Loggins and Messina

Uns progenitors molt rígids i poc ballarins

Duo nord-americà de pop-rock format pels guitarristes i cantautors Kenny Loggins i Jim Messina, dos intèrprets que van obtenir considerables èxits a mitjans de la dècada dels anys setanta i que van vendre més de setze milions de discos.

Jim Messina, enginyer d'enregistrament, antic guitarrista de la llegendària banda de country-rock, Buffalo Springfield i, posteriorment, membre fundador de Poco, abandona els assajos i les actuacions per centrar-se en la producció discogràfica, la seva veritable afició. En aquest període, coneix a Kenny Loggins, un cantautor que acabava de ser contractat per la discogràfica Columbia Records per a enregistrar el seu primer elapé sota la producció de Messina.

Durant bona part de l'any 1971, els dos músics treballen colza a colza en l'elaboració del disc, de tal manera que, quan el vinil està acabat, Messina, no només havia produït l'àlbum sinó que havia compost més temes i havia fet molts més arranjaments que el propi Loggins; a més, en moltes composicions, hi toca la guitarra i, fins i tot, les interpreta, amb la qual cosa, Kenny i Jim decideixen unir-se artísticament i editar el disc de forma conjunta, comptant amb els mateixos músics que estaven fent les bases de l'àlbum.

Aquest primer àlbum, "Sittin' in" (assegut a), publicat el mes de novembre de 1971, suposa el seu primer èxit, una recompensa que els consolida con a grup i que els mantindrà units força temps. L'any següent, l'elapé homònim, "Loggins and Messina" és el disc decisiu d'aquest fiançament, ja que d'aquest treball sorgirà el seu primer hit en format single, "Your mama don't dance" (la teva mare no balla), un tema inicialment en format de blues i que es transforma en rock and roll, que va obtenir una formidable acollida per part de públic i que va conquerir un disc d'or.

Loggins and Messina
La lletra de "Your mama don't dance" parla de la bretxa generacional de la dècada dels cinquanta i seixanta, període on, en molts casos, els pares s'oposaven a la revolució rocanrolera promoguda pels seus fills, una revolta que incloïa la rebel.lia contra la arcaica societat que controlava, entre d'altres aspectes, el toc de queda a les deu del vespre establerta pels progenitors en les cites amoroses o l'oposició a les furtives trobades de les parelles al seient del darrere del cotxe en les sessions d'autocinema.

La teva mare no balla,
i el teu pare tampoc,
rock and roll,...


Gino Paoli

La primera cançó de l'estiu

Cantautor pop italià nascut a Monfalcone, un municipi situat a la riba del mar Adriàtic, al nord d'Itàlia, tot i que Paoli es considera genovès, ja que de petit, es va traslladar a viure a la ciutat portuària de Gènova. Es tracta d'un dels més grans exponents de la música contemporània italiana dels anys seixanta i setanta.

El primer èxit de Gino Paoli, va ser "La Gatta" (la gata), un tema publicat en single l'any 1960 i editat per la discogràfica italiana Dischi Ricordi que sovint ha estat utilitzat en moltes escoles de primària i secundària dels Estats Units per aprendre l'idioma italià.

Tot i això, Gino Paoli ha passat a la història universal de la música com a compositor i intèrpret original de la coneguda "Sapore di sale" (sabor de sal), el romàntic tema estiuenc comercialitzat el mes de juny de 1963 que, en la seva producció, va comptar amb els arranjaments musicals del mestre italià, Ennio Morricone. Es tracta d'una melòdica i tendra cançó que parla del mar, de l'estiu i de l'amor, un tema convertit en una de les més perdurables cançons mediterrànies de tots els temps.

Gino Paoli va escriure "Sapore di sale" a la platja de Capo d'Orlando, un centre turístic sicilià on el músic estava allotjat tot fent una tanda de concerts a diversos locals d'aquest municipi. Sembla ser que la font d'inspiració va sorgir de la seva afectiva relació amb l'actriu italiana Stefania Sandrelli.

