The Applejacks

Un grup que al final, es va haver d'embarcar en un nou projecte

Sextet britànic de música pop format el mes de juliol de 1962 a Solihull, un municipi anglès situat molt a prop de Birmingham. Una banda inicialment integrada per Martin Baggott (guitarra solista), Philip Cash (guitarra rítmica), Megan Davies (al baix), Gerry Freeman (a la bateria), Don Gould (als teclats) i Al Jackson (veu cantant). Una formació bastant inusual per a l'època, ja que en aquell temps, pocs grups de música moderna podien presumir de comptar amb una noia baixista.

A finals de 1963, The Applejacks signa contracte amb la companyia Decca Records. El seu debut discogràfic es produeix el mes de febrer de 1964 amb la publicació de "Tell me when" (diguem quan), un reeixit tema pop que va arribar al top ten de la llistes de singles del Regne Unit i que va representar l'èxit més destacat de la seva carrera artística.

L'any 1964, després que el grup confraternitzés amb The Beatles durant els assajos d'una aparició televisiva del Fab Four, John Lennon i Paul McCartney van oferir als The Applejacks el tema propi "Like dreamers do" (com fan els somiadors), una cançó que el conjunt aprofitaria per incloure-la en el seu segon senzill, un vinil editat el mes de juny de 1964. Tot i la seva procedència, el disc no va passar de la vintena posició en les llistes d'èxits del Regne Unit.

Uns mesos més tard, els Applejacks es van discutir amb els directius de la seva discogràfica. La Decca volia que en el proper enregistrament de la banda s'inclogués una versió de "Chim Chim Cher-ee", l'enganxosa melodia extreta de la banda sonora de la pel.licula musical Mary Poppins, un tema molt comercial que no agradava gens al grup. Tot i que s'havia anunciat la seva producció, el disc mai es va arribar a editar.

The Applejacks
L'any 1965, els Applejacks van continuar publicant singles, produccions que, malgrat la qualitat de les seves més que correctes interpretacions, cap d'elles va aconseguir gaudir d'àmplia repercussió comercial, un fet que va provocar el distanciament de la banda de les emissores de ràdio i dels programes de televisió i, al mateix temps, el seu retorn a les actuacions en sales de festa i concerts.

Des de mitjans de 1966 i fins a finals dels anys seixanta, The Applejacks es va establir com a banda resident de la naviliera britànica Cunard Line. Un conjunt que sovint prestava els seus serveis a bord d'emblemàtics transatlàntics, com ara, el RMS Queen Mary, el RMS Queen Elizabeth o el Queen Elizabeth 2.


Fats Domino

L'autèntic pioner del rock and roll

Antoine Domino Jr., més conegut com a Fats Domino, va ser un cantant, compositor i pianista de rhytm and blues i rock and roll nascut a Nova Orleans, el vibrant municipi ubicat al sud-est de l'estat de Louisiana. Un artista àmpliament considerat com el pare original del rock and roll.

El seu currículum discogràfic és impressionant: fins a data d'avui ha venut més de 65 milions d'exemplars, compta amb 22 discos d'or, ha comercialitzat més de de 90 singles i ha editat uns 25 elapés. Durant la dècada del anys cinquanta i inicis dels anys seixanta, ha estat el cantant afroamericà que més discos ha venut.

A la precoç edat de sis anys, Fats Domino va aprendre a tocar el piano; més tard, començaria a fer actuacions en públic acompanyat de Billy Diamond, un baixista que va rebatejar al músic amb el sobrenom que el va acompanyar durant tota la seva vida: "Fats" (gras).

La seva veritable popularitat es va iniciar l'any 1949, quan tenia 21 anys. Va ser amb la publicació del single "The fat man" (l'home gras), un tema que el pianista va compondre juntament amb el productor i arranjador neo-orleanès Dave Bartholomew. "The fat man" està considerat un dels primers enregistraments de rock and roll. Als Estats Units, "The fat man" va vendre al voltant d'un milió de còpies. Només en quinze dies, a Nova Orleans, la ciutat natal de l'intèrpret, el disc va despatxar deu mil exemplars. Una bogeria, en tractar-se d'inicis dels anys cinquanta.

Fats Domino
Més tard, el mes de desembre de 1960, Fats Domino publica "My girl Josephine" (la meva xicota Josephine), un tema d'uns dos minuts de durada i una de les seves cançons més versionades. Es tracta d'una composició d'estructura bastant simple i interpretada amb ritme de boogie-woogie.

Signada altre vegada per la dupla Domino/Bartholomew, als Estats Units, "My girl Josephine" va assolir la setena posició de les llistes Billboard, dins l'apartat de rhythm and blues i es va col.locar en el catorzè lloc en les llistes de música pop.

Hola, Josephine, com estàs?
Et recordes de mi, nena?,...


Dion

Compte amb les corredisses d'aquesta noia

Dion Francis DiMucci, conegut simplement com a Dion, és un cantant i compositor d'ascendència italo-americana nascut al barri del Bronx, un del cinc districtes metropolitans en que es divideix la ciutat de Nova York.

L'any 1957, amb el nom compost de Dion and The Belmonts, el cantant novaiorquès publica el seu primer treball discogràfic. Un single produït per la companyia de nova creació Laurie Records que contenia, "I wonder why" (em pregunto perquè), un tema d'estil doo wop (du-duá) i "Teen angel" (àngel adolescent), una composició del propi Dion. "I wonder why" va assolir la vint-i-dosena posició de la llista d'èxits dels Estats Units.

Desprès d'editar tres singles més i el seu primer elapé, tots ells interpretats amb el trio vocal The Belmonts, el manager de Dion l'insta a iniciar una carrera en solitari. Al mateix temps, li aconsella que en tot cas, hauria d'enfocar el seu estil musical cap a un públic més adult. Després de pensar-ho breument, Dion accepta la proposta i, amistosament, se separa dels Belmonts.

A inicis de 1961, Dion comercialitza el seu primer àlbum en solitari, "Alone with Dion" (sol amb Dion). Més tard, el mes de setembre d'aquell mateix any, publica "Runaround Sue" (córrer al voltant de Sue), un altre tema signat pel propi cantat i pel compositor Ernie Maresca que va representar el seu primer gran èxit.

Es tracta d'una cançó d'ambient festiu en la qual hi destaca el seu omnipresent cor vocal, una cantarella interpretada aquesta vegada pel grup The Del-Satins que no es cansen de repetir: Hey, hey, wam-bi-le-le, le-re-je - eh,... "Runaround Sue" va assolir la primera posició de la llista Hot 100 dels Estats Units, a més, va gaudir de gran popularitat a tot el món i va despatxar més d'un milió de còpies, obtenint la certificació de disc d'or.

Dion
La lletra de la cançó, escrita pel mateix Dion, descriu la frustració d'un jove per l'actitud de la seva antiga novia, una noia que li agradava flirtejar amb tots els seus amics. En les seves estrofes, el noi adverteix als futurs pretendents seus que es mantinguin ben allunyats d'ella i que l'evitin a qualsevol preu, ja que la tal Sue, corre amb tots els nois que se li acosten i a part d'això, mai estableix cap relació seriosa amb cap d'ells.

"Runaround Sue", un clàssic absolut de la música pop de la dècada dels seixanta, ocupa la posició número 351 en la llista elaborada per l'acreditada revista musical nord-americana Rolling Stone que classifica "Les 500 millors cançons de tots els temps".


Mina

La noia que es bronzejava amb la llum de la lluna

Cantant italiana d'estil pop/rock i de nom complert Anna Maria Mazzini. Una intèrpret que probablement va heretar l'apel.latiu de "Mina" del seu pare, Giacomo, a qui, familiarment, anomenaven "Mino". Una excel.lent vocalista que va néixer a Busto Arsizio, un municipi situat a la regió de Llombardia; tot i això, la artista va créixer a la ciutat llombarda de Cremona.

Mina està considerada una de les millors cantants italianes de tots els temps, una artista que ha dominat les llistes d'èxits d'Itàlia durant diverses dècades. Al llarg de la seva carrera, la cantant ha editat en disc més de 1000 cançons, dels quals, ha venut uns 76 milions d'exemplars.

La primera incursió de Mina al món de la música es va produir a l'estiu de 1958, a l'edat de 18 anys. El fet va esdevenir en una actuació que va fer a l'escenari de La Bussola, la sala de festes d'un balneari ubicat a la vila turística de Marina di Pietrasanta. El seu debut oficial, però, va tenir lloc el mes de setembre de 1958, actuant com a cantant solista del conjunt Happy Boys i sota el nom artístic de Mina Georgi.

Uns mesos més tard, mentre actuava amb els Happy Boys en una petita discoteca de la població de Casteldidone, Mina va conèixer a Davide Metalon, el capitost dels segells discogràfics Italdisc i Broadway que, impressionat per la qualitat vocal de la cantant, li va oferir la possibilitat de produir-li els seus primers treballs discogràfics.

Mina
Amb el sobrenom artístic de Baby Gate i acompanyada dels Happy Boys, Mina va editar diversos discos amb aquesta companyia. El primer d'ells contenia "Be-Bop-A-Lula" i "When" (quan), dos títols cantants en anglès.

El mes de març de 1960, Mina publica "Tintarella di luna" (bronzejat de lluna), el seu primer gran èxit internacional. Un animat twist que conté una lletra una pèl extravagant, ja que parla d'una noia que al vespre, s'estira a la teulada de casa seva per bronzejar-se.

Bronzejat de lluna,
bronzejat de color llet.
Tota la nit a la teulada,
a la teulada com els gats,...


Lee Dorsey

Una agradable cançó amb una lletra desesperada

Cantant nord-americà d'estil pop i rhythm and blues nascut a Nova Orleans, la ciutat més gran de l'estat de Louisiana. A principis de la dècada dels anys cinquanta, abans d'iniciar-se com a cantant, amb el sobrenom de "Kid Chocolate", Lee Dorsey va emprendre una breu carrera com a boxejador professional lluitant en la categoria de pes ploma.

El seu debut discogràfic es va produir l'any 1958, va ser amb el single "Rock pretty Baby / Lonely evening". A aquest treball el va seguir "Lottie Mo / Lover of Love", un vinil publicat l'any 1960. Dos discos que no van tenir gaire èxit. L'any 1961, després de conèixer en una festa al prolífic compositor i productor discogràfic Allen Toussaint, Lee Dorsey va comercialitzar "Ya Ya", un tema atribuït a Dorsey i inspirat en una cançó infantil. "Ya Ya" va despatxar més d'un milió de còpies i va obtenir el guardó de "Disc d'or".

Aquell mateix any, el tema "Ya Ya" va entrar a formar part del repertori habitual de The Beatles en la seva estada a la ciutat alemanya d'Hamburg. L'any 1962 els beatles, amb Pete Best a la bateria, enregistrarien la cançó acompanyant al cantant i músic britànic Tony Sheridan.

El mes de juliol de 1966, Lee Dorsey publica en format single "Working In the coal mine" (treballant a la mina de carbó), una composició d'Allen Toussaint que va representar l'èxit comercial més important del cantant nord-americà. En la producció del disc, en la part instrumental, Dorsey va està assistit pel quartet nord-americà The Meters, els pilars del so funk de Nova Orleans.

Lee Dorsey
La lletra de "Working In the coal mine" transmet l'angoixa d'un jove que s'aixeca cada dia al voltant de les 5 del matí per anar a treballar en una mina de carbó. Una feina inhòspita i amb unes condicions laborals deplorables i molt perilloses. Sembla ser que el treball de miner era l'únic que en aquell moment podia proporcionar-li al noi una ocupació remunerada.

En la tornada de la cançó, el xicot es pregunta repetidament: "Senyor, estic tan cansat,... Quant de temps pot durar això?". També es queixa amargament del fet que quan arriba el cap de setmana està esgotat i no té ganes de sortir a divertir-se.


Caravan

Una excel.lent representació del so Canterbury

Banda britànica creada l'any 1968 a Canterbury, un municipi anglès situat prop de Londres. Una formació musical integrada per Dave Sinclair, al capdavant dels teclats, el seu cosí, Richard Sinclair, al baix i veus, Pye Hastings a la guitarra i veus i Richard Coughlan a la bateria. Caravan va aconseguir l'èxit combinant el rock psicodèlic i el jazz; tot això, amb una indiscutible identitat pròpia.

Caravan va ser la primera banda anglesa que va signar contracte amb el segell nord-americà, Verve Records, una discogràfica que el mes d'octubre de 1968 els va publicar el seu primer disc, l'homònim "Caravan", un vinil que va gaudir de moderat èxit comercial. Al cap de poc temps, però, Verve Records va tancar al Regne Unit el seu apartat de música pop-rock, un fet que va obligar al quartet anglès a buscar nova companyia discogràfica.

El mes de setembre de 1970, amb "If I could do it all over again, I'd do it all over you" (si pogués fer-ho tot de nou, ho faria tot per tu), el seu segon àlbum d'estudi, Caravan va editar un dels discos fonamentals del "Canterbury sound", un moviment musical amb influències jazzístiques i amb una accentuada tendència envers la psicodèlia. Una corrent sorgida originalment al voltant de la ciutat de Canterbury durant el període comprès entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta.

"If I could do it all over again, I'd do it all over you", incloïa vuit composicions pròpies d'estil jazz-rock, alguna d'aquestes, irradiant un so proper al folk anglès. En el vinil també s'hi poden trobar lletres sarcàstiques i provocadores, al millor estil de l'humor anglès, el títol de l'àlbum n'és un bon exemple. Un treball editat per la discogràfica Decca Records amb la col.laboració de Terry King, un productor anglès que posteriorment s'ocuparia de les tasques de representació del grup.

Caravan
El mes d'abril de 1971, Caravan publica "In the Land of grey and pink" (al país del gris i del rosa), el seu tercer àlbum i l'últim que la banda edita amb la formació original. Un treball que conjuga la saviesa instrumental i compositiva dels seus membres i que està farcit de melodies vocals de tendència pop combinades amb llargs passatges instrumentals.

"In the Land of grey and pink" consolida definitivament al grup. El tema que dóna nom a l'àlbum tanca la primera cara del disc. Es tracta d'una peça de tènue base acústica i que traspua un cert aire medieval. Un tema agradable i molt ben interpretat gràcies a la guitarra de Hastings i a la característica veu de Richard Sinclair.


Betty Everett

La prova del cotó mai enganya

Cantant i pianista nord-americana de soul i rhythm and blues, nascuda a Greenwood, un municipi ubicat a l'estat de Mississipí. Artista precoç, a l'edat de nou anys, Betty Everett ja tocava el piano i cantava música gospel a l'església del seu poble natal.

A finals dels anys cinquanta i inicis del seixanta, Betty Everett va enregistrar diversos singles, uns discos editats per discogràfiques locals de Chicago, com ara, Cobra Records, C. J. Records o One-Derful, que van produir un parell d'èxits d'escassa repercussió. L'any 1962, Everett signa contracte amb el segell independent Vee-Jay Records, una discogràfica de vertiginós creixement que en aquella mateixa època, havia adquirit els drets d'alguns dels primers enregistraments dels Beatles.

El single de debut amb aquesta nova companyia, un disc publicat l'any 1963, contenia "By my side" (al meu costat) i "Prince of Players" (el Príncep dels jugadors), dos títols que no van obtenir gaire èxit. El seu segon treball discogràfic, però, una versió del blues "You're no good" (no ets bo) comercialitzat el mes de novembre d'aquell mateix any, va assolir la posició 51 de la llista Hot 100 dels Estats Units.

El seu següent treball, un nou single publicat l'any 1964, incloïa la enganxosa cançó "The Shoop Shoop song (It's in his kiss)" (la cançó del shop shop (està en el seu petó)), un tema que va constituir l'èxit més notori de la seva carrera en solitari. Un èxit que seria eclipsat, vint-i-sis anys més tard, per la versió de l'actriu i cantant californiana Cher. "The Shoop Shoop song (It's in his kiss)", en la veu d'Everett, va assolir la sisena posició de les llistes Billboard Hot 100 i va conquerir el primer lloc de les llistes d'èxits Cashbox R&B.

Betty Everett
La lletra de "The Shoop Shoop song" sosté que una de les formes més segures de saber si un home realment estima una dona és a través d'un petó. La intèrpret ens ho il.lustra explicant-nos que si bé es cert que hi ha diversos signes d'estima que un home pot transmetre a través dels ulls o del rostre, aquesta percepció pot ser enganyosa. Ella té la completa seguretat que a través d'un petó, un home no pot encobrir mai els seus sentiments.

Ell m'estima? Vull saber-ho.
Com puc saber si m'estima tant?
(Està en els seus ulls?)
Oh, no, seràs enganyada.
(Està en els seus sospirs?)
Oh, no, ell t'ho farà creure,...


The Specials

Una de les bandes més emblemàtiques de l'ska britànic

Banda britànica de vocació multiracial i especialitzada en el gènere musical d'origen caribeny, Ska. Un conjunt format l'any 1977 a Coventry, un municipi industrial ubicat al comtat anglès de West Midlands. Creada inicialment en format de septet, els seus membres originals eren, Jerry Dammers (teclats), Terry Hall (vocalista principal), Roddy Radiation (guitarra solista), John Bradbury (bateria), Horace Panter "Sir Horace Gentleman" (baix), Lynval Golding (guitarra rítmica i veus) i Neville Staples (percussió i veu cantant).

The Specials combinava els ritmes ballables de la música ska amb els ritmes més pausats del rocksteady, dos gèneres precursors del reggae, afegint-hi, però, l'energia del punk. A més, la banda recalcava el seu compromís polític i social amb la societat britànica més desfavorida. Una fórmula que va tenir força èxit i que va generar una forta influència que es va estendre per tot arreu.

"A message to you, Rudy" (un missatge per a tu, Rudy), es la cançó principal del seu primer disc, un single publicat l'any 1979 i editat pel segell discogràfic independent, 2 Tone Records (en referència als dos tons de pell dels components de la banda), el segell propi de la banda, un projecte creat pel teclista i alhora, líder dels The Specials, Jerry Dammers.

Es tracta d'una revisió del tema "Rudy, a message to you", una composició del músic i productor jamaicà Dandy Livingstone editada originalment l'any 1967. La versió dels The Specials, titulada "A message to you, Rudy", es va convertir en un dels primers grans èxits de l'ska britànic i, al mateix temps, en un clàssic del gènere.

The Specials
Cal esmentar que el músic que toca el trombó a aquesta cançó, el trombonista cubà Rico Rodríguez, era el mateix músic que va enregistrar la versió original de Livingstone.

"Rude boy" era el qualificatiu que s'utilitzava per referir-se als joves que vagaven pels carrers de Jamaica buscant-se la vida com podien. La lletra de "A message to you, Rudy", en un sorprenent exercici de maduresa, reconeix que la joventut és una etapa idònia per fer el boig i divertir-se, però que, eventualment, també cal asserenar-se.

Deixa de fer l'idiota,
és millor que pensis en el teu futur.
Ja és hora que et redrecis,..


Joni Mitchell

Una de les millors compositores i intèrprets canadenques

Roberta Joan Anderson, més coneguda pel seu nom artístic, Joni Mitchell, és una cantant i compositora canadenca nascuda a Fort Macleod, un municipi situat al sud de la província d'Alberta. A mitjans dels anys seixanta Mitchell es va relacionar amb la vigorosa escena folk de Nova York i al llarg de la dècada dels setanta, va ampliar els seus horitzons musicals, dirigint el seu interès cap al pop i el jazz, fins a convertir-se, a finals del segle XX, en una de les cantants i compositores pop més respectades.

La popularitat de Joni Mitchell prové de la qualitat de les seves lletres, uns textos molt poètics reforçats, a més, per la qualitat de la seva veu. També pel seu innovador estil amb la guitarra, fent ús freqüent d'afinacions alternatives. Al mateix temps, Joni Mitchell també va assolir reconeixement com a artista plàstica, les portades de gairebé tots els seus discos han estat dibuixades o dissenyades per ella. Sovint reitera que la pintura era la seva veritable vocació.

Guanyadora de vuit premis Grammy, Joni Mitchell va iniciar la seva carrera artística actuant a pubs i bars musicals de la ciutat de Toronto. En aquell període, però, la seva notorietat la va obtenir en gran mesura al fet que diversos artistes van versionar composicions seves. L'any 1966, el seu tema "Urge for going" (ganes d'anar) va ser un èxit en la veu del cantant folk, Tom Rush.

A finals de 1967, el grup britànic de folk/rock Fairport Convention va incloure dos temes de Mitchell: "Chelsea Morning" (Chelsea al matí) i "I Don't know where I stand" (no sé on estic) al seu àlbum de debut. I per arrodonir-ho tot, l'any 1968, el famós crooner nord-americà Frank Sinatra, amb el títol de "From both sides now" va incloure una versió de "Both sides now" (des dels dos costats) a "Cycles", el seu 55è àlbum d'estudi.

Joni Mitchell
L'any 1970, el seu tercer àlbum, "Ladies of the Canyon" (dames de Canyon), va suposar la seva consagració. Un disc que contenia, entre d'altres, el seu primer gran èxit, "Big yellow taxi" (gran taxi groc) i la icònica, "Woodstock", una cançó que Joni Mitchell va compondre en l'habitació d'un hotel de Nova York veient per televisió un reportatge del Festival de Woodstock i penedint-se d'haver cancel.lat la seva participació al llegendari festival.

Una cancel.lació suggerida pel seu mànager, que en aquelles dates tenia concertada una aparició de la cantant a "The Dick Cavett Show", un cèlebre programa de televisió que l'agent creia més convenient per als interessos artístics de la seva representada.


Kerouacs

El single més misteriós del pop espanyol del segle XX

Kerouacs, una banda d'estudi, sembla ser que d'origen francès, que mai es va presentar en societat i que mai va fer cap actuació. Mai vam conèixer la seva biografia, ni qui hi havia darrere el projecte ni el nom dels seus intèrprets. Tot i això, en la seva curta carrera, el grup va publicar dos discos de curta durada, un l'any 1969, un treball que va obtenir un gran èxit; l'altre, l'any 1971, un disc que va passar sense pena ni gloria.

No es coneixia la identitat del grup, però, l'any 1969, arreu del país, tothom taral.lejava la cançó "Isla de Wight" dels Kerouacs. Un autèntic hit, un himne hippie publicat en format single i que ocupava la cara principal del seu disc de debut. A l'altre cara del vinil hi figurava "Alsi ed Thgiw", la mateixa cançó, però editada al revés. No sabem si ho van fer per esnobisme o perquè en aquell moment no en tenien cap altre.

Es tracta d'una agradable i enganxosa balada pop cantada en castellà, una versió del tema francès "Wight is Wight. Una composició que aquell mateix any havia estat un gran èxit internacional en la veu del cantant i compositor gal Michel Delpech, el músic que la va escriure juntament amb el compositor i arranjador musical Roland Vincent.

Comercialitzada pel segell PopLandia a una velocitat vertiginosa, per no perdre l'oportunitat d'anar a remolc de l'èxit francès, "Wight is wight" es va convertir aquí en "Isla de Wight". Per dur-ho a terme, la discogràfica va contractar un grup de músics d'estudi, als quals va batejar amb el nom de Kerouacs, en referència al poeta Jack Kerouac, un dels progenitors del moviment "hippie" i va produir l'esmentat single. Un disc que va vendre més d'un milió de còpies.

Kerouacs
La cançó "Isla de Wight" feia referència al famós Festival de l'lla de Wight, un esdeveniment musical que aquell any s'havia celebrat del 29 al 31 d'agost al municipi anglès de Wootton. Es tractava de la segona edició del festival. Aquell any, com a cap de cartell, hi figurava ni més ni menys que Bob Dylan, el cantautor nord-americà que reapareixia al continent europeu desprès de diversos anys d'absència. Per això, a la contraportada del disc dels Kerouacs hi figurava la següent inscripció: "A l'illa anglesa de Wight, dos-cents mil espectadors per a Bob Dylan".

Wight is Wight, Dylan is Dylan.
Wight is Wight, ¡Viva Donovan!...


Looking Glass

Una cambrera que es deia Brandy

Grup nord-americà d'estil pop/rock creat a finals de 1969 a New Brunswick, un municipi situat a l'estat de Nova Jersey. Una banda integrada per Elliot Lurie (guitarra solista i veu cantant); Larry Gonsky (piano i veu cantant); Jeff Grob (bateria) i Pieter Sweval (baix i veu cantant), quatre exalumnes de Universitat de Rutgers de Nova York.

El seu tema "Brandy (You're a fine girl)" (Brandy, ets una bona noia), un agradable cançó escrita i cantada pel guitarrista de la formació, Elliot Lurie, formava part del seu àlbum de debut, un disc publicat el mes de juny de 1972. Editada en format single, el vinil va assolir la primera posició de les llistes Billboard Hot 100 dels Estats Units, va vendre més d'un milió de còpies i va ser el títol més popular del grup.

Es tracta d'un romàntic tema de gènere rock suau que relata la història d'un amor no correspost. Un idil.li frustrat entre una cambrera i un mariner fugaç. El text de "Brandy (You're a fine girl)", es narrat com si fos una pel.lícula.

La lletra explica que Brandy, una persona molt reservada, treballava de cambrera a la zona portuària d'un municipi que, diàriament, rebia centenars de vaixells mercants. Molts dels mariners que baixaven del barco i anaven a prendre un whisky al bar on servia la noia, intentaven seduir-la, però ella els ignorava a tots, doncs el seu cor enyorava a un mariner en particular, un xicot que la va deixar i que mai més es va tornar a acostar pel poble, ja que els seus principis eren que cap port podia ser la seva llar, doncs, la seva vida, la seva estimada i la seva dama,... era el mar.

