Iggy Pop

Una iguana amb el tors nu i bastant masegat

Cantant, compositor, actor ocasional i antic líder del quartet de Detroit, The Stooges, una banda de finals dels anys seixanta i principis dels setanta pionera de la música i la subcultura punk-rock. Iggy Pop va néixer a Muskegon, un municipi nord-americà situat a l'estat de Michigan, el seu veritable nom es James Newell Osterberg Jr.

Osterberg es va iniciar al món de la música formant part, en la seva adolescència, de diverses bandes d'institut d'àmbit local i en qualitat de bateria, entre elles, The Iguanes, una formació de la qual adoptaria el seu nom artístic "Iggy", un sinònim de iguana.

Actuant de forma histriònica dalt l'escenari, habitualment amb el tors nu, la seva senya d'identitat, un tors musculós, endurit i ple de cicatrius, Iggy Pop va ser un dels primers intèrprets que, temptant la sort, va practicar la perillosa pràctica del "stage diving" (capbussada escènica), o el que és el mateix, llançar-se cap al públic des de l'escenari, sense cap mena de protecció i confiant que els assistents no deixaran que l'artista caigui a terra.

Tot i que les seves millors composicions les va escriure al costat de The Stooges, la major part de la seva carrera la va recórrer en solitari. Amb els seus dos primers àlbums, "The Idiot" (l'idiota) i "Lust for life" (passió per la vida), dos treballs editats l'any 1977, Iggy va deixar clares dues coses: una, que tenia potencial de sobres per si mateix, i dos, que el protopunk de la seva primera etapa anava a passar a un segon pla.

Iggy PopThe Passenger
Dins el seu segon àlbum en solitari, "Lust for life" (passió per la vida), s'inclou "The Passenger" (el passatger), un dels temes més reconeguts de Iggy Pop, una cançó Inspirada en els viatges que feia en el cotxe del músic anglès David Bowie sense rumb fix.

David Bowie també col.labora en l'esmentat àlbum, ho fa en qualitat de productor, fent-se càrrec dels teclats i en l'aspecte vocal, corejant veus de suport.

En aquell període, Iggy Pop i David Bowie, que eren bons amics i tots dos tenien trenta anys, s'havien mudat a Berlín amb l'objectiu inicial de desenganxar-se de les seves funestes addiccions,en particular, de la heroïna.


Jerry Lee Lewis

El pianista fogós i passional

Llegendari pianista i cantant nord-americà nascut a Ferriday un petit municipi situat a l'est de l'estat de Louisiana. Pioner del rock and roll, per la seva forta personalitat i la seva posada en escena dalt l'escenari també se'l coneix amb el sobrenom de "The Killer" (l'assassí). Està considerat un dels pianistes més influents del segle XX.

A causa del talent mostrat ja des de la seva infantesa, els seus pares hipotequen la seva granja per comprar-li un piano de segona mà. Gràcies a aquest instrument, Jerry Lee Lewis comença a actuar al costat dels seus cosins, Mickey Gilley i Jimmy Swaggart, aquest últim, anys més tard, es convertiria en un dels primers teleevangelistes americans.

L'any 1956, Jerry viatja a Memphis per provar sort a Sun Records, la discogràfica on grava Elvis Presley, amb aquesta companyia edita el seu primer single: una versió de "Crazy arms" (braços bojos) de Ray Price i la composició pròpia "End of the road" (el final del camí). A finals d'aquell any, en els estudis de Sun Records, es produeix la històrica trobada d'Elvis Presley, Carl Perkins, Johnny Cash i Jerry Lee Lewis. Batejats per la premsa amb l'apel.latiu de "el quartet del milió de dòlars" i immortalitzats en una cèlebre fotografia amb Elvis Presley al piano, l'edició discogràfica de aquesta improvisada reunió no veurà la llum fins unes quantes dècades després.

Jerry Lee Lewis
Després de gaudir de gran èxit en la dècada dels cinquanta amb títols com "Whole lotta shakin' goin' on" (hi haurà molt de moviment) o "Great balls of fire" (grans boles de foc), la seva popularitat decau, ja que en l'àmbit social, el seus comportaments poc ortodoxos li passen factura, sobretot als Estats Units.

L'any 1972, Lewis torna a aparèixer a les llistes, ho fa amb una versió del tema de Jiles Perry Richardson "The Big Bopper", "Chantilly lace" (encaix de Chantilly), una cançó que relata el flirteig per telèfon d'un jove amb la seva xicota; el noi li va dient diverses coses seves que li agraden: la seva rialla, el seu encaix de Chantilly, la seva cara bonica, la seva cua de cavall, com remena al caminar,...


Atila

Els cabdills progressistes

Grup català de rock simfònic i música progressiva creat l'any 1973 a la ciutat de Girona. Una banda de trajectòria curta però, força intensa. Els seus components inicials van ser, Francisco "Paco" Ortega als teclats, Eduardo Alvarez Niebla a la guitarra i Joan Punyet a la bateria. Un trio que prescindia de baix, una opció, sobretot en l'aspecte musical rocker, no exempta de risc.

El mes de gener de 1975, Atila debuta oficialment en directe, ho fa dins la programació del "Festival de Jazz de Gerona". Dos mesos més tard, després d'assajar molt i actuar poc, el grup decideix que ja és hora de gravar el seu primer disc. Donat que en aquell període, el seu estil no aconseguia interessar gaire als segells discogràfics, el tercet s'autoprodueix un disc, un treball enregistrat en fals directe als estudis Gema 2 de Barcelona sense cap tipus de suport per part de la discogràfica.

El resultat és l'àlbum "The beginning of the end" (el principi del final), un elapé conceptual distribuït pel segell independent New Promotion i del qual s'editen mil còpies. El disc inclou un sol tema, una composició instrumental estructurada en forma de suite de 29 minuts i 48 segons de durada i que pren com a punt de partida la "Toccata i Fuga en Re menor" de Johann Sebastian Bach, un del referents musicals del teclista Paco Ortega.

Simfonisme i hard rock a parts iguals per a un vinil molt apreciat, un disc que està considerat un dels cims del rock progressiu nacional i, tot que a la contraportada del disc hi apareix el títol de divuit cançons, l’àlbum sencer es reprodueix de principi a fi com una sola pista.

Atila
El mes d'abril de 1975, els Atila son contractats per fer una gira pel nord de França. Després de quatre mesos d'intens treball a terres gal.les i amb l'estímul d'haver guanyat el primer premi d'harmonització, escenografia i originalitat del Festival Internacional "Gold Drouot" de París, la banda torna a Catalunya.

El mes de desembre d'aquell mateix any, Paco Ortega abandona el grup, sent substituït per Benet Nogué; al mateix temps, s'incorpora Miguel Blanco al baix. Amb aquesta nova aportació, el so de la banda adquireix més consistència. Dos mesos més tard, Atila s'estrena com a quartet actuant a la cèlebre discoteca Tiffany's de Platja D'aro.


The Rooftop Singers

Les veus del terrat

Banda mixta nord-americana d'estil folk creada en format trio a inicis de la dècada dels seixanta. Una agrupació musical integrada pels cantants i guitarristes Erik Darling i Bill Svanoe i per la cantant de jazz, Lynne Taylor.

A finals de 1962, The Rooftop Singers enregistra "Walk right In" (vine i entra), una versió del tema del músic de blues afroamericà, Gus Cannon, una composició publicada originàriament l'any 1929 i que, tres dècades més tard, gràcies als esmentats Rooftops, es convertirà en èxit internacional.

L'any següent, el tercet comercialitza la cançó en format single a través del segell novaiorquès Vanguard Records, una adaptació feta amb lletra renovada i amb nous arranjaments musicals, uns arranjaments en els quals destaca el so característic de dues guitarres acústiques de dotze cordes. El disc va suposar l'èxit més gran de la companyia Vanguard Records.

Als Estats Units, "Walk right In" va assolir la primera posició de les llistes Billboard Hot 100; també va arribar al número 1 a Austràlia i va entrar al Top Ten de les llistes de singles del Regne Unit. El senzill va ser nominat al premi Grammy dins la categoria de "Millor enregistrament folk" de l'any 1963, va superar el milió de còpies venudes i va rebre el guardó de disc d'or.

The Rooftop Singers
Sembla ser que Erik Darling, l'encarregat d'adaptar "Walk right In", volia que la seva versió tingués un so distintiu i per això, va voler incorporar dues guitarres de dotze cordes, tot i que estava al corrent de les penúries econòmiques de la formació, un fet determinant que, en principi, feia impossible l'adquisició d'aquests dos instruments.

Tot i això, Darling va contactar amb la icònica companyia de guitarres nord-americana, Gibson Guitar Corporation, per demanar-los la seva col.laboració, prestant-los els dos instruments. Desprès d'obtenir resposta afirmativa, el trio va haver d’esperar un cert temps, ja que Gibson va haver de construir un model específic per l'esquerrà Bill Svanoe.


Sylvie Vartan

O ara o mai

Actriu i cantant francesa d'estil pop i d'origen búlgar, atès que va néixer a Iskrets, un municipi situat molt a prop de Sofia, la capital de la República de Bulgària. Als vuit anys, juntament amb els seus pares i el seu germà gran, Edmon, Sylvie es va traslladar a viure a França, lloc on va assolir un notable èxit, sobretot, entre la joventut gal.la, sent una de les abanderades del so "yé-yé" francés dels anys seixanta.

El seu primer disc, un single titulat "Panne d'essence" (sense gasolina) va sortir publicat l'any 1961, quan la cantant encara no havia complert els 17 anys. En aquest disc, Sylvie feia un duo amb Frankie Jordan (Claude Benzaquen), un cantant algerià de curta carrera artística què la discogràfica intentava promocionar internacionalment.

L'any 1965, a l'edat de 21 anys, Sylvie Vartan contreu matrimoni amb el conegut rocker francès Johnny Hallyday, transformant-se els dos en una de les parelles de moda d'aquella generació i, al mateix temps, acaparant constantment a França l'atenció de tota la premsa rosa de l'època.

Una de les cançons més conegudes i emblemàtiques de Sylvie Vartan, va ser "La plus belle pour aller danser" (la més bella del ball), una agradable balada composta per dos ciutadans francesos d'origen armeni, el "chansonnier" Charles Aznavour (lletra) i el compositor Georges Garvarentz (música), un tema que es va editar l'any 1964, originàriament, en format EP.

Sylvie Vartan
De caire juvenil, la lletra de "La plus belle pour aller danser" parla d'una noia que es prepara per anar al ball amb el seu estimat. Aquell dia, la xicota vol que quedi patent que ella és la millor opció per a ell, ja que té la certesa que serà la persona més tendra i dolça de la festa, la que portarà el millor vestit i la que lluirà el millor pentinat.

És la jornada que ha estat esperant des de fa temps, amb el latent desig que el vestit nou que ella mateixa va cosir, acabi ben arrugat per les abraçades del seu xicot, que acabi despentinada per les seves carantoines i que la vetllada culmini amb l'anhelat primer petó:

Aquesta nit, seré la més bella del ball,...


Mary MacGregor

Cornut i pagar el beure

Cantant nord-americana d'estil country-pop, nascuda a Saint Paul, la capital de l'estat de Minnesota. Estudiant de piano, violí i cant, abans d'iniciar la seva carrera de cantant solista, Mary MacGregor va debutar de vocalista d'orquestra i també va exercir de teclista en diverses formacions musicals.

El tema principal del seu primer àlbum, l'homònim "Torn between two lovers" (dividida entre dos amants), un disc editat a finals de 1976 també en format single, va encapçalar les llistes Billboard nord-americanes durant dues setmanes consecutives i va assolir les primeres posicions de les llistes d'èxits dels mercats canadenc i britànic.

Es tracta d'una romàntica balada composta per Peter Yarrow (component del trio de música folk, Peter, Paul and Mary) i Phillip Jarrell. Música tranquil.la acompanyada d'una convincent interpretació vocal de Mary MacGregor. Una cançó que descriu un triangle amorós i que lamenta el fet que "estimar a dues persones alhora, trenca totes les regles".

Sembla ser que "Torn between two lovers" està inspirada en la relació extramatrimonial relatada en la famosa novel.la del poeta i escriptor rus Borís Pasternak, "Doctor Zhivago", la cèlebre obra literària posteriorment traslladada amb notable èxit a les pantalles cinematogràfiques.

Mary MacGreggor
La atípica lletra de "Torn between two lovers", narra la cruel revelació d'una dona casada que confessa al seu marit que manté una relació sentimental amb una altre persona; al mateix temps, li demana que accepti la situació, ja que ella el continua estimant, doncs ell va ser el primer i, alhora, li deixa clar que, tot i que se sent culpable, no pensa trencar l'esmentat afer extra-marital.

Un excel.lent tema romàntic, ara bé, no crec que sigui una cançó gaire indicada per dedicar a la teva parella.

Hi ha hagut un altre home
que he necessitat i he estimat,
però això no vol dir que t'estimi menys,...


Joan Baez

La reina de la cançó protesta

Joan Chandos Baez, coneguda artísticament com a Joan Baez, és una cantant, compositora i activista nord-americà, nascuda a l'illa costanera de Staten Island, Nova York. Compromesa amb el pacifisme, la seva carrera artística està caracteritzada per la seva potent veu, una veu harmoniosa, clara i aguda. Una de les grans figures nord-americanes dels anys seixanta, divulgadores de la cançó protesta i defensora de les causes socials.

En un període de la història nord-americana quan, professionalment, resultava bastant arriscat (gairebé com ara), expressar públicament les conviccions sociopolítiques personals, Joan Baez sempre va deixar patent el fet que les seves reivindicacions i les seves preocupacions socials, quedessin reflectides en les seves cançons. El seu repertori, no obstant, a més del folk, abasta també balades, temes country i pop/rock, a banda de la seva faceta de compositora.

Joan Baez va cantar a favor de la pau, la llibertat i els drets socials i civils en gairebé tots els països on va actuar, sigui a la part del darrera d'un camió, a prop del monument a Abraham Lincoln o en la cèlebre "Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat", manifestació celebrada el mes d'agost de 1963, on el conegut activista afroamericà Martin Luther King va pronunciar l'històric discurs del "I have a dream" (he tingut un somni, ...).

La seva carrera professional es va iniciar l'any 1959 en una actuació conjunta amb Bob Gibson al Festival de Folk de Newport. Poc desprès, Joan Baez enregistra el seu primer àlbum, l'homònim "Joan Baez", un elapé que albergava una àmplia col.lecció de cançons folk, acompanyades totes elles, únicament pel so de la seva guitarra acústica. Un disc que va obtenir una excel.lent resposta comercial, assolint la certificació de "disc d'or" i que incloïa "El preso número nueve", un tema interpretat en espanyol.

Joan Baez
"El preso número nueve" relata la història d'un condemnat a mort, sentenciat per haver matat a la seva dona i a un amic "deslleial". El reu, un home molt cabal segons diu la lletra, li confessa al capellà del penal: "Los maté, sí señor, y si vuelvo a nacer, yo los vuelvo a matar. Padre, no me arrepiento ni me da miedo la eternidad, yo sé que allá en el cielo, el ser Supremo nos juzgará,...".

Es a dir, no sols no es penedeix del delicte comés sinó que alberga l'esperança d'obtenir l'absolució celestial. Un text, avui dia, dubtosament correcte, un doble crim, acceptat en aquell període per persones poc sospitoses de vel.leïtats reaccionàries, com és el cas, sense percebre cap tipus de contrició.


Jigsaw

El trencaclosques que va pujar fins els núvols

Banda anglesa d'estil pop creada l'any 1966 a Coventry, el municipi del Regne Unit que, físicament, està més allunyat del mar. Constituïda inicialment en format de sextet, els seus components inicials van ser, Dave "Biffo" Beech (veu i bateria), Clive Scott (teclats i veu), Barrie Bernard (baix), Tony Campbell (guitarra), Tony Britnell (saxo) i Kevin "Beppy" Mahon (saxo tenor).

Al cap de poc temps, poc menys d'un any, Dave Beech va abandonar la banda, sent substituït per Des Dyer, un nou integrant que es va fer càrrec de la bateria i, alhora, va assumir les funcions de vocalista principal del grup.

El mes d'agost de 1975, Jigsaw publica "Sky high" (pel núvols), un tema compost per Clive Scott i Des Dyer que conté un fastuós arranjament orquestral. Promocionada assíduament durant les transmissions nocturnes de l'emissora pirata de música pop-rock, Radio Luxembourg, "Sky high" va entrar al top ten de les llistes britàniques i va assolir la tercera posició de les llistes Billboard dels Estats Units.

Al continent australià, indret on "Sky high" va assolir la tercera posició de les llistes de vendes, degut a l'existència d'una consolidada banda local que també es deia "Jigsaw", el disc es va comercialitzar sota el nom de "British Jigsaw".

Jigsaw
A finals de 1975, "Sky high" va obtenir fama mundial en aparèixer com a tema principal de la pel.lícula d'arts marcials "The man from Hong Kong" (l'home de Honk Kong), el primer film internacional que es va fer en règim de coproducció entre Austràlia i Hong Kong.

Dos anys més tard, "Sky high" va obtenir un sorprenent èxit comercial al Japó, lloc on va assolir la primera posició de les llistes Oricon International singles i el segon lloc de les llistes d'èxits nacionals. Al país nipó, "Sky high" va despatxar quasi un milió de còpies.

Al llarg de la seva carrera artística, de l'any 1966 al 1981, Jigsaw va editar tretze discos de llarga durada i un grapat de singles.


Musica Dispersa

Prototip de deconstrucció de la psicodèlia autòctona

Efímer quartet català, només va durar un any, format a Barcelona a la tardor de 1969. Un grup liderat pel músic madrileny José Manuel Brabo "Cachas" (guitarra, flauta i mandolina) que estava acompanyat pel cantautor, Jaume Sisa (guitarra, percussió i veus), per Albert Batiste (baix, harmònica i orgue) i per Selene (veus, piano i flauta).

El mes de juny de 1970, Musica Dispersa edita el seu primer i únic disc, un àlbum molt personal i proper a la psicodèlia que duia el nom del grup i que incloïa una desena de cançons, la majoria escrites per Cachas i enquadrades dins la música avantguardista de l'època. En aquell període, la comercialització del disc no va sobrepassar les quatre-centes unitats venudes; sembla ser, però, que avui dia, els exemplars originals s'han convertit en un cotitzat objectiu per part de col.leccionistes.

Un elapé trencador que en la seva producció va comptar amb la valuosa col.laboració del bateria Josep Mª Vilaseca "Tapi", un dels precursors del rock progressiu català. El disc es va enregistrar als estudis Gema de Barcelona i va ser distribuït pel segell Diábolo. La seva portada, que ocupa dues cares i on es veu una gran onada en relleu, va ser il.lustrada per Selene.

Una de les característiques principals d'aquest àlbum és que cap de les deu cançons inclou textos cantats; els quatre integrants de la formació utilitzen la veu com si fos un instrument més. El que se sent a cada tema són sons, onomatopeies, murmuris, imitacions de brams d'animals i emulació d'instruments, però, mai, lletres de cançons. Un disc farcit de composicions hipnòtiques, de vegades, força harmonioses i d'altres, més aviat estridents.