Gino Paoli
En aquell període, Paoli mantenia una tòrrida aventura sentimental amb aquesta actriu, una intèrpret que en aquell temps, només tenia setze anys, o sigui, era menor d'edat, tot i que ell estava casat i la seva dona estava embarassada.

La poètica lletra de "Sapore di sale" descriu una típica jornada de vacances d'una parella d'enamorats a la vora del mar, durant la qual, l'home pren el sol a la platja, mentre la noia s'està banyant a l'aigua.

Sabor a sal, sabor a mar,
que té la teva pell, que tenen els teus llavis,
quan surts de l'aigua i véns acostant-te,
a prop meu, a prop meu,...


Minnie Riperton

Una veu angelical

Cantant nord-americana de soul nascuda a Chicago, una de les ciutats més poblades dels Estats Units. Una intèrpret de gran talent musical i amb una prodigiosa veu, un atribut reconegut universalment pel seu increïble registre vocal, un rang que s'apropava a les cinc octaves i mitja.

Minnie va debutar professionalment als quinze anys formant part del quartet vocal femení, The Gems, un grup d'èxit comercial limitat però que va servir de plataforma per evidenciar el seu talent. Les components de The Gems, conjuntament o individualment, es transformaven, alhora, en un grup vocal de sessió discogràfica, una formació coneguda amb el nom de Studio Three. Va ser durant aquest període quan Riperton va enregistrar, entre d'altres, els cors d'acompanyament del conegut èxit de Fontella Bass, "Rescue me".

Més tard, l'any 1968, Riperton s'incorpora a la banda experimental de soul psicodèlic The Rotary Connection, convertint-se en la veu principal de la formació i formant part de l'agrupació fins l'any 1973.

L'any 1974, ja en solitari i sota la producció de Stevie Wonder, enregistra el seu segon àlbum d'estudi, "Perfect Angel", un treball integrat per nou composicions escrites per Minnie i el seu marit, Richard Rudolph i dos temes de Stevie Wonder. Un excel.lent disc en el qual hi destaca "Lovin' you" (estimar-te), una de les més tendres balades del soul que s'han escrit mai.

Minnie Riperton
"Lovin' you" era, inicialment, una cançó de bressol que la pròpia Minnie solia cantar a la seva filla, Maya, per dormir. En la seva producció, Stevie Wonder acompanya al piano elèctric (sota el pseudònim de El Toro Negro) a la vocalista. Publicada en format single com a promoció de "Perfect Angel", "Lovin' you" va ser guardonada amb un disc d'or, una distinció que també obtindria l'elapé.

"Lovin' you" també és destacable, a banda de l'elevat to de veu de l'esmentada Minnie Riperton i de les relaxants refilades dels ocellets, extretes d'un disc d'efectes especials, per ser una de les primeres cançons en assolir el primer lloc de les llistes de vendes en la qual no s'utilitza cap instrument de percussió.


Uriah Heep

La misteriosa dama de negre

Banda britànica de rock dur creada a Londres l'any 1969 i inicialment formada pel guitarrista Michael Frederick "Mick" Box, el cantant David Byron, el teclista Ken Hensley, el baixista Paul Newton i el bateria Alex Napier. Un dels grups més consistents i duradors de la història del rock progressiu i del hard rock.

Uriah Heep va ser la primera banda d'occident de hard rock que, sota la política aperturista del cap d'Estat soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, va actuar a la Rússia soviètica. Van ser deu concerts celebrats el mes de desembre de 1987, en horari nocturn, a l'estadi olímpic de Moscou i que van comptar amb una assistència mitjana de 18.000 espectadors diaris.

Una formació bastant infravalorada ja que, tot i que habitualment el grup ha gaudit d'admirable reconeixement per part del públic en general, aquest fervor no ha estat compartit per la primmirada crítica musical, premsa que de forma habitual, han tributat poc reconeixement afable als treballs d'aquest quintet.

