The Miracles

Comprovat, els miracles existeixen

Coneguts, a partir de l'any 1965, amb el nom compost de Smokey Robinson & The Miracles, The Miracles va ser un grup vocal nord-americà de soul i rhythm and blues creat a mitjans dels anys cinquanta a Detroit. Originàriament, la formació estava integrada per William "Smokey" Robinson, Warren "Pete" Moore, Ronald "Ronnie" White, Bobby Rogers i Marv Tarplin.

El quintet es va forjar sota la figura de Smokey Robinson, un dels grans lletristes i compositors de música negra de l’època, a banda de ser un vocalista amb un falset increïble. Com a membre de la formació, posteriorment, també hi va entrar a formar part la consort de Smokey, la cantant i pianista Claudette Rogers, cosina del component del grup, Bobby Rogers.

The Miracles va ser un de les primeres formacions musicals de l'emblemàtica discogràfica especialitzada en música negra, Tamla-Motown. L’any 1960, amb el single "Shop around" (al voltant de la botiga), una composició de Smokey Robinson i Berry Gordy, el quintet va aconseguir assolir el milió de còpies venudes (i el primer súper vendes de l'esmentada discogràfica).

Al mateix temps, "Shop around" també va ser el primer disc del segell Tamla-Motown que es va publicar al Regne Unit, un treball distribuït en aquell país sota la etiqueta Decca Records London.

The Miracles
L'any 1962, The Miracles va editar en format single un dels èxits més notoris de la seva extensa carrera musical: "You've really got a hold on me" (realment em tens penjat), una cançó escrita per Smokey Robinson que va tornar a superar el milió de còpies venudes.

La lletra de "You've really got a hold on me" relata els sentiments d'un home, fortament enamorat d'una dona, que no pot deixar de pensar en ella ni un sol segon, tot i que, sembla ser, ella li correspon pèssimament.

Profusament versionada per infinitat d'artistes, una de les versions més conegudes de "You've really got a..." va ser la que van publicar The Beatles l’any 1963, un tema inclòs en el seu segon àlbum, "With the Beatles".


Jane Birkin

La balada més fogosa de la història

Cantant i actriu britànica de tènue i sensual veu nascuda a Marylebone un barri situat a Westminster, al centre de Londres; anys més tard, s'establiria a França. Icona dels anys seixanta, Birkin va ser símbol d’una generació, el seu nom complet és Jane Mallory Birkin.

El mes de febrer de 1969, amb el que llavors era el seu company sentimental, el cantautor francès Serge Gainsbourg (Lucien Ginsburg), Jane Birkin va publicar "Je t'aime ... moi non plus" (jo t'estimo, ... jo tampoc), una polèmica balada lenta i provocadora que en el seu dia va ser un autèntic escàndol i, al mateix temps, un èxit d'àmbit mundial.

Originàriament, "Je t'aime ... moi non plus" havia estat enregistrada per Serge Gainsbourg i la seva actual amant en aquell moment, l’actriu francesa Brigitte Bardot, artista que, posteriorment, va demanar a Gainsbourg que no fes pública la gravació, ja que tenia por que la cançó pogués perjudicar la seva imatge (o potser, pel temor a suposades represàlies del seu marit, el playboy Gunter Sachs).

"Je t'aime ... moi non plus" emula una relació sexual. Amb una lletra explícita, escrita com si fos un diàleg entre dos amants, els protagonistes emeten provocatives expressions d'excitació, remarcades per genuïns murmuris i gemecs passionals: "jo vaig i vinc entre els teus malucs,...".

Al Regne Unit, "Je t'aime ... moi non plus", va ser la primera cançó de parla no anglesa que va arribar al lloc més alt de les seves llistes de vendes, mantenint-se en aquesta posició durant trenta-tres setmanes, tot i que, en aquell país, es va canviar el títol de la cançó, rebatejant-la amb el nom de "Love at first sight" (amor a primera vista).

Jane Birkin
La portada del single original especificava que el seu contingut no era recomanable per a menors de vint-i-un anys.

Vetada a moltes emissores de radio per ser massa explícita en el pla sexual, va ser censurada a molts països d'Europa, entre ells, Espanya, que va prohibir la seva difusió. Tots aquests obstacles, però, no van impedir que el single aconseguís vendre més d’un milió de còpies en pocs mesos.

Fins i tot el Vaticà, a través del seu òrgan de difusió oficial: L'Osservatore Romano, va qualificat la cançó d’obscena, aconsellant als creients que la rebutgessin, ja que semblava estar promoguda pel mateix dimoni.


Keith

Cal anar amb compte amb els "calentons"

Cantant nord-americà d’estil pop i efímera carrera musical. El seu veritable nom és James Barry Keefer i va néixer a Filadèlfia, la ciutat més gran de Pennsilvània. Keith va iniciar la seva carrera artística a principis dels anys seixanta, formant part, com a cantant, de la banda The Admirations, formació que, l’any 1965, va enregistrar el single "Caravan of lonely men" (caravana d’homes sols).

L’any 1966, a proposta d’un disc-jockey de la seva ciutat natal que el va veure actuar, Keith es va embarcar en un nou projecte musical, publicant en solitari el seu primer senzill, "Is not gonna lie" (no vaig a mentir), un disc que va aconseguir la lloable posició 39 a les llistes Billboard Hot 100 nord-americanes.

El seu èxit més sonat però, el va assolir a finals de 1966 amb la composició "98.6", un entretingut tema pop d’elegant so i acurada producció que, editat en format single, va vendre un milió d'exemplars només als Estats Units, conquerint amb això, un preuat disc d'or. "98.6" també va sonar amb força a tot Europa.

El títol de la cançó "98.6" fa referència a la temperatura normal del cos humà en graus Fahrenheit i, curiosament, va ser editada per la discogràfica Mercury records. La lletra explica, de forma una mica rebuscada, que l'amor que transmet una noia al seu xicot és la millor medecina que hi ha, ja que, en estat d'enamorament, la temperatura corporal dels nois és la perfecta: 98.6 °F (37 °C graus Celsius).

Corre una llegenda urbana que diu que quan Keith es trobava de gira a Londres, va anar a fer les seves necessitats menors a uns lavabos públics i, mentre estava orinant, el jove que s’alleujava a la tassa contigua, al sortir, li va donar un copet a l'esquena i li va dir: "molt bona aquella cançó que vas enregistrar, la del 98.6". Quan es va girar per veure qui era el seu admirador, va quedar gratament sorprès en descobrir que es tractava, ni més ni menys, que de John Lennon.

98.6
La carrera de Keith s’augurava llarga i brillant, però no comptava amb l'exèrcit, la institució nord-americana que, en plena gira de concerts, va ordenar que detinguessin al músic, després que aquest s'hagués fet objector de consciència amb l’objectiu de no haver de complir amb les obligacions militars.

Com a càstig, Keith va estar un any servint cafès i pastes als generals d’una caserna militar de Nova Jersey. Després de concloure l’arrest, el seu retorn a la activitat artística no va ser la desitjada. El seu segon àlbum, editat l’any 1968, va passar força desapercebut, motiu pel qual, al cap d’un temps, Keith, discretament, va anar desapareixent de l’escena musical.


Tina Charles

La noia que li agradava més festejar que ballar

Cantant britànica de música disco nascuda amb el veritable nom de Tina Hoskins a Whitechapel, un barri de la ciutat de Londres, està considerada una de les millors veus d'aquest gènere musical. A mitjans dels anys setanta, va regnar a les discoteques de mitja Europa gràcies a "I love to love (But my baby loves to dance)" (m'encanta estimar, però al meu xicot li encanta ballar), un tema que va batre rècords de vendes, alhora que feia pujar a la cantant londinenca a l'Olimp de la fama.

La música disco va ser un gènere de música de ball que es va popularitzar, sobretot, a les discoteques. Es va iniciar a mitjans dels anys setanta i, activament, va durar fins al primer bienni dels vuitanta. En la seva producció hi van participar solistes i grups però, de manera destacada, va ser un moviment protagonitzat per una onada de cantants femenines, qualificades, totes elles, com les reines de la música disco.

Tina Charles va iniciar la seva carrera artística fent cors com a vocalista de sessió. Amb tot just quinze anys, l’any 1969, va enregistrar el seu primer single en solitari, "Good to be alive" (està bé/és bo estar viu), un disc que va comptar amb la col.laboració d’un llavors desconegut Elton John fent els cors d'acompanyament.

L'any 1975, va realitzar els principals cors per al reeixit tema de la música disco "I'm on fire" (estic encès). Encara que, públicament, no era reconeguda com a membre de la banda, la crítica especialitzada va opinar que posseïa millor veu que la cantant oficial del conjunt que l’interpretava, el grup 5000 Volts.

Tina Charles
El seu gran èxit, però, arribaria l’any 1976, va ser quan el compositor i productor musical, d'origen angloindi, Appaiah Biddu produís per a ella el single "I love to love", un tema de ritme contagiós, d'aquells que en sentir-lo, et vénen ganes de sortir a la pista i començar a moure el cos, un títol que va ser número 1 al Regne Unit i que va fer omplir les pistes de ball de les discoteques de tot Europa.

La lletra de "I love to love" està dotada de la típica superficialitat que envolten aquest tipus de composicions. La protagonista, una noia romàntica, el que més desitja és estar amb el seu xicot estimant-se. Ell, en canvi, té centrada tota la seva atenció en les pistes de ball. Una parella, en principi, poc compatible.


Dr. Feelgod

Les receptes d'un facultatiu que gaudia de bona salut

Quartet britànic de rock and roll i rhythm and blues creat l'any 1971 a Canvey Island, un municipi industrial situat a l'est de Londres. El nucli original de la banda estava format pel cantant, harmonicista i guitarrista Lee Collinson "Lee Brilleaux"; l’espasmòdic guitarra solista, John Wilkinson "Wilko Johnson"; el baixista John B. Sparks "Sparko" i el bateria John Martin "The Big Figure".

Enquadrats en l'específic corrent musical britànic anomenat "pub rock", Dr. Feelgood desplegava una enorme energia en les seves actuacions. Interpretava un rythm and blues trepidant i accelerat, desplegant de manera profusa i directa el seu ampli catàleg musical.

A inicis del anys setanta, eren una de les bandes favorites del circuit de pubs i sales d’aforament mitjà de Londres i la seva perifèria; tot això, desprès d’haver recorregut tots els antres de la seva Canvey Island natal i la majoria de locals del comtat d’Essex.

El seu aspecte i indumentària cridava força l’atenció. Segons relata un columnista britànic de l’època: "mentre que altres bandes, quan sortien a l'escenari, semblava que haguessin passat tota la tarda fent tasques de jardineria, els Dr. Feelgood semblaven malfactors guarnits amb vestit de diumenge, amb pinta d'arribar del sepeli d’un gàngster".

Back in the night
Després de haver-se bregat en centenars d’actuacions, Dr. Feelgood aconsegueix signar contracte amb United Artists, segell discogràfic que els edita el seu àlbum de debut, "Down by the jetty" (baixant per l’embarcador), un estimable treball publicat el mes de gener de 1975. Produït en un sol canal d’àudio (mono), el disc està dominat per les composicions de Wilko Johnson i inclou títols tan emblemàtics com "Roxette".

A finals de 1975, el grup edita el seu segon elapé, "Malpractice" (negligència). Compost per onze cançons, el disc inclou excel.lents temes, com ara, "Back in the night" (retorn a la nit), un brillant rock de Wilko Johnson en el qual, Lee Brilleaux, a banda d’aportar la seva imponent veu, es llueix amb el "slide".