The Arrows

Buscant l'amor a través del rock and roll

Conjunt britànic de rock, creat l'any 1974 a Londres, la capital i la ciutat més gran d'Anglaterra. El grup es va formar inicialment inicialment en format trio amb el cantant i baixista Alan Merrill, el guitarrista Jake Hooker (Jerry Mamberg) i el bateria Paul Varley.

El primer representant de la banda va ser Peter Meaden, un agent artístic que, a principis dels anys seixanta, també havia representat al cèlebre grup britànic The Who. Va ser ell qui va proposar el nom de The Arrows, inspirant-se en el logotip de The Who, que incorporava una fletxa (arrow, en anglès) apuntant cap amunt.

Entre 1974 i 1975, The Arrows van aconseguir col.locar diversos senzills a les llistes d'èxits del Regne Unit. Temes com "Touch Too Much" (massa contacte), "My Last Night With You" (La meva última nit amb tu) i "I Love Rock 'N Roll" (estimo el rock and roll), tres cançons produïdes per Mickie Most (Michael Peter Hayes), un dels productors més influents de l'època i el propietari del segell londinenc RAK Records.

Malgrat la seva curta trajectòria, el grup és essencialment recordat per haver compost i enregistrat "I Love Rock 'n' Roll", un enèrgic tema de rock clàssic escrit per Alan Merrill i Jake Hooker. Tot i això, la cançó no va triomfar immediatament, en part per la manca de promoció de la discogràfica. No seria fins al 1981 que el tema esdevindria un autèntic himne del gènere, gràcies a l'explosiva versió de la cantant nord-americana Joan Jett (Joan Marie Larkin) amb la seva banda d'acompanyament, The Blackhearts.

La lletra de "I Love Rock 'n' Roll" explica la història d’un noi que entra en un bar i es fixa en una noia que balla al costat d’una màquina de discos. Aleshores, ell li proposa posar-hi una altra moneda per seguir escoltant rock junts.

Un text simple però efectiu, amb un clar missatge d’entusiasme per la música en un ambient de flirteig i diversió juvenil.

Tot i no assolir un èxit massiu, The Arrows van gaudir de força visibilitat a mitjans dels anys setanta gràcies al seu propi programa de televisió, "The Arrows Show". En aquest espai, emès setmanalment per la cadena Granada Television, el grup interpretava temes propis i versions d’altres artistes.

Irònicament, aquesta exposició televisiva els va donar notorietat, però també els va limitar: no podien sortir de gira ni dedicar temps a enregistrar nou material, un fet que va frenar la seva projecció.

The Lemon Pipers

La pandereta psicodèlica

Banda nord-americana d'estil pop/rock amb influències de blues i de folk formada l'any 1967 a Oxford, un municipi ubicat a l'estat d'Ohio. La formació inicial del grup estava integrada pel guitarra solista Bill Bartlett, el cantant Dale "Ivan" Browne, el teclista Robert G. "Reg" Nave, el bateria William "Bill" Albaugh i el baixista Steve Walmsley.

Malgrat la seva exigua carrera musical (del 1967 al 1969), The Lemon Pipers van ser una banda clau en l'escena de rock psicodèlic. En les seves actuacions en directe, el quintet destacava per la seva presència escènica, amb una indumentària que reflectia les tendències de finals dels anys seixanta. En les seves aparicions, solien lluir vestits d'estampats psicodèlics, camises amb volants, barrets de feltre i ulleres de sol, tot creant una imatge visual tan impactant com la seva música.

L'any 1967, la banda va signar un contracte amb Buddah Records, un segell discogràfic especialitzat en "bubblegum pop": un subgènere alegre, enganxós, extremadament comercial i, des del punt de vista monetari, molt rendible. El debut dels Lemon Pipers amb Buddah es va produir amb un single que contenia dues composicions de Bill Bartlett, "Turn Around and Take a Look" (gireu-vos i feu una ullada) i "Danger" (perill).

El disc no va arribar a les llistes d'èxits i Buddah Records va demanar al compositor i productor Paul Leka i a la lletrista Rochelle "Shelley" Pinz —dos especialistes contractats per la discogràfica— que escrivissin una cançó per al grup. La parella va compondre "Green Tambourine" (pandereta verda) i la va oferir a la banda, que la va enregistrar de mala gana, ja que considerava que aquell estil s'allunyava massa del seu, molt més psicodèlic i innovador.

Publicada el novembre de 1967, "Green Tambourine" va catapultar el grup a la fama, assolint la primera posició de les llistes d'èxits dels Estats Units i del Canadà, el setè lloc al Regne Unit i una notable repercussió mundial. El disc, a més, va vendre més de dos milions de còpies i va aconseguir el guardó de "Disc d'Or".