El primer àlbum de la banda, l'elapé "Very 'eavy ... very' umble", un treball editat l'any 1970, va gaudir d'àmplia popularitat, una notorietat aconseguida, bàsicament, gràcies a la memorable imatge de la seva terrorífica portada: l'espectral rostre del cantant David Byron cobert de teranyines. Potser no sigui el disc més representatiu del tipus de música que Uriah Heep desenvoluparia posteriorment, però sí que és il.lustratiu del so "heavy" d'inicis dels anys setanta.

Uriah Heep
L'any següent, Uriah Heep publica "Salisbury", un disc que incloïa "Lady in black", una emblemàtica balada escrita pel teclista Ken Hensley que es cimenta en base a una melodia elaborada per quatre guitarres acústiques que, segons diuen les males llengües, van ser enregistrades pels muntadors dels equips de la banda, ja que els titulars es trobaven treballant en altres composicions del disc.

"Lady in black", narra la història d'un home que vaga per la foscor enmig de tètrics paisatges de destrucció i misèria causats per una guerra que ell creu perduda. En aquest entorn, un matí, se li apareix una misteriosa dona, vestida amb una capa negre, que el consola i li dóna un bri de fe i esperança.


Little Peggy March

La menuda que va arribar a dalt de tot

Cantant nord-americana d'estil pop natural de Lansdale, un municipi ubicat a l'estat de Pennsilvània. De nom real, Margaret Annemarie Battavio i procedent de família italo-americana, li van adjudicar el sobrenom de "Little Peggy March" primer, per la seva alçada (little), ja que feia 1,45 m. d'alçada; desprès, pel diminutiu familiar i afectuós de Margaret (Peggy) i, finalment, pel mes què ella va néixer (march).

Una jove intèrpret famosa pel seu single "I will follow him" (jo el seguiré), una versió del tema francés "Chariot", una cançó originàriament instrumental i interpretada posteriorment per la cantant britànica Petula Clark. Publicada l'any 1963 per la petita Peggy March, "I will follow him" va assolir el lloc més alt de les llistes Billboard dels Estats Units, a més, va gaudir de forta repercussió internacional, sent altament popular en llocs tant distants com ara, Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Japó o Escandinàvia.

Amb "I will follow him", un tema co-escrit pels excel.lents músics francesos Franck Pourcel i Paul Mauriat, els quals, per l'ocasió, van preferir amagar la seva identitat sota els pseudònims, respectivament, de "J.W. Stole" i "Del Roma", Little Peggy March es va convertir en la cantant femenina més jove amb un número 1 a les llistes Billboard Hot 100 nord-americanes, un rècord que, avui dia, encara continua vigent.

Com a nota curiosa, senyalar que "I will follow him", el seu únic número 1 a les llistes d'èxits, va sortir publicada el mes de març de 1963, coincidint amb la data del seu quinzè aniversari. Altres temes seus editats posteriorment, com ara, "I wish I were a princess" (tant de bo fora una princesa) o "Hello heartache, goodbye love" (hola angoixa, adéu amor) van tenir una resposta comercial bastant discreta.

Little Peggy March
L'any 1992, "I will follow him" va tornar a estar d'actualitat, aquesta vegada en el camp de la cinematografia, el ressò li va venir de la mà de l'exitosa comèdia musical Sister Act, el popular film interpretat per un nodrit cor de simpàtiques monges i protagonitzat per l'actriu novaiorquesa Whoopi Goldberg (Caryn Elaine Johnson), artista que interpreta la cançó en l'escena final de la pel.lícula.

L'any 1969, Little Peggy March es va establir a Alemanya, on fins als anys vuitanta, va continuar la seva carrera artística lligada al món de l'espectacle i la televisió i obtenint nombrosos èxits. De tornada als Estats Units, Little Peggy March es va incorporar al circuit de Las Vegas, on actualment segueix actuant.


Little Tony

El Little Richard (o l'Elvis) italià

Sobrenom artístic de Antonio Ciacci, Little Tony va ser un cantant i actor sanmarinense, pioner del rock and roll italià. Tot i que va néixer a Tivoli, un municipi que forma part de l'àrea metropolitana de Roma, Little Tony sempre va ser ciutadà de la República de San Marino, el microestat oriünd dels seus pares i per aquest motiu, tot i que sempre va viure a Itàlia i era percebut per tothom com a italià, mai va sol.licitar la ciutadania italiana.

