Styx

Quan els rockers durs s'entendreixen

Banda nord-americana de rock creada l'any 1972 a Chicago, la ciutat més poblada de l'estat d'Illinois. Un grup format inicialment per Dennis DeYoung (teclista i cantant principal), els germans Chuck (baix i veus) i John Panozzo (bateria i veus), James Vincent "J.Y." Young (guitarra solista i veus) i John Curulewski (guitarra i veus ), aquest últim, reemplaçat posteriorment per Tommy Shaw (guitarra solista i veus).

Una formació caracteritzada per combinar elements de rock progressiu, rock dur i, alhora, power balades. Al llarg de la seva carrera, Styx va assolir la xifra de quatre àlbums consecutius certificats multi-platí per la RIAA, l'Associació nord-americana que representa a la majoria de companyies discogràfiques i la responsable de certificar les vendes discogràfiques dels Estats Units.

L'any 1972, el quintet signa contracte amb la modesta discogràfica independent Wooden Nickel Records, una companyia establerta a Chicago que en el curs de dos anys, els produeix quatre àlbums: "Styx" (1972), "The serpent is rising" (la serp està creixent) (1973), "Styx II" (1973) i "Man of miracles" (l'home dels miracles) (1974).

Gràcies a "Lady", una balada inclosa en el seu segon àlbum d'estudi, "Styx II", un tema compost per DeYoung que s'inicia lent, que després agafa empenta i que acaba amb un final bastant apoteòsic, el grup assoleix el seu primer èxit important. "Lady" impulsa a la banda a conquerir fama nacional i poc més tard, al reconeixement internacional.

El mes d'octubre de 1979, Styx publica el seu novè àlbum, "Cornerstone" (pedra angular), un treball que als Estats Units va despatxar més de dos milions de còpies. En aquest disc hi destaca el seu segon tall, "Babe", una tendra balada romàntica, també composta per DeYoung, que el cantant havia escrit com a regal d'aniversari per a la seva dona, Suzanne. Amb DeYoung al piano i cantant totes les harmonies vocals i els germans Panozzo tocant la resta d'instruments "Babe", en principi, no estava prevista que formés part de cap disc.

Publicada dos mesos més tard en format single, "Babe" va assolir la primera posició de les llistes de singles dels Estats Units, l'únic número 1 de la banda en el seu país.

Tom Petty and the Heartbreakers

Acariciant l'estil de vida americà (american way of life)

Formació musical nord-americana d'estil rock creada l'any 1976 a Gainesville, un municipi ubicat a l'estat meridional de Florida. Una banda inicialment formada per Tom Petty, el líder del grup, a banda de compositor, cantant principal i guitarra rítmica, Mike Campbell, guitarra solista i mà dreta de Tom Petty, Ron Blair al baix, Stan Lynch a la bateria i Benmont Tench als teclats.

Tom Petty va ser un destacat representant de l'estil "Heartland", un concepte de música rock caracteritzat per composicions no gaire complicades i en les quals, les seves estrofes parlen de temes i preocupacions de la classe treballadora nord-americana. Els seus intèrprets tenen la ferma convicció que la música rock ha de reflectir un propòsit social i corporatiu, més enllà del pur entreteniment.

El mes de novembre de 1976, la banda publica el seu àlbum de debut, l'homònim "Tom Petty and the Heartbreakers". Un treball que, inicialment, va gaudir de més bona acollida al Regne Unit que als Estats Units i on hi destaca l'últim tall del disc, "American girl", una composició de Tom Petty que amb el temps, s'ha convertit en un dels seus temes més representatius.

Editada posteriorment en format single, la lletra de "American girl" parla d'una noia que viu en un petit poble dels Estats Units i que tota la vida ha estat instruïda en les promeses del somni americà. Quan marxa del poble a la recerca d'un futur millor, al cap de poc temps, la jove es troba sola en un balcó, amb un acusat sentiment de frustració i sospitant que mai podrà aconseguir el seu objectiu.

Es tracta d'un tema utilitzat amb assiduïtat en l'entorn cinematogràfic, ja que ha estat inclòs en la banda sonora de destacades pel.licules, com ara a la comèdia "Aquell excitant curs" o en la famosa escena de "El silenci dels anyells" en la qual, una de les possibles víctimes del psicòpata Annibal Lecter, torna en cotxe a casa seva cantant la cançó que sona per la radio, concretament, "American girl".

"American girl" va ser l'últim tema que va tocar en directe Tom Petty and the Heartbreakers. El van interpretar el 25 de setembre de 2017 per tancar la seva actuació al Hollywood Bowl de Los Angeles. Era el concert final del seu 40th Anniversary Tour. Tom Petty moriria d'aturada cardíaca tres setmanes després.

Tony Renis

Un xicot molt insistent i minuciós

Tony Renis és el nom artístic de Elio Cesari, un cantant, compositor i actor de cinema nascut a Milà, la capital de la regió de la Llombardia i el segon municipi més poblat d'Itàlia. El seu debut es produeix a mitjans dels anys cinquanta, fent parella artística amb un cèlebre paisà seu, el cantant Adriano Celentano.

L'any 1958, Toni Renis signa contracte amb Combo Record, amb aquesta discogràfica italiana publica els seus primers singles que inclouen versions d'èxits italians i nord-americans interpretats en llengua italiana. L'any següent, canvia de companyia i es passa a la britànica La Voce del Padrone (La Veu del seu Amo), amb aquest segell, l'any 1960, debuta com a cantautor amb la cançó "Tenerezza".

L'any 1962, Renis obté un gran èxit internacional amb "Quando, quando, quando", un enganxós tema orquestral, de caire romàntic, interpretat a ritme de bossa nova. Es tracta d'una composició pròpia amb textos del lletrista Alberto Testa. "Quando, quando, quando" és un dels títols italians més venuts de tots els temps, es calcula que la cançó, en les seves diverses versions, ha venut més de 50 milions de còpies a tot el món.

Originàriament, la cançó es va enregistrar en dues versions diferents, la de Tony Renis i la de Emilio Pericoli. L'any 1962, "Quando, quando, quando" va competir a la XII edició del cèlebre Festival de la Cançó de Sanremo quedant classificada en quarta posició. Tot i això, el tema es va convertir en un gran èxit, primer, a tot Itàlia i poc desprès, va triomfar a molts altres països, entre ells, als Estats Units i al Japó.

"Quando, quando, quando" és una de les cançons més versionades de la història de la música pop, avui dia, encara dóna considerables beneficis als seus creadors en concepte de drets d'autor. En qualsevol lloc es poden trobar incomptables versions, en diversos idiomes i a càrrec d'un variat nombre d'artistes, des del nord-americà Patt Boone (1962) o el britànic Engelbert Humperdinck (1968), fins al canadenc Michael Bublé, fent duo, l'any 2005, amb la seva compatriota Nelly Furtado.

Diguem quan tu vindràs,
diguem quan, quan, quan.
L'any, el dia i l'hora en què
potser tu em besaràs...

Tangerine Dream

Música electrònica elaborada amb aparells analògics

Banda alemanya de música electrònica instrumental (amb algunes excepcions vocals), creada l'any 1967 a Berlín, l'actual capital de la República Federal de Alemanya. Un conjunt fundat i liderat pel teclista Edgar Froese (Edgar Wilmar Froese), l'únic membre estable d'una formació que, originàriament, estava composta per Edgar Froese, Conrad Schnitzler i Klaus Schulze.

Amb el seu innovador so electrònic, Tangerine Dream va produir un extens nombre d'elapés, tots ells, farcits de sintetitzadors i seqüenciadors, aparells, en aquell temps, de tipus analògic. Uns enregistraments que van tenir un paper fonamental en el desenvolupament de la música electrònica, en particular, de l'estil "còsmic" (kosmische), la senya d'identitat de la formació berlinesa.

Experimentant noves formes musicals, cal destacar també, el fet rupturista, en aquella època, d'utilitzar el sintetitzador com a reemplaçament del baix elèctric.

L'any 1974, després de signar contracte amb Virgin Records, Tangerine Dream va ser el segon artista que la discogràfica britànica va produir, després del reeixit "Tubulars bells" de Mike Oldfield, el grup publica "Phaedra", el seu cinquè àlbum d'estudi i un dels discos més cèlebres de la banda. En aquell període, el grup estava integrat per Edgar Froese, Christopher Franke i Peter Baumann, formació considerada l'alineació més clàssica de Tangerine Dream.

"Phaedra" defineix a la perfecció l'inconfusible so de la banda, destacant el fet que va ser el primer àlbum comercial que va utilitzar un seqüenciador com a instrument musical. "Phaedra" a més, va assolir la quinzena posició de la llista d'àlbums més venuts del Regne Unit, un fet sorprenent per a un àlbum d'aquestes característiques, tenint en compte que va gaudir de nul.la promoció a les emissores de radio.

Al llarg de la seva trajectòria, Tangerine Dream també va obtenir notable èxit en l'àmbit cinematogràfic, ja que va escriure un munt de partitures per al cinema. Entre d'altres, va composar la banda sonora de "Risky Business", "Flashpoint" i "Legend".

Archie Bell & The Drells

El ball de l'estrenyiment

Formació nord-americana de música soul, formada l'any 1966 a Houston, el municipi més poblat de l'estat de Texas. Una banda liderada pel cantant solista Archie Lee Bell i secundada pels vocalistes James Wise, Willie Parnell i Billy Butler i, en la part musical, per la banda The Drells.

Archie Bell i el Drells van iniciar la seva carrera artística fogonejant-se en diversos concursos de nous talents. Després de ser descoberts per un discjòquei radiofònic, el grup va tenir un èxit local amb el single, "She's my woman, she's my girl" (és la meva dona, és la meva noia), un disc publicat el mes de juliol de 1967.

Un any més tard, "Tighten up" (estreny), una composició escrita per Archie Bell i Billy Buttier i editada el mes de maig de 1968 també en format single, es va convertir en èxit internacional. En la seva producció, "Tighten up" va comptar amb el suport del grup instrumental T.S.U. Toronadoes. Un tema que va assolir la primera posició de les llistes nord-americanes de rhythm and blues i que va despatxar més d'un milió de còpies, obtenint per aquesta fita, el preuat guardó de "Disc d'or".

Archie Bell & the Drells van crear un ball específic per a "Tighten up", una coreografia que van concebre per a acompanyar la cançó. Cal destacar també, que "Tighten up" es troba posicionada en el lloc número 265 dins la llista de la revista musical Rolling Stone que cataloga les 500 millors cançons pop/rock de tots els temps. Es tracta d'un dels primers èxits d'estil funk de la història.

Abans de la comercialització del disc, Archie Bell va ser cridat a files, incorporant-se al cap de poc temps al nodrit exèrcit dels Estats Units. Quan va ser informat de l'èxit de "Tighten up", Bell es trobava a Alemanya, convalescent en un llit d'un hospital militar després d'haver patit un accident de tràfic amb el camió que conduïa.

A l'inici del tema, recitant, Archie Bell es presenta a si mateix i als The Drells, destacant el fet que tots ells son de Houston:

Hola a tots, som Archie Bell & The Drells,
de Houston, Texas.
No només cantem,
sinó que ballem tan bé com caminem,...

Vanity Fare

Aixecant el dit a les tantes de la matinada

Quintet britànic d'estil pop/rock creat a l'estiu de 1968 a Rochester, un municipi anglès ubicat al comptat de Kent. Una banda inicialment coneguda amb el nom de The Avengers i originàriament integrada pel cantant Trevor Brice, el guitarrista Tony Goulden, el baixista Tony Jarrett, el bateria Dick Allix i, posteriorment, el teclista Barry Landerman.

Amb unes tornades molt enganxoses, un bon ús de les seves harmonies vocals i desenvolupant un pop comercial, senzill i molt ben interpretat, els Vanity Fare van aconseguir una gran popularitat dins l'escena musical britànica i nord-americana en particular i en l'europea en general.

A finals de 1969, la banda publica "Hitchin' a ride" (fent autoestop), una de les seves cançons més recordades. Amb aquesta composició, un tema molt comercial editat en format single, els Vanity Fare van assolir la setzena posició de la llista de singles del Regne Unit, confirmant-se, en aquest indret, en la jerarquia de les bandes de música pop més populars de l'època.

Sorprenentment, als Estats Units, "Hitchin' a ride" va gaudir de més repercussió comercial, assolint el cinquè lloc de la llista Billboard Hot 100. L'any 1970, la revista nord-americana Billboard, publicació especialitzada en la industria musical, va classificar "Hitchin' a ride" com la cançó número catorze de l'any. A tot això, el disc va vendre més d'un milió de còpies només als Estats Units, obtenint per aquesta fita la categoria de "Disc d'or".

La lletra de "Hitchin' a ride" parla d’un jove que a la una de la matinada d'un dia plujós, es troba a la carretera fent autoestop, doncs no té prou diners per tornar a casa seva en tren. Un tema que, a banda de les veus, destaca per la seva secció instrumental, sobretot, per la sintonia emesa per les dues flautes que sonen a la introducció, un agradable i dominant so que es repeteix al llarg de tota la cançó.

Sembla ser que en el seu temps, "Hitchin 'a ride" va assolir l'estatus de cançó de culte entre els ambients "hippies" de la costa oest dels Estats Units. Un fet sustentat per l'àmplia difusió que en aquella època, i de forma contínua, en van fer els discjòqueis radiofònics d'aquell país.

The American Breed

Una formació que es deixava doblegar

Banda nord-americana d'estil pop/rock creada l'any 1958 amb el nom inicial de Gary & The Knight Lites a Cicero, un municipi de l'estat de Illinois situat a catorze quilòmetres de la ciutat de Chicago. Un quartet originàriament format per Gary Loizzo (veu principal i guitarra solista), Al Ciner (guitarra rítmica i veus), Charles "Chuck" Colbert (baix i veus) i Jim Michalak (bateria).

Transformats a The American Breed, un nom bastant patriòtic, donat que, literalment, la seva traducció ve a ser, "La raça americana", el seu èxit més significatiu el van aconseguir amb la cançó "Bend me, Shape me" (doblega'm, dóna'm forma), un tema pop enregistrat prèviament pel quintet de Cleveland, The Outsiders i que publicada el mes de desembre de 1967 en format single pels American Breed, va arribar al número cinc de la llista Billboard dels Estats Units i va vendre més d'un milió de còpies.

Una dada: la primera versió de "Bend me, Shape me" publicada en format single, tenia una durada de 2:05 minuts, ja que en la seva producció, es va accelerar la seva masterització, mentre que la versió original, la que es va distribuir a nivell internacional, la seva durada s'allargava fins als 2:25 minuts, donat que es va editar a velocitat normal.

A principis de 1968, "Bend me, Shape me", es va convertir en un gran èxit a banda i banda de l'Atlàntic, ja que va ser publicada amb notable ressò als Estats Units pels The American Breed i al Regne Unit pels britànics Amen Corner.

Al mateix temps, The American Breed va tenir la fortuna de gaudir d'àmplia demanda de treball dins el pròsper negoci dels anuncis per a radio i televisió, enregistrant jingles publicitaris per a reconegudes empreses i marques comercials de l'època, com ara, Coca-Cola, l'aerolínia American Airlines, la Marina dels Estats Units o la companyia Bell Telephone, entre d’altres.

De manera simultània, el quartet va ser escollit per interpretar el tema principal de la banda sonora de diverses pel.lícules de finals dels anys seixanta, films com ara, el thriller nord-americà "No way to treat a Lady" (així no es tracta a una dama) o a la comèdia francesa "The brain" (el cervell).

The Happenings

Una persona molt afortunada, sembla ser que no li mancava res

Quartet vocal nord-americà de música pop creat l'any 1965 a Paterson, un municipi situat a l'estat de Nova Jersey. Una formació de gran capacitat vocal liderada pel cantant Bob Miranda, un grup que va basar el seu èxit en l'habilitat d'enriquir vocalment composicions de gènere "doo wop" (du-duà).

Inicialment, la banda es va crear l'any 1963 sota el nom de The Four Graduates, denominació adoptada pel fet que els quatre components s'acabaven de graduar a l'escola secundària de Paterson. Dos anys més tard, es canvien el nom i passen a ser, definitivament, The Happenings. Els seus membres originals eren: Bob Miranda, Ralph DeVito, Tom Giuliano i Dave Libert.

Gran part del seu èxit comercial, es deu al fet que adaptaven cançons de gènere clàssic amb un estil únic. El vocalista Bob Miranda deia que el concepte de la formació era el de "agafar una cançó que havia demostrat que podria ser un èxit i donar-li la volta". Un "gir" que consistia en una combinació de riques harmonies vocals, acompanyades d'elaborades i rítmiques orquestracions.

L'any 1966, la banda publica el seu àlbum de debut, el disc homònim "The Happenings", un elapé que conté unes encertades veus i que inclou la seva exitosa versió de "See you In september" (ens veiem al setembre), una romàntica balada pop que rememora un amor estiuenc de caire juvenil: ... estaré sol cada nit, no t'oblidis d'escriure, compto els dies, compto les hores, compto els minuts,...

El mes de març de 1967, amb l'adaptació del tema "I got rhythm" (tinc ritme), una cançó escrita l'any 1930 pel compositor i pianista novaiorquès George Gershwin amb l'ajuda del seu germà, Ira Gershwin, que es va fer càrrec de la lletra, The Happenings torna a assolir la tercera posició de les llistes d'èxits dels Estats Units.

Es tracta d'una composició que per la seva estructura i progressió d'acords, al llarg del temps, s'ha convertit en un estàndard de jazz.

Tinc ritme,
tinc música,
tinc a la meva xicota,
Que més puc demanar?,...

Wishbone Ash

Una de les millors duples de guitarra de l'època

Banda britànica de rock, amb algun toc de blues, creada l'any 1969 a Torquay, un municipi situat a la costa sud d'Anglaterra. La formació original, constituïda en format de quartet, estava composta per Martin Turner (baix i veu cantant), Steve Upton (bateria), Andy Powell (guitarra solista i veus) i Ted Turner (guitarra solista i veus).

Wishbone Ash va ser una de les primeres bandes que van popularitzar el terme "twin guitar" (guitarres bessones), un estil de tocar en el qual, els dos guitarristes, el rítmic i el solista puntegen alhora les mateixes harmonies, gairebé sempre en diferents escales. Una pràctica instrumental que, més tard, imitarien altres cèlebres formacions de rock, com ara The Allman Brothers Band, Iron Maiden o Lynyrd Skynyrd.

L'any 1970, assistits pel seu mànager, Miles Copeland, germà del bateria de The Police, Wishbone Ash signa contracte amb MCA Records, segell discogràfic amb el qual comercialitzen el seu primer àlbum, l'homònim "Wishbone Ash". Un disc que conté 6 temes propis que, afegits a la intensitat instrumental de cada un d'ells, van permetre donar a conèixer a la comunitat rockera internacional, una banda amb un potencial i un talent increïbles.

Amb el seu tercer àlbum d'estudi, "Argus", els Wishbone Ash van assolir el cim de la seva carrera. Un disc aclamat per la crítica i pel públic, publicat el mes d'abril de 1972 i que està integrat per set composicions pròpies. Un treball on despunten, entre altres característiques, unes guitarres impressionants i un excel.lent jocs de veus. Al mateix temps, es just destacar també la coberta del disc, una portada que mostra a un soldat brandant la seva llança mentre mira l'ocàs, una enigmàtica imatge creada per l'influent col.lectiu de disseny gràfic anglès, Hipgnosis.

Es just destacar també la coberta del disc, una portada que mostra a un soldat brandant la seva llança mentre mira l'ocàs, una enigmàtica imatge creada per l'influent col.lectiu de disseny gràfic anglès, Hipgnosis.

El tema "Blowin' free" (bufant lliure), extret d'"Argus" s'ha convertit en una de les cançons més populars del quartet anglès. Una cançó amb unes esplèndides harmonies vocals i un tema indispensable en totes les actuacions en directe de la banda.

Per últim, ressaltar el fet que John Lennon va recórrer a Ted Turner, per a l'enregistrament, com a músic d'estudi, del seu segon àlbum com a solista, l'extraordinari "Imagine".

Mary Wells

Una noia bojament enamorada del seu xicot

Mary Esther Wells va ser una cantant nord-americana de soul i rhythm and blues nascuda a Detroit, la ciutat més gran de l'estat de Michigan. Va ser la primera artista femenina de la discogràfica Tamla-Motown i també, la que va proporcionar a aquesta companyia un dels seus primers èxits.

Als disset anys, Wells havia escrit per al cantant de Detroit, Jackie Wilson, el tema "Bye Bye Baby", una composició que, per diverses circumstàncies, va arribar a les mans de Berry Gordy, un dels capitostos de la Motown, un productor que feia poc, havia trencat els lligams comercials que mantenia amb Jackie Wilson. Per aquest motiu, Gordy va demanar a la pròpia Mary que ella mateixa interpretés la cançó. Publicada el mes de desembre de 1960 en format single, "Bye Bye Baby", es va convertir en el primer èxit de Wells i en un dels primers de la discogràfica.

A finals de 1962, "Two lovers" (dos amants), un tema de Smokey Robinson, un dels grans compositors de l'època soul, a banda de ser el vocalista de The Miracles, es va convertir en el tercer single consecutiu de Mary Wells en assolir el Top Ten Billboard Hot 100 i en el seu segon número 1 a les llistes de R&B. "Two lovers" va despatxar més d’un milió de còpies, rebent per aquest fet, el guardó de disc d’or.

El mes de març de 1964, un altre composició de Smokey Robinson, "My guy" (el meu xicot) va triomfar a banda i banda de l'Atlàntic: número 1 als Estats Units i número 5 al Regne Unit; un tema que va convertir a Mary Wells en estrella internacional. Poc desprès d'aquest impactant èxit i havent rebut una lucrativa oferta de 200.000 dòlars, Mary Wells va deixar la Motown i va signar contracte amb la 20th Century Fox Records. La carrera de Mary Wells mai va tornar a assolir les cotes d'èxit que havia aconseguit anteriorment.

L'any següent, Smokey Robinson va aprofitar l'èxit de "My guy" per compondre un tema similar, aquesta vegada, però, des d'una perspectiva masculina. La cançó va ser "My girl" (la meva xicota), la balada soul popularitzada posteriorment per nombrosos artistes, entre ells, The Temptations i Otis Redding.

La romàntica lletra de "My guy" parla de l'amor que professa una noia al seu estimat, afirmant que res ni ningú pot allunyar-lo d'ell:

     Res del que diguis pot separar-me
     del meu xicot. Ni res del que facis,
     perquè estic enganxada a ell amb cola.
     Estic enganxada al meu xicot
     com un segell a una carta,...

John Miles

Una impecable declaració d'amor

John Miles és el nom artístic de John Errington, un cantant britànic d'ampli rang vocal, a banda de guitarrista, teclista i compositor, un músic nascut a Jarrow, un municipi anglès que forma part del comtat metropolità de Tyne and Wear. Al llarg de la seva carrera, John Miles ha editat 18 elapés d'estudi, ha estat vocalista de The Alan Parsons Project i ha fet gires amb Tina Turner en qualitat de guitarrista, encarregat dels teclats i corejant veus.

En la seva joventut, Miles va formar part d'una banda d'àmbit local anomenada The Influence, grup del qual també eren membres, Paul Thompson, més tard, bateria de Roxy Music i Vic Malcolm, posteriorment, guitarrista de Geordie. Abans d'iniciar la seva carrera en solitari, un fet que es va produir l'any 1971, Miles va crear la seva pròpia banda, la The John Miles Set.

Publicat l'any 1976, el seu primer disc de llarga durada, "Rebel", va posar el llistó tan alt que cap dels seus treballs posteriors va poder superar-lo. Bàsicament, perquè en aquell àlbum s'incloïa "Music", una brillant composició pròpia de quasi sis minuts de durada que barreja música simfònica amb pop/rock, un tema èpic que ha sabut perdurar al llarg del temps. "Music", va convertir al seu autor en tot un fenomen, a més de proporcionar-li fama internacional.

Enregistrada amb la producció de l'enginyer de so (i músic) Alan Parsons, "Music", deixant de banda, potser, "Bohemian Rhapsody", conté una estructura poques vegades vista en cap altre producció d'estil rock, ja que el tema s'inicia com una balada, cantant Miles la primera estrofa al piano, a continuació, poc a poc, s'incorporen els violins, desprès, amb ritme sincopat, apareixen les guitarres i tot seguit, ve el solo, es repeteix l'estructura fins que, com a colofó, esclata el seu apoteòsic final.

Editada en format single, "Music" va assolir el tercer lloc de les llistes de vendes d'Alemanya i del Regne Unit i la primera posició als Països Baixos. Als Estats Units "Music" es va publicar reduint a la mitat la seva durada, un fet que, probablement, explica la seva discreta posició a les seves llistes d'èxits.

La lletra de la cançó és bastant simple i contrasta amb la seva elaborada composició musical: tot just un parell d'estrofes combinades amb la intenció de reflectir la importància de la música en la vida del seu compositor.

La música va ser el meu primer amor
i serà el meu últim,...

The Cats

Una banda formada inicialment per quatre gats

Destacat quintet pop/rock neerlandès creat l'any 1964 al municipi portuari de Volendam, una formació activa, amb alguna petita interrupció, fins l'any 1985. Van ser els màxims exponents del subgènere de la música pop holandesa batejada als Països Baixos amb el nom de "Palingsound".

The Cats va iniciar la seva carrera artística amb la fusió de dos duos musicals holandesos: Cees Veerman i Arnold Mühren i Piet Veerman i Jaap Schilder. Dos duets que, una vegada units, es van convertir en The Mystic Four, amb Cees Veerman, fent-se càrrec de la veu principal i a la guitarra, Piet Veerman, compartint la veu cantant i, a més, guitarra i percussió, Jaap Schilder, tercer guitarrista i al piano i Arnold Mühren al baix.

L'any 1965, els The Mystic Four es transformen en The Blue Cats, un nom que feia referència a la tonalitat de la vestimenta artística del grup i al sobrenom que li havien penjat a Cees Veerman: "Poes" (gat en neerlandès). L'any 1966, els esmentats Gats Blaus eliminen el terme "Blue" del seu nom i recluten al bateria Theo Klouwer.

Molt populars al seu país d'origen. Dins el primer trimestre de 1970, The Cats inicia una gira internacional que els porta a actuar a diversos països sud-americans, recalant a Surinam i a diverses illes caribenyes de les que formen part les antigues Antilles Neerlandeses. El 4 d'abril de 1970 actuen a Guyana i a principis de 1971, inicien una gira per Indonèsia.

Des de l'any 1967, The Cats va publicar un elapé i un EP o single, cada any. Es calcula que el grup ha despatxat més de tretze milions de discos. El seu disc més venut ha estat, "One way wind" (la direcció del vent) un vinil publicat el mes de juliol de 1971 que va assolir el tercer lloc de les llistes d'èxits dels Països Baixos i que va ser top ten a diversos països centreeuropeus, com ara, Bèlgica, Suïssa i Alemanya, país, aquest últim, on "One way wind" va obtenir la qualificació de "disc d'or", al sobrepassar el milió d’exemplars venuts.

Es tracta d'un agradable composició cantada en anglès i escrita pel baixista Arnold Muhren. Un tema que ha estat versionat per més de cent-cinquanta artistes de variats estils.

The Everly Brothers

Dos vocalistes que van crear escola

Influent duo music-vocal compost pels germans Don (Isaac Donald) i Phil (Phillip Jason) Everly, un duet nord-americà d'estil pop/rock i influències country. Dos intèrprets que, a banda del domini de la guitarra acústica, gaudien, sobretot, d'unes excel.lents i conjuntades harmonies vocals. Fills de Ike (Isaac) i Margaret, un matrimoni fan de la música country, els germans Everly van créixer a Shenandoah, un municipi que pertany a l'estat de Iowa.

En la seva infantesa, quan encara anaven a l'Institut, Don i Phil es van iniciar en el món de l'espectacle cantant amb els seus pares a l'emissora de radio KMA and KFNF, una emissora radiofònica "friendly farmer" (amiga dels pagesos) on el pare hi presentava un programa musical en directe. Els dos germans actuaven sota el nom artístic de "Little Donnie and Baby boy Phil" i quan hi actuava la família al complet, eren "The Everly family".

L'any 1956, els Everly Brothers comencen escriure i enregistrar la seves pròpies cançons. Tot i això, el seu primer gran èxit va arribar l'any 1957, va ser amb una cançó composta per la parella Felice and Boudleaux Bryant, el seu nom, "Bye Bye Love" (adéu amor), un tema que va aconseguir la primera posició de les llistes d'èxits del Estats Units.

Tot seguit, un darrere l'altre, es van succeint els èxits addicionals dels dos germans, títols com ara, "Wake up little Susie" (desperta petita Susie), "All I have to do Is dream" (tot el que he de fer és somiar) o "Problems" (problemes), tres composicions escrites, novament, pel prolífica parella conjugal formada per Felice and Boudleaux Bryant.

L'any 1955, el cantant i pianista francès Gilbert Bécaud, juntament amb el lletrista Pierre Delanoë, va compondre i interpretar "Je t'appartiens" (jo et pertanyo), una cançó que no va tenir gaire repercussió. Més tard, traduïda i adaptada a l'anglès, el tema es va convertir en "Let it be me" (deixa que sigui jo).

Aquesta nova adaptació, titulada "Let it be me", va impulsar un munt de versions, com la que va fer Elvis Presley, o Bob Dylan o George Harrison o la que a principis de 1960, transformada en balada, van editar The Everly Brothers. Va ser el primer single del duo nord-americà enregistrat a Nova York, fins llavors, totes les seves produccions discogràfiques s'havien fet a Nashville.