Lynn Anderson

Un missatge nítid que la vida no sempre és un llit de roses

Destacada cantant nord-americana de country-pop, nascuda a Grand Forks (Dakota del Nord), Lynn Anderson va ser una vocalista amb una sòlida cadena d'èxits assolits a mitjans de les dècades dels 60, 70 i 80. La seva reeixida trajectòria inclou 12 números 1 a la llista Billboard Hot Country Singles, 18 Top 10 i més de 50 cançons situades al Top 40.

També va ser distingida dues vegades com a "Millor Vocalista Femenina" per l'Acadèmia de Música Country i va rebre el guardó de "Vocalista Femenina de l'Any" atorgat per l'Associació de Música Country dels Estats Units.

El 1970 va publicar "(I Never Promised You a) Rose Garden", una composició de Joe South enregistrada per primer cop per Billy Joe Royal. Posteriorment en van aparèixer versions de Dobie Gray, The Brotherhood of Man, The Three Degrees i del mateix autor. La versió de Lynn Anderson, però, va obtenir un èxit internacional aclaparador i va acabar associant definitivament el tema al seu nom, convertint-se en la interpretació de referència per a la majoria d'adaptacions posteriors.

"Rose Garden" es va transformar en un gran èxit crossover, és a dir, una cançó capaç de travessar fronteres estilístiques, ja que va assolir la primera posició tant a les llistes country com a les de música pop als Estats Units. Igualment, va arribar al número 1 en diversos països, un fet poc habitual en aquell període per a una peça d'arrel country.

Amb una melodia aparentment optimista, la lletra defuig les promeses buides i aprofundeix en les complexitats de l'amor, convidant-nos a valorar els bons moments. Alhora, en el terreny sentimental, adverteix dels inevitables alts i baixos que trenquen qualsevol placidesa, tot remarcant la importància de viure i deixar viure, de saber donar i rebre amb equilibri.

Malgrat les paraules amables i les promeses temptadores, el text reconeix que la vida no sempre és un camí de roses i que cal tocar de peus a terra, assumint la necessitat de mantenir sempre expectatives realistes.

Et prego em disculpis
Mai no et vaig prometre un jardí de roses,...

Klaatu

L’enigmàtic disc atribuït erròniament als Beatles

Banda canadenca que combinava rock progressiu, psicodèlia, pop melòdic i sons experimentals. Fundada l’any 1973 a Toronto, va començar com un duet format pels cantants i músics John Woloschuk (teclats i baix) i Dee Long (guitarra). Després de publicar dos senzills, a la primavera de 1974 s’hi va incorporar el bateria i cantant Terry Draper, que va completar la formació.

La seva música destacava pels arranjaments molt elaborats, les harmonies vocals i els efectes sonors que donaven a les cançons un aire misteriós. Les lletres sovint tractaven temes de ciència-ficció, fantasia o crítica social. Tot i no assolir un gran èxit comercial, el grup es va fer conegut sobretot pel misteri que va envoltar els seus inicis.

Un dels episodis més sorprenents de la seva trajectòria va ser el rumor que Klaatu era, en realitat, un projecte secret dels Beatles. La hipòtesi va prendre força l’any 1977, quan un periodista nord-americà va publicar un article en què apuntava aquesta possibilitat. Es basava principalment en les semblances entre el so del grup canadenc i el dels Beatles, així com en la manca d’informació sobre la identitat dels seus membres.

El primer àlbum de Klaatu, "3:47 E.S.T.", publicat l’agost de 1976, contenia cançons amb un so que recordava el del quartet de Liverpool. Entre les més destacades hi havia "Sub-Rosa Subway" i "Calling Occupants (Of Interplanetary Craft)" (Crida als ocupants de la nau interplanetària), que acabaria convertint-se en el tema més emblemàtic de la banda. A més, el disc no incloïa fotografies ni dades biogràfiques dels músics, i totes les cançons apareixien signades amb el nom de Klaatu.

