Alice Cooper

Un provocador himne que evoca la fi del curs escolar

Icona del rock dur, Alice Cooper és un cantant nord-americà de hard rock i heavy metall nascut a Detroit, la ciutat més gran de l'estat de Michigan, el seu veritable nom és Vincent Damon Furnier. Inicialment, l'any 1964, Alice Cooper era el nom d'una banda de rock on Furnier exercia de vocalista, un grup pioner del gènere "shock rock".

L'any 1975, el cantant s'apropia del nom del grup i sota aquesta denominació, inicia la seva carrera en solitari. Un artista mundialment conegut per les seves extravagants posades en escena, per l'ús de maquillatges d'aspecte sinistre i per les provocadores lletres de moltes de les seves cançons.

L'any 1972, Alice Cooper (la banda) publica el seu cinquè àlbum d'estudi "School's out" (fora de l'escola). La cançó que dona títol a l'àlbum, un tema compost per Alice Cooper amb la col.laboració del seu guitarrista, Michael Bruce, va aconseguir entrar al Top Ten dels Estats Units i va encapçalar la llista d'èxits del Regne Unit. "School's out" a més, va vendre al voltant d'un milió de còpies.

La publicació del disc no podia ser més oportuna, el mes de juny, coincidint amb la fi del curs escolar i l'inici de l'estiu. En un període en el qual, els escolars podien oblidar-se del col.legi i dels estudis, sorgia una tonada musical que, amb certa ironia i un pèl de malicia, els emfatitzava aquest fet. Una cançó dedicada a tots els adolescents farts dels llibres i dels professors:

No més llapis.
No més llibres.
No més professors amb mirades brutes,...

La portada de "School's out" lluïa una mítica caràtula que simulava un pupitre escolar i on si podien veure diversos símbols esculpits amb navalla, com ara, un cor travessat per un punyal, el nom del grup, el títol del disc o les inicials dels cinc membres de la banda. En alçar-se el pupitre es veia una simulació del seu interior: un tirador, una navalla, un llapis, una foto de la banda, un còmic,...

Per acabar-ho d'arrodonir, donat que al aixecar-se el pupitre, el disc podia caure, els creatius no se'ls va ocórrer res més esbojarrat que embolicar el disc amb unes calces de paper. Avui dia, una còpia del disc sense obrir, amb les calces intactes, es cotitza a l'alça en el mercat del col.leccionisme.

The Crusaders

No hi ha res com la vida al carrer

Grup nord-americà de jazz fusió i funk creat l'any 1961 a Houston, la ciutat més poblada de l'estat de Texas. Una banda inicialment integrada pel trombonista Wayne Henderson, el saxofonista Wilton Felder, el teclista Joe Sample, el bateria Stix Hooper, el guitarrista Roy Gaines i el contrabaixista Jimmy Bond.

Molt actius dins l'escena jazzística de la Costa Oest dels Estats Units, el seu primer disc, un àlbum publicat l'any 1961, portava per títol "The freedom sound" (el so de la llibertat), un elapé editat pel segell discogràfic Pacific Jazz Records i atribuït a The Jazz Crusaders, una denominació que la banda va abandonar l'any 1971, trencant així la limitació de tancar-se en el Jazz Contemporani i l'Smooth Jazz.

L'any 1975, The Crusaders canvia radicalment de so. Quatre anys més tard, el mes de juliol de 1979, editen "Street life" (vida al carrer), un llarg tema discotequer de més d'onze minuts de durada i d'estil funky. Una composició pròpia, llançada en format single i extreta de l'àlbum que porta aquest mateix nom que els proporciona l'èxit comercial més destacat i aplaudit de la seva carrera.

Un tema escrit pel pianista i compositor Joe Sample i amb textos del lletrista Will Jennings. Una composició que fa referència a la vida al carrer, la seva música, les seves històries i la seva bullícia. "Street life" compta amb la veu solista de l'excel.lent intèrpret de jazz, blues i rythm and blues, Randy Crawford. Una destacada col.laboració que en el seu moment, no va sortir acreditada a cap lloc del disc.

"Street Life" va representar l'últim èxit de The Crusaders. A nivell discogràfic, les seves publicacions posteriors disminuirien en interès, fins arribar a un punt, a finals de la dècada dels anys vuitanta, que amb l'afegit negatiu de diversos canvis de components, el grup, gradualment, es va anant esvaint.

Per altre banda, "Street Life" va aportar un notable reconeixement artístic a la vocalista Randy Crawford. Al mateix temps, va marcar l'inici de la seva posterior i brillant carrera musical.

... Faig vida al carrer perquè
no hi ha cap altre lloc on pugui anar,...

Ruby and the Romantics

Ets romàntic i et vols enamorar? Tranquil, tot arribarà

Influent agrupació mixta nord-americana de suaus harmonies vocals i d'estil pop, soul i rhythm and blues. Un quintet creat l'any 1960 a Akron, un municipi ubicat a l'estat de Ohio i integrat per la cantant femenina i líder del grup, Ruby Nash (vocalista principal) i pels cantants, George Lee (primer tenor vocal), Ronald Mosely (segon tenor vocal), Leroy Fann (baix vocal) i Ed Roberts (baríton vocal), tots ells veïns de l'esmentada població del mig oest dels Estats Units.

Una formació que va aconseguir mantenir-se intacte, amb els seus cinc membres originals, durant tota la seva dilatada carrera artística, una trajectòria musical que va abastar tota la dècada dels anys seixanta del segle passat, del 1961 al 1971.

El mes de febrer de 1963, amb la publicació del seu primer àlbum, Ruby and the Romantics va assolir el primer lloc de la llista nord-americana Billboard Hot 100 i la primera posició de la llista Billboard de Rhythm and Blues. Un treball discogràfic que en el seu primer tall, incloïa la romàntica balada, interpretada a ritme de bossa nova, "Our day will come" (el nostre dia arribarà).

El single extret de l'elapé, va vendre més d'un milió de còpies només als Estats Units i va ser èxit mundial.

Un tema profusament versionat per un munt de coneguts artistes. Una de les últimes versions, interpretada quaranta anys després de la publicació de l'original, va ser la que va fer la malaurada cantant britànica Amy Winehouse.

Aquesta cançó encapçala el seu àlbum pòstum. Un àlbum comercialitzat sota el nom de "Lioness: Hidden Treasures" (La lleona: tresors amagats) i editat el dia 5 de desembre de 2011, cinc mesos després de la seva luctuosa i prematura defunció.

El nostre dia arribarà
i ho tindrem tot.
Compartirem l'alegria
que pot portar a l'enamorament,...

Focus

Rock simfònic de les muntanyes alpines

Quartet neerlandès de rock progressiu liderat pel teclista, flautista i compositor, Thijs van Leer i el guitarrista i compositor, Jan Akkerman. Una banda creada l'any 1969 a Amsterdam, la capital dels Països Baixos. Un grup inicialment, compost per quatre músics de formació clàssica: Akkerman, van Leer, el baixista Martin Dresden i el bateria, Hans Cleuver.

L'any 1970, els quatre integrants de Focus son contractats, en qualitat de membres principals d'una orquestra de nou músics, per a interpretar en directe al teatre, la banda sonora de la versió neerlandesa del cèlebre musical antibel.licista "Hair".

Finalitzat el treball que els unia a "Hair", els quatre músics inicien una gira de sis mesos. El mes de setembre de 1970, publiquen el seu àlbum debut, l'elapé "Focus Plays Focus", un treball que incloïa pistes vocals i temes instrumentals, totes ells, composicions pròpies del grup. Els temes més destacats del vinil eren "House of the King" (casa del rei) i "Anonymous" (anònim).

El mes d'octubre de 1971, editen el seu segon àlbum, un disc que als Països Baixos porta el nom de "Focus II" i a la resta de l'hemisferi, "Moving waves" (ones en moviment). Es tracta d'un disc que exemplifica els diversos estils musicals i les influències dels membres del grup, tot un clàssic del rock neerlandès. A banda d'això, el disc inclou en el seu primer tall, una de les cançons més famoses de la banda neerlandesa: "Hocus Pocus".

A "Hocus Pocus", un tema de Jan Akkerman i Thijs van Leer, van Leer, el cantant, aplica el "iòdel" o cant tirolès. L'expressió "iòdel" deriva de la paraula "jodeln" alemanya, un vocable que significa "pronunciar la síl.laba 'jo'". Es tracta d'una modalitat en la qual, la melodia inclou salts molt sobtats entre els registres greus o "veu de pit" i els agut o "falsets".

