Stealers Wheel

Una fantàstica cançó que turmenta

Banda pop-rock inicialment creada en format de quintet l’any 1972 a Paisley, el municipi més gran d’Escòcia; més tard, Stealers Wheel es transformaria en duo. El grup estava liderat pel cantant i guitarrista Gerald "Gerry" Rafferty, un músic que, després del seu pas per Stealers Wheel, va gaudir d’una acceptable carrera com a cantautor.

Etiquetats per la premsa musical del seu país com els Crosby, Stills, Nash and Young britànics, en tan sols tres anys de vida artística, Stealers Wheel va deixar discos interessants i un llegat de bones cançons.

El seu tema més conegut va ser "Stuck in the middle with you" (atrapat al mig amb tu), una cançó composta per Gerry Rafferty al costat del teclista i cantant Joe Egan, que va ser llançada en format single l'any 1972 per a promocionar l'àlbum de debut de la banda, un disc de llarga durada anomenat, simplement, "Stealers Wheel", un treball d’apreciable èxit crític i comercial.

Stealers Wheel no va gaudir de gaire llarg recorregut. Després del seu tercer àlbum, Rafferty va iniciar una sòlida carrera en solitari i la banda va anant perdent popularitat. Anys després de la seva separació, però, Stealers Wheel va obtenir de nou un notable èxit internacional amb la reedició de "Stuck in the middle with you".

Stealers Wheel
Va ser l'any 1992, quan l'aclamat director i guionista nord-americà Quentin Tarantino, va decidir incloure aquest tema musical dins la banda sonora de la seva primera pel.lícula, el sorprenent i violent thriller "Reservoir Dogs", avui dia, un film de culte.

Tarantino va inserir "Stuck in the middle with you" en la mítica i cruel escena on el sàdic senyor Ros decideix buscar entre les emissores de ràdio una cançó apta per a torturar sense pietat a l’oficial de policia que manté retingut, lligat a una cadira; un turment que el malfactor executa salvatjement, servint-se per a aquest fi, d'una navalla d’afaitar, un bidó ple de benzina i ballant al contagiós ritme de "Stuck in the middle with you".


Patti Smith Group

La padrina del punk-rock americà

Patricia Lee "Patti" Smith és una artista americana amb un ampli registre creatiu: cantant, poetessa, novel.lista i artista visual. Va néixer a Chicago, tot i que, amb quatre anys, la seva família es va traslladar a Filadèlfia i, poc després, a Pitman, un petit municipi situat al sud de Nova Jersey. Popularment anomenada "la padrina del punk", va aportar un punt de vista feminista i intel.lectual al punk-rock dels anys setanta.

Patti va saltar a la fama amb el seu àlbum de debut, "Horses" (caballs), un disc imprescindible, enregistrat l’any 1975 als Electric Lady Studios de Nova York, els estudis de gravació creats pel malaurat guitarrista nord-americà Jimi Hendrix. La caràtula de l’àlbum inclou una portada llegendària, una foto de Patti Smith, feta pel fotògraf amic seu, Robert Mapplethorpe, amb l'artista lluint camisa blanca i corbata i amb aspecte androgin.

El mes de març de 1978, Patti Smith Group publica "Easter" (Pasqua), el seu àlbum més comercial, en gran mesura, pel single que es va extreure d'aquest disc, el tema "Because the night" (perquè la nit) una cançó que Patti va co-escriure amb Bruce Springsteen.

La cançó original va ser composta per Bruce Springsteen que la va gravar durant les sessions d’enregistrament del seu àlbum "Darkness on the edge of Town" (foscor a la vora de la ciutat), però el músic nord-americà no va quedar prou satisfet amb el resultat obtingut i la va excloure del disc. Patti Smith es trobava en aquells moments en l'estudi contigu al de Bruce treballant en el seu àlbum "Easter". Tots dos compartien al mateix enginyer i productor, Jimmy Lovine.

Patti Smith Group
Per aquesta raó, Lovine li va donar a Patti una còpia de la cançó que Springsteen havia rebutjat; Patti la va refer, la va incloure en "Easter" i la va convertir en un himne generacional i, al mateix temps, en el seu èxit més important.