Aquesta manca d’informació va alimentar les especulacions sobre la possible atribució als Beatles i va contribuir a augmentar l’interès pel disc i també les seves vendes.

La seva identitat va quedar definitivament aclarida amb la publicació de "Endangered Species" (1980), el seu quart àlbum, que apostava per un so més comercial. En aquell disc, els noms dels tres músics van aparèixer als crèdits, tot i que la seva identitat ja s’havia anat fent pública abans.

Els membres del grup sempre van defensar que volien que la música fos la protagonista, sense necessitat de donar importància als seus rostres ni a les seves biografies.

Os Mutantes

La mutació psicodèlica que va sacsejar el Brasil

Banda brasilera de rock psicodèlic estretament vinculada al moviment Tropicália, corrent cultural i musical aparegut al Brasil a finals dels anys seixanta que barrejava tradició local, pop internacional i esperit d’avantguarda. El grup es va formar el 1966 a São Paulo a partir de la unió dels germans Arnaldo (baix, teclats i veu) i Sérgio Dias Baptista (guitarra i veu) amb la carismàtica cantant Rita Lee, a qui s’hi afegiria poc després el bateria Ronaldo "Dinho" Leme.

Des del primer moment, el seu so va significar una ruptura frontal amb l’escena brasilera del moment, dominada pel pop amable de la Jovem Guarda, liderada per figures com Roberto Carlos, Erasmo Carlos i Wanderléa. Os Mutantes, en canvi, optaven per una barreja desacomplexada de rock elèctric, psicodèlia, bossa nova, samba i humor surrealista. Tot plegat reforçat amb experiments sonors, instruments modificats artesanalment i una imaginació desbordant a l’estudi de gravació.

El seu debut, "Os Mutantes", publicat el juny de 1968, està considerada una peça fonamental de la música popular del segle XX. El disc inclou versions de temes de Gilberto Gil, Caetano Veloso i Jorge Ben Jor, al costat de composicions pròpies i adaptacions sorprenents de peces de The Mamas & the Papas o de la cantant francesa Françoise Hardy. La revista Mojo el va incloure entre els cinquanta àlbums més avantguardistes de tots els temps, i Rolling Stone el va situar en el novè lloc de la seva llista dels cent millors discos brasilers de la història.

La seva primera etapa clàssica es tanca amb cinc treballs d’estudi, l'esmentat "Os Mutantes" (1968), "Mutantes" (1969), "A Divina Comédia ou Ando Meio Desligado" (1970), "Jardim Elétrico" (1971) i "Mutantes e Seus Cometas no País dos Baurets" (1972). A "A Divina Comédia ou Ando Meio Desligado" hi trobem "Ando Meio Desligado", el tema que obre el disc i que apunta cap a un gradual allunyament del vessant més estrictament tropicalista, tot acostant-se a plantejaments més propers al rock progressiu, línia que els discos següents consolidarien.

El 1972, Rita Lee va abandonar la formació per iniciar una llarga i exitosa trajectòria en solitari que la convertiria en una de les grans icones del pop brasiler.

Sense la seva presència, el grup es va orientar cap a sonoritats més dures i elaborades, amb Sérgio Dias com a únic fundador al capdavant. Arnaldo Baptista en marxaria el 1973 i, després d’uns anys d’activitat irregular, la banda es dissolgué definitivament el 1977.

Camino mig desconnectat.
No sento els meus peus a terra.
Miro al voltant i no veig res.
Només penso si tu m’estimes,…

Blues Image

Un vaixell que simbolitza l'esperança perduda

Banda nord-americana de curta trajectòria (1966-1970) originària de Tampa, un municipi de la costa oest de Florida. Tot i el seu nom, Blues Image no era una banda de blues pur. El seu so era una barreja de blues, rock psicodèlic i tocs llatins. Els membres fundadors van ser: Mike Pinera (guitarra i veu principal), Manuel "Manny" Bertematti (bateria), Joe Lala (percussió i veus), Malcolm Jones (baix) i Frank "Skip" Konte (teclats).

L'any 1968, el grup es trasllada a Miami i troba feina estable de Thee Image, el club de rock psicodèlic més gran i més conegut de Miami. A més d'ajudar en la gestió del local, els Blues Image es converteixen en la banda de la casa, motiu pel qual, hi tocaven gairebé tots els caps de setmana, sortissin o no als cartells. Allà el grup va compartir escenari amb noms com Cream, The Grateful Dead, Led Zeppelin, Loving Spoonful o Procol Harum.

Després de fitxar per la discogràfica Atco Records (subsidiària d'Atlantic), L'any 1969 Blues Image va publicar el seu primer àlbum. Tot i això, va ser amb el seu segon disc de llarga durada, "Open" (1970), quan aconseguirien el reconeixement del públic i de la crítica. Tot gràcies a la cançó "Ride Captain Ride" (Navega, capità, navega), un tema escrit per Mike Pinera i Skip Konte i inclòs en aquest disc.

Publicada en format single en una versió lleugerament escurçada, "Ride Captain Ride" es va disparar a les llistes d'èxits, aconseguint la quarta posició, tant a les dels Estats Units com a les Canadà. El disc a més, va despatxar més d'un milió de còpies.

Amb el seu enganxós riff de piano elèctric i una atmosfera etèria i misteriosa, la peça esdevé una mena de metàfora musical d'allò que molts joves de l’època somiaven: fugir de la realitat establerta i descobrir un món més lliure. La lletra de la cançó parla d'un capità de vaixell que convida la gent a embarcar-se a la seva nau per iniciar un viatge cap a un lloc desconegut, lliure de problemes i ple d'ideals... Però ningú va acceptar la invitació.

Una metàfora bastant clara de la generació hippie i el seu intent de fugir d'un món materialista, amb guerres i injustícies, cap a una utopia de pau, llibertat i comunió. El fet que el vaixell marxi sense ningú a bord és un reflex de la desil·lusió final del moviment: no tothom estava preparat per canviar.

Com a curiositat, cal esmentar que a l'inici de la cançó, es parla d'un vaixell amb 73 tripulants que marxa cap a "un lloc on pots ser lliure". En entrevistes, Mike Pinera va explicar que el número 73 l'hi va venir perquè el seu piano tenia 73 tecles, i buscava una xifra que encaixés: "73 homes van navegar, des de la badia de San Francisco...". Sembla ser que a partir d'aquí, la cançó es va escriure tota sola.

The Les Humphries Singers

El cor multitudinari que va conquerir l'Europa dels setanta

Les Humphries Singers van ser un nodrit grup vocal alemany d'estil pop creat l'any 1970 a Hamburg pel britànic Les Humphries (John Leslie Humphreys). La formació original incloïa Humphries, Jimmy Bilsbury i Malcolm Magaron com a veus principals, recolzats per Jürgen Drews, Judy Archer, Victor Scott, Peggy Evers, Dornée Edwards, Henner Hoier, Heike Kloen, Liz Mitchell, Myrna David i Tina Werner.

Una agrupació que va destacar per la seva diversitat ètnica i multinacional, i per un cor integrat per un gran nombre de components que, de vegades, sumava entre una dotzena i una trentena de persones. The Les Humphries Singers, a més, va ser una plataforma per a futurs talents musicals com ara Liz Mitchell, la futura vocalista principal de Boney M., o John Lawton, el cantant de la banda de rock britànica Uriah Heep.

La seva música era una barreja de gospel, country, folk i R&B amb influències psicodèliques; una combinació que intentava capturar l'esperit hippie i l'energia pop de l'època. En les seves gravacions d'estudi, el grup aconseguia un so conjunt molt potent que recordava les actuacions en directe. Durant la dècada dels setanta van gaudir d'un gran èxit a molts països d'Europa, principalment a l'Alemanya Occidental.