Hocus Pocus", és un clàssic absolut, un divertiment utilitzat desenes de vegades en cinema, televisió, anuncis publicitaris i competicions esportives. Quan Focus la tocava en directe per televisió, la interpretava més ràpida que la versió original. Un fet que té bastant de mèrit, ja que es tracta d'un tema difícil, sobretot la part vocal.

Taste

Excel.lent mostra d'un guitarrista extraordinari

Banda irlandesa de blues/rock creada l'any 1966 a Cork, un municipi ubicat a la costa sud-oest d'Irlanda. Un grup liderat pel talentós cantant, guitarrista i compositor Rory Gallagher i concebut en format trio. Una formació que es completava amb Eric Kitteringham al baix i Norman Damery a la bateria; substituïts ambdós al cap de poc temps per Richard "Charlie" McCracken i per John Wilson.

Instal.lats a Londres, Taste només va publicar, oficialment, dos àlbums d'estudi en els seus quatre anys de curta carrera artística. Un tercet que va gaudir de relatiu èxit a Europa i al Regne Unit i que, contràriament, va generar escassa atenció als Estats Units.

El mes d'abril de 1968, la banda debuta discogràficament amb un single que incorpora dues composicions de Gallagher: "Blister on the moon" (ampolla a la lluna) i "Born on the wrong side of town" (nascut al costat equivocat del temps). Un vinil que va tenir un bon acolliment al Regne Unit, circumstància que va permetre al trio accedir a destacats recintes musicals, com ara el Club Marquee de la capital londinenca.

L'incipient popularitat que van obtenir els va brindar, alhora, l'oportunitat de ser contractats per actuar de teloners de la banda britànica Cream en la gira de comiat que aquest cèlebre power trio va efectuar per terres britàniques el mes de novembre de 1968. L'any següent, Taste publica el seu primer àlbum d'estudi, un disc que porta el nom del grup.

A inicis de 1970, editen "On the boards" (als taulers), un àlbum que va obtenir uns notables resultats comercials assolint la posició 18 en la llista UK Albums Chart. Durant la gira promocional del disc, el grup viatja per primera vegada als Estats Units i actua de teloner del supergrup britànic Blind Faith.

El mes d'agost de 1970, formen part del cartell de la III edició del cèlebre Festival de l'Illa de Wight compartint escenari amb artistes de la talla de The Who o Jimi Hendrix. La seva aclamada actuació els obliga a fer cinc bisos. En aquell temps, però, les relacions entre els membres de la banda són molt inestables, motiu pel qual, Gallagher posa fi a la formació i inicia una reeixida carrera en solitari.

Dúo Rúbam

Un duo amb garantia bancària

Duet català creat a Barcelona l'any 1960. Una formació juvenil d'estil pop/rock integrada per José Luis Izquierdo García de León i per Enric Ferrer Bartomeu. Dos treballadors de la seu central del Banco Rural y Mediterráneo, una entitat financera de l'època situada al xamfrà del Passeig de Gràcia amb Gran Via de les Corts Catalanes. A l'hora de posar nom a la formació, els dos intèrprets ho tenen clar, les inicials del nom del banc: Ru (Rural), Ba (Banc) i M (Mediterráneo).

El seu local d'assaig es situa en un pis de la Via Laietana de Barcelona. En una de les seves habitacions, un habitacle de reduïdes dimensions, la parella assaja cada tarda, tot i que, en alguna ocasió, pugen a practicar a la cosmopolita terrassa que corona l'edifici de l'entitat bancària on els dos treballen: l'antiga Terrassa Martini.

L'any 1960, després de guanyar, en la seva primera actuació pública, un concurs organitzat pel Club Hispamer, una associació creada pels empleats del Banco Central Hispano Americano, el duo comença a fer-se un nom. Poc desprès, fa el salt a les Sales de ball. Tot seguit, signen contracte amb el segell discogràfic SAEF i comencen a publicar discos. Uns mesos més tard, desprès de guanyar el concurs "Fiesta en la noche", un esdeveniment organitzat per Ràdio Nacional de España, les cançons del Dúo Rúbam es comencen a sentir a nivell estatal a través de les emissores de ràdio.

L'any 1961, el diari barceloní El Correo Catalán publica la relació dels 10 artistes o grups de música moderna més populars entre els seus lectors. Amb 2.486 vots el Dúo Rúbam aconsegueix el segon lloc, només són superats pel Dúo Dinámico que, amb 2.810, obté la primera posició.