Little Tony va començar a interessar-se per la música de molt jove, tot això, gràcies a la passió musical provinent de la seva família, una afició vinculada al seu pare, Novino, cantant i acordionista, al seu oncle, Settembrino, guitarrista, i als seus dos germans, també músics: Enrico, guitarrista i Alberto, baixista.

L'any 1957, amb els seus dos germans, Little Tony forma el grup Little Tony and His Brothers. La seva gran oportunitat els arriba l'any 1959, quan el productor televisiu britànic Jake Good els contracta per al seu programa de televisió Boy meets Girl (noi coneix a noia). El mes de setembre d'aquell mateix any, Tony i els seus germans fan la seva primera aparició a la televisió britànica i a partir de llavors, es converteixen en habituals del mitjà televisiu i enregistrant un munt de discos de rock and roll cantat en anglès.

Dos anys més tard, de retorn a Itàlia i ja en solitari, Little Tony participa a la onzena edició del cèlebre Festival de la Cançó de San Remo interpretant el tema "24 mila baci " (vint-i-quatre mil petons), una reeixida composició defensada també pel cèlebre cantant italià Adriano Celentano. "24 mila baci " va assolir el segon lloc del certamen i va gaudir d'excel·lent repercussió comercial, sent versionada per nombrosos artistes.

Little Tony
L'any 1964, participa de nou al Festival de San Remo on, en una doble actuació feta amb el cantant nord-americà Gene Pitney, interpreta "Quando vedrai la mia ragazza" (quan vegis a la meva xicota), un tema compost per Carlo Rossi i Enrico Ciacci (el germà de Little Tony).

"Quando vedrai la mia ragazza" va quedar classificada en vuitena posició, un lloc intermedi, tot i que es tracta d'un bon tema, brillantment defensat pels dos intèrprets.

L'any 1969, Little Tony crea el seu propi segell discogràfic, Little Records, i l'any 1975, edita l'àlbum "Tony canta Elvis", un disc que ret homenatge al seu mestre, Elvis Presley.


Bruno Lomas

Nostàlgica evocació a la nit més curta de l'any

Cantant i guitarrista de nom real Emilio Baldoví Menéndez, Bruno Lomas va ser un rocker de soca-rel nascut a Xàtiva, la capital de la comarca valenciana de La Costera. L'any 1960, juntament amb dos antics companys de col.legi: Salvador Blesa (guitarra solista) i Vicente Castelló (guitarra acústica i veus), va crear el seu primer grup, Los Milos, una formació que va publicar cinc EP's.

L'any 1963, Bruno Lomas, deixa Los Milos i crea Las Estrellas de Fuego, un quintet amb el qual va actuar al cèlebre Teatre Olympia de París. Finalment, abans d'iniciar la seva dilatada carrera com a solista, el conjunt es convertiria en Bruno Lomas con Los Rockeros.

L'any 1966, Bruno participa als dos festivals més importants de l'estat espanyol: el mes de juliol, amb "Amor amargo", un tema del Duo Dinámico, queda finalista de la VIII edició del "Festival Español de la Canción Benidorm". Dos mesos més tard, amb el tema "Como ayer", una altre composició de Manolo i Ramon, guanya la octava edició del "Festival de la Canción Mediterránea" un esdeveniment que es celebrava a Barcelona coincidint amb les Festes de la Mercè.

Dos anys més tard, es presenta a la I edició del "Festival Internacional de la Canción de Barcelona" certamen que rellevava al "Festival de la Canción Mediterránea". Allà interpreta, per separat, amb la cantant barcelonina Glòria, "Per Sant Joan", un tema que va conquerir el tercer premi del certamen, obtenint com a guardó, una figura de bronze i 50.000 pessetes. Es tracta d'una composició de Juan y Junior (Juan Pardo i Antonio Morales) que, originàriament, conté una lletra d'aspecte romàntic que parla de l'església de San Juan:

El santo sonreía bonachón / y yo un poco azarado te miré / diciendo pocas cosas
/ sencillas y amorosas / un día nos queríamos casar, en San Juan,...