"Green Tambourine" va ser una de les primeres cançons que van introduir el so psicodèlic al gran públic comercial. Narra la història d'un músic de carrer que demana diners a canvi de tocar la seva pandereta verda. El vers "Drop a dime before I walk away" (deixa una moneda abans que me'n vagi) reflecteix la precarietat i la vulnerabilitat d’un artista que sobreviu gràcies a l'almoina.

Pacific Gas & Electric

Una pregària amb fort component social

Banda nord-americana de blues-rock creada l'any 1967 a Los Angeles i activa fins el 1973. La formació original estava integrada pel guitarrista rítmic Tom Marshall, el baixista Brent Block, el guitarra solista Glenn Schwartz i el cantant i bateria Charlie Allen. Quan va quedar clar que Allen era el millor vocalista del grup, es va convertir en el líder indiscutible de la banda. Llavors, s'hi va incorporar Frank Cook com a nou bateria.

Inicialment, el quintet havia adoptar el nom de Pacific Gas and Electric Blues Band, prenent irònicament el nom d'una coneguda empresa energètica de la zona. Però, a instàncies de la seva discogràfica, Kent Records, el van tenir d'escurçar abans de publicar el seu primer àlbum, "Get It On...Blues" (1968). A banda de la seva impactant portada, el disc va passar força desapercebut, però la seva actuació al Miami Pop Festival, al maig d'aquell mateix any, els va obrir noves portes: van signar contracte amb el segell Columbia Records, un esdeveniment clau per al seu futur.

L'any 1969, publiquen el seu primer àlbum amb Columbia, l'homònim "Pacific Gas and Electric". Però el seu moment àlgid arribaria el mes d'abril de l'any següent, amb el llançament de "Are You Ready?", un disc que contenia una cançó homònima que esdevindria el seu èxit més destacat. El disc va entrar a les llistes del Billboard Hot 100 dels Estats Units.

"Are You Ready?" és molt més que una simple cançó de rock: és una peça amb influències gòspel i carregada de força emocional. La seva lletra, tot i no ser dogmàtica ni adoctrinadora, connectava profundament amb l'esperit insubmís de l’època. Allen la interpreta com si fos un predicador: amb passió, convicció i ànima. En resum, "Are You Ready?" és un tema ideal per entendre com el rock podia, també, ser espiritual.

Després d’enregistrar l'àlbum, Frank Cook va patir un accident de trànsit i va ser substituït pel bateria Ron Woods. Tot i això, Cook no va desaparèixer del mapa: va continuar vinculat al grup com a mànager.

L’any 1971, les pressions legals exercides per la companyia d’electricitat que duia el mateix nom de la banda van fer que Pacific Gas & Electric es veiés obligada de nou a canviar-lo per PG&E.

Hi ha rumors de guerra.
Homes morint i dones plorant.
Si respires aire, moriràs.
Potser et preguntes per què,...

Warren Zevon

Un home llop americà a Londres

Cantautor nord-americà nascut a Chicago, el municipi més poblat de l'estat d'Illinois. Conegut per les seves lletres carregades de sarcasme, humor negre i amb comentaris socials molt aguts, Warren Zevon va iniciar la seva carrera musical a principis de la dècada dels seixanta, dedicant-se essencialment en aquesta època a tasques de composició i arranjament.

La seva música sovint explorava temes com la violència, la mort i la decadència, qüestions que canalitzava a través del seu punt de vista personal, dotant alhora les seves composicions d'un to fosc i sòrdid. Aquests dos denominadors comuns els complementava amb la ironia única que sempre el va caracteritzar.

Tot i que va tenir una carrera plena d'alts i baixos, Warren Zevon va aconseguir el reconeixement unànime de públic i crítica amb el tema "Werewolves of London" (Homes llop de Londres), una peça senzilla però efectiva i amb un ritme molt marcat i repetitiu. Aquesta composició pròpia la va incloure a "Excitable Boy" (Noi excitable), el seu tercer àlbum d'estudi. Publicat el mes de gener de 1978, el disc va convertir-se en el seu treball més emblemàtic.

Amb un estil minimalista però enganxós, i una lletra absurda, sarcàstica i carregada d’humor negre, "Werewolves of London" exemplifica a la perfecció la subtilesa de Warren Zevon a l'hora de barrejar ironia, crítica social i entreteniment pur. La lletra sembla ser una sàtira fosca i surrealista: a les seves estrofes, s'adverteix de la presència d'homes llop deambulant per la ciutat de Londres, tots ells vestits elegantment i terroritzant la població.

El protagonista del relat és un home llop refinat, un personatge que menja carn xinesa, freqüenta llocs exclusius i porta un tall de cabells impecable. Això converteix la figura d'aquests licantrops en una metàfora de certs arquetips socials: individus oportunistes que es mouen dins l’elit londinenca.

El cèlebre udol: —"Ahoooo, Werewolves of London, Ahoooo!"— un crit que es repeteix sovint al llarg de tota la cançó, afegeix un element de diversió i teatralitat a "Werewolves of London".

Vaig veure un home llop
amb un menú xinès a la mà
caminant pels carrers del Soho,..

Johnny Burnette

Una prometedora veu apagada abans d'hora

Cantant, guitarrista i compositor nord-americà de rock and roll nascut Memphis, la ciutat més gran de l'estat de Tennessee. Johnny Burnette està considerat una de les figures clau en el desenvolupament del rockabilly, un dels gèneres del rock and roll sorgit durant el període comprès entre mitjans de la dècada dels cinquanta i inicis dels seixanta.

L'any 1952 i amb només 18 anys, amb el seu germà gran Dorsey (al contrabaix) i el seu amic Paul Burlison (a la guitarra), Burnette forma el grup The Rock and Roll Trio, una banda pionera en la divulgació de l'incipient rock and roll. Tot i això, el seu salt a la fama es produeix uns anys més tard, quan inicia la seva exitosa carrera en solitari.

El 9 de setembre de 1956, The Rock and Roll Trio queda finalista del concurs Original Amateur Hour, una competició de joves intèrprets que se celebra al Madison Square Garden de Nova York i que emet el canal de televisió nord-americà ABC. Aquest fet coincideix amb el dia en què Elvis Presley fa la seva primera aparició pública a la televisió, concretament al programa The Ed Sullivan Show, una presentació transmesa per la cadena de televisió CBS i vista per 60 milions d'espectadors, el 80% del total de televidents dels Estats Units.

A finals dels anys cinquanta, Johnny Burnette es trasllada a viure a Los Angeles i allà emprèn la seva etapa com a cantant solista. Amb cançons més orientades al pop i al rock juvenil, Burnette aconsegueix col.locar diversos temes a les llistes d'èxits, títols com ara: "You're Sixteen" (tens setze anys) o la melòdica balada "Dreamin'" (somiant), dues de les seves cançons més conegudes.

El mes d'octubre de 1960, Burnette publica "You're sixteen", una cançó d'estructura senzilla i molt enganxosa amb una lletra de clara orientació romàntica. Els seus versos, orientats al públic juvenil, segueixen els cànons del típic enamorament adolescent de l'època.

Amb tota seguretat, avui dia la seva tornada no crec que passés el grau d'acceptació: "Tens setze anys / Ets maca i ets meva..."

El 14 d'agost de 1964, mentre el cantant es trobava pescant de nit dins la seva petita barca al llac natural de Clear Lake, va ser envestit pel darrera per una altre embarcació. El cop el va deixar inconscient, el va fer caure a l'aigua i es va ofegar. Feia poc, havia complert 30 anys.

Meat Loaf

L'etern dilema de l'amor no correspost

De nom real Marvin Lee Aday, Meat Loaf (literalment, "pastel de carn") va ser un cantant i actor nord-americà nascut a Dallas, la tercera ciutat més poblada de l'estat de Texas. Un dels intèrprets més singulars i apassionats de la seva generació; un músic recordat pel seu estil dramàtic, la seva intensa veu i el seu impressionant rang vocal.

La majoria de les seves interpretacions es van caracteritzar per la barreja o la fusió d'òpera rock, rock dur i balades. Actuacions que oferia acompanyades d'elements teatrals i que s'enriquien amb lletres poètiques i emotives. Al llarg de la seva carrera artística, que va durar més de cinc dècades, Meat Loaf va vendre més de cent milions de discos i va deixar una palpable influència en el món del rock escènic.

El mes d'octubre de 1977, va sortir a la venda "Two out of three ain't bad " (dos de tres no està malament), el seu primer senzill en solitari. Una cançó extreta de l'excel.lent disc "Bat out of hell" (ratpenat fora de l'infern), un dels àlbums de rock més venuts de la història, amb ni més ni menys que 44 milions de còpies despatxades a tot el món des del dia de la seva edició.

"Two out of three ain't bad", una balada romàntica que captura l’essència del desamor i la resignació, signada pel compositor i productor nord-americà Jim Steinman i mesclada pel guitarrista i productor Todd Rundgren, va assolir la onzena posició a les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units. També va obtenir la certificació de "Disc d'or" en superar el milió de còpies venudes. Poc temps desprès, la Recording Industry Association of America (RIIA), va elevar el single a la categoria de "Disc de platí".

Es tracta d'una cançó en la qual, el protagonista, li diu a la seva estimada que a causa d'una relació anterior que li va produir greus cicatrius emocionals, mai no podrà estimar-la com ella desitja. El títol, reflecteix aquest advertiment, ja que la frase: "dos de tres no està malament", resumeix el missatge que, tot i que la relació té certs elements essencials, com ara, la lleialtat i la passió, li manca la peça clau: el veritable amor.

A banda de la seva trajectòria musical, Meat Loaf va gaudir d'una destacada carrera cinematogràfica. Un dels seus papers més icònics va ser el d'Eddie, a la pel.lícula anglo nord-americana The Rocky Horror Picture Show, un film de culte estrenat el 1975.

The Paragons

Contra vent i marea

Influent banda vocal de "rocksteady", un gènere musical jamaicà successor de l'ska i precursor directe del reggae. Un quartet creat l'any 1963 a Kingston, la capital de l'illa de Jamaica. Inicialment, la seva formació estava composta per Garth "Tyrone" Evans, Bob Andy, Junior Menz i Leroy Stamp. L'any 1964, Stamp abandona la banda i es reemplaçat per John Holt (que més tard es convertiria en el vocalista principal i en el líder de la banda), i Howard Barret substitueix a Menz.

L'estil de The Paragons, indiscutiblement caribeny, es caracteritzava per les seves suaus harmonies vocals i pel seu ritme relaxat i cadenciós, dues característiques que van convertir el quartet jamaicà en una de les formacions més representatives del gènere, articulant al mateix temps una influència clau per al desenvolupament posterior del reggae. Tot i això, en els seus inicis, el so del grup estava molt influenciat per la música soul procedent dels Estats Units.

La seva cançó més icònica i segurament, la més coneguda, va ser "The Tide Is High" (La marea està alta), un tema compost per John Holt que és considerat avui dia un dels clàssics del gènere rocksteady. Publicada l'any 1967, "The Tide Is High" va tenir un sonat èxit, sobretot a l'illa de Jamaica. La melodia i el seu missatge ha transcendit generacions, refermant-se com un clàssic i reinterpretant-se nombroses vegades en diferents èpoques.

Va ser el mes d'octubre de 1980 quan la versió de "The Tide Is High" subscrita per la banda nord-americana d'estil new wave Blondie, va aconseguir fama mundial en encapçalar les llistes d'èxits britàniques i les dels Estats Units. L'any 2002, una nova adaptació, aquesta vegada del grup femení britànic Atomic Kitten, va tornar a aparèixer a les llistes dels singles més venuts del Regne Unit.

La lletra de la cançó parla de l'amor i de la determinació. La protagonista expressa el seu compromís i la perseverança per aconseguir l’amor d’una altra persona. La insistent afirmació de "l'onada és alta, però jo no em rendeixo" ("The Tide is high, but I'm holding on") confirma el missatge de resistència i de constància, un tema bastant recurrent en la música pop de l’època.

A finals de la dècada dels seixanta, The Paragons es va dissoldre, però John Holt va continuar vinculat al món de la música, desenvolupant una reeixida carrera en solitari, fins al punt de convertir-se en una de les veus més interessants de la música reggae i consolidant-se com una icona del gènere.

NRBQ

Un vincle sentimental exemplar

Acrònim de New Rhythm and Blues Quartet, NRBQ és el nom d'una infravalorada banda nord-americana creada l'any 1966 a Louisville, el municipi més gran de l'estat de Kentucky. Un quartet que mai no va buscar l’èxit comercial ni va fer gala del seu virtuosisme instrumental. El seu estil fusionava rock, jazz, blues, country i pop, reflectint així la seva versatilitat musical, la principal característica d'aquest grup.

Inicialment integrada per Terry Adams (teclats), Steve Ferguson (guitarra), Joey Spampinato (baix) i Tom Staley (bateria), la banda va experimentar nombrosos canvis de personal al llarg de la seva existència. Tot i això, la seva formació més estable -i també la que va perdurar més temps (vint anys)-, va ser la composta per Terry Adams, Joey Spampinato, Al Anderson i Tom Ardolino.