L'any 1963, el duo canvia de discogràfica i fitxa per Belter. El primer EP produït per aquesta companyia barcelonina inclou tres versions i un tema propi. Uns mesos més tard, treuen nou disc, un vinil encapçalat per "Todos los chicos y chicas", una correcta versió de "Tous les garçons et les filles", el gran èxit de la cantant francesa Francoise Hardy i un dels títols més reeixits d'aquell any. Podeu escoltar la cançó dels Rúbam al reproductor del bloc.

Amb divuit discos al mercat i desprès d'haver actuat a quasi tot el territori nacional, a Andorra i al sud de França, l'any 1964, el Dúo Rúbam, un dels duos més populars de la seva època (amb permís del Dúo Dinámico), posa fi a la seva curta carrera musical.

R.B. Greaves

Qui no es consola és perquè no vol

Nebot de Sam Cooke, Ronald Bertram Aloysius Greaves III va ser un cantant nord-americà de música soul nascut en una base militar de la força aèria britànica emplaçada a Georgetown, la capital de la que en aquell temps era la Guaiana britànica.

Als dinou anys, Greaves es trasllada a viure a Londres, en aquell període, ja començava a assolir una destacada carrera artística, tant a la regió del Carib com en el Regne Unit. En terres britàniques, juntament amb The TNT, el seu grup d'acompanyament, el vocalista actuava sota el nom de Sonny Childe. Amb aquest sobrenom, en tres anys, del 1965 al 1967, va editar cinc singles.

El disc debut amb el seu veritable nom, es va produir amb "Take a letter Maria" (envia una carta Maria), un single publicat el mes de setembre de 1969 que va assolir repercussió internacional i que va representar l'èxit més destacat de la seva carrera. Número dos a les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units, el vinil va despatxar dos milions i mig de còpies, obtenint la certificació de disc d'or, el preuat guardó que atorga la Recording Industry Association of America (RIIA).

Es tracta d'un agradable tema, una cançó que, entre d'altres particularitats, incorpora una secció de trompetes d'estil mariachi. Tant aquest fet, com el nom femení que esmenta el títol, Maria, evoquen aires llatins, el que imprimeix unes característiques molt peculiars a la composició. A més, la lletra de la cançó, sembla extreta del guió d'una telenovel·la sud-americana.

"Take a letter Maria" narra la història d'un individu que després de treballar, es presenta a casa seva a les deu de la nit i enxampa a la seva dona en braços d'un altre home. Segons el relat, el marit manté la calma, carrega una mica de roba en una maleta i se'n va de casa amb el propòsit de no tornar-hi mai més.

Tot seguit, truca a la seva secretària, que es diu Maria, i l'hi dicta una carta dirigida a la seva esposa demanant la separació, també diu a l'escrivent que envií una còpia al seu advocat. L'última estrofa de la cançó informa que, donat que l'infortunat marit, motivat per les circumstàncies, aquell dia té la nit lliure, convida a la seva secretaria a sopar, amb la lloable intenció "d'iniciar una nova vida".

Fusioon

Música avantguardista de l'època

Grup català de rock progressiu de caire instrumental creat l'any 1971 a Manresa, la capital de la comarca del Bages. Una formació liderada per l'excel.lent teclista Manel Camp, acompanyat en els seus inicis per Paco Chacón al baix (substituït al cap de poc temps per Jordi Camp, germà d'en Manel), Santi Arisa a la bateria i percussions i Alfred Pla a la guitarra (posteriorment substituït per Martí Brunet).

Actius fins l'any 1976, en el transcurs aquest període, diguem no gaire dilatat, el quartet publica tres elapés i quatre singles, una producció discogràfica que, majoritàriament, va rebre nombrosos elogis i crítiques favorables per l’originalitat i la qualitat de la seva música.

Fusioon fa el seu debut al Club Sant Jordi de Barcelona, una cèntrica sala de Festes emplaçada a la Plaça de Catalunya. El 22 de maig de 1971, ja amb la seva formació estable, Fusioon actua al "1er Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers", festival on produeixen una molt bona impressió. A finals d'any, comencen a actuar diàriament a la barcelonina discoteca Las Vegas del carrer Aribau.