Uns versos que, per obra i gràcia del cantautor i mestre de mestres Joan Manuel Serrat, que va reescriure la lletra, es van transformar en una evocadora lloança a la nit màgica de Sant Joan, la nit què aquí, a Catalunya, a l'escalf de les fogueres i amb dos o tres dies de retard, celebrem el solstici d'estiu:

Bruno Lomas
Un vespre quan l'estiu obria els ulls / per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans / on vam aprendre a córrer / damunt d'un pam de sorra / s'alçava una foguera per Sant Joan,..

Aficionat als cotxes i a la velocitat, Bruno Lomas va trobar la mort a la carretera, va ser el 17 d'agost de 1990, dirigint-se a la localitat valenciana de Llíria on el cantant havia d'oferir un concert.

El Mercedes Benz que conduïa va xocar violentament contra un camió estacionat amb les llums apagades a l'autopista A-7, a l'alçada del terme municipal d'Albuixech. Bruno acabava de complir 50 anys.


Gary's Gang

No pareu de ballar, ho decreta la banda d'en Gary

Banda nord-americana de música "disco", jazz/funk i pop/rock, formada a Queens, un dels cinc districtes en que es divideix la ciutat de Nova York, un grup liderat per Eric Matthew (de nom real Joseph "Joe" William Tucci) i Gary Turnier.

Inicialment, la seva formació, configurada en format de septet, estava integrada per Eric Matew (guitarra i veu cantant), Gary Turnier (bateria i veus), Al Lauricella (teclats), Rino Minetti (reclats i veus), Bill Catalano (percussió i veus), Bob Forman (saxo i flauta) i Jay Leon (trombó).

El primer i més destacat èxit de Gary's Gang va ser "Keep on dancin'" (segueix ballant), un tema funky publicat l'any 1978. Editada en format single, es tracta d'una composició de Eric Matew i Gary Turnier que va assolir la posició número u de la llista Billboard Dance i que va gaudir d'enorme popularitat a la majoria de discoteques de tot el món. "Keep on dancin'" està considerada un veritable "clàssic" de la música discotequera de finals dels anys setanta.

Gary's Gang
"Keep on dancin'" es va produir i enregistrar al garatge particular de Eric Matew. En aquest estudi improvisat, Matew interpreta la veu cantant, fa tots el cors i toca tots els instruments, a excepció de la bateria, que se'n fa càrrec Gary Turnier.

El single, finalment, va ser editat per la discogràfica independent amb seu a Nova York, Sam Records i la seva distribució va anar a càrrec de la companyia Columbia.

Oh, ah,
segueix ballant.
Oh, ah,
música funky, funky,...


Trini Lopez

Una emblemàtica cançó que va picar molt fort

Trinidad (Trini) López III és un cantant i guitarrista nord-americà d'ascendència mexicana i pioner del rock. Va néixer a la ciutat de Dallas, la coneguda metròpoli ubicada al nord de l'estat de Texas.

Trini Lopez va iniciar la seva carrera artística actuant en un circuit de Clubs de la costa sud-oest dels Estats Units, zona on va començar a adquirir certa fama i on va ser descobert pel productor discogràfic Don Costa, arranjador que el va instar a enregistrar el seu primer elapé, mentre seguia actuant al Club PJ de Hollywood.

Aquest primer àlbum, anomenat "Trini López at PJ's", es va enregistrar en directe en el Club PJ i es va comercialitzar l'any 1963. Editat per la discogràfica Reprise Records, el segell fundat pel "crooner" Frank Sinatra, el disc incloïa, entre d'altres, una versió de "If I had a hammer" (si jo tingués un martell) i una altre adaptació del tradicional tema mexicà "La Bamba". Publicada en format single, "If I had a hammer" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits de trenta-vuit països, va vendre més de cinc milions de còpies, va obtenir un èxit radiofònic colossal i va marcar tota una època.