L'any 1978, NRBQ va publicar el seu sisè àlbum d'estudi, "At Yankee Stadium" (A l’estadi dels Yankees). El títol de l'àlbum és una broma: en els crèdits del disc s'hi pot llegir "Enregistrat als Bearsville Studios, novembre de 1977 (no al Yankee Stadium)". A la portada de l'àlbum s'hi veu una fotografia dels quatre membres de la banda asseguts en una graderia completament buida, del mític estadi de l’equip de beisbol dels Yankees de Nova York.

Aquestes instantànies havien estat capturades durant la visita privada que la banda va fer a aquest estadi esportiu, com a obsequi d'aniversari per al baixista Joey Spampinato. Spampinato, nascut al districte novaiorquès del Bronx, era -i és-, un fanàtic dels Yankees de tota la vida.

En el tercer tall de "At Yankee Stadium" es troba "I Love her, She Loves me" (Jo l'estimo, ella m'estima), una agradable cançó composta pel baixista Joey Spampinato. La lletra, un pèl melosa, expressa l'alegria i la satisfacció d'una persona per la seva afortunada relació sentimental. El protagonista, molt entusiasmat, proclama que ell i la seva parella es complementen a la perfecció, sentint-se tots dos la mar de contents i feliços l'un al costat de l'altre.

Al llarg de més de quaranta anys, més de 20 àlbums d’estudi i nombrosos enregistraments en directe, NRBQ està considerada una de les bandes més originals i imprevisibles del subgènere musical jazz/rock.

Wet Willie

El poder terapèutic del somriure

Banda nord-americana que fusionava rock, blues i soul creada l'any 1969 a Mobile, un municipi ubicat al sud d'Alabama. Constituïda inicialment amb el nom de Fox, poc després, es van transformar en Wet Willie. El nucli inicial de la formació estava format per Jimmy Hall (cantant principal, harmònica i saxòfon), el seu germà, Jack Hall (al baix i banjo), John Anthony (als teclats), Ricky Hirsch (a la guitarra i mandolina) i Lewis Ross (a la bateria).

El mes de maig de 1974, amb la publicació de "Keep On Smilin’" (segueix somrient), un blues/rock signat per tot el grup, el quintet va obtenir el seu èxit més destacat. Un tema editat en format de single i extret del seu tercer àlbum d'estudi que, oportunament, portava el nom de la cançó. "Keep On Smilin’" va assolir la desena posició de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units.

Es tracta d'una cançó optimista i encoratjadora, una composició en la qual, els seus versos transmeten un positiu missatge de superació davant els quotidians desafiaments terrenals. "Keep On Smilin’" parla de com de difícil pot ser l'existència d'una persona que està passant per un mal moment i que se sent trista i confosa.

La lletra, recomana al personatge que no es deixi vèncer per l'abatiment, destacant la importància de no decaure i de procurar mantenir sempre el somriure en aquests casos. El ritme de la cançó, moderat i constant, produeix la sensació de donar ànims, aconseguint alhora, que els missatges de suport i de consol inserits en el text, es mostrin més convincents.

En resum, "Keep On Smilin’" és un himne de resistència i d'esperança, una cançó que convida a no deixar-se vèncer per les adversitats i a intentar afrontar la vida amb un esperit alegre i positiu.

Durant la dècada dels anys setanta, Wet Willie va fer nombroses gires, obrint en alguns casos, actuacions de prestigioses bandes nord-americanes de l'època, formacions com ara, Lynyrd Skynyrd, The Allman Brothers Band o ZZ Top, consolidant-se al mateix temps, com un referent del "Southern rock" (rock del sud o meridional).

Has de seguir somrient, segueix somrient.
Segueix somrient sota la pluja, rient del dolor.

Journey

Aneu en compte: tal faràs, tal trobaràs

Banda nord-americana de rock suau creada l'any 1972 a San Francisco, la quarta ciutat més poblada de l'estat de Califòrnia. Els membres fundadors del grup incloïen a dos exmembres de Santana: Neal Schon (guitarra) i Gregg Rolie (teclats i veus), músics secundats, en la seva alineació inicial més estable, per Ross Valory (baix), George Tickner (guitarra i veus) i Aynsley Dumbar (bateria).

A finals de la dècada dels anys setanta i inicis dels vuitanta, Journey va despatxar més de quaranta milions de discos al llarg de tot el món. En els seu inicis, la formació californiana s'havia orientat cap al rock progressiu de caràcter instrumental, un estil amb el qual no van obtenir gaire èxit comercial.

L'any 1975, en haver obtingut una beca superior, George Tickner abandona la banda per a iniciar estudis de medicina en la prestigiosa Universitat de Stanford, un fet que provoca la incorporació, en qualitat de vocalista principal, del cantant Steve Perry (Stephen Ray Pereira). Aquest ajust, impulsa la transformació de l'enfocament musical del grup i afavoreix el seu gir cap a un so més melòdic i, potser, més accessible.