L'any 1972, la banda edita el seu primer àlbum, un disc de llarga durada que porta el nom del grup. Un disc amb d'influències de música clàssica, jazz, pop i folk. Cal destacar que el vinil inclou una versió de "La danza del molinero" del cèlebre compositor gadità Manuel de Falla. Després de publicar diversos senzills, l'any 1974 apareix el seu segon elapé, "Fusioon 2", un treball en el qual, a banda de composicions pròpies, inclou una versió d'un tema del compositor rus, Piotr Ilich Txaikovski.

L'any següent, editen el seu tercer i més ambiciós àlbum: "Minorisa". Un disc que inclou tres suites escrites per Manel Camp: "Ebusus", "Minorisa" i "Llaves del subconsciente".

"Fusioon es un grupo catalán de indudable mérito, porque no emplea su perfecto dominio instrumental y su técnica más que correcta en subproductos comerciales al uso...." Així s'expressava, el mes d'octubre de 1975, el periodista musical José Ramón Pardo, a les pàgines del diari ABC.

El dia 3 de gener de 1976, actuen per última vegada a Manresa i el 24 de febrer, al Club Helena de Barcelona, Fusioon s'acomiada definitivament de l'escena musical.

Graham Nash

Una sentència molt poc equitativa

Músic britànic nascut a Blackpool, una de les destinacions turístiques més destacades del Regne Unit. Es tracta d'un guitarrista i cantautor conegut principalment per haver format part de l'excel.lent banda anglesa d'estil pop/rock The Hollies i, més tard, del supergrup nord-americà d'arrels folk, Crosby, Stills and Nash.

Desprès de publicar el seu primer treball en solitari, l'excel.lent àlbum "Songs for beginners" (cançons per a principiants), el mes de gener de 1974 Graham Nash edita "Wild tales" (contes/relats salvatges). En el tercer tall d'aquest disc s'hi troba "Prison song" (la cançó de la presó), un tema seu escrit amb to crític per a divulgar l'abusiu càstig que va patir el poeta, escriptor i activista polític John Sinclair per part de la justícia nord-americana: deu anys de presó per possessió de marihuana en intentar vendre dos porros a un agent de narcòtics encobert.

"Prison song" s'emmarca dins les cançons de temàtica política i reivindicativa de Graham Nash. En aquesta composició, el cantant anglès es mostra incapaç de comprendre com és possible que la justícia de l'estat de Texas, hagués donat empara a l'aberrant sentència de Sinclair, un delicte de tràfic de drogues en petita escala castigat amb una pena superior a la dictada a moltes condemnes per assassinat.

Aquesta sanció, desproporcionalment injusta, ja havia estat denunciada als Estats Units per nombroses persones, també per un munt de col.lectius, tant de l'àmbit sociopolític, com de l'entorn artístic. Una reprovació expressada a través de sorollosos moviments de protesta liderats, la majoria d'ells, per prominents figures de la contracultura dels anys seixanta.

Dos anys abans de l'edició del "Prison song" de Graham Nash, concretament, el 10 de desembre de 1971, John Lennon havia participat, juntament amb Yoko Ono i altres reconeguts artistes de l'època, com ara, Stevie Wonder o Bob Seger, en un multitudinari concert celebrat a l'estadi Crisler Arena del municipi nord-americà de Ann Arbor. Un esdeveniment musical projectat sota el lema "John Sinclair Freedom Rally" i programat amb l'objectiu d'exigir la llibertat de Sinclair després de dos anys a la garjola.

El concert va ser tot un èxit. Tres dies després d'haver-se celebrat, John Sinclair sortia de la presó en llibertat condicional sota fiança.

Dee Dee Sharp

Un puré de patates amb recepta copiada

De nom real, Dione LaRue, Dee Dee Sharp és una cantant nord-americana de soul i rhythm and blues nascuda a Filadèlfia, la ciutat més gran de l'estat de Pennsilvània.

Tot i que tocava el piano, la carrera de LaRue com a cantant s'inicia l'any 1958, amb tot just tretze anys, quan l'accident de trànsit que va patir la seva progenitora la va esperonar a buscar feina per poder ajudar a mantenir la seva família, mentre la mare es recuperava de les lesions sofertes.

L'any 1962, la cantant signa contracte amb el segell Cameo/Parkway Records i els productors discogràfics de la companyia rebategen a la jove amb el sobrenom artístic de Dee Dee Sharp. Va ser el duet que va fer amb Chubby Checker a la cançó "Slow twistin'" (una col.laboració no acreditada al disc original) el que li va proporcionar una sessió per a enregistrar en solitari "Mashed potato time" (temps de puré de patata), un reeixit tema associat amb un ball de l'època, una variant dels girs de peus i de maluc popularitzats a l'entorn del ritme del "twist".

