Silver Convention

Una fórmula discotequera molt volàtil

Formació alemanya d'origen prefabricat creada a Munic a mitjans dels anys setanta utilitzant vocalistes d'estudi i experimentant amb nous conceptes musicals en plena expansió de la música "disco". Una idea dels destres productors i compositors Sylvester Levay i Michael Kunze plasmada en l'instant que van decidir emprendre conjuntament un projecte musical amb el propòsit d’atestar les pistes de ball de les discoteques mundials.

Levay i Kunze es van adonar però, que, en cas de que tot funcionés bé, necessitarien exhibir uns rostres públics per a posar cara al grup i interpretar les seves composicions. Amb aquesta finalitat, van reclutar a les vocalistes Linda Thompson (de nom real Linda Überlherr), Penny McLean (de nom real Gertrude Wirschinger) i Ramona Wulf (de nom real Ramona Kraft) per dur a terme l'esmentada activitat.

L’any 1975, ja amb les tres cantants al capdavant (formació artística que aniria canviant amb el temps) i sota l’aixopluc de la marca Silver Convention, el grup publica "Fly, Robin, fly" (vola, Robin, vola) un tema discotequer que va aconseguir la primera posició de les llistes d’èxits dels Estats Units i que va obtindre el premi Grammy a la millor interpretació instrumental d'aquell any.

Inicialment, "Fly, Robin, fly" s’havia de titular "Run, Rabbit, run" (corre, Rabbit, corre) ja que, Stephan Prager, (pseudònim de Michael Kunze), un dels seus compositors i el seu productor discogràfic, al referir-se a "Rabbit" (conill), no estava parlant d'un innocent i tendre conillet, sinó que el productor s'havia inspirat en el vehicle que recentment havia adquirit amb les plusvàlues que fins llavors havia obtingut gràcies a Silver Convention: un Volkswagen Rabbit.

Fly, Robin, fly
En una entrevista concedida anys desprès a la premsa, Kunze declararia: "inicialment, el títol i la lletra de la cançó era "Run, Rabbit, run" però, finalment, m'ho vaig repensar i ho vaig modificar, ja que la frase guardava relació amb el meu Volkswagen Rabbit, un model de cotxe que no volia desacreditar".

La seva lletra no es gens complicada, només està formada per dues frases i sis paraules, dues d'elles, repetides:

Fly, Robin, fly.
Up, up to the sky.

(Vola, Robin, vola.
Amunt, amunt cap al cel)


Steely Dan

La banda que no podia parar

Sextet nord-americà de rock creat l'any 1972 a Nova York, un grup que practica una perfecta barreja de jazz, rock, funk, rhythm and blues i pop. El nucli artístic central de la banda està format per dos músics i productors discogràfics: Walter Becker (guitarrista i baixista) i Donald Fagen (teclista i cantant), dos excel.lents instrumentistes i compositors.

Durant la passada dècada dels anys setanta, Steely Dan va gaudir de força popularitat. Molt perfeccionistes, practicaven (i practiquen) una música de gran qualitat, elaborats temes manufacturats amb complexes estructures prestades del jazz, passades, això sí, pel sedàs del rock.

Entre els anys 1972 i 1974, els Steeny Dan va realitzar nombroses gires; tot i això, l’any 1975, la formació va passar a convertir-se, bàsicament, en un grup d'estudi.

Juntament amb el guitarrista Jeff "Skunk" Baxter, el bateria Jim Hodder, el guitarrista Denny Dias i el vocalista David Palmer, el mes de novembre de 1972, Steely Dan va enregistrar el seu primer treball discogràfic, un formidable disc comercialitzat amb el nom de "Can not buy a thrill" (no es pot comprar una emoció). En el transcurs de poques setmanes, l’àlbum es va convertir en un sorprenent èxit internacional.

