Alicia Bridges

Una lloança de l'oci nocturn

Cantant, compositora i productora nord-americana, Alicia Bridges va néixer a Charlotte, la ciutat més poblada de Carolina del Nord, i es va criar a la petita localitat de Lawndale, al comtat de Cleveland. Influïda pel rock, el blues i el soul, amb el temps, va combinar aquests gèneres amb la música "disco", l'estil que dominava les llistes d'èxits a mitjans de la dècada dels setanta.

Des de ben petita, Alicia Bridges va mostrar un gran interès per la música. Als 10 anys ja cantava i tocava la guitarra i, als 12, presentava el seu propi programa radiofònic, The Alicia Bridges Show, que s'emetia setmanalment cada dissabte a través d'una emissora comercial de Shelby, una localitat de Carolina del Nord.

L'any 1973, a través del segell independent Mega Records, amb seu a Nashville, Bridges va publicar el seu primer senzill, que incloïa dues composicions pròpies: "Just a Little Lovin'" i "Golden Boy".

El 1977, la cantant va signar un contracte amb la discogràfica Polydor Records i va publicar "I Love the Nightlife (Disc 'Round)" (M'encanta la vida nocturna), un clàssic de la música "disco" que transmet un missatge d'independència i de celebració de la llibertat. Escrita per la mateixa Alicia Bridges juntament amb Susan Hutcheson, la cançó es va convertir en un èxit internacional, assolint la cinquena posició de la llista Billboard Hot 100 i obtenint una gran popularitat a les pistes de ball d'arreu del món.

L'any següent, Alicia Bridges va ser nominada als premis Grammy en la categoria de "Millor interpretació vocal femenina de Rhythm & Blues". Tot i que no va aconseguir el guardó, va tenir l'honor d'interpretar la cançó en directe durant la gala d'obertura.

La lletra de "I Love the Nightlife" reflecteix l’esperit independent de l’època i la idea de deixar enrere les preocupacions emocionals per centrar-se en el plaer i la música. El seu ritme alegre i sincopat, juntament amb una tornada enganxosa, desperten unes irresistibles ganes de ballar i de gaudir del moment.

Tot i l'èxit d'aquesta cançó, que avui dia continua sent un clàssic atemporal i s'ha consolidat com a referent de la cultura discotequera i del col·lectiu LGBTIQ+, Alicia Bridges no va poder repetir el nivell de fama assolit amb els seus treballs posteriors. Malgrat això, va continuar activa dins la indústria musical, explorant altres gèneres i treballant també com a productora.

Miriam Makeba

Un tema vibrant i contagiós d’essència africana

Coneguda també amb l'apel·latiu de Mamà Àfrica, Zenzile Miriam Makeba va ser una influent cantant sud-africana d'ètnia xhosa nascuda a Johannesburg, el gran nucli industrial del país. Activista pels drets humans, va utilitzar la música com a forma de resistència i d'expressió cultural, esdevenint una figura prominent en la lluita contra el racisme i l'apartheid.

Una intèrpret que va iniciar la seva carrera musical als anys cinquanta com a cantant del grup Manhattan Brothers. Temps després, va fundar la seva pròpia banda, The Skylarks, una agrupació que fusionava el jazz amb la música tradicional sud-africana.

Als 27 anys, Makeba va decidir abandonar Sud-àfrica per poder continuar la seva carrera a l'estranger, ja que el seu activisme li dificultava enormement prosperar al seu país natal. Després de passar per Venècia i Londres, va conèixer el cantant nord-americà Harry Belafonte, qui la va apadrinar i la va ajudar a establir-se als Estats Units, on van iniciar una reeixida col·laboració artística.

Miriam Makeba va saber transmetre com ningú les tradicions i la indumentària típica de la seva terra. Dalt de l'escenari, la seva veu càlida i la seva presència imponent eclipsaven qualsevol acompanyament. El 1967, la cantant va assolir la seva màxima popularitat amb "Pata Pata", un tema d'estil afropop —cruïlla entre la tradició africana i els gèneres contemporanis— acreditat a Makeba i Jerry Ragovoy, que es va convertir en èxit mundial.

Sota el seu ritme alegre, "Pata Pata" bategava amb un missatge d'esperança per al poble sud-africà. En xhosa, la llengua original de la cançó, el títol significa literalment "toca, toca". El nom feia referència a un estil de ball molt popular a mitjans dels anys cinquanta a les shebeens, les tavernes clandestines de Sophiatown, un dels suburbis de Johannesburg.

Amb aquest clàssic summament magnètic sota el braç, Miriam Makeba va recórrer els cinc continents.

L’estructura de "Pata Pata", marcada per una tornada contagiosa i una crida explícita al ball, funciona com un recordatori de com la música pot esdevenir un espai de resistència i celebració en temps difícils i, alhora, manté viva l’alegria i la identitat fins i tot en els moments més foscos de la història.

Saguquka sathi ‘bheka’
Nants’ iPata Pata.
Yiyo mama, yiyo mama
Nants’ iPata Pata...

Gary Lewis and the Playboys

Un anell de diamants que va perdre la brillantor

Quintet californià creat l'any 1964 a Los Angeles. Un grup liderat pel músic Gary Lewis (cantant solista i bateria), fill gran del famós comediant i actor Jerry Lewis. La formació inicial, anomenada Gary and the Playboys, es completava amb David Walker (guitarra solista), Al Ramsey (baix), David Costell (guitarra rítmica) i John R. West (teclats). El seu so es va caracteritzar per melodies enganxoses, lletres directes i harmonies vocals ben treballades. Un estil proper al d'altres conjunts de l'època, però amb un toc més adolescent i menys experimental.

Als seus inicis, Gary Lewis and the Playboys van fer una audició de prova amb la intenció de trobar feina estable a Disneyland, el famós parc temàtic de The Walt Disney Company situat al municipi californià de Anaheim. Ho va fer sense revelar que Gary era fill del cèlebre comediant Jerry Lewis. Tot i això, van ser contractats, i en poc temps omplien nit rere nit el local del parc on actuaven.

Quan el director d’orquestra Les Brown —amic de Jerry Lewis— va saber que el jove Gary Lewis treballava de músic a Disneyland, va contactar amb Tommy "Snuff" Garrett, productor discogràfic del segell Liberty Records, per suggerir-li una visita al parc per escoltar la banda. Atesa la seva qualitat i podent-se aprofitar del vincle familiar amb una celebritat, també li va proposar que els produís un disc.

Acceptat el suggeriment, la cançó escollida per al debut discogràfic de Gary Lewis and the Playboys va ser "This Diamond Ring" (L’anell de diamants), un tema típic del corrent pop/rock comercial dels anys seixanta. L'enregistrament del disc va ser finançat per Patti Palmer, la mare de Gary i esposa en aquella època, de Jerry Lewis.

Publicada el gener de 1965, "This Diamond Ring" va esdevenir un èxit aclaparador: va arribar al número u de les llistes d’èxits dels Estats Units, va vendre més d’un milió de còpies i es va convertir en disc d’or.

Les estrofes d'aquesta cançó expressen la frustració i decepció d’un jove que regala un anell de diamants —símbol d’amor i compromís— a la seva estimada, però ella el rebutja, en un gest inequívoc de ruptura. Disgustat, el noi ja no el vol conservar perquè, segons ell, ha perdut tot el seu valor sentimental.

Qui vol comprar aquest anell de diamants?
Se'l va treure del dit. Ara no significa res.
Aquest anell de diamants ja no brilla per a mi.

The Toys

Un minuet barroc transformat en èxit pop

Grup vocal femení d'estil pop format l'any 1961 a Jamaica, un barri del districte de Queens, a Nova York. Un trio i integrat per les cantants Barbara Harris (vocalista principal), Barbara Parritt i June Montiero, totes elles en edat adolescent i companyes d'institut.

Musicalment, The Toys es movien entre el rhythm & blues i el pop comercial. El seu so característic, influenciat per l’experiència de Barbara Harris amb el gospel, combinava les tres veus femenines convertint-les en harmonies melòdiques. La base instrumental del grup era la típica del soul i el pop de mitjans dels anys seixanta.

Inicialment, el tercet havia creat un grup anomenat The Charlettes, una formació vocal que actuava bàsicament com a cor de suport per a altres artistes. El seu gran èxit va arribar amb el tema "A Lover's Concerto" (Concert per a enamorats), una cançó pop publicada en format single el mes d'agost de 1965, creada pels compositors nord-americans Sandy Linzer i Denny Randell. La peça s'inspirava en el "Minuet en sol major", una obra per a piano del segle XVIII escrita pel compositor i organista alemany Christian Petzold.

Linzer i Randell, afegint-hi una línia de baix al més pur estil de la discogràfica Motown, van transformar el minuet en una peça plenament ballable. Com a resultat, "A Lover's Concerto" va assolir la segona posició de la llista Billboard Hot 100 dels Estats Units i va vendre més de dos milions de còpies, rebent la certificació de disc d'or.

La lletra de "A Lover’s Concerto" està composta de metàfores bucòliques que intenten evocar els sentiments romàntics dels amors juvenils: "Que suau és la pluja..., Els ocells a dalt dels arbres..." L'escritor i crític musical anglès Dave Thompson va escriure: "Pocs discos són tan perfectes. "A Lover's Concerto" marca la cúspide de l'estil sonor de les bandes vocals femenines (Girl group)."

Després de "A Lover’s Concerto", el trio va obtenir un altre èxit moderat amb "Attack!" (1966), però cap de les seves cançons posteriors no va igualar l’impacte inicial. L'any 1967 van canviar de discogràfica, però les tensions internes i la manca de promoció van conduir a la dissolució del grup.

Helen Shapiro

Crònica d'una segona oportunitat

Precoç cantant britànica de música pop i de jazz nascuda al districte londinenc de Tower Hamlets. A inicis de la dècada dels anys seixanta, quan encara era adolescent, Helen Shapiro va ser una de les intèrprets femenines més reeixides del Regne Unit. Una vocalista que va destacar per la seva veu, sorprenentment madura i profunda, així com pel seu control i presència escènica, elements que contrastaven poderosament amb la seva joventut.

Amb nomes deu anys, juntament amb la seva cosina, la vocalista Susan Singer, Helen Shapiro ja formava part del grup Susie and the Hula Hoops. En aquella formació escolar també hi figurava un jove anomenat Mark Feld, guitarrista que més endavant seria conegut com a Marc Bolan, el líder de T. Rex i icona del glam rock.

El primer gran èxit de Shapiro va arribar l’any 1961 amb el senzill "Don't Treat Me Like a Child", un disc que va assolir la tercera posició de les llistes de singles del Regne Unit i que va vendre dos milions de còpies. Aquell mateix any, amb "You Don't Know" i "Walkin' Back to Happiness" (Caminant de tornada cap a la felicitat) —una cançó pop lleugera i optimista—, la cantant es va consolidar com una de les artistes més populars del país.

A finals de 1961, "Walkin' Back to Happiness" va encapçalar les llistes de vendes del Regne Unit, va vendre més d'un milió de còpies i va rebre el reconeixement de disc d'or. També es va convertir en un dels seus temes més emblemàtics. Tot i això, als Estats Units la seva repercussió va ser més limitada: només va arribar a la posició número 100 del rànquing Billboard. Va ser l’única vegada que Shapiro va aparèixer a les llistes d’èxits nord-americanes en tota la seva carrera musical.

La lletra de la cancó explica la història d’una noia que s’adona que estima molt més del que creia una persona a qui havia deixat. Convençuda que podria retrobar la felicitat amb una altra parella, la protagonista emprèn un camí que la porta a enyorar aquell amor perdut. La soledat però, li fa veure el seu error i decideix tornar enrere per recuperar-la. És, al capdavall, una història de segones oportunitats.

A inicis dels anys seixanta, Shapiro va compartir escenari amb nombrosos artistes. Entre ells, uns encara poc coneguts The Beatles, que l’any 1963 van actuar de teloners seus en diverses gires. Poc després, el quartet de Liverpool iniciaria el seu ascens meteòric fins a convertir-se en un fenomen mundial.

Gallery

Pop melòdic amb missatge d'afecte incorporat

Banda nord-americana de pop melòdic i bones veus, formada l'any 1971 a Detroit, la ciutat més poblada de l'estat de Michigan. El grup estava liderat pel cantant i guitarrista Jim Gold, i la formació original es completava amb Dennis Kovarik (baix i veus), Fred DiCenso (guitarra), Cal Freeman (guitarra steel) i Danny Brucato (bateria).

La banda es caracteritzava per un so suau i accessible, amb influències de la música pop i del country. Tot i procedir d'una ciutat dominada pel so Motown —el segell discogràfic que va revolucionar la música soul, el R&B i el pop— Gallery va optar per un estil més lleuger i melòdic, incorporant instruments com la guitarra steel, poc habitual a Detroit en aquella època.

El mes de febrer de 1972, Gallery va publicar en format single "Nice to Be with You" (És un plaer estar amb tu), un tema bastant comercial compost pel mateix Jim Gold que ràpidament es va convertir en un èxit internacional. Amb un so càlid i proper, la cançó va arribar a la posició número 4 de la llista Billboard Hot 100 dels Estats Units. També va ocupar les primeres posicions a les llistes del Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Les vendes del disc, a més, van superar el milió de còpies, fet que li va valer el guardó de "disc d'or".

Aquest èxit va arribar en un moment de transició entre la música psicodèlica dels anys seixanta i els corrents musicals que començaven a imposar-se a començaments dels setanta. L’èxit de Gallery va ser breu però significatiu: van saber capturar l’esperit d’un temps en què el públic buscava cançons que transmetessin calidesa, pau i estabilitat emocional.

"Nice to Be with You" és un expressió clara i directa d'afecte. El seu missatge és simple però poderós: agraïment per la presència de l’altre i pel que aquest aporta emocionalment. En una època marcada per canvis socials i per una recerca de valors més humans, la cançó posa l’accent en les petites coses: la companyia, la serenor i l’alegria quotidiana.

L’any 1976, després de la fallida del segell Sussex Records, Gallery es va dissoldre. Jim Gold va continuar en solitari, publicant els àlbums "I Can't Face Another Day Without You" (No puc afrontar un altre dia sense tu, 1976) i "Hometown Hero" (Heroi local, 1978), dos treballs que van rebre excel·lents crítiques i van confirmar el seu talent com a compositor.

The Soulful Dynamics

La senyoreta que va captivar Europa

Septet africà d'estil pop format l'any 1965 a la República de Libèria. Quatre anys més tard, la formació es va establir a Hamburg, ciutat-estat d'Alemanya, on van aconseguir un gran èxit i ressò internacional. Inicialment, la banda estava formada per Emanuel Obedekah (veu principal), Frederik "Andy" Anderson (guitarra i veus), Ernest J.G. Clinton (guitarra i veus), Manfred "Maxi" Free (guitarra), Benjamin "Ben" Mason (bateria), Olu Igenuma (teclats) i Molley Morgan (baix i percussió).

L'any 1970, The Soulful Dynamics va publicar "Mademoiselle Ninette", un tema desenfadat i molt comercial que es va convertir en un gran èxit internacional. El senzill va arribar a la primera posició de les llistes d'èxits d'Alemanya, Àustria, Països Baixos i Suïssa, mantenint-se entre els més venuts durant unes trenta setmanes i superant el mig milió de còpies distribuïdes. El seu impacte va ser tan gran a Alemanya que, fins i tot anys després, la cançó es va convertir en un clàssic estiuenc recurrent a les emissores de ràdio i a les festes populars.

La lletra de "Mademoiselle Ninette" narra la història d'un amor estival que deixa empremta al narrador: una reflexió nostàlgica i romàntica d'unes vacances en les quals el protagonista, va conèixer i es va enamorar d'una jove que es deia Ninette. Des del primer vers, la cançó ens transporta a un viatge de vacances als Estats Units, on ell viu una aventura inoblidable.

La reiterada invocació a "Mademoiselle Ninette" suggereix una trobada amb una noia que, tot i ser breu, té un impacte profund i durador en la seva vida. La continua repetició de la frase "No, no, I've never had a girl like you" (mai he conegut una noia com tu) subratlla la singularitat i l'encant de Ninette, destacant com aquest amor fugaç es diferencia de qualsevol altra experiència sentimental que anteriorment hagi tingut el protagonista.

"Mademoiselle Ninette" captura a la perfecció l'essència d'un amor estiuenc: efímer però intens, una sacsejada emocional que queda enregistrada per sempre a l'espai íntim de cada persona.

La promesa de retrobar-se l’any que ve, durant les properes vacances, reflecteix el desig de reviure aquell moment màgic, tot i que hi pugui haver espai per a la incertesa ja que, després d’un llarg període sense veure’s, potser en aquell instant, les emocions no siguin exactament les mateixes.

Vaig conèixer una noia.
Un, dos, tres.
I ens vam enamorar,...

Argent

Aixeca el cap, dona, aixeca el cap ben alt!

Quartet anglès creat l'any 1969 a Saint Albans, un municipi britànic situat al sud de la comarca de Hertfordshire. Liderat per l'ex-teclista i cantant de The Zombies, Rod Argent, la formació es completava amb Russ Ballard a la veu principal, Jim Rodford al baix (cosí de Rod Argent i futur membre de The Kinks i The Zombies) i Bob Henrit a la bateria.

Amb una forta presència de teclats i especialment d’orgue Hammond, Argent va saber combinar com pocs el rock progressiu, el hard rock i influències de la música clàssica, el jazz i el blues. Un estil que els apropa a grups coetanis com Procol Harum, Yes o Emerson, Lake & Palmer.

El seu primer àlbum, l’homònim "Argent" (1970), va ser ben rebut per la crítica, tot i que no va destacar en vendes. Ara bé, ja deixava entreveure el talent del grup. D’aquell debut en sobresurt la cançó "Liar", una composició de Ballard que anys més tard aconseguiria l'èxit de la mà dels nord-americans Three Dog Night.

El seu segon disc, "Ring of Hands" (1971), va consolidar el so del grup. L'àlbum incloïa l'èxit menor "Sweet Mary", un tema escrit a quatre mans entre Rod Argent i Chris White, el baixista de The Zombies.

El tercer àlbum d'Argent, "All Together Now" (1972), és potser el més emblemàtic. En ell hi trobem la joia de la corona: "Hold Your Head Up" (Mantingues el cap ben alt). Aquesta cançó, atribuïda a la parella Argent & White, es va colar al Top 5, tant al britànic com al nord-americà, i amb el temps, s’ha convertit en tot un himne del rock FM.

La lletra de "Hold Your Head Up" és breu i directa, però carregada de significat emocional. És un missatge d’empoderament i dignitat, especialment dirigit a una dona, però aplicable a qualsevol persona. També pot interpretar-se com una crida a mantenir-se ferm davant les adversitats: no abaixar mai el cap ni deixar-se doblegar per les crítiques, el rebuig o el dolor.

Rod Argent, ha explicat en entrevistes que el llarg solo d'orgue d'aquesta cançó va ser en gran part improvisat a l'estudi. Tot i això, es va convertir en la seva senya d’identitat. També va indicar que és un dels millors solos que ha fet mai. En directe, podia arribar als 10 minuts de durada, deixant al públic bocabadat.

Renaissance

Rock simfònic amb elements de folk

Banda anglesa de rock progressiu creada a Londres l'any 1969. Un grup recordat per la seva sofisticada fusió entre el rock simfònic, la música clàssica, el folk i el jazz. La seva formació original, integrada per cinc músics, incloïa a dos exmembres de la banda britànica Yardbirds, Keith Relf i Jim McCarty, juntament amb John Hawken, Louis Cennamo i la germana de Relf, Jane Relf. Amb aquesta alineació, l'any 1969, Renaissance va llançar el seu primer àlbum d'estudi, un disc batejat amb el nom del grup, i seguit, dos anys més tard, per "Illusion".

Posteriorment, la banda va encadenar un període d'alta rotació, fins a consolidar la seva "formació clàssica". Una agrupació liderada per la cantant Annie Haslam, vocalista d'ampli registre vocal i veu cristal·lina i inconfusible, acompanyada per John Tout als teclats, Michael Dunford a la guitarra acústica, Jon Camp al baix i Terry Sullivan a la bateria.

Durant aquesta etapa, Renaissance va assolir la seva màxima popularitat i el seu punt àlgid de creativitat artística. Un període caracteritzat per composicions musicals llargues, l’ús d’orquestració simfònica i lletres poètiques que exploraven temes mítics, espirituals i històrics.

"Ashes Are Burning", és el quart àlbum d'estudi de Renaissance i el primer treball discogràfic del grup que incorpora orquestració clàssica i arranjaments simfònics. Publicat el mes d'octubre de 1973, el disc inclou "Carpet of the Sun" (Catifa del sol), una composició del guitarrista Michael Dunford de melodia suau i envoltant i amb una estructura harmònica que recorda la música clàssica, però amb sensibilitat pop, una particualitat que la fa accessible al gran públic.

La lletra de "Carpet of the Sun" és una invitació a la contemplació i a la connexió amb la natura i amb un mateix. Les seves estrofes evoquen imatges de serenitat i de bellesa natural. La cançó parla de la importància de viure el present, de reconèixer el nostre vincle amb el món que ens envolta i de com les nostres accions tenen un impacte durador.

Finalment, cal destacar que les lletres de la majoria dels discos de Renaissance, van ser compostes per la poetessa britànica Betty Thatcher (Betty Mary Newsinger), una escriptora que va col·laborar amb el grup des del seu segon àlbum, "Illusion" (1971), fins a "Camera Camera" (1981), el desè treball discogràfic de la banda.