Incorporada en el seu àlbum de debut, "It's mashed potato time" (és el temps del puré de patates), el tema principal d'aquest disc de llarga durada va representar el primer gran èxit de Dee Dee Sharp. Es tracta d'una divertida cançó que l'any 1962, als Estats Units, va assolir el número 1 de les llistes de rhythm and blues i el segon lloc de les Billboard Hot 100. El single, a més, va vendre més d’un milió de còpies, obtenint per aquesta fita, el guardó de disc d'or.

Analitzant-la una mica, no cal esforçar-se gaire, el "Mashed potato time" de Dee Dee Sharp sembla ser un plagi, donat que recorda poderosament el tema "Please Mr. postman", la coneguda cançó del quartet vocal nord-americà The Marvelettes publicada amb força èxit l'any anterior i, posteriorment, versionada pel quartet de Liverpool, The Beatles.

Potser per aquesta raó, a la lletra de "Mashed potato time" s'esmenta obertament el títol de la cançó "Please Mr. postman" (si us plau, senyor carter), juntament amb "The lion sleeps tonight" (el lleó dorm aquesta nit) de The Tokens i "Dear Lady twist" (el twist de la benvolguda senyora) de Gary U.S. Bonds.

The Flying Machine

Una rialleta Rosemarie, si us plau

Banda britànica de música pop creada l'any 1969 a Rugby, el municipi anglès on va néixer l'esport que porta el nom d'aquesta ciutat. Es tracta d'un grup de curta durada, ja que es va desfer l'any 1971. La formació original estava composta per Tony Newman a la guitarra, teclats i veus; Steve Jones, guitarra solista i veus; Samuel "Pinkerton" Kempe, veu cantant i autoarpa (un instrument de corda que sembla una arpa portàtil); Stuart Colman, baix i piano elèctric i Paul Wilkinson a la bateria.

Inicialment, la formació es deia Pinkerton's Assorted Colours, un conjunt que l'any 1965, a través del segell Decca Records, havia editat el seu primer èxit, "Mirror, Mirror" (mirall, mirall). Més tard, signen contracte amb la discogràfica Pye Records i canvien de nom, transformant-se en The Flying Machine (La màquina voladora).

L'any 1969, la banda publica "Smile a little smile for me" (somriu-me una miqueta), una suau balada, vocalment molt ben interpretada, que va constituir l'èxit més destacat de The Flying Machine, sobretot en païssos com ara Canadà i els Estats Units, lloc, aquest últim, on el disc va assolir la cinquena posició de les llistes Billboard. El senzill, a més, va vendre més d'un milió d'exemplars, obtenint el guardó de "Disc d'Or".

Curiosament, tot i que es tracta d'una formació cent per cent britànica i que el disc estava produït i comercialitzat pel segell anglès Pye, el single no va aconseguir posicionar-se a les llistes d'èxits del Regne Unit.

La lletra de "Smile a little smile for me" descriu el dolgut estat anímic de Rosemarie, una noia que es troba molt decaiguda, ja que li costa molt acceptar la ruptura de la relació sentimental que mantenia amb el seu xicot. Un noi que, sembla ser, l'ha deixat plantada.

Les estrofes de la cançó intenten animar a Rosemarie, pregant-li una i altre vegada que somrigui una mica, malgrat el dolor i les llàgrimes que l'angoixen, ja que el narrador té el pressentiment que les seves futures relacions afectives seran excel.lents.

Realment hauries d'acceptar
que aquesta vegada s'ha anat per sempre.
Ell no tornarà mai més,...

Peaches & Herb

Un combinat de préssecs i herbes que va tenir força èxit

Duo vocal nord-americà d'estil soul, rhythm and blues i música disco creat l'any 1966 a Washington D.C., la capital federal dels Estats Units d'Amèrica. Un duet mixt compost inicialment per Herb Fame (Herbert Feemster) i Francine Day (Francine Hurd Barker). Des de la seva creació, Herb va ser el cantant titular, mentre que el paper de "Peaches", la cantant femenina, va ser interpretat, al llarg dels anys, per sis o set vocalistes diferents.