Do it again
Entre els deu títols que integren "Can not buy a thrill", cal destacar, "Do it again" (fes-ho una altra vegada), una elegant composició de Becker i Fagen que desplega un ritme sincopat captivador amanit amb una fantàstica instrumentació; uns elements que transmeten al tema una atmosfera càlida d'aire llatí.

"Do it again" és un veritable clàssic d’inicis dels setanta, una composició que, en la seva època, va comptar amb el suport devot del públic en general i de la crítica especialitzada en particular.

...No vull parar.
Sé que ho hauria de fer, però,
¡Fem-ho una altra vegada!...


Cilla Black

La pèl-roja que va passar del blanc al negre

De nom real, Priscilla Maria Veronica White, Cilla Black va ser una vocalista pop britànica que va néixer a Vauxhall, un barri situat al centre de Liverpool.

D'adolescent, Cilla Black havia treballat d'encarregada del guarda-roba del Cavern Club de Liverpool, el mític local mundialment conegut per haver albergat els primers concerts de The Beatles al Regne Unit. Per aquest motiu, aprofitant l'oportunitat que li brindava el contacte amb els músics que hi actuaven, Cilla va pujar diverses vegades a l'escenari per cantar algunes cançons en companyia dels Beatles o de Gerry & the Pacemakers, dos del principals grups “merseybeat” de Liverpool.

Magnetitzats per la veu i la desimboltura de la cantant, els Beatles van insistir al seu mànager, Brian Epstein, perquè agafés la representació de Cilla, Un cop acceptada, sota la tutela de Epstein i apadrinada per The Beatles, Cilla Black es va convertir en estrella del pop britànic i en una factoria d'èxits.

Per impulsar la seva carrera inicial, l’any 1963, els Beatles van cedir a Cilla Black un tema de la seva autoria: “Love of the loved” (amor del estimat), una composició signada per Lennon i McCartney que va aconseguir la posició número 35 en la llista de vendes del Regne Unit. L'any següent es produiria l'explosió artística de Cilla Black gràcies a "Anyone who had a heart" (qualsevol que tingui cor), la clàssica balada de Burt Bacharach i el seu lletrista Hal David, que la cantant de Liverpool va portar al lloc més alt de les llistes angleses.

You're my world
Un altre número 1 de Cilla Black va ser la versió de “Il mio mondo", un tema del baladista italià Umberto Bindi que, publicada en anglès amb el títol de "You're my world" (tu ets el meu món), va confirmar l'atractiu comercial de la cantant. Cilla va tancar el reeixit 1964 amb el single "It's for you" (és per a tu), un tema de Paul McCartney.

A finals dels anys seixanta, Cilla Black es va reciclar, convertint-se en presentadora de televisió i gaudint de xou propi, una tasca que va dur a terme fins el mes d’abril de 1976. Posteriorment, es va assentar com a presentadora comodí, aconseguint, amb els anys, ser una de les presentadores de televisió més ben retribuïdes del Regne Unit.


The Royal Guardsmen

Figuració d’una cruenta batalla aèria de la Primera guerra Mundial

Sextet pop-rock nord-americà creat l’any 1966 a Ocala, un municipi que pertany a l’estat de Florida. Originalment, el grup estava compost per Bill Balough (baix), John Burdett (bateria), Chris Nunley (veu cantant), Tom Richards (guitarra), Billy Taylor (òrgue) i Barry Winslow (guitarra i veus).

The Royal Guardsmen van adquirir (a terminis) tot el seu equip d’amplificació a l’acreditat fabricant d‘equips musicals, VOX, la reconeguda marca britànica de renom mundial. Diversos models adquirits portaven el nom de "Royal Guardsman". Sembla ser que d’aquí prové el nom de la banda, un nom que, traduït, vol dir "els guàrdies reals".

El seu primer single, “Baby let's wait" (esperem un nen), publicat a principis de 1966, no va tenir gaire repercussió comercial. El seu segon senzill, però, editat el novembre d’aquell mateix any, incloïa "Snoopy vs. The Red Baron" (Snoopy contra el Baró Roig), un divertit tema d’aire marcial que va aconseguir la posició número 2 en el Billboard Hot 100 i es va mantenir en aquesta llista que certifica els 100 singles més venuts als Estats Units, durant dotze setmanes seguides.