Tot i que no va aparèixer mai en cap disc seu, sovint Bruce Springsteen inclou "Because the night" en el repertori dels seus concerts, interpretant-la, això sí, amb la seva pròpia lletra, la que originalment ell havia escrit.

Perquè la nit pertany als amants,
Perquè la nit pertany a la luxúria,
Perquè la nit pertany als amants,
Perquè la nit ens pertany,...


King Harvest

D'un lloc a l'altre, però sempre, a la llum de la lluna

Sextet d'estil pop-rock creat a París l’any 1970 per quatre americans emigrats a França. Tot i que, durant tot el temps que van estar en actiu, la composició de la banda va fluctuar bastant, sempre es van mantenir en la formació original els quatre membres fundadors del grup: Dave "Doc" Robinson (veu, baix i teclats), Ron Altbach (teclats), Ed Tuleja (guitarra) i Rod Novak (saxofon).

L'any 1972, King Harvest publica la seva cançó més coneguda, "Dancing in the moonlight" (ballant a la llum de la lluna), el seu únic èxit. Es tracta d'un tema que va escriure el teclista Sherman Kelly tres anys enrere; el seu germà, Wells Kelly, era, a principis dels anys setanta, el bateria de King Harvest, un fet que explicaria la inclusió de "Dancing in the moonlight" al repertori del grup.

Sherman Kelly va composar el tema quan militava a la banda americana Boffalongo. L’any 1970, Boffalongo va publicar la primera (i poc afortunada) versió de "Dancing in the moonlight", una versió que comptava amb la participació del propi Sherman exercint de vocalista. El futur líder de King Harvest, Dave "Doc" Robinson també formava part de l’esmentat grup Boffalongo.

A la tardor de l'any 1971, King Harvest va enregistrar "Dancing in the moonlight" en un petit estudi de gravació de París anomenat Musidisc, des d'aquest lloc, el disc seria llançat a tota França en format single. En la seva cara “B", s'incloïa el tema “Lady, come home to me" (senyora, torna a casa per a mi). El disc, en l'aspecte comercial, va passar completament desapercebut.

Uns mesos més tard, King Harvest es va dissoldre.

King HarvestAl cap d’un any, coincidint amb el retorn dels quatre membres originals als Estats Units, la banda es va recompondre. Mentrestant, el single "Dancing in the moonlight" gravat a París s'ensopia. Però, aquesta letargia no duraria gaire, ja que la modesta companyia discogràfica nord-americana Perception Records, va comprar els drets i va rellançar el tema, aquesta vegada a escala mundial.

Finalment, l’any 1973, "Dancing in the moonlight" es va convertir en èxit, aconseguint la posició numero 13 del Billboard Hot 100 americà i el cinquè lloc a les llistes d’èxits canadenques, sent posteriorment versionada per un munt d’artistes de renom.


The Allman Brothers Band

Una banda d'èxit amb molta mala sort

Llegendària banda nord-americana de rock amb fortes arrels country creada a la tardor de 1969 a Jacksonville, Florida. Ells eren: Duane Allman (guitarra), Gregg Allman (veu i orgue), Butch Trucks (bateria), Berry Oakley (baix) Jai Johanny "Jaimoe" Johanson (bateria) i Dickey Betts (guitarra i veu).

Un potent sextet que, insòlitament, comptava amb dos bateries i dues guitarres solistes. Habitualment, les seves actuacions en directe estaven orientades cap a la improvisació instrumental. Als Estats Units, The Allman Brothers band se'ls descriu familiarment amb l'apel.latiu de "els principals arquitectes del rock sureny".

Els seus dos primers àlbums amb prou feines van tenir repercussió mediàtica, però, el seu tercer treball, un disc enregistrat en directe i publicat l’any 1971 sota el títol de "At Fillmore East" va comptar amb la benedicció del públic i la crítica i va representar el primer èxit de vendes del grup.

Malauradament, Duane Allman, el líder de la banda, un excel.lent guitarrista i famós per la seva habilitat en la tècnica del "slide guitar", va perdre la vida en un fatal accident de moto esdevingut a Macon, Georgia, el 29 d’octubre de 1971, al xocar la seva Harley Davidson amb un camió que transportava fruites. Duane tenia 24 anys d'edat. Uns mesos més tard, la banda va editar en memòria seva "Eat a peach" (menja un préssec), un recull de pistes d'estudi i de directes ja enregistrats que van fomentar la popularitat del grup.

