Trini Lopez

Una emblemàtica cançó que va picar molt fort

Trinidad (Trini) López III és un cantant i guitarrista nord-americà d'ascendència mexicana i pioner del rock. Va néixer a la ciutat de Dallas, la coneguda metròpoli ubicada al nord de l'estat de Texas.

Trini Lopez va iniciar la seva carrera artística actuant en un circuit de Clubs de la costa sud-oest dels Estats Units, zona on va començar a adquirir certa fama i on va ser descobert pel productor discogràfic Don Costa, arranjador que el va instar a enregistrar el seu primer elapé, mentre seguia actuant al Club PJ de Hollywood.

Aquest primer àlbum, anomenat "Trini López at PJ's", es va enregistrar en directe en el Club PJ i es va comercialitzar l'any 1963. Editat per la discogràfica Reprise Records, el segell fundat pel "crooner" Frank Sinatra, el disc incloïa, entre d'altres, una versió de "If I had a hammer" (si jo tingués un martell) i una altre adaptació del tradicional tema mexicà "La Bamba". Publicada en format single, "If I had a hammer" va assolir la primera posició de les llistes d'èxits de trenta-vuit països, va vendre més de cinc milions de còpies, va obtenir un èxit radiofònic colossal i va marcar tota una època.

Es tracta d'un tema originàriament compost l'any 1949 pel cantautor folk nord-americà Pete Seeger, un músic compromès políticament, que la va escriure, juntament amb Lee Hays, en suport al moviment progressista nord-americà, un corrent que en aquell temps s'iniciava amb força als Estats Units, en el període de les llistes negres i de la lluita anticomunista.

Trini Lopez
Publicada inicialment per Pete Seeger amb la seva banda, el llegendari grup The Weavers, la seva versió va passar bastant desapercebuda ja que, gairebé sense promoció, no va ser gaire ben rebuda, més enllà de certs cercles progressistes nord-americans.

Amb una lletra amb rerefons polític, les estrofes de "If I had a hammer" relaten que si el narrador tingués un martell (la justícia), una campana (la llibertat) i una cançó (l'amor), utilitzaria aquests tres elements per vèncer tots els perills que amenacen a la seva terra.

Si jo tingués un martell,
donaria cops de martell al matí,
donaria cops de martell a la nit,...


Elvin Bishop

S'ha d'anar molt en compte en les conquistes amoroses

Cantant i guitarrista nord-americà de blues i country/rock nascut a Glendale, un municipi californià que forma part de l'Àrea Metropolitana de Los Angeles. Al deu anys, però, juntament amb la seva família, Elvin es va traslladar a viure a l'estat d'Oklahoma.

L'any 1963, Bishop es va unir a la formació de l'harmonicista Paul Butterfield, romanent cinc anys amb ells. Un moment clau de la carrera de Elvin Bishop va arribar l'any 1965, quan la Paul Butterfield Blues Band va actuar com a grup d'acompanyament de Bob Dylan en el famós concert celebrat al Newport Folk Festival on el cantautor folk nord-americà va deixar la guitarra acústica i es va passar al pop/rock elèctric.

Després d'enregistrar tres àlbums amb la Paul Butterfield Blues Band, Elvin es va convertir en un habitual de les famoses jam sessions del Fillmore Auditorium de San Francisco, tocant la guitarra al costat de Jimi Hendrix, Eric Clapton, B.B. King i altres il.lustres personalitats del moment; tot això, abans d'iniciar una carrera en solitari al capdavant del seu propi grup.

L'any 1975, inclosa en el seu àlbum d'estudi "Struttin' my stuff" (gallejant/fanfarronejant les meves coses), Bishop va publicar la balada "Fooled around and fell in love" (estava fent el ximple i em vaig enamorar), una composició pròpia d'estil més aviat pop que va representar l'èxit més notori de la seva carrera, una cançó que va assolir el tercer lloc de la llista de singles Billboard Hot 100 i va obtenir la qualificació de disc d'or per part de la RIAA, l'Associació de la Industria Discogràfica dels Estats Units.

Elvin Bishop
Tenint plena consciència que la seva veu, de tonalitat greu, no era la més adequada per a interpretar "Fooled around and fell in love", un tema amb un to bastant alt, Elvin Bishop va oferir al vocalista Mickey Thomas, que en aquell temps era corista de la seva banda i que més tard, seria la veu cantant del septet nord-americà Jefferson Starship, la prebenda de posar la seva veu a l'esmentada cançó.

Tot i això, Elvin Bishop va deixar anar a l'intermedi de "Fooled around and fell in love" un dels solos de guitarra més eloqüents dels que s'hagin escoltat mai.

He d'haver estat amb prop d'un milió de noies,
les he estimat i després les he deixat,...


J. D. Souther

L'element "tapat" dels Eagles.

J.D. Souther és l'abreviatura de John David Souther, un cantant i compositor nord-americà de country-rock nascut a Detroit, la ciutat més gran de l'estat de Michigan, tot i que Souther es va criar i va créixer al municipi texà de Amarillo.

Músic complet i multi instrumentista, en la seva adolescència, J. D. Souther va aprendre a tocar la guitarra, la bateria, el baix, el piano i el saxo i tot i que Souther ha desenvolupat una més que notable carrera en solitari, és probable que, per al públic en general, sigui més conegut per les seves habilitats de composició que per les de cantautor.

J. D. Souther va co-escriure alguns dels èxits més importants de la banda nord-americana, Eagles, com ara, "Best of my love" (el millor del meu amor), "Victim of love" (víctima del amor), "Heartache tonight" (angoixa per la nit) o "New kid in Town" (xicot nou a la ciutat); també ha compost títols per altres cèlebres artistes, com ara, per a James Taylor, Linda Ronstadt o Bonnie Raitt, entre d'altres.

La seva carrera artística s'inicia a finals dels anys seixanta, quan amb Glenn Frey (posteriorment, membre de la banda californiana Eagles), va formar el duo Longbranch Pennywhistle, una formació de curta durada, ja que va estar en actiu tot just un parells anys. Conclosa aquesta etapa, l'any 1973, amb Chris Hillman i Richie Furay, crea la The Souther-Hillman-Furay Band, formació que va editar dos elapés.

J. D. Souther
J. D. Souther va obtenir el seu major èxit amb la composició pròpia "You're only lonely" (només estàs sol/sola), la cançó que donava títol al seu tercer àlbum en solitari. Es tracta d'una melòdica balada, publicada l'any 1979, que parla de la solitud i de qui espera ser consolat.

D'alguna manera, "You're only lonely" ret homenatge al cantant i compositor nord-americà Roy Orbison, un dels artistes que, segons pròpies paraules de J. D. Souther, més han influït en ell; de fet, "You're only lonely" guarda certa similitud amb "Only the lonely" (només els solitaris), un dels notables èxits del malaurat Orbison.


Sandy Coast

Una altre mostra d'excel.lent pop/rock neerlandès

Banda holandesa d'estil pop/rock formada l'any 1961 a Voorburg, un municipi considerat el més antic dels Països Baixos. Una formació que va gaudir de força popularitat a bona part d'Europa, sobretot als Països Baixos i a Bèlgica, tot i que, en terres britàniques, el quintet va passar bastant desapercebut.

Creat inicialment en format de quartet, el grup estava liderat pel cantant, guitarrista i teclista Hans Vermeulen (Hans Gerard Jozef Vermeulen), l'acompanyava el seu germà, Jan Vermeulen a la guitarra rítmica i al baix, el bateria Onno Bevoort i el baixista Jos de Jager, una formació a la qual, més tard, s'hi afegiria el teclista Ron Westerbeek.

El mes d'octubre de 1961, a l'edat de catorze anys, Hans Vermeulen crea la seva primera banda, la Sandy Coast Skiffle Group; posteriorment, la mateixa es transforma en Sandy Coast Rockers i, més tard, escurça el seu nom deixant-lo, simplement, en Sandy Coast.

L'any 1965, Sandy Coast guanya un concurs de talents organitzat per la revista musical de tendències pop, Hitwezen. El premi consistia en l'enregistrament d'un disc amb el segell discogràfic Negram-Delta. Amb aquesta companyia holandesa el quintet publica el seu primer single: "Being in love" (estar enamorat), un tema interpretat en anglès, com ho seran totes les seves composicions posteriors, compost pels germans Hans i Jan Vermeulen.

Sandy Coast
L'any 1966, la banda edita el seu quart single, un vinil que els va permetre accedir per primera vegada a les llistes d'èxits del seu país. Un disc que incloïa "We'll meet again" (ens tornarem a trobar), una versió d'un tema popularitzat l'any 1939 per la cantant britànica Vera Lynn que, en el seu temps, es va convertir en font de nostàlgia entre les tropes britàniques de la II Guerra Mundial i "Comin' Home" (tornant a casa).

Finalment, l'any 1971, Sandy Coast publica el seu èxit més reeixit: "True love (That's a wonder)" (el veritable amor és una meravella), una excel.lent composició de Hans Vermeulen que va assolir la tercera posició del top ten holandès i que va traspassar fronteres.


Traffic

Un tema que et fa sentir bé

Banda anglesa de pop/rock formada a finals dels anys seixanta a Birmingham, la segona ciutat més poblada del Regne Unit. Un grup liderat pel cantant i multi-instrumentista Steve Winwood, juntament amb el bateria, teclista i vocalista Jim Capaldi, el guitarrista i compositor Dave Manson i el saxofonista i flautista Chris Wood.

Una excel.lent formació encapçalada per Winwood que, amb atractives propostes musicals, no va ser abanderada de cap tendència musical ni de cap moviment generacional. Traffic va estar en actiu des de l'any 1967 fins al 1975, editant en aquest període un total de nou àlbums d'estudi.

L'any 1967, el quartet fitxa per la discogràfica Island Records i es converteix en punta de llança per a projectar internacionalment l'esmentada companyia independent. A través d'aquest segell, Traffic publica el seu primer single, "Paper sun" (sol de paper), un tema psicodèlic coescrit entre Jim Capaldi, en qualitat de lletrista i Steve Winwood, en l'aspecte musical i que incorporava un sitar indi, instrument interpretat de manera destacada per Dave Mason, un disc que va tenir força acceptació i que va assolir la cinquena posició dels rànquings britànics.

El seu segon senzill, editat aquell mateix any, incorporava "Hole In my shoe" (un forat en el meu sabata), una cançó escrita i cantada pel guitarrista Dave Mason i que incloïa l'ús de l'innovador instrument musical electro-mecànic "mellotron". "Hole in my shoe" va gaudir de més repercussió comercial que el títol anterior: al Regne Unit va obtenir la segona posició de les llistes d'èxits.

Traffic
El mes de febrer de 1968, Traffic edita el seu segon àlbum d'estudi, l'elapé homònim "Traffic", un disc que inclou "Feelin' alright?" (ets sents bé?), una excel.lent cançó d'estructura musical bastat senzilla, ja que solament té dos acords. Composta per Dave Mason, passaria a ser un dels temes més comercials i coneguts de la banda anglesa.

Un any després de l'edició de "Feelin' alright?" en format single, el malaurat cantant britànic Joe Cocker s'encarregaria de fer-la seva i de popularitzar-la amb gran ressò i èxit internacional. Posteriorment, s'han enregistrat més de cinquanta versions diferents d'aquesta la cançó i, a més, ha estat present en desenes de pel.lícules i anuncis de televisió.


Marie Laforêt

La platja on estiuejava la noia dels ulls daurats

Nom artístic de Maïténa Marie Brigitte Douménach, una cantant i actriu francesa nascuda a Soulac-sur-Mer, un municipi turístic situat a la regió de Nova Aquitània i que pertany al departament de la Gironda. Una artista que, paral·lelament als seus treballs en el món de la cançó, va desenvolupar una notable carrera com a actriu de cine i de teatre.

La seva carrera musical va començar per casualitat, va ser l'any 1959, quan, a última hora, va reemplaçar a la seva germana, Alexandra, que estava seleccionada per a participar al concurs radiofònic organitzat per l'emissora francesa Europe 1, "Naissance d'uneix étoile" (naixement d'una estrella), una competició que va guanyar Marie, estrenant popularitat i iniciant una brillant trajectòria artística que la portaria a vendre més de 35 milions de discos.

L'any 1963, Marie Laforêt publica "Les vendanges de l'amour" (la collita de l'amor), el seu primer gran èxit, un tema compost per Danyel Gérard que va gaudir d'enorme popularitat i que, amb el títol de "Y volvamos al amor", la mateixa artista va editar en castellà, un fet que reproduiria a la majoria dels seus èxits. Aquesta adaptació, però, modificava el sentit emocional que projectava la versió original:

"Olvidemos nuestro enfado, olvidemos nuestro enfado y volvamos al amor.
Porque si no es a tu lado, porque si no es a tu lado, dónde voy a estar mejor,..."

Marie Laforet
Dos anys més tard, Laforêt publica "La Plage" (la platja), una romàntica i poètica balada de suau melodia composta pel cantautor i productor parisenc Pierre Barouh.

La lletra de "La Plage", una metàfora formulada a través dels entorns d'una platja deserta, evoca els amors estiuencs, lamentant que aquestes aventures, sovint naufraguen a la sorra de la platja, allà on les ones esborren les empremtes i els records dels amors passatgers i on el sol i la calor accentuen els anhels concebuts durant l'esmentat període estival.

Quan a la platja
tots els plaers de l'estiu,
amb les seves alegries,
se m'acostaven,...


The Raiders

Un desgreuge tributat als exilis forçats

Banda nord-americana de pop/rock coneguda també amb el nom de Paul Revere & The Raiders. Un grup creat a Boise, la capital i ciutat més poblada de l'estat de Idaho. El seu nucli central, constituït com a quintet, estava format pel carismàtic teclista Paul Revere Dick i pel cantant Mark Lindsay. Un grup d'èxit, que, malauradament, el temps va engolir.

Aprofitant el seu caràcter desenfadat i el fet que el seu nom, Paul Revere, coincidia amb el d'un cèlebre personatge de la guerra de Independència dels Estats Units, els membres de la formació habitualment sortien guarnits amb vestimenta militar del segle XVIII, reproduccions de la indumentària utilitzada pels soldats de la fratricida guerra civil americana.

L'any 1963, The Raiders es va convertir en la primera banda de rock que va signar contracte amb la discogràfica Columbia Records. Un dels primers èxits del quintet va ser "Kicks", una mena d'himne antidrogues publicat l'any 1966 i compost inicialment per a la banda britànica The Animals, però Eric Burdon, el cantant del quintet anglès la va rebutjar.

L'any 1966, van editar "(I'm not your) Steppin' Stone" (jo no soc la teva pedra angular), el tema que el quartet juvenil nord-americà The Monkees portaria, mesos més tard, a la posició 20 de les llistes d'èxits, tot i estar inclosa en la cara "B" del single que encapçalava el hit "I'm a believer" (soc un creient).

I amb el nom escurçat de The Raiders, va arribar l'únic número u de la banda: "Indian Reservation (The lament of The Cherokee Reservation Indian)" (reserva índia), una cançó que reivindicava al respectat poble Cherokee.

The Raiders
Publicada l'any 1971, "Indian Reservation" va assolir la primera posició de les llistes Billboard Hot 100 i al vendre més d’un milió d’exemplars, va ser guardonada amb un disc l’or; més tard, seria disc de platí al despatxar un milió d’exemplars més.

La lletra de "Indian Reservation" parla sobre la difícil situació dels indígenes d'Amèrica del Nord, concretament, de la nació Cherokee, una tribu nativa americana que l'any 1838, per imposició dels mandataris nord-americans va ser traslladada a 1500 quilòmetres de distància, en una cruel marxa coneguda com a "trail of tears" (la sendera de les llàgrimes), un desterrament forçat i mal planificat que pel camí, va deixar prop de quatre mil indis morts.


AC/DC

Amb uniforme escolar, però directes a l'infern

Banda de rock dur formada l'any 1973 a Sydney, la ciutat més gran i més poblada d'Austràlia. Un grup creat pels germans escocesos Malcolm que, després de patir diversos canvis inicials, es va estabilitzar amb Angus Young a la guitarra solista, Malcolm Young a la rítmica, el cantant Bon Scott (Ronald Belford Scott), el baixista Mark Evans i el bateria Phil Rudd.

Sembla ser que el nom de AC/DC ve d'un suggeriment que va fer Margaret Young, la germana gran dels dos guitarristes, que havia vist aquestes lletres estampades sota la màquina de cosir de la seva mare. En realitat, eren les inicials, en anglès, de corrent alterna i corrent contínua (Alternating Current / Direct Current).

Es tracta d'un enèrgic quintet de so dur i accelerat, uns trets reforçats pel peculiar estil del seu guitarrista principal i símbol visual, Angus Young, un esvalotador nat que assumeix el paper d'animador durant els concerts, tot això, gràcies als seus dinàmics desplegaments escènics i a la seva indumentària, abillat sempre dalt l'escenari amb el seu peculiar uniforme de col.legial, un vestit semblant al que portava a l'escola Ashfield Boys High School de Sydney.

L'any 1975, AC/DC edita (només per a Austràlia), els seus dos primers àlbums, "High voltage" (alt voltatge) i "T.N.T.". L'any següent, signen contracte amb la discogràfica Atlantic Records que els facilita l'entrada al mercat anglosaxó i els permet iniciar una gira europea tocant al costat de grans del hard rock, com ara Kiss, Aerosmith, Styx, Blue Öyster Cult o Cheap Trick, uns concerts que, a més, proporcionen a la banda una valuosa experiència artística i musical.

AC/DC
El mes de juliol de 1979, publiquen el seu sisè àlbum d'estudi, "Highway to hell" (autopista a l'infern). La cançó homònima que dóna títol al disc, escrita, com tota la resta, per Bon Scott, Angus Young i Malcolm Young, va arrasar a les llistes d'èxits de mig planeta, convertint-se en una de les peces mítiques del grup i en una de les més famoses de la història del rock.

Considerat el millor disc de AC/DC, "Highway to hell", també va marcar el final de Bon Scott com a vocalista de la banda, ja que, pocs mesos desprès de la seva publicació, moriria víctima d'intoxicació etílica, un fatal desenllaç produït després d'una desenfrenada festa nocturna perpetrada en una discoteca del barri londinenc de Camden.


Joe South

Un talent a l'ombra de les estrelles

Joseph Alfred Souter, més conegut com Joe South, va ser un cantautor, guitarrista i compositor nord-americà d'influències folk, pop/rock i country nascut a Atlanta, la capital de l'estat de Geòrgia. South va iniciar la seva carrera musical publicant moderats hits, mentre escrivia cançons per altres intèrprets, com ara, pel mestre del rockabilly, Gene Vincent, al qual li va compondre "I might have known" (podria haver-ho sabut).

Més tard, Souter es va fer un nom com a músic d'estudi treballant als cèlebres Muscle Shoals Sound Studio d'Alabama. Les seves col.laboracions com a guitarrista van quedar patents en enregistraments d'èxit com ara, "The Sound of Silence" (el so del silenci) de Simon and Garfunkel, "Blonde on blonde" (rossa a rossa) de Bob Dylan o "Chain of fools" (cadena/roda d'enganys) d’Aretha Franklin.

Desprès de la seva experiència com a músic de sessió, Joe South va decidir reprendre la composició i, al mateix temps, reiniciar una revitalitzada i exitosa carrera com a cantant solista.

Una de les composicions musicals que li va proporcionar fama mundial va ser "Games people play" (els jocs que juga la gent), un tema contra l'odi i la hipocresia de la societat nord-americana, publicat en format single el mes de desembre de 1968 i inspirat en la temàtica del llibre homònim del famós psiquiatre Eric Berne.

Joe South
"Games people play" va arrasar a les llistes de vendes de molts països i a més, l'any 1970 es va endur el premi Grammy a la millor cançó de l'any. Cal destacar que en la seva producció, Joe South toca tots els instruments.

Per tot això, el fet que destacats artistes adaptessin composicions seves es va convertir en un acte habitual, com és el cas d'Elvis Presley que va versionar "Walk a mile in my shoes" (camina una milla amb les meves sabates) o el cantant Billy Joe Royal que va triomfar amb "Down in the boondocks" (cap avall a la quinta forca) o Deep Purple amb "Hush"; tot i que el tema propi que va gaudir de més popularitat va ser l'adaptació que l'estrella del country Lynn Anderson va fer de "Rose garden" (jardí de roses).


The Bachelors

Tres solters molt romàntics

Conjunt irlandès músic-vocal d'estil pop format l'any 1957 a Dublín, la capital de la República d'Irlanda. Un trio integrat pels germans Conleth i Declan Cluskey i per Sean James "John" Stokes.

Després d'abandonar els seus inicis instrumentals com a integrants de la formació d'harmonicistes The Harmony Chords, els tres dublinesos enceten una nova etapa, un període caracteritzat per atractives harmonies vocals envoltades de tendres melodies de tall romàntic, composicions que combinaven diversos estils musicals, com ara el folk, el country i el pop.

Un tercet que al seu país natal, va aconseguir sortir de l'anonimat gràcies a les actuacions en directe que feien a diversos pubs d'ambient folk de la capital irlandesa, unes audicions que van cridar l'atenció del matrimoni Philip (Phil) i Dorothy Solomon, uns reconeguts promotors musicals que, convertits en els seus representants, els van aconseguir un contracte amb el segell Decca Records.

En aquesta companyia discogràfica i, probablement, com estratagema publicitària per atraure públic femení, Paul "Dick" Rowe, el capitost de A&R at Decca Records (singles), va rebatejar al trio irlandès amb el nom de The Bachelors (els solters).

Afegint una marcada tendència pop a les seves arrels folk i country, The Bachelors van debutar al mercat discogràfic l'any 1963 amb "Charmaine", una adaptació d'un vell tema compost als anys vint del segle passat que va obtenir una excel·lent resposta comercial, assolint a la sisena posició de les llistes de vendes britàniques.

The Bachelors
El gran èxit internacional de The Bachelors, però, el van aconseguir amb "Diane", un tema inclòs en el seu segon single, un disc editat el mes de gener de 1964. "Diane" va conquerir el primer lloc de les llistes del Regne Unit, el número 2 de les llistes irlandeses i el número 10 de les nord-americanes.

Com a nota curiosa s'ha de destacar el fet que quatre de les cançons més conegudes dels The Bachelors van ser temes extrets de bandes sonores promocionals de pel.lícules mudes de la dècada dels anys vint, els seus títols, "Charmaine", "Diane", "Ramona" i "Marie".

Estic al cel quan et veig somriure;
somriu-me, Diane,...


Patrick Hernandez

Un èxit perenne i molt rendible

Cantant francès de pare espanyol i mare italo-austríaca nascut a Le Blanc-Mesnil, un municipi del Departament de Seine-Saint Denis situat a les rodalies de París. A finals dels anys seixanta i durant gairebé una dècada, Patrick Hernandez va formar part de diversos grups, entre ells, la formació pop Paris Palace Hotel, tot això, abans de fer-se un nom i triomfar en el món de l'espectacle.

Finalment, el mes de novembre de 1978, amb 29 anys, Patrick Hernandez va aconseguir un espectacular "one-hit-wonder" (artista d'un sol èxit), va ser amb la publicació de "Born to be alive" (nascut per estar viu), una enganxosa composició pròpia cantada en anglès que formava part del seu primer àlbum d'estudi, una cançó que va fer les delícies dels discjòqueis de l'època i que, avui dia, passats més de quaranta anys, encara es pot sentir a les emissores de radio i als canals de televisió ja que encara sona fenomenal.

Produït per l'italià Jean Vanloo i editat pel segell belga Aquarius, "Born to be alive" es va convertir en èxit immediat, no només a les llistes d'èxits europees sinó, amb una nova remescla, també a les llistes nord-americanes. El mes de gener de 1979, a Itàlia, Hernandez va rebre el seu primer disc d'or; poc temps més tard, entre or i platí, Hernandez va sumar 52 trofeus, conquerits tots ells al voltant de 50 països diferents.

A l'estat espanyol, tot i passar inicialment desapercebuda, "Born to be alive" va començar a adquirir popularitat al ser escollida per TVE (televisió espanyola) per ser la sintonia de la Volta Ciclista a Espanya d'aquell any, un espectacle esportiu molt seguit pels televidents de l'època, entre altres raons perquè en aquell temps, només existia una sola emissora de televisió, això sí, amb dos canals.

Patrick Hernandez
Tot i la simplicitat de la seva lletra, el seu text amaga un cert missatge de profunditat, ja que ens recorda que hem nascut per viure i no perquè la nostra existència sigui un mer trànsit passatger per aquest món.

Des de la seva publicació l'any 1978, Patrick Hernández ha venut vint-i-cinc milions de còpies de "Born to be alive", un tema que en l'actualitat, encara li reporta quantiosos emoluments.

En una recent entrevista concedida a una coneguda revista gala del cor, el cantant francès va declarar: "Quan m'aixeco al matí, ja sé que aquell dia guanyaré entre 800 i 1.500 euros". Això si que és viure de renda.