Dos dels seus primers i més coneguts èxits van ser "Mexico" (1972), una peça de Humphries basada en l'èxit country del cantautor nord-americà Jimmy Driftwood "The Battle of New Orleans" (1959), i "Mama Loo" (1973), un altre tema propi inspirat en el cèlebre "Barbara Ann" (1965) dels Beach Boys.

"Mama Loo" és una cançó icònica de la música pop d'inici dels setanta. El tema destaca pel seu ambient festiu, el seu ritme ballable i pels multitudinaris cors marca de la casa. La lletra és senzilla, gairebé infantil, i està centrada en la figura de "Mama Loo", un personatge femení a qui se li demana que es diverteixi ballant. És un himne a l'esbarjo i a la despreocupació.

El 1976, amb la divertida cançó "Sing Sang Song", The Les Humphries Singers van representar Alemanya al Festival de la Cançó d'Eurovisió celebrat a La Haia (Països Baixos). Posteriorment, a finals dels setanta, la banda es va dissoldre després que Les Humphries deixés el grup en ser acusat d'evasió fiscal i decidís tornar a la seva Anglaterra natal.

Hamilton, Joe Frank & Reynolds

Una banda californiana que enamorava

Grup nord-americà vocal i instrumental de soft rock creat l'any 1968 a Los Angeles. Els membres originals van ser Dan Hamilton (guitarra i cantant principal), Joe Frank Carollo (baix i cantant) i Tommy Reynolds (teclats, bateria, flauta i cantant), tres músics que anteriorment havien coincidit en un altra banda formada per músics de sessió i que s'anomenava The T-Bones. Com a curiositat, cal esmentar que al llarg de la seva trajectòria artística, el trio no sempre va estar integrat per les mateixes tres persones que donen nom al grup.

El seu estil s'emmarcava dins el subgènere de rock melòdic o rock orientat a adults (AOR), un estil caracteritzat per veus harmonioses, distorsions de guitarra poc saturades, melodies fàcils d'assimilar i lletres poc controvertides, habitualment de to romàntic.

L'any 1971, amb el senzill "Don't Pull Your Love", una barreja de soul lleuger i romanticisme exagerat, Hamilton, Joe Frank & Reynolds van aconseguir el quart lloc de les llistes d'èxits dels Estats Units. A més, el vinil va ser certificat "disc d'or" en superar el milió de còpies venudes. L'any 1972, després d'aquest primer gran èxit, Tommy Reynolds va deixar el grup i va ser substituït per Alan Dennison. Tot i el canvi, per qüestions contractuals i de reconeixement, el grup va conservar el seu nom original.

El seu tercer àlbum d'estudi inclou "Fallin' In Love" (M'estic enamorant), un agradable tema que va escriure Dan Hamilton al costat d'Ann Marie —la seva dona en aquell moment— que es va ocupar de la lletra. "Fallin' In Love" es convertiria en l'èxit comercial més destacat de la banda. Llançada el mes de maig de 1975, va ser l'única cançó del grup que va arribar a la primera posició de les llistes d'èxits. També va ser l'únic número 1 del segell discogràfic independent Playboy Records.

Musicalment, "Fallin' In Love" s'allunya lleugerament del so soul-pop de "Don't Pull Your Love", el seu èxit anterior, i s'endinsa plenament en el soft rock sensual i elegant que ja començava a definir la música per a adults de la segona meitat dels anys setanta.

Des dels primers versos, la lletra de "Fallin' In Love", molt simple i reiterativa, transmet un moment de plenitud emocional i descoberta. Al mateix temps, convida l'oient a submergir-se en l'experiència de redescobrir l'amor.

Nena, nena, m’estic enamorant,
M’estic tornant a enamorar.
Nena, nena, m’estic enamorant,
M’estic enamorant una altra vegada...

Freda Payne

Un matrimoni que s'enfonsa abans de començar

Freda Charcelia Payne és una cantant nord-americana, nascuda a Detroit, l'anomenada "ciutat del motor" i el municipi més poblat de l'estat de Michigan. De veu potent, elegant i carregada d'emoció, la seva prolífica carrera, una trajectòria àmplia i diversa, abasta gèneres com el jazz, el soul, el rhythm and blues i el pop.

De ben petita, Freda va aprendre a tocar el piano i va estudiar música i cant a l'Institut de les Arts de Detroit. Durant l'infantesa, va créixer escoltant les grans figures del jazz, una influència clau en la seva formació artística. Als 18 anys es va traslladar a Nova York, on iniciaria una prometedora trajectòria al costat del llegendari productor Quincy Jones.

Més endavant, va formar part de l’orquestra de Duke Ellington i va posar la veu a les bandes de Lionel Hampton i Count Basie. Entre el 1963 i el 1966, abans de fer el salt al soul i al pop, Freda Payne va publicar dos àlbums de jazz que mostraven ja el seu talent versàtil.

L’any 1969, l'equip creatiu Holland-Dozier-Holland —una autèntica fàbrica de hits que havia triomfat al segell Motown— la incorpora al seu segell discogràfic Invictus i llança el seu primer single, "Unhooked Generation", un tema de rhythm and blues que va aconseguir fer-se un lloc a les llistes d’èxits nord-americanes.

L’any 1970, amb el tema soul-pop "Band of Gold" un altre composició del tàndem H-D-H, Freda Payne va assolir la tercera posició a les llistes d’èxits dels Estats Units i va encapçalar les del Regne Unit. Amb unes vendes estimades en prop de dos milions de còpies, el single es va convertir en un èxit pop instantani, sent premiat amb el guardó de "Disc d’Or" i consolidant-se com el gran èxit internacional de la seva carrera.

Tot i el seu to aparentment alegre, la lletra de "Band of Gold" parla d’un matrimoni fracassat, ja que la unió que no es va arribar a consumar. En la cançó, la protagonista expressa el desconsol que sent en veure com el seu marit l’abandona poc després del casament.

En les seves estrofes, la noia deixa anar detalls amb molta intenció: un d'ells, que la nit de noces van dormir en habitacions separades. Un fet que dóna lloc a diverses interpretacions: des de la possibilitat que el marit fos homosexual o impotent, o simplement, incapaç de connectar emocionalment amb ella. Una intriga que al llarg dels anys, ha mantingut l'interès per l'ambigüitat d'un text que diu molt, sense dir-ho tot.

Skin Alley

Crònica d’un pecat, el penediment i la redempció

Skin Alley va ser una banda anglesa de rock progressiu fundada a Londres la tardor de 1968. El seu estil combinava elements de jazz, rock, blues i psicodèlia. Va ser un grup que va formar part activa del moviment underground britànic de finals dels seixanta.

La formació original estava composta per Thomas Crimble (baix i veu), Giles "Alvin" Pope (bateria), Max Taylor (guitarra) i Jeremy Sagar (cantant solista). A principis de 1969, Taylor i Sagar van deixar la banda, i van ser substituïts pel teclista polonès Krzysztof Henryk Juszkiewicz (òrgan Hammond) i per Bob James, un músic que tocava el saxo, la flauta i la guitarra, a més de compartir la veu principal.

Skin Alley destacava per un so propi i inconfusible, un tret que els diferenciava clarament de moltes altres formacions més convencionals del moment. Les seves composicions, sovint llargues i elaborades, superaven amb escreix els quatre minuts de durada, però tot i així mantenien un ritme intens i captivador, sense caure en la monotonia.

