La madame que custodiava el semàfor
Influent trio britànic de pop-rock format el mes de desembre de 1976 a Londres i liderat pel vocalista, baixista i compositor, Gordon Matthew Thomas Sumner, més conegut com Sting (un nom que significa "fibló" en anglès i que deriva del jersei de rugbi a ratlles grogues i negres, estil abella, que el cantant acostumava a portar en la seva joventut).
Completava la formació, el guitarrista francès (cors), Henry Padovani, un component que aviat seria substituït per Andy Summers, un guitarrista molt més experimentat ja que, en aquella època, Andy comptava ja amb llarg recorregut en la música rock i, finalment, el bateria d'origen nord-americà, Stewart Copeland. Tres excel.lents instrumentistes d'amplis coneixements musicals.
A finals de 1977, The Police havia d'actuar a Paris en qualitat de teloners d'una banda no gaire coneguda; desgraciadament, el concert es va suspendre, a més, aquell dia es va espatllar l'atrotinat automòbil d'Andy i mentre el tres empenyien el cotxe sobre un pont parisenc els va agafar la pluja. Aquella nit, Copeland i Summers van anar al cinema a veure "Star Wars", Sting, per la seva part, va preferir sortir a passejar, deambulant tot sol pel barri de Pigalle, un indret on va quedar sorprès pel munt de madames de vida lleugera que exercien la prostitució.
Aquell passeig nocturn i l'ambient lasciu que va descobrir van inspirar a Sting, que l'endemà, va començar a esbossar una cançó, inicialment, a ritme de bossa nova, dedicada a una fictícia prostituta, una meretriu ubicada sota la llum vermella d'un semàfor a l'espera de clients, el seu nom: Roxanne. Posteriorment, amb la col.laboració de la resta del grup, Sting poliría el tema, adaptant-lo a ritme reggae i afegint-li un cor de veus d'estil punk.
"Roxanne" es va incloure en el primer àlbum de The Police, "Outlandos d'amour" (proscrits d'amor?), un excel.lent disc publicat el mes de novembre de 1978, probablement, un dels millors treballs de la banda. Un àlbum on sonen clàssics del grup com ara, la citada "Roxanne", "So lonely" (tan sols) o "Can't stand losing you" (no suporto perdre't).
Sembla ser que el riure que se sent en la introducció de "Roxanne" es deuen al fet que mentre s'enregistrava la cançó, Sting va ensopegar amb un piano, provocant, per efecte del cop, la curiosa nota musical que se sent a l'inici i les rialles dels companys presents a l'estudi.
Uns exiliats molt petoners
Banda de country i soft-rock formada l'any 1963 a Berea, un municipi nord-americà ubicat a l'estat de Kentucky, una formació creada pel guitarrista i vocalista James Preston "J. P." Pennington, Inicialment, era un grup de rock que feia servir la denominació plural de The Exiles.
Una banda "one-hit-wonder" (artista d'un sol èxit) inicialment composta per l'esmentat J. P. Pennington, que es feia càrrec de la guitarra solista i les veus, el cantant Jimmy Stokley, el saxofonista i, alhora, guitarra acústic Bernie Faulkner, el trompetista Billy Luxon, el teclista Buzz Cornelison, el baixista Kenny Weir i el bateria Bobby Johns.
Sembla ser que J. P. Pennington, el líder de la formació, va fer i refer el grup diverses vegades, canviant els components de la banda i el seu estil musical amb la mateixa freqüència que es canviava els mitjons. L'any 1973, el nom del sextet va quedar reduït a Exile i, a inicis dels anys vuitanta, la banda es van passar a la música country.
L'any 1978, editat en format single i comercialitzat promocionant el seu àlbum, "Mixed emotions" (emocions barrejades), Exile va publicar "Kiss you all over" (vull besar-te a tot arreu), una balada romàntica composta pel conegut productor i compositor australià, Mike Chapman juntament amb el seu soci, Nicky Chinn. Una cançó amb una lletra molt més que suggeridora, un text sensual de fogositat molt explícita.
"Kiss you all over" va ser tot un èxit, el mes de setembre de 1978 va assolir la primera posició de les llistes de vendes dels Estats Units.
D'acord amb la classificació elaborada per la revista Billboard, la coneguda publicació nord-americana especialitzada en informacions de la industria musical, "Kiss you all over" està situada en la novena posició, dins la seva llista "The 50 Sexiest Songs Of All Time" (les 50 millors cançons sexys de tots els temps).
Et vull embolicar amb els meus braços,
vull tenir-te a prop meu.
¡Oh nena!, vull assaborir els teus llavis,...
Una cita amorosa amb les idees bastant clares
Agrupació vocal de música soul, rhythm & blues i doo wop (du-dua) creada a Nova York l’any 1953. En els seus inicis, el grup estava formada per Clyde McPhatter, solista tenor, Gerhart Thrasher, tenor, Andrew Thrasher, baríton i Bill Pinkney, veu baixa. En el seu continu tràfec de membres, al llarg de la seva trajectòria, The Drifters ha comptat amb quatre líders principals: Clyde McPhatter, Ben. E. King, Rudy Lewis i Johnny Moore.
The Drifters va ser una de les primers bandes afroamericanes que es van apartar de les lletres sense sentit i de les proclames reivindicatives per entrar al món dels hàbits dels adolescents blancs: les aventures en cotxe, les nits estiuenques, els primers amors, les festes a la platja. Al mateix temps, els seus textos, encara que parlessin d’amors juvenils, no eren gens superficials.
El mes de juny de 1964, desprès d’haver assolit ja diversos èxits, com ara, "Save the last dance for me" (guarda’m l'últim ball) o "On Broadway" (a Broadway), el quartet novaiorquès va publicar en format single "Under the boardwalk" (sota el passeig marítim), una cançó vocalment molt ben interpretada que va ser tot un èxit; un tema que detalla la cita d’una parella d'enamorats al passeig marítim d’un poble costaner acordada per a última hora de la tarda, una al.lusió al fet que no volien ser gaire vistos.
Estava previst enregistrar "Under the boardwalk" el dia 21 de maig d’aquell any, però, la nit abans, el cantant principal de la banda, Rudy Lewis, va morir sobtadament, sembla ser, que a causa d'una sobredosi d'heroïna, tenia 27 anys. Malgrat aquest luctuós succés, en lloc de reprogramar la sessió per a un altre dia, els productors van decidir adjudicar la tasca a Johnny Moore, la segona veu del grup.
La consternació de The Drifters per la desaparició de Lewis, d’alguna manera, va quedar reflectida en la seva interpretació, transformant la crònica despreocupada d’un idil.li estiuenc en una peça soul que traspua una continguda amargor. En la veu de Johnny Moore hi ha frases alegres, però el matis trist del seu to, transforma el sentit de la cançó.
Curiosament, hi ha dues versions de "Under the boardwalk", la que es va publicar en format single i so monoaural (mono) que, després del cor que entona: "sota el passeig marítim", hi ha la frase "We'll be falling in love" (ens anem a enamorar) i la versió del LP, en estèreo on, en la mateixa estrofa, s’expressa l'atrevida afirmació: "We'll be making love" (estarem fent l'amor).
Es veu que els Drifters no tenien gaire clar les intencions de la parella.
Sota el passeig marítim,
a la vora del mar,
en una manta amb la meva xicota,
allà estaré,...
Una excursió a la selva organitzada per un grup funky
Banda nord-americana de jazz, soul, funk i dance creada l'any 1964 a Jersey City un municipi situat a l'estat de Nova Jersey. Originàriament el grup estava format per Robert Earl "Kool" Bell (baix), el seu germà, Ronald Nathan Bell (saxo tenor), Dennis "Dee Tee" Thomas (saxo alt, flauta i congues), Robert "Spike" Mickens (trompeta), Rick West (teclats), Claydes "Clay" Smith (guitarra) i "Funky" George Brown (bateria i percussió).
Constituïda inicialment com a banda instrumental que operava sota el nom de The Jazziacs, més tard, en diverses ocasions, van canviar la seva denominació (i diversos membres de la seva formació), adoptant definitivament el nom de Kool & the Gang al publicar l'any 1969 el disc de llarga durada que portava aquest mateix nom.
Tot i que no van arribar a situar cap senzill d'aquest àlbum en les llistes d'èxits, "Kool & the Gang" va gaudir de notable èxit, el que va permetre al grup seguir editant, regularment, nous treballs, fins arribar a l'any 1973, que, amb l'enganxosa composició "Jungle Boogie" (boogie de la selva), un tema propi inclòs en el seu sisè àlbum d'estudi, l'elapé "Wild and Peaceful" (salvatge i pacífic), va arribar el reconeixement universal de la banda.
"Jungle Boogie" és un tema funky addictiu, alegre i força ballable, una composició en la qual destaquen les frases curtes i repetitives de les seves estrofes, l'excel.lent línia de baix, els diversos grunyits que es poden sentir durant tota la cançó i, finalment, una especial menció al famós crit de Tarzan que tanca la peça.
A més, sembla ser, que els fragments vocals de "Jungle Boogie", tant la part cantada, com la part recitada de la cançó, van ser interpretats pel tècnic de suport de la banda, el "roodie" Don Boyce.
Entre el període comprés entre 1973 i 1978, Kool & The Gang ha estat reconeguda com una de les bandes més creatives del jazz-funk. Èxits posteriors del grup com ara, "Celebration", "Get down on It" o l'esmentada "Jungle boogie", han fet que Kool & The Gang aconseguís la impressionant xifra de 70 milions de discos venuts a tot el món.
Get down, Get down, Get down,...
¡Ahhhhhhhhhhh!
Una dona que no te la imaginaves
María Trinidad Pérez de Miravete-Mille i Pascual del Riquelme, coneguda artísticament amb el diminutiu "Mari Trini", va ser una cantant i compositora espanyola nascuda a Singla, una pedania del terme murcià de Caravaca de la Cruz, una artista què, durant tota la dècada dels anys setanta i meitat dels vuitanta va gaudir d'enorme popularitat i èxit comercial, tant a Espanya, com a França com a la resta de països de parla hispana.
Una infecció renal crònica, combinada amb altres complicacions de salut, van marcar la seva infància i part de la seva adolescència, ja que la malaltia la va obligar a romandre sis anys postrada al llit; a més, el dolor i el fort tractament amb corticoides a què va ser sotmesa en aquell període, li va deformar part de la seva fisonomia.
Als quinze anys, recuperats els problemes de salut i a través d'uns contactes familiars, Mari Trini va conèixer al cèlebre director cinematogràfic nord-americà Nicholas Ray, un prohom que la va apadrinar, convertint-se, alhora, en el seu representant. En aquell temps, a inicis dels anys seixanta, Nicholas Ray regentava a Madrid una Sala de Festes anomenada Nika's, local madrileny on Mari Trini va començar a cantar, interpretant versions de temes internacionals de l'època.
Dos anys més tard, la cantant va emigrar a Londres i, posteriorment, a França, lloc on va residir cinc anys i on va iniciar la seva carrera professional, obtenint els seus primers èxits. Al país gal, Mari Trini va signar el seu primer contracte discogràfic, va ser amb la sucursal francesa d'EMI, companyia que li va editar tres EP's que incloïen un total de dotze cançons, cantades totes ells en francès i escrites per la cantautora murciana.
Una de les composicions més conegudes i reeixides de Mari Trini va ser, "Yo no soy esa", una balada feminista publicada l'any 1971 dins el seu tercer elapé d'estudi, l'àlbum "Escúchame".
"Yo no soy esa" és, probablement, la cançó que millor defineix la personalitat i el missatge reivindicatiu que Mari Trini volia transmetre: que les dones han de ser lliures per ser i actuar al marge dels estereotips creats i que caldria deixar de banda l'exigència masclista de ser dòcils, submises i sotmeses.
Yo no soy esa que tú te imaginas,
una señorita tranquila y sencilla,...
Guaita, el creador de la música electrònica
Intèrpret, compositor i innovador productor musical nascut a Ortisei, un municipi del nord d'Itàlia situat a la província autònoma de Bolzano. Giorgio va iniciar la seva carrera artística formant part, en qualitat de guitarrista, de la banda d'un hotel suís; més tard, actuaria de gira durant set o vuit anys per mitja Europa tocant el baix en diverses bandes d'estil pop.
A inicis de 1969, sota el nom artístic de "Giorgio", Moroder va assolir un gran èxit europeu amb el tema propi "Looky, Looky", una cançó simple, divertida i enganxosa, a cavall entre el "Papa, Oom, Mow, Mow" de The Rivingtons i el "Wooly bully" de Sam the Sham and the Pharaohs. "Looky, Looky" va vendre més d'un milió de còpies, raó per la qual, el mes d'octubre de 1970, l'entèrpret italià va ser guardonat amb un disc d'or.
"Looky, Looky" va representar l'inici de la popularitat de Giorgio Moroder, una cançó molt allunyada de l'estil que, més tard, amb esperit innovador i al capdavant dels teclats de sintetitzadors i seqüenciadors, conformaria el tret característic de Giorgio Moroder com a compositor i productor de discos de música electrònica, composicions i produccions que obririen pas al que, posteriorment, es coneixeria com a música "techno".
Giorgio ha estat guanyador tres vegades del premi Oscar com a compositor: l'any 1979 per la banda sonora de "L'exprés de mitjanit", l'any 1984 per la de "Flashdance" i l'any 1987 per la de "Top Gun"; a més, també ha conquerir quatre Globus d'Or i tres premis Grammy.
Així mateix, Giorgio Moroder va ser el fundador dels Musicland Studios de Munich (1970-1990), estudis que, durant gran part de les dècades dels setanta i vuitanta, van ser la casa editora, entre d'altres, de The Rolling Stones, Led Zeppelin, Electric Light Orchestra, Queen o Elton John.
Mira, mira, mira.
¿No és bonica, bonica, bonica?.
És la meva nova xicota...
Una vianda poc saludable
Cantant, guitarrista i compositor nord-americà nascut a Oak Grove, un municipi de l'estat de Louisiana situat a l'oest del riu Mississipí, un artista conegut principalment pels seus hits "Polk salad Annie" (l'amanida polk d'Annie) i la coneguda i nostàlgica balada "Rainy night in Georgia" (nit de pluja a Georgia), dues composicions seves publicades l'any 1969.
Creador de l'anomenat concepte musical "swamp rock" (rock pantanós), Tony Joe White ha estat un dels seus màxims propulsors. La seva carrera com a músic es va iniciar actuant en clubs nocturns de Texas i de Louisiana, fins que l'any 1967, va enregistrar els seus primers temes, un acostament entre el country, el blues i el soul.
Discogràficament, Tony Joe White va debutar l'any 1968 amb l'àlbum "Black and white" (negre i blanc), un disc enregistrat als RCA Victor Studios de Nashville i produït pel cantautor nord-americà Billy Swan que va dissenyar una interessant barreja de rock (amb guitarra wah-wah) i soul (amb secció de vent i orientació ballable) i que incloïa "Willie and Laura Mae Jones" i "Polk salad Annie".
Amb mitja cançó recitada, la lletra de "Polk salad Annie" descriu l'estil de vida d'una soferta noia dels pantans de Louisiana, l'endurida Annie, i la de la seva família, recreant la dura vida i els costums dels paisatges natals de Tony Joe White com, per exemple, l'humil plat de verdura cuita que els natius cuinaven amb Phylotacca (en anglès, pokeweed), una planta herbàcia que creix als boscos i al camp, semblant a les fulles de nap, que té un gust que recorda als espinacs i amb la qual, sovint, en moments de necessitat, s'alimentaven.
Aquest plat de verdures, un menjar no gaire recomanable degut la seva toxicitat i que està associat a la pobresa, gairebé, era tot el que tenia aquella desafortunada gent per sopar i era conegut, precisament, amb el nom de "poke salad" o "polk salad".
A banda dels dos títols esmentats, Tony Joe White és autor d'una dotzena llarga de clàssics del country/soul, cançons que han estat èxits en la veu de cèlebres artistes, com ara, Elvis Presley, Tina Turner, Wilson Pickett o Ray Charles. L'any 1970, Tony Joe White va fer gires artístiques amb Steppenwolf, Sly & the Family Stone i Creedence Clearwater Revival, actuant a França, Bèlgica, Suècia, Alemanya i Regne Unit.
El carrer londinenc que serveix de font d'inspiració
Compositor i intèrpret britànic de música pop nascut a Paysley, un municipi escocès situat a prop de Glasgow. El seu veritable nom era Gerald Rafferty i va iniciar la seva carrera actuant com a músic de carrer.
A mitjans dels anys seixanta, Rafferty va formar el seu primer grup, The Maverix i, l’any 1970, s’incorpora al duo escocès d’estil pop i arrels folk, Humblebums. L’any següent, publica el seu primer disc en solitari, "Can I have my money back?" (puc recuperar els meus diners?), un treball que no va gaudir de gaire impacte comercial. L'any 1972, Rafferty va co-liderar, juntament amb Joe Egan, el quintet, Stealers Wheel. Dissolt, no gaire amistosament, Stealers Wheel, Rafferty reprèn la seva carrera en solitari.
L’any 1978, publica el seu segon treball en solitari, un àlbum titulat "City to city", un disc que inclou la seva cançó més reeixida, l’excel.lent i inconfusible balada "Baker street". Un tema compost pel propi Rafferty on sobresurt un dels "riffs" de saxofón més famosos de la història de la música pop. Editada en format single, el disc va vendre més de quatre milions de còpies.
El títol de la cançó, "Baker street", és un compliment vers el famós carrer londinenc on, segons el relat del novelista Sir Arthur Conan Doyle, residia el fictici detectiu anglès Sherlock Holmes, concretament, en l'imaginari número 221B. Baker street també és l’indret on, a mitjans dels anys setanta, Rafferty va trobar empara, cohabitant a l'apartament d'un amic seu en el periode en que vivia a cavall entre Glasgow i la capital britànica.
Com anècdota, assenyalar que Raphael Ravenscroft un excel.lent saxofonista britànic de sessió, acabaria sent el protagonista inesperat que va propiciar l’èxit de "Baker street" ja que, en principi, el característic "solo" de saxo que domina tota la cançó i que interpreta magistralment Ravenscroft, sembla ser que, inicialment, no estava previst.
Es veu que Ravenscroft es trobava a l'estudi de gravació per enregistrar una part poc rellevant de "Baker street". Mentre estaven fent els últims retocs a la cançó, el "solo" de guitarra no acabava de sortir gaire bé i per ajudar, Ravenscroft va proposar interpretar-lo ell amb el saxo alt. El resultat obtingut ja forma part de la història de la música.
Sense cap mena de dubte: el heavy va començar aquí
Banda nord-americana de rock psicodèlic creada l’any 1966 a Long Island, un barri situat al districte Queens de Nova York, una agrupació caracteritzada per versionar temes d'altres formacions adaptant-les al seu estil. El grup estava integrat pel cantant i teclista Mark Stein, el guitarrista Vince Martell, el baixista Tim Bogert i el bateria Carmine Appice, l’autor del famós llibre d'aprenentatge de bateria titulat "Realistic rock".
La seva capacitat per a versionar peces clàssiques de grups famosos de l’època, com ara, The Beatles o The Supremes, va influenciar a d'altres formacions de rock progressiu, tant contemporànies com d’èpoques posteriors; va ser gràcies a les seves adaptacions, a la seva rotunda sonoritat, a l’arriscada modificació dels tempos de les cançons originals i, finalment, a la complexitat dels seus arranjaments.
Amb el nom de The Pigeons el quartet novaiorquès va iniciar la seva efímera carrera musical, actuant amb força èxit per nombrosos locals de la Costa est dels Estats Units fent versions de clàssics del soul i, alhora, aconseguint diners extra operant com a grup de suport de diverses formacions vocals femenines.
Fruit de tot això, la banda va aconseguir signar contracte amb el segell Atlantic Records, una de les principals discogràfiques nord-americanes d’aquell període, una companyia que, d'entrada, va canviar el nom del grup, rebatejant-lo amb el nom d'un gelat: Vanilla Fudge (dolç de vainilla).
El primer treball editat amb Atlantic Records va ser el single "You keep me hangin' on" (em tens penjat), un disc publicat l’any 1967 sota el segell Atco. Es tracta d’una original revisió, en pla psicodèlic i to èpic, del conegut tema que el llegendari tercet compositor, Holland/Dozier/Holland, havia escrit per al trio vocal femení The Supremes.
Vanilla Fudge havia canviat el tempo original de "You keep me hangin' on" alentint el tema; a banda d’això, en la seva adaptació, l’orgue és l'instrument protagonista, destacant també, l’enèrgica bateria de Carmina Appice. "You keep me hangin' on", és la peça que resumeix millor les característiques artístiques i musicals de Vanilla Fudge.
Una reeixida expressió formal
Duo pop de modalitat mixta format a l’estiu de 1971 a Amsterdam, la capital dels Països Baixos. Fou creat a instàncies de Hans van Hemert, un compositor i productor de l’empresa discogràfica Phonogram Records que, anteriorment, ja havia aconseguit un parell de números 1 al seu país amb altres artistes. Mouth & MacNeal estava integrat per Willem Duyn (Mouth) i per Sjoukje Van't Spijker (Maggie MacNeal) una parella que mostrava força química dalt l'escenari, tot i que, físicament, semblaven pare i filla.
L’any 1971, Mouth & MacNeal publica el seu primer senzill, "Hey you love" (hey, el teu amor), un tema amb el qual van aconseguir la cinquena posició de les llistes d’èxits holandeses. El seu següent single, "How do you do" (com estàs?), un disc editat l’any 1972, oferia un enganxós tema pop que va ser número 1 als Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca, Suïssa i Nova Zelanda i "top ten" a Alemanya i als Estats Units.
"How do you do?" va aconseguir vendre més de dos milions de còpies, atès que el tema va transcendir fronteres gràcies al fet que als Estats Units, un famós discjòquei radiofònic de l'època, un locutor que es deia Jim "JC" Connors, va començar a punxar-la de forma habitual, amb la repercussió mediàtica que això va representar.
A la tardor de 1972, "How do you do?" també es va fer força famosa al nostre país, va ser amb la versió en castellà, aquí traduïda amb el títol de "Ven sin temor", que va publicar el cantant valencià Bruno Lomas (Emilio Baldoví Menéndez).
L’any 1974, Mouth & MacNeal van ser els encarregats de representar al seu país en el XIX Festival de la Cançó d’Eurovisió, certamen que aquell any es va celebrar a Brighton, un municipi turístic situat al sud d’Anglaterra. La parella va obtenir un meritori tercer lloc, atès que, en aquella edició, el llistó de la competició estava força alt ja que, entre d’altres, hi competia ABBA, el quartet suec que finalment va guanyar el festival.
Poc temps després, el mes desembre de 1974, la parella va decidir separar-se, per iniciar, cada un d’ells, per separat, una carrera artística en solitari, un objectiu que no es pot dir que haguessin aconseguit del tot.
"Roxanne" es va incloure en el primer àlbum de The Police, "Outlandos d'amour" (proscrits d'amor?), un excel.lent disc publicat el mes de novembre de 1978, probablement, un dels millors treballs de la banda. Un àlbum on sonen clàssics del grup com ara, la citada "Roxanne", "So lonely" (tan sols) o "Can't stand losing you" (no suporto perdre't).
