José Feliciano

Va, nena, escalfa'm una mica

José Monserrat Feliciano García, més conegut com José Feliciano, és un versàtil cantant, músic i compositor llatinoamericà nascut a Lares, un municipi de la zona central de Puerto Rico. Cec de naixement a conseqüència d'un glaucoma congènit, aquesta deficiència física no li ha impedit ser un virtuós intèrpret de guitarra clàssica (espanyola).

Famós per impregnar les seves interpretacions amb sonoritats llatines, Jose Feliciano està considerat un dels primers artistes hispanoamericans que va aconseguir introduir-se amb èxit dins el disputat mercat musical pop nord-americà.

D'origen humil, José Feliciano era el segon d’onze germans, tots homes. A l’edat de cinc anys, de la mateixa manera que durant la dècada dels cinquanta ho feien milers de ciutadans porto-riquenys, la seva família va emigrar a Nova York, allà José Feliciano hi va créixer, establert al districte de Spanish Harlem.

Feliciano va enregistrar el seu primer àlbum l’any 1964, als 19 anys, des de llavors, ha gravat més de 60 discos entre el mercat anglosaxó i el de parla hispana. Com a compositor, té més de 100 cançons registrades, ha estat guardonat amb més de quaranta-cinc discos d'or i platí i ha aconseguit infinitat de nominacions als premis Grammy nord-americans, obtenint la preuada distinció artística en nou ocasions.

L’any 1968, José Feliciano va obtenir un gran èxit internacional, va ser quan va llançar la singular i aplaudida versió de "Light my fire" (encén el meu foc), la cançó insígnia de la mítica banda nord-americana The Doors, un tema que l'esmentat quartet havia publicat l’any anterior.

Jose FelicianoL'adaptació de Feliciano és molt rítmica i alhora, pausada, i està farcida tota ella de ritmes llatins. La seva versió, es desentén del rock psicodèlic que desprèn el tema original i es recolza en la sonoritat de la guitarra espanyola, rematada, a mitja cançó, amb un punteig a l'estil Paco de Lucía.

Diuen les males llengües que la versió de José Feliciano va vendre més discos que l'original, la de The Doors.

L’any 1969, José Feliciano es va endur el premi Grammy al "Millor artista novell". En la mateixa edició, el seu "Light my fire" va obtenir el premi a la "Millor Interpretació vocal pop masculina".


Lesley Gore

La noia a qui li van trencar el cor

La rossa Lesley Sue Goldstein, més coneguda pel seu nom artístic, Lesley Gore, va ser una cantant, actriu i compositora nord-americana d'estil pop nascuda al barri novaiorquès de Brooklyn.

Activista precoç i icona del feminisme de l’època, l'any 1963, amb tot just, setze anys, Lesley Gore va aconseguir un notable èxit amb la cançó "It's my party" (és la meva festa), un enganxós tema pop que en la dècada dels seixanta ja havia estat enregistrada (amb menys fortuna) per altres artistes anglosaxons.

Radiada en el seu temps de costa a costa dels Estats Units fins a la sacietat, la lletra de "It’s my party" descriu en primera persona l’angoixa i la humiliació pública que pateix una adolescent quan, en la seva pròpia festa d'aniversari, el seu xicot, que es diu Johnny, demostrant tenir molta barra, abandona sobtadament la festa i se’n va de l'acte agafat de la mà d’una altre noia, una tal Judy. Quan la parella torna, Judy porta posat l'anell d’en Johnny.

La tornada de la cançó diu: "It’s my party and I'll cry if I want to" (és la meva festa i ploraré si vull), una frase que, a partir de llavors, als Estats Units, es va convertir en expressió típica per a descriure el fet de sentir-se trist/a i humiliat/da en una ocasió que se suposa que hauria de ser alegre. La tornada segueix amb l’expressió: "You would cry too If it happened to you" (tu també ploraries si això et passés a tu).

Lesley Gore
Després de passar-se molt temps fent-se la víctima entonant "It’s my party", l’any 1964, Lesley Gore, publica "You don’t own me" (no ets el meu amo), una de les primeres composicions que s’erigeixen en defensa dels drets de les dones.

Amb un missatge clar, les estrofes de "You don’t own me" proclamen la llibertat d’una noia per viure la seva vida i dir i fer el que li vingui de gust.

"You don’t own me" es va convertir, amb dret propi, en un dels primers himnes combatents de l’incipient moviment feminista americà de l’època.


The Chi-Lites

Heu vist quines veus més conjuntades?

Quartet vocal nord-americà de smooth soul (soul lent) i rhythm and blues creat a Chicago l'any 1960 i compost pel cantant, compositor i productor, Eugene Record, responsable de la veu principal, Marshall Thompson, veu barítona, Creadel Jones, veu de baix i Robert Lester, veu tenor.

El nom de la banda vindria a dir una cosa així com "llums de Chicago". A finals de la dècada dels seixanta, The Chi-Lites, va ser un dels grans fabricants d'èxits musicals, destacant, sobretot, les seves balades romàntiques i les seves harmonies vocals.

El mes d’octubre de 1971, The Chi-Lites publica "Have you seen her?" (l'has vist?), una excel.lent balada escrita per Eugene Record amb la col.laboració de Barbara Acklin. "Have you seen her?" forma part de la col.lecció de suaus temes que configuren una discografia capaç d'aconseguir que The Chi-Lites s'hagi mantingut en actiu durant més de vint anys, tot sigui dit, en diverses etapes i amb diferents formacions.

En la majoria d'enregistraments de The Chi-Lites, Eugene Record, el compositor de la banda i, alhora, el seu cantant solista i l’amo d'un falset aclaparador, hi toca el baix. En el procés de gravació de "Have you seen her?", l’esmentat Record, menys la bateria, toca tota la resta d'instruments.

The Chi-Lites
La cançó comença i acaba amb un recitat que s’inicia amb la frase: "Fa un mes jo estava feliç com una alosa (alondra)". Després, ja cantant, un individu explica que ha perdut a la seva xicota i que va pel carrer preguntant-li a tothom: l'has vist?, digueu-me, l’heu vist?.

Cal esmentar que "Have you seen her?" estava inclosa en la llista que va elaborar la Clear Channel Communications amb les 165 cançons que, segons aquesta cadena, contenien una "lletra qüestionable", motiu pel qual es va prohibir la seva radiodifusió a través de les seves 1200 emissores després dels fatídics atemptats de l'11-S.

Ah...ah...ah...ah...ah...ah,


Georgie Fame

L'artista a qui no se li va escapar la fama

De nom real, Clive Powell, Georgie Fame va néixer a Leigh, un municipi situat a prop de Manchester. Es tracta d'un músic britànic de pop, jazz, soul i rhythm and blues que va gaudir de certa ressonància comercial a mitjans dels anys 60. A banda de ser conegut per la seva faceta de vocalista, Georgie també destaca per ser un brillant organista, especialment al capdavant de les tecles del seu inseparable Hammond.

Entre els anys 1967 i 1968, Georgie Fame va formar part, en qualitat de pianista i cantant solista, de la prestigiosa orquestra de Count Basie. Més tard, acompanyat pels Blue Flames, és a dir, el guitarrista Colin Green, el baixista Tex (Anthony) Makins, el bateria Red Reece i el saxofonista Mick Eve i amb el nom complert de Georgie Fame and The Blue Flames, va obtenir el reconeixement del públic al generar una sèrie d'èxits musicals força populars en aquella època.

Tot i que la seva cançó més coneguda ha estat "The ballad of Bonnie and Clyde" (la balada de Bonnie i Clyde), un tema de laboratori, molt comercial, composta expressament per a la banda sonora de la cèlebre pel.licula que porta el mateix nom, un tema que l’any 1968 va ser número 1 al Regne Unit, número 7 als Estats Units i un gran èxit a la resta del món, Georgie Fame ja havia aconseguit anteriorment diversos números u, els havia obtingut l’any 1964 amb "Yeh, Yeh" i l’any 1966 amb "Get away" (escapa’t).

Georgie Fame
Georgie Fame havia escrit "Get away" per a un anunci de televisió creat per a la companyia petroliera brtànica National Benzol, un tema musical que servia d’acompanyament a l’eslògan: "Posa un tigre en el dipòsit de benzina!". Tot i això, publicada en format single, "Get away" va aconseguir unes estimables vendes comercials.

Amb el pas del temps, Georgie Fame ha sabut prolongar el seu talent musical abordant el futur des de diverses vessants, primer, mantenint en actiu la seva faceta d’intèrpret solista i, després, acompanyant, tant en directe com en estudi, a altres llegendes de la música, celebritats com ara, Eric Clapton, Van Morrison o Bill Wyman.


Donna Summer

L'ùltim ball discotequer

LaDonna Adrian Gaines, més coneguda com Donna Summer, va ser una cantant, compositora, pianista i actriu nord-americana, nascuda a Boston, en el si d'una família nombrosa (tenia set germans). Mundialment famosa per les interpretacions que va fer de temes enquadrats dins de l’estil de música "disco", gènere del qual, durant la dècada dels anys setanta i començaments dels anys vuitanta del segle passat, Donna va ser una de les més emblemàtiques ambaixadores.

L'any 1968, amb tot just 19 anys, Donna abandona la seva llar i es trasllada a Nova York. En aquesta metròpoli, es presenta a les proves per a formar part de l'elenc de l’opera-rock "Hair", el cèlebre espectacle que en aquells moments s'estava muntant per a representar-se als teatres de Broadway, un objectiu, el de la seva contractació, que, en principi, Donna Summer no va assolir.

Per sort, a causa del formidable èxit que va obtenir l’esmentat musical, quan els productors programen una gira de "Hair" per Europa, li ofereixen a Donna el paper principal de l'obra en la versió que tenen previst escenificar a Munic. Donna, després d'obtenir l'aprovació dels seus pares, accepta la proposta, representa brillantment el paper i, en acabar les representacions, s’estableix a Alemanya.

Poc temps desprès, l’any 1971, Donna contrau matrimoni amb l'actor austríac Helmut Sommer (de pronunciació "Summer"). Del seu marit, Donna pren el seu cognom per a utilitzar-lo com a sobrenom artístic: Donna Summer.

L’any 1978, ja divorciada, Donna Summer torna als Estats Units. Allà participa, en qualitat d’actriu, en la pel.lícula "Thank God it's friday" (Per fi és divendres), un film musical on l’artista, a més, interpreta el tema principal de la seva banda sonora, "Last Dance" (l’ùltim ball), una cançó emblemàtica de la música "disco" dels anys setanta i un gran èxit internacional.

Donna Summer
El tema "Last Dance" va ser una de les primeres cançons circumscrites a l'estil "música disco" que incloïa un llarg fragment pausat.

La cançó comença suaument; un minut i mig desprès, arrenca enèrgicament, amb tota la seva intensitat. La versió publicada en format de llarga durada inclou, a més, un segon temps lent a mitja cançó.

Amb "Last Dance" Donna Summer va aconseguir el primer dels seus cinc premis Grammy i, l'esmentada composició, va guanyar un Globus d'Or i l'Oscar atorgat a la millor cançó original de l’any 1978.