Es tracta d'un tema originàriament compost l'any 1949 pel cantautor folk nord-americà Pete Seeger, un músic compromès políticament, que la va escriure, juntament amb Lee Hays, en suport al moviment progressista nord-americà, un corrent que en aquell temps s'iniciava amb força als Estats Units, en el període de les llistes negres i de la lluita anticomunista.

Trini Lopez
Publicada inicialment per Pete Seeger amb la seva banda, el llegendari grup The Weavers, la seva versió va passar bastant desapercebuda ja que, gairebé sense promoció, no va ser gaire ben rebuda, més enllà de certs cercles progressistes nord-americans.

Amb una lletra amb rerefons polític, les estrofes de "If I had a hammer" relaten que si el narrador tingués un martell (la justícia), una campana (la llibertat) i una cançó (l'amor), utilitzaria aquests tres elements per vèncer tots els perills que amenacen a la seva terra.

Si jo tingués un martell,
donaria cops de martell al matí,
donaria cops de martell a la nit,...


Elvin Bishop

S'ha d'anar molt en compte en les conquistes amoroses

Cantant i guitarrista nord-americà de blues i country/rock nascut a Glendale, un municipi californià que forma part de l'Àrea Metropolitana de Los Angeles. Al deu anys, però, juntament amb la seva família, Elvin es va traslladar a viure a l'estat d'Oklahoma.

L'any 1963, Bishop es va unir a la formació de l'harmonicista Paul Butterfield, romanent cinc anys amb ells. Un moment clau de la carrera de Elvin Bishop va arribar l'any 1965, quan la Paul Butterfield Blues Band va actuar com a grup d'acompanyament de Bob Dylan en el famós concert celebrat al Newport Folk Festival on el cantautor folk nord-americà va deixar la guitarra acústica i es va passar al pop/rock elèctric.

Després d'enregistrar tres àlbums amb la Paul Butterfield Blues Band, Elvin es va convertir en un habitual de les famoses jam sessions del Fillmore Auditorium de San Francisco, tocant la guitarra al costat de Jimi Hendrix, Eric Clapton, B.B. King i altres il.lustres personalitats del moment; tot això, abans d'iniciar una carrera en solitari al capdavant del seu propi grup.

L'any 1975, inclosa en el seu àlbum d'estudi "Struttin' my stuff" (gallejant/fanfarronejant les meves coses), Bishop va publicar la balada "Fooled around and fell in love" (estava fent el ximple i em vaig enamorar), una composició pròpia d'estil més aviat pop que va representar l'èxit més notori de la seva carrera, una cançó que va assolir el tercer lloc de la llista de singles Billboard Hot 100 i va obtenir la qualificació de disc d'or per part de la RIAA, l'Associació de la Industria Discogràfica dels Estats Units.

Elvin Bishop
Tenint plena consciència que la seva veu, de tonalitat greu, no era la més adequada per a interpretar "Fooled around and fell in love", un tema amb un to bastant alt, Elvin Bishop va oferir al vocalista Mickey Thomas, que en aquell temps era corista de la seva banda i que més tard, seria la veu cantant del septet nord-americà Jefferson Starship, la prebenda de posar la seva veu a l'esmentada cançó.

Tot i això, Elvin Bishop va deixar anar a l'intermedi de "Fooled around and fell in love" un dels solos de guitarra més eloqüents dels que s'hagin escoltat mai.

He d'haver estat amb prop d'un milió de noies,
les he estimat i després les he deixat,...


J. D. Souther

L'element "tapat" dels Eagles.

J.D. Souther és l'abreviatura de John David Souther, un cantant i compositor nord-americà de country-rock nascut a Detroit, la ciutat més gran de l'estat de Michigan, tot i que Souther es va criar i va créixer al municipi texà de Amarillo.