El mes de juny de 1979 i extreta de "Evolution", el cinquè treball de llarga durada de la banda, Journey comercialitza en format single "Lovin', Touchin', Squeezin'" (estimar, tocar, estrènyer), una de les primeres cançons del quintet que va aconseguir situar-se entre el Top ten de les llistes Billboard dels Estats Units, obtenint, al mateix temps, una destacada repercussió mediàtica i comercial.

Es tracta d'una composició de ritme pausat i amb estructura de blues, escrita per Steve Perry. Un tema inspirat en una dolorosa experiència personal de caire afectiu. En aquell període, el senzill "Lovin', Touchin', Squeezin'" va vendre prop de dos milions de còpies.

La cançó, descriu una història de desamor i rescabalament emocional en la qual, el protagonista, mostra el seu abatiment al descobrir a la seva parella amb una altra individu. El text, destaca la sensació de traïdoria i el sentiment de desconsol que manifesta el personatge.

No obstant això, a mida que avança la cançó, la lletra suggereix que la persona que el va trair, probablement, amb el temps, acabarà patint la mateixa situació.

En la part final, el cor que reiteradament entona "Na, na, na, na, na,...", aporta un to alegre i enganxós al tema, un fet que reforça el missatge de resignació.

It's a Beautiful Day

Un mal dia el pot tenir qualsevol

Banda nord-americana de rock psicodèlic creada l'any 1967 a San Francisco, la quarta ciutat més poblada de l'estat de Califòrnia. Un sextet originalment format pel violinista i cantant David LaFlamme; la seva esposa, la teclista Linda LaFlamme; Pattie Santos a la percussió i, també, veu cantant; Val Fuentes a la bateria i cors; Mitchell Holman al baix, harmònica i cors i Hal Wagenet a la guitarra i cors.

El seu primer àlbum, l'homònim, "It's a Beautiful Day" publicat el mes de juny de 1969, va representar el treball discogràfic més popular de la banda. Als Estats Units, el vinil va aconseguir la 47ª posició en la llista Billboard d'àlbums. En aquest disc, s'inclou la seva cançó més coneguda, "White Bird" (ocell blanc), una peça melòdica composta per David i Linda LaFlamme que, amb el temps, s'ha convertit en un clàssic del rock psicodèlic.

Es tracta d'una balada inspirada en les penoses experiències que David i Linda LaFlamme van patir mentre estaven allotjats, en condicions d'amuntegament, en unes golfes d'una vella casa victoriana de Seattle. Un tuguri propietat de Matthew Katz, el seu primer mànager, on la pensió alimentària era insuficient, no gaudien de cap mitjà de transport i havien de suportar l'humit clima hivernal d'aquest municipi conegut amb el sobrenom de "Rainy City" (la ciutat de la pluja).

Es pot dir que en aquell període, els components de It's a Beautiful Day vivien com ocells engabiats. En aquestes circumstàncies, "White Bird" va brollar de forma natural a partir de la deplorable situació de la banda en els seus inicis i de l'anhel de ser lliures. La tornada de la cançó ho expressa clar: "L'ocell blanc ha de volar o morirà".

Matthew Katz havia traslladat el grup a Seatle per polir les seves interpretacions, actuant en un local que ell controlava, abans de introduir-los en les sales de concerts de San Francisco. El mes d'octubre de 1968, finalitzada l'estada a Seatle, la banda va actuar de telonera del supergrup britànic Cream. Seguidament, van començar a guanyar popularitat mentre, simultàniament, es van anar distanciant d'aquell despietat personatge.

Per altra banda, una àmplia majoria de melòmans estan d'acord en catalogar la portada de l'àlbum "It's a Beautiful Day", una coberta que mostra una imatge al.legòrica al nom del grup (fa un dia preciós), entre les millors caràtules de la història del rock.

Curved Air

Una veritable joia de l'època

Grup anglès de rock progressiu creat a Londres l'any 1970. Una banda integrada per músics de diferents branques artístiques, entre elles, la música clàssica, el folk i la música electrònica. En l'aspecte artístic, cal destacar la seva capacitat per barrejar elements de la música clàssica amb el rock, l'ús prominent del violí elèctric i les seves complexes composicions.

La formació original estava composta per Darryl Way (violí i teclats) , Francis Monkman (guitarra i teclats), Nick Simon (piano), Rob Martin (baix) i Florian Pilkington-Miksa (bateria). Tots ells, integrants de la banda Sisyphus. El mes de gener de 1970, amb la incorporació de la sensual vocalista i compositora Sonja Kristina (Sonia Christina Shaw) i la sortida de Nick Simon, Sisyphus es va transformar a Curved Air.

El seu àlbum debut, batejat amb el nom de "Air Conditioning" (aire condicionat), va sortir publicat el mes de novembre de 1970. Va ser el segon "picture disc" de la seva època. Es tractava d'una edició limitada de 10.000 exemplars, un fet que va contribuir a augmentar l'atractiu comercial del disc. Els "picture disc" són discos de llarga durada en els quals, en lloc del tradicional vinil de color negre, aquests presenten imatges estampades a la superfície del disc.

En aquell període, la tecnologia dels "picture disc" encara no estava gaire afinada i això donava peu, en alguns casos, a percebre lleugers nivells de soroll. Tot i això, "Air Conditioning" va aconseguir situar-se a la vuitena posició de les llistes d'èxits del Regne Unit. Posteriorment, el vinil va ser reeditat en format d'àlbum convencional (edició "Green Label"), es a dir, amb una foto de la imatge estampada en el disc original com a portada de l'àlbum.

En el segon treball discogràfic de Curved Air, un àlbum d'estudi publicat el mes de setembre de 1971 i editat amb el simplista títol de "Second Album", s'hi troba "Back Street Luv" (carrer del darrere Luv), una enigmàtica i intrigant composició musical signada a l'uníson per tres membres de la formació: Ian Eyre, Sonja Kristina i Darryl Way. "Back Street Luv" està considerada una de les millors cançons de Curved Air.

Comercialitzada en format senzill, "Back Street Luv" va assolir la quarta posició de la llista de singles del Regne Unit. El disc, a més, va ajudar a consolidar el nom de la banda dins del disputat univers del rock progressiu dels anys setanta.

Manassas

Aquesta banda sí que importa

Supergrup nord-americà creat per Stephen Stills, un músic texà reconegut pels seus excepcionals dots com a guitarrista, cantant i compositor. Una banda formada a la tardor de 1971 després de la ruptura de Crosby, Stills, Nash & Young (CSNY) i caracteritzada per la seva innovadora barreja de gèneres musicals: rock, folk, blues, country, bluegrass i música llatina. Una fusió que va deixar una marca indeleble en el si de la indústria musical.

Els membres originals de Manassas incloïen a l'esmentat Stephen Stills, a la guitarra i veu cantant i recolzat, alhora, pels talentosos músics: Chris Hillman al baix, mandolina, guitarra i veus; Al Perkins a la guitarra pedal steel, guitarra ressonadora (Dobro) i veus; Paul Harris als teclats; Dallas Taylor a la bateria; Calvin "Fuzzy" Samuels al baix i Joe Lala a la percussió i fent cors.

Abans de de dissoldre's, un fet que es va produir el mes d'octubre de 1973 motivat per tensions internes i compromisos individuals, Manassas havia llançat dos àlbums d'estudi. El primer d'ells, un doble elapé publicat el mes de març de 1972 i batejat amb el nom del grup, va ser molt ben rebut per la crítica. Es tracta d'un àlbum que es va dividir en quatre seccions temàtiques, cada una d'elles explorant diferents influències: "The Raven" (rock i blues), "The Wilderness" (country i bluegrass), "Consider" (música llatina) i "Rock & roll is here to stay" (rock).

El seu segon treball discogràfic, comercialitzat el mes d'abril de 1973 amb el títol de "Down the road" (pel camí), va gaudir de moderat èxit. L'any 1974, el vinil només havia despatxat 300.000 còpies als Estats Units. Les influents publicacions musicals nord-americanes, Billboard, Record World i Cash Box, havien acreditat l'àlbum a "Manassas", en lloc de a "Stephen Stills - Manassas", com sortia publicat el seu primer disc. Per aquesta raó, és possible que molta gent no sabés que aquest, era un nou àlbum de Stephen Stills.

En la primera pista de la tercera cara de l'àlbum "Manassas", hi figura "It Doesn't Matter" (no importa), una cançó signada per Stills, Hilman i Rick Roberts que combina elements de música folk i country i que posteriorment, sortiria editada en format single.

La lletra de "It Doesn't Matter" tracta sobre la indiferència emocional i la resignació davant d'una relació afectiva que ha arribat a la seva fi. El narrador, expressa la seva acceptació al fet que la relació s'ha acabat i ho manifesta sense mostrar ressentiment ni ira.

La frase "It Doesn't Matter" (no importa) reforça la idea que la persona ha acceptat la situació i que no li dóna més importància.

Long John Baldry

Les angoixes d'un bluesman anglès

John William "Long John" Baldry va ser un cantant de blues britànic de potent i profunda veu nascut al petit municipi anglès de East Haddon. Al final de l'adolescència, Baldry feia més de dos metros d'alçada, un fet que li va valer el sobrenom de "Long John". Pioner del blues al Regne Unit, en aquella època, Baldry va influenciar a molts artistes britànics, ajudant a popularitzar el blues i el rock and roll.

Baldry va començar la seva carrera musical als anys cinquanta del segle passat. Ho va fer cantant en diversos clubs de jazz de Londres. Durant els anys seixanta, va formar part d'influents bandes, com ara, Alexis Korner's Blues Incorporated, formació amb la qual, el mes de novembre de 1962, va editar "R&B from the Marquee" el primer àlbum britànic de blues.

L'any següent, Long John Baldry es va unir a Cyril Davies R&B All Stars, un "combo" creat inicialment com a banda d'acompanyament del vocalista i harmonicista de blues Cyril Davies. L'any 1964, després de la sobtada mort de Cyril Davies, Baldry es fa càrrec de la banda, transformant-la a Long John Baldry and The Hoochie Coochie Men, amb Rod Stewart com a veu cantant i Geoff Bradford a la guitarra.

L'any 1965, els Hoochie Coochie Men es converteixen en Steampacket, un septet amb Long John Baldry i Rod Stewart com a vocalistes masculins, Julie Driscoll com a vocalista femenina, Brian Auger a l'òrgan Hammond, Vic Briggs a la guitarra solista, Richard Brown, àlies "Ricky Fenson", al baix i Micky Waller a la bateria.

A mitjans dels anys seixanta, Baldry forma Bluesology, una banda que incloïa un jove Elton John, aleshores conegut com a Reginald Dwight, el seu veritable nom. La col·laboració amb Elton John va ser significativa per als dos artistes. Sembla ser que Long John Baldry va ser qui va animar a Reg Dwight a adoptar el nom artístic de Elton John.

Finalment, el mes de novembre de 1967, ara en qualitat de solista, Baldry va aconseguir un gran èxit comercial amb el tema "Let the heartaches begin" (que comencin les angoixes), una balada d'estil pop que captura l'essència del desamor. "Let the heartaches begin" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit.

Mott The Hoople

Salvats per la campana

Banda britànica de glam rock creada l'any 1969 al municipi de Hereford, la capital del comtat anglès de Herefordshire. Un quintet constituït a partir d'una formació anterior anomenada Silence i que incloïa el cantant i pianista Ian Hunter, el guitarrista Mick Ralphs, el baixista Overend Pete Watts, el bateria Dale "Buffin" Griffin i el teclista Verden Allen.

L'esmentat Silence es va transformar a Mott The Hoople després que el seu mànager, el productor discogràfic Guy Stevens, els suggerís aquest nom. Una denominació inspirada en la novel.la de mateix nom de l'escriptor i periodista nord-americà, Willard Manus.

Després de signar contracte discogràfic amb el segell Island Records, Mott The Hoople llança el seu àlbum de debut, l'homònim, "Mott The Hoople", un disc de llarga durada publicat el mes de novembre de 1969 que no va obtenir gaire repercussió. El disc, però, no va passar desapercebut entre els seguidors de les bandes que componen cançons pròpies i que agrupen guitarres potents i lletres intel.ligents.

Tot i que van tenir bones crítiques, els seus àlbums posteriors no van aconseguir l'èxit comercial desitjat. Per això, el mes de març de 1972, desprès de tres anys junts i amb quatre àlbums d'estudi al seu currículum, Mott The Hoople es trobava a les portes de la desaparició. Però, llavors, en aquell precís moment, va aparèixer la figura del cantant londinenc David Bowie, fan declarat de la formació, que es va oferir a la banda per recolzar-la i produir-los el seu proper treball. Al mateix temps, Bowie els va cedir la seva composició "All the young dudes" (tots els joves).

Publicada en format single el mes de juliol de 1972 com a avanç del seu cinquè elapé, "All the young dudes" es va convertir en un èxit massiu; assolint la tercera posició de les llistes d'èxits britàniques i catapultant al grup a la fama. L'èxit de "All the young dudes" va representar un punt d'inflexió per a Mott The Hoople, proporcionant-los una nova vida i demostrant, que la seva separació hagués estat funesta per a l'univers de la música rock.

Considerada un himne del "glam rock", l'any 2021, l'acreditada publicació musical nord-americana Rolling Stone va situar "All the young dudes" en la posició número 166 en la llista que classifica les "500 millors cançons de tots els temps".