The Drifters

Una cita amorosa amb les idees bastant clares

Agrupació vocal de música soul, rhythm & blues i doo wop (du-dua) creada a Nova York l’any 1953. En els seus inicis, el grup estava formada per Clyde McPhatter, solista tenor, Gerhart Thrasher, tenor, Andrew Thrasher, baríton i Bill Pinkney, veu baixa. En el seu continu tràfec de membres, al llarg de la seva trajectòria, The Drifters ha comptat amb quatre líders principals: Clyde McPhatter, Ben. E. King, Rudy Lewis i Johnny Moore.

The Drifters va ser una de les primers bandes afroamericanes que es van apartar de les lletres sense sentit i de les proclames reivindicatives per entrar al món dels hàbits dels adolescents blancs: les aventures en cotxe, les nits estiuenques, els primers amors, les festes a la platja. Al mateix temps, els seus textos, encara que parlessin d’amors juvenils, no eren gens superficials.

El mes de juny de 1964, desprès d’haver assolit ja diversos èxits, com ara, "Save the last dance for me" (guarda’m l'últim ball) o "On Broadway" (a Broadway), el quartet novaiorquès va publicar en format single "Under the boardwalk" (sota el passeig marítim), una cançó vocalment molt ben interpretada que va ser tot un èxit; un tema que detalla la cita d’una parella d'enamorats al passeig marítim d’un poble costaner acordada per a última hora de la tarda, una al.lusió al fet que no volien ser gaire vistos.

Estava previst enregistrar "Under the boardwalk" el dia 21 de maig d’aquell any, però, la nit abans, el cantant principal de la banda, Rudy Lewis, va morir sobtadament, sembla ser, que a causa d'una sobredosi d'heroïna, tenia 27 anys. Malgrat aquest luctuós succés, en lloc de reprogramar la sessió per a un altre dia, els productors van decidir adjudicar la tasca a Johnny Moore, la segona veu del grup.

La consternació de The Drifters per la desaparició de Lewis, d’alguna manera, va quedar reflectida en la seva interpretació, transformant la crònica despreocupada d’un idil.li estiuenc en una peça soul que traspua una continguda amargor. En la veu de Johnny Moore hi ha frases alegres, però el matis trist del seu to, transforma el sentit de la cançó.

Curiosament, hi ha dues versions de "Under the boardwalk", la que es va publicar en format single i so monoaural (mono) que, després del cor que entona: "sota el passeig marítim", hi ha la frase "We'll be falling in love" (ens anem a enamorar) i la versió del LP, en estèreo on, en la mateixa estrofa, s’expressa l'atrevida afirmació: "We'll be making love" (estarem fent l'amor).

Es veu que els Drifters no tenien gaire clar les intencions de la parella.

Sota el passeig marítim,
a la vora del mar,
en una manta amb la meva xicota,
allà estaré,...

Kool & The Gang

Una excursió a la selva organitzada per un grup funky

Banda nord-americana de jazz, soul, funk i dance creada l'any 1964 a Jersey City un municipi situat a l'estat de Nova Jersey. Originàriament el grup estava format per Robert Earl "Kool" Bell (baix), el seu germà, Ronald Nathan Bell (saxo tenor), Dennis "Dee Tee" Thomas (saxo alt, flauta i congues), Robert "Spike" Mickens (trompeta), Rick West (teclats), Claydes "Clay" Smith (guitarra) i "Funky" George Brown (bateria i percussió).

Constituïda inicialment com a banda instrumental que operava sota el nom de The Jazziacs, més tard, en diverses ocasions, van canviar la seva denominació (i diversos membres de la seva formació), adoptant definitivament el nom de Kool & the Gang al publicar l'any 1969 el disc de llarga durada que portava aquest mateix nom.

Tot i que no van arribar a situar cap senzill d'aquest àlbum en les llistes d'èxits, "Kool & the Gang" va gaudir de notable èxit, el que va permetre al grup seguir editant, regularment, nous treballs, fins arribar a l'any 1973, que, amb l'enganxosa composició "Jungle Boogie" (boogie de la selva), un tema propi inclòs en el seu sisè àlbum d'estudi, l'elapé "Wild and Peaceful" (salvatge i pacífic), va arribar el reconeixement universal de la banda.