Looking Glass
Sembla ser que a inicis de la dècada dels setanta, el gran èxit de "Brandy (You're a fine girl)" va provocar un augment del nombre de pares nord-americans que van posar a les seves filles el nom de Brandy.

Segons dades extretes de l'Oficina Censal dels Estats Units, l'any 1971, Brandy ocupava la posició 353 entre els noms escollits per a nom de pila femení; l'any 1972 es va situar en la posició 140 i l'any 1973, el primer any complet després publicar-se la cançó, el nom de Brandy es va ubicar al lloc 82.

Brandy porta una cadena trenada
feta amb la millor plata del nord d'Espanya.
Un medalló que porta el nom
de l'home que Brandy estimava,...


Olivia Newton-John

La banda sonora de qualsevol nit d'estiu

Coneguda també amb l'afectuós sobrenom de Livvy, Olivia Newton-John va ser una cantant de música pop i música country i alhora, actriu i activista en l'àmbit de la salut. Una artista anglo-australiana nascuda a Cambridge, el cèlebre municipi universitari anglès situat a uns vuitanta quilòmetres de Londres. Tot i això, a l'edat de cinc anys, juntament amb la seva família, la cantant anglesa va traslladar la seva residència a Austràlia.

Els inicis de la seva trajectòria artística es remunten a l'any 1963, quan Olivia Newton-John es va iniciar com a cantant apareixent a diversos programes musicals de la televisió australiana. Tres anys més tard, Olivia enregistra el seu primer senzill: "Till you say you’ll be mine" (fins que diguis que seràs meu).

L'any 1971, Olivia Newton-John publica el seu primer disc de llarga durada, "If not for you" (si no fos per tu), una combinació de música pop i estil country que es va arribar a comercialitzar als Estats Units i que va propiciar l'extracció de tres singles de moderat èxit. Dos anys després, la cantant australiana treu el seu segon àlbum, "Let me be there" (deixa'm ser-hi), un treball en el qual hi destaca la balada country del cantautor nord-americà, John Denver, "Take me home country roads" (porta'm a casa per les carreteres rurals).

L'any 1975, Olivia se'n va a viure als Estats Units. Allà, ràpidament, assoleix popularitat com a cantant. Al llarg de la seva exitosa carrera musical, els seus discos van aconseguir coronar en cinc ocasions el primer lloc de les llistes d'èxit dels Estats Units. També ha estat guanyadora de quatre premis Grammy i posseeix la medalla de l'Ordre de l'Imperi Britànic. En total, Olivia Newton-John va editar 28 àlbums i 71 singles, venent més de 100 milions de discos.

El pic de popularitat de Olivia Newton-John li va arribar l'any 1978. Va ser amb la publicació de la banda sonora original de la pel.licula "Grease", un romàntic film musical de temàtica juvenil que compta amb una excel.lent coreografia.

Olivia Newton-John
Es tracta d'una pel.licula protagonitzada per la pròpia Olivia Newton-John i John Travolta. El doble elapé de la seva banda sonora va despatxar prop de trenta milions de còpies a tot el món, un fet que l'ha convertit en un dels discos més venuts de tots els temps.

Des de la seva estrena, la música de "Grease" ha esdevingut tot un fenomen social. Una banda sonora en la que cal destacar, entre d'altres, els temes "You're the one that I want" (tu ets el que jo vull), "Summer nights" (nits d'estiu) i "Hopelessly devoted to you" (completament enamorada de tu), aquesta última, una balada country interpretada per Olivia Newton-John i nominada als premis Oscar en la categoria de "Millor cançó original".


Blue Cheer

La banda més estrident del planeta

Banda nord-americana de rock dur formada l'any 1966 a San Francisco, el quart municipi més poblat de l'estat de Califòrnia. La formació original del grup estava integrada per Dickie Peterson al baix, Jeremy Russell a la guitarra, Eric Albronda a la bateria, Vale Hamanaka als teclats i Jere Whiting com a cantant solista.

El 18 de juny de 1967, després de presenciar una actuació de Jimi Hendrix Experience al Monterey Pop Festival, la banda decideix emular la formació instrumental del guitarrista nord-americà i Blue Cheer es transforma en power trio; amb la qual cosa, el conjunt queda integrat per Dickie Peterson al baix i veu cantant, Leigh Stephens a la guitarra i Paul Whaley a la batería.

Amb aquesta formació, Blue Cheer comença a fer-se un nom gràcies a les seves actuacions en directe, concerts on sempre pugen al màxim el volum dels seus equips de so, al punt d'arribar a ser coneguts a tot arreu amb l'apel.latiu de "la banda més sorollosa del planeta". L'any 1967, el trio enregistra la seva primera demo, una gravació que inclou "Doctor Please" i el tema que aviat els catapultaria a la (efímera) fama, la versió del clàssic de la primera era del rock and roll, "Summertime blues" (el blues de l'estiu), una composició del músic nord-americà Eddie Cochran.

Sota la direcció del seu mànager, Allen "Gut" Turk, membre dels Hells Angels (àngels de l'infern), el mes de gener de 1968, el tercet californià publica el seu primer àlbum, "Vincebus Eruptum", un treball del qual s'extreu el hit més important de la formació: l'esmentada versió de "Summertime blues". Els entesos consideren "Vincebus Eruptum" un dels primers treballs discogràfics precursors del heavy metal.

Blue Cheer
La lletra de "Summertime blues" relata la frustració d'un adolescent que a l'estiu, agafa una feina temporal per guanyar uns quants dòlars, llavors, s'adona que en tot el període estival, ho tindrà difícil per sortir amb la seva novia, ja que el seu cap (la veu del qual és caricaturitzada amb un to greu en la versió original) el fa treballar fins a molt tard.

Segons la revista musical Rolling Stone, "Summertime blues" ocupa la posició 73 en la seva classificació de les 500 millors cançons pop/rock de tots els temps.

Cada vegada que truco a la meva xicota
i intento tenir una cita amb ella,
el meu jefe em diu:
"No fill, has de treballar fins tard".


Atomic Rooster

Una altra formació britànica precursora del rock progressiu

Banda britànica de rock dur i rock progressiu creada al Regne Unit l'any 1969. Un tercet format inicialment pel teclista i compositor Vincent Crane, el cantant i baixista Nick Graham i el bateria Carl Palmer.

Després de forjar-se un grup fidel de seguidors actuant a diversos clubs londinencs, un públic entusiasta de les sonoritats progressives de la formació, Atomic Rooster aconsegueix signar contracte amb la companyia B&C Records, un segell discogràfic que el mes de febrer de 1970 els edita el seu primer àlbum, l'homònim, "Atomic Rooster", un apreciable disc on hi destaca el primer tall de la seva cara principal, "Friday the 13th" (divendres 13).

Després de la comercialització d'aquest disc, un treball que va aconseguir entrar a les llistes de vendes del Regne Unit, Nick Graham abandona el grup i s'uneix a la banda britànica Skin Alley. El mateix fa Carl Palmer, que, juntament amb Keith Emerson i Greg Lake forma el supergrup, Emerson, Lake and Palmer. Acte seguit, els dos músics son reemplaçats pel guitarrista i cantant John Cann (Du Cann) i pel bateria Paul Hammond.

Amb l'arribada d'aquests dos nous components i amb la inspiració en l'apartat de composició de Crane i Du Cann, el grup assoleix el nivell màxim de popularitat. En aquell període, Atomic Rooster va comercialitzar excel.lents temes de rock progressiu, accentuant el seu perfil hard i incorporant traços gòtics; tot això, sense oblidar-se de les composicions melòdiques.

Atomic Rooster
El mes de setembre de 1970, el tercet edita el seu segon àlbum d'estudi, "Death walks behind you" (la mort camina darrera teu). Un ombrívol elapé amb vuit composicions pròpies; entre elles, "Tomorrow night" (demà a la nit), número 11 a les llistes de singles del Regne Unit. En l'esmentat disc també hi destaquen temes com ara, "Sleeping for years" (dormint durant anys), "Gershatzer" o "Death walks behind you", la cançó que dóna títol al disc.

Per acabar-ho d'adobar, el mes de juny de 1971, amb "Devil's answer" (la resposta del dimoni), un tema de Du Cann, arriba l'èxit comercial més destacat del grup. Un tema que inclou un hipnòtic riff de guitarra que va assolir la quarta posició de les llistes d'èxits.