Un grup bastant irregular, amb aparicions i desaparicions sobtades. Al cap de dos anys de la seva creació, Francine Hurd es va cansar de les gires i va decidir retirar-se; tot i això, va continuar prestant la seva veu als nous discos de la banda. Per a les actuacions en directe, la va substituir Marlene Mack, una cantant que tenia experiència fent cors i que a inicis dels anys seixanta, havia format part del grup Jaynetts.

L'any 1970, per qüestions personals, Herb Fame es va retirar de la música i es va apuntar a l'Acadèmia de policia de Washington; més tard, va obtenir plaça al Departament de Policia. Per aquesta raó, tant Herb com Marlene van abandonar el negoci de l'espectacle. Sis anys més tard, Fame va decidir tornar als escenaris i en aquesta ocasió, va escollir a la cantant i model Linda Greene per a ocupar el rol de "Peaches".

Al llarg dels temps, Linda Greene seria la "peach" més coneguda del duet. Aquesta nova formació, va fer gires per tot el món i va editar set discos de llarga durada. També va ser la que va obtenir més èxits, destacant entre tots ells, la romàntica balada soul "Reunited" (reunits), un tema clàssic de finals dels anys setanta que ha sabut aguantar molt bé el pas del temps, un títol indispensable al repertori dels casaments de l'època.

Extreta del seu àlbum "2 Hot!" (massa calent) i editada en format single el mes de març de 1979, "Reunited" va assolir el primer lloc de les llistes nord-americanes Hot 100 i Billboard R&B. També va ocupar la primera posició al Canadà, va ser nominada als premis Grammy com a millor cançó de l'any i va vendre prop de tres milions de còpies.

La tendra lletra de "Reunited" narra la història d'una parella d'enamorats que van decidir ajuntar-se de nou, després de comprovar que un període de separació entre ells només havia servir per reafirmar que l'un no podia viure sense l'altre. Les disputes i les discussions passades van resultar ser simples instruments per a conèixer-se més i entendre's millor.

Millie Small

La primera artista caribenya d'abast internacional

De nom complert, Millicent Dolly May Small, Millie Small va ser una cantant jamaicana nascuda al districte de Gibraltar de Milk River, un municipi situat al sud de Jamaica. Als dotze anys, en plena adolescència, Millie va participar i va guanyar el concurs jamaicà de talents "Vere Johns Opportunity hour", un fet que la va animar a intentar dedicar-se, professionalment, a la música.

Amb aquesta convicció, Millie, acompanyada de familiars, es va instal.lar a Kingston. En la capital del país, va debutar com a cantant, cridant l'atenció del productor discogràfic, Coxsone Dodd, un directiu de la discogràfica Studio One que va quedar impressionat amb la seva veu, motiu pel qual, va idear el duo Owen & Millie, una formació integrada per la pròpia Millie i el cantant Owen Gray. L'any 1962, Owen & Millie va publicar dos singles, entre els quals destaca "Sugar plum" (pruna de sucre).

Poc desprès, Owen Gray reprèn la seva carrera en solitari i Millie s'aparella, artísticament, amb Samuel Augustus "Roy" Panton formant la parella Roy & Millie, un duet que va comercialitzar diversos vinils, entre ells, l'èxit local "We'll Meet" (ens trobarem), un tema amb ritme ska.

L'any 1963, Millie coneix a l'empresari britànic Chris Blackwell, un dels fundadors de la companyia Island Records que, veient el potencial de la xicota, es converteix en el seu gerent i tutor legal. A finals d'aquell mateix any, Millie Small viatja a Londres, lloc on rep una intensa formació, tant en matèria de ball com en dicció. A la capital anglesa, la cantant enregistra el seu primer disc en solitari, "Don't you know" (no ho saps?), un tema que no va tenir gaire repercussió, però que anticiparia el seu èxit més sonat.

El mes de març de 1964, Millie Small edita en single, "My boy lollipop" (el meu xicot piruleta), una versió d'un tema publicat anteriorment l'any 1956 i que Millie interpreta amb veu extremadament aguda. La cançó es va convertir en èxit planetari. Millie Small a més, va ser la primera artista que va aconseguir un èxit amb un tema d'estil bluebeat, un gènere musical emergent a la Jamaica de l'època i antecedent directe del reggae.

"My boy lollipop" ha esdevingut un dels discos de ska més venuts de tots els temps, se'l considera el primer èxit internacional del gènere. El single ha venut set milions de còpies i va assolir la segona posició de les llistes d'èxits dels Estats Units i del Regne Unit.