"Jungle Boogie" és un tema funky addictiu, alegre i força ballable, una composició en la qual destaquen les frases curtes i repetitives de les seves estrofes, l'excel.lent línia de baix, els diversos grunyits que es poden sentir durant tota la cançó i, finalment, una especial menció al famós crit de Tarzan que tanca la peça.

A més, sembla ser, que els fragments vocals de "Jungle Boogie", tant la part cantada, com la part recitada de la cançó, van ser interpretats pel tècnic de suport de la banda, el "roodie" Don Boyce.

Entre el període comprés entre 1973 i 1978, Kool & The Gang ha estat reconeguda com una de les bandes més creatives del jazz-funk. Èxits posteriors del grup com ara, "Celebration", "Get down on It" o l'esmentada "Jungle boogie", han fet que Kool & The Gang aconseguís la impressionant xifra de 70 milions de discos venuts a tot el món.

Get down, Get down, Get down,...
¡Ahhhhhhhhhhh!

Mari Trini

Una dona que no te la imaginaves

María Trinidad Pérez de Miravete-Mille i Pascual del Riquelme, coneguda artísticament amb el diminutiu "Mari Trini", va ser una cantant i compositora espanyola nascuda a Singla, una pedania del terme murcià de Caravaca de la Cruz, una artista què, durant tota la dècada dels anys setanta i meitat dels vuitanta va gaudir d'enorme popularitat i èxit comercial, tant a Espanya, com a França com a la resta de països de parla hispana.

Una infecció renal crònica, combinada amb altres complicacions de salut, van marcar la seva infància i part de la seva adolescència, ja que la malaltia la va obligar a romandre sis anys postrada al llit; a més, el dolor i el fort tractament amb corticoides a què va ser sotmesa en aquell període, li va deformar part de la seva fisonomia.

Als quinze anys, recuperats els problemes de salut i a través d'uns contactes familiars, Mari Trini va conèixer al cèlebre director cinematogràfic nord-americà Nicholas Ray, un prohom que la va apadrinar, convertint-se, alhora, en el seu representant. En aquell temps, a inicis dels anys seixanta, Nicholas Ray regentava a Madrid una Sala de Festes anomenada Nika's, local madrileny on Mari Trini va començar a cantar, interpretant versions de temes internacionals de l'època.

Dos anys més tard, la cantant va emigrar a Londres i, posteriorment, a França, lloc on va residir cinc anys i on va iniciar la seva carrera professional, obtenint els seus primers èxits. Al país gal, Mari Trini va signar el seu primer contracte discogràfic, va ser amb la sucursal francesa d'EMI, companyia que li va editar tres EP's que incloïen un total de dotze cançons, cantades totes ells en francès i escrites per la cantautora murciana.

Una de les composicions més conegudes i reeixides de Mari Trini va ser, "Yo no soy esa", una balada feminista publicada l'any 1971 dins el seu tercer elapé d'estudi, l'àlbum "Escúchame".

"Yo no soy esa" és, probablement, la cançó que millor defineix la personalitat i el missatge reivindicatiu que Mari Trini volia transmetre: que les dones han de ser lliures per ser i actuar al marge dels estereotips creats i que caldria deixar de banda l'exigència masclista de ser dòcils, submises i sotmeses.

Yo no soy esa que tú te imaginas,
una señorita tranquila y sencilla,...

Giorgio Moroder

Guaita, el creador de la música electrònica

Intèrpret, compositor i innovador productor musical nascut a Ortisei, un municipi del nord d'Itàlia situat a la província autònoma de Bolzano. Giorgio va iniciar la seva carrera artística formant part, en qualitat de guitarrista, de la banda d'un hotel suís; més tard, actuaria de gira durant set o vuit anys per mitja Europa tocant el baix en diverses bandes d'estil pop.

