The Temptations

Esbrinant les temptacions que van malmetre al pare

Quintet vocal nord-americà creat l'any 1961 a Detroit. El seu ampli repertori incloïa una gran varietat de gèneres musicals com el soul, el rhythm and blues i el funk. Considerada una de les formacions vocals de més èxit en la història de la música negra contemporània, destacaven les seves conjuntades coreografies, les seves característiques harmonies vocals i els seus llampants i elegants vestits. Per tot això, també serien aclamades les seves vibrants actuacions en directe.

L'any 1964 la banda publica la que seria una de les seves cançons més cèlebres, el conegut tema "My girl" (la meva noia), l'indiscutible número 1 mundial que, l'any següent, editaria amb igual èxit el malaurat Otis Redding.

Un temps més tard, l'any 1972, The Temptations triomfarien novament amb un tema que s'ha convertit en un clàssic del gènere soul, "Papa was a rollin’ stone” (el pare era un rodamón), una llarguíssima cançó que se situaria a dalt de tot de les llistes d'èxits americanes i que seria recompensada amb tres premis Grammy.

La cançó original tenia una durada de dotze minuts; tot i que, posteriorment, sortiria una versió més reduïda de només set minuts i que es va incloure dins un senzill que, tota la seva cara "B", l'ocupava la interpretació instrumental del mateix tema, sense les veus del quintet.

"Papa was a rollin’ stone" s'inicia amb un sol de baix acompanyat pels platets de la bateria. Gradualment s'hi van afegint altres instruments, com la guitarra, amb un notori efecte wah-wah, el piano elèctric, les palmes i, finalment, la secció de vent, units tots ells per la línia de baix i el repetitiu ritme del xarles de la bateria. Més tard, s'hi va acoblant gradualment la part vocal, amb els cinc membres de The Temptations alternant la seva participació i cantant cadascun d'ells diferents línies de cada estrofa.

Es tracta d'una composició molt peculiar, ja que, a banda de la llarga durada del tema, el Si bemoll menor és l'únic acord utilitzat al llarg de tota la cançó. A banda d'això, cal destacar també la cruesa de la seva lletra, relat d'una fosca història que n'hi ha per llogar-hi cadires:

Era un tres de setembre.
Aquell dia sempre el recordaré, sí, ho faré.
Perquè va ser el dia que va morir el meu pare.
Mai vaig tenir l'oportunitat de conèixe’l.
Només he escoltat coses dolentes d’ell.
Mare, depenc de tu, diguem la veritat.
La mare, simplement va baixar el cap i va dir:

"Fill, el pare era un bala perduda"...