Afrontar la gravació de material nou sense comptar amb la presència de Duane Allman, semblava una tasca difícil d’abordar; tot i això, l’any 1973, The Allman Brothers Band va entrar a l'estudi de gravació per retre un merescut homenatge a Duane, un tribut en forma d’àlbum que van titular "Brothers and sisters" (germans i germanes).

El que semblava un rutinari procés de gravació, va patir una forta sacsejada davant la nova desgràcia que el destí tenia preparada per a la banda. A mig procés de creació, Berry Oakley, el baixista, emulant a Duane, es va matar, estavellant-se amb la seva moto contra un autobús, a escasses travessies d’on, un parell d'anys abans, ho havia fet, el seu millor amic, Duane Allman.

"Brothers and sisters" va ser el disc definitiu de The Allman Brothers Band, un disc de dalt a baix farcit de country-rock del bo.

The Allman Brothers Band
En l’àlbum s’hi troben clàssics totals com "Ramblin' man" (home errant), un himne country característic del rock sureny o la instrumental "Jessica" de vuit minuts de durada.

El disc, a més, compta amb una famosa i bucòlica portada; en ella es pot apreciar a Vaylor, el fill del bateria, Butch Trucks, i en la contraportada, a Brittany, la filla del desaparegut Berry Oakley.

Les fotos estan fetes a "The Farm" (la granja), uns terrenys rústics amb ranxo, ubicats a Juliette, un petit municipi, prop de Macon, que The Allman Brothers Band havia llogat per a transformar-lo en el seu quarter general.


Mary Hopkin

El primer èxit aliè d’Apple Records

Cantant britànica d’estils pop i folk nascuda a Pontardawe, una petit municipi situat al sud de Gal.les. Va iniciar la seva trajectòria artística l’any 1967, formant part, com a vocalista, d'un grup de folk anomenat The Selby, Set and Mary, amb ells, Hopkin va enregistrar diversos EP's cantants en galés i editats per la discogràfica local Cambrian Recordings.

Amb el senzill que incloïa el tema d’aires melancòlics "Those were the days" (aquests eren els dies), Mary Hopkin va aconseguir l’èxit més gran de la seva carrera. Publicat l'any 1968, constituïa el seu debut discogràfic en solitari.

"Those were the days" està acreditada al músic i dramaturg nord-americà Gene Raskin, que va ser qui va re-escriure en anglès la cançó russa "Dorogoy dlinnoyu" (Дорогой длинною), (que es pot traduir, més o menys, com "pel llarg camí"), una cançó d'arrels zíngares escrita a finals del segle dinou.

L’any 1968, Mary Hopkin es va presentar (i, a més, el va guanyar) a un concurs de la televisió britànica enfocat a joves promeses que es deia "Opportunity knocks" (una cosa així com "l’oportunitat crida"), una mena de programa a l'estil de "Salto a la fama" o "Operación Triunfo".

Mary Hopkin, amb tan sols 18 anys, ja havia guanyat les tres primeres eliminatòries de les deu que constava la competició, obtenint bons elogis la seva actuació i excel.lents critiques, fins al punt que, la famosa i escanyolida model anglesa "Twiggy" va trucar a Paul McCartney recomanant-li que escoltés a Mary Hopkin, atès que els Beatles, en aquell temps, estaven buscant nous talents per a incorporar a la companyia discogràfica que estaven creant: la Apple Records.

Mary Hopkin
Després de d'examinar-la amb una audició, Paul McCartney li va obrir les portes del món artístic, implicant-se fins al punt que, desprès d’adquirir els drets d’autor, li va produir la sessió de grabació de "Those were the days", una cançó en la qual, Paul, en persona, toca la guitarra acústica.

Per garantir l'èxit en altres països, Mary Hopkin va versionar "Those were the days" en altres quatre idiomes, a Espanya va ser "Que tiempo tan feliz", a Alemanya Occidental, "An jenem tag ", a Itàlia, "Quelli erano giorni" i a França, "Le temps des fleurs".

Posteriorment, la cançó seria adaptada per altres artistes, gravant-se en més de vint idiomes diferents.