Germen d’una altra mítica formació espanyola dels inicis dels setanta —Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán (CRAG)—, Solera va ser un fugaç grup d’estil pop i trajectòria curta. Creat a Madrid l’any 1972 en format de quartet, estava compost pels germans José Antonio i Manolo Martín, juntament amb Rodrigo García i José María Guzmán.
Bregats com a músics de sessió, els quatre components de Solera eren bons instrumentistes, tenien molt bones veus i, a més, eren excel·lents compositors. La seva música es caracteritzava per unes harmonies vocals molt cuidades, una base pop càlida —de tendència més aviat acústica— i una esplèndida orquestració instrumental.
El seu primer (i únic) disc es va editar l’any 1973: un LP que portava el nom del grup, "Solera". El vinil, força variat, estava farcit de cançons influenciades per l’estil vocal i la sonoritat acústica de conegudes bandes de la costa oest dels Estats Units, com ara The Byrds o Crosby, Stills & Nash (and Young). Cal esmentar, però, que en aquell moment el disc no va tenir un gran èxit comercial, tot i que va aconseguir certa repercussió mediàtica.
De Solera se’n van extreure posteriorment dos senzills, encapçalats per les peces més destacades del LP: la nostàlgica "Calles del viejo París", una esplèndida composició de José María Guzmán, i "Linda prima", de Rodrigo García, que narra la història d’una jove que contreu matrimoni per raons de conveniència.
Amb exquisida sensibilitat, parla de ferides amoroses, de la nostàlgia del passat i de l’afecte vers la ciutat de París.
Solera va tenir una vida artística efímera, però ens va deixar un grapat de cançons notables, composicions que, sens cap mena de dubte, figuren entre el més destacat del panorama musical espanyol dels anys setanta.
Recorriendo voy las calles del viejo París,
recordando que estuviste junto a mí.
Esos días tan felices que no volverán,
hoy se agolpan en mi mente y después se van...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada