Gloria Gaynor

Sa Majestat, la reina de la “disco”

Gloria Fowles, més coneguda pel seu sobrenom artístic, Gloria Gaynor, és una cantant nord-americana de música soul i música “disco” nascuda a Newark, una ciutat que situada a l’estat de Nova Jersey. Va iniciar la seva carrera musical actuant en els anys seixanta com a vocalista de la banda Soul Satisfiers. L’any 1965, Gloria edita el seu primer disc en solitari, un single de dues cançons: "She'll be sorry” (ho farà, ho sento) i “Let me go baby" (Deixa'm anar, nena).

Després de franquejar un període en què es va moure sense gaire èxit pels circuits del jazz, la carrera de Gloria Gaynor va donar un tomb en ser l'eix central d'un moviment que es va produir inesperadament dins del corrent de la música pop: el naixement de la música “disco” (una abreviació de discoteca), un nou estil que pren les seves arrels de la música soul de finals de la dècada dels 60.

Tot va començar l’any 1974, quan el productor Meco Monardo contracta a una llavors desconeguda Gloria Gaynor per gravar un parell de temes, “Honey Bee!” (abella de mel) i “Never can say goodbye” (mai puc dir adéu). Fins aquí, res de particular, no era més que una de les nombroses sessions que es produïen en els estudis de gravació amb l'objectiu de fabricar temes d’èxit.

Però, vet aquí que, quan va arribar l'hora de fer la mescla, Monardo va prendre una decisió innovadora: en lloc de deixar la secció rítmica com a simple acompanyament (la pràctica més habitual en aquell període), va pujar el canal del baix i el de la bateria i els va situar en primer pla, deixant en segon terme l'orquestració i la veu de la cantant. El resultat va ser sorprenent: havia nascut el primer hit de l’era “disco”.

Never can say goodbye”, va ser el primer gran èxit de Gloria Gaynor i l’inici de l'extens nombre de guardons que la cantant obtindria al llarg de la seva carrera artística. Publicada dins del seu primer àlbum com a solista, “Never can say goodbye” era una versió del tema que havia publicat tres anys abans, amb força èxit, The Jackson 5.

Gloria Gaynor
Gloria Gaynor, a més, va ser la primera artista que va incloure un "Medley" en els seus discos ja que, de forma innovadora, va editar un àlbum que incorporava una seqüència de tres cançons, “Honey bee”, “Never can say goodbye” i “Reach out, I'll be there” enllaçades sense cap pausa.

Amb aquest mètode s'aconseguia una pista musical de 20 minuts que feia les delícies dels discjòqueis i al mateix temps, proclamava a Gloria Gaynor "la reina de les pistes de ball".

Cal destacar també que a la tardor de 1978, Gloria Gaynor va publicar la cançó que amb el temps, es convertiria en el gran himne de la música “disco”: "I will survive" (sobreviuré).


Barry Ryan

Els crits de desesperació implorant a Eloisa.

Cantant pop britànic nascut a Leeds, el municipi més gran de l'històric comtat de Yorkshire. És fill de la cantant Marion Ryan de qui va prendre el cognom, una artista força popular al Regne Unit en la dècada dels cinquanta i del productor Lloyd Frederick Sapherson. A finals de 1968, Barry va assolir un apoteòsic èxit internacional amb el passional tema melòdic "Eloise".

Inicialment, Barry Ryan va compartir escenari amb el seu germà bessó, Paul, un compositor força talentós, adoptant el poc treballat nom artístic de Paul & Barry Ryan. El duo va publicar diversos singles com ara "Don’t bring me your heartaches" (no em passis les teves angoixes), una cançó d'enganxosa tornada, molt de l'època, que va tenir una moderada resposta comercial.

L'any 1968, Barry inicia la seva carrera en solitari debutant amb l'àlbum "Barry Ryan sings Paul Ryan" (Barry Ryan canta Paul Ryan), un disc farcit de música pop orquestral. Un dels singles extrets d'aquest LP va ser "Eloise", un tema molt potent compost, evidentment, pel seu germà, que va obtenir un èxit aclaparador. Es tracta d’una cançó interpretada a l’estil Tom Jones en la qual, un desesperat Barry Ryan plora per la pèrdua del seu amor i agenollat, li suplica que torni.

Gran part de l'èxit de la cançó es deu a la seva producció: tot en ella és grandiloqüent, des de la veu de Barry Ryan, passant per l'orquestració i la seva durada, prop de sis minuts de dramàtica melodia. El tema comença pomposament, amb l'orquestra descarregant alhora tots els seus instruments i amb la veu de Barry en tons alts; també és digne de destacar l'espectacular canvi de ritme que hi ha en la seva part central.

Barry Ryan
Eloise” va arrasar a tot arreu, i tot i que els entesos diuen que es una peça difícil d’interpretar donat els seus sorprenents canvis melòdics, ha estat versionada per diversos artistes amb resultats més que notables.

Barry Ryan sempre va gaudir de gran acceptació a Alemanya, país on va enregistrar diversos discos en alemany i on va tenir més èxit que al seu país d'origen.

En l’aspecte xafarder, Barry Ryan es va casar l’any 1978 amb la princesa malaia Miriam Binti al-Marhum Sultan Sir Ibrahim, filla d'un sultà que es va exiliar a Anglaterra després de la independència del seu país. El matrimoni va durar escassament dos anys.


Cliff Nobles & Co

Cavalcant a bon ritme i amb bona companyia

Excel.lent ballarí, showman i a estones, cantant, Cliff Nobles va néixer a Grove Hill, un poble situat a l'estat nord-americà d’Alabama. Anys més tard es va traslladar a Filadèlfia, ciutat on va obtenir els seus primers èxits artístics i on, vivint en una comuna hippie, va crear el seu propi grup: Cliff Nobles & Co., una banda formada per Benny Williams al baix, Bobby Tucker a la guitarra i Tommy Soul a la bateria.

A començaments de 1968, mentre el quartet estava enregistrant el tema principal del seu segon single, "Love is all right" (L'amor està bé), el productor i compositor de la peça, un tal Jesse James, li va preguntar a Nobles quina cançó tenia pensat gravar per a figurar com a cara "B". Nobles, que en aquell moment es trobava bastant cansant, li va contestar instintivament, probablement sense pensar-s'ho gaire, que podrien fer una versió instrumental de "Love is all right" i, a més, en aquell precís instant, va batejar la peça: "The horse" (el cavall).

Aquesta hauria estat tota la història del single de no ser per un detall important: Cliff Nobles & Co. va enregistrar "The horse" acompanyat d'una secció de vent que tocava d'una forma particularment innovadora, es tractava del germen de la poderosa banda que, uns anys més tard, seria internacionalment coneguda per les sigles MFSB, els creadors del “Sound of Philadelphia”.

Explica la llegenda que, setmanes més tard, un locutor de ràdio de Miami, al punxar el disc, es va equivocar de cara i va posar "The Horse" en lloc de "Love is all right", que era el tema que havia de posar. A mitja cançó, en adonar-se de l'error, el discjòquei va parar la música i va posar el tema correcte.

Al cap de poc temps, l'emissora va començar a rebre trucades sol.licitant que tornés a radiar "The horse". La majoria de joves de Miami estaven movent el cos amb aquell extraordinari tema, una composició instrumental que desprenia un so potentíssim, interpretada sota l'empara d'uns increïbles arranjaments orquestrals i un ritme sorprenentment ballable.


Cliff Nobles & Co
Ràpidament, la discogràfica, Phil-LA, es va adonar del filó i, amb permís de Cliff Nobles, va tornar a editar el disc invertint les cares i destacant "The horse" per sobre de "Love is all right". Amb aquest procediment, el disc va aconseguir el segon lloc de les llistes americanes de vendes, va despatxar un milió de còpies i va obtenir un disc d'or.

Irònicament, a "The horse", avui dia un clàssic instrumental del soul i l'èxit més important (í l'únic) de la banda Cliff Nobles & Co., el seu líder i fundador no hi té cap mena de participació artística, ja que es tracta d'un tema instrumental, per tant ell no hi canta i a més, Cliff Nobles mai no va compondre ni tocava cap instrument.


Nancy Sinatra

Molt més que la filla de “La Veu”

Nancy Sandra Sinatra Barbato, més coneguda pel seu nom artístic, Nancy Sinatra, és una cantant i actriu nord-americana nascuda a Nova Jersey que, en els anys seixanta del segle passat, va ser llançada al mercat musical com a estrella Pop juvenil. Era la més gran dels tres fills que va tenir el matrimoni format pel celebèrrim cantant Frank Sinatra i la seva primera esposa, Nancy Barbato.

Nancy va iniciar la seva carrera artística l’any 1961 sota l’aixopluc del segell discogràfic del seu pare, REPRISE, aconseguint discrets èxits, com ara "Like I do" (igual que ho faig), "Tonight you belong to me" (aquesta nit em pertanys) o "Think of me" (pensa en mi), tot i que, uns anys més tard, es va saber construir el seu propi camí dins el món de la música alliberant-se de l'ombra del seu pare.

Nancy SinatraEl tomb el va donar l’any 1966, quan el compositor Lee Hazlewood li va escriure "These boots are made for walkin’" (aquestes botes estan fetes per caminar) un clàssic del pop de la dècada dels seixanta i el tema que va immortalitzar a la cantant. Es tracta d'una d'aquelles cançons que a mesura que envelleixen, són més valorades pels entesos.

El mes de març de 1967, Nancy Sinatra tornaria a triomfar, aquesta vegada formant duet amb el seu progenitor, Frank Sinatra, amb la divertida balada "Somethin' stupid" (una cosa estúpida), un tema que va aconseguir la posició número 1 a les llistes de vendes dels Estats Units i que obtindria un disc d'or.

Nancy SinatraEn el capítol de curiositats, observeu aquestes dues portades, ¿hi advertiu alguna diferència?. Doncs aquí la teniu: en la imatge de sota, s'ha desinflat el pit esquerre de la Nancy?.

A dalt teniu la imatge de la portada original, la que es va editar a la resta de països del món civilitzat; a sota, la que es va publicar a Espanya desprès de passar pel ribot de les grolleres mans de la censura, atemorida que algú es pogués excitar en excés observant els pectorals complerts de la cantant. ¡Patètic!.

Aquestes botes estan fetes per caminar
i es just el que elles faran.
Un dia d'aquests,
aquestes botes caminaran sobre teu.


Three Dog Night

La curiosa història dels gossos escalfadors

Banda nord-americana de pop-rock creada l’any 1967 i integrada per tres vocalistes, Danny Hutton, Cory Wells, i Chuck Negron. Posteriorment, amb la incorporació de Jimmy Greenspoon als teclats, Joe Schermie al baix, Mike Allsup a la guitarra i Floyd Sneed a la bateria, el grup s’incrementaria fins arribar als 7 elements.

El nom de Three Dog Night sembla ser que ve del fet que els aborígens australians, a l’hivern, cavaven fosses a terra per dormir i, ja dins del forat, s’escalfaven amb un gos. Quan feia molt de fred, feien servir dos gossos. El dia que es tapaven amb tres gossos, un fet que ells anomenaven “three dog night” (nit de tres gossos), volia dir que aquella nit feia un fred que pela.

El seu èxit més destacat va ser “Joy to the world” (alegria per a tot el món), no confondre amb la nadala anglosaxona que porta el mateix nom; un tema originalment inclòs en el quart àlbum d’estudi de la banda, treball que es va publicar el mes de novembre de 1970.

Joy to the world” es el típic rock de ritme sincopat i en el cas que ens ocupa, amb una lletra molt ximple. Com a exemple, la primera estrofa de la cançó comença amb la frase "Jeremies era un gripau". Els mateixos membres de Three Dog Night descriuen "Joy to the world" com una cançó infantil i amb una lletra bastant absurda, un tema que va escriure el cantautor americà de música folk, Hoyt Axton.

Quan “Joy to the world” va aconseguir de la mà de Three Dog Night escalar a la posició número 1 als Estats Units, Hoyt Axton i la seva mare, Mae Axton, es van convertir en el primer cas de l'era pop-rock en què dos familiars directes, com són mare i fill, haguessin escrit cada un d'ells un hit número 1. Mae Axton va co-escriure "Heartbreak Hotel", el primer èxit d'Elvis Presley que va arribar a dalt de tot de les llistes de vendes.

Three Dog Night
Els Three Dog Night mai van interpretar temes propis, es van especialitzar en el llançament de material nou d'altres autors, compositors en aquells temps novells, com ara, Harry Nilsson, Randy Newman o Leo Sayer, proporcionant-los popularitat (i diners).

A finals de 1971, Three Dog Night va publicar amb força acceptació un tema que portava el curiós títol de “Never been to Spain” (mai he estat a Espanya), una composició també escrita per Hoyt Axton que, posteriorment, també versionaria Elvis Presley.

Jeremies era un gripau, era un bon amic meu.
Mai vaig entendre una sola paraula del que deia
però jo l'ajudava a beure el seu vi,...