A la setmana de la seva publicació, "Snoopy vs. The Red Baron" havia venut més d'un milió de còpies nomes als Estats Units, un temps més tard, va superar els tres milions d’exemplars a tot el món.

"Snoopy vs. The Red Baron" s’inicia amb una enèrgica al.locució en fals alemany: "¡Achtung!, jetzt wir singen zusammen die geschichte über donin schweinköpfigen hund und donin lieben Red Baron", text que es pot traduir, aproximadament, per la frase: "¡Atenció!, anem a cantar tots junts la història del gos amb cap de porc (Snoopy) i l'estimat Baró roig“.

Snoopy vs. The Red Baron
En l’apartat d’efectes sonors, al final de la primera estrofa, se sent la veu d’un suposat sergent alemany comptant diverses vegades fins a quatre: "eins, zwei, drei, vier". Dos versos desprès, escoltem la cantarella d’un sergent anglès, o potser nord-americà: "left, two, three, four". A mitja cançó, de fons, es pot percebre el so d’un avió de combat, la detonació de metralladores i el soroll d'un bombarder fent un picat.

A remolc de l’èxit de "Snoopy vs. The Red Baron" The Royal Guardsmen va publicar diverses composicions més basades en la temàtica Snoopy: "The return of the Red Baron" i "Snoopy's Christmas". L’any 2006, The Royal Guardsmen, o el que quedava d'ells, va llançar "Snoopy vs. Osama".


Alacran

L'aràcnid de picada breu

Projecte personal de Fernando Arbex, Alacran va ser un contundent i efímer trio funky-rock creat a Madrid l'any 1969 i format a partir de la dissolució de Los Brincos. Amb Fernando Arbex a la bateria i percussió, la terna artística es completava amb Oscar Lazprilla als teclats i la guitarra i Ignacio “Iñaki” Egaña al baix i veu cantant del grup.

A finals de 1969, Fernando, Oscar i Iñaki entren als estudis de gravació Celada de Madrid per enregistrar el que seria el seu únic disc, l’homònim, "Alacran". Un àlbum autoproduït per ells mateixos que es va publicar l’any següent i que va ser distribuït, sense campanya publicitària, pel segell discogràfic Zafiro.

Es tracta d’un notable treball cantat tot ell en anglès, un disc amb tocs de rock progressiu influenciat pel funk i els ritmes llatins del guitarrista mexicà Carlos Santana, una de les tendències musicals que imperava en aquell període. Un concís vinil de llarga durada, de tant sols sis cançons i de només vint-i-cinc minuts de durada que, gairebé sense promoció, va causar cert enrenou a l’època.

El disc s’obre amb la vibrant "Sticky" (enganxós), un tema amb un irresistible ritme funky marcat inicialment pels bongos i la bateria, dos elements als quals se li afegeix, més tard, el so punyent de la guitarra; és tracta d'una de les millors composicions del disc, un tema acreditat a Fernando Arbex en solitari que demostrava la intensitat compositiva i instrumental de l'esmentat músic madrileny.

Sticky
El projecte Alacran, però, va ser breu: Oscar Lazprilla, al cap de poc temps d’iniciar aquesta aventura, va conèixer una noia britànica i se'n va anar a viure amb ella a Londres. Per la seva banda, Fernando Arbex i Iñaki Egaña van acordar dissoldre el grup i, alhora, junts, van iniciar un nou projecte musical: Barrabas.

El que més sorprèn de Alacran és que, havent publicat tant sols un elapé i un single extret d'aquest àlbum, comercialitzats tots dos gairebé sense promoció i, tenint en compte que no van fer cap actuació en directe, estan considerats un grup emblemàtic, una formació venerada pels seguidors de l'ona musical pop-rock de finals dels anys seixanta.