A inicis de 1969, sota el nom artístic de "Giorgio", Moroder va assolir un gran èxit europeu amb el tema propi "Looky, Looky", una cançó simple, divertida i enganxosa, a cavall entre el "Papa, Oom, Mow, Mow" de The Rivingtons i el "Wooly bully" de Sam the Sham and the Pharaohs. "Looky, Looky" va vendre més d'un milió de còpies, raó per la qual, el mes d'octubre de 1970, l'entèrpret italià va ser guardonat amb un disc d'or.

"Looky, Looky" va representar l'inici de la popularitat de Giorgio Moroder, una cançó molt allunyada de l'estil que, més tard, amb esperit innovador i al capdavant dels teclats de sintetitzadors i seqüenciadors, conformaria el tret característic de Giorgio Moroder com a compositor i productor de discos de música electrònica, composicions i produccions que obririen pas al que, posteriorment, es coneixeria com a música "techno".

Giorgio ha estat guanyador tres vegades del premi Oscar com a compositor: l'any 1979 per la banda sonora de "L'exprés de mitjanit", l'any 1984 per la de "Flashdance" i l'any 1987 per la de "Top Gun"; a més, també ha conquerir quatre Globus d'Or i tres premis Grammy.

Així mateix, Giorgio Moroder va ser el fundador dels Musicland Studios de Munich (1970-1990), estudis que, durant gran part de les dècades dels setanta i vuitanta, van ser la casa editora, entre d'altres, de The Rolling Stones, Led Zeppelin, Electric Light Orchestra, Queen o Elton John.

Mira, mira, mira.
¿No és bonica, bonica, bonica?.
És la meva nova xicota...

Tony Joe White

Una vianda poc saludable

Cantant, guitarrista i compositor nord-americà nascut a Oak Grove, un municipi de l'estat de Louisiana situat a l'oest del riu Mississipí, un artista conegut principalment pels seus hits "Polk salad Annie" (l'amanida polk d'Annie) i la coneguda i nostàlgica balada "Rainy night in Georgia" (nit de pluja a Georgia), dues composicions seves publicades l'any 1969.

Creador de l'anomenat concepte musical "swamp rock" (rock pantanós), Tony Joe White ha estat un dels seus màxims propulsors. La seva carrera com a músic es va iniciar actuant en clubs nocturns de Texas i de Louisiana, fins que l'any 1967, va enregistrar els seus primers temes, un acostament entre el country, el blues i el soul.

Discogràficament, Tony Joe White va debutar l'any 1968 amb l'àlbum "Black and white" (negre i blanc), un disc enregistrat als RCA Victor Studios de Nashville i produït pel cantautor nord-americà Billy Swan que va dissenyar una interessant barreja de rock (amb guitarra wah-wah) i soul (amb secció de vent i orientació ballable) i que incloïa "Willie and Laura Mae Jones" i "Polk salad Annie".

Amb mitja cançó recitada, la lletra de "Polk salad Annie" descriu l'estil de vida d'una soferta noia dels pantans de Louisiana, l'endurida Annie, i la de la seva família, recreant la dura vida i els costums dels paisatges natals de Tony Joe White com, per exemple, l'humil plat de verdura cuita que els natius cuinaven amb Phylotacca (en anglès, pokeweed), una planta herbàcia que creix als boscos i al camp, semblant a les fulles de nap, que té un gust que recorda als espinacs i amb la qual, sovint, en moments de necessitat, s'alimentaven.

Aquest plat de verdures, un menjar no gaire recomanable degut la seva toxicitat i que està associat a la pobresa, gairebé, era tot el que tenia aquella desafortunada gent per sopar i era conegut, precisament, amb el nom de "poke salad" o "polk salad".

A banda dels dos títols esmentats, Tony Joe White és autor d'una dotzena llarga de clàssics del country/soul, cançons que han estat èxits en la veu de cèlebres artistes, com ara, Elvis Presley, Tina Turner, Wilson Pickett o Ray Charles. L'any 1970, Tony Joe White va fer gires artístiques amb Steppenwolf, Sly & the Family Stone i Creedence Clearwater Revival, actuant a França, Bèlgica, Suècia, Alemanya i Regne Unit.