Músic complet i multi instrumentista, en la seva adolescència, J. D. Souther va aprendre a tocar la guitarra, la bateria, el baix, el piano i el saxo i tot i que Souther ha desenvolupat una més que notable carrera en solitari, és probable que, per al públic en general, sigui més conegut per les seves habilitats de composició que per les de cantautor.

J. D. Souther va co-escriure alguns dels èxits més importants de la banda nord-americana, Eagles, com ara, "Best of my love" (el millor del meu amor), "Victim of love" (víctima del amor), "Heartache tonight" (angoixa per la nit) o "New kid in Town" (xicot nou a la ciutat); també ha compost títols per altres cèlebres artistes, com ara, per a James Taylor, Linda Ronstadt o Bonnie Raitt, entre d'altres.

La seva carrera artística s'inicia a finals dels anys seixanta, quan amb Glenn Frey (posteriorment, membre de la banda californiana Eagles), va formar el duo Longbranch Pennywhistle, una formació de curta durada, ja que va estar en actiu tot just un parells anys. Conclosa aquesta etapa, l'any 1973, amb Chris Hillman i Richie Furay, crea la The Souther-Hillman-Furay Band, formació que va editar dos elapés.

J. D. Souther
J. D. Souther va obtenir el seu major èxit amb la composició pròpia "You're only lonely" (només estàs sol/sola), la cançó que donava títol al seu tercer àlbum en solitari. Es tracta d'una melòdica balada, publicada l'any 1979, que parla de la solitud i de qui espera ser consolat.

D'alguna manera, "You're only lonely" ret homenatge al cantant i compositor nord-americà Roy Orbison, un dels artistes que, segons pròpies paraules de J. D. Souther, més han influït en ell; de fet, "You're only lonely" guarda certa similitud amb "Only the lonely" (només els solitaris), un dels notables èxits del malaurat Orbison.


Sandy Coast

Una altre mostra d'excel.lent pop/rock neerlandès

Banda holandesa d'estil pop/rock formada l'any 1961 a Voorburg, un municipi considerat el més antic dels Països Baixos. Una formació que va gaudir de força popularitat a bona part d'Europa, sobretot als Països Baixos i a Bèlgica, tot i que, en terres britàniques, el quintet va passar bastant desapercebut.

Creat inicialment en format de quartet, el grup estava liderat pel cantant, guitarrista i teclista Hans Vermeulen (Hans Gerard Jozef Vermeulen), l'acompanyava el seu germà, Jan Vermeulen a la guitarra rítmica i al baix, el bateria Onno Bevoort i el baixista Jos de Jager, una formació a la qual, més tard, s'hi afegiria el teclista Ron Westerbeek.

El mes d'octubre de 1961, a l'edat de catorze anys, Hans Vermeulen crea la seva primera banda, la Sandy Coast Skiffle Group; posteriorment, la mateixa es transforma en Sandy Coast Rockers i, més tard, escurça el seu nom deixant-lo, simplement, en Sandy Coast.

L'any 1965, Sandy Coast guanya un concurs de talents organitzat per la revista musical de tendències pop, Hitwezen. El premi consistia en l'enregistrament d'un disc amb el segell discogràfic Negram-Delta. Amb aquesta companyia holandesa el quintet publica el seu primer single: "Being in love" (estar enamorat), un tema interpretat en anglès, com ho seran totes les seves composicions posteriors, compost pels germans Hans i Jan Vermeulen.

Sandy Coast
L'any 1966, la banda edita el seu quart single, un vinil que els va permetre accedir per primera vegada a les llistes d'èxits del seu país. Un disc que incloïa "We'll meet again" (ens tornarem a trobar), una versió d'un tema popularitzat l'any 1939 per la cantant britànica Vera Lynn que, en el seu temps, es va convertir en font de nostàlgia entre les tropes britàniques de la II Guerra Mundial i "Comin' Home" (tornant a casa).

Finalment, l'any 1971, Sandy Coast publica el seu èxit més reeixit: "True love (That's a wonder)" (el veritable amor és una meravella), una excel.lent composició de Hans Vermeulen que va assolir la tercera posició del top ten holandès i que va traspassar fronteres.