El mes de març de 1970 van signar amb CBS Records i van publicar el seu primer àlbum, titulat simplement "Skin Alley". Un disc amb clares influències jazzístiques i psicodèliques, format íntegrament per temes compostos per Crimble, Juszkiewicz i James. Abans de completar-se l’enregistrament, Crimble va abandonar el grup per incorporar-se com a baixista a Hawkwind i per participar en l’organització del primer Festival de Glastonbury. Va ser substituït per Nick Graham. Poc després, Giles Pope també va marxar i va ser rellevat per Tony Knight a la bateria.

El tema que obre l’àlbum, "Living in Sin" (Vivint en pecat), és una peça que combina l’energia del blues amb les textures del jazz-rock psicodèlic. Més de cinquanta anys després de la seva publicació, l’expressió "viure en pecat" pot sonar antiquada, però en el context de la cançó pren una nova dimensió: es converteix en una confessió personal i en una declaració d’intencions per redimir un passat turbulent.

Frases com "he estat vivint en pecat" o "fumant puros i bevent ginebra" revelen una etapa de desordre i decadència moral. Tot i això, el narrador mostra la voluntat de tornar a casa i retrobar-se amb la seva dona i els seus fills. És un reconeixement sincer d'esmena, després d’un període marcat per la solitud, la desconnexió emocional i la vida erràtica.

Mac Davis

Un idil·li amb peus de plom

Compositor, guitarrista, actor i cantautor nord-americà, nascut a Lubbock, un municipi de l'estat de Texas. Un artista polifacètic que va triomfar tant escrivint cançons per a d’altres com dalt dels escenaris. De fet, durant els primers anys de la seva carrera, va compondre alguns dels grans èxits d'Elvis Presley, com ara "Memories", "In the Ghetto", "Don't Cry Daddy", "A Little Less Conversation" o "Clean Up Your Own Back Yard".

Als 16 anys, després de graduar-se a l'Institut, es va traslladar a Atlanta, on vivia la seva mare. Un cop instal·lat, va formar un grup de rock anomenat The Zots. Amb ells, i amb el recolzament de la discogràfica OEK Records, va publicar dos senzills: "Ocean Full of Tears / Rock-A-Bongo" (1960) i "Tell Jessie Lee / Zot Hop" (1961). Paral·lelament, Davis va treballar a les discogràfiques Vee-Jay Records i Liberty Records com a gerent regional.

El seu talent com a compositor no va passar desapercebut. A finals dels anys seixanta, va ser fitxat per Nancy Sinatra, que el va incorporar a la seva companyia Boots Enterprises, Inc. Durant un temps, Davis va participar en nombroses gravacions i actuacions en directe de la cantant, tant musicals com teatrals.

Donat que la companyia de Sinatra també era editora musical, va ser l'encarregada de gestionar els drets de les seves composicions musicals, entre d'altres, "In the Ghetto", "Friend, Lover, Woman, Wife", "Home", "It’s a Lonely Time of Year" i "Memories". Cançons que van acabar en les veus de grans artistes com Elvis Presley, la mateixa Nancy Sinatra, B. J. Thomas o Bobby Goldsboro, entre d'altres artistes.

Després de diversos anys enriquint el repertori musical de nombrosos intèrprets, l'any 1970, Davis va decidir emprendre la seva pròpia carrera com a cantant solista.

Fitxat pel segell Columbia Records, dos anys més tard, Mac Davis va conquerir les llistes de country i de música pop amb "Baby Don’t Get Hooked on Me" (Nena, no t’enganxis a mi). El single va despatxar més d’un milió de còpies obtenint el guardó de "Disc d'or".

"Baby Don’t Get Hooked on Me" destaca per la seva lletra directa i honesta. El protagonista adverteix la seva parella que no està preparat per a una relació formal, perquè en la seva mirada hi percep el desig d’un vincle més profund i durador. Aquesta franquesa pot semblar freda o fins i tot cruel, però en realitat és un intent sincer d’evitar el patiment que neix d’unes expectatives afectuoses que ell sap que no podrà correspondre.