Musica Dispersa
"Swani", és una de les cançons més formals del disc, un tema de tall clàssic de poc menys de dos minuts de durada i amb aires de ragtime i rhythm and blues. Una composició de Cachas en la qual destaca la prominència del baix, el so de la guitarra acústica i els tocs de xiulet. Finalment, les incomprensibles locucions vocals li confereixen a la cançó un toc hipnòtic i misteriós. Sens dubte, es tracta d'un dels temes més aconseguits del disc.

Anys desprès de la seva edició, el cantautor galàctic Jaume Sisa explica d'aquesta curiosa manera la dissolució del quartet: "Enregistrat el disc, Cachas, l'alma mater del grup, se'n va anar la mili, motiu pel qual, la banda, fent honor al seu nom, es va dispersar".


Wings

El tres en 1 de sir Paul McCartney

Coneguts també com a Paul McCartney and Wings, Wings va ser una banda anglesa de pop/rock formada el mes d'agost de 1971, tot just un any després de la separació de The Beatles. Al llarg de la seva carrera, els tres únics components que es van mantenir des del seu inici, van ser Paul McCartney, la seva dona Linda McCartney i l'anterior guitarrista de The Moody Blues, Denny Laine.

L'any 1971, Wings publica el seu primer àlbum d'estudi, "Wild life" (vida salvatge), un disc que, en general, no va rebre gaire bones crítiques. El mes de maig de 1973 treuen el seu segon elapé: "Red rose speedway" (l'autopista de la rosa vermella), un disc que incloïa la romàntica balada "My love" i que proporcionaria el primer número 1 al grup, concretament, als Estats Units.

El mes següent, editen "Live and let die" (viu i deixa morir), un títol acreditat a Paul i Linda McCartney que va servir de banda sonora a la vuitena pel.lícula de l'agent 007, James Bond, un single que va obtenir unes excel.lents vendes a tot el món i que McCartney segueix tocant en les seves actuacions en solitari, habitualment acompanyada d'una espectacular pirotècnia de tipus real i virtual.

El mes de desembre d'aquell mateix any, Wings publica el seu tercer àlbum, "Band on the run" (banda en fugida), un dels discs més aplaudits de la fructífera carrera musical en solitari de l'ex-beatle. Enregistrat a Lagos (Nigeria) "Band on the run" està considerat un disc essencial per a la història de la música pop-rock. Un treball que va assolir el primer lloc de les llistes d'èxits dels Estats Units, i del Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda, Espanya i Noruega i que sota l'empara de Wings, va contribuir a revitalitzar la carrera en solitari de Paul McCartney.

Wings
Unes setmanes abans d'iniciar el viatge a Àfrica, Paul va tenir un altercat amb el guitarrista Henry McCullough que va motivar la seva sortida del grup i la nit abans de marxar, va plegar el bateria Denny Seiwell. Qualsevol altre, hauria posposat la sortida, però Paul va seguir endavant, i amb Wings en format trio, va marxar cap a Lagos. ¿Com va resoldre Paul les absències?, doncs fàcil, a més de la veu i el baix, es va fer càrrec de la bateria, els teclats i la guitarra solista.

"Band on the run", narra la història d'una banda de malfactors que, tancats a la presó aconsegueixen escapar. Un tema dividit en tres parts clarament diferenciades pels seus canvis de ritme, semblen tres cançons en una.


The Marvelettes

Esperant amb ansietat al carter de Correus

Quartet vocal femení d'estil soul creat l'any 1960 a Inkster, un municipi ubicat a l'estat nord-americà de Michigan. Al llarg de la seva carrera, The Marvelettes va comptar amb dues vocalistes principals, primer, amb Gladys Horton i desprès, amb Wanda Young, cantants que, alternativament, van comptar amb l'acompanyament vocal de Georgeanna Tillman, Wyanetta "Juanita" Cowart, Katherine Anderson i Anne Bogan.

El tema que va proporcionar fama mundial a les marvelettes va ser "Please Mr. Postman" (si us plau, senyor carter), una cançó de tendència pop, comercialitzada en format single el 21 d'agost de 1961, extreta del seu àlbum de debut i editada per la discogràfica Tamla-Motown, en aquell període, el segell més influent dins el terreny del soul i del rhythm and blues, un disc que va ser èxit de vendes.

Amb un ritme i una tornada contagiosa i uns fantàstics cors, "Please Mr. Postman" va arribar al lloc més alt de nombroses llistes d'èxits internacionals, convertint-se en una de les 100 cançons més emblemàtiques de la dècada dels seixanta. Cal esmentar que en la seva producció, la part instrumental va anar a càrrec de la banda The Funk Brothers, una formació que incloïa a un desconegut Marvin Gaye fent-se càrrec de la bateria.

L'any 1963, The Beatles, va enregistrar una versió de "Please Mr. Postman". Incorporada a l'àlbum "With The Beatles" i amb la veu de John Lennon, el quartet de Liverpool li va donar un caire més rocker. A finals de l'any següent, el duet Carpenters, amb la càlida veu de Karen, la seva veu cantant, també va editar la seva pròpia versió, una adaptació que va portar novament "Please Mr. Postman" a la primera posició de les llistes d'èxits.

The Marvelettes
La lletra de "Please Mr. Postman" parla d'una noia que espera notícies del seu estimat, un xicot que, probablement, es troba combatent en alguna contesa bèl.lica de l'època. La jove aborda sovint al pobre carter de la seva zona preguntant-li si porta alguna carta seva.

Cal tenir en compte que als anys seixanta, no hi havia ni el WhatsApp ni l'e-mail. La gent es comunicava a través de carta, uns escrits fets a mà o a màquina, estampats en un full de paper que es doblegava i s'introduïa en un sobre al qual se li enganxava un segell. Depositada a la bústia de correus, el servei postal la recollia i al cap de pocs dies (més ràpid que ara), un carter anava al domicili del/a destinatari/a i lliurava la missiva.


Wizzard

Ja ho diu la dita: Si Nadal és amor i alegria, fem que sigui Nadal cada dia

Festiva i nodrida banda britànica d'estil glam-rock creada l'any 1972 a Birmingham, la segona ciutat més gran d'Anglaterra.

Un combo format pel multi instrumentista Roy Wood que, guarnit amb roba estrafolària, els cabells empastifats amb tints de tots colors, la cara empolainada amb espès maquillatge i amb una estrella blanca pintada al front, estava assistit pel baixista i vocalista Rick Price, els bateries i percussionistes Keith Smart i Charlie Grima, el teclista Bill Hunt, els saxofonistes Mike Burney i Nick Pentelow i el violoncel.lista Hugh McDowell.

Wizzard fa el seu debut en directe actuant al The London Rock and Roll Show, un esdeveniment celebrat el dia 5 d'agost de 1972 al Wembley Stadium de Londres. Poc desprès, la banda publica el seu primer single, "Ball Park incident" (incident al parc de la pilota), una composició de Wood que va assolir la sexta posició del top ten britànic.

Vuit mesos més tard, la formació edita el seu segon single, un treball que incloïa "See my Baby jive" (vegeu el meu nadó), un altre tema de Roy Wood que va aconseguir la primera posició de les llistes d'èxits del Regne Unit i que va vendre més d'un milió de còpies, obtenint per aquesta fita, el guardó de "disc d'or".

Wizzard
El mes de desembre de 1973, Wizzard publica "I wish It could be Christmas everyday" (tant de bo pogués ser Nadal cada dia), un tema nadalenc escrit i produït, com no, per Roy Wood. Una divertida nadala interpretada a ritme de rock i reforçada per les veus d'un nodrit cor escolar. A data d'avui, en època nadalenca, és una nadala fixa a totes les emissores de ràdio i a la majoria de televisions britàniques i irlandeses.

Sembla ser que "I wish It could be Christmas everyday" es va enregistrar el mes d'agost, i per això, per crear un ambient i una sensació hivernal, com correspon a una nadala, l'enginyer de so, Steve Brown, va decorar els estudis de gravació amb llums i ornaments nadalencs, i a més, va baixar l'aire condicionat de la sala al seu punt més fred.