Una banda que va aconseguir destacar per sobre la mitjana
Sextet escocès d'estil funk i música "disco" creat l'any 1971 a Dundee, la quarta ciutat més poblada d'Escòcia. Una banda originalment formada per Alan Gorrie (baix i veu cantant), Malcolm "Molly" Duncan (saxo tenor), Owen "Onnie" McIntyre (guitarra solista), Hamish Stuart (baix, guitarra i veu cantant), Roger Ball (teclats i saxo) i Robbie McIntosh (bateria). Un grup conegut principalment per ser la primera formació exitosa de funk integrada en la seva totalitat per músics de raça blanca.
Mudats a Londres, el gran pas endavant d'Average White Band es va produir l'any 1973 en ser contractats per a actuar de teloners de l'excel.lent guitarrista i cantant anglès Eric Clapton. En aquell període, MCA Records va publicar el seu primer àlbum, "Show your hand" (ensenya la mà), un treball que, malauradament, no va obtenir gaire resposta comercial.
Tot i això, el mànager de la gira de Clapton, un tal Bruce McCaskill, va connectar amb la música de la banda i va decidir representar-los, portant-los tot seguit als Estats Units per a promocionar-los, concretament a la ciutat de Los Angeles, allà va aconseguir que la discogràfica Atlantic Records s'interessés pel grup i els edités el seu segon àlbum, un disc enregistrat a Miami i comercialitzat l'any 1974 sota les sigles "AWB". tot i que seria conegut amb l'apel.latiu de "The White Àlbum".
Amb aquest treball, els Average White Band es van convertir en "les noves estrelles blanques de la música negra", en gran part, gràcies a l'enorme èxit del tema instrumental funky "Pick up the pieces" (recolliu els trossos/les peces), una composició de la banda que va ocupar llocs prominents dels top ten de diversos països, com ara, Estat Units, Canadà, Regne Unit o França.
Finalment, esmentar que el padrí del funk, el gran James Brown va entendre que la línia de baix de "Pick up the pieces" era una apropiació descarada de "Hot Pants" (cassoles calentes), un tema seu publicat l'any 1971 que va ser número 1 a les llistes nord-americanes de rhythm and blues.
Com a resposta, James Brown es va inventar el grup A.A.B.B. (Above Average Black Band (banda negra per sobre la mitjana)) un sarcàstic nom adreçat directament a la banda escocesa Average White Band (banda blanca per sobre la mitjana). Una fictícia formació amb la qual va publicar un single amb l'irònic títol de "Pick up the pieces one by one" (recolliu els trossos/les peces una a una).
Un rei de la selva bastant dormilega
Quintet nord-americà de gran qualitat vocal creat l'any 1955 i originari del districte novaiorquès de Brooklyn. Una formació reconeguda principalment pel reeixit single de l'any 1961, "The lion sleeps tonight" (el lleó dorm aquesta nit), una adaptació d'estil pop i sense acreditar, de la composició vocal "Mbube" (lleó en zulú), una peça musical del cantautor sud-africà Solomon Linda.
Inicialment, The Tokens estava formada per Neil Sedaka, Hank Medress, Eddie Rabkin i Cynthia Zolotin. Un any més tard, Rabkin seria reemplaçat per Jay Siegel. L'any 1957, Sedaka i Zolotin abandonen la banda, deixant sols a Siegel i Medress que incorporen dos membres addicionals, amb els quals, sota el nom de Darrell & The Oxfords editen el senzill "Picture in my wallet" (una foto a la meva cartera). Finalment, l'any 1960, després de reclutar al multi-instrumentista Mitch Margo i al seu germà, el baríton Phil Margo, el grup s'estabilitza sota la denominació de The Tokens.
A inicis de 1961, la banda publica el single "Tonight I fell in love" (aquesta nit em vaig enamorar), un tema que va aconseguir la posició número 15 de les llistes nord-americanes Billboard Hot 100 i que els brinda l'oportunitat d'actuar al conegut programa de televisió American Bandstand. La popularitat que els Tokens van obtenir després d'aquesta actuació els aporta noves oportunitats discogràfiques, culminant amb la publicació de "The Lion sleeps tonight".
Comercialitzat el disc, les harmonies vocals de "The lion sleeps tonight" es fan archi-conegudes a nivell mundial, conquerint la primera posició de les llistes Billboard. Tant "Tonight I fell in love" com "The Lion sleeps tonight" van vendre més d'un milió de còpies, aconseguint ambdues la certificació de disc d'or.
"The lion sleeps tonight" es una d'aquelles melodies que tothom coneix, però, alhora, com moltes altres famoses composicions de dubtosa autoria, també va ser motiu de litigi pels seus drets d'autor, ja que, tot i que l'autoria de Solomon Linda és innegable, en el seu temps, mai no va cobrar ni un cèntim sota aquest concepte.
Cantada en falset sobre un cant coral de simulat ritme tribal africà, la tonada de "The lions sleeps tonight" repeteix el vocable: "A wimoweh, wimoweh, wimoweh,...", contagiant al oient un estat d'ànim alegre i festiu, sense que ens importi gaire el seu significat, si és que realment el té.
Elegància rockera dalt l'escenari
Sextet britànic creat l'any 1971 a Londres, la capital anglesa del Regne Unit. Liderat pel vocalista Bryan Ferry, un autèntic dandi del pop/rock, inicialment, el grup estava format, a més de Ferry, per Graham Simpson (al baix), Andy Mackay (saxofonista i clarinetista), Brian Eno (als teclats), Paul Thompson (a la bateria) i Davy O’List (a la guitarra). Un any més tard, Phil Manzanera substituiria al guitarrista O’List.
El disc de debut de Roxy Music va ser "Virginia Plain", un single comercialitzat el mes d'agost de 1972 que va arribar a la quarta posició de les llistes d'èxits del Regne Unit i amb el qual, la banda va aconseguir una considerable popularitat, tant al seu país com a bona part d'Europa. Poc després, el baixista Simpson deixaria la banda i seria reemplaçat per John Gustafson.
El mes de juliol de 1973, després d'editar el seu segon àlbum, "For your pleasure" (per plaer), un elapé en què els sintetitzadors de Brian Eno dominen tot el disc, el teclista, motivat per la rivalitat i les diferències creatives que mantenia amb l'arrogant Bryan Ferry, va abandonar la formació.
L'any 1975, Roxy Music publica "Siren" (sirena), un treball en el qual s'incloïa el primer tema que va arribar a les llistes d'èxits dels Estats Units, "Love Is the drug" (l’amor és la droga), una cançó composta per Bryan Ferry i Andy Mackay amb influències "disco" i que conté una línia de baix molt marcada de traces funky, un baix que es converteix en el veritable motor de la cançó, un gran treball de John Gustafson.
"Love Is the drug" descriu, en to bastant sexista, una típica jornada nocturna d'un personatge faldiller: agafa el cotxe i comença a donar voltes per la ciutat amb el propòsit de contactar amb alguna noia per ensarronar-la i portar-la al llit, sense més. Cercar l'amor, de la mateixa manera que un ionqui busca droga per saciar la seva addicció.
La portada original de "Siren" exhibeix a una dona amb banyador que té aletes, porta corona i s'arrossega sobre les roques d'un paisatge costaner. Es tracta de la model texana Jerry Hall, aleshores parella de Bryan Ferry i abans que aquesta el deixés per embolicar-se-se amb un altre cantant famós, ni més ni menys que amb Mick Jagger.
Un tema amb molt d'èxit i poca fortuna
Quintet nord-americà format l'any 1956 al municipi texà de Plainview. Una banda instrumental integrada per Richard Stephens i Jimmy Torres alternant la guitarra solista, Keith McCormack a la rítmica i vocalista ocasional, Aubrey de Cordova al baix i Don Allen a la bateria.
Desprès de diversos llançaments discogràfics d'escassa distribució i limitada repercussió local, el mes de desembre de 1960, The String-A-Longs publica en format single la seva cançó més reeixida, "Wheels" (rodes), un tema conegut arreu del món que va assolir la tercera posició de les llistes Billboard dels Estats Units i el vuitè lloc de les llistes de singles del Regne Unit.
Composta pels guitarristes Stephens i Torres, el disc va vendre més d'un milió de còpies, sent guardonat amb un disc d'or. Poc temps desprès de la seva publicació, es van editar més de 100 versions de "Wheels", destacant, entre totes elles, les versions de la britànica Joe Loss Orquestra (Wheels Cha-Cha), la del director d'orquestra nord-americà Billy Vaughn i la del guitarrista, també nord-americà, Al Caiola.
Sembla ser que "Wheels" va ser composta amb el títol de "Tell the world" (digues-li al món). Enregistrada als estudis que el productor Norman Petty tenia al seu poble natal, Clovis, per a Warwick Records, la intenció era produir-la en format single i que fos recolzada per una composició de Petty titulada "Wheels" (rodes). Però en l'edició del single, per error, es van intercanviar les etiquetes i així, "Tell the world" es va transformar en "Wheels" i "Weels" en "Tell the world".
I per això, quan "Wheels" es va convertir en èxit, Petty va reclamar els drets d'autor, ja que va col.laborar en la seva producció i a més, al single, hi figurava com autor. Sembla ser que l'any 1964, les parts van acordar compartir els guanys generats, motiu pel qual, l'agència americana de drets d'autor Broadcast Music, Inc (BMI), finalment, va registrar als tres músics com a compositors del tema.
"Wheels" va col.locar sòlidament al grup en el mapa artístic mundial, adquirint força popularitat, però, la recompensa dinerària no els va arribar mai, doncs, Warwick Records, va abonar uns minsos royalties a The String-A-Longs, declarant-se en fallida l'any 1962 i sent demandada pel quintet.
Cridant a la platja el nom de la seva estimada per trobar-la
Nascut amb veritable nom de Daniel Bevilacqua a Juvisy-sur-Orge, un municipi francès situat al Departament d'Essonne i que pertany a la regió parisenca d'Île-de-France. Christophe va ser un cantautor pop, fill d'un empresari de la construcció d'origen italià i mundialment conegut pels seus temes "Aline" i "Les Marionettes".
L'any 1963, acompanyat del grup instrumental Les Doodles, Christophe va enregistrar el seu primer disc, un EP de quatre cançons editat pel segell francès Golf Drouot. No obstant això, la cançó principal d'aquest vinil, "Reviens Sophie" (torna, Sofia), un tema amb estructura de blues, no va obtenir gaire èxit comercial.
Dos anys més tard, Christophe va assolir fama mundial, convertint-se en estrella emergent de la cançó francesa gràcies al seu segon treball discogràfic, un single que incloïa la romàntica balada "Aline", un tema que es va convertir en èxit fulgurant, una de les primeres "cançons de l'estiu" del país gal i un títol considerat avui dia, un clàssic de la música pop.
Es tracta d'una tendra balada escrita pel propi Christophe que va despatxar més d'un milió de còpies, tot i que, posteriorment, el cantant francès va haver d'enfrontar un procés legal de demanda per plagi promogut pel cantant francès Jacky Moulière.
Un plet que Moulière inicialment va perdre però que, en segona instància, es va resoldre amb sentencia favorable als seus interessos, ja que la similitud de "Aline" amb "La romance", una composició seva editada l'any 1963, és força evident.
Havia dibuixat, sobre la sorra,
el seu rostre dolç que em somreia.
Després va ploure sobre la platja
i amb la tempesta, ella va desaparèixer,...
Una banda suposadament bèl·lica en època pacifista
Anomenada inicialment, Eric Burdon and War, War és una nodrida banda californiana d'estil funk, creada l'any 1969 a Long Beach, un municipi costaner situat a pocs quilòmetres de Los Angeles. La seva formació inicial estava integrada per Lonnie Jordan (teclista), Howard Scott (guitarra i veus), Lee Oskar (harmonica), B. B. Dickerson (baix i veus), Harold Brown (bateria), Thomas "Papa Dee" Allen (congues i timbals) i Charles Miller (saxo tenor i flauta).
Abans de convertir-se en la banda d'acompanyament d'Eric Burdon, l'ex-cantant de la formació britànica The Animals, War, sota el nom de Night shift, actuava de banda de suport de l'ex jugador de futbol americà (rugby) Deacon Jones, un famós esportista que intentava reconvertir-se en cantant de soul.
L'any 1970, el grup publica el seu primer àlbum: "Eric Burdon declares war" (Eric Burdon declara la guerra), un disc format íntegrament per composicions pròpies, entre elles, el clàssic: "Spill the wine" (aboca el vi). "Spill the wine" va constituir el primer gran èxit de War i l'últim d'Eric Burdon, ja que, l'any següent, després de publicar amb War el seu segon elapé, el doble àlbum 'The Black-Man's", Burdon va deixar la banda per a iniciar una irregular carrera en solitari.
Sembla ser que la font d'inspiració de "Spill the wine" prové de l'accident ocasionat pel teclista Lonnie Jordan al caure la seva copa de vi sobre la taula de mescla d'un estudi de gravació. Qui sap, la insistent tornada de la cançó, però, inspira altres especulacions més excitants: "Ella diu: aboca el vi, pren aquesta perla,...".
Cal destacar el fet històric esdevingut el 16 de setembre de 1970, dia de l'última actuació en públic de Jimi Hendrix. Va ser en una jam session informal celebrada en el Ronnie Scott's Jazz Club de Londres, durant una actuació d'Eric Burdon and War.
Després d'interpretar algunes de les seves últimes composicions, Jimi Hendrix es va afegir a Eric Burdon and War per a tocar dos temes amb ells: "Mother earth" i "Road Tabacco". Segons la crítica, la seva actuació va ser bastant apagada, sense destacar.
Dos dies després, Jimi Hendrix trobaria la mort al llit, víctima d'una sobredosi de barbitúrics.
Del jaç de la guineu, qui se n'aixeca ja no hi seu
Cantant, guitarrista i productor discogràfic britànic nascut a Cardiff, la capital del País de Gales. Associat a l'estil pub-rock, la seva inclinació natural ha estat sempre el rock and roll dels anys cinquanta i seixanta, essències originals del gènere.
Artista precoç, l'any 1954, als deu anys, i al costat del seu germà gran, Geoff, Dave va formar part del duet de piano, The Edmunds Bros Duo. Finalitzada aquesta etapa, els dos germans, en qualitat de guitarristes, es van integrar a diverses agrupacions pop/rock de l'època.
L'any 1966, després d’establir-se com a líder i guitarrista del trio gal.lès, Love Sculpture, una formació de rock i blues amb la qual aconseguiria un Top 5 en el Regne Unit amb una adaptació de la peça clàssica de Aram Khatxaturian, "La dansa del sabre", un tema interpretat en clau de rock a velocitat frenètica, David Edmunds va iniciar la seva carrera com a solista, recreant vells èxits, editats tots ells en l'estudi de gravació que tenia instal.lat a casa seva.
En aquest estudi, l'any 1970, Edmunds va produir "I hear you knocking" (et sento trucar), una versió en pla genuí rock and roll, d'un rhythm and blues del músic nord-americà Dave Bartholomew. "I hear you knocking" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit i va entrar al top ten de molts altres països, entre ells, els Estats Units on va aconseguir el quart lloc de les llistes. Comercialitzada en format single, el disc va vendre més de tres milions de còpies a tot el món.
En aquest disc, Dave Edmunds toca tots els instruments, excepte el baix, i la seva veu se sent lleugerament distorsionada, com si cantés a través d'un telèfon. Si us fixeu bé, a més, durant la part instrumental, Edmunds esmenta els noms de diversos artistes de la dècada dels cinquanta i seixanta: Fats Domino, Smiley Lewis, Chuck Berry, Huey Smith i Bob Dylan.
La lletra de "I hear you knocking", narra el retorn d'una persona que ha estat bastant de temps fora i al qual, la seva antiga parella, que li havia suplicat que no se n'anés, rebutja, dient-li que ja pot tornar al lloc d'on ha vingut.
Vas marxar i em vas deixar fa molt temps
i ara estàs trucant a la meva porta,...
Un conjunt al.lucinant
Reconeguts per ser un dels primers grups que va incloure el terme "psicodèlia" en un àlbum discogràfic, The 13th Floor Elevators va ser una banda nord-americana de rock psicodèlic formada l'any 1965 a Austin, la capital de l'estat de Texas.
Una formació inicialment integrada pel guitarrista, cantant i harmonicista, Roger Kynard "Roky" Erickson, pel guitarrista Stacy Sutherland, pel baixista Benny Thurman, pel bateria John Ike Walton i pel poeta beatnik, Tommy Hall, l'autor de les lletres de les composicions de la banda i, al mateix temps, l'encarregat de tocar el "jug", un curiós instrument de fang amb forma de garrafa amb el qual, ajudat pel micròfon, Tommy produïa uns estrambòtics i originals sons que constituirien la senya d'identitat de la formació.
Una banda que actuava a contra corrent de tot i de tots, un factor que ja quedava patent amb el nom de la formació: "L'ascensor del pis 13", una denominació políticament incorrecte, donat que als Estats Units, la majoria dels edificis alts, per raons supersticioses, no tenen pis número tretze. En un altre ordre de coses, també van ser un dels primers grups a experimentar amb l'ús de drogues al.lucinògenes en la composició de les seves cançons.
"You're gonna miss me" (em trobaràs a faltar) és, amb tota seguretat, la cançó més coneguda de The 13th Floor Elevators. Publicada a inicis de 1966, es tracta d'un tema compost per Roky Erikson quan tenia quinze anys per al seu anterior grup, The Spades i en el qual, el protagonista, li diu a la seva ex-promesa, una vegada que la parella havia trencat, que la trobaria a faltar. "You're gonna miss me" va arribar a la posició 55 de les llistes pop nord-americanes.
The 13th Floor Elevators es va desfer l'any 1969, va ser després de publicar "Bull of the woods" (toro del bosc), un disc en el qual Roky Erickson tan sols interpreta tres temes. Una ruptura propiciada pel fet que el cantant havia estat detingut per possessió de drogues i per evadir una llarga estada a la presó, es va declarar mentalment incapacitat, motiu pel qual, la pena seria substituïda per una reclusió de tres anys en un hospital psiquiàtric.
Una condemna que Erikson va complir a l'hospital psiquiàtric estatal de Rusk, un sanatori mental on, en companyia de criminals i assassins va ser sotmès a sessions d'electroshock, amb la qual cosa, el seu fràgil equilibri mental es va fer miques, sortint d'allà molt més tocat que quan hi va entrar.
Uns progenitors molt rígids i poc ballarins
Duo nord-americà de pop-rock format pels guitarristes i cantautors Kenny Loggins i Jim Messina, dos intèrprets que van obtenir considerables èxits a mitjans de la dècada dels anys setanta i que van vendre més de setze milions de discos.
Jim Messina, enginyer d'enregistrament, antic guitarrista de la llegendària banda de country-rock, Buffalo Springfield i, posteriorment, membre fundador de Poco, abandona els assajos i les actuacions per centrar-se en la producció discogràfica, la seva veritable afició. En aquest període, coneix a Kenny Loggins, un cantautor que acabava de ser contractat per la discogràfica Columbia Records per a enregistrar el seu primer elapé sota la producció de Messina.
Durant bona part de l'any 1971, els dos músics treballen colza a colza en l'elaboració del disc, de tal manera que, quan el vinil està acabat, Messina, no només havia produït l'àlbum sinó que havia compost més temes i havia fet molts més arranjaments que el propi Loggins; a més, en moltes composicions, hi toca la guitarra i, fins i tot, les interpreta, amb la qual cosa, Kenny i Jim decideixen unir-se artísticament i editar el disc de forma conjunta, comptant amb els mateixos músics que estaven fent les bases de l'àlbum.
Aquest primer àlbum, "Sittin' in" (assegut a), publicat el mes de novembre de 1971, suposa el seu primer èxit, una recompensa que els consolida con a grup i que els mantindrà units força temps. L'any següent, l'elapé homònim, "Loggins and Messina" és el disc decisiu d'aquest fiançament, ja que d'aquest treball sorgirà el seu primer hit en format single, "Your mama don't dance" (la teva mare no balla), un tema inicialment en format de blues i que es transforma en rock and roll, que va obtenir una formidable acollida per part de públic i que va conquerir un disc d'or.
La lletra de "Your mama don't dance" parla de la bretxa generacional de la dècada dels cinquanta i seixanta, període on, en molts casos, els pares s'oposaven a la revolució rocanrolera promoguda pels seus fills, una revolta que incloïa la rebel.lia contra la arcaica societat que controlava, entre d'altres aspectes, el toc de queda a les deu del vespre establerta pels progenitors en les cites amoroses o l'oposició a les furtives trobades de les parelles al seient del darrere del cotxe en les sessions d'autocinema.
La teva mare no balla,
i el teu pare tampoc,
rock and roll,...
La primera cançó de l'estiu
Cantautor pop italià nascut a Monfalcone, un municipi situat a la riba del mar Adriàtic, al nord d'Itàlia, tot i que Paoli es considera genovès, ja que de petit, es va traslladar a viure a la ciutat portuària de Gènova. Es tracta d'un dels més grans exponents de la música contemporània italiana dels anys seixanta i setanta.
El primer èxit de Gino Paoli, va ser "La Gatta" (la gata), un tema publicat en single l'any 1960 i editat per la discogràfica italiana Dischi Ricordi que sovint ha estat utilitzat en moltes escoles de primària i secundària dels Estats Units per aprendre l'idioma italià.
Tot i això, Gino Paoli ha passat a la història universal de la música com a compositor i intèrpret original de la coneguda "Sapore di sale" (sabor de sal), el romàntic tema estiuenc comercialitzat el mes de juny de 1963 que, en la seva producció, va comptar amb els arranjaments musicals del mestre italià, Ennio Morricone. Es tracta d'una melòdica i tendra cançó que parla del mar, de l'estiu i de l'amor, un tema convertit en una de les més perdurables cançons mediterrànies de tots els temps.
Gino Paoli va escriure "Sapore di sale" a la platja de Capo d'Orlando, un centre turístic sicilià on el músic estava allotjat tot fent una tanda de concerts a diversos locals d'aquest municipi. Sembla ser que la font d'inspiració va sorgir de la seva afectiva relació amb l'actriu italiana Stefania Sandrelli.
En aquell període, Paoli mantenia una tòrrida aventura sentimental amb aquesta actriu, una intèrpret que en aquell temps, només tenia setze anys, o sigui, era menor d'edat, tot i que ell estava casat i la seva dona estava embarassada.
La poètica lletra de "Sapore di sale" descriu una típica jornada de vacances d'una parella d'enamorats a la vora del mar, durant la qual, l'home pren el sol a la platja, mentre la noia s'està banyant a l'aigua.
Sabor a sal, sabor a mar,
que té la teva pell, que tenen els teus llavis,
quan surts de l'aigua i véns acostant-te,
a prop meu, a prop meu,...
Una veu angelical
Cantant nord-americana de soul nascuda a Chicago, una de les ciutats més poblades dels Estats Units. Una intèrpret de gran talent musical i amb una prodigiosa veu, un atribut reconegut universalment pel seu increïble registre vocal, un rang que s'apropava a les cinc octaves i mitja.
Minnie va debutar professionalment als quinze anys formant part del quartet vocal femení, The Gems, un grup d'èxit comercial limitat però que va servir de plataforma per evidenciar el seu talent. Les components de The Gems, conjuntament o individualment, es transformaven, alhora, en un grup vocal de sessió discogràfica, una formació coneguda amb el nom de Studio Three. Va ser durant aquest període quan Riperton va enregistrar, entre d'altres, els cors d'acompanyament del conegut èxit de Fontella Bass, "Rescue me".
Més tard, l'any 1968, Riperton s'incorpora a la banda experimental de soul psicodèlic The Rotary Connection, convertint-se en la veu principal de la formació i formant part de l'agrupació fins l'any 1973.
L'any 1974, ja en solitari i sota la producció de Stevie Wonder, enregistra el seu segon àlbum d'estudi, "Perfect Angel", un treball integrat per nou composicions escrites per Minnie i el seu marit, Richard Rudolph i dos temes de Stevie Wonder. Un excel.lent disc en el qual hi destaca "Lovin' you" (estimar-te), una de les més tendres balades del soul que s'han escrit mai.
"Lovin' you" era, inicialment, una cançó de bressol que la pròpia Minnie solia cantar a la seva filla, Maya, per dormir. En la seva producció, Stevie Wonder acompanya al piano elèctric (sota el pseudònim de El Toro Negro) a la vocalista. Publicada en format single com a promoció de "Perfect Angel", "Lovin' you" va ser guardonada amb un disc d'or, una distinció que també obtindria l'elapé.
"Lovin' you" també és destacable, a banda de l'elevat to de veu de l'esmentada Minnie Riperton i de les relaxants refilades dels ocellets, extretes d'un disc d'efectes especials, per ser una de les primeres cançons en assolir el primer lloc de les llistes de vendes en la qual no s'utilitza cap instrument de percussió.
La misteriosa dama de negre
Banda britànica de rock dur creada a Londres l'any 1969 i inicialment formada pel guitarrista Michael Frederick "Mick" Box, el cantant David Byron, el teclista Ken Hensley, el baixista Paul Newton i el bateria Alex Napier. Un dels grups més consistents i duradors de la història del rock progressiu i del hard rock.
Uriah Heep va ser la primera banda d'occident de hard rock que, sota la política aperturista del cap d'Estat soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, va actuar a la Rússia soviètica. Van ser deu concerts celebrats el mes de desembre de 1987, en horari nocturn, a l'estadi olímpic de Moscou i que van comptar amb una assistència mitjana de 18.000 espectadors diaris.
Una formació bastant infravalorada ja que, tot i que habitualment el grup ha gaudit d'admirable reconeixement per part del públic en general, aquest fervor no ha estat compartit per la primmirada crítica musical, premsa que de forma habitual, han tributat poc reconeixement afable als treballs d'aquest quintet.
El primer àlbum de la banda, l'elapé "Very 'eavy ... very' umble", un treball editat l'any 1970, va gaudir d'àmplia popularitat, una notorietat aconseguida, bàsicament, gràcies a la memorable imatge de la seva terrorífica portada: l'espectral rostre del cantant David Byron cobert de teranyines. Potser no sigui el disc més representatiu del tipus de música que Uriah Heep desenvoluparia posteriorment, però sí que és il.lustratiu del so "heavy" d'inicis dels anys setanta.
L'any següent, Uriah Heep publica "Salisbury", un disc que incloïa "Lady in black", una emblemàtica balada escrita pel teclista Ken Hensley que es cimenta en base a una melodia elaborada per quatre guitarres acústiques que, segons diuen les males llengües, van ser enregistrades pels muntadors dels equips de la banda, ja que els titulars es trobaven treballant en altres composicions del disc.
"Lady in black", narra la història d'un home que vaga per la foscor enmig de tètrics paisatges de destrucció i misèria causats per una guerra que ell creu perduda. En aquest entorn, un matí, se li apareix una misteriosa dona, vestida amb una capa negre, que el consola i li dóna un bri de fe i esperança.
Finalment, esmentar que el padrí del funk, el gran James Brown va entendre que la línia de baix de "Pick up the pieces" era una apropiació descarada de "Hot Pants" (cassoles calentes), un tema seu publicat l'any 1971 que va ser número 1 a les llistes nord-americanes de rhythm and blues.
