxit va impulsar la carrera de McGovern, que també va ser nominada al premi Grammy com a millor artista novell.

Amb el temps, la cançó s’ha convertit en molt més que un tema de pel.lícula: és un autèntic himne d’esperança. La lletra convida a seguir endavant malgrat les adversitats. La reiterada repetició de la tornada: "There's got to be a morning after" (Hi ha d’haver un matí després) suggereix que, malgrat les dificultats, sempre hi ha la possibilitat d'un nou començament.

Thelma Houston

Un prec carregat de desesperació

Cantant nord-americana de soul, rhythm and blues i música disco nascuda a Leland, un municipi de l'estat de Mississipí. Durant l’adolescència es va traslladar amb la seva família a Long Beach (Califòrnia). Poc després de graduar-se a l’institut, Thelma es va casar, va tenir dos fills i al cap de poc temps, es va separar. Posteriorment, va formar part del grup de gospel Art Reynolds Singers i, més endavant, va ser contractada com a vocalista d'estudi per la discogràfica Dunhill Records.

L'any 1967, Houston va signar un contracte amb el segell Capitol Records. Dos anys més tard va publicar el seu àlbum debut, "Sunshower", un disc produït pel llegendari cantant i compositor Jimmy Webb. El 1971, va canviar de companyia i va incorporar-se a la cèlebre Motown Records. tot i que els seus primers enregistraments per al segell no van obtenir gaire atenció mediàtica.

A l'octubre de 1976, la cantant va llançar el seu quart àlbum d'estudi, "Any Way You Like It". Davant la bona acollida del públic —especialment en l’ambient discotequer—, la discogràfica va decidir regravar i publicar com a single la cançó "Don't Leave Me This Way" (No em deixis d'aquesta manera) inclosa en el disc i interpretada per Houston amb una força vocal extraordinària.

La nova versió va esdevenir un èxit internacional monumental: va encapçalar les llistes de soul i va assolir el número u de la Billboard Hot 100. El 1977, en la vintena edició dels Premis Grammy, Thelma Houston va conquerir el guardó a la millor interpretació vocal femenina de R&B gràcies a la intensitat i l’emoció de la seva execució.

La lletra de "Don’t Leave Me This Way" expressa la súplica desesperada d’algú que intenta evitar una ruptura sentimental. El protagonista implora a la seva parella que no l’abandoni, convençut que aquest fet el deixaria profundament marcat. També subratlla que no pot imaginar la vida sense el seu suport i estima. La tornada "“Don’t leave me this way” reforça la urgència i la intensitat del prec.

L’èxit del tema, convertit en un clàssic del gènere, va coincidir amb el punt àlgid de l’era disco, quan les pistes de ball s’havien transformat en espais d’eufòria i alliberament. Anys més tard, "Don’t Leave Me This Way" esdevindria també un símbol de la lluita contra la SIDA.

The Slickers

Un retrat de la violència i de l'oportunitat de redempció

Banda vocal de rocksteady i reggae creada l'any 1965 a Kingston, la capital de l'illa de Jamaica. Un grup format inicialment pels cantants Derrick Crooks, el seu germà Sydney i Winston Bailey. Durant la seva trajectòria artística, també van comptar amb Abraham Green com a cantant complementari, especialment per la seva participació en la gravació del tema "Johnny Too Bad".

Abans dels Slickers, Derrick Crooks i el seu germà Sydney, havien estat membres fundadors de The Pioneers, un dels primers trios de rocksteady de Jamaica, el gènere musical successor de l'ska, i precursor directe del reggae. Per tant, es podria dir que el grup va néixer com una extensió o un derivat dels Pioneers, dues bandes jamaicanes amb un estil vocal semblant.

Tot i que la seva trajectòria discogràfica no va ser gaire extensa —només van publicar dos àlbums: "Many Rivers to Cross" de l'any 1976 i "Breakthrough" del 1979, a més d'alguns senzills— el seu llegat perdura gràcies a un tema propi que els va projectar cap a la història: "Johnny Too Bad" (Johnny és molt dolent), un reggae cru i directe editat l'any 1971.

Aquesta peça no només els va fer coneguts internacionalment, sinó que es va convertir en un himne dels "rude boys", el moviment juvenil marginal sorgit a la Jamaica dels anys seixanta. Un corrent fill de la classe obrera i protagonista d'un cinema tan punyent com autèntic. Tot això, gràcies a The Harder They Come, una pel.lícula jamaicana de culte estrenada l'any 1972 i protagonitzada pel cantant Jimmy Cliff.

El film, el primer finançat íntegrament a Jamaica, retratava la vida als suburbis de Kingston i feia visible al món el reggae, el rocksteady, el rastafarisme i l'esperit rebel dels ghettos. I entre la seva potent banda sonora hi brillava amb força "Johnny Too Bad".

La cançó, interpretada pels germans Crooks i Abraham Green, es va consolidar com un clàssic absolut de la música jamaicana. La lletra narra la història de Johnny, un jove que sempre porta una pistola a la cintura i viu al límit: roba, apunyala, saqueja i dispara. En una primera lectura, és la crònica d'un delinqüent sense escrúpols; però, analitzada amb més detall, s'hi pot intuir una reflexió